Van Rompuy: "Espero que la independència no es produeixi"

Aquest es un del que defensa alló de "la unidad de Egpaña está por encima de la verdad". Érem, som i serem. Aquest individu diu el que vol i calla el que li convé, com ara que Bèlgica amb les seves fronteres actuals es ca crear al 1830, quan es va independitzar d'Holanda. I els seus polítics s'entenen tant bé, que després de les eleccions varen estar gairebé dos anys funcionant per inèrcia perquè els polítics no varen ser capaços de posar-se d'acord per formar govern.
Son tant "burrus" que no s'adonen que amb comentaris com aquests, en comptes de aconseguir que deixem de ser independentistes, el que aconseguiran és que deixem de ser pro-europeus. Ens estan fent caure la bena dels ulls i ens ensenyen la cara més lletja, més interessada, menys democràtica de la UE. I cada vegada queda més clar que això no és el que ens pensàvem, de tal manera, que vist el que hi ha, jo prefereixo quedar-ne fora.
Queda clar que la independència significa sortir de la U.E. És una opció, no passa res. Però el que no val és amagar el cap sota l'ala i dir que no serà així, o que durarà 3 dies. Les decisions tenen el seu preu i s'ha d'estar disposat a pagar-lo. Amagar el preu és enganyar.
Perquè sortirem de la UE i us quedareu amb l'Espanya arruïnada que ja veurem com us pagarà el deute i sense un territori pròsper al sud, que n'hi ha pocs. Això us passarà per cobdiciosos i per rucs!
El europeus rics ho tenen molt clar, si Catalunya s'independitza d'Espanya via secessió i no per via d'un acord bilateral, ELLS NO COBRARAN EL DEUTE. No crec que els catalans siguem tant babaus que després que ens facin fora, fins i tot de la galàxia, que ens vetin en tots els acords, econòmics i polítics ,pretenguin que ens fen carrec d'un deute, que no ho oblidem ES A CARREC DEL REINO DE ESPAÑA.
Precisament, perquè no hem deixat mai de pertànyer, en cos i ànima, al nostre país que és Catalunya i ensems a Europa, volem desfer-nos del Jou dels cacics Espanyols, que a l'inrevés de les polítiques de les democràcies occidentals, encara estan ancorats a l'ordeno i mando feudal, a "la fi justifica els mitjans", a l'obscurantisme informatiu i a la manipulació educacional, en resum al més fosc dels Nacionalismes, l'Absolutista. ¿Amb persones d'aquest tarannà pensa gestionar la Vella Europa?. ¿hem de pensar que alguns polítics Europeus, com vostè, pateixen tal crisi de valors, que poden menystenir sense vergonya, els pilars que han fet possible, que el nostre continent, hagi sigut el Bressol de la Democràcia al Món?. ¿és possible que vostè no entengui, que l'única manera que els pobles se sumin als projectes comuns, és per pròpia voluntat, és a dir gaudint sempre del dret a decidir, com a eina de llibertat i alhora d'orgull de la seva generositat vers els altres?. Això és exactament el que volem ser els Catalans, Sr. Rompuy, un poble lliure i treballador, que estiguem on estiguem i siguem per pròpia voluntat, li ben prometo, que si ho aconseguim, ni vostè ni ningú, ens podrà donar lliçons de generositat, esforç i sacrifici per el bé comú, de tots els pobles sense excepció. Sr Rompuy...La gent dels pobles lliures no tenen altres enemics, que qui els vol sotmetre.
Doncs jo li desitjo tota mena de fracassos en el que li queda de carrera política. Per desitjar, que no quedi.
No ens hauria de provocar cap debat ser o no a la Unió Europea. Fa 40 anys no existia, i potser d'aquí 40 ja no existirà. Primer Catalunya i després ja ens preocuparem de la resta.
Sols és la seva opinió. El futur de Catalunya la decidiran la voluntat dels catalans. !!*!!

El Sí-Sí guanya la primera enquesta sobre la consulta.

El Sí-Sí guanya clarament en la consulta sobre la independència, i s'imposarà amb un 47% dels vots, davant un 19% que votarà No, segons l'enquesta del Centres d'Estudis d'Opinió (CEO) que s'ha fet pública avui. És el primer sondeig que el CEO efectua incloent les dues preguntes sobre la consulta. Aquests percentatges inclouen l'abstenció, que en un referèndum mai no computa, cosa que significa que la independència està en realitat per sobre del 60% de suports.

A la pregunta de si es vol que Catalunya esdevingui un Estat?, el 57,6% dels catalans voten Sí, mentre que el 19,3% voten No (partidaris de l'autonomia o l'Espanya unitària). Hi ha un 9,4% d'indecisos, mentre que 11,1% s'abstindrien. La segona pregunta, si en el cas de voler un Estat aposten pel fet que aquest sigui independent, es compta entre els que han votat sí a la primera qüestió. I dóna com a resultat un 81,8% a favor de la independència i un 14,9% a favor del model federal o confederal. En aquest cas els indecisos baixen a un 2,4% i l'abstenció només és del 0,8%.

Dit d'una altra manera, el Sí-Sí capta un 47,1% de catalans, el No un 19,3%, el Sí-No un 8,6%.

A mi els números em surten de la següent manera, el 62,8% favorable al SI-SI en la hipòtesi que va a votar el 75% dels que tenen presa una posició o repartint en les mateixes proporcions els qui dubten. Si atribuïm un percentatge invers de repartiment dels indecisos al SI-SI (19,3%) i al NO-NO (47,1%), el SI-SI obté el 57% dels vots, i el NO-NO un 31,57%. En el pitjor dels casos, si atribuïm tots els indecisos al NO-NO, aquest obtindria el 37% contra un 53% del SI-SI. Però tot això son especulacions. La realitat és que la proporció entre els que diuen que votaran SI-SI i els que diuen que votaran SI-NO o NO és de 1,70. Els números canten i per això no ens volen deixar votar. I si creuen que les enquestes estan manipulades, que deixin votar i sortirem de dubtes. El què hem de fer tots és CREURE FERMAMENT que votarem, treballar per aconseguir-ho i no caure en provocacions. HO TENIM A TOCAR!! ENS CALDRÀ CONSTÀNCIA PER CONVÈNCER MÉS GENT, RESISTÈNCIA PER AGUANTAR ATACS AMB ESTOÏCISME I SOBRETOT UNITAT.

LOQUILLO REFLEXIONA SI US PLAU !!!!!

“Però com t'atreveixes a dir que volem acabar amb la democràcia? Nosaltres, els que sempre hem caigut davant les botes del feixisme defensant la democràcia?”, em pregunto sorprès. “Quina pena. Quina tristesa. Quina desil·lusió”, etziba, abans de manifestar: “Tant de bo haguessis seguit fent-nos feliços amb la teva música. Tant de bo haguessis seguit amb les teves idees, les que siguin, però respectant-nos”.
 Loquillo, em penso que hauries de reflexionar a fons sobre els arguments que t'ha donat un dels teus més fidels admiradors, potser un de tants dels qui avui es poden sentir íntimament dolguts per com els menysté el seu ídol de tota la vida... com es podran defensar ara d'haver-te defensat sempre a peu i a cavall! Reflexiona sisplau, i pensa que qui no vol la violència no la fomenta mai sota cap concepte, i tu, en aquest cas, tristament, has violentat els seus sentiments. Tot això t'ho dic amb la millor intenció i per la concòrdia. Per acabar et diré que no sé pas a quina democràcia dius que pots perdre votant; si no es pot votar la democràcia ja està perduda, perquè la democràcia no és només limitable a les pretensions o interessos d'alguns. Una persona, un vot; una altra cosa no és pas democràcia; ha tingut molts noms a la història, però no és democràcia. Per acabar et diré que no hi ha res que promogui més la violència, que la violència de no respectar ni els sentiments ni el dret a vot de les persones; cal ser-ne respectuós i conseqënt, i per això mateix, crec, amb la millor de les intencions, que hauries d'acceptar la invitació que et fem i reconciliar-te amb ells, reconciliar-te també amb els qui com jo et respecten i t'estimen pensis com pensis, perquè pressuposen en tu la mateixa voluntat envers ells que la d'ells envers tu.
No es pot anar pel món dient aquestes bestieses sobre un poble pacífic i democràtic com el català.

La llei de consultes i la llei del voluntariat.

La llei de consultes és un instrument per obrir les portes a l’exercici del dret de decidir i per tant, genera esperança. És vital per al futur del país perquè, si es pot aplicar, permetrà saber què opina la ciutadania sobre l’esdevenidor nacional de Catalunya. Tanmateix, aquesta no és l’única llei important que els diputats catalans estan elaborant amb pressa i diligència. Actualment, hi ha dues lleis més que, a parer meu, també marcaran el futur del país. Em refereixo a la llei de l’Acció Exterior de Catalunya i a la que regularà el voluntariat. Com la llei de consultes, aquestes també són unes lleis oportunes, necessàries i vitals, sobretot perquè han de regular un model d’acció exterior i de voluntariat que són molt propis del nostre país. I és que la primera, per bé que no inclogui tot el que és propi d’un d’estat ateses les circumstàncies, trenca amb la concepció clàssica de les relacions internacionals i reconeix, per primera vegada, el rol de la diplomàcia pública en les relacions internacionals. És així que té en compte la trajectòria de tantíssimes organitzacions, empreses, universitats, sindicats i col·legis professionals, entre altres entitats, que des de fa molts anys tenen presència al món i que són capaços d’establir sinèrgies, aliances, agendes, contactes, projectes i coneixement. La segona, la llei del voluntariat, reconeix i defensa el model català en aquest àmbit per preservar-lo de la invasió estatal. La futura Ley del voluntariado podria tenir efectes perversos i fins i tot perillosos per a la tradició catalana del voluntariat.

En fi, el Parlament català treballa. La importància de les lleis que acabo d’esmentar així ho demostra. Són lleis que cal aprovar amb urgència perquè són cabdals. Sense aquestes lleis alguns dels nostres anhels nacionals poden perillar. Sense aquestes lleis perdrem part de la nostra idiosincràsia. I és que pràcticament es pot dir que sense lleis com aquests estaríem obligats a pensar el futur d’una altra manera. 

Constitució Catalana.

És un bon senyal que es comenci a parlar seriosament de la Constitució Catalana. Precisament, pensar en la nostra constitució i recuperar el sentit i l'esperit de les constitucions que hem tingut al llarg de la història, representa tenir un profund sentit d'estat. Ara és el moment d'anar definint les normes democràtiques fonamentals que han de ser les mateixes per tothom. Ningú entendria que en un joc de taula familiar cada un dels jugadors tingués unes normes diferents a les dels altres. Les estratègies del joc poden ser, però, molt contraposades. En aquests moments de transició nacional cal que fem les coses bé. No hem de voler ser independents i igual de malbaratadors i de corruptes. La gran il.lusió que genera pensar en la independència prové de la satisfacció que es tracta d'un procés col.lectiu, de tot un poble, que d'una forma transversal i unitària, pacífica i respectuosa, aconsegueix que s'expressi la voluntat de la majoria dels ciutadants per sobre de les seves diferències. És per això que els partits polítics que estan a favor del dret de decidir i d'obtenir la sobirania plena, més aviat que tard hauran d'anar units per passar definitivament aquesta pàgina de la història. El President Mas, ferm, és el nostre President . Sobre ell pivota el punt de màxima tensió i és a ell, independentment del partit al que forma part, a qui hem de demostrar tot el nostre suport. Tots hauríem de sentir-nos interpel.lats i cridats a opinar sobre quin model d'estat considerem que és el millor pel futur del nostre país. Abans d'arribar a aquest gran pacte hi hauria d'haver un diàleg engrescador en el que es pugui millorar tot allò que ens ha portat a la crisi actual. A l'inici de la transició es demanava amb coratge i convenciment: "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" i no aniria malament que, ara, que estem al final d'aquesta transició en la que ens voldrien tenir a tots assimilats o bé residuals, tots plegats demanem amb la veu segura i clara: "Llibertat, constitució i Estat". Ara que es demostra, un cop més, que hi ha jutges clarividents com en Santiago Vidal, hi hauria d'haver un moviment de suport a favor d'aquest debat constitucional que no podem demorar. La unitat de tots els partits i de la societat civil, degudament representada, s'atança. Creieu-me. No en dubteu.
Jo suposo que acabarà passant com sempre. O sigui que Espanya acabarà fent el que no volia fer, perquè li ho imposarà la comunitat internacional. Així va haver-hi una democràcia més o menys homologable, així els socialistes van demanar el SÍ a l'OTAN i així el  Zapatero d'un dia per l'altre va dir dic allà on havia dit Dídac. Ara passarà el mateix. Ara la comunitat internacional li dirà a Espanya que faci tot el que calgui perquè no es produeixi la independència de Catalunya. Però li aclarirà que pel 'tot el que calgui' no entengui la manera clàssica espanyola de mantenir-nos sotmesos, o sigui enviar-nos els tancs. No, la comunitat internacional ja sap que els espanyols són us australopitecs polítics i per tant no només els ordenarà els canvis sinó que especificaran quins canvis hauran de ser. Reforma constitucional i electoral, plurinacionalitat, respecte de la llengua i la cultura, algun simbolisme exterior -seleccions esportives, per exemple-, potser aparell de justícia i topall i control dels fluxes econòmics. Suposo que passarà això. La part negativa és que si Espanya acata les ordres, que les acatarà perquè no hi tindrà més remei, no hi haurà independència. I la part positiva serà que almenys tindrem redreçament nacional que probablement ens permetrà escometre la independència en millors condicions que ara. Però riurem. Riurem i molt.

L’èxit del procés democràtic.

Davant d’aquests moviments i d’aquesta estratègia clarament organitzada cal més fermesa democràtica i més exemplaritat que mai per part dels defensors del dret de Catalunya a votar pel seu futur. Aquesta reivindicació posa damunt la taula l’opció de seguir com estem o de canviar, i de contrastar la substància, la connexió i la representativitat real d’associacions vàries amb el gruix del país. És cosa de tots.
Fa setmanes i mesos que van estrenar un nou i nefast punt del seu prefabricat argumentari: parlar de la violència. Ho fan aquests que en teoria reivindiquen la societat civil però que quan aquesta és potent, forta i aconsegueix marcar l’agenda política l’acusen d’estar subvencionada i teledirigida. Això, és clar, ho critiquen perquè allò que la majoria reivindica no els fa la peça. I hi busquen la màcula i no la troben, però tant se val perquè si no ja la inventen. “Hi haurà violència!”, diuen. I fa feredat només de pensar-ho, però és que sembla com si ho volguessin. Una perspectiva només imaginable per part de qui actua o es mou a la desesperada davant la seva manca d’arguments, de raons o de força moral, o de tot plegat. Els representants d’aquesta nova (i subespontània) associació diuen que hi ha una part de la societat catalana que “ha de sortir de l’armari”, com comparant Catalunya amb un ambient repressor que manté certes persones avergonyides del que són, exercint-hi violència psicològica, per tant. I les diran de més grosses.

En un moment podria dir 50 raons perquè vull la independència, podria aquesta gent dir-me 3 raons creïbles per continuar amb Espanya?, jo crec que no. Deixar Espanya es igual que deixar de fumar tot es avantatges.

Ja el vàrem tenir un cop el repte de canviar o seguir com estàvem, només que llavors era canviar a un estat autonòmic i democràtic o seguir en la dictadura franquista. I va guanyar el "canvi", tot i que aquell canvi no era l'opció que molts hauríem desitjat. Però llavors només hi havia dues alternatives i seguir al "fuero de los españoles" era molt pitjor. Tot i guanyar a les urnes el "canvi", els qui han mantingut el poder real són els que van perdre i això ens ha portat a la situació actual. Aquest cop triarem entre dues opcions, seguir al franquisme i el post franquisme o arribar als anhels democràtics del Poble. I aquest cop no ens deixarem entabanar. No volem succedanis, ho volem tot, ho tindrem tot.

La violència és consubstancial a l'Estat espanyol. És el seu llenguatge natural. Fa 50 anys de les declaracions de l'Abat Escarré i en resposta els Guerrileros de Cristo Rey van cremar el Casal de Montserrat a Barcelona.

Un centre d'espionatge és una estructura d'estat. La violència la crearan ells infiltrant mercenaris a les nostres files i provocant aldarulls i actes violents. D'això en podeu estar ben segurs, la guerra bruta de veritat encara no ha començat. Atents a no caure en provocacions.

 

Mercat Comú Europeu.

El Mercat Comú Europeu, dels Schumann, Monet i Adenauer, fou l'esperança de que no es reproduiria mai més la xacra de la guerra general a Europa. I fou un èxit. Limitat als seus objectius, però un èxit. Fou quelcom més que un armistici. La Unió Europea actual, la dels Barroso, Ashton i Draghi, és una entelèquia governada de manera maldestra pels interessos de la dreta econòmica internacional. Empobriment general i progressiva diferencia social és el seu lema. Nosaltres, contribuents nets, per a ells, no som res. Ni els nostres sentiments, ni les nostres aspiracions, signifiquen res, res de res. "Uns porquets (de PIGS) del tot irrellevants". Ni tant sols el que roman de la nostra indústria no és res. Només els interessa que paguem als seus bancs el deute en euros (per això no ens deixaran marxar). No entenc perquè hi ha tants compatriotes encisats per aquesta entelèquia perversa que tant ens perjudica. Ai, qui fos Noruega!

Mentre els catalans ens posem al cap d'una vegada per totes que ser a la UE o no no canvia res i que es posaran de genolls perquè ens hi quedem quan arribi el moment.

M'agradaria tant una Catalunya independent... És com una obsessió que no em deixa viure i que em fa mal. Estem sols davant de gent que ens envaeix; que ens odia i ens paralitza en la nostra evolució. Si no som capaços de sortir d'aquest captiveri que ens ofega i ens envelleix, adéu Catalunya per sempre més.