Ciudadanos, el nuevo Partido Nazi: Culto a la personalidad

Enrique de Diego.
Ciudadanos practica una eugenesia adaptada a los nuevos tiempos, de imagen, que lleva hasta la imposición por su entorno de que no se realicen fotos con Albert Rivera con nadie disfuncional o que no responda a criterios estandar de belleza; su estructura territorial es una mimetización de la estructura jerárquica y por delegación (en ningún caso por representación) del partido hitleriano. Y hay un dato más que establece una analogía entre Ciudadanos y el partido nazi: el culto a la personalidad.
Ciudadanos ha ido variando de posiciones de manera sustancial, no en cuestiones accidentales. El único elemento de definición del partido a lo largo de su corta historia -fue fundado en 2.006- es el culto a la personalidad de Albert Rivera. Nació afirmando que surgía «para hacer frente al ahogo que para el conjunto de la sociedad catalana suponen las políticas nacionalistas identitarias» y «por el vacío de representación que existía en el espacio electoral de centroizquierda no nacionalista». A las elecciones europeas de 2.009 llegó a presentarse con Libertas, una formación promovida por el multimillonario irlandés Declan Ganley, que había liderado la oposición al Tratado de Lisboa y cuyas tesis antieuropeístas eran notorias. En el último Congreso, Ciudadanos decidió abandonar la socialdemocracia fundacional para adoptar el liberalismo. Algo así como si el SPD alemán se hiciera liberal; la socialdemocracia y el liberalismo son adversarios antagónicos en toda Europa; Ciudadanos ha pasado, pues, por los dos polos.
La tentación totalitaria de Ciudadanos pasa por la sumisión y el culto a la personalidad del líder máximo, cuya imagen anula a la del partido y a la de los candidatos, y que fue la que se exhibió en las elecciones municipales de 2.015, en las que no se publicitaron los candidatos a alcalde. Esa tentación totalitaria está trufada de oportunismo. La cúpula de Ciudadanos se presenta a sí misma, internamente, como la detentadora de la propiedad de la marca. Un pequeño grupo –José Manuel Villegas, Carlos Cuadrado, Juan Carlos Girauta, Matías Alonso, Fran Hervías– forman una camarilla que detenta todo el poder, mientras al resto del partido le queda la función de coro de aclamaciones a cambio de un sueldo en el proceso de acceso al poder.

De esa manera, el debate ideológico ha quedado subsumido en el meramente táctico, marcado por el líder máximo y la camarilla, de forma que el culto a la personalidad sirve para difuminar las abrumadoras contradicciones. Así, Ciudadanos se presenta como un partido patriótico, al tiempo que, inserto dentro de las tesis globalistas y mundialistas, es un firme partidario de las políticas de eliminación de las fronteras y de puertas abiertas a los llamados “refugiados“, cuyo aumento del número de acogida es continuamente planteado.
Sin ideas, sin convicciones, sin principios, el único elemento constante y aglutinador de Ciudadanos es el culto a la personalidad de Albert Rivera.

És cert que que els musulmans no son pas tots terroristes. però els terroristes son musulmans. Vet aquí la qüestió.

Es cert que el terme mig quasi sempre és el millor. Ara be, si que hem de entendre que l'islam te tot el dret de predicar la seva religió, el problema no es això, el problema es que els terroristes son o es declaren islamites i fan posar en dubte els que no son violents ni en tenen ganes de ser-ho. En el si de les seves mesquites hi ha multitud de imams que les seves prediques no son precisament conciliadores ni respectuoses amb el seu entorn, no l'accepten i acaben generant fòbia al nostre mon.
Hi ha molts tipus d'intransigència, no només la dels islamòfobs. És urgent esbrinar si, tal com s'ha dit, la CIA va informar al CNI/policia espanyola de la imminència d'un atac a les Rambles, i el Gobern espanyol no va dir res a la Generalitat o els mossos. Si fos així, el Gobern espanyol en pes hauria de dimitir demà mateix.
Crec què em d'oferir una resposta forta i proporcionada què no vagi en detriment de la llibertat dels ciutadans ni dels musulmans com a col·lectiu. Si fos per mi com a dissuasió fària què tot condemnat (judicialment) o entorn dels abatuts o immolats per terrorisme perdés tota ajuda social present i accès a cap ajuda social futura.
Terme mitja amb islam o feixisme en general es la seva anulavio. Qui vol viure a un pais islamista ? Ni els islamistes!!! Ironia es que quan escapen de paisos islamistes, que a ells segueixen imans i comunistes que els diuen que resta som per anular ... no, que ha de ser anulat es l'islam ( i fexisme en general amb comunisme ).
Qui vingui aquí s'ha d'integrar. Prou de mocadors al cap i barbuts amb xilaba que no s'esforcen ni en parlar la nostra llengua. Prou ajudes efecte crida. Hem de ser nosaltres qui triem els immigrants que volem i en quines condicions han de venir i viure.
Qui vingui aquí s'ha d'integrar. Prou de mocadors al cap i barbuts amb xilaba que no s'esforcen ni en parlar la nostra llengua. Prou ajudes efecte crida. Hem de ser nosaltres qui triem els immigrants que volem i en quines condicions han de venir i viure.
Res del que fan quadra :
a) si maten/ assassinen l'ésser humà n'és perquè el valoren, li donen transcendència, llavors, per què el maten?
b) si vénen de llurs països per raons econòmiques - polítiques, llavors, per què arrosseguen vers ací aquest modus de ser, de fer?
c) si posen d' excusa la manca d'integració .. vol dir que tots els que ens hi sentim o som bandejats per raó quina fos tenim ' dret de cuixa sanguinari '?
l'Islam no és només una religió, és una ideologia que determina fins al més mínim detall la vida quotidiana dels individus. No hi ha evolució possible de l'Islam perquè en teoria ja és perfecte, les dones mai seran res més que una merda perquè el profeta així ho va ordenar, i així tot. Això no és racisme (hi ha musulmans de tots els colors, per cert), és estar contra una ideologia que justifica la mort de qui no pensa com ells.
No estar d,acord, no acceptar , una ideologia que menysprea les dones , maltracta els homosexuals , casa les nenes per força , no accepta l altre, no accepta l,igualtat , les llibertats ni la democracia, no es ser racista, ni islamofob, es ser democrata, i ho serem per sempre , , i ja ni hi ha prou de demagogia, l ,ideologia islamista no ens agrada perque va contra tot allo que defensem a occident i pel que hem lluitat, la llibertat i l,igualtat de tothom.

Els terroristes que avui han atropellat un centenar de persones a la Rambla de Barcelona pretenien provocar una autèntica massacre al cor de la capital catalana. Estan relacionats amb l'explosicó que hi va haver ahir a Alcanar. La informació ha agafat tothom per sorpresa i ha visualitzat l'envergadura de l'atemptat si la furgoneta hagués anat plena d'explosius que és el que semblava que pretenien i que preparaven a Alcanar.

En l'explosió va morir un persona que estava dins la casa i que segons el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero està directament relacionat amb l'atemptat d'aquest dijous a la Rambla i amb els preparatius de l'atac.  "La connexió és molt clara, hi ha molts pocs dubtes", ha declarat Trapero, major dels Mossos.
En l'atac d'avui han mort 13 persones i més de 100 han resultat ferides. Algunes d'elles estan greus i la gran majoria estan hospitalitzades.
Hi ha dos detinguts, un de la cèl·lula d'Alcanar i un altre que la policia ha identificat en un control a Ripoll.
En el moment en que el terrorista ha deixat la furgoneta  s'ha activat el dispositiu antiterrorista a tot Catalunya i cinc hores més tard, es detenia el sospitós d'Alcanar.
El gabinet de crisi antiterrorista continua a la Conselleria d'Interior des d'on es segueix el dispositiu policial.

Els fets

A les 16'50 una furgoneta blanca ha irromput a la Rambla, a l'alçada de Canaletes, a tota velocitat i ha circulat envestint tothom fins al Liceu. Allà, deixant més d'un centenar de ferits i 13 morts, el terrorista ha fugit. Els Mossos han acabat confirmant més tard que no anava armat.
El dispositiu policial ha blindat el centre de la ciutat i els Mossos han entrat a tots els locals on s'havia confinat tota la gent que hi havia a aquella hora al carrer per mirar si hi havia lgun terrorista amagat. Després de les identificacions s'ha anat aixecant el control dels locals i s'ha comprovat que, contrariament al que s'havia dit en un primer moment, el terrorista ni s'ha atrinxerat dins de cap local ni ha retingut ostatges.
El terrorista ha fugit i la policia el continua buscant. Hi ha activat el dispositiu xarxa, que blinda amb controls les sortides de Barcelona. Però encara no s'ha localitzat el presumpte autor dels fets, el conductor de la furgoneta que ha quedat abandonada al mig de la Rambla.
Daesh ha reivindicat l'atemptat, el segon atac gihadista a l'Estat espanyol després de l'11-M. L'autor de l'atropellament està en fuga. Dos individus implicats han estat detinguts.

Daesh ha reinvindicat l'atemptat a través de l'agència Amaq, la via habitual de l'organització terrorista. En tractar-se d'un atemptat, l'Audiència Nacional ha assumit el dossier de la investigació.

Els detinguts

Els detinguts, un a Alcanar i l'altre a Ripoll, son originaris de Melilla i el Marroc, respectivament. Cap d'ells és el conductor de la furgoneta.
Cap dels dos tenen antecedents per terrorisme.
La línia d'investigació oberta és que preparaven els explosius per a l'atemptat i que ahir a la nit, els va explotar tot, provocant que la casa on eren pràcticament quedés enfonsada. La víctima mortal està directament relacionada, també, amb la cèl·lula de l'atemptat a Barcelona.
La investigació que es va iniciar ahir després de l'explosicó es basava en la pressumpta hiòtesi d'un assumpte de drogues.

Un home abatut

En mig de tot el dispositiu hi hagut un home abatut a trets per la policia quan fugia d'un control i intentava sortir de la ciutat. previament havia atropellat una mossa d'esquadra a l'Avinguda Diagonal de Barcelona.
L'home ha aparegut immòbil dins del cotxe, un cop fora de la ciutat. Fins que els Tedax no han certificat que no hi havia explosius no han pogut rescatar el cos i certificar la mort. L'home, de nacionalitat espanyola i sense antecedents, no tenia res a veure amb l'atemptat terrorista.

Els ferits

Hi ha 86 ferits. 15 estan greus, 23 menys greus i 48 de lleus.
Estan ingressats en 15 hospitals de Barcelona, Badalona i Santa Coloma de Gramenet.

Que llarg se'ns farà arribar a la tardor!!!

Avui em passa pel cap afegir-me als comentaris de perplexitat i de decepció davant de la decisió que els Comuns han pres en relació amb el referèndum del 1 d'octubre. Transformadors, revolucionaris, l'esquerra que crida als 4 vents "Si, se puede" ara, a l'hora de la veritat fa figa, NO PUEDE."És ben cert que, a la boca, se li fa dir el que es vol. Ara bé, després de marejar la perdiu durant mesos, ara diuen que ells (i elles, de dretes qui no especifiqui els dos gèneres)no s'...hi involucraran perquè el referèndum no serà vinculant, que no anirà de debò, vaja... que s'hauria de pactar amb l'estat. Olé per als revolucionaris!!! Totes les revolucions del món, totes, s'han pactat amb els estats. Francament, el seu discurs no s'aguanta. És una presa de pèl i un insult a la intel·ligència. Espero que els seus votants desautoritzin, votant, aquests líders que es comportaran igual que el PP, Ciudadanos i el PSC. Catalans, Catalunya!!!!

Aquesta situació l'hem de canviar i ho farem.

Avui em passa pel cap compartir la indignació que sento pel maltracte que el govern del PP manifesta vers Catalunya. Ràbia i impotència traspuen les seves decisions contra qualsevol iniciativa del nostre Parlament. Han de demostrar que nosaltres som els súbdits i ells els amos. Cometen error darrera d'error i, segurament, no se n'adonen. Ara hem de passar comptes amb el senyor Montoro cada setmana com si fóssim les minyones de la casa d'uns senyors desconfiats i prepotents. S...enyors del PP han perdut els papers i només mereixen el nostre menyspreu. Estan fustigant els ciutadans que paguen més que ningú per mantenir un estat que els és hostil. La paciència té un límit i la nostra està a les acaballes... És insuportable el grau de brutícia moral i d'impunitat que hi ha per tot arreu i la guàrdia civil té com a prioritat entrar a les nostres institucions amb la cara tapada per intentar trobar l'agenda d'un diputat i veure a qui més poden enfangar. Aquesta situació l'hem de canviar i ho farem. Vostès es podran dedicar a fer un país nou i decent i nosaltres podrem avançar. Tots hi sortirem guanyant.

També em passa pel cap denunciar el prepotent cop d´efecte de la guàrdia civil entrant, amb la cara tapada, a les dues institucions més importants de Catalunya. Busquen, busquen i, quan no troben inventen.Algú es pot creure que en Gordó, suposant que tingui documents inculpatoris els guardaria en el seu despatx (minúscul) del Parlament?. L'actuació de la guàrdia civil és un pas més en l'estratègia de la por. És un menyspreu a les nostres institucions i una ofensa a tots els ca...talans de bé que estimin el seu país. A la senyora Arrimadas li ha semblat bé. I el senyor Garcia (Albiol) estic segura que ho ha degut considerar orgàsmic. Caldrà estar ben atents als posicionaments de l'Iceta i els comuns, els del Sí que es pot. Darrerament, davant dels gravíssims fets que estan succeint i que estan posant en greu perill la democràcia, és molt preocupant el silenci vergonyós d'uns quants.Un estat al front del qual hi ha un partit enfangat fins al coll, que dificulta o entorpeix determinades investigacions, amb successos que ens recorden l'època dels Corleone actua amb total impunitat però amb la cara tapada....Que llarg se'ns farà arribar a la tardor!!!

També em passa pel cap compartir que fa 1029 anys Catalunya va trencar el vassallatge que tenia envers el rei franc i es va convertir en un comtat independent. El seu primer rei Borrell II. Era l'any 988. Venim de lluny. Que ho sàpiguen tots aquells que senzillament no ho saben, però sobretot aquells que ho saben i ho neguen perquè volen canviar la història. Som una Nació amb 1029 anys d'història amb el Parlament més antic d'Europa com molt bé va recordar el nostre estimat Pau Casals. Mil anys en els quals n'hem passades de totes. D'una manera o altra ens hem mantingut fidels a la nostra llengua. Hem conservat les arrels, Hem perdut moltes batalles però hem serrat les dents i hem resistit. Felicitats i endavant. Ben aviat podrem continuar escrivint la història sense que ens l'escriguin uns altres.




Maria Teresa Casals Rubio.

Amb pell fina o sense del Gran Toni Aira.

Què hi farem! L’esquerra té la pell més fina i sembla que el llibre d’estil d’aquest curiós país nostre deixa clar que cal assumir-ho amb resignació, si no directament amb entusiasme. Els de la CUP poden enviar un president a “la paperera de la història”, tractar el seu partit d’excrescència política i renegar cada dia de les conseqüències d’un pacte on s’hi han posat en teoria per un objectiu comú elevat, però quan se’ls critica i se’ls reclama coherència amb els seus compromisos, au a denunciar “#pressingCup”, pobrots. I igual va passar en el seu dia amb Esquerra i el 9-N, quan resulta que s’hi van acabar posant bé per un “pressing” indigne, després que aquell que ells havien aplicat a Convergència passés com si res, i tres quarts del mateix amb la negociació/calvari de Junts pel Sí. Ara, reblem amb els Comuns, que després de sembrar l’odi contra allò que representa el PDeCAT i la seva base social, després de dir que ERC pacta amb corruptes com ho fa Ciutadans quan pacta amb el PP, i després de titllar la CUP d’incoherent per falcar l’actual majoria independentista al Parlament, ara denuncia un “#pressingComuns” (que per cert ja vaig dir fa dies que el citarien com a concepte), perquè resulta que Colau i els seus havien dit que farien més que els convergents pel dret a decidir i van aplaudir en el seu dia el referèndum improvisat de Tsipras a Grècia, però ara aquí es posen estupendus, moderats d'avantguarda, i a l’hora de la veritat remen per l’1-O més aviat poc i reclamen unes garanties que saben que les obstaculitza la intransigència i el dèficit democràtic d’un PP i d’un Estat espanyol que precisament el referèndum vol confrontar per la via del vot. No ho criticaré, però com a mínim demano que a sobre no es facin les víctimes. Demano això i que els altres no els posin en safata que ho facin.

Aquests dies sento amics d’ERC i de la CUP, que a la mínima, si per exemple un alcalde del PDeCAT dubta sobre si adherir-se a un manifest, ja es posen les mans al cap i diuen que així ens va a tots com a país en general i al partit de Puigdemont en particular. I passen de tot el que ha fet i fa aquest president i l’anterior (del PDeCAT), de les inhabilitacions pel procés (fins ara encara bàsicament de gent i alts càrrecs del PDeCAT), i sobretot ignoren (em sabria greu si és per mala fe i tacticisme, més que per desconeixement d’una realitat social que no viuen, que també podria ser) que la base ciutadana que representa el PDeCAT és la d’una part del país que ha ajudat molt a impulsar tot això que està passant a Catalunya, però des d’una aproximació que es permet el dubte, que no és “pura raça” indepe, que no viu ni de practicar ni de fer bandera (o postureig) del “pit i collons”, i que això també és necessari, troncal fins i tot, i que també mereix d’un respecte i consideració, tot i no poder-se encaixonar en el selecte espai de l’esquerra. Reclama igualment un persuadir que no passi per la pressió grollera o atacada. Perquè la representació política d’aquesta part de la població potser no té la pell tan fina com altres, però caldria que els seus companys de viatge també hi pensessin i que miressin d’empatitzar-hi una mica, si és que volen construir amb ella alguna cosa real i sòlida.

Ho deixo aquí damunt la taula perquè això de la consideració i el respecte per construir quelcom que valgui la pena defenso que es pugui aplicar a uns Comuns que no dono per perduts quant al referèndum, però també a uns quants (no pocs) que ja hi són i que entenc que ningú amb bona fe vol expulsar-los del barco per exemple amb la intenció d’assenyalar-los com a dissidents o traïdors el minut u que hipotèticament això passés. Aquest vocabulari mateix de la dissidència i de la traïció és propi de contextos massa extrems i de plantejaments massa intransigents que no sumen. No els apliquéssim als Comuns ni a cap altre amb aquella alegria, independentment de la pell dura o fina que puguin tenir.

Editorial de Josep Antich al diari digital elnacional.

    
L'editorial de The New York Times, inequívocament a favor del referèndum d'independència de Catalunya, és un cop sec i contundent contra les mentides construïdes pel Govern espanyol i repetides una vegada i una altra per la seva coral política, financera i mediàtica els últims anys. L'independentisme rep l'aval del principal mitjà de comunicació del món en un moment clau del procés: amb el referèndum convocat pel Govern de la Generalitat i quan falta una setmana perquè se sàpiguen els detalls de la jornada electoral de l'1 d'octubre vinent.

El Govern espanyol encaixa un gol per tot l'escaire i els defensors del referèndum reben una important empenta internacional. Tant és així que els partits unionistes, 24 hores després, romanen en un estrepitós silenci. La fal·làcia del cop d'Estat s'esvaeix com els gegants del Quixot. Des de quan votar és un cop d'Estat i els que l'impulsen, uns colpistes? Només perquè ho diguin el Govern espanyol i els seus ministres? Aquest és el moment en què el NYT torna la pilota al terreny de joc amb una gran obvietat: els catalans tenen dret a votar, així és la democràcia.

El castell de cartes s'ha esfondrat estrepitosament, ja que el NYT no és una cosa qualsevol i els seus periodistes estan fora de perill de les pressions dels governs de torn. Quina gran paradoxa: el perímetre de les amenaces perd tota la força en entrar en contacte amb l'aigua de la Mediterrània. També el dels favors que deu l'Estat dels quals ens ha parlat García-Margallo i que obliga les institucions europees a boicotejar les visites de la Generalitat i a nombrosos estats, a no rebre el president català.

Per tot això, l'editorial del NYT és important en aquest combat tan desigual en què la raó i la força són en bàndols diferents. Si fa dues setmanes l'acte de suport de Guardiola era a les cancelleries de tot el món, avui Catalunya torna a ser al dossier de les personalitats més importants del planeta, tal com sol ser-hi l'editorial del diari més important del món.

I una breu explicació per als qui fan de la desqualificació dels viatges del president de la Generalitat el seu esport favorit. Quan, a finals del mes de març passat, Carles Puigdemont va viatjar a Washington i Nova York, en la seva primera visita oficial als Estats Units, portava a l'agenda una cita a la seu de The New York Times. El viatge va ser molt criticat per l'oposició, ja que en el programa no hi havia dirigents polítics del màxim nivell. Una cosa que, d'altra banda, era certa, ja que el Govern espanyol va fer tot el possible perquè fos així. I bé que en va presumir!

Però Puigdemont portava una bala a la recambra de la qual no va parlar i no es va saber res fins aquest divendres: la reunió que va mantenir amb l'editorialista del NYT per a Europa, a qui va explicar amb tot luxe de detalls quina era la situació de les relacions entre Espanya i Catalunya i què pensava fer el seu govern. Avui, el viatge ja està més que justificat.

OPINIÓ CONTUNDENT sobre Convergència i el PDeCAT

OPINIÓ CONTUNDENT sobre Convergència i el PDeCAT que sé que crearà polèmica però necessito fer.  Mark Serra Parés

Convergència Democràtica de Catalunya va ser un partit que va existir durant 40 anys i que va ser dissolt el 8 de juliol de 2016.
Dissolt perquè, tot i haver fet grans coses, al final era una marca que restava més que sumava.
El que va ser una formació piramidal, opaca i autonomista va simplement morir perquè havia perdut el tren de la realitat del país. Un país que feia temps que no volia engrunes. Un país que reclamava el pa sencer. Una formació basada, com tants altres partits, en l'ascensió de qui més llepa la ma del de dalt amb una base que només servia per enganxar cartells.

Exactament per això jo mai vaig votar CDC: no m'agradava el partit i, per a mi, la independència va primer a qualsevol ideal de partit.
Davant de la defunció del partit fundat per Pujol, el centre-dreta català en clau de país quedava orfe davant de la batalla campal per apropiar-se l'espai electoral d'esquerres que viuen ERC,PSC, Colaus i Comuns.

Em vaig apuntar al PDeCAT perquè va néixer com un partit nou, inequívocament independentista i renovador. Un partit disposat a lluitar per tota aquella gent atrapada entre el populisme d’esquerres i les grans empreses i bancs que manipulen i extorsionen la nostra societat. Un partit per a treballadors, autònoms, emprenedors, estudiants i petita i mitjana empresa. Un partit, per cert, en el que 99% de la base és netament independentista.

Dono fe, perquè hi era, que el PDeCAT en la seva fundació es va dotar de les eines per ser el partit que he anomenat: net, nou, transparent i independentista. Però tot i així estem estancats des de la fundació. El partit carrega tot el pes de la comunicació i imatge al President Puigdemont quan ha dit que se n'anirà en poc temps. Tenim una executiva superada que no sap arreglar l'immens problema de comunicació interna i externa que pateix de forma crònica el partit. Colaus, Comuns i ERC ens passen per sobre cada vegada que fan servir la xarxa o els mitjans de comunicació clàssics. Fem grans coses i ningú ho sap perquè no les sabem explicar. I sort en tenim de cracks com Puigdemont (per a mi el millor President possible), Turull o Tremosa, però tot i així, el PDeCAT és un partit invisible dissolt dins de JxSÍ. Qui porta la comunicació del partit, ja no és que no en sàpiga, és que és un desastre de proporcions èpiques. Una dada: des de que es va fer la fundació, que hagués hagut de ser una immensa oportunitat de creixement, fins a dia d’avui, el fb del partit ha pujat 3.000 persones fins a les 29.500 d’ara. En el mateix període, el d’ERC ha pujat 32.000 fins els 117.000 d’ara o Colau que en té 328.000.
El fb mort sense cap viralitat, el twitter del PDeCAT com una mena d'intranet per a propis que no arriba a ningú i una Marta Pascal voluntariosa però sense la força d'una líder que empatitza i és capaç d'aixecar un auditori.

No vam saber explicar la fundació, no sabem explicar el que estem fent ara i no hi ha cap voluntat de preparar un successor de Puigdemont que necessita temps per créixer i donar-se a conèixer. Jo crec que a aquestes alçades, la immensa majoria de la gent que porta el Partit Demòcrata sap que fer presidenciable a Mas suposaria enterrar el PDeCAT com a marca nova i passar a ser una Convergència repintada. Mas, li agradi o no, és i serà sempre la cara identificada amb CDC, un partit mort i finiquitat amb una imatge que, avui, no pot ser pitjor. Així com Puigdemont agrada a propis i aliens i eixampla base, Mas no agrada a tots els propis i a cap aliè. Aquí Demòcrates ho va saber fer molt be desmarcant-se d'Unió, cosa que nosaltres encara no hem aconseguit de CDC. Personatges sinistres com Gordó i uns quants més ens fan un gran mal a la credibilitat com a marca nova, ja que si fos per ells, tornaríem enrere. Recordem que el corrent de Gordó es diu "Nova Convergència".

La decisió, ja adoptada per l'executiva, de deixar passar el temps fins després del referèndum per buscar un successor ens aboca a buscar entre els que ja són apercebuts per la gent com a vells convergents quan hauríem d'estar buscant una cara nova per una marca nova. Però per llançar una persona nova i fer-la visible als votants ja fa temps que hauria d'estar a primer pla. Necessitem un Macron i tenim un munt d'Hollande donant voltes pels passadissos. Tenim un vaixell fet impecablement nou, un immens capità com Puigdemont, cap rival en el nostre espai ideològics, i ens estem enfonsant. Hi posem remei, o ens ho mirem com l'orquestra del Titanic?
La qüestió és: en les properes eleccions volem quedar primers, o com a mínim a dalt, o volem que ERC ens passi per sobre i lluitar pel segon lloc del parlament amb Ciutadans i fins i tot passar al tercer? Aquest desastre és més que possible si no canviem rumb. I els Colaus, PP i C’s ben feliços.

I el que a mi més em preocupa són dues coses: l’enfonsament del PDeCAT posaria en un greu risc la independència perquè hi ha una part de l’independentisme de centra-dreta que mai votarà ERC i podrien abstenir-se de votar en unes eleccions, les properes, que seran las de la consolidació del nou Estat Català. Només un cec o un boig pot pensar, en aquestes alçades, que només amb els vots d’esquerres n’hi ha prou per obtenir la majoria absoluta al Parlament. I, per altra banda, un partit com el PDeCAT és imprescindible per un sector de població que mai se sentirà representada per ERC o Comuns, que van de la ma en la majoria de polítiques. Quan siguem estat i ERC perdi l'afegit d'independentista, faran pinya amb Colau i Comuns, no ho dubteu.

L'estratègia de l'Estat és embrutar-ho tot.

 L'estratègia de l'Estat és embrutar-ho tot. Com és que el fiscal general del cas Palau és el mateix del judici a n'en Mas i les conselleres, Rigau i Ortega pel 9N? 2) Per què aquest interès en barrejar-ho tot, procés amb un cas de suposada financiació irregular? 3) No és estrany que tant l'Estat com les CUP tinguin com enemic nº1 el senyor Mas? Confluència CUPP? A Madrid estan encantats amb el sector cupaire més violent. Ben lluny del que vol la societat catalana pacífica i democráticamente.

No us sembla sospitosa l'estratègia contra CDC, mai Unió! nooo, El partit de l'oligarquia d'en Duràn i LLeida, Isidre Fainé, Oliu, Bonet de Freixenet, El Conde de Godó, Joan Rossell, Gay de Montellà, etc. contraris a la independència, defensors de l'statu quo espanyol en un "procés" espanyol de recentralització i pérdua de llibertats i drets amb un Estat hostil d'arrels feixistes i emprenant la guerra bruta i la criminalització al nivell de Herri Batasuna de l'extinta CiU?

A on varen anar a parar el 40.000. 000. 000 € que va deixar de deute el tripartite (s'en parla fins I tot de 53, les fonts més benignes dels mateixos implicats PSC-ICV-ERC reconeixien com a poc ....28. En quatre anys, més deute que en els 23 de Pujol! I això sense comptar amb el dèficit ocult que, segons algunes agències de qualificació, pot ser sensiblement superior: 53.000 milions. Mut i a la gàbia, oi? Segueixo?

L'herència del tripartit El principal concepte que posa de manifest el Compte General de la Generalitat de l’any 2010 és que malgrat els efectes de la crisi econòmica i la caiguda dels ingressos ja es notaven molt clarament des de l’any 2007, l’any 2010 el Govern tripartit seguia gastant com si la crisi no existís. En cap cas van ajustar la seva despesa a la caiguda dramàtica dels ingressos i això va provocar que l’endeutament passés del 7,5% l’any 2007 al 17,3% l’any 2010. En només tres anys 

L’endeutament de la Generalitat de Catalunya es va més que duplicar. Durant l’any 2010, 1 de cada 3 euros gastats, no estaven coberts per impostos i, per tant, s’havien de finançar mitjançant el deute, els crèdits i els pagaments endarrerits. L’abús que va fer el tripartit dels pagaments diferits sobretot en l’àmbit de les infraestructures i els equipaments públics, ha provocat que la Generalitat de Catalunya tingui compromisos per pagar fins l’any 2108, fins al segle XXII.

Per fer-nos una idea d’aquest abús de pagaments diferits, n’hi ha prou amb dir que l’any 2010 els compromisos de pagaments futurs arribaven als 54.000 milions d’euros dels quals uns 15.000 milions s’havien generat el mateix any 2010, en plena crisi econòmica i caiguda dels ingressos. En l’àmbit de la salut, el tripartit va deixar sense pagar l’any 2010, 1.296,42 milions d’euros en despesa sanitària, que van suposar un llast enorme pel pressupost sanitari dels anys següents.

De prohibició en prohibició fins la victòria de Catalunya.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs  per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’import a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys.

Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid.

Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, s'exerceix, però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant.

Això també està prohibit.

I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit.

I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda? llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.

Objectius estratègics,Objectius tàctics de l'Estat Espanyol.

Objectius estratègics:
Convèncer la població –espanyola i catalana– que el grau de corrupció català és infinitament superior al de tot l’Estat en el seu conjunt.
Convèncer la població –espanyola i catalana– que el nacionalisme català és un invent de quatre xoriços que s’han inventat el procés per tapar el que roben.
Tranquil·litzar els seus: Catalunya no se separarà, el govern té collons per impedir-ho.
Dividir el catalanisme: enfront del catalanisme dolent, independentista i insolidari, hi ha uns bons catalans autonomistes, fins i tot federalistes!
Dividir la societat catalana: l’efecte Lerroux. Les classes treballadores i mitjanes catalanes –solidàries i progressistes– enfront de la classe burgesa catalana –insolidària, corrupta i nacionalista–. Al segle XX va demostrar el seu èxit com a estratègia. Encara avui perdura el seu llegat ideològic destructiu. Al segle XXI encara triomfa.
Destruir el sector polític –partit– que recull les aspiracions d’una part majoritària de catalans i que acull votants de dretes, centredreta i centreesquerra. El sector que, a l’abandonar les posicions autonomistes per abraçar l’independentisme més desacomplexat, s’ha convertit en l’enemic i objectiu principal de l’Estat. Abans CDC; ara, PDeCAT.
Objectius tàctics:
Frenar l’èxit de la crida a la concentració El 6 de febrer ens jutgen a tots per acompanyar l’expresident de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta del govern Joana Ortega i l’ex-consellera d’Ensenyament Irene Rigau, que seran jutjats pels fets del 9N.
Dividir el govern d’unitat de Junts pel Sí. Trencar l’acord de govern d’ERC i PDeCAT, que el govern de l’Estat considera com el punt més perillós del procés. Com ho confirmen els plans per impedir-lo entre Jorge Fernandez i Daniel De Alfonso.
Aprofundir l’aversió i malfiança històrica entre ERC i CDC –ara PDeCAT.
Afavorir el nou partit de Colau –lligat a l’operació neolerrouxista–, alcaldessa de Barcelona gràcies al cas Trias –absolutament inventat i fals–, i en procés de crear “el partit” que acabarà amb la majoria independentista.
Acollonir els independentistes amb càrrecs de gestió en grans empreses, o empreses públiques, o els empresaris amb vel·leïtats independentistes  És un clar avís: si et posiciones, rebràs.
El nacionalisme català és, dintre el context espanyol, la revolució més subversiva de totes, i converteix en revolucionaris tots els partits polítics que l’accepten, encara que en l’ordre polític o social fossin reformistes. Tot nacionalista català és un revolucionari.

Les 10 claus per no perdre's en els pressupostos.

1.- El referèndum, pressupostat

El departament d'Economia compta amb una partida de 5 milions per a processos electorals i una de 800.000 per a processos participatius, que el conseller Junqueras ha confirmat que es destinaran a donar compliment al compromís de l’executiu  expressat en una disposició legal que acompanya el projecte de pressupostos.
Es tracta del fons de contingència per a despeses imprevistes, que depèn directament d’economia, i que passa d’una dotació de 200 milions a la proposta de 330 milions.

La proposta de pressupostos de JxSí incrementa en 1.170 milions d'euros la despesa social, fins a situar-se en 17.831,8 milions d'euros, que representa el 74,7% de la despesa total de la Generalitat.
 La partida social que més creix és la de Salut, amb 408 milions més que els comptes del 2015, seguida d’Ensenyament, amb 338 milions extra. Treball, Afers Socials i Famílies creix en 193 milions i Territori i Sostenibilitat –transport públic- ho fa en 197 milions.

3.- Hisenda pròpia i delegacions a l'exterior

Les partides per a les estructures d'estat també es veuen reforçades en aquest pressupost. L'Agència Tributària de Catalunya passa de disposar de 35,9 milions d'euros a 93,3 milions, fet que li permet obrir 15 noves oficines i incrementar la plantilla en gairebé 500 persones.
Per reforçar l’acció exterior, el departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència té assignades la missió de promoure amb els seus pressupostos els ‘processos de participació democràtica’, que si bé Junqueras no ha citat en referència als 5,8 milions per al referèndum, suposa també una partida de 5,3 milions d’euros per a ‘qualitat democràtica’.

4.- 7.000 nous funcionaris i treballadors públics

Feia anys que no passava, però el 2017, si s’aproven els pressupostos, es crearan 6.923 places públiques. Es preveu crear 3.599 places de mestre, 1.637 de personal sanitari, prop de 900 del sector públic, 459 places a l’Agència Tributària de Catalunya, 276 agents dels Mossos d’Esquadra, 99 bombers, 36 treballadors de justícia i 5 agents rurals. En total, el cos de funcionaris i treballadors públics del país arribarà a 227.578.

5.- Salut i eduació, la clau per al sí de la CUP

JxSí ha incrementat la partida destinada a salut i educació respecte al projecte presentat el juny del 2016. A salut s'hi destinaran 8.849 milions (s'emporta el 28% de l'increment de la despesa respecte a l'anterior proposta de Junqueras). Aquí destaquen els prop de 128 milions extra per a a cobrir l’augment de receptes i els nous medicaments aprovats, 35 milions addicionals per reduir les llistes d’espera i 99 milions més per millorar el model d’atenció a les persones amb problemes de salut mental. En educació, hi haurà un increment de dotacions pressupostàries de 3.599 docents, 12 milions més per a beques menjador i un 27% més de recursos per a les unitats d’escolarització compartida. A més, en l'àmbit del benestar, la Renda Mínima d’Inserció creixerà en 70 milions, es destinaran 42 milions més a potenciar els serveis d’atenció domiciliària i es millorarà l’atenció a la dependència amb 67 milions extra.


6.- La pressió fiscal

Els càlculs d’Economia sobre l’impacte del paquet de mesures tributàries adoptades, que inclou nous impostos i també l’augment del tipus en transmissions patrimonials, actes jurídics documentats i tributs sobre el joc, se situen en 181,8 milions d’euros en termes anuals, dels quals, 109 milions arribarien el 2017. Des del 2012, les noves figures tributàries i la modificació d'impostos han aportat 1.281 milions d'euros a la caixa de la Generalitat.


7.- TV3 i altres entitats públiques

El pressupost de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (CCMA) torna a batre un nou mínim històric. L'any 2009, els mitjans de comuniació de la Generalitat havien arribat a disposar d'una partida de 357,5 milions, però els números que ha fet Oriol Junqueras només reserven 236,3 milions, un 34% menys que vuit anys abans. Ara bé, altres entitats del sector públic català registren un creixement notable, comprensible per l'emergència social de les seves funcions. És el cas de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que passa d'un pressupost de 8,6 milions a situar-se en 17,4 milions, o l'Institut Català de les Dones, que passa dels 7,5 milions als 8 milions, i el Memorial Democràtic d'1,4 milions a 1,9 milions. Per a l'executiu, la crisi dels refugiats, la violència de gènere i la memòria històrica són tres qüestions clau de país. 


8.- El deute de la Generalitat

La Generalitat preveu que el deute se situarà en els 77.495 milions d'euros el 2017, segons l’objectiu de dèficit del 0,5% que s’ha fixat l’executiu català malgrat que reclami a Madrid que aquest límit arribi a l’1,18%. Junqueras ha remarcat que les imposicions financeres de l’executiu espanyols han fet que Catalunya no pugui disposar de 1.540 milions d’euros addicionals. Sigui com sigui, per primera vegada des de l’esclat de la crisi el 2008, el deute sobre el PIB català es reduirà, i se situarà en el 35,4%. Pel que fa les despeses financeres, és a dir, els interessos que paga la Generalitat pels crèdits que té, el 2017 es pagaran 979 milions d’euros, una xifra substancialment més baixa que la que contemplaven els pressupostos d’Andreu Mas Colell el 2015, 2.037 milions. Per tant, la Generalitat pagarà 1.058 milions d’euros menys en interessos que fa dos anys. El 52% d’aquest deute és a mans del FLA, el fons de liquiditat autonòmica de l’Estat espanyol.


9.- Impuls al creixement econòmic

El suport a l’economia productiva és una de les prioritats dels pressupostos del 2017. Els comptes de l’any vinent preveuen el desplegament del Pacte Nacional per a la Indústria, la modernització d’infraestructures agràries i pesqueres, la millora de la competitivitat del sector turístic i l’impuls a la creació cultural. Entre les partides concretes, destaca l’increment de 21 milions d'euros en el pressupost d’ACCIÓ, els 98,6 milions addicionals destinats a programes d’ocupabilitat i els 12 milions per al foment de la recerca. A més, l’Institut Català de Finances comptarà amb 660 milions d'euros per poder injectar crèdit al sector empresarial a través de préstecs, avals i inversions de capital risc.


10.- El calendari dels pressupostos

La Mesa del Parlament ha fixat per al 8 i el 9 de febrer el ple del debat final i votació dels pressupostos, que el proper 20 de desembre superaran les esmenes a la totalitat amb el suport de JxSí i la CUP. Prèviament, durant la segona setmana de gener els consellers presentaran els comptes de les seves àrees a les comissions parlamentàries. Però aquest calendari pot quedar en paper mullat si el PSC, el PP i C’s efectivament recorren els comptes al Consell de Garanties Estatutàries, tal i com han anunciat. Això faria que la votació final s’endarrerís fins com a mínim a la segona quinzena de març del 2017. En funció de com evolucionin les negociacions entre JxSí i la CUP en capítols com l’educació i la política fiscal en rendes altes, Catalunya tindrà nous pressupostos o tindrà una nova cita electoral, perquè el president Puigdemont convocaria eleccions anticipades.

El plagi de Fidel de Montserrat Nebrera.

El meu gremi està commocionat perquè han pillat un professor copiant. Pur fariseisme en gran part dels que han alçat la veu: la majoria coneix des de sempre carreres acadèmiques alçades sobre el caciquisme, l’explotació dels subalterns i la còpia massiva (o el refregit patètic i “inspirat”) de materials aliens; tot això alineat amb la sensació, conreada des del temps d’estudiants, de què copiar és signe d’una intel·ligència superior, capaç d’enganyar el docent vigilant, que desprès també ho fa amb l’editor curós,  amb la conseqüència de passar per sobre dels companys “estúpidament ètics” que, per això, treuen pitjor nota o arriben a la plaça de professor més tard.

També s’ha de dir que pensar que en aquest temps de globalització i Wiquipèdia les idees originals es poden distingir de la seva clonació i que qui finalment obté el premi a la descoberta és realment l’autor és tant com oblidar que a Amèrica li van posar el nom d’un paio que no va ser ni de bon tros el seu descobridor. I que hem descobert qui era Tesla quan a algú se li va ocórrer posar-li el nom a una marca de cotxes. I de fet tot rau en el fet de què durant segles les aportacions intel·lectuals o artístiques no s’identificaven amb l’actual i inabastable concepte de propietat intel·lectual o drets d’autor. La pirateria digital, sobre tot en la seva forma d’actitud política, n’és un símptoma més.

No sabem gaire qui és a l’origen d’una idea, i a sobre la filosofia s’allunya de la ciència a una velocitat de vertigen poc propicia a la seva consideració social; en les idees polítiques passa més o menys el mateix. Certament Karl Marx dóna nom al marxisme i aquest ha estat la inspiració de moviments polítics a tot el món, des del leninisme a les revolucions anomenades “bolivarianes” de Llatinoamèrica. En aquest context, al nostre país va existir el temps de l’admiració naïf per les dictadures d’esquerres. Jo anava pel carrer amb una xapa del Che Guevara enganxada al jersei. Jo, com tants altres, vaig tenir una adolescència irreflexiva en què es pensa que hi ha alguna mena de violència legítima contra la violència que exerceixen els poderosos de la terra. Amb el pas del temps vaig entendre l’error de base d’aquesta argumentació, que distingeix bons i dolents en raó de les idees de món i no de l’acció; i la intolerància s’ha d’exercir, si cal, sobre les idees, mai sobre les persones, i que això és compatible amb posar límits a la llibertat quan se n’abusa.

Ara i aquí hi ha gent de mentalitat adolescent, tot i ultrapassar amb escreix la trentena. A aquesta edat la justificació de règims totalitaris, siguin d’esquerra o de dreta, plagis absoluts d’altres formes antigues de justificar la violència de persones sobre persones per les seves idees, la seva orientació sexual, la seva manera d’entendre el món, és inacceptable. Plagiar avui Fidel Castro és, a meu parer, un exercici de cinisme o una demostració d’immaduresa.

Una part de la projecció d’èxit de Junqueras s’explica clarament per la desorientació a cal convergent

Article de Toni Aira.

Seguint els moviments del vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, hom podria pensar que l’exemple de Mariano Rajoy ha traspassat les fronteres de la política espanyola. Podríem arribar a aquesta conclusió, atenent a com el republicà sap fer-se invisible i confondre’s amb el mobiliari quan li convé (que últimament és força sovint), mentre que al seu voltant els seus afins van feinejant a totes (sense que ell no se n’esquitxi), i mentre els seus adversaris electorals van ensopegant sols o amb l’ajut dels seus teòrics socis (això, quan passa, sense que tampoc es noti). Hom podria pensar això o que, bàsicament, al PDECAT hi ha una feinada pendent per ressituar-se i per redefinir-se, i que el líder d’ERC simplement en sap treure suc sense necessitat d’esforçar-se gaire, ben bé tombat i esperant que la fruita madura caigui de l’arbre, a l’estil de la caricatura que sovint es fa de Rajoy. En tot cas, sabem aquí i a la Xina Popular que Rajoy sempre ha remogut l’arbre per ajudar la caiguda de la fruita. Ell o els seus.

Una part de la projecció d’èxit de Junqueras s’explica clarament per la desorientació a cal convergent. Per la polifonia de veus i la dificultat de concretar un lideratge definit i un discurs amb ganxo i clarament comprensible al nou PDECAT. També és cert que aquí molts ja fan com si Junqueras fos president en funció d’allò que diuen unes enquestes que a tot arreu s’equivoquen, però aquest és un altre debat. Si fem cas de certa tendència electoral dels últims temps, ERC va a l’alça i el seu líder té una bona valoració (la millor segons l’últim CEO). Aquí val a destacar la feina del seu equip de comunicació, encapçalat pel seu principal spin doctor, Sergi Sol, implacable, primer de tot, amb els companys de govern. Això existeix però, de fons i més important, l’expectativa de creixement d’ERC es dóna per una ocupació gradual de l’espai central de l’independentisme, on l’antiga Convergència s’ha instal·lat del tot, pinta que perdent bona part dels sobiranistes (no independentistes) que hauria tingut tradicionalment a favor, i no essent prou atractiu i sinònim d’èxit per a una nova generació indepe.

Junqueras i el seu equip (especialment el de comunicació) tenen bona part del mèrit en la seva expectativa de triomf electoral, però el principal causant n’és el PDECAT. Que Junqueras, davant d’empresaris i de gent manaire, pugui anar presentant el seu projecte com “la Convergència del segle XXI” i erigint-se en sinònim de seny, d’estabilitat i de “centre”, és en bona part gràcies al fet que els hereus naturals d’allò que va ser CDC no n’estan acabant de treure el capital que podrien.

El president Carles Puigdemont es planta davant de Madrid i diu que no anirà a reunions de Madrid amb els altres presidents autonòmics i el govern espanyol, i ben bé en paral·lel se sap que el vicepresident vol reunir-se amb la seva homòloga espanyola, i a Barcelona. El del PDECAT no en rep cap reconeixement especial ni mou gaire vot a favor pel seu gest, mentre que el d’ERC no sembla perdre’n cap i va consolidant certa imatge d’interlocutor que davant Madrid negocia per aconseguir-ne rèdits, a l’estil del catalanisme de tota la vida. Està passant. I no crec que sigui res greu, això sí, sempre que en part no passi per una motivació en clau de cicle electoral català d’aquells de tota la vida. En clau d’eleccions autonòmiques on bàsicament es dirimeixi una cursa entre partits per veure qui governa la Generalitat autonòmica. Aquí Junqueras estaria guanyant la partida, però l’independentisme la perdria estrepitosament.

Les falses esquerres es passen de llestos i ajuden el PP sense saber-ho.

 ICV, Podem, CSQP, ECP, Bec, són les "falses esquerres" que estan subordinades a les desigualtats del sistema espanyol perquè els hi dona més "quota" de vots i poltrones. Si de veres estiguèssin interessats en millorar les condicions socials o la recuperació dels drets dels pobles sotmesos a la Castella borbònica, farien la ruptura, per començar amb noves relacions democràtiques, però tenen els culs llogats!.

Tant ICV- Ribas, Coscubiela- com Podem -Domènech, Rabell- com els comuns Colau, Pisarello, Asens i cia- saben perfectament que estan ajudant al PP a centralitzar l'estat, perquè són comunistes capitalistes que viuen de posar el segell de qualitat a les desigualtats del sistema d'explotació social i econòmic espanyol. A majors desigualtats més vots i més culs llogats!.

pels aprenents de les esquerres espanyoles -podemos, csqp, bec i cia- pels jacobins catalans -psc-, tots fent el joc als accionistes majoritaris espanyols-pp, psoe-, i, toc d'alerta als partits catalans per treballar d'una vegada per l'autodeterminació de Catalunya. En cas contrari, es repetirà el desastre per a la democràcia del 36 i el 78.

Gran article d'en Enric Vila al Nacional.cat

La situació política espanyola es pot resumir amb la batalla que hi ha muntada a Podemos entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Controlat subtilment pel PP, Errejón mira de debilitar Iglesias, mentre que el mascle alfa de Podemos s'aferra al desig de llibertat de Catalunya per mirar de sobreviure.

En el fons, ni Iglesias és tan partidari de celebrar un referèndum com per fer la feina als polítics catalans, ni Errejón té tantes diferències amb Iglesias com pretenen els diaris, ni tanta capacitat de lideratge, com s'ha vist en les primàries de Madrid.

No són "els nacionalismes" els que han esquinçat Podemos, com explica l'Abc. És l'Estat heretat del franquisme i de Primo de Rivera que intenta dividir la societat espanyola per poder-la controlar abans que es generi una situació irreversible a Catalunya.

La situació de Podemos no és gaire diferent de la que hi ha a can socialista. El PSOE mira de trencar amb el PSC de forma pacífica, amb la promesa d'una coalició electoral, per apunyalar-lo per l'esquena quan cregui que té prou gent per muntar un partit propi al Principat.

Per superar el caos dels darrers mesos, Madrid necessita començar un contraatac que l'ajudi a eliminar una part dels adversaris abans de posar-se a recentralitzar, via reforma constitucional. L'Estat reagrupa les seves forces al voltant del PP per obligar la gent a triar un bàndol, fer que les persones polititzades es barallin i, sobretot, distingir els amics dels enemics, detall essencial en tota guerra.

Si Margallo està histèric, és perquè veu que Catalunya està alhora massa desorientada i massa viva, i que Espanya corre el perill de trobar-se amb un adversari imprevisible que li allargui la guerra més del compte, amb el que això suposaria per als dos bàndols. Els comuns de Catalunya, igual que Errejón, es passen de llestos i ajuden el PP sense saber-ho.

Espanya està en una situació semblant a la que va viure durant la Transició, i tant pot resoldre els temes que van quedar pendents en aquella època com agreujar-los una mica. Cada cop que els comuns pressuposen que l'autodeterminació s'ha de pactar amb l'Estat, Franco balla d'alegria a la seva tomba. De fet, ballen tots els que van treballar per evitar que la gent votés reforma en comptes de ruptura.

El referèndum és l'única manera de tallar d'arrel la dinàmica de divisió i d'enfrontament que el PP intenta fomentar per imposar en nom de la salvació d'Espanya el seu model d'Estat als partits d'esquerra. Igual que el 1936, o igual que a la Transició, Catalunya torna a tenir un paper clau.

En la mesura que el referèndum uneix els catalans molt més que no pas els divideix, mata diversos pardals d'un tret. D'una banda, substitueix la divisió entre esquerres i dretes que vol imposar l'Estat per una divisió més real entre demòcrates i gent que, o bé no sap que és feixista, o bé té por de veure perjudicats els interessos personals –que són els que acaben provocant els daltabaixos, quan la bombolla d'impostures resulta insostenible–.
A més, té l'avantatge que l'Estat sempre s'hi pot sumar al darrer moment, cosa que és probable que passi quan la via guerracivilista sigui avortada a Catalunya. El referèndum alliberarà un nombrós exèrcit de culs llogats que distorsiona els debats que hi ha avui a Espanya i donarà credibilitat a la política. Per molt que Madrid pressioni Junqueras o Convergència, a Catalunya tothom sap que una reforma constitucional només es pot fer amb garanties després d'un referèndum d'autodeterminació.

El sistema es antisistema.

Aquí, el artículo de Palinuro que publicó ayer el periodico Berria, titulado "El sistema es antisistema"y en el que se da un repaso a la situación en que queda la política española, especialmente la parlamentaria, tras la traumática decisión del PSOE de abstenerse para facilitar un gobierno del PP. Con esa decisión, los socialistas han dado un paso quizá irreversible hacia su desaparición como partido de relevancia en el sistema político español y, con ello, también la continuidad de ese sistema, basado en un bipartidismo turnista ue parecía estable.

Con la abstención, el PSOE se ha constituido en rehén del PP. Prometió compensar afirmando que haría una oposición muy dura, pero stá claro que eso no podrá ser ya que el PP cuenta con el arma para impedirlo: la convocatoria de elecciones anticipadas. Cosa que no interesa a nadie, salvo al propio PP, razón por la cual es razonable pensar que, en elgún momento habrá elecciones anticipadas.

En el fondo, el conjunto del sistema hace aguas. Los dos partidos de la izquierda, enzarzados en una lucha cainita, son inbcapaces de coordinar su acción. La derecha tiene farantizado el gobierno para muchos años. Y eso que no hace nada por mantener el sistema, aunque sea con la apariencia de un Estado democrático de derecho. Falso. El PP no es un partido democrático no sabe qué hacer con un Estado de derecho que no sean trampas.

A continuación, la traducción del artículo al castellano:

El sistema es antisistema.

Parece como si la noticia del desbloqueo político gracias a la claudicación del PSOE hubiera sido una catástrofe en lugar de la ventura que todos los partidarios del sistema se prometían. “España necesita un gobierno” fue la consigna que movilizó la solución final. “No podemos ir a terceras elecciones”, remachaban. Es urgente. Hay que tener altura de miras, etc.

Por eso acabaron aceptando el gobierno de Rajoy como “mal menor” y “aunque no se lo mereciera”. No son precisamente parabienes. Era hacer de necesidad virtud y tragarse sapos sistémicos. Está de acuerdo hasta el mismo gobierno, principal beneficiado de la debilidad de la oposición para imponerle condición alguna. De los pactos con C’s Rajoy se acuerda para incumplirlos. No se ha molestado en cambiar nada salvo media docena de rostros que apenas hay modo de distinguir de los anteriores. Continuidad, orden y progreso a cargo de un gobierno minoritario, desprestigiado, acosado por la corrupción de su partido y con varios de sus componentes acusados de haber cobrado sobresueldos. Casi parece el reinado del Padre Ubu, pensado para de dinamitar el sistema.

Por sostenerlo lealmente y cuidar de la estabilidad, el orden, la gobernanza, o eso dice, el PSOE se ha suicidado, primero como oposición y ya veremos si también como partido. En la oposición será irrelevante porque funciona como un rehén del gobierno, que amenaza con disolver las Cortes si estas no se pliegan y con convocar elecciones anticipadas. En realidad, las terceras elecciones que los socialistas querían evitar y ante cuyo espantajo dieron el reciente golpe de mano intrapartista.

No siendo posible una “gran coalición”, como pedía el PP, al final, con la abstención del PSOE, han firmado una especie de pacto de gobernabilidad que la lleva implícita. El PSOE promete realizar una dura oposición en lo económico y social (aunque ya está perdiendo la esperanza de derogar la legislación anterior más agresiva) y formar frente nacional con el PP y C’s en la cuestión catalana. Pero ni eso va a ser funcional al sistema porque la amenaza de elecciones anticipadas tiene mucha fuerza y los empresarios ya han lanzado su heraldos a avisar de que, si el gobierno no puede gobernar (en su beneficio, claro), habrá que convocar elecciones anticipadas. El gobierno y los empresarios suelen decir lo mismo y se refuerzan mutuamente. Por eso es creíble la amenaza del PP que lo es no solo para el PSOE sino para los demás partidos de la Cámara, también con regulares perspectivas electorales.

El desbloqueo del sistema ha consistido en un gobierno de la derecha, en minoría parlamentaria, autoritario, neofranquista, con unos historiales de los ministros que producen pavor en cuanto a su competencia; un gobierno empeñado en tratar el problema más grave que afecta al Estado, esto es, el proceso independentista catalán, como una cuestión de orden público y una política de represión, sin negociación ni diálogo. A cualquiera, obviamente excepto al gobierno, se le alcanza que el solo recurso a la represión no resolverá sino que agravará el problema.

Cuando se trató de enfrentarse a la violencia de ETA, la situación era muy distinta porque precisamente la violencia deslegitimaba la causa que pretendía defender y, en cambio legitimaba la represión y la negativa al diálogo. Se decía entonces que cuando callaran las armas, se podría hablar de todo. Sin embargo, la actitud del Estado frente al proceso independentista catalán demuestra que aquella promesa era falsa. Las fuerzas nacionalistas españolas, básicamente el PP, el PSOE y C’s se niegan en redondo a considerar que Cataluña sea una nación y, por lo tanto, a negociar nada sobre la base de esa inaceptable pretensión. Propuestas de reforma, de revisión, proyectos, cero. El sistema carece de capacidad de autodiagnosticar la disfuncionalidad que lo afecta. Ni siquiera la comprende. Piensa que metiendo en la cárcel a unos puñados de independentistas, va a erradicar la voluntad de ser independiente cuando lo que puede hacer es destruirse a sí mismo.

Dado el carácter abierto, transversal, pacífico, democrático de la reivindicación independentista catalana y la masiva exigencia de un referéndum sobre la cuestión, la política represiva carece de toda legitimidad. Aunque sea muy legal. La legitimidad tiende a caer más del lado de un pueblo que reclama de modo masivo y pacífico su deseo de ejercer un derecho que otros pueblos en todo similares a él, como el escocés o el quebequés, han ejercido.

El giro dado por Pedro Sánchez como base de su candidatura a la SG del PSOE podría ser el inicio de un cambio de actitud del nacionalismo español en busca de una solución con el catalán. Pero es muy tenue. Aun suponiendo que Sánchez formule el programa con claridad, no está claro que vaya a convencer a su partido para que lo siga por esa vía si, como es presumible, su candidatura ha de competir con alguna otra que esgrima el patriotismo español.

Respostes a algunes preguntes sobre el dia D.

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un estat. El govern actual (i també bona part de la CUP) vol que el pas d’un estadi a l’altre estigui marcat per una divisa que obsessiona als responsables d’executar aquest trencament: que no hi hagi sensació de trencament. És a dir, que el pas d’una situació a l’altre estigui marcat per la normalitat. O dit d’una altra manera, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució paulatina. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de “copiar i enganxar”, de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou estat català que tindrà la última paraula amb tot. I a mida que el nou Parlament vagi legislant ja farà el codi penal que estimi oportú. I així amb tot.

Des de principis d’any, els tretze consellers del govern tenen l’encàrrec de pensar en com s’actuarà en els seus àmbits competencials en tres fases: com seran les primeres hores d’independència, com serà el primer mes d’independència, com serà el primer any d’independència. Tota la feina la coordinen un equip dirigit per Carles Viver i Pi-Sunyer i amb Victor Cullell i Josep Maria Reniu com a mans dreta i esquerra. Treballen amb discreció i sota un epígraf que no topi amb cap denominació presumptament anticonstitucional com li va passar al conseller Romeva i la paraula Exteriors. Viver és el màxim responsable de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Cullell és secretari per al Desenvolupament de l’Autogovern i Reniu el cap de l’Oficina per a la Millora de les institucions d’Autogovern. Posar a la targeta que són els arquitectes de com serà la nova república catalana hauria cantat massa a ulls de la justícia espanyola.

El fet d’encarregar aquesta tasca a tots els consellers implica que s’ha pensat al detall qualsevol contingència pròpia de la creació, tranquil·la però irreversible, de la nova administració. Per posar un exemple: sap vostè, amic lector, on cal anar a buscar les peces de recanvi de la central nuclear de Vandellòs per si hi ha una avaria el dia D? Jo tampoc, però el govern sí i ja ha contactat amb el proveïdor per, donat el cas, garantir el subministrament. En el camp de l’energia, per cert, està també estudiat qualsevol possible sabotatge per evitar talls d’aigua, de llum o de gas.

El mateix es pot dir, per exemple, del complex entramat informàtic que garanteix des dels semàfors al cobrament efectiu dels sous dels funcionaris. Hi ha empreses multinacionals del ram establertes al territori que han comunicat la seva intenció no només de quedar-se sinó de col·laborar amb les noves autoritats. No en va, estarien renunciant a un mercat de set milions de persones amb una renda per càpita de prop de 28.000 euros, quan la d’Espanya és de 23.000 i la d’Itàlia de 27.000, és a dir, amb capacitat per generar clients que compren ordinadors.

Parlant d’altres països, el vessant internacional és un dels fronts més complexos que ha de gestionar aquest equip. Complexos no estrictament en el sentit de difícil sinó polièdric: la pluralitat de la comunitat internacional també comporta actituds ben diverses sobre com rebre Catalunya en el nou mapa mundial. En aquest sentit, la majoria de consultes dels països que, a desenes, van passant pel Palau de la Generalitat s’encaminen més a preguntar si hi haurà mesures econòmiques abruptes (com la nacionalització d’empreses) que no pas sobre la preocupació d’inestabilitat política i social. En qualsevol cas, ara mateix hi ha 3.300 tractats internacionals als quals Catalunya es podria inscriure des del minut 0, i això va des de la gestió de la salut a turistes que visiten territori català a la convalidació de títols universitaris a través del pacte de Bolonya.

A aquestes veus internacionals se’ls està explicant el que es deia al principi d’aquest article: que la seguretat jurídica és l’obsessió del govern sigui quina sigui la reacció de l’estat espanyol. És per això que es donarà validesa immediata als documents d’identitat espanyol i passaports per no deixar els ciutadans catalans en cap llimb legal. Com és de preveure aquestes actuacions afecten ports, aeroports, duanes i una altra preocupació de les autoritats catalanes, la ciber-seguretat. En aquest sentit l’experiència als dies previs del 9N del 2014 són satisfactoris: es van salvar atacs provinents de servidors estrangers que pretenien aturar el sistema informàtic de la Generalitat, inclosos els serveis d’emergència com ambulàncies o bombers.

I com es pagarà tot això? És la pregunta que, amb lògica, es fan moltes persones a les que la idea de la independència els pot arribar a seduir però l’inquieta si cobrarà la pensió, el sou si és funcionari, o les factures si és proveïdor de l’administració: doncs bé, estan sobre la taula diverses fonts de finançament per ‘passar’ els primers dies i setmanes. S’ha calculat des de l’escenari més amable al més dur. És a dir, des d’una independència pactada amb Espanya que inclouria una transició suau amb un trànsit monetari propi de dos països normals (com Txèquia i Eslovàquia) a una situació de bloqueig absolut en què Madrid tanca l’aixeta per complet. En aquest cas, el de màxima violència econòmica, estan plantejades diferents fonts externes i internes. Són fonts variades per no dependre’n d’una de sola i a més complementàries entre sí: des de crèdits internacionals en una acció concertada a la creació de bons patriòtics o la possibilitat d’avançament de pagament d’impostos. Aquesta mesura està pensada per les empreses i grans fortunes: s’oferiria la possibilitat de pagar de cop diversos exercicis (dos o tres anys) de manera que es generaria cash per poder afrontar l’arrencada del nou estat.

Els treballs de simulació (els que havien de fer els tretze consellers) estan molt avançats i de fet es podrien aplicar demà mateix en un 90% dels casos segons expliquen fonts de govern. La part més tècnica del procés de separació de l’estat espanyol està pràcticament enllestida perquè sigui d’execució immediata el dia que hi hagi l’ordre institucional de fer-ho. Un mandat que ha de venir de l’altre full de ruta, el que sí és públic, i que parla de referèndum i constitució del nou estat. Evidentment la preparació logística de com es munta un nou estat no és la que abocarà de per sí a la declaració d’independència, però en canvi sí que la pot fer fracassar en cas contrari. És a dir, es vol evitar la situació d’inoperància després del mandat polític.

Jofre Llombart

Joan, Andreu, Maria. "Les estadístiques oficials sovint no recullen la complexitat de la vida social"

En Joan és un professional apreciat a la seva empresa, on ocupa una posició directiva i té un salari brut anual de 65.000€, que amb les deduccions li queden en 3.000€ nets mensuals en 14 pagues. La seva companya és autònoma però el seu sector ha quedat devastat per la crisi, de manera que molts mesos la seva aportació neta a l'economia familiar és zero. Tenen dos fills al seu càrrec i paguen la hipoteca d'un pis de 90 metres quadrats que van comprar quan tots dos tenien feina. No tenen segona residència. Ella és filla única, son pare va morir fa uns anys i la seva mare ja no es val per ella mateixa i necessita atenció professional, de manera que està ingressada en una residència. La pensió de la mare arriba per pagar la meitat del cost mensual de la residència. L'altre meitat la paguen ells, i així serà fins que la mare falti.

L'Andreu té la mateix edat i sou que en Joan. No té parella estable ni fills, i viu en un dels quatre pisos propietat de la família: el seu pare, dentista, va guanyar molts diners durant molts anys i va invertir en propietat immobiliària­, així que l'Andreu té la sort d'estalviar-se de pagar un lloguer o una hipoteca. I així serà per sempre, si vol. Els seus pares estan jubilats però encara en bona forma. Passen temporades a la segona residència, tenen un bon pla de pensions i paguen la quota més alta d'una mútua des de fa molt anys, o sigui que l'Andreu pot estar tranquil: la vellesa dels seus pares no li costarà ni un euro. Sí, és un professional brillant, però també és un tio amb sort.

La Maria és periodista i treballa a la secció de tendències d'un diari per un sou brut anual de 24.000€. El seu company acaba de trobar la seva primera feina estable i li paguen 22.000€ anuals, o sigui que s'han animat a anar-se'n a viure junts a un pis de lloguer de 50 metres quadrats. De moment no pensen en tenir fills, primer cal consolidar les respectives posicions laborals, però han fet números i s'han marcat un horitzó: quan entre els dos guanyin 55.000€ anuals, o s'hipotecaran o tindran el primer fill (tampoc no cal decidir-ho ara). Mentrestant, amb el sou dels dos els dóna per a les coses bàsiques i també per sortir a sopar cada cap de setmana, anar al cinema i al teatre tot sovint i, a l'estiu, fer un viatge xul·lo. Enguany aniran a Vietnam.

En els informes oficials que segmenten la població pel nivell d'ingressos, en Joan i l'Andreu estan dins del mateix grup: els que guanyen més de 60.000€. I els mateixos informes els situen a tots dos molt, molt, molt lluny de la Maria. Però una estadística que contemplés tots els factors objectius que envolten la vida real dels tres personatges sens dubte posaria en Joan molt més a prop de la Maria que no de l'Andreu.

De casuístiques n'hi ha milers, ja ho sé, però crec que no he fabricat tres casos extrems. Ara que es debatrà el projecte de pressupost de 2017 al Parlament i que tornaran les inevitables simplificacions discursives, és un bon moment per recordar que les estadístiques oficials sovint no recullen la complexitat de la vida social. I que per allà dalt ­–molt per sobre del Joan, l'Andreu i la Maria– es mouen quantitats estratosfèriques de diners que s'escapen del control de l'administració i que, convenientment identificats i taxats, millorarien extraordinàriament la nostra vida. Espero que el nou estat, si l'arribem a tenir, ho tingui molt en compte.

Eduard Voltas.

Cada nou acte de repressió generarà major resposta de desacatament i desobediència.

Mentre a Madrid el PSOE obeïa al destí, a Vic un regidor de la CUP obeïa a la seva consciència. Per la seva banda Rajoy assegurava que el que cal obeir és la llei, de la qual ell és i serà legítim guardià.

Qualsevol veu que aquest és l'inici d'una actitud col·lectiva que, probablement, anirà a més. Quan un regidor actua segons la seva consciència i, amb això, se situa fora de llei, desperta més simpaties que un altre que, per exemple, s'hagi posat fora de la llei per haver-se apropiat indegudament uns quants milions. Amb el primer se solidaritzen molts ciutadans i alguns fins ho manifesten; amb el segon no sol solidaritzar-s'hi ningú ni manifestar-se, encara que de vegades passa, ja que Espanya és un país peculiar.

La insistència de Rajoy a obeir i fer obeir la llei és una bajanada. Els governs estan per això. Però també estan per aplicar solucions polítiques, negociades que permetin millorar la llei quan aquesta és qüestionada per mitjans pacífics per una col·lectivitat amb les seves institucions al capdavant. D'això, però, no hi ha res en el discurs de la dreta. I no n'hi ha perquè, per a ella, els actes moguts per la consciència independentista són un mer problema d'ordre públic. I l'ordre es manté amb l'aplicació estricta de la llei.

Aquest criteri converteix tota la política de l'Estat en relació a l'independentisme català en política repressiva. Es mobilitza la policia, els tribunals i, si és, necessari, es preparen les presons. En aquest fil processal es troben ja un diputat de les Corts, un expresident i dues exconselleres de la Generalitat i l'actual presidenta del Parlament. És difícil no veure que aquestes actuacions són contraproduents per a l'objectiu de fer desistir als independentistes. Cada nou acte de repressió generarà major resposta de desacatament i desobediència, amb més freqüents trucades a les forces de l'ordre autonòmiques a desobeir al seu torn.

Tenint en compte que el govern de la Generalitat té propòsit de seguir amb el full de ruta, com ha manifestat Homs al rei espanyol, i que el bloc independentista al Congrés votarà "no" a Rajoy, el que es preveu és una escalada d'acció (repressió) - reacció (desobediència) de conseqüències imprevisibles. Algun dels possibles escenaris és que es produeixi algun tipus d'intervenció exterior en forma de mediació, cosa que beneficiarà els independentistes i enfurismarà als nacionalistes espanyols.

De fet, aquests ja han cavat seves trinxeres gràcies a l'abstenció del PSOE i format una línia defensiva dels partits de la "unió nacional". Una gran coalició dissimulada com governabilitat d'Espanya. I amb això es prova que la situació està tan bloquejada com sempre. Aquest cop no per un enfrontament entre la dreta i l'esquerra, sinó entre Espanya i Catalunya.

Impossible abordar aquesta qüestió amb el codi penal a la mà. No és un problema de legalitat, sinó de legitimitat, que requereix solucions polítiques negociades i pactades. La més evident de totes, la que porta plantejant des de l'inici, és la realització d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. És una cosa tan evident, sobretot després de l'exemple d'Escòcia, que no s'explica per què no s'ha realitzat ja.

Però el fet és que no s'ha produït i la situació segueix tan bloquejada com abans. Hi ha una evident crisi constitucional. És clar que els polítics porten l'assumpte a la confrontació. Potser seria raonable que intervingués el Rei. Al cap i a la fi, està per això, per arbitrar i moderar el funcionament de les institucions. I potser una bona forma d'aconseguir-ho sigui suggerir als partits nacionals espanyols la idea de que és millor un referèndum pactat que un sense pactar.

Ramon Cotarelo.

La democràcia s’atura allà on comença la raó d’estat.

Fou en una emissió de la TF1 de fa gairebé trenta anys: el programa Questions à domicile del 26 de febrer del 1987 volia oferir una visió àmplia de la figura de Charles Pasqua, aleshores ministre de l’Interior. En la conversa, el sinistre polític francès va pronunciar una frase per a la història: “La démocratie s’arrête là où commence la raison d’état.” –La democràcia s’atura allà on comença la raó d’estat. Aquesta filosofia, a casa nostra, la coneixem prou bé.

Quan la democràcia va començar a obrir-se pas durant la transició política, la raó d’estat va planar constantment però dissimulada sota la capa d’una “noble” apel·lació a contenir les aspiracions particulars per tal de garantir una estabilitat i una prosperitat comunes, tan aclamades com imprecises. D’un temps ençà, però, la capa ha caigut i la raó d’estat s’esgrimeix sense manies.

El primer avís d’aquest nou to fou la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut de Catalunya. S’havia acusat aquest text –fruit del pacte entre dos parlaments democràtics– de tensionar la Constitució, però aquesta fou l’excusa per a una veritable reforma encoberta del marc constitucional del 1978. Amb la interpretació del Tribunal, es retringien els marges de llibertat –és a dir, l’espai del joc polític– i es dissenyava un estat més unidireccional, més uniforme, amb menys pluralitat en les solucions, amb menys possibilitats d’acords entre les parts. I ha estat aquesta reforma encoberta la que ha permès retallar les competències de la Generalitat fins a uns nivells inferiors als que tenia amb l’Estatut del 1979.

La raó d’estat ha donat ales a la guerra bruta, a les persecucions judicials de polítics, a la intervenció dels comptes públics de la Generalitat i dels ajuntaments, a l’exercici de dures pressions a empreses, organitzacions i persones conegudes que mostraven simpatia per la causa catalana, a rebentar actes, a perjudicar inversions privades i a no executar les públiques, a multiplicar discriminadament les inspeccions fiscals…

Amb l’aplicació de la raó d’estat contra Catalunya, la democràcia espanyola va començar a aturar-se. I aquells que s’ho miraven amb un cert distanciament –les reivindicacions catalanes mai no han gaudit de gaire solidaritat– ara contemplen astorats com s’ha fet un pas més i s’ha actuat amb contundència per a dissipar qualsevol risc d’alternança en el govern. El PSOE també s’ha plegat davant la raó d’estat i ha cedit el govern a Rajoy, fins i tot a costa d’esberlar-se com a partit.

Però, què és la raó d’estat? Una visió superior d’allò que necessita un país per a governar-se millor, per a oferir aquella estabilitat i prosperitat a què al·ludíem abans? No; la raó d’estat no és la raó de la gent; la raó d’estat no és l’interès general o el bé comú. La raó d’estat és la conveniència d’uns pocs –la casta, les elits econòmiques, l’1%, l’“establishment”, els poders fàctics… La nomenclatura és variada però remet a una mateixa idea: hi ha gent, ben instal·lada en les institucions del país, que té una visió patrimonial de l’estat, que considera que són els únics amb dret a exercir i a beneficiar-se del poder de debò i que admeten el joc democràtic mentre aquest aspecte bàsic no estigui en perill.

L’autogovern de Catalunya els desafia i, per això, sempre l’han volgut limitar. Potser no s’esperaven que la reacció fos l’auge de l’independentisme i, perplexos, han optat per un atac massiu que mira d’anorrear el moviment sobiranista a través d’accions intimidatòries als líders i atemoridores al conjunt de la població. La possibilitat d’un govern del PSOE amb el suport de Podem i els independentistes catalans també ha inquietat la seva privilegiada posició i, per això, l’han tallada de soca-rel, sense manies.

La màxima de Pasqua s’acompleix fil per randa: puja la raó d’estat, baixa la democràcia. I, en aquesta batalla, l’abstenció et fa còmplice.

Pere Torres.