Que ha passat amb Espanya???

Hi ha una branca acadèmica de les relacions internacionals que diu que la Política dels Estats per tal de ser-ho a de mantenir una direcció, una línia independentment del govern que hi hagi.Hi ha moltes lectures possibles però per exemple en el cas del EEUU potser si hi ha aspectes eventuals que puguin diferenciar Bush d'Obama però per molt que aquest darrer ho dilueixi,es segueixen caracteritzant sempre per seguir mantenint la seva hegemonia des d'una perspectiva realista ( el món és perillós i som nosaltres que l'hem de controlar...) en un altre clàssic exemple és el ben sabut Pro Atlantisme britànic. Deixant de banda els matisos d'una i altres Primers Ministres el Regne Unte sempre ha deixat molt clara la seva posició d'ençà el fi de la guerra freda. Resumint, els estats intenten mantenir la seva posició a nivell internacional.Com a Estat has de deixar molt clara la teva posició, els altres actors han de saber qui ets. Què ha passat a Espanya? D'ençà de les Colònies que no hi hagut moment més àlgid segons la branca més conservadora de l'escola diplomàtica de Madrid. Deixant romanticismes historico-espanyols hi hagut des d'Aznar un declivi total.Amb el suport a la guerra d'Iraq Espanya per bué o malament era percebut com a un jugador més (tot i que era una política exterior de mimetitzar, acotar allò que els més grans fan.) A dia d'avui no només el cos diplomàtic espanyol és percebut com un dels més arcaics sinó que ja no pot ni executar cap influència a nivell internacional -fins i tot Estats Units li ha pres el relleu a l'Amèrica Llatina. (Hi ha un p arell de missions diplomàtiques en les quals els ambaixadors si fan quelcom per Espanya perquè tenen les aptituds necessàries i no parlem de les Filipines ni Cuba dia si dia també) Els governs Espanyols per voler desmarcar-se un de l'altre quan apoderant-se de la Moncloa,les polítiques exteriors han deixat de tenir coherència i projecció internacional.Washington sempre havia tingut una via de comunicació telefònica amb Madrid - més o menys fluida depenent del context- ara el telèfon només sona quan fan la revisió tècnica un cop l'any.La manca de seriositat i eficàcia a nivell internacional per part d'Espanya no té res a veure amb la crisi,tant un com altres s'han assegurat d'anul.lar la representació espanyola per fixar-se massa en els seus interessos partidistes.Manca de perspectiva total,com diuen els anglesos no han pogut ni volgut veure el dibuix des de fora.És per això que feien tant de mal a Madrid les delegacions Catalanes a l'estranger i que els catalans tinguem un discurs molt clar i contundent.Els nostre bagatge econòmic i cultural ens avala. Avui més que mai tenim una oportunitat única per a ser escoltats. Per seguir internacionalitzant la nostra causa.(A Madrid cada cop que senten aquesta frase les farmàcies es queden sense antihistamínics) L'únic argument (molt poc validable) que fan servir aquests dies al Ministeri d'Afers Exteriors és que "los catalanes estan llevando a España a un proceso muy peligroso de desfragmentación equivalente a los Balcanes en los años 80". No "son los Catalanes", és Espanya que ens hi porta.Per aquells més "erudits" en el que s'anomena procés de "Balcanització" cal recordar que abans que un de les repúbliques (Sèrbia) volgués imposar les seves directius a la resta es convivia pacíficament.Així doncs que l'Estat Espanyol respecti el nostre dret a decidir, que no ens a segueixi oprimint. Els Catalans tenim una cosa molt clara, la carta de les Nacions Unides i la Declaració Universal dels drets Humans són els nostre referent internacional. Aquells Estats amb qui també compartim aquest comú denominador ens escolten i escoltaran. Ara és hora de posar en evidència quin gran "perro del Hortelano" Espanya és. Ni és capaç de fer la seva pròpia política exterior ni ens deixa a nosaltres fer-ne. Els gos està estabornit i molt feble,només que comencem ja a involucrar les nostres contraparts Europees anirem guanyant més i més credibilitat.Espanya ha esdevingut un Estat sense política exterior pròpia i per tant un mer espectador.Encoratjar la iniciativa de Diplocat, enhorabona.Ara és el moment de fitxar aquells que tenen experiència internacional de debò, aquells catalans i catalanes que treballen per organitzacions internacionals arreu del món (no només aquelles a Brussel·les que tenen complexe d'exploradors.) Si us plau que ni el partidisme ni els personalismes de sempre malmetin aquesta iniciativa.

Hisenda pròpia de l'Estat català?

La Generalitat ja disposa actualment de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), que té 342 treballadors i s’encarrega de gestionar els tributs propis del Govern català i dels estatals que s’han cedit totalment. És a dir, que l’estructura ja existeix i només hauria d’assumir la gestió de tota la resta d’impostos, com l’IVA o el IRPF, que actualment recapta l’agència tributària estatal. Els seus 3.082 empleats mantindrien la seva feina integrant-se en l’estructura de l’ATC, que d’aquesta manera podria començar a treballar immediatament i mantenir la qualitat del servei.

L’Exectiu català ja ha començat a reforçar i potenciar la llavor del que serà la futura hisenda de Catalunya, amb la creació d’una secretaria d’Hisenda adscrita a la conselleria d’Economia i amb la signatura d’acords amb altres ens tributaris. L’ATC ha signat un conveni amb les quatre diputacions provincials per avançar cap a una integració de tots els nivells de l’administració tributària, atès que aquests organismes ja recapten els ingressos de dret públic i de les multes de municipis que no disposen de recursos suficients per dur a terme aquesta tasca. Només amb aquest pas, es crearia una finestreta única de pagament de tributs amb 150 oficines i 1.421 treballadors que simplificarien molt les gestions als ciutadans.

Els ciutadans que ho vulguin ja poden dipositar els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya, però a dia d’avui, aquest organisme està obligat a transferir posteriorment aquests ingressos al seu homòleg estatal. Els impulsors d’un tancament de caixes proposaven aquesta via per boicotejar l’Estat espanyol. Cal recordar que, legalment, l’ATC només recapta de manera directa la taxa turística, els tributs sobre el joc, els impostos sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, sobre grans superfícies comercials i el de successions i donacions, a més del gravamen de protecció civil.

L’objectiu essencial de les autoritats tributàries de qualsevol estat democràtic és vetllar pel compliment voluntari de les obligacions fiscals, orientant els seus esforços al descobriment i regularització dels incompliments fiscals, és a dir, a lluitar contra el frau fiscal i l’economia submergida.

Aquest objectiu, fonamental en qualsevol societat democràtica i socialment cohesionada, ha pres encara més importància, si és possible, en l’actual entorn de crisi econòmica i de fortes tensions en alguns països per a equilibrar i consolidar els seus comptes públics. A més, cal tenir present que un elevat índex d’economia submergida suposa un greu entrebanc a l’hora de mantenir i augmentar la necessària cohesió social.

Persones i organitzacions motivades es el secret de l'èxit.

Haurem de confiar en la "i" minúscula, aquesta que forma part de la tan repetida fórmula: "precisem més R+D+i.". Un desig que de vegades s'ha convertit en espai comú, però moltes altres en referència retòrica i buida, quan es duen a terme polítiques públiques de retallades en aquest camp, o amb els febles esforços que la majoria de les nostres empreses han realitzat.

El nostre futur està en aquesta " i " minúscula, que espera ser remoguda i motivada en tots els departaments i seccions de les empreses. Aquesta " i " minúscula que defineix la innovació com la força i potència que sorgeix de les persones i de les organitzacions motivades. Aquesta força que proporciona saber que s'està construint una catedral i no solament picant pedra; la força de les persones motivades que coneixen per a què serveix el seu treball i ho desenvolupen en un bon clima laboral, on se senten valorats i reconeguts.

La innovació precisa d'una gestió que faci sentir la importància de cada persona en l'organització o en l'empresa, que valori cada singularitat com una fortalesa, que ajudi a aflorar els immensos coneixements que té cada treballador individualment i cada grup, coneixements que estan dormint a l'espera que la motivació els desperti i els canalitzi la participació en el projecte.

La innovació és creativitat que es promociona només des de la confiança, i aquesta precisa d'informació veraç sobre la realitat de l'empresa, de les seves dificultats i dels seus avantatges, dels seus projectes futurs, de les inversions, dels salaris, de les pèrdues, dels beneficis, de les contractacions, de les promocions.

Per innovar es precisa una mica més que ordres clares i un salari a final de mes. Per això moltes de les nostres empreses amb la seva organització del treball taylorista i unes relacions laborals jerarquitzades, quan no autoritàries, difícilment podran esperar que algun dia desperti la innovació, perquè falta la motivació i la participació de la majoria dels seus treballadors i treballadores en el projecte, que a igual que el treballador de la metàfora, no fa molt més que picar pedra.

Les empreses d'èxit, fan més petita la seva jerarquia i es transformen en organitzacions més horitzontals i flexibles, demostren que la força d'innovar la tenen les persones inspirades, implicades des d'un ecosistema que promou la creació, el treball en equip i la capacitat de compartir idees, creant espais comuns de comunicación i intercanvi. Per això, si volem avançar cap a un nou model productiu, és essencial i inajornable potenciar el diàleg, la participació i els consensos en les empreses. És fonamental millorar el clima laboral i superar la desconfiança, avui tan estesa i present en les relacions laborals de moltes de les nostres empreses.

Per despertar aquesta " i " minúscula que és la innovació, adormida en molts centres de treball i tapada per unes relacions laborals velles, no ajuda l'última Reforma Laboral que ha reforçat l'envellit "ordeno i comandament", aquest sant i senya que fa que molts treballadors i treballadores des de la "rigidesa funcional" percebin que no són part de la construcció de la catedral.

El repte de patronal i sindicats està a introduir canvis de fons en el nostre sistema de negociació col·lectiva que permeti convertir als convenis col·lectius en instruments útils, tant per a la gestió eficient en les empreses com perquè ajudin a remuntar la difícil situació que vivim. Som conscients que molts dels nostres dèficits s'expliquen per la pèrdua gradual i constant del valor social del treball i de l'empresa com a centre de gravetat, i per no haver atès les relacions laborals com un indicador del model econòmic i productiu que tenim i que precisen una modernització urgent, perquè puguin ser un impuls del canvi que precisem, sustentat en la participació i la implicació dels treballadors i les treballadores.

La immoralitat de la legalitat.

Escric aquestes línies a l’espera que els partits politics que manen a MADRID es reuneixin per abordar alguna mena de pacte o acord de mínims que exhoneri els casos “extrems” de ser desnonats de casa seva en casos d’execució hipotecària

Vergonya ens hauria de fer a tots plegats que haguem esperat fins avui per fer un pas – ni que sigui ara, així, de cara a la galeria després de dos suïcidis – mentre cada dia a les províncies de Barcelona 80 famílies es quedaven al ras. I tots plegats hem seguit mirant cap a un altra banda.
El desnonament és l’últim pas d’un llarg i tortuós camí en què es veuen atrapades milers de famílies. És un procés contemplat a la llei hipotecària i per tant legal, però d’una immoralitat que fa feredat. Aquestes entitats que ara executen les ordres de desnonament són les mateixes que durant l’orgia del totxo atorgaven hipoteques de manera generosa, obviant les senyals del risc de sobreendeutament que estaven adquirint les famílies. Calia fer calaix, i com més ràpid i voraçment millor; calia endossar crèdits hipotecaris, moure els calers per guanyar més i seguir invertint en el totxo.
Aquestes mateixes entitats que immoralment hem hagut de rescatar: que no vol dir altra cosa que injectar-los diners per no deixar-les al ras. Som nosaltres les que hem salvat les entitats financeres i són elles, ara, les que ens fan fora – immoral però legalment – de casa nostra. La crisi es pot entendre; els abusos no es poden permetre.
Avui qualsevol persona de classe mitjana es pot trobar en una situació complicada que l’ impossibiliti el pagament de la lletra hipotecaria durant més de quatre mesos, termini aquest que donen els bancs abans d’iniciar l’execució.
Vam “salvar” la banca perquè asseguraven que el sistema financer era “sistèmic”, vam crear un banc dolent per aparcar tots els actius tòxics que de manera golafre van crear i no han pogut adjudicar, per què no creem ara una societat més justa i proposem alternatives que garanteixin la cohesió i la convivència social?
De ben segur com a país, en sortiríem guanyant.

Frivolitats del Nacionalisme.

Actualment ens trobem en una societat de la comunicació on no s’escapa cap comentari. Últimament s’està frivolitzant molt amb la paraula nazionalisme sense tenir en compte totes aquelles persones que van patir i, que pateixen, les barbaritats d’aquella època. Crec, d’una manera contundent, que s’hauria de ser més respectuós i sensible a tot allò que envolta i afecte a aquesta terminologia. A Alemanya, país on va néixer el nazisme, no utilitzen res que vagui lligat a aquest terme i, a més, aquells que en fan ús son vistos com membres marginals de la societat i se’ls recrimina la seva actitud. En canvi, en l’estat espanyol, pots utilitzar-la d’una manera frívola i ningú et diu res, més encara, se’n fa més reso i “anima” als simpatitzants d’aquest a fer-ne divulgació.

S’ha perdut aquella ètica, aquella línia vermella que no es pot creuar. Hem entrat en un diàleg del tot si val i, sobretot, contra el nacionalisme català. Tenen por que Catalunya prengui el seu camí com a país i perdin una font d’ingressos de l’estat molt important. No els hi ha funcionat totes les mentides sobre la dependència de Catalunya d’Espanya (que si les pensions, les universitats, el manteniment d’un estat,…) i ara és dediquen a “convèncer” a la resta de comunitats autònomes de que els dolents som els catalans i que volem el mal per Espanya. Dir que els catalans som nazionalistes és passar-se de la ratlla i una falta de respecte a una societat que va estar maltractada pel fascisme més ranci que va viure Espanya durant la dictadura franquista.

Aquests personatges diguem-ne que són seguidors d’un partit que tenen com a president honorífic a un ministre de la època franquista. A més, aquest partit es dedica a escanyar econòmicament Catalunya, retalla els seus drets i vol reprimir la seva cultura. Això és un insult a l’intel.ligència de qualsevol ésser humà i algú, amb dos dits de front, n’hauria de posar fre.

L’última gràcia d’aquests personatges és la delegada del govern a Catalunya, Llanos de Luna. Aquesta senyora ha homenatjat excombatents espanyols de l’exèrcit de Hitler. Sense paraules. Això ha servit per demostrar que el PP i Ciutadans, els únics partits que no han demanat la seva dimissió, son partits que no aprenen de l’historia i en fan un ús manipulat per treure’n un rendiment propi bastant patètic. A més són aquells partits que parlen de nazionalisme. N’hi ha per llogar-hi cadires.

Per finalitzar, només dir que el nostre camí a un estat propi va arrancar l’11 de setembre de l’any passat i ningú el podrà aturar. Tot va succeint molt ràpid i el dia menys pensat Catalunya esdevindrà un país, que serà respectat i es podrà fer respectar. L’últim que els hi falta a aquests anticatalanistes és donar pena perquè no marxem. Només els hi dic una cosa: No farem ni un pas enrere.

Pensions i atur.

Ara fa pocs dies, li reclamava al Senat al Ministre Montoro la participació de la Generalitat en l’increment de la recaptació amb motiu de l’increment de l’IVA. El ministre em va contestar que això no era possible ja que l’Estat havia de fer front a moltes despeses, i utilitzant un argument ja recurrent a les Espanyes, em deia que es l’Estat qui paga les pensions dels jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans. En aquell moment, ja li vaig respondre que aquesta afirmació era una falsedat, ja que qui paga aquestes prestacions a Catalunya som els catalans i catalanes amb les nostres cotitzacions, i que també en aquest aspecte generàvem més ingressos que despeses .

En ocasió de l’actualització de les dades de la balança fiscal que ha publicat recentment el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat, és moment de recolzar amb dades, extretes d’aquests treballs, aquesta afirmació.

En els últims cinc anys dels que disposen dades (2006-2010) es constata que els ingressos generats a Catalunya per cotitzacions i ingressos de la Seguretat Social superen a les despeses pagades en concepte de prestacions a Catalunya, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol, en el mateix període, les despeses superen i de molt els ingressos. Fixant-nos en el període 2006-2010, constatem com en cotitzacions de Seguretat Social, a nivell de l'Estat espanyol es registren uns ingressos de 644.519 milions d'euros, front a 684.903 milions d'euros en despeses, la qual cosa dóna un dèficit de 40.384 milions. En canvi, durant el mateix període, a Catalunya hi va haver uns ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social per valor de 124.159 milions d'euros, i unes despeses xifrades en 117.856 milions, amb un superàvit resultant de 6.303 milions d'euros. Per tant, al conjunt d’Espanya es genera 40.384 milions de dèficit (46.687 milions si no es considera Catalunya), que es finança amb el superàvit de Catalunya i amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat . I a Catalunya, el sistema de seguretat social, incloent pensions i atur, genera en aquest període cada any un superàvit mig de més de 1.250 milions d’euros. I per tant, contribuint, també en aquest aspecte, a pagar les pensions i atur de la resta de l’estat espanyol.

Doncs bé, amb les xifres abans exposades queda ben clar que les pensions i les prestacions d'atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem els catalans. Per tant, que li quedi ben clar al Sr. Montoro, que als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l'Estat espanyol. Ens ho paguem tot nosaltres, amb les nostres pròpies cotitzacions, i encara dediquem una part important a pagar les prestacions dels espanyols.

Aquestes dades també les han de tenir presents tots aquells que van dient arreu de Catalunya i d’Espanya, que si fóssim independents no es podrien pagar les pensions i les prestacions d’atur. I tant que es podrien pagar! Es podrien pagar, i es podrien millorar.

Demà DUI amb Pit i Collons.

Molt bé amics, demà DUI i collons damunt la taula. L'endemà poden passar dues coses:

a) En el pitjor dels casos cap país en fa cas i menys Espanya. Els empresaris continuen pagant l'IVA i els impostos a la Agència Tributària i el Parlament fa el ridícul més espantós.

b) En el millor dels casos, Espanya ens fa cas i deixa de recaptar impostos als catalans però obviament no ens dona els que ja té recaptats i paralitza totes les transferències.

 

La Generalitat comença a recaptar impostos amb un sistema que no està ni provat. 3, 4 o més mesos (fins i tot un any) sense poder pagar pensions, sous de funcionaris, concerts d'escoles i hospitals.

Molts catalans estaríem disposat a resistir-ho però ... i els que no podran? Hi haurà persones, cents de milers, que no podrà menjar. La gent sortirà al carrer demanant tornar a Espanya. Què fem?

 

Ens cal redreçar el possibles, combatre la guerra bruta i l’ofec econòmic, només així tindrem èxit en el nostre dret a decidir.

 

Sovint oblidem l’enorme complexitat del projecte que hem engegat i, per tant, la immensa feina que tenim per endavant.  La construcció d’un nou Estat és un projecte d’una envergadura colossal i, per aquest motiu, necessites sumar tota la gent que sigui possible. Per assolir-ho, però, hem d’utilitzar vies i mitjans que no han estat habituals per l’independentisme. La tasca és de formigueta, possiblement poc agraïda i gens mediàtica.
 

Per arribar a tothom hem de començar a abandonar els actes de consum intern. Aquells que només congreguen a convençuts i que no generen cap mena de repercussió més enllà dels nostres propis cercles.
 

 A més, és imprescindible que expliquem el projecte en positiu. És a dir, que l’expliquem sempre a favor d’una causa capaç de vehicular les il·lusions i les inquietuds de la gent. Portem massa temps construint i explicant el nostre projecte en contra del d’Espanya. I tot i que tinguem raó hem d’entendre que, si l’expliquem en negatiu, no generem il·lusions col·lectives i, molt sovint, correm el risc d’acabar generant anticossos en un sector de la població que pot ser essencial per acabar fent decantar la balança. Hem de lligar el projecte de l’Estat català a causes col·lectives que vagin més enllà dels típics estàndards de la tribu. L’hem d’associar a modernitat, oportunitats, progrés, regeneració democràtica, etcètera. A uns valors en positiu que poden ser compartits per a molta gent més enllà de la seva llengua, condició econòmica o procedència.
 

I, per sobre de tot, hem de tenir clar que aquest procés pot ser lent. Molt més lent del que alguns desitjaríem. No es tracta de córrer molt sinó de fer bé la feina. De pressa no en tenim. El que tenim és feina. I molta.