martes, 11 de julio de 2017

Amb pell fina o sense del Gran Toni Aira.

Què hi farem! L’esquerra té la pell més fina i sembla que el llibre d’estil d’aquest curiós país nostre deixa clar que cal assumir-ho amb resignació, si no directament amb entusiasme. Els de la CUP poden enviar un president a “la paperera de la història”, tractar el seu partit d’excrescència política i renegar cada dia de les conseqüències d’un pacte on s’hi han posat en teoria per un objectiu comú elevat, però quan se’ls critica i se’ls reclama coherència amb els seus compromisos, au a denunciar “#pressingCup”, pobrots. I igual va passar en el seu dia amb Esquerra i el 9-N, quan resulta que s’hi van acabar posant bé per un “pressing” indigne, després que aquell que ells havien aplicat a Convergència passés com si res, i tres quarts del mateix amb la negociació/calvari de Junts pel Sí. Ara, reblem amb els Comuns, que després de sembrar l’odi contra allò que representa el PDeCAT i la seva base social, després de dir que ERC pacta amb corruptes com ho fa Ciutadans quan pacta amb el PP, i després de titllar la CUP d’incoherent per falcar l’actual majoria independentista al Parlament, ara denuncia un “#pressingComuns” (que per cert ja vaig dir fa dies que el citarien com a concepte), perquè resulta que Colau i els seus havien dit que farien més que els convergents pel dret a decidir i van aplaudir en el seu dia el referèndum improvisat de Tsipras a Grècia, però ara aquí es posen estupendus, moderats d'avantguarda, i a l’hora de la veritat remen per l’1-O més aviat poc i reclamen unes garanties que saben que les obstaculitza la intransigència i el dèficit democràtic d’un PP i d’un Estat espanyol que precisament el referèndum vol confrontar per la via del vot. No ho criticaré, però com a mínim demano que a sobre no es facin les víctimes. Demano això i que els altres no els posin en safata que ho facin.

Aquests dies sento amics d’ERC i de la CUP, que a la mínima, si per exemple un alcalde del PDeCAT dubta sobre si adherir-se a un manifest, ja es posen les mans al cap i diuen que així ens va a tots com a país en general i al partit de Puigdemont en particular. I passen de tot el que ha fet i fa aquest president i l’anterior (del PDeCAT), de les inhabilitacions pel procés (fins ara encara bàsicament de gent i alts càrrecs del PDeCAT), i sobretot ignoren (em sabria greu si és per mala fe i tacticisme, més que per desconeixement d’una realitat social que no viuen, que també podria ser) que la base ciutadana que representa el PDeCAT és la d’una part del país que ha ajudat molt a impulsar tot això que està passant a Catalunya, però des d’una aproximació que es permet el dubte, que no és “pura raça” indepe, que no viu ni de practicar ni de fer bandera (o postureig) del “pit i collons”, i que això també és necessari, troncal fins i tot, i que també mereix d’un respecte i consideració, tot i no poder-se encaixonar en el selecte espai de l’esquerra. Reclama igualment un persuadir que no passi per la pressió grollera o atacada. Perquè la representació política d’aquesta part de la població potser no té la pell tan fina com altres, però caldria que els seus companys de viatge també hi pensessin i que miressin d’empatitzar-hi una mica, si és que volen construir amb ella alguna cosa real i sòlida.

Ho deixo aquí damunt la taula perquè això de la consideració i el respecte per construir quelcom que valgui la pena defenso que es pugui aplicar a uns Comuns que no dono per perduts quant al referèndum, però també a uns quants (no pocs) que ja hi són i que entenc que ningú amb bona fe vol expulsar-los del barco per exemple amb la intenció d’assenyalar-los com a dissidents o traïdors el minut u que hipotèticament això passés. Aquest vocabulari mateix de la dissidència i de la traïció és propi de contextos massa extrems i de plantejaments massa intransigents que no sumen. No els apliquéssim als Comuns ni a cap altre amb aquella alegria, independentment de la pell dura o fina que puguin tenir.

No hay comentarios:

Publicar un comentario