En Joan és un professional apreciat a la seva empresa, on ocupa una posició directiva i té un salari brut anual de 65.000€, que amb les deduccions li queden en 3.000€ nets mensuals en 14 pagues. La seva companya és autònoma però el seu sector ha quedat devastat per la crisi, de manera que molts mesos la seva aportació neta a l'economia familiar és zero. Tenen dos fills al seu càrrec i paguen la hipoteca d'un pis de 90 metres quadrats que van comprar quan tots dos tenien feina. No tenen segona residència. Ella és filla única, son pare va morir fa uns anys i la seva mare ja no es val per ella mateixa i necessita atenció professional, de manera que està ingressada en una residència. La pensió de la mare arriba per pagar la meitat del cost mensual de la residència. L'altre meitat la paguen ells, i així serà fins que la mare falti.
L'Andreu té la mateix edat i sou que en Joan. No té parella estable ni fills, i viu en un dels quatre pisos propietat de la família: el seu pare, dentista, va guanyar molts diners durant molts anys i va invertir en propietat immobiliària, així que l'Andreu té la sort d'estalviar-se de pagar un lloguer o una hipoteca. I així serà per sempre, si vol. Els seus pares estan jubilats però encara en bona forma. Passen temporades a la segona residència, tenen un bon pla de pensions i paguen la quota més alta d'una mútua des de fa molt anys, o sigui que l'Andreu pot estar tranquil: la vellesa dels seus pares no li costarà ni un euro. Sí, és un professional brillant, però també és un tio amb sort.
La Maria és periodista i treballa a la secció de tendències d'un diari per un sou brut anual de 24.000€. El seu company acaba de trobar la seva primera feina estable i li paguen 22.000€ anuals, o sigui que s'han animat a anar-se'n a viure junts a un pis de lloguer de 50 metres quadrats. De moment no pensen en tenir fills, primer cal consolidar les respectives posicions laborals, però han fet números i s'han marcat un horitzó: quan entre els dos guanyin 55.000€ anuals, o s'hipotecaran o tindran el primer fill (tampoc no cal decidir-ho ara). Mentrestant, amb el sou dels dos els dóna per a les coses bàsiques i també per sortir a sopar cada cap de setmana, anar al cinema i al teatre tot sovint i, a l'estiu, fer un viatge xul·lo. Enguany aniran a Vietnam.
En els informes oficials que segmenten la població pel nivell d'ingressos, en Joan i l'Andreu estan dins del mateix grup: els que guanyen més de 60.000€. I els mateixos informes els situen a tots dos molt, molt, molt lluny de la Maria. Però una estadística que contemplés tots els factors objectius que envolten la vida real dels tres personatges sens dubte posaria en Joan molt més a prop de la Maria que no de l'Andreu.
De casuístiques n'hi ha milers, ja ho sé, però crec que no he fabricat tres casos extrems. Ara que es debatrà el projecte de pressupost de 2017 al Parlament i que tornaran les inevitables simplificacions discursives, és un bon moment per recordar que les estadístiques oficials sovint no recullen la complexitat de la vida social. I que per allà dalt –molt per sobre del Joan, l'Andreu i la Maria– es mouen quantitats estratosfèriques de diners que s'escapen del control de l'administració i que, convenientment identificats i taxats, millorarien extraordinàriament la nostra vida. Espero que el nou estat, si l'arribem a tenir, ho tingui molt en compte.
Eduard Voltas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario