Miguel Arias Cañete, ha advertit avui de les "conseqüències terrorífiques" que tindria per a Catalunya independitzar-se d'Espanya, entre les quals hi ha fer-se càrrec d'una part del deute públic espanyol, "que no és precisament petit", ha dit.
A més, segons Cañete, una Catalunya independent hauria de combatre l'augment dels costos del comerç exterior i les deslocalitzacions. Assegura que s'imposaria una tarifa exterior comuna que afectaria la competitivitat d'un territori com Catalunya, que exporta més de 58.000 milions d'euros, i li provocaria un descens de cinc a sis punts.
Se't van sumant coses que et posen una mica els pèls de punta"
Més aviat els problemes seran per la gent com ell, que s'hauran de buscar un altre mitjà de seguir cobrant aquestes monstruoses quantitats que s'adjudiquen entre sous, "empresetes" i sobrets B......... Potser fins i tot els seus votants espanyols els fotran fora de les seves poltrones ....... Temps al temps ..........
Perquè, és clar, deu ser que estant a Espanya no estem assumint ja una part del deute públic d'Espanya. I a més la part dels altres. Fora d'Espanya nomes assumiríem la nostra. En el cas de que anem a bones, perquè si no simplement NO reconeixem el deute.
La part del deute el pagarem si volem, ja que Espanya es el titular i no Catalunya. S'hauria de calcular quina part del deute és fruit de les inversions a Catalunya (segur que mooooooolt mooooolt petit). A més, sigui quina sigui la part, es pot considerar pagada amb escreix amb el dèficit fiscal que patim des de fa varies centúries.
Catalunya s'ha de fer càrrec del seu deute públic (Generalitat, ajuntaments, diputacions...), perquè és el que ha contret. El deute públic espanyol (del qual descomptar el català) l'han signat les administracions espanyoles menors (Comunitats Autònomes, ajuntaments...) i també els ministeris. I és responsable del pagament qui ho ha signat. Catalunya no ha de pagar els deutes de la Comunitat Autònoma de Castilla-La Mancha ni els de l'ajuntament de Badajoz, que és exclusivament seu. Però és que tampoc ha de pagar els del Ministerio del Interior o el de Sanidad, perquè l'han contret i signat ells i són ells els que s'han compromès. Ens haurien de demanar si us plau que assumíssim una part... suposant que a nosaltres ens donés la gana de fer-ho. Perquè si no se'l mengen amb patates. Però és que SI NO ENS INDEPENDITZEM SÍ QUE L'HEM DE PAGAR. I a més acabaríem pagant molt més del que ens tocaria proporcionalment, que és el que ens passa ara.
si després del referèndum del 9N la posició majoritària del poble català és la independència, el que ha de fer el govern espanyol no és boicotejar-nos a la UE, a l'ONU i a l'OTAN enviant-nos com diu l'astrofísic senyor Margallo a l'espai sideral, sinò asseure's a negociar assenyadament amb Catalunya el percentatge del deute de l'Estat que la disbauxa irresponsable dels darrers anys ha provocat en els comptes públics. No és pot pretendre boicotejar-nos i que, a més a més, ens fem càrrec del deute. Seria com la dita castellana "cornudos y pagar el gasto". Els catalans tradicionalment estem acostumats a tenir les de perdre, però ara serà diferent, no ho dubti.
Saben, com sabem, el que ens estimen, segur que ens es molt mes beneficiós marxar que continuar sent esclaus d'Espanya. Segur!
sábado, 24 de mayo de 2014
L’incivisme no té ideologia.
"Solament hi ha un fet rellevant i transcendent que diferencia Catalunya de França, Itàlia o els Estats Units. Tots ella són estats que poden governar-se i administrar-se ells mateixos, políticament i econòmicament"
Per sort o per desgràcia, això depèn dels ulls amb que es mira, Catalunya és un país bastant normal. Com a mínim, no és menys normal que Espanya, França, Itàlia o els Estats Units. I la gent que hi viu fa, més o menys, les mateixes coses que fan espanyols, francesos, italians o nord-americans. Solament hi ha un fet rellevant i transcendent que els diferencia de Catalunya, són estats que poden governar-se i administrar-se ells mateixos, políticament i econòmicament. No és una diferència menor, està clar. És una diferència que una part rellevant de la societat catalana ja ha percebut com a perjudicial per als seus interessos i que es proposa posar-hi remei. Com? Intentant saber si al país són més els que volen ser com Espanya, França, Itàlia o els Estats Units, és a dir, un estat; o si la majoria no vol ser independent però sí que vol canviar el seu estatus dins d’Espanya; o si a la majoria ja li va bé quedar-se com ara, amb poc pes per decidir i convertida en una generosa ONG del finançament espanyol.
La consulta del 9 de novembre per saber que volen fer els catalans amb el seu futur posa nerviosos molts sectors polítics, econòmics i socials. I si, a més, la Generalitat avança amb elements simbòlics com les urnes o les paperetes pel #9N el grau de nerviosisme i d’excitació augmenta. I quan això passa, es perd la distància, la perspectiva i l’anàlisi reposat. És el que està passant amb l’incident d’aquesta setmana a Vilanova i la Geltrú amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, quan un grup de radicals el va increpar quan anava amb el seu cotxe oficial, a la sortida d’un míting del Partit Popular. Els fets són condemnables? Sí, evidentment. Són tolerables? No, de cap manera. S’han d’eradicar dels nostres carrers? Sense cap mena de dubte. Dels carrers de Catalunya, d’Espanya i d’on sigui. El més sagrat és la llibertat d’expressió i de moviment, que s’ha de garantir. I aquí, a Catalunya, es garanteix. Ara bé, no és justificable ni acceptable utilitzar incidents com aquest o la suposada agressió al líder del PSC, Pere Navarro, dins d’una església de Terrassa per part d’una dona de 63 anys, per criminalitzar el moviment sobiranista de Catalunya, l’independentisme i el procés del #9N. Afirmar que el que s’ha sembrat porta fins aquí és una manipulació indecent que persegueix enfosquir la determinació del Parlament de Catalunya de consultar els catalans sobre el seu futur, fent veure que les ordes feixistes catalanes ocupen el carrer.
Incidents d’aquesta mena n’hi ha hagut aquí i a fora. Alguns exemples, novembre del 1988, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, es veu encerclat i increpat per un grup de veïns de Santa Coloma de Gramenet, era una queixa veïnal, amb males arts, però només era una queixa veïnal; febrer del 2010, estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona boicotegen una conferència de l’ex-lehendakari, Juan José Ibarretxe; març del 2010, també a la UAB, intenten fer el mateix amb la líder d’UPyD, Rosa Díez; juny del 2011, el col·lectiu dels indignats encercla el Parlament provocant incidents amb el president, Artur Mas, i els diputats; desembre del 2011, persegueixen, increpen i insulten el president Jordi Pujol, a Lleida... Tots aquests són actes incívics, reprovables i condemnables però que res tenen a veure amb l’independentisme. Voler atribuir tot el que passar a Catalunya a la proximitat de la consulta del #9N és intentar atemorir, desinformar i manipular l’opinió pública. És, senzillament, guerra bruta; és una provocació.
Hi ha un corrent de fons potent –que admetia la mateixa candidata del PSOE a les eleccions al Parlament Europeu, Elena Valenciano: “Els fills dels seus amics són independentistes” – a favor del Dret a Decidir però que no pot ser combatut amb males arts. És legítim que els que no hi estan a favor treballin per impedir-ho. Però no que s’utilitzi la tergiversació i la manipulació. No tot s’hi val.
Catalunya no ha de caure en aquestes trampes i polèmiques, que sovintejaran a mida que s’acosti el #9N. Però tampoc ha de tolerar que els incíviques d’aquí, que també n’hi ha, espatllin el que amb tanta pulcritud s’està fent.
Per sort o per desgràcia, això depèn dels ulls amb que es mira, Catalunya és un país bastant normal. Com a mínim, no és menys normal que Espanya, França, Itàlia o els Estats Units. I la gent que hi viu fa, més o menys, les mateixes coses que fan espanyols, francesos, italians o nord-americans. Solament hi ha un fet rellevant i transcendent que els diferencia de Catalunya, són estats que poden governar-se i administrar-se ells mateixos, políticament i econòmicament. No és una diferència menor, està clar. És una diferència que una part rellevant de la societat catalana ja ha percebut com a perjudicial per als seus interessos i que es proposa posar-hi remei. Com? Intentant saber si al país són més els que volen ser com Espanya, França, Itàlia o els Estats Units, és a dir, un estat; o si la majoria no vol ser independent però sí que vol canviar el seu estatus dins d’Espanya; o si a la majoria ja li va bé quedar-se com ara, amb poc pes per decidir i convertida en una generosa ONG del finançament espanyol.
La consulta del 9 de novembre per saber que volen fer els catalans amb el seu futur posa nerviosos molts sectors polítics, econòmics i socials. I si, a més, la Generalitat avança amb elements simbòlics com les urnes o les paperetes pel #9N el grau de nerviosisme i d’excitació augmenta. I quan això passa, es perd la distància, la perspectiva i l’anàlisi reposat. És el que està passant amb l’incident d’aquesta setmana a Vilanova i la Geltrú amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, quan un grup de radicals el va increpar quan anava amb el seu cotxe oficial, a la sortida d’un míting del Partit Popular. Els fets són condemnables? Sí, evidentment. Són tolerables? No, de cap manera. S’han d’eradicar dels nostres carrers? Sense cap mena de dubte. Dels carrers de Catalunya, d’Espanya i d’on sigui. El més sagrat és la llibertat d’expressió i de moviment, que s’ha de garantir. I aquí, a Catalunya, es garanteix. Ara bé, no és justificable ni acceptable utilitzar incidents com aquest o la suposada agressió al líder del PSC, Pere Navarro, dins d’una església de Terrassa per part d’una dona de 63 anys, per criminalitzar el moviment sobiranista de Catalunya, l’independentisme i el procés del #9N. Afirmar que el que s’ha sembrat porta fins aquí és una manipulació indecent que persegueix enfosquir la determinació del Parlament de Catalunya de consultar els catalans sobre el seu futur, fent veure que les ordes feixistes catalanes ocupen el carrer.
Incidents d’aquesta mena n’hi ha hagut aquí i a fora. Alguns exemples, novembre del 1988, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, es veu encerclat i increpat per un grup de veïns de Santa Coloma de Gramenet, era una queixa veïnal, amb males arts, però només era una queixa veïnal; febrer del 2010, estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona boicotegen una conferència de l’ex-lehendakari, Juan José Ibarretxe; març del 2010, també a la UAB, intenten fer el mateix amb la líder d’UPyD, Rosa Díez; juny del 2011, el col·lectiu dels indignats encercla el Parlament provocant incidents amb el president, Artur Mas, i els diputats; desembre del 2011, persegueixen, increpen i insulten el president Jordi Pujol, a Lleida... Tots aquests són actes incívics, reprovables i condemnables però que res tenen a veure amb l’independentisme. Voler atribuir tot el que passar a Catalunya a la proximitat de la consulta del #9N és intentar atemorir, desinformar i manipular l’opinió pública. És, senzillament, guerra bruta; és una provocació.
Hi ha un corrent de fons potent –que admetia la mateixa candidata del PSOE a les eleccions al Parlament Europeu, Elena Valenciano: “Els fills dels seus amics són independentistes” – a favor del Dret a Decidir però que no pot ser combatut amb males arts. És legítim que els que no hi estan a favor treballin per impedir-ho. Però no que s’utilitzi la tergiversació i la manipulació. No tot s’hi val.
Catalunya no ha de caure en aquestes trampes i polèmiques, que sovintejaran a mida que s’acosti el #9N. Però tampoc ha de tolerar que els incíviques d’aquí, que també n’hi ha, espatllin el que amb tanta pulcritud s’està fent.
El dret a decidir dels mitjans de comunicació.
"El tomb definitiu no es produirà fins que els mitjans de comunicació manifestin obertament el seu suport a la consulta"
És evident que la realització de la consulta no prejutja el seu resultat. No està escrit que el resultat hagi de ser aquest o aquell. Això és el que afirmen les patronals i els artistes en els seus manifestos. El resultat serà el que el poble de Catalunya decideixi. Solament hi ha una cosa clara, que cada vegada hi ha més suports explícits a la consulta; cada vegada són més els que reclamen que es deixi votar el poble de Catalunya.
Però el tomb definitiu no es produirà fins que els mitjans de comunicació manifestin obertament el seu suport a la consulta. Fer-ho no significa que abonin la independència. Es pot estar a favor de la consulta del 9 de novembre i estar en contra de la independència. Es pot, democràticament, avalar i patrocinar la consulta i optar per una tercera via reformista. El que és important és que es deixi expressar als catalans que desitgen pel país, sigui quin sigui el resultat final. I aquí, el posicionament editorial dels mitjans escrits, audiovisuals i digitals és decisiu. Un pas endavant de la majoria de mitjans de comunicació catalans acabaria de fer caure la torrada del cantó de la consulta. Difícilment el govern central i el principal partit de l’oposició a Espanya podrien mantenir la seva posició actual si els principals diaris de Catalunya expressen, editorialment, que ells estan a favor de saber l’opinió dels catalans.
Els manifestos dels artistes i de les patronals s’han escenificat en dos indrets simbòlicament emblemàtics. Els artistes ho han fet al MACBA. Aquest museu és un centre de referència en la pràctica de les arts contemporànies. És a dir, s’associa a la modernitat, la innovació, el pensament i la creació que mira al futur. Les patronals van a anar al Far de Sant Sebastià, de Palafrugell. Aquest far és el més potent del litoral català; és el que fa arribar la seva llum més lluny. Les dues combinacions modernitat, prestigi i creativitat; més amplitud de mires i un horitzó per guanyar són missatges potents per avalar el dret a decidir.
És evident que la realització de la consulta no prejutja el seu resultat. No està escrit que el resultat hagi de ser aquest o aquell. Això és el que afirmen les patronals i els artistes en els seus manifestos. El resultat serà el que el poble de Catalunya decideixi. Solament hi ha una cosa clara, que cada vegada hi ha més suports explícits a la consulta; cada vegada són més els que reclamen que es deixi votar el poble de Catalunya.
Però el tomb definitiu no es produirà fins que els mitjans de comunicació manifestin obertament el seu suport a la consulta. Fer-ho no significa que abonin la independència. Es pot estar a favor de la consulta del 9 de novembre i estar en contra de la independència. Es pot, democràticament, avalar i patrocinar la consulta i optar per una tercera via reformista. El que és important és que es deixi expressar als catalans que desitgen pel país, sigui quin sigui el resultat final. I aquí, el posicionament editorial dels mitjans escrits, audiovisuals i digitals és decisiu. Un pas endavant de la majoria de mitjans de comunicació catalans acabaria de fer caure la torrada del cantó de la consulta. Difícilment el govern central i el principal partit de l’oposició a Espanya podrien mantenir la seva posició actual si els principals diaris de Catalunya expressen, editorialment, que ells estan a favor de saber l’opinió dels catalans.
Els manifestos dels artistes i de les patronals s’han escenificat en dos indrets simbòlicament emblemàtics. Els artistes ho han fet al MACBA. Aquest museu és un centre de referència en la pràctica de les arts contemporànies. És a dir, s’associa a la modernitat, la innovació, el pensament i la creació que mira al futur. Les patronals van a anar al Far de Sant Sebastià, de Palafrugell. Aquest far és el més potent del litoral català; és el que fa arribar la seva llum més lluny. Les dues combinacions modernitat, prestigi i creativitat; més amplitud de mires i un horitzó per guanyar són missatges potents per avalar el dret a decidir.
jueves, 22 de mayo de 2014
Admirat Junqueras !!!!!
Admirat Junqueras, Crec que gracies a tu, l'Esquerra Republicana a tornat a recobrar la seva funció. S'ha de continuar amb la política de : !El més important és Catalunya¡. La situació de partits polítics dintre la “democràcia” espanyola, de moment, condiciona aquesta unitat entre partits i lògicament existeix una competència encara que la finalitat important de tots ha de ser la sobirania. Aquesta situació és comprensible en aquests moments, però, compta, no ens deixem enredar a portar-nos a un camí de confrontació entre partits que defensen Catalunya, els enemics no son aqueixos. Això és el que voldrien els botiflers i fatxendes. En aquest moments es compren que cadascú defensi el seu partit, però, s'ha de fer sense atacs. No hem d'oblidar que els països que cerquen la seva llibertat, els diferents grups polítics de la societat plural ( extrema dreta, dreta, centre, centre esquerra, esquerra, extrema esquerra, verds, comunistes etc.) mentre no aconsegueixen la llibertat del seu poble, treballen i lluiten junts per arribar a la sobirania. Un cop el país pot decidir pel seu compte , és quant comença l'autèntica democràcia de les urnes i serà el poble el que decidirà les majories i les minories. Quant hàgim arribar a la independència, segurament el ventall de partits polítics canviarà molt i no siguin els mateixos que en aquest moments. L'esquerra Republicana ja no necessitarà ser republicana, El PSC no necessitarà ser federalista. La UDC no necessitarà defensar una tercera via. És molt possible que partits com “Ciutadanos“ o PPC, que actualment son espanyolistes i lluiten contra la llibertat de Catalunya, el primer es transformi en un partit social demòcrata català i el segon en un partit de dretes català. Crec que la Sra. Camacho i el Sr, Rivera, amb el llestos que son, no marxaran de Catalunya i defensaran un model social dintre de la nació catalana i contribuiran al benestar de tots els catalans, mentre ara la, seva defensa no pot ser altre que l'espanyola que és la que els justifica i alimenta. Així doncs, Sr. Junqueras: ! Primer que tot Catalunya i les seves llibertats¡
Visca Catalunya Lliure !!!!
Visca Catalunya Lliure !!!!
Interpretació a nivell intern de les valoracions que farien els partits amb la posible devallada de vots.
Bon dia a tothom,
Ahir em van preguntar com interpretaria a nivell intern cada partit el no aconseguir els resultats que esperen ( es a dir baixar vots ) i vaig donar aquestes claus:
PP: Una baixada de vots a Catalunya no els importa massa. Serà una manera de justificar la seva política a Madrid i ho vendran a la resta d'Espanya com que som diferents, estranys i asocials. Vendran la baixada de vots aquí per pujar a la resta d'Espanya.
...
Ahir em van preguntar com interpretaria a nivell intern cada partit el no aconseguir els resultats que esperen ( es a dir baixar vots ) i vaig donar aquestes claus:
PP: Una baixada de vots a Catalunya no els importa massa. Serà una manera de justificar la seva política a Madrid i ho vendran a la resta d'Espanya com que som diferents, estranys i asocials. Vendran la baixada de vots aquí per pujar a la resta d'Espanya.
...
PSC: La baixada de vots ( ja l'esperen ), donaria la raó al sector catalanista i donaria un toc d'atenció al Pere Navarro de no fer declaracions com les que va fer en la "bofetada". Tot i això, Madrid els tira molt i aguantaran com sigui per a seguir venen la moto del federalisme ( ells ja saben que és impossible i per això ho proposen ).
CIUTADANS: Una baixada de vots implicaria un replantejament de la seva política, segurament començarien a parlar de terceres vies. Veurien que la gent no ha cregut la seva mentida.
IC-ICV: Baixar els vots ho interpretarien com un toc d'atenció dels sectors sobiranistes per no acceptar efectuar una llista única. Això comportaria un canvi d'actitud i un acostament a les propostes del President Mas de fer llista única pel país.
ERC: Una baixada de vots seria interpretada com a càstig per no haver posat la cara ni jugar-se-la. El no entrar en el govern quan ho havien garantit i no voler fer llista única ( propostes del President Mas i ANC), seria interpretat com un error i canviarien d'actitud entrant al govern i proposant llista única pel país.
CiU: Son dos partits així que s'ha d'analitzar pels dos.
UDC: En cas de pèrdua de vots, la hipòtesi d'en Duran que la independència fa mal a la coalició agafaria força. Intentaria provocar que CiU s'allunyés de propostes independentistes justificant que, la baixada de vots és un missatge per a que no vagin en aquesta línia. Ells han apostat posant un independentista a la llista ( Gambús).
CDC: En cas de pèrdua de vots podria haver un replantejament general. El procés quedaria afectat perquè a Europa només veuran el resultat del President Mas i el possible crèdit en cas de DUI seria més difícil d'aconseguir. La baixada de vot implicaria que el poble vol més gent que parli que gent que se la juga i podria suposar un plantejament de donar un pas enrere ( tot i seguir apostant per la independència perquè és la única via ) per a que se la jugui un altre. Dic podria perquè ara mateix, com s'ha demostrat, cap partit vol governar degut a l'estat de les finances ( interessos del deute del tripartit, incompliments de l'estatut). Seria un flac favor al procés perquè segurament hi hauria ingovernabilitat.
Ja ho teniu...
CIUTADANS: Una baixada de vots implicaria un replantejament de la seva política, segurament començarien a parlar de terceres vies. Veurien que la gent no ha cregut la seva mentida.
IC-ICV: Baixar els vots ho interpretarien com un toc d'atenció dels sectors sobiranistes per no acceptar efectuar una llista única. Això comportaria un canvi d'actitud i un acostament a les propostes del President Mas de fer llista única pel país.
ERC: Una baixada de vots seria interpretada com a càstig per no haver posat la cara ni jugar-se-la. El no entrar en el govern quan ho havien garantit i no voler fer llista única ( propostes del President Mas i ANC), seria interpretat com un error i canviarien d'actitud entrant al govern i proposant llista única pel país.
CiU: Son dos partits així que s'ha d'analitzar pels dos.
UDC: En cas de pèrdua de vots, la hipòtesi d'en Duran que la independència fa mal a la coalició agafaria força. Intentaria provocar que CiU s'allunyés de propostes independentistes justificant que, la baixada de vots és un missatge per a que no vagin en aquesta línia. Ells han apostat posant un independentista a la llista ( Gambús).
CDC: En cas de pèrdua de vots podria haver un replantejament general. El procés quedaria afectat perquè a Europa només veuran el resultat del President Mas i el possible crèdit en cas de DUI seria més difícil d'aconseguir. La baixada de vot implicaria que el poble vol més gent que parli que gent que se la juga i podria suposar un plantejament de donar un pas enrere ( tot i seguir apostant per la independència perquè és la única via ) per a que se la jugui un altre. Dic podria perquè ara mateix, com s'ha demostrat, cap partit vol governar degut a l'estat de les finances ( interessos del deute del tripartit, incompliments de l'estatut). Seria un flac favor al procés perquè segurament hi hauria ingovernabilitat.
Ja ho teniu...
sábado, 17 de mayo de 2014
La Independencia no es renunciar a tus orígenes, collons.
Bon dia a tots , Buenos días a todos,
A pesar de que los dos grandes partidos españoles lo negaron hasta la saciedad , no hay ninguna duda del trato desigual ( para no llamarlo expolio ) que sufre Cataluña, es decir, todo aquel que vive en Cataluña. A dia de hoy lo reconocen todos.
A pesar de que los partidos españoles negaron que Cataluña era viable economicamente, hoy lo afirman y basan su dis...curso en el "No entrareis en Europa" ya que les es imposible negar la evidencia.
A dia de hoy su discurso " Margallista" de que estaremos flotando en el Universo, de nuevo, se está demostrando que es absolutamente falso. Analicemos las pruebas. Para que una empresa se situe en un país debe tener garantizada su logística, con lo cual los primeros movimientos son los de empresas logísticas. A raiz de la ratificación del President Mas, por carta, a todos los líderes de los paises más desarrollados, de que la única via de subsistencia para los catalanes es la independencia, DHL ( primera empresa del mundo en logística ) situa su Dirección General para el Sur de Europa en Mataró y DB SCHENKER ( primera empresa pública alemana y primer operador logístico europeo ), situa a su máximo responsable de cargas en Barcelona... A partir de aquí, los anuncios de Ferrari, Amazon, y un largo etcetera.
Es evidente que el único discurso que existe desde España es el utilizar el miedo y la mentira como armas, en lugar de aportar soluciones y permitir que el pueblo se exprese para decir que Si quiere la independencia o para lo contrario.
Ayer vivimos el típico espectaculo de los que gobiernan en España, discursos machistas y feministas propios de los años 70 que, evidentemente, no tienen lugar en Cataluña.
Hay muchos catalanes con orígenes fuera de Cataluña, a los que Cataluña les permite, como en ningún otro lugar del mundo, sentirse catalanes y sentirse orgullosos de sus orígenes, porque es normal que su corazón esté partido entre los dos lugares.
Este es un mensaje para los que piensan que la independencia es renunciar a sus orígenes:
La independencia de Cataluña no implica la renuncia a los orígenes de las personas, implica un trato justo, la construcción de un nuevo país sin los errores de España, un país donde la mentira no sea la moneda de cambio, donde las desigualdades no sean tan evidentes como en España, un país donde realmente exista la democracia, y también un país que evolucione y no viva anclado en el pasado y no tenga que debatir a dia de hoy sobre el papel de la mujer.
Muchos de nuestros padres pensaron que, con la democracia cambiaria todo, y cambió, pero siguen estando los mismos, o los hijos de los mismos, conservando sus parcelas de poder por medio de dos organismos llamados PP y PSOE y esto no cambiará nunca en España como bien sabemos.
Tenemos la oportunidad de construir un nuevo país y ahora, votando el día 25, tienes la oportunidad de gritarlo en voz alta votando a quien lo lidera ( Artur Mas junto al pueblo) para dar un grito, sin ideologías ( porque el objetivo ahora es la independencia), un grito único y visible en Europa.
A pesar de que los dos grandes partidos españoles lo negaron hasta la saciedad , no hay ninguna duda del trato desigual ( para no llamarlo expolio ) que sufre Cataluña, es decir, todo aquel que vive en Cataluña. A dia de hoy lo reconocen todos.
A pesar de que los partidos españoles negaron que Cataluña era viable economicamente, hoy lo afirman y basan su dis...curso en el "No entrareis en Europa" ya que les es imposible negar la evidencia.
A dia de hoy su discurso " Margallista" de que estaremos flotando en el Universo, de nuevo, se está demostrando que es absolutamente falso. Analicemos las pruebas. Para que una empresa se situe en un país debe tener garantizada su logística, con lo cual los primeros movimientos son los de empresas logísticas. A raiz de la ratificación del President Mas, por carta, a todos los líderes de los paises más desarrollados, de que la única via de subsistencia para los catalanes es la independencia, DHL ( primera empresa del mundo en logística ) situa su Dirección General para el Sur de Europa en Mataró y DB SCHENKER ( primera empresa pública alemana y primer operador logístico europeo ), situa a su máximo responsable de cargas en Barcelona... A partir de aquí, los anuncios de Ferrari, Amazon, y un largo etcetera.
Es evidente que el único discurso que existe desde España es el utilizar el miedo y la mentira como armas, en lugar de aportar soluciones y permitir que el pueblo se exprese para decir que Si quiere la independencia o para lo contrario.
Ayer vivimos el típico espectaculo de los que gobiernan en España, discursos machistas y feministas propios de los años 70 que, evidentemente, no tienen lugar en Cataluña.
Hay muchos catalanes con orígenes fuera de Cataluña, a los que Cataluña les permite, como en ningún otro lugar del mundo, sentirse catalanes y sentirse orgullosos de sus orígenes, porque es normal que su corazón esté partido entre los dos lugares.
Este es un mensaje para los que piensan que la independencia es renunciar a sus orígenes:
La independencia de Cataluña no implica la renuncia a los orígenes de las personas, implica un trato justo, la construcción de un nuevo país sin los errores de España, un país donde la mentira no sea la moneda de cambio, donde las desigualdades no sean tan evidentes como en España, un país donde realmente exista la democracia, y también un país que evolucione y no viva anclado en el pasado y no tenga que debatir a dia de hoy sobre el papel de la mujer.
Muchos de nuestros padres pensaron que, con la democracia cambiaria todo, y cambió, pero siguen estando los mismos, o los hijos de los mismos, conservando sus parcelas de poder por medio de dos organismos llamados PP y PSOE y esto no cambiará nunca en España como bien sabemos.
Tenemos la oportunidad de construir un nuevo país y ahora, votando el día 25, tienes la oportunidad de gritarlo en voz alta votando a quien lo lidera ( Artur Mas junto al pueblo) para dar un grito, sin ideologías ( porque el objetivo ahora es la independencia), un grito único y visible en Europa.
lunes, 12 de mayo de 2014
"Ningú exclou ningú en aquest país"
S’ha de reconèixer que a Catalunya –també la resta de l’Estat– la crisi i les conseqüències que se n’han derivat no faciliten exactament la convivència. La taxa d’atur és altíssima, les prestacions socials pal·lien però no resolen enormes problemes de subsistència, hi ha milers de persones envescades en hipoteques que no podran tornar mai i que han estat embargades i milers també que han perdut en part els seus estalvis per unes pràctiques bancàries en les quals alguns tribunals detecten uns abusos innegables. Abusos de confiança en molts casos contra persones sovint d’edat avançada que confiaven en els directors de la seva sucursal bancària tant com en el seu metge de capçalera. Els experts proclamen que, si no fos per l’economia dita submergida, el problema encara seria molt més dramàtic. Amb salaris mínims i sense cap cobertura legal, moltíssima gent va fent com pot. I això suscita tensió social. Una tensió que alguns analistes consideren encara escassa en comparació amb les causes que la provoquen.
En els darrers anys hem vist tot això i hem vist també una resposta per part dels afectats o de dirigents socials improvisats que no ha estat exactament amable. Hem adoptat termes i sistemes nous, com ara escrache, i la tensió i fins i tot les agressions s’han anat generalitzant contra responsables polítics, executius bancaris i entitats de crèdit. Amb més o menys justificacions, fins i tot judicials. Encara ara el Tribunal Suprem segueix la causa contra els manifestants que van encerclar el Parlament de Catalunya i van amargar la vida als diputats que intentaven exercir la responsabilitat democràtica que els ha concedit el poble. Encara més lluny, hi va haver algun moment en què les manifestacions al centre de Barcelona van desembocar en accions violentes contra establiments i en una resposta policial de conseqüències enormement polèmiques.
Però tota aquesta tensió latent, que rebrota de tant en tant, no és res, als ulls d’alguns, comparada amb una altra que consideren molt més alarmant. PSOE i PP i gairebé tots els mitjans de comunicació que des de Madrid es dirigeixen a tot l’Estat alerten, alarmadíssims, d’una “tensió” que irremeiablement ha de portar violències d’abast incert i temible a Catalunya. A Catalunya el PP, Ciutadans i ara també el PSC repeteixen com aus exòtiques l’alerta. “Fragmentació”, “divisió”, “exclusió”, “intolerància” i “violència” són les plagues que han de patir els catalans si perseveren en l’actitud de voler decidir per ells sols. La “divisió” hi és, com en qualsevol altra qüestió que separa una societat convencional. L’“exclusió” és una invenció. Ningú exclou ningú en aquest país. La “intolerància” que patim és l’habitual en societats com la nostra. I la “violència” només és un fantasma intimidatori. Una dissuasió tramposa.
Fa tots els efectes que aquells que avisen d’una violència inevitable si les coses no canvien i la majoria de la societat catalana no es resigna a viure tal com vol la majoria en realitat només estan pintant un quadre amb l’oli que els interessa. És a dir, dibuixen un panorama violent amb la intenció de justificar violències futures molt més efectives. La violència de l’Estat, per exemple. És un recurs vell i efectiu. Per això Pere Navarro i el PSC haurien de considerar si els paga la pena la complicitat amb l’intent. Si continuen parlant de “divisió”, de “tensió” i de “violència” només estant justificant la tensió dels que s’han dividit sols. La resposta violenta dels que tenen recursos per perpetrar-la.
En els darrers anys hem vist tot això i hem vist també una resposta per part dels afectats o de dirigents socials improvisats que no ha estat exactament amable. Hem adoptat termes i sistemes nous, com ara escrache, i la tensió i fins i tot les agressions s’han anat generalitzant contra responsables polítics, executius bancaris i entitats de crèdit. Amb més o menys justificacions, fins i tot judicials. Encara ara el Tribunal Suprem segueix la causa contra els manifestants que van encerclar el Parlament de Catalunya i van amargar la vida als diputats que intentaven exercir la responsabilitat democràtica que els ha concedit el poble. Encara més lluny, hi va haver algun moment en què les manifestacions al centre de Barcelona van desembocar en accions violentes contra establiments i en una resposta policial de conseqüències enormement polèmiques.
Però tota aquesta tensió latent, que rebrota de tant en tant, no és res, als ulls d’alguns, comparada amb una altra que consideren molt més alarmant. PSOE i PP i gairebé tots els mitjans de comunicació que des de Madrid es dirigeixen a tot l’Estat alerten, alarmadíssims, d’una “tensió” que irremeiablement ha de portar violències d’abast incert i temible a Catalunya. A Catalunya el PP, Ciutadans i ara també el PSC repeteixen com aus exòtiques l’alerta. “Fragmentació”, “divisió”, “exclusió”, “intolerància” i “violència” són les plagues que han de patir els catalans si perseveren en l’actitud de voler decidir per ells sols. La “divisió” hi és, com en qualsevol altra qüestió que separa una societat convencional. L’“exclusió” és una invenció. Ningú exclou ningú en aquest país. La “intolerància” que patim és l’habitual en societats com la nostra. I la “violència” només és un fantasma intimidatori. Una dissuasió tramposa.
Fa tots els efectes que aquells que avisen d’una violència inevitable si les coses no canvien i la majoria de la societat catalana no es resigna a viure tal com vol la majoria en realitat només estan pintant un quadre amb l’oli que els interessa. És a dir, dibuixen un panorama violent amb la intenció de justificar violències futures molt més efectives. La violència de l’Estat, per exemple. És un recurs vell i efectiu. Per això Pere Navarro i el PSC haurien de considerar si els paga la pena la complicitat amb l’intent. Si continuen parlant de “divisió”, de “tensió” i de “violència” només estant justificant la tensió dels que s’han dividit sols. La resposta violenta dels que tenen recursos per perpetrar-la.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)