Menyspreu al funcionari.

Els que més contribueixen al menyspreu de la professionalitat del funcionariat són els polítics quan accedeixen al poder. Estan tan acostumats a prosperar en el partit a base de lleialtats i submissions personals, que quan arriben a governar no es refien dels funcionaris que es troben. Amb freqüència els veuen com un obstacle a les seves decisions, com buròcrates que posen objeccions i controls legals als qui pensen que no haurien de tenir límits per ser representants de la sobirania popular. En cas de conflicte, la lleialtat del funcionari a la llei i a la seva funció pública arriba a interpretar-se pel governant com una deslleialtat personal cap a ell i fins i tot com una oculta estratègia al servei de l'oposició.
Per evitar aquest escull han sorgit, cada vegada en major nombre, els càrrecs de confiança al marge de l'Administració i de les seves taules salarials; també s'ha provocat una hipertròfia de càrrecs de lliure designació entre funcionaris, el que ha suscitat entre aquests un interès a alinear-se políticament per a accedir a llocs rellevants, que després tindran com a premi una consolidació del complement salarial d'alt càrrec.
El desig de crear un funcionariat afí ha conduït a la intromissió directa o indirecta dels governants en processos de selecció de funcionaris, influint en la convocatòria de places, la definició dels seus perfils i temaris i fins i tot en la composició dels tribunals. Aquesta manera dels clients d'entendre l'Administració, en si mateixa una corrupció, té molt a veure amb la corrupció econòmico-política coneguda i amb els errors en els controls per escurçar-la.
Aquests governants de tots els colors polítics, però sobretot els que es titllen de liberals, són els que, després de la perversió causada per ells mateixos en la funció pública, carreguen contra la tropa funcionarial, sigui personal sanitari, docent o purament administratiu. Si la crisi és general, no és comprensible que es rebaixi el sou només als funcionaris i, si el que es vol és gravar als qui tenen una ocupació, hauria de ser una mesura general per a tots els qui perceben rendes pel treball siguin de font pública o privada. Amb tot, el més sagnant no és la retallada econòmica en el salari del funcionari, sinó l'insult personal a la seva dignitat. Pretendre que treballi mitja hora més al dia no resol cap problema bàsic ni estalvia llocs de treball, però serveix per assenyalar-lo com a persona poc productiva. Reduir els anomenats moscosos o dies de lliure disposició -que van néixer en part com un complement salarial en espècie davant la pèrdua de poder adquisitiu- no alleuja en res l'Administració, ja que mai s'ha contractat una persona per substituir a qui gaudeix d'aquests dies, ja que es reparteix el treball entre els companys. La mesura només serveix per crispar i desmotivar un personal que, a més de veure com se li rebaixa el seu sou, ha de suportar que els governants l'estigmatitzin com una càrrega per sortir de la crisi.