El què estem provant de fer és molt gros: aconseguir la independència d'un territori de la Unió Europea, per mitjans pacífics, amb l'hostilitat de pràcticament tots els estats i amb l'oposició més ferotge que ens podem imaginar d'un estat regit per una democràcia de baixa intensitat. Tot això en un context informatiu on la gran majoria dels mitjans ens juguen a la contra, mentint, difamant i escamotejant informacions. És la cosa més semblant a provar de guanyar una guerra contra un enemic més nombrós, més determinat i molt més ben equipat. Per entendre'ns, no es tracta d'organitzar una calçotada de cap de setmana.
Si estiguéssim organitzant una calçotada s'entendrien algunes actituds.
- A mi m'agraden molt els calçots. A més hi van una colla d'amics meus. Però me n'he assabentat que anirà aquell cunyat d'en Jordi, tan pesat, que li fa pudor l'alè i que sempre se m'asseu al costat i em fot uns rotllos insuportables. Si va ell, jo no hi vaig.
Això és una mena de guerra. Hem de lluitar amb tot i amb tots, amb el veí impresentable que ens tira les burilles al pati, amb el cregut que ens va fotre la núvia a l'institut, amb el nostre cap a la feina que ens puteja. Perquè si no lluitem amb ells, si ells no lluiten amb nosaltres, estem perduts. Si guanyem, cadascú podrà fer el seu camí. Si perdem, no hi haurà cap camí per fer, al menys en molt de temps.
Per això no entenc unes altres actituds.
- Jo no vull la independència si (insereixi aquí la seva condició preferida). Les condicions tots les sabem: si l'encapçala en Mas, si ens fan fora de la UE, si no fem un estat anticapitalista. Doncs els que diuen això, no són independentistes, així de clar. I directament, més val que s'apuntin al no i que deixin d'emprenyar. No és cap vergonya no voler la independència, pel motiu que sigui. El que és una vergonya i imperdonable, és dir que vols amb deliri una cosa i col·laborar a fer-la impossible amb les teves accions i les teves paraules, posant condicions que ningú posa en altres contextos.
Què pensaríem d'algú que ens digués:
- Jo sóc vegetarià, però mentre els tomàquets no tinguin el gust que jo espero i l'enciam sigui de bossa, prefereixo un bon entrecot de bou.
- Doncs nano, tu no solament no ets vegetarià, sinó que tens una cara dura com l'adamantium.
Als polítics catalans, especialment als líders, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernández, i als directius de les entitats els demano que llegeixin amb atenció un article d'Enric Vila, "Culloden". El podran trobar a http://www.elmati.cat/article/4686/culloden-1745. Després es poden llegir la descripció de la batalla de Cefís. La podran trobar a https://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_del_riu_Cefís. I que reflexionin amb molta cura si volen ser protagonistes d'un Culloden o d'un Cefís.
Perquè si trien un Culloden per curtesa de mires, incompetència personal, sectarisme o qualsevol altre motiu, ja cal que es preparin perquè els cobrirem de menyspreu. I això val també per a la classe de tropa, pels vegetarians anti-tomàquet i menjadors d'entrecot.
sábado, 11 de julio de 2015
Sense deliris, amb seriositat i racionalitat tornarà l’entusiasme, i guanyarem segur.
Si el President hagués arribat al 9N sense el Duran, la reacció d'en Junqueras a la proposta post 9N del President no hauria tingut els efectes paralitzants que bé assenyales. L'acció d'ERC des del moment que van posar en risc el 9N part de l'axioma segons el qual la independència ja era al sac i ells, com a força d'esquerres, havien assolit l'hegemonia; només faltava fer unes eleccions que ho certifiquessin. Per a ells, es disputava l'hegemonia dreta/esquerra, la resta (independència, construcció d'un nou estat democràtic català...) ja estava guanyat. El 24M evidencia que aquell axioma era una fal·làcia: no són hegemònics -ni al país ni al seu camp ideològic-, l'esquerra en general -entre la genuflexió i la demagògia- no té programa i discurs renovats i guanyadors, i el camí cap a la independència s'ha emboirat.
D'acord quan assenyalem la voluntat constructiva del President Mas en la proposta de Molins de Rei. Aquesta voluntat del President Mas de sumar, de guanyar la llibertat en una victòria compartida, només la poden negar els que envegen la solidesa i categoria d’estadista que ha assolit Artur Mas, la seva coherència en la defensa del país que l’ha portat a jugar-s’ho tot en un posicionament independentista ferm i desacomplexat.
Jo també vull sumar el màxim. Però a veure, no tot és sumable, sobretot no és sumable qui no vol sumar-s’hi i, a més, com en el cas de la monja, està com un llum, té un ego més gran que el macís de Montserrat, i s’embarca en la flotilla de la farsa i la demagògia. Estem en un projecte difícil, que requereix àmplia unitat, que cal sumar allò de les sensibilitats diverses, que necessites confiar en qui tens al costat, al darrere, i en qui porta el timó, un projecte que requereix una gran dosi de seriositat. I aquí, hores d’ara, fem allò que havíem quedat que no es podia fer en política: el ridícul, amb variat catàleg de propostes delirants.
La proposta de Molins de Rei s’usa amb mala fe pels que envegen el President i, a més, confonen generositat amb feblesa. Aquests són els que el defensaran com cal si la inhabilitació va endavant? No. Aquests han trobat l’ocasió d’enfonsar-lo. Permanentment acomplexats davant l’esquerra espanyola (una esquerra que sempre hauria estat ben poca cosa sense la gent dels Països Catalans i d’Euskadi que l’ha nodrida), creuen que liquidant el President esdevindran, ara sí, la gran esquerra hegemònica amb la confluència d’un munt de personatges, de l’esquerra espanyolista, amb el comú denominador de no haver pegat mai un pal a l’aigua, gent que no ha trepitjat mai una fàbrica, que ignora el que és treballar a torns, etc. Coses curioses d’aquests que es diuen d'esquerres.
Som on som i hem de seguir avançant. Cap a la victòria. Encara és possible. Però trobo imprescindible:
1) Transmetre confiança i seguretat en la transició al, i en la construcció del, nou estat català. Això requereix lideratge contrastat, sòlid, madur políticament, amplament conegut a l’interior i a l’exterior: el lideratge d’Artur Mas.
2) Eleccions plebiscitàries el 27S. Qualsevol endarreriment s’interpretarà com una mostra de feblesa, i entrem en l’etapa que s’ha de tenir i mostrar capacitat de decisió, s’ha de transmetre autoconfiança, moral d’èxit.
3) Bastir un programa de mínims. No fer un patracol, però tampoc limitar-s’hi a un “Sí a la independència”. El programa s’ha d’articular amb unes poques idees força dirigides al gruix central de la societat: Sí a la independència, governabilitat assegurada durant la transició, aspectes bàsics del nou estat català, compromisos internacionals a assumir (deute, voluntat de pertinença a: EU, NATO...), política per a les persones i mesures d’impuls econòmic.
4) Candidatura encapçalada (a Barcelona) per Mas, Junqueras i Fernàndez, amb altres polítics de pes i independents de talent i rellevància pública.
Si no hi ha acord amb els punts anteriors, el President ha de tirar endavant la seva pròpia llista i programa. Sense deliris, amb seriositat i racionalitat tornarà l’entusiasme, i guanyarem segur.
D'acord quan assenyalem la voluntat constructiva del President Mas en la proposta de Molins de Rei. Aquesta voluntat del President Mas de sumar, de guanyar la llibertat en una victòria compartida, només la poden negar els que envegen la solidesa i categoria d’estadista que ha assolit Artur Mas, la seva coherència en la defensa del país que l’ha portat a jugar-s’ho tot en un posicionament independentista ferm i desacomplexat.
Jo també vull sumar el màxim. Però a veure, no tot és sumable, sobretot no és sumable qui no vol sumar-s’hi i, a més, com en el cas de la monja, està com un llum, té un ego més gran que el macís de Montserrat, i s’embarca en la flotilla de la farsa i la demagògia. Estem en un projecte difícil, que requereix àmplia unitat, que cal sumar allò de les sensibilitats diverses, que necessites confiar en qui tens al costat, al darrere, i en qui porta el timó, un projecte que requereix una gran dosi de seriositat. I aquí, hores d’ara, fem allò que havíem quedat que no es podia fer en política: el ridícul, amb variat catàleg de propostes delirants.
La proposta de Molins de Rei s’usa amb mala fe pels que envegen el President i, a més, confonen generositat amb feblesa. Aquests són els que el defensaran com cal si la inhabilitació va endavant? No. Aquests han trobat l’ocasió d’enfonsar-lo. Permanentment acomplexats davant l’esquerra espanyola (una esquerra que sempre hauria estat ben poca cosa sense la gent dels Països Catalans i d’Euskadi que l’ha nodrida), creuen que liquidant el President esdevindran, ara sí, la gran esquerra hegemònica amb la confluència d’un munt de personatges, de l’esquerra espanyolista, amb el comú denominador de no haver pegat mai un pal a l’aigua, gent que no ha trepitjat mai una fàbrica, que ignora el que és treballar a torns, etc. Coses curioses d’aquests que es diuen d'esquerres.
Som on som i hem de seguir avançant. Cap a la victòria. Encara és possible. Però trobo imprescindible:
1) Transmetre confiança i seguretat en la transició al, i en la construcció del, nou estat català. Això requereix lideratge contrastat, sòlid, madur políticament, amplament conegut a l’interior i a l’exterior: el lideratge d’Artur Mas.
2) Eleccions plebiscitàries el 27S. Qualsevol endarreriment s’interpretarà com una mostra de feblesa, i entrem en l’etapa que s’ha de tenir i mostrar capacitat de decisió, s’ha de transmetre autoconfiança, moral d’èxit.
3) Bastir un programa de mínims. No fer un patracol, però tampoc limitar-s’hi a un “Sí a la independència”. El programa s’ha d’articular amb unes poques idees força dirigides al gruix central de la societat: Sí a la independència, governabilitat assegurada durant la transició, aspectes bàsics del nou estat català, compromisos internacionals a assumir (deute, voluntat de pertinença a: EU, NATO...), política per a les persones i mesures d’impuls econòmic.
4) Candidatura encapçalada (a Barcelona) per Mas, Junqueras i Fernàndez, amb altres polítics de pes i independents de talent i rellevància pública.
Si no hi ha acord amb els punts anteriors, el President ha de tirar endavant la seva pròpia llista i programa. Sense deliris, amb seriositat i racionalitat tornarà l’entusiasme, i guanyarem segur.
Les aliances amb Xina han de ser un capítol prioritari de la diplomàcia catalana.
Les aliances amb Xina han de ser un capítol prioritari de la diplomàcia catalana. Ambdós hi tenim molt a guanyar en aquest món global. La Xina és un poble molt treballador, pacient, creatiu i molt intel·ligent. Històricament, allà sempre ha manat la classe dels "Ji", els que han demostrat ser els millors. Quan diuen que Barcelona és el centre econòmic d'Espanya, saben perfectament el poder polític i econòmic de Madrid. Molt de compte; que ningú vulgui passar-se de llest! Pels nostres paràmetres, el seu sistema ens sembla poc democràtic, però és força similar al model clàssic francès de l'enarquia i l'elitisme popular. Pel bé de tots esperem que la Sra. Colau i ad-lateres ho entenguin i els agradi. Si els tranquil·litza, que pensin que són comunistes...
Aquesta mena de moviments són molt importants, estratègicament parlant.
Perquè, en una hipotètica negociació amb l'UE per a veure si continuem dintre del "club" europeu, el factor que més por l'hi donarà a l'UE és que altres competidors (com ara Xina, Rússia o EE.UU.) se'ls hi colin per la porta del darrera al bell mig de la Mediterrània. I això, en un moment de crisi brutal del model europeu, és l'últim que es poden permetre...
Llàstima, perquè encara tenen la obligació de obrir una seu social a Madrid, per liquidar l'impost de societats a la capital de Castella.
Esperem que duri poc, i ho puguin fer aquí.
Aquesta mena de moviments són molt importants, estratègicament parlant.
Perquè, en una hipotètica negociació amb l'UE per a veure si continuem dintre del "club" europeu, el factor que més por l'hi donarà a l'UE és que altres competidors (com ara Xina, Rússia o EE.UU.) se'ls hi colin per la porta del darrera al bell mig de la Mediterrània. I això, en un moment de crisi brutal del model europeu, és l'últim que es poden permetre...
Llàstima, perquè encara tenen la obligació de obrir una seu social a Madrid, per liquidar l'impost de societats a la capital de Castella.
Esperem que duri poc, i ho puguin fer aquí.
jueves, 9 de julio de 2015
Colao = Credibilitat 0. La TRAMPA és: Jo cobro i després o reparteixo a voluntat, sense haver de donar explicacions ,
Aquest tipus de comportaments, són típics de les Màfies i dels Feixismes tan d'esquerres com de dretes. La TRAMPA és: Jo cobro i després o reparteixo a voluntat, sense haver de donar explicacions democràtiques a l'oposició i alhora, em salto tots els protocols que la llei de Règim Local, estableix per l'aprovació de subvencions, ajudes o participacions, a ens o entitats, per part de les administracions públiques. D'això se'n diu ras i curt desviar calés públics, sense el consentiment o coneixement democràtic de la societat. Aquest és un dels mètodes il·legals, amb el que alguns partits es finançaven i es financen, és a dir, cobraven un impost revolucionari dels seus càrrecs electes. Això que per algun profà, podria semblar moralment correcte, és una de les trampes legals i ensems una de les estafes més practicades, per rapinyar el pressupost dels Ajuntaments de qualsevol població, tot desviant-lo per usos partidistes, sense control, ni el consentiment de TOTS els ciutadans i els seus representants electes.
Colao = Credibilitat 0. Amb aquest sou i el que li posarà al seu xicot se'n duran una bona pessigada cap a casa. Quina llàstima em fan tots aquells que van votar-la empassant-se tantes mentides. Ja se sap com es comporten els comunistes quan toquen poder i tenen l'oportunitat d'embuttacar-se uns calerons, adèu principis ètics.
Aquesta dona em sembla que el que té són ganes de protagonisme i a sobre em sembla que té un lleuger problema psicològic. Això sí, ella progressarà molt econòmicament, tot el contrari que Barcelona que la convertirà en una ciutat tercermundista.
No si jo no critico que l'Alcalde o Alcaldessa de Barcelona hagi de cobrar un bon sou. El que denuncio és que aquesta senyora va guanyar unes eleccions acusant de màfia els adversaris i acusant-los de cobrar això mateix que ara cobrarà ella. I després resulta que és ella i els seus comissaris polítics els que col·loquen la parentela a sou de l'erari públic -i a dit- i se les empesquen per seguir cobrant el que s'ha cobrat tota la vida. La famiglia en comú... Màfia!!!!
Colao = Credibilitat 0. Amb aquest sou i el que li posarà al seu xicot se'n duran una bona pessigada cap a casa. Quina llàstima em fan tots aquells que van votar-la empassant-se tantes mentides. Ja se sap com es comporten els comunistes quan toquen poder i tenen l'oportunitat d'embuttacar-se uns calerons, adèu principis ètics.
Aquesta dona em sembla que el que té són ganes de protagonisme i a sobre em sembla que té un lleuger problema psicològic. Això sí, ella progressarà molt econòmicament, tot el contrari que Barcelona que la convertirà en una ciutat tercermundista.
No si jo no critico que l'Alcalde o Alcaldessa de Barcelona hagi de cobrar un bon sou. El que denuncio és que aquesta senyora va guanyar unes eleccions acusant de màfia els adversaris i acusant-los de cobrar això mateix que ara cobrarà ella. I després resulta que és ella i els seus comissaris polítics els que col·loquen la parentela a sou de l'erari públic -i a dit- i se les empesquen per seguir cobrant el que s'ha cobrat tota la vida. La famiglia en comú... Màfia!!!!
domingo, 5 de julio de 2015
Bé, es va demostrant que l'opció Podemos no li convé a Catalunya el 27S.
Tota la oposició està atemorida per les hordes d'incondicionals que tenen begut l'enteniment i que segueixen a l'Alcaldesa com si fos Déu nostre senyor, sense adonar-se'n que aquesta dona i la seva banda de peronistes descerebrats està posant les bases perquè els seus propis votants hagin veure's condemnats de per vida a viure dels subsidis. Han deixat que sigui aquesta gent la que imposi el relat, el relat de que ells són la veritable esquerra i tot allò que se'ls oposi és dreta capitalista i corrupta. I mentre els mitjans de comunicació, també els de línia editorial sobiranista, segueixi comprant aquest relat i esbombant-lo, passarà que l'esquerra catalana, la sobiranista, la que de debò aposta per eliminar les causes de les desigualtats i les retallades, viurà acomplexada i acovardida davant les destructives mesures d'aquesta banda.
El que cal és que l'esquerra catalana, sobiranista, independentista, es posi les piles i mobilitzi la gent de Nou Barris que ha estat estafada per aquesta alcaldesa que acaba de renunciar a milers de llos de treball que podrien treure molts dels seus votants de la dependència dels subsidis assistencials i del risc de patir desnonaments. El que cal és mobilitzar la gent contra aquesta caterva de sabotejadors al servei de Madrid i dels interessos de la oligarquia més rància de l'Estat espanyol que vol ensorrar com sigui Barcelona com a principal pol d'atracció d'inversions, negocis i centre de reunions internacionals de ciència, tecnologia, recerca i coneixement. Prou ja d'aquesta broma. Aquesta mena d'errors es paguen molt cars i costa anys esmenar-los. Un sol error com aquest pot condemnar-nos durant dècades a desenvolupar el trist paperot de ser capital de província espanyola grisa i empobrida com Càceres. O la treuen amb una moció de censura o l'haurem de treure a base de mobilitzacions al carrer. A què espera l'esquerra independentista per defensar els llocs de treball que es perden a dojo per culpa d'aquesta gent?
sábado, 4 de julio de 2015
Al final haureu de retrassar les eleccions per tenir temps de fer campanya com Déu mana.
Doncs, és clar, sense cap mena de dubtes, que, si l'ANC Omnium AMI i moltes entitats associacions i més volen entrar a les llistes que haviem fet, que així si Artur Mas i Oriol Junqueras també hi van, tindrà algún sentit tot el que s'ha dit d'un govern de concentració independentista. Alerta a tots els Sí-No, com voleu aconseguir l'estat lliure associat? 1- Canviant la constitució? els articles 1 i 2 no els volen tocar, i treure el 148 i 149, els poden tornar a posar quan vulguin a la menor crisi, que l'haurà. I, sense sobirania retinguda a Catalunya, en gran mesura, tot això només serà somriures hipòcrites i llàgrimes patàtiques 2- No hi ha opció 2. Tot es basa en el sobiranisme, i el PSOE-C, C's, PP, no són sobiranistes, ICV i Unió Confederosa en són però no volen donar cap pas sense que Moncloa els digui sí, i Moncloa no accepta la Nació Catalana i per tant, tampoc el referèndum d'autodeterminació. I es passaràn tot el temps demanant la "plurinacionalitat" i escoltant el NO com a resposta. Alguns volen que Pablemos tingui majoria absoluta 186 escons, o mínim 110, com els de 2011. Es com demanar a un republicà que defensa la monarquia a capa i espasa que entengui que el republicanisme passa per a tenir 2/3 del congrés i senat, http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/constitucion.t10.html#a168 recordeu que "TÍTULO II. De la Corona" Què poden donar els indepes als Sí-No? els Sí-No sobiranistes poden donar suport al Pacte //*// de CDC, ERC, etc, i quan estigui feta la Constitució Catalana, i votada en referèndum, llavors serà possible fer la consulta confederal, guanyi o perdi el Sí-No. L'enquesta del CEO mostrava un 24% de federal, però quan els diguin que els fadarals seràn canviats quan tornin a posar els articles 148 i 149 a la constitució i truquin al TC, quan els federals i confederals sobiranistes vegin que sense sobirania res de res aquest 24% decau i molt No teniu vergonya gent de Sí-No, sempre a cavallet, com si no fesiu res.
A menys de noranta dies de les eleccions, enlloc de fer declaracions públiques i marejar a la gent tant, no podríeu parlar en privat? A aquestes alçades ( havent triat el dia de les eleccions ja fa messos) no saber qui presentaríeu per president i encapçalar, donar la cara internacionalment i impulsar el projecte fa fredor. Si ja tindríeu que estar treballant "a tope" i explicant-vos per tots els pobles i ciutats. Sembla que només serviu per fer la punyeta. Al final haureu de retrassar les eleccions per tenir temps de fer campanya com déu mana. Perquè dic jo, que haureu de fer campanya i convéncer la gent una vegada us hagueu posat d'acord vosaltres. Sino, només us votaran els convençuts de tota la vida. Que un tema com aquest no es solventa amb una campanya de quinze dies.
A menys de noranta dies de les eleccions, enlloc de fer declaracions públiques i marejar a la gent tant, no podríeu parlar en privat? A aquestes alçades ( havent triat el dia de les eleccions ja fa messos) no saber qui presentaríeu per president i encapçalar, donar la cara internacionalment i impulsar el projecte fa fredor. Si ja tindríeu que estar treballant "a tope" i explicant-vos per tots els pobles i ciutats. Sembla que només serviu per fer la punyeta. Al final haureu de retrassar les eleccions per tenir temps de fer campanya com déu mana. Perquè dic jo, que haureu de fer campanya i convéncer la gent una vegada us hagueu posat d'acord vosaltres. Sino, només us votaran els convençuts de tota la vida. Que un tema com aquest no es solventa amb una campanya de quinze dies.
miércoles, 1 de julio de 2015
La transformació del catalanisme moderat en independentisme sense complexos.
El sobiranisme català començava a dibuixar-se com la Revolució democràtica més important dels primer anys del segle XXI. Que la intelligentsia espanyola —i l’esquerrana a Catalunya— trigués a adornar-se’n no vol dir que llavors no s’estigués produint aquest canvi de rasant que més endavant esdevindria multitudinari. Cap moviment a Catalunya ha estat capaç de mobilitzar tanta gent i durant tant de temps com el sobiranisme. A l’esquerra tradicional, la que cantava les excel·lències del federalisme, no els agrada reconèixer-ho, perquè seria com reconèixer que no tenen l’hegemonia, però els llibres d’història que s’escriuran no podran ometre-ho. Direcció i hegemonia, per dir-ho a la manera d’aquest Gramsci d’estar per casa al qual recorren els ideòlegs de la nova esquerra, estava en el mateix bàndol.
L’independentisme no és, per tant, un moviment merament reactiu. És el punt final al qual han hagut d’acudir tots els partits que realment eren nacionalistes, sobiranistes o directament independentistes. I els que no ho eren i es refugiaven en la proclamació d’un catalanisme eteri, al final es van fragmentar per l’impacte de de l’eix nacional sobre les seves estructures partidistes i els militants. Dit d’una altra manera: el PSC no s’han anat esmicolant i minoritzant per una disputa ideològica entre esquerrans i reformistes. Va partir-se perquè la mobilització sobiranista va generar-los tantes contradiccions que gent com Ramoneda o fins i tot Alfred Bosch, que sempre els havia donat suport, se’n van allunyar. Aquests són ara els independentistes circumstancials. Diguem les coses pel seu nom i no reescrivim el passat simplement perquè Ada Colau és ara alcaldessa de Barcelona amb 17 mil vots més que Xavier Trias.
El gran canvi va arribar, però, el 2012, quan la manifestació de l’11-S d’aquell any va omplir de banderes estelades els carrers de Barcelona. Fou organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, constituïda un any abans, la presidenta de la qual, Carme Forcadell, va dir que “el 12 de setembre, el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya”. Aquella manifestació va ser possible per art de màgia? No, de cap manera. Va estar precedida per aquelles consultes successives, extraoficials i jurídicament no vinculants sobre la independència de Catalunya que entre el 2009 i el 2011 foren convocades per la societat civil en 549 pobles, viles i ciutats catalanes i en 7 països estrangers. Vet aquí, per tant, el perquè d’aquella gernació alegre i mobilitzada.
Allò sí que va sotraguejar els partits. Encara recordo el dia que la consellera Pilar Fernández Bozal, no gens sospitosa de sobiranista, va entrar per la porta de la CatDem, on hi teníem una urna, per votar anticipadament en la consulta barcelonina del 10-A del 2011. En els partits del Govern —a CDC totalment i a UDC parcialment— es va començar a covar el que ara s’ha traduït en el "llibre negre" dels incompliments de l'Estat envers la Generalitat de Catalunya: l'informe Crònica d'una ofensiva premeditada, presentat tot just ahir. L’autonomisme ja no era l’instrument adequat per assegurar la pervivència de la nació, cosa que la crisi econòmica va fer encara més palès. Sense un autogovern de veritat no hi ha benestar, sense estructures d’Estat no es pot combatre per la riquesa. Aquest era el nou mantra.
La resta ja és més conegut. Les mobilitzacions dels anys posteriors, la cadena i la V, van arrossegar al carrer gent que no s’hauria imaginat mai, això és cert, que la seva “utopia” només podia traduir-se en la reivindicació sobiranista. El 15-M ja havia tingut lloc i Arcadi Oliveras i Manuel Castells havien fet les seves “classes” a peu de carrer mentre la monja Teresa Forcades col·laborava tranquil·lament amb la Fundació CatDem. I tanmateix, la convocatòria de la manifestació “Encerclem La Caixa”, el mateix 11-S de la Via Catalana, va ser un fracàs. Només unes 2.000 persones van acudir-hi, entre elles la plana major d’ICV-EUiA, el que anunciava moltes coses que s’han vist després.
Si Josep Ramoneda llegeix el llibre Escac a l’Estat, de Pere Martí, editat pel grup editorial que ell presideix, s’adonarà de la magnitud del moviment sobiranista, fins arribar al 9-N, que va desconcertar tothom, incloent-hi els independentistes de tota la vida, perquè no van calcular el que ha estat un dels fenòmens més transcendentals dels darrers anys: la transformació del catalanisme moderat en independentisme sense complexos. Si ens comptes d’entendre aquest gir com un mer moviment tàctic, que és com el món progre català insisteix a analitzar-lo, l’estudiessin des d’un punt de vista sociològic, potser copsarien què ha passat i per què a ells se’ls va covar l’arròs fa molt de temps. La fragmentació de la qual parlava Ramoneda en el seu article té a veure amb això. Fins i tot a la transvestida ICV-EUiA, ara arrecerada rere unes noves sigles per mantenir-se en el poder, li ha sortit un corrent que és obertament independentista, Compromís per la independència, cosa que també passa a EUiA.
No sé si Mas serà el “líder carismàtic que arrossegui darrere seu una majoria social sobiranista”, que és el que sembla que preocupa Ramoneda, però el que sí sé és que qui plantegi les properes eleccions 27-S com ell sembla desitjar que passi, sota la perspectiva de l’eix dreta/esquerra, perdrà. No dic que una coalició com Catalunya en Comú o com s’acabi anomenant no intentin arrossegar-nos cap aquí i que els “vells roquers” s’apuntin al festival, només dic que, com acabo d’explicar, el moviment sobiranista no és ni molt menys un mera febrada atiada per la crisi.
El sobiranisme no és un símptoma, és la causa de la crisi política més important dels últim cent anys. És, per tant, uns moviment de canvi de llarg abast. El moviment sobiranista català reflecteix la crisi dels Estat nació tradicionals, el que inclou, com s’està veient a Grècia, la crisi de la sobirania nacional. I això també té els seu efectes a Catalunya, que “és una nació i té el dret a decidir”. És un moviment profundament democràtic, a diferència de Podemos, que cada dia demostra més clarament els tics despòtics que l’acompanyen, perquè persegueix el dret a la sobirania d’una minoria nacional discriminada. Com a Escòcia, on el sobiranisme, tot i haver perdut el seu referèndum, continua potent i actiu i condiciona l’agenda de Londres.
Per contra del que defensa ara, el març del 2014, quan va ser nomenat president del consell d’administració del Grup 62 i abans de la irrupció de l’efecte Podemos a Catalunya, Ramoneda assegurava a TV3 que “arribarà un moment en què ens comptarem, ja sigui en un referèndum o mitjançant unes eleccions, i en funció del volum resultant tinc la sensació que, una vegada més, la solució arribarà d’Europa”. No sé si la solució arribarà de la mà d’una Europa amb molts problemes. Potser sí, si fem cas al professor Xavier Quadras, però el que ningú no podrà evitar és que el 27-S comptem en quin bàndol se situa cadascú en el combat pacífic entre unionistes i independentistes.
L’independentisme no és, per tant, un moviment merament reactiu. És el punt final al qual han hagut d’acudir tots els partits que realment eren nacionalistes, sobiranistes o directament independentistes. I els que no ho eren i es refugiaven en la proclamació d’un catalanisme eteri, al final es van fragmentar per l’impacte de de l’eix nacional sobre les seves estructures partidistes i els militants. Dit d’una altra manera: el PSC no s’han anat esmicolant i minoritzant per una disputa ideològica entre esquerrans i reformistes. Va partir-se perquè la mobilització sobiranista va generar-los tantes contradiccions que gent com Ramoneda o fins i tot Alfred Bosch, que sempre els havia donat suport, se’n van allunyar. Aquests són ara els independentistes circumstancials. Diguem les coses pel seu nom i no reescrivim el passat simplement perquè Ada Colau és ara alcaldessa de Barcelona amb 17 mil vots més que Xavier Trias.
El gran canvi va arribar, però, el 2012, quan la manifestació de l’11-S d’aquell any va omplir de banderes estelades els carrers de Barcelona. Fou organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, constituïda un any abans, la presidenta de la qual, Carme Forcadell, va dir que “el 12 de setembre, el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya”. Aquella manifestació va ser possible per art de màgia? No, de cap manera. Va estar precedida per aquelles consultes successives, extraoficials i jurídicament no vinculants sobre la independència de Catalunya que entre el 2009 i el 2011 foren convocades per la societat civil en 549 pobles, viles i ciutats catalanes i en 7 països estrangers. Vet aquí, per tant, el perquè d’aquella gernació alegre i mobilitzada.
Allò sí que va sotraguejar els partits. Encara recordo el dia que la consellera Pilar Fernández Bozal, no gens sospitosa de sobiranista, va entrar per la porta de la CatDem, on hi teníem una urna, per votar anticipadament en la consulta barcelonina del 10-A del 2011. En els partits del Govern —a CDC totalment i a UDC parcialment— es va començar a covar el que ara s’ha traduït en el "llibre negre" dels incompliments de l'Estat envers la Generalitat de Catalunya: l'informe Crònica d'una ofensiva premeditada, presentat tot just ahir. L’autonomisme ja no era l’instrument adequat per assegurar la pervivència de la nació, cosa que la crisi econòmica va fer encara més palès. Sense un autogovern de veritat no hi ha benestar, sense estructures d’Estat no es pot combatre per la riquesa. Aquest era el nou mantra.
La resta ja és més conegut. Les mobilitzacions dels anys posteriors, la cadena i la V, van arrossegar al carrer gent que no s’hauria imaginat mai, això és cert, que la seva “utopia” només podia traduir-se en la reivindicació sobiranista. El 15-M ja havia tingut lloc i Arcadi Oliveras i Manuel Castells havien fet les seves “classes” a peu de carrer mentre la monja Teresa Forcades col·laborava tranquil·lament amb la Fundació CatDem. I tanmateix, la convocatòria de la manifestació “Encerclem La Caixa”, el mateix 11-S de la Via Catalana, va ser un fracàs. Només unes 2.000 persones van acudir-hi, entre elles la plana major d’ICV-EUiA, el que anunciava moltes coses que s’han vist després.
Si Josep Ramoneda llegeix el llibre Escac a l’Estat, de Pere Martí, editat pel grup editorial que ell presideix, s’adonarà de la magnitud del moviment sobiranista, fins arribar al 9-N, que va desconcertar tothom, incloent-hi els independentistes de tota la vida, perquè no van calcular el que ha estat un dels fenòmens més transcendentals dels darrers anys: la transformació del catalanisme moderat en independentisme sense complexos. Si ens comptes d’entendre aquest gir com un mer moviment tàctic, que és com el món progre català insisteix a analitzar-lo, l’estudiessin des d’un punt de vista sociològic, potser copsarien què ha passat i per què a ells se’ls va covar l’arròs fa molt de temps. La fragmentació de la qual parlava Ramoneda en el seu article té a veure amb això. Fins i tot a la transvestida ICV-EUiA, ara arrecerada rere unes noves sigles per mantenir-se en el poder, li ha sortit un corrent que és obertament independentista, Compromís per la independència, cosa que també passa a EUiA.
No sé si Mas serà el “líder carismàtic que arrossegui darrere seu una majoria social sobiranista”, que és el que sembla que preocupa Ramoneda, però el que sí sé és que qui plantegi les properes eleccions 27-S com ell sembla desitjar que passi, sota la perspectiva de l’eix dreta/esquerra, perdrà. No dic que una coalició com Catalunya en Comú o com s’acabi anomenant no intentin arrossegar-nos cap aquí i que els “vells roquers” s’apuntin al festival, només dic que, com acabo d’explicar, el moviment sobiranista no és ni molt menys un mera febrada atiada per la crisi.
El sobiranisme no és un símptoma, és la causa de la crisi política més important dels últim cent anys. És, per tant, uns moviment de canvi de llarg abast. El moviment sobiranista català reflecteix la crisi dels Estat nació tradicionals, el que inclou, com s’està veient a Grècia, la crisi de la sobirania nacional. I això també té els seu efectes a Catalunya, que “és una nació i té el dret a decidir”. És un moviment profundament democràtic, a diferència de Podemos, que cada dia demostra més clarament els tics despòtics que l’acompanyen, perquè persegueix el dret a la sobirania d’una minoria nacional discriminada. Com a Escòcia, on el sobiranisme, tot i haver perdut el seu referèndum, continua potent i actiu i condiciona l’agenda de Londres.
Per contra del que defensa ara, el març del 2014, quan va ser nomenat president del consell d’administració del Grup 62 i abans de la irrupció de l’efecte Podemos a Catalunya, Ramoneda assegurava a TV3 que “arribarà un moment en què ens comptarem, ja sigui en un referèndum o mitjançant unes eleccions, i en funció del volum resultant tinc la sensació que, una vegada més, la solució arribarà d’Europa”. No sé si la solució arribarà de la mà d’una Europa amb molts problemes. Potser sí, si fem cas al professor Xavier Quadras, però el que ningú no podrà evitar és que el 27-S comptem en quin bàndol se situa cadascú en el combat pacífic entre unionistes i independentistes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)