Ens cal un President fort.

El President Mas és el President de la Generalitat a qui li ha tocat liderar la transició nacional. Ell és l'home afortunat que té l'encàrrec de fer de "President Frontissa". Ell és qui ha tingut el coratge, el seny i la responsabilitat de recollir la inquietut de la majoria dels catalans i qui formalment, ha començat a fer passes institucionals en aquesta direcció. És indispensable que tots li fem costat al marge de la ideologia que ens defineix. Ara, allò que és important és la independència, objectiu transversal que plana per sobre dels partits i de les estratègies polítiques de baixa volada. Tots els partits catalans li haurien de fer costat i tota la població hauríem d'estar al seu darrera donant suport incondicional. No es tracta de messianisme, ni molt menys, el President Mas no el veig, precisament, embriagat. És molt important la unitat de tots els partits catalans i aquells que no vegin clar que ara és el moment de fer pinya a l'entorn del President Mas voldrà dir que tenen un greu problema de miopia política i se'ls podria retreure una greu manca de generositat envers el país. Ens cal un President fort perquè pugui suportar tota la pressió d'aquest punt d'inflexió tan important i decisori que ens ha de permetre passar pàgina en la història del nostre país. Un cop assolida la independència ell ja ha advertit que no es tornaria a presentar, esperem que sigui en compliment de la seva paraula i no perquè no pugui. Des de l'exterior, la resta de països i d'estats del món que observen el naixement d'un nou estat a Europa, no entendrien un procés d'alliberament nacional sense un cap visible al front de tots els catalans. Ell és, doncs, la cara visible, prudent, pacífica i amable tan a l'interior com a l'estranger. Calen més veus que l'enforteixin perquè en ell és on pivota i es centrarà la pressió quan arribi el moment de fer l'últim salt final. Ens cal fer més explícit aquest suport per part de tots els partits catalans. Totes les oportunitats perdudes en fomentar la unitat han de ser considerades autèntics actes de deslleialtat al país. A partir d'ara s'imposa treballar per aquesta desitjada unitat de tots els partits i fer-ho explícit, sense vergonya, amb la fórmula que sigui i que més convingui. Les circumstàncies fan que tingui sentit, per exemple, fer un front comú a les properes eleccions europees. Creieu-me. No en dubteu.

L’estratègia de la fractura social.

Comparteixo del tot el pensament de Xavier Bru de Sala, en dir que el pla de l’Estat espanyol per aturar la independència de Catalunya consisteix, entre altres coses, a desacreditar el civisme exemplar del país i presentar-lo com una societat trencada, desfeta i al llindar d’una guerra civil. Per descomptat que el pla és aquest. De fet, és justament per això que sempre els ha fet més por el conflicte amb Catalunya que no pas el conflicte amb el País Basc. Recordem les declaracions fetes l’any 1982 per Rodolfo Martín Villa, que va ser vicepresident primer del govern espanyol: “Em fa més por Catalunya que el País Basc”. I recordem també les del 1984 de Felipe González, president d’un govern que va crear una banda terrorista: “El terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, l’autèntic perill és el fet diferencial català”.

Fixem-nos, per altra banda, que l’Estat que amenaça d’empresonar el president Mas per permetre que els catalans votin és el mateix que mai no ha empresonat Rodolfo Martín Villa ni Felipe González. El primer com a membre destacat d’un règim feixista que va cometre milers de crims contra la humanitat i el segon com a cap d’un govern que finançava una banda d’assassins. Al contrari, tots dos viuen una confortable jubilació com a “demòcrates de tota la vida”. Això sol ja diu quins són els ‘valors’ de l’adversari amb el qual ens enfrontem i quines baixeses morals és capaç de fer per impedir l’exercici més elemental de la democràcia: el dret de tota societat adulta a dirimir les seves diferències per mitjà de les urnes. Sembla que l’intimidin més les urnes que les armes.

Diguem també que un Estat veritablement democràtic s’hauria sentit interpel·lat després d’una manifestació com la Via Catalana, certificada amb dos milions de persones. L’Estat espanyol no. En absolut. I si en lloc de dos milions n’haguessin estat quatre o cinc, tampoc. La Via Catalana no li va agradar, és clar que no. Però no pas pel rècord d’assistents, sinó per la projecció internacional que va tenir com a exemple universal de civisme. En aquest punt, Catalunya li va trepitjar l’ull de poll. Des d’aleshores, el govern espanyol ha decidit que aquest civisme és contrari als interessos de la ‘unitat d’Espanya’ i intentarà trencar-lo de totes les maneres possibles. És a dir, tractarà de fabricar una imatge violenta de Catalunya que justifiqui la repressió de l’Estat per mitjà de mesures excepcionals.

Les declaracions del ministre Jorge Fernández Díaz –“he viscut situacions molt tristes que mai no vaig pensar que viuria a Catalunya”–, referint-se a les reunions familiars durant les festes de Nadal i Cap d’Any, formen part d’aquesta política governamental d’acord amb els guionistes de la FAES. Ara toca dir que hi ha “fractura social” a Catalunya, amb l’esperança que n’hi hagi de debò, amb l’esperança que s’inflin algunes venes i que es produeixi un fet que il·lustri la “fractura” per tal de poder-lo difondre arreu del món com a mostra de “paroxisme catalanista”. El més lamentable d’una actitud així és que no correspon únicament a una estratègia. Tant de bo, fos només això! El problema és que els qui diuen aquestes bestieses se les creuen de debò. Estan convençuts que tot català crea fractura social pel sol fet de voler una Catalunya independent. Voler-la dependent, no. Però independent, sí. Ser espanyol és inclusiu, ser català és satànic. Per això Fernández Díaz diu el que diu referint-se al president Mas: “El que més em dol és que està fracturant la societat catalana en l’àmbit familiar, entre companys de feina, entre grups d’amics...”

La gent totalitària, la gent absolutista sempre considera una provocació la refutació del pensament únic. Pensar diferent fractura, diuen. Tot règim autoritari considera fracturadors socials els qui no accepten la seva hegemonia, tot amo qualifica de pertorbadors de la pau social els sotmesos que es rebel·len. Sap que un sotmès rebel crea més rebels, alimenta la consciència de grup i n’enforteix la dignitat, i això el fa imparable i imbatible. L’única solució, per tant, és estigmatitzar els rebels i aïllar-los com si fossin fruita podrida. I si per aconseguir-ho cal escenificar un conflicte violent doncs és fa i llestos. De la violència que no et deixin votar, de la violència que no et deixin ser senzillament català, no en diu res l’absolutista. Ell ha vingut a aquest món a dir-te qui pots ser i qui no pots ser i tu només has nascut per obeir-lo. El seu error, però, és pensar que els rebels sou quatre gats, que tot és culpa d’un cabdill que esvalota l’aviram i que la solució passa per poder dir ‘morta la cuca, mort el verí’. Si no caus en les seves provocacions, si mantens el cap fred i la calma, descobriràs que l’amo era en realitat un tigre de paper i et preguntaràs com és que has trigat tant de temps a adonar-te’n. Però ja no importarà, perquè seràs lliure.

 

Victor Alexandre.

Hi ha polítics de debò i d'altres de no tan bons.

Hi ha polítics de debò i d'altres de no tan bons. Aquests segons són els covards, els que no estan ben preparats, els que se senten insegurs, però curiosament es mostren més prepotents. Aquests són els que somriuen a aquell que els pot donar un càrrec i se senten atrapats o a voltes acomodats per l'aparell del partit. Aquests són els que no fan res que no en tinguin les ordres pertinents i la seva obsessió és ser fidels a una doctrina però que curiosament se la poden tornar a fer a mida segons la necessitat del guió i acaben sent autèntics titelles de carn i ossos, sense cor i sense cervell. Aquests són els polítics que a hores d'ara no ens convenen. Però també hi ha els polítics de veritat, els autèntics, els que estan ben preparats però no s'en senten, els que pensen en el seu país i la seva gent i se l'estimen de debò. Aquests són els més humils, els que saben que gobernar un país no és senzill i que no es pot fer pensant només en l'enriquiment personal, encara menys robant els diners de tots o creient-se que els ciutadants són pobres d'esperit, poca cosa, i que els menysté pensant que no els interessa per res el bé comú. El polític de debò és el valent que busca el consens, té un cert punt d'eclecticisme i sap comprendre les preocupacions de tothom i sap donar resposta a les ambicions de tots. El polític de debò és el més compromès amb la gent del seu país i es desviu per un pur desig de complaure, no per populisme, no per intentar nedar i guardar la roba al mateix temps, sinó per una profunda estimació de la seva gent, de la seva cultura i del seu llegat històric, amb una sensibilitat exquisita per aquells que han vingut de fora i han contribuit a fer gran el país i que es dirigeix en català a tothom no per prepotència, sinó per un exquisit respecte, sabent que ha posat a disposició de tothom el privilegi d'haver-lo après. El polític de debò és essencialment lliure i que sempre explica la veritat i no es veu amb la necessitat d'enganyar a ningú. Ell és el que dedica hores a fer-se entendre i a compartir els seus projectes amb l'oposició i els ciutadants. És el que s'emociona i és capaç de plorar de joia quan està content i que no demana mai res a Déu, tan sols en dóna gràcies per viure. El polític que ens convé és precisament aquest, el que és honest amb els altres i amb ell mateix, que el que l'apassiona és governar per tothom i no se sent esclau del partit o de poders fàctics inconfessables. Aquest és el que té prou altura de mires com per saber comprendre el pols i el batec del seu país i sap interpretar i gestionar adequadament els temps. Aquest polític de debò és el que busca per sobre de tot la UNITAT i que no li fa por aglutinar a tothom per un objectiu de país. Aquest és el polític que té sentit d'estat i sap estar a l'alçada de les circumstàncies i sap fer entendre a la seva gent que hi ha moments pre-constituents en el que les ideologies no són el més important i el que convé, en realitat, és pensar en els fonaments, en tot allò que pot ser compartit, el màxim comú divisor, per poder construir un país normal, amb polítics honrats, conseqüents i sobretot valents, que s'estimin, per sobre de tot, el país i la seva gent. Creieu-me. No en dubteu.

Prioritat Catalana: Units en tot el que sigui valuós per Catalunya.

Creix la possibilitat d'una candidatura unitària pro-sobirania de Catalunya a les eleccions europees. La fórmula, que setmanes enrera semblava decaure, ha tornat a agafar força arran de l'evidència que el procés català ha entrat en l'escena europea i que els vots en els comicis seran observats amb tot detall. La lectura dels resultats a Catalunya repercutirà en la continuïtat del procés sobiranista.

La candidatura, si es concreta, estarà formada per representants de la societat civil, de CiU i d'ERC, amb una aposta clara per reivindicar davant la UE la sobirania catalana.

És molt bo que els partits i la societat civil vagin junts, als menys fins a aconseguiu el nostre comú propòsit d'independència, després ja es farà cada partit la seva política.

Sort que els catalans d'ara tenim sentit comú i no ens deixem portar pel discurs infantil i decimonònic de "aii nooo, que CIU son de dretes i fatxes i no vull res d'ells". Ni Esquerra Republicana es un partit d'esquerres ni CIU es un partit de dretes (ja els hi agradaria a mes d'un que es pogués homologar-se amb el PP i així justificar els seus propis discursos desfasats de "lluita de classes").

Seria meravellós que dins d'aquesta candidatura hi fossin tots els partits que s'han posat d'acord amb la data i la pregunta. Seria meravellós que la gent més radical d'esquerres entengues que sense les eines d'un estat propi, mai podrem practicar polítiques socials llevat de la caritat cristiana.

Es una oportunitat que no podem deixar passar. És una molt bona notícia que els partits centrals del nostre arc parlamentari ho vagin entenen. Crec que l'ANC i el CCN han ajudat a la comprensió. Espero alçada de mires i defensa dels interessos generals i no dels partidaris. No crec que es pugui obtenir el mateix impacte des de candidatures diferents, barrejats amb partits d'altres nacions.

 

Per què teniu tanta por a la democràcia? Adéu, nosaltres marxem.

Volen guerra psicologica contra Catalunya i aixó només fará més dificil una col.laboració futura, que molt la necesitarán. L´independència catalana es quelcom unic per lo que els catalans lluitarem junts. Aixó de l´unitat nacional es una ensorranada avui fora de joc.Tanta tomadura de pel economic i insult s´han acabat per sempre.
Tots aquests presidents autonòmics que bramen per les Espanyes formen part del que s'anomena l'Espanya assimilada. La seva identitat veritable, mal...grat ho disfressin amb folklorisme, és l'espanyola. No senten cap contradicció entre sentir-se de la seva regió i ser espanyols, perquè una no nega l'altra. Però en el cas dels catalans, l'Espanya castellana és una imposició que nega i vol anorrear la identitat catalana, i aquest és un conflicte que dura des de fa segles i que cal resoldre d'una vegada per totes. Solament recuperant la nostra llibertat podrem tenir un bon veïnatge.

Val més que dediquin els esforços a mirar com fer els seus pressupostos prescindint del que reben de la solidaritat catalana. (ara el Rajoy del dèficit fiscal català en diu solidaritat, déu ni do ) Algú hauria de comptar per a cada comunitat, ex. Exrtremadura, què paguen d'impostos els extremenys i què reben i fer la resta de les dues quantitats, els ajudaríem a tocar de peus a terra. Com s'ho ha fet el Monago per a reduir el dèficit sense fer retallades, o bé abans llançava els diners o bé ara encara n'hi donem més, o s'està despoblant i continua rebent el mateix...

Quina tropa de vividors. Diuen "nosotros no creamos enemigos" i tots parlen de Mas i dels catalans i no precisament per desitjar-nos bon any. Els PPSOE´s han vist que marxem i que se´ls acaba el bon viure a costa de les nostres costelles i clar aixòo no ho poden permetre. Bé bons auguris per al 2014, molta salut i a mantindre la calma i a estar al costat de les nostres institucions: Els atacs seràn constants, serà un any llerg, ,però anirà a velocitat de creuer. Hem d´estar preparats. Bon any 2014 i lliures.

La data, 9 de novembre de 2014. La pregunta. UN DRET DEMOCRÀTIC.

Amb l'inspiració d'en Jordi Colomines faig la meva humil reflexió:

La data escollida mostra als catalans la determinació dels dirigents polítics de dur a terme la consulta ciutadana. Una data desitjable i prudent.

Votarem el 9 de novembre? La voluntat i la determinació hi és. Però els pals a les rodes per a impedir-ho només han començat a sorgir.

La data, també ha indicat al món sencer que això del dret a decidir, una expressió netament catalana de definició clara i inclusiva, ja que permet englobar dins ella tant els que es volen independitzar d’Espanya com els que volen una reforma profunda de la relació de Catalunya i Espanya, va de debò.La fixació de la data ha desarmat els que han lluitat per rebentar el procés democràtic des de dins. I també als que ho feien des d’Espanya proclamant l’apocalipsi de Catalunya.

I si no podem votar el 9 de novembre que farem? Continuar lluitant fins aconseguir-ho tan aviat como sigui possible. Parlar ara d’eleccions plebiscitàries forma part d’aquesta estratègia de mostrar a la societat catalana que hi ha sortida i mecanismes per a forçar la voluntat antidemocràtica d’Espanya. Per evitar que si el dia 9 de novembre la força espanyola ens impedeix votar optarem per altres formes fins aconseguir-ho.

La pregunta és clara per molt que s’hagi volgut menystenir per part d’aquells que abans negaven el dret a ser consultat els catalans (PP i C’s) i per part d’aquells que s’han volgut mantenir al marge de l’acord (PSC). Una altra qüestió és el quòrum necessari per a guanyar una opció o altra.La pregunta és clara i inclusiva perquè permet a tothom pronunciar-se. Als que no volen tocar res d’Espanya fins als que volen independitzar-se passat pels que volen una Espanya federal o confederal. Aquesta és la virtut de la pregunta. Ningú queda fora. I és aquesta pregunta al que ha descol·locat els contraris a fer la consulta que busquen desacreditar la pregunta amb qüestions d’ambigüitat, falta de concreció sobre quin estat es vota i altres històries que aniran sorgint, però de curt recorregut.

Amb la primera pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un ESTAT? S’haurà aclarit qui vol que Catalunya continuï sent una nacionalitat autònoma i qui vol que esdevingui un estat.

Amb la segona pregunta: En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?

 

Aclariment qui vol quedar-se dins Espanya amb un estat federal o confederal i qui el vol independent.

 

La resposta que donarà la votació és clara i ho dic per això que exposo a continuació.

A la pregunta de: Vol que Catalunya esdevingui un ESTAT? Un No implica deixar les coses tal i com estan. Amb l’Estatut actual i la seva laminació a través de normes estatals i sentencies del Tribunal Suprem i el Constitucional. Un Si implica mostrar la voluntat d’articular un nou encaix de la relació de Catalunya i Espanya.

 És per aquest nou encaix que cal la segona pregunta: En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent? Un Si implica sortir d’Espanya i un No implica una reformulació de l’estructura de l’estat d’Espanya.

La victòria del No a la pregunta de si vol que Catalunya sigui Estat implica quedar-nos com estem, sense reconeixement nacional, sense capacitat de decidir les nostres polítiques social i econòmiques. La victòria del Si és l’expressió de la voluntat ciutadana de tenir un estat propi català que implica trencar amb l’actual model autonòmic dotant a Catalunya d’estructures d’estat.

 La victòria del Si sobre si vols que aquest estat a favor del qual t’has manifestat en l’anterior pregunta implica la independència de Catalunya. Tenir un estat separat d’Espanya. La victòria del No a que sigui Catalunya estat independent implica un negociació d’encaix dins Espanya que comportarà una reforma constitucional per encabir un estat català dins una estructura federal o confederal espanyola.

Cada un dels defensors de cada opció haurà d’explicar com pensar dur endavant la seva proposta. El autonomistes hauran d’explicar les virtuts de l’Espanya actual si volen guanyar. Els federalistes i confederalistes hauran d’explicar com s’ho faran per trencar el mur del no sistemàtic a reconèixer Catalunya com a nació i dotar-la de les estructures adequades a aquest reconeixement. I també ho hauran de fer el que volen una Catalunya independent.

 Previsiblement el proper 16 de gener de 2014 hi haurà un ple extraordinari del Parlament de Catalunya per a aprovar demanar a l’Estat la cessió de la competència de convocar la consulta a Catalunya. Llavors veurem si només voten favorablement els 88 diputats de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP o també hi votem a favors els diputats del PSC.

Espanya hauria d’adonar-se que no hi ha problema català, que existeix el problema espanyol pel seu no sistemàtic. Un canvi d’escenari que el món comença a percebre de forma clara.

 

La democràcia és deixar votar a una societat que així ho reclama. No hi ha altre camí.

 

 

 

Una independència amistosa amb Espanya, ES POSSIBLE ???

Això de "separem-nos i ja veuràs com després serem, si cal, més amics que mai" és una bestiesa. Espanya, com aquell ex-marit ressentit, no seria mai un "amic", ans al contrari. L'odi i el ressentiment no els permetria ser precisament condescendents ni amistosos amb una hipotètica Cayalunya independent.

A mi Em sembla molt bé que vulguem intentar millorar les relacions amb Espanya, però és un brindis al sol, perquè no volen cap relació amistosa amb nosaltres, ni la voldran mai; només una relació de subordinació i de submissió per part nostra. Potser d'aquí tres o quatre segles serà possible, ara no ho crec... sobre tot veient com es l'Espanya actual, però hem de fer un sacrifici i desplegar la millor estrategia per al futur inmediat del país. De tota manera el futur no crec que passi per una aliança ibérica. Han de pasar molts anys fins que Espanya ens reconegui amb els mateixos drets com a nació que ells.

Primer que demanin perdó per 300 anys de genocidi cultural, d'espoli sistemàtic, d'empobriment premeditat de l'economia catalana en benefici de Madrid, d'assassinats, de violacions, d'exilis forçats, de tortures, de menyspreus, de polítiques i lleis anti-catalanes, d'insults, amenaces, etc.. Primer que tornin tot el que ens han robat, que anul.lin el judici del President Companys, que anul.lin el Tractat dels Pirineus, que reneguin de la dictadura d'en Franco, que fiquin a la presó a tots els culpables per haver-nos implicat en una guerra il.legal, que fiquin a la presó als polítics i banquers corruptes. Primer que facin tot aixó i després, potser i només potser, seurem a parlar de col.laboracions.

Estar disposats a fer una separació amistosa i a establir bones relacions "a posteriori" em sembla be. Però no siguem babaus que encara estem pagant la factura de fer el passarell amb el compromís de Casp: Si en aquella crucial ocasió les Corts Catalanes haguésin declarat els comptats catalans com a regne i haguessin fet rei a Jaume d'Urgell no estaríem com estem ni haguésim patit el que hem patit. De ser bons nois a ser beneits del cabàs només hi ha un pas molt curt.

No renunciaré ni a la meva llengua, ni a les meves tradicions ni traíré tampoc la memòria dels meus avanpassats. Independència sense mitges tintes, ni assessors conciliadors. O és que Felip V, Primo de Rivera, Franco o Wert han estat conciliadors ? Ja està bé de fer el paperina i donar excuses!  

De aquesta manera asenyada se demostra a Catalunya que els que veuen trancadisa i xoc de trens , no tenen raó de fer la clasica por per parar el process . Si no ho volen entendre a Madrid , actuarán amb molt poc seny i intel.ligencia, perqué el camí está treçat i no es parará per molt joc brut i amanaçes . L´independencia i consulta s´ha de fer sense cap mena d´excusas. Un divorci ,a temps i ben fet , es molt millor per tots, que lo que no acceptan a Madrid, per egoisme politic i economic.

SI-SI ara no hi han bones relacions entre Catalunya i Espanya .SI-SI algún dia tinguen la Independència tindren menys relacions que ara.