El plagi de Fidel de Montserrat Nebrera.

El meu gremi està commocionat perquè han pillat un professor copiant. Pur fariseisme en gran part dels que han alçat la veu: la majoria coneix des de sempre carreres acadèmiques alçades sobre el caciquisme, l’explotació dels subalterns i la còpia massiva (o el refregit patètic i “inspirat”) de materials aliens; tot això alineat amb la sensació, conreada des del temps d’estudiants, de què copiar és signe d’una intel·ligència superior, capaç d’enganyar el docent vigilant, que desprès també ho fa amb l’editor curós,  amb la conseqüència de passar per sobre dels companys “estúpidament ètics” que, per això, treuen pitjor nota o arriben a la plaça de professor més tard.

També s’ha de dir que pensar que en aquest temps de globalització i Wiquipèdia les idees originals es poden distingir de la seva clonació i que qui finalment obté el premi a la descoberta és realment l’autor és tant com oblidar que a Amèrica li van posar el nom d’un paio que no va ser ni de bon tros el seu descobridor. I que hem descobert qui era Tesla quan a algú se li va ocórrer posar-li el nom a una marca de cotxes. I de fet tot rau en el fet de què durant segles les aportacions intel·lectuals o artístiques no s’identificaven amb l’actual i inabastable concepte de propietat intel·lectual o drets d’autor. La pirateria digital, sobre tot en la seva forma d’actitud política, n’és un símptoma més.

No sabem gaire qui és a l’origen d’una idea, i a sobre la filosofia s’allunya de la ciència a una velocitat de vertigen poc propicia a la seva consideració social; en les idees polítiques passa més o menys el mateix. Certament Karl Marx dóna nom al marxisme i aquest ha estat la inspiració de moviments polítics a tot el món, des del leninisme a les revolucions anomenades “bolivarianes” de Llatinoamèrica. En aquest context, al nostre país va existir el temps de l’admiració naïf per les dictadures d’esquerres. Jo anava pel carrer amb una xapa del Che Guevara enganxada al jersei. Jo, com tants altres, vaig tenir una adolescència irreflexiva en què es pensa que hi ha alguna mena de violència legítima contra la violència que exerceixen els poderosos de la terra. Amb el pas del temps vaig entendre l’error de base d’aquesta argumentació, que distingeix bons i dolents en raó de les idees de món i no de l’acció; i la intolerància s’ha d’exercir, si cal, sobre les idees, mai sobre les persones, i que això és compatible amb posar límits a la llibertat quan se n’abusa.

Ara i aquí hi ha gent de mentalitat adolescent, tot i ultrapassar amb escreix la trentena. A aquesta edat la justificació de règims totalitaris, siguin d’esquerra o de dreta, plagis absoluts d’altres formes antigues de justificar la violència de persones sobre persones per les seves idees, la seva orientació sexual, la seva manera d’entendre el món, és inacceptable. Plagiar avui Fidel Castro és, a meu parer, un exercici de cinisme o una demostració d’immaduresa.