MESURES CONTRA LA MOROSITAT PÚBLICA

Hisenda bloquejarà les transferències als ajuntaments que no s'endeutin per pagar a proveïdors
Entra en vigor el pla per reduir les factures pendents per part de les entitats locals.
L'Estat podrà bloquejar les transferències als ajuntaments que no s'endeutin per pagar les factures pendents amb el seu proveïdors, anteriors a l'1 de gener d'aquest any. Així ho disposa el reial decret llei aprovat ahir pel Govern per reduir la morositat de les administracions locals i que s'ha publicat avui al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE). "En cas que les entitats locals no concertin l'operació d'endeutament o incompleixin amb les obligacions de pagament de l'operació, l'òrgan competent del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques farà les retencions que siguin procedents amb càrrec a les ordres de pagament que s'emetin per satisfer la seva participació en els tributs de l'Estat", recull el text.
La norma preveu que els consistoris comencin a pagar a partir del maig amb prioritat per a aquells proveïdors que acceptin quitances sobre el volum del deute que tenen pendent de cobrament. Els ajuntaments hauran de remetre a Hisenda abans del 15 de març una relació de totes les seves obligacions pendents de pagament el 31 de desembre passat. També hauran d'enviar abans del 31 de març un pla d'ajust en què s'especifiqui com tornaran la xifra que se'ls financi. Els contractistes que no constin en la relació del consistori com a creditors, però que tinguin aquesta condició, podran reclamar un certificat individual en què es reconegui aquesta condició.

amics Bibliotecaris.

Bé: això ens ho hem guanyat a pols, els bibliotecaris: 4 de cada 5 persones que treballa a una biblioteca pública, segons el nostre propi mapa de biblioteques, és auxiliar: una persona amb FP2 pelat, que no té ni vocació, ni formació per treballar a una biblioteca. I nosaltres ho hem permés i estem contents. Així que si volen posar voluntaris: i per què no, si permetem que les biblioteques les omplin FP2 (ja siguin d'automoció, d'electrònica o de qualsevol branca)? La única diferència és pagar o no pagar, ja que la professionalitat és la mateixa. Nosaltres hem permés aquesta situació. I la continuem permetent: o generem valor afegit mitjançant l'ús de les noves tecnologies (que aquesta és una altra: els bibliotecaris ens hem amagat a sota el taulell en la revolució de la societat de la informació), o continuarem generant aquesta imatge de feina fàcil que pot fer qualsevol. Això sense tenir en compte que qualsevol botiga funciona millor que els catàlegs de les nostres biblioteques, amb tantes eines professionals al mig. Amics : o es recicleu i doneu més serveis tecnològics, més valor afegit, més empatia amb l'usuari, o ja podeu posar les màquines d'autoprèstec, i així ni voluntaris, ni auxiliars, ni bibliotecaris: un conserge per obrir i tancar la porta.

L'olfacte del President Pujol.

Sempre he confiat en l'olfacte del President Pujol. És un polític de l'alçada d'un campanar, en el bon sentit del terme, que avui està molt devaluat.Quan ell no ho veu clar és perquè pensa que des de Madrid abans en fotrien els tancs que deixar-nos alliberar. La veritat és que ho tenim molt pelut: un Estat autonòmic amb la majoria de les autonomies inviables econòmicament però que volen tot el que tingui Catalunya (sense poder pagar's-ho, que paguin les 4 autonomies fortes)i que , per tant, no pot deixar anar la mamella catalana. Crec que va ser un error no acceptar, en el seu dia, un concert com el dels bascos. Aleshores el govern de l'UCD era feble i hauria cedit en tot, com va cedir amb els bascos.va ser una errada monumental d'en Miquel Roca, que es va malfiar i va pensar que ens fotrien amb el contingent ("el cupo"). La realitat és que el que té els diners mana perquè es fa el ronsa per a pagar l'acordat (que és el que fan els bascos)i a més, fer els comptes del Gran Capità. Ara mateix es dóna la paradoxa que el País Basc es receptor nat d'altres autonomies, entre elles Catalunya.

La gratitud es un sentiment.

L'enveja a vegades provoca ingratitud. Així que no hom pot demanar gratitud de manera paternalista als que per enveja aspiren a allò del que n'estan mancats i volen considerar-se iguals amb drets, però no així amb deures. Qualsevol empresa als seus venedors pot pagar-lis comissió que acostuma a estar relacionada amb el volum de vendes realitzat i com a manera d'estímul al seu treball. Així que cobren de manera proporcional al seu rendiment i pel contrari, de no vendre res ja han d'estar mentalitzats que res poden reclamar. Canvieu el “volum” per “PIB” de les comunitats dites autònomes però que esperen com a paràsits l'ajuda de les demés, cosa que ja deixa palesa de quina classe d'autonomia hom tracte hi tindreu la solució, la gratitud es un sentiment personal que no pot pas imposar-se.

Que tinguem sort.

Ja fa temps que la situació de Catalunya anava abocada a la de l´actualitat. El que passa que encara la majoria del poble català no se´n convenç que la llibertat nacional és necessària per sobreviure. No per fer volar coloms, sinó senzillament perquè estem desapareixent. Per tant, hem de començar com els 12 apòstols i després de 2000 anys mireu si hi ha gent que s´hi ha afegit a unes creences. Nosaltres no som diferents de ningú. Difícil ho tindrem però no pas impossible. De forma que, cal començar com més aviat millor, i ja ens anirem afegint fins a ser la majoria. És importantíssim que la gent vegi que si vol la prosperitat per a la seva família i el seu futur, els fills i néts, és bo per a ells que se sumin a la llibertat de Catalunya. Cap poble que l´ha assolit mai més ha volgut reintegrar-se de nou al poble on era abans. I quant a la Unió europeua, em sembla que podem presentar unes credencials més que suficients de maltractament per part del país ocupant. Així és que la raó també és al nostre favor. Cal lluitar perquè el català indecís i l immigrat enganyat, facin el pas valent endavant perquè també ells seran els primers beneficiats. Que tinguem sort, com canta el Llach. 

Ser progre no es fàcil.

Ser progre no és fàcil. Es necessita molta pràctica, anys de feina dura i un perseverant esforç diari. El bon progre es construeix dia a dia, en tots els seus actes i en cada petita decisió. Sorprenentment no existeix cap manual. Després de buscar a diverses llibreries he comprovat que, de moment, no s’ha escrit cap mena de guia de comportament. Aquí hi ha un buit immens. La Maruja Torres o la Rosa Regàs s’hi podrien posar. De moment, i perquè no sigui dit, un servidor es proposa ajudar-los amb els 10 manaments imprescindibles per esdevenir un bon progre.

1. És elemental comprar El País o El Público. Tot i que El País sempre havia estat un referent progre indiscutible, actualment El Público té més categoria. Combina la lectura d’aquests diaris amb escoltar la SER cada matí.

2. Estèticament no hi ha un patró progre ben definit. Ara, hi ha dues coses que són elementals: portar ulleres de pasta i no lluir mai cap corbata. Es recomana vestir amb una camiseta del Che i un mocador palestí.

3. El bon progre té força opcions electorals. Pot votar ICV-EUiA (PSOE en alguna circumstància extrema), algun partit monotemàtic extraparlamentari, pot fer vot nul, en blanc o abstenir-se.

4. És fonamental que tingui alguns Estats-monstre de capçalera. Els Estats Units d’Amèrica i Israel encapçalen totes les llistes. Això s’ha de complementar amb la defensa de Cuba (perquè “allà, com a mínim, ningú passa gana”) i de Palestina.

5. És imprescindible acusar al capitalisme salvatge i a l’Església catòlica de tots els mals de la humanitat. Hi ha una frase que sempre que pugui repetirà: “el comunisme és una bona idea però que no s’ha sabut aplicar”.

6. El bon progre ha d’estar en contra de la globalització (en totes les seves facetes) i de qualsevol mena de multinacional. La seva particular fórmula per combatre-la és substituir la Coca-Cola per l’Alter-cola.

7. El vocabulari del progre té les seves peculiaritats. No utilitzar mai el vostè, tutejar sempre a l’interlocutor i referir-se a tothom com a “company” o “amic”. A més, s’ha de demostrar que el llenguatge maltracta el gènere femení i, per tant, sempre diran “companyes i companys”, “amigues i amics” o “mares i pares”.

8. El progre ha de tenir un fals orgull pagès (sobretot en el menjar) i ha de practicar alguna filosofia/tècnica oriental. Rebutjarà qualsevol missatge cristià, però confiarà en budes, energies de la mare terra i tot tipus d’encens.

9. Defensarà alguns col•lectius i moviments com els seus propis fills. El col•lectiu okupa, el moviment del 15M i els antibolonya són tres referents. Per altra banda, sempre criticarà els banquers, a la classe política, als empresaris i a la policia.

10. Per últim, el bon progre ha de ser soci d’alguna associació ecologista, animalista o altermundista. Normalment defensarà causes molt nobles de països remots i tendirà a ignorar les causes identitàries més pròximes. Per exemple, queda molt bé defensar les foques de l’Antàrtic i la independència del Tibet o del poble sahrauís. La de Catalunya normalment queda classista i esnob.

La llibertat de Catalunya.

Catalunya ha d'avançar vers la llibertat, però algun independentisme que no contempla interlocutors com Espanya i Europa és poc seriós. O penseu que Escòcia no pensa en Londres i Brusel·les? La independència que es pren requereix un consens social amplíssim, que fins ara l'independentisme català no ha sabut treballar "científicament", sinó insistint sobre desenes de plataformes, referèndums, etc on acudeixen bàsicament aquells que abans ja eren independentistes. I l'argument de la balança fiscal fins ara no ha guanyat les adhesions que era d'esperar. En poques paraules, la clau és guanyar adhesions socials a partir de criteris sociològics intel·ligents, i requereix no menys de dues dècades. Per molts és difícil assumir això i es radicalitzen, fet que alhora allunya els no militants (cercle viciós).

Res m'agradaria més que assumir la independència però no es una cosa que la pugem tenir d'un dia per altre i en part te raó el President Pujol que assolir la independència no es fàcil es molt complexa, per lo que necessitem un lider rodejat de gent amb vàlua ganes de treballar amb carismes i credibilitat fora de la península i actualment això no ho tenim en els partits independentistes, Madrid no ens la donarà mai per interessos propis però si que es pot fer algú productiu via Europa i per això tenim de treballar molt dur.