Fer-se autònom avui no ès intel·ligent.

Podem dir-ho sense pudor: fer-se autònom avui a Espanya no és intel·ligent. És, en el millor dels casos, una obligació o una imposició per exercir una activitat. Mentre en països com el Regne Unit, les quotes comencen en 12 euros o a Estats Units 50 dòlars, aquí el desemborsament mínim són 250 euros, prop de 20 vegades més pel mateix servei. En un món global, ser autònom a Espanya és un frau. Sens dubte, és més intel·ligent esgotar l'atur que fer-se autònom.
L'Estat requereix ingressar 480 milions al mes. Amb l'opció actual, tenim amb prou feines 1.900.000 autònoms. ¿Quanta gent accediria a ser autònom si fos un preu molt inferior? ¿Quanta gent desenvolupa activitats mínimes de subsistència com fins i tot la gestió de casa, fer classes particulars, o petites vendes en internet? ¿Quants aturats fan nyaps? Si aquesta gent tingués un sistema flexible amb pagaments de 30 euros al mes amb els quals es cobrís un mínim com la Tresoreria General de la Seguretat Social ¿quants es donarien d'alta? Personalment conec uns quants. Fent nombres, els suficients per cobrir els 480 milions al mes.

Però més diligència encara. Els ingressos directes augmenten però els indirectes es disparen. No només ingressaríem a una quantitat important de persones al sistema sinó que dotaríem a uns altres d'uns recursos i liquiditat extraordinaris. Els autònoms intel·ligents són els que mouen un país intel·ligent. Els autònoms obligats són els que mantenen un sistema ineficaç. Intel·ligència és reduir les quotes al mes dràsticament, flexibilitzar el sistema --alta i baixes per internet segons necessitats, com una gestió bancària— i, com no, que el client –sí, lectors, l'autònom és un client de l'Estat, no un serf-– vegi la utilitat del sistema i no l'obligació del sistema.

Cansats estem ja de dir que un Estat modern ha de servir als ciutadans, no esclavitzar-los i tampoc mantenir-los amb pagaments per res. Els incentius als autònoms han de simultanejar-se amb mesures dràstiques en les cotitzacions i en la gestió de l'atur. Ni un només pagament més a un aturat sense una devolució a l'Estat. Qui cobri atur deu diàriament –sí, diàriament, no segellar cada mes-- retornar amb serveis el seu ingrés: netejar carrers o boscos, ajudar a ancians o fer milers d'activitats podem buscar. Ha de saber que l'ajudem, no que el mantenim.

El Govern vol miracles però potser hi ha solucions més pràctiques. Recorrem a la raó, no a Déu per salvar el país. Reduïm al mínim la quota d'autònoms i posem obligacions als quals cobrin atur --recordem gairebé 3.000 milions al mes--. No se sorprendran si en pocs mesos baixem en picat la nostra taxa d'atur. I aquests nombres, per a un Govern que no trepitja el carrer, generaran nous recursos. Nous recursos amb els quals es poden atendre als necessitats de debò, que n'hi ha. Generem recursos, no mantinguem més sistemes d'esclavitut i moltes vegades de conya. Siguem un referent, no un retrat divertit del que no cal fer al món.

I ara que farem??

Tot-hom té dret a tenir dubtes existencials, però l'adolescència política l'haurien de passar aviat per que ens estem independitzant a sobre. Aquesta es una reflexió d'un amic meu que gaire be comparteixo amb la seva totalitat.

"Pues cada día me convenzo más que esta gente que tiene cargo político, lo consideran su "modus vivendi" y, por tanto, tal y como funciona el sistema ya les va bien. ¿Por qué hay que cambiarlo?. Pues seguramente lo que hacen es retorcerse las neuronas para que sin salir de su "modus vivendi" (algunos poltrona) intentar dar con algún argumento y/ó razonamiento por el cual consigan la cuadratura del circulo, es decir, ¿Qué digo y hago para que los votantes "se crean" lo que digo y yo siga IGUAL? Evidentemente ningún politico "apoltronado" quiere cambiar nada sin tener la certeza de que seguira con su status actual. Y la verdad, creo que cada día se nota más que la distancia entre votantes y la maquinaria-empresa-partido-político está más distanciada. Me recuerdan la siguiente fábula: - La corneja y las aves.Quería una vez Zeus proclamar un rey entre las aves, y les señaló un día para que comparecieran delante de él, pues iba a elegir a la que encontrara más hermosa para que reinara entre ellas. Todas las aves se dirigieron a la orilla de un río para limpiarse. Entonces la corneja, viéndose más fea que las demás, se dedicó a recoger las plumas que abandonaban los otros pájaros, ajustándolas a su cuerpo. Así, compuesta con ropajes ajenos, resultó la más hermosa de las aves. Llegó el momento de la selección, y todos los pájaros se presentaron ante Zeus, sin faltar por supuesto, la corneja con su esplendoroso plumaje. Y cuando ya estaba Zeus a punto de concederle la realeza a causa de tanta hermosura, los demás pájaros, indignados por el engaño, le arrancaron cada uno la pluma que le correspondía. Al fin, desplumada de lo ajeno, la corneja, simplemente corneja se quedó. Nunca hagas alarde de los bienes ajenos como si fueran propios, pues tarde o temprano se descubre el engaño. ... Y cuando política y literatura confluyen el resultado puede ser el pájaro ecologista, glosado en la fábula titulada "El poeta ecologista ante las criaturas franciscanas", en la que lleva a cabo una jocosa sátira en la que desenmascara al poeta que se finge amigo de la naturaleza y, sin embargo, es uno de su grandes depredadores, aspecto que se glosa de una forma extrema cuando reproduce los hábitos alimentarios del poeta ecologista glosados entre la exageración del bodegón barroco y las tintas chillonas del esperpento: Defeca, ensucia, orina y contamina el río, el mar: la tina y la piscina. Y por dejar patentes sus muy vegetarianas aficiones, en lugar de verduras y limones, son perritos calientes, morcillas, butifarras, salchichones, sobrasadas, patés y otros nutrientes, los que embucha este ecólogo a camiones. Por mantener la jeta, este poeta, lleva esta seria y rigurosa dieta, que el pobre, desganado, se ¡a manja con diez litros de zumo de naranja. Con lo que queda recogida jocosamente por el propio poeta la actitud del lector que, sanamente, intentará buscar las significaciones de las "claves y metáforas" de este libro, y la alegría innata del que descubre, entre tantos pájaros, ese convecino, ese paisano, ese pedantón ridículo, que hay detrás de tanta criatura pajaril."

Amb unitad catalanista aniriem millor.

És cert que encara tenim molts tics provincians, com les corrues d’independentistes manifestant-se a la seu del PP. O com els encomis d'autors nostrats en articles com ‘Una solució política per a Catalunya'. De veritat volem que ideïn una solució per a Catalunya, com si fossim el seu fill rebec? Necessitem tutela? Som o no som un ens independent, una nació? Ho tenim tot per ser una nació com les altres, des de lladres d’americana a monges bolxevics. Ho tenim tot, excepte, potser, la capacitat de confiar i de perdonar-nos.  A casa van riure's del meu pare perquè va votar el PI, l’exitós partit de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Els que aleshores se’n reien, fa dies que van a manifestar-se amb l’estelada. Me’n guardaria prou de fer-los cap retret, perquè em sembla que la base d’un poble és la comprensió profunda dels seus ritmes i les seves pors. Comprenc perfectament que fa mig any el meu amic bolxevic no es refiés dels moviments de Convergència, però a les altures que som hauríem d’anar acceptant que el president Mas, en aquest sentit, ho està fent bé.

Potser d’aquí a dos anys podrem deixar de llegir Catalunya al dictat d’Espanya, alliberar-nos dels dos eixos i del seu encreuament, que perverteixen conceptes i el sentit dels vots.  Caldrà vetllar perquè ERC no perdi electorat si aprova uns pressupostos terribles el 2014, a canvi de dia i hora de la consulta al mateix any. I caldrà mirar que els de més a l'esquerra no quedin al marge del moviment general, com a la Diada. Perquè no sé si cal o no encerclar La Caixa, però sé que som en un moment clau. No tornarem a tenir una conjuntura com la d'ara. Una Espanya tan debilitada, una Convergència entre l’espasa i l’espasa, un PSC sense discurs, un líder d’ERC que no molesta ningú i que no diu cap bajanada. Un any i mig, a tot estirar dos, i podrem tenir els mateixos problemes que els de qualsevol Estat, imagini's si som ambiciosos. Dubto que el meu amic i jo ens posem mai d’acord pel que fa a Companys, a la CNT o al president Pujol. Però estaria bé que, quan ens jubilem, ja ens queden pocs anys no haguem de discutir si  els nostres bolxevics no podien fer altra cosa que posar-se de cul al procés perquè va liderar-lo el president de Convergència. Estaria bé no rabiar perquè PP i PSOE, per debilitat d’ERC i CiU, ens van colar el gol més gros de la nostra història democràtica.
Cal que la gent entengui que, justament, on es creuen l´eix naciona i el social és on ha de bastir-se el nostre estat. Els dos eixos NO són excloents, sinó imprescindibles i complementaris. Si volem la independència és per fer un país socialment millor.

Vingue , despertem-nos d´una vegada, per dignitat catalana.

El què està naixent en la consciència col·lectiva és la Catalunya Estat al temps que va morint la Catalunya Autonòmica. Aquesta Catalunya Estat va començar a néixer al cap de molta gent el dia que van dipositar un vot en una urna d'un referèndum, d'estar per casa si es vol, però que va servir per iniciar aquest corriment de terres ideològic que ens està portant vers el sentit d'estat col·lectiu. Aquest naixement es va certificar a les darreres eleccions al Parlament. Aquell dia es van celebrar dues eleccions realment que responien a aquesta evolució: les darreres eleccions autonòmiques i les primeres de la Catalunya independent, en funció de la lògica que cadascú va fer servir per orientar el sentit del vot. Aquest canvi també ha estat més intens en alguns llocs que en altres, però en tot cas, aquesta Catalunya Estat ja ha nascut en una part molt important del sentit col·lectiu i només el temps dirà si acaba consolidada com sembla ser que fa.
Volem fer un país de qualitat però, per arribar-hi, caldrà ser intel.ligent. Si no sumem, perdrem l´oportunitat. Els pitjors enemics del procés són els sectaris que no poden donar el braç a tòrcer. Els ciutadans haurem de pressionar els polítics perquè no malmetin l´oportunitat històrica que tenim. Ens veiem a la Via Catalana. No ho deixeu per al darrer moment!
A mi em preocupa la capitalització i bon ús en benefici del poble català de la grandíssima mobiltzació de la Diada. No podría suportar que fos una nova performance, preciosa, peró insuficient per al fi profund per al qual ens mobilitzem. Per tant, destaco aquella part que penso que ha de ser irrenunciable i que ens porti a la insubmissió, que la via la fem per que ens plantem, que no valdrà més que el govern català hagi de demanar prestecs, que Catalunya es planta: Caldrà recolçar al President Mas perquè no accepti el tracte de finançament autonòmic o el traspàs de competències que oferirà Rajoy. Caldrà estar atents a les noves gestes del Cerillo del Palace, que mirarà de convertir-se en el príncep d'una Navarra catalana, amb el suport de la dreta i l’esquerra espanyoles.
Però, és que, a més, aquesta actitud és l´única possible per arribar a la independència. El sectarisme ens enfonsaria. Ho hem de tenir clar. Mandela va portar el seu poble a la llibertat perquè va ser generós. Els líders catalans que neguen el pa i la sal a Mas amb excuses sectàries són cecs i perillosos. El poble haurà de marcar el camí. De fet, com fins ara! I que consti que tota  la vida he votat CIU. Però tinc clar que només la unitat ens farà lliures. Per això Junqueras és, també, un líder bo: perquè ho té clar.
 Els catalans ens falta gent que parli clar i sigui consequent amb las nostres penuries i esclavituds castellanas. Amb unitad catalanista aniriem millor. O volem donar-nos, per comoditat o covardia, un altre disgust historic ? Vingue , despertem-nos d´una vegada, per dignitat catalana.

Per què l’Estat i la Generalitat no ingressen més?

La pujada ilimitada d’alguns impostos, tant a nivell d’Espanya com de Catalunya, ha generat una previsible mobilització dels súper rics, dels rics i de les classes mitjanes de rendes altes en contra d’aquestes pujades, amb l’argument que aquests grups socials ja estan entre els grups que paguen més impostos de la Unió Europea. Així, La Vanguardia, un rotatiu d’orientació neoliberal i conservadora, instrument del món empresarial a Catalunya, responia a les propostes d’augment impositiu per part de la Generalitat amb un titular a primera pàgina en el qual assenyalava que els impostos a Catalunya i a la resta d’Espanya ja eren els més elevats de la Unió Europea.

Tal asseveració, tanmateix, no és creïble. Per analitzar la veracitat de l’argument cal estudiar els tipus d’impostos que paguen els diferents sectors de la població. Comencem per l’IRPF, l’impost sobre els ingressos individuals. Com que aquests poden procedir del treball o de la propietat, és important analitzar separadament com tributen les rendes del treball i com ho fan les derivades del capital. Doncs bé, en aquest últim cas (quan les rendes deriven d’accions i dividends, de títols de deute públic o privat i/o de fons de pensions, de vida o d’accidents), els propietaris d’aquest capital paguen un «tipus nominal», és a dir, un tipus que en teoria és del 21% quan els ingresos són inferiors als 6.000 euros, del 25% quan les rendes oscil·len entre els 6.000 i els 24.000 euros i d’un 27% quan les rendes són superiors. Tots aquests gravàmens són molt menors que els que s’apliquen a les rendes del treball. Aquest tractament diferenciat de la càrrega impositiva és un indicador de l’enorme influencia que la població súper rica i rica té en les institucions de l’Estat, tant en el central com en les autonomies.

Però els súper rics (les grans fortunes) i els rics no declaren la majoria dels seus ingressos via IRPF. Compten amb assessors fiscals que els guien per evitar el fisc. Un dels mecanismes emprats són les societats d’inversió de capital variable, conegudes com a SICAV, per a les quals la càrrega impositiva és mínima. Aquests fons estan enormement concentrats, com a reflex de la polarització de les rendes a Catalunya i a la resta d’Espanya. 3.000 SICAV a Espanya (que pertanyen majoritàriament a les grans fortunes) tenen 23.000 milions d’euros i són gestionades pels grans bancs, com el BBVA o el Santander, entre d’altres. La banca és, per cert, el col·lectiu a través del qual es produeix més evasió fiscal. I una manera de demostrar l’existència d’aquesta evasió fiscal (que pot ser fins i tot legal, encara que la major part sigui il·legal) és a través dels paradisos fiscals, i Luxemburg és un dels més utilitzats. Aquest país és un dels centres de gestió de fons financers (després dels EUA) pel fet que és un paradís fiscal. Luxemburg, membre de la Unió, ha liderat, amb Alemanya, les polítiques neoliberals a l’eurozona, i ha pressionat Espanya perquè faci dramàtiques retallades (perquè pagui el deute als seus bancs que dipositen els diners a Luxemburg). Aquest país ha estat un dels que ha promogut la llibertat de moviment de capitals financers dins de la Unió, de manera que s’ha beneficiat a costa d’altres. La seva prima de risc respecte a Alemanya és nul·la i el seu deute públic és el 18% del PIB. Això es deu en part al fet que absorbeix capitals de països perifèrics, com Catalunya i la resta d’Espanya, que s’escapen de pagar impostos i forcen els seus respectius països a endeutar-se.

Una altra destinació dels fons que evadeixen el fisc espanyol és la banca suïssa, la qual ha adquirit gran visibilitat com a conseqüència de les declaracions d’Hervé Falciani, empleat del banc HSBC, que ha obtingut la llista i informació de 130.000 comptes d’evasors del fisc de diversos països, inclòs Espanya, llista que l’Estat té i hauria de fer pública.

Però hi ha altres maneres d’evitar el fisc. Segons la informació d’Hisenda, només el 3% dels contribuents declara guanyar més de 600.000 euros l’any, la qual cosa és increïble, i només 3.000 persones declaren ingressar a l’any més d’un milió d’euros, tampoc creïble. El sindicat dels tècnics d’Hisenda, GESTHA, ha mostrat que tres de cada quatre petits empresaris i autònoms declaren ingressar menys de mil euros al mes. Durant anys els empresaris i autònoms han declarat ingressos menors que els treballadors. Aquesta situació es dóna a tot Espanya i és una de les causes per les quals els ingressos de l’Estat (i de la Generalitat) siguin tan baixos.

La Constitució de Catalunya

L'any vinent, amb tota probabilitat, el poble català serà cridat a les urnes per decidir el seu futur polític. Malgrat que encara no està concretada la via per la qual podrem expressar la nostra voluntat, és evident que hi ha una alta probabilitat de que el poble català expressi el seu desig d'esdevenir un estat independent. L'endemà del referèndum, i un cop superats els possibles conflictes amb l'estat espanyol per l'acceptació del seu resultat, Catalunya haurà de començar un camí llarg pel qual s'establiran les bases de l'estat català. Seria bo fer una certa reflexió sobre com haurà de ser la nostra constitució quan siguem un estat. Sabem que encara falta perquè aquest debat arribi a l'arena política, però creiem que és sa que el catalanisme comenci a definir, mica en mica, quin serà el model d'Estat més adient pel nostre país. A continuació, punt per punt, trobareu una breu reflexió i incitació al debat sobre cada un dels aspectes que ha de regular una Constitució.

 

1. Bases de l'estat

El primer que ha de fer una Constitució és definir les bases de l'estat: en qui resideix la sobirania, si es tracta d'un estat social, els símbols nacionals, la capitalitat, etc.

 

2. Drets fonamentals

La Constitució catalana haurà de definir els drets fonamentals dels seus ciutadans. Probablement s'hi recolliran drets molts similars als que defineixen actualment la Constitució espanyola i la declaració europea dels drets humans.

 

3. Arquitectura institucional i separació de poders

La Constitució ha de definir també l'arquitectura institucional del país. En aquest sentit el debat pot ser molt intens. Segons el que estableix la Constitució en aquest sentit, la política es desenvolupa d'una manera o d'una altra. És molt important definir un sistema que asseguri l'efectiva separació de poders, els equilibris horitzontals entre les institucions i sobretot, bons mecanismes democràtics de legitimació del poder.

 

En primer lloc caldrà saber si Catalunya esdevé un estat presidencial o parlamentari. La Constitució haurà de definir també les funcions del Parlament i les bases del sistema electoral pel qual s'escull aquest Parlament, que és crucial en tant que definitori del sistema polític i de partits. Caldrà també obrir el debat sobre si Catalunya necessita un sistema bicameral.

 

Per últim, sobre l'arquitectura institucional, la Constitució haurà de definir les bases del sistema de justícia i establir els mecanismes que garanteixin una correcta divisió entre la política i la justícia.

 

4. Organització territorial

En les constitucions cal definir quin és el mapa de repartiment territorial del poder, quines organitzacions sub-estatals existeixen i com s'organitzen els municipis. Cal establir molt bé les competències de tots els nivells territorials. Tot país requereix administracions properes als ciutadans per garantir un bon sistema de subsidiarietat, segons el qual, sempre que un servei públic es pugui proveir eficientment des d'una administració propera, no cal que el proveeixi una administració superior.

 

5. Control constitucional

Les constitucions són lleis bàsiques i la resta de l'ordenament jurídic s'ha d'adaptar al marc que aquestes fixen. Per això cal establir un molt bon sistema de control constitucional. Hem d'aprendre de l'experiència espanyola i combatre els tribunals constitucionals polititzats en excés. Els tribunals constitucionals no són exactament tribunals de justícia, sinó tribunals polítics. Cal garantir que les seves decisions sigui raonades i que no responguin a interessos particulars.

 

6. Reforma constitucional

Pel que fa a la reforma constitucional, hi ha diferents tipus de constitucions. Algunes no permeten la reforma constitucional, d'altres la permeten però impedeixen la modificació  d'alguns articles. Per últim, hi ha constitucions que permeten la reforma total però estableixen requeriments diferents segons els articles. Catalunya necessita una Constitució àmplia, que pugui durar en el temps, però alhora que es pugui anar adaptant als canvis i a les diferents voluntats de cada moment polític. Per tant caldrà establir un bon mecanisme de revisió constitucional, amb diferents requeriments segons el pes de cada article.

 

Així doncs, aquests són alguns dels aspectes que caldrà considerar quan comenci el procés constituent. Des del catalanisme hem de començar a plantejar quin és el model que volem i quin tipus de constitució necessitarà el nostre país. El procés constituent serà llarg i complicat, caldrà que sigui participatiu i que la Constitució reflecteixi la voluntat de la ciutadania catalana.

LA PARTICIPACIÓ DE SALARIS I CAPITAL A LA RENDA NACIONAL.

En primer lloc, volem conèixer quin és el pes de les rendes del treball assalariat i les rendes del

capital (beneficis, loguers, interessos, etc) dins la riquesa nacional

1. Observant les dades

compreses dins el període 2000 i la darrera dada disponible del IV trimestre de 2011, veiem una

clara evolució convergent entre ambdues fonts de riquesa o d’ingressos.

L’any 2000 els salaris representaven més de la meitat del PIB amb un 50,8%, mentre que el capital

o excedent brut d’explotació participava del PIB en un 40%, deu punts menys que els salaris. Al

final del període, durant el IV trimestre del 2011, la participació dels salaris va baixar més de tres

punts percentuals fins suposar el 47,6% de la riquesa nacional, mentre l’excedent brut

d’explotació iniciava una trajectòria ascendent el IV trimestre de 2007 (uns mesos després de

l’estallida de la crisi financera) fins arribar a suposar el 45,6% del PIB nacional. Veiem així que al

llarg dels anys els salaris han anat perdent pes, tot i que és a partir del IV trimestre del 2009 quan

la caiguda dels salaris és més aguda, i és inversament proporcional a l’espectacular augment del

pes dels beneficis i capital.

Així, en tan sols una dècada, la forquilla que forma la participació de salaris i capital dins la renda

nacional s’ha fet molt estreta i ha passat d’haver

‐hi una diferència de 10,8 punts a favor de laparticipació salarial a suposar tan sols una diferència de 2 punts.

Podem concloure, doncs, que el PIB espanyol està format any darrere any per més capital i menys

salaris, o el que és el mateix,

la tendència és que la riquesa nacional estigui cada cop més enpropietaris del capital mentre perd pes la riquesa que va a parar a la població assalariada.

La tendència en política fiscal dels governs durant els últims 30 anys ha estat la d'afavorir les

rendes provinents del capital enfront de les quals provenen del treball i un creixent augment dels

impostos indirectes en detriment dels directes. La possibilitat de fuga de capitals en un context

globalitzador i la facilitat recaptatòria que atorga la tributació al consum, s’han convertit en

“mantres generalitzats” que han marcat tendència en les polítiques fiscals.

Ara bé, aquestes decisions i tendències tenen un clar impacte de classe, ja que ens movem en un

escenari on les rendes del capital, patrimonis i per tant grans herències es concentren majorment

en les capes més altes de la societat. A partir d’aquí podem establir la nostra

hipòtesi que sosté que la ciutadania amb rendes més altes suporta una menor pressió fiscal que la de rendes baixes.