Ens hi posem seriosament i ens deixem de tremolors ?

Deixem moltes coses a l’aire i tota realitat es complexa. Jo també el entenc, son al precipici… o ens tiren enrere, si, ens tiren… o ells cauen al buit. El poder, polític, financer, judicial, en totes les seves vessants, es al caire del precipici:

1) Hiha corrupció, segur, arreu. Molts any manant, moltes butxaques agraïdes, moltes connivències. Però hi ha corrupció amiga i la d’altres. Pujol va ser tan corrupció amiga que, ara, al estirar fils en surten de noms que convé remenar. Que son noms molt ‘seus’, la connivència dels poders locals, regionals i central. Tot juntet ben remenadet. Hi ha la corrupció que convé esbombar, certa o inventada. El problema rau en fer-ne una víctima que sigui l’ase del cops. Estan en aquesta tasca, però no se’n surten del tot, ho intenten, ho han intentat i ho intentaran. No deuen tenir gaire que no els embruti a ells o ja estarien tots ben engarjolats.

2) Deslegitimar càrrecs i institucions. Aquell no m’agrada, aquell lloc no fa prou, a les escoles son uns ramats d’adoctrinats. Institucions i serveis ben ensorrats perquè la gent no els tingui cap respecte. Lo meu es bo, lo que fas tu es dolent.

3) Si no en som prou conscients, ens passarà com l’acudit: quan van venir a buscar-me no quedava ningú per ajudar-me. Si la CUP no es capaç de veure que la figura de Mas es, ara per ara, un referent per a la resta del mon i el deixa exposat… quan arribi la seva il·legalització no quedarà ningú que els defensi a ells, ni Forcadell,ni Romeva, ni Franco Rabell… no hi anirà ningú. Insisteixo, ara mateix, no es pot treure la seva fitxa del taulell sense ensorrar bona part del èxit aconseguit.
Si, tot plegat, no ens fa ser forts, donar les mans als companys de viatge i ens fa tremolar cames (i cap) es que, potser, no ens mereixem un pais. I si no ens el mereixem, potser no calia tanta feina.
Jo confiava molt en la gent de la CUP, molt. Però trobo que cada dia hi ha menys arguments per al que volen fer sense embrutar-se les mans.
Som al penya-segat… que… que fem ?
O caiem nosaltres o cauen els poder estatals, vosaltres trieu. en aquesta aposta no ha mitges tintes, no hi ha ‘butlla’. I el país serà de nou trinxat, ni català escolar, ni TV3, ni català com a eina pública. No ho fan tot per deixar-nos aixecar el cap en pocs anys, així que… que fem ?
Ens hi posem seriosament i ens deixem de tremolors ?

O guanyem o perdem. I perdre, sento dir-ho, seria la catàstrofe i seria per culpa nostra.

Després de guanyar a les urnes, i tenir la capacitat de controlar el nou Parlament, dóna la sensació que no tenim una visió clara de què hem de fer ara, enfangats com estem en conceptes de puresa política. El tema del President és el que domina tot el debat i sembla que és més important inclús que la mateixa independència del país. Quan s’obté una victòria tan rotunda com la que va tenir l’independentisme el 27-S s’ha d’actuar de pressa aprofitant l’element de sorpresa, de xoc, que està vivint l’adversari. Nosaltres hem deixat tot el camp lliure a l’unionisme perquè tergiversi els resultats i faci ressorgir la nostra incapacitat d’arribar a acords. Si continuem així, acabaran fent creure a tothom que són ells els que van guanyar les eleccions!
Tots sabem que si s’hagués pogut exercir el vot exterior amb normalitat democràtica, Junts pel Sí tindria més escons. Les projeccions els situen en el nombre de 64. És a dir, majoria simple i el procés no estaria en l’atzucac que sembla que ara es troba. No tenir-ho present és donar per bo el sabotatge que van patir milers de catalans que no van poder exercir el seu dret de vot. És acceptar les accions i omissions que va portar a terme l’Estat. La CUP ens parla de coherència i, aquesta, ha de tenir molt present aquest fet. Ignorar-lo no és en cap cas neutre, és acceptar-lo, és aprovar-lo. L’única manera de parlar de coherència és tenir-lo present i actuar conseqüentment.
Malgrat els atacs de l’estat espanyol, nosaltres hem d’anar fent la nostra via. El nostre camí és posar d’acord Junts pel Sí i la CUP i segellar un pacte on totes dues forces puguin salvar la cara, s’hi trobin més o menys còmodes i no ho facin perquè no hi ha cap més remei i pressionades per l’entorn. Estem construint un nou país independent i aquest repte colossal depèn de l’acord i aquest hauria d’arribar sí o sí. El president en funcions avui ha dit que és legítim que la CUP digui que no vol fer-lo president de la Generalitat, com és legítim que Junts pel Sí ho vulgui, però l’únic marc on s’han de moure és el de la legitimitat democràtica i és evident que Junts pel Sí ha tret 1.600.000 vots i la CUP 300.000 aproximadament, que equivalen a 62 diputats i 10 diputats respectivament. Amb aquest raonament, si la CUP respecta la democràcia, no hi hauria d’haver cap problema i Mas tornaria a ser president de la Generalitat durant 18 mesos. Personalment no em sembla que sigui demanar massa, ni que la cessió sigui una decisió massa dura.
Per tot això, esperem que el procés no s’encalli i hi  torni d’haver eleccions el març, perdent un temps preciós i demanant a la ciutadania que es torni a mobilitzar, tot motivat per la puresa ideològica i la intransigència, raonament que el poble tindrà en compte. Esperem que la racionalitat i la democràcia s’imposin i que Catalunya no hagi de fer el ridícul, que com va dir un escriptor, és el pitjor espectacle que es pot fer.
O guanyem o perdem. I perdre, sento dir-ho, seria la catàstrofe i seria per culpa nostra. Volia dir la nostra incapacitat, bé millor dit, la incapacitat dels polìtics de tirar del carro on són tots els vots de la gent, majoria, que vol la independència. Avui ja no hi un terme mig, ni tercera via. Seny i rauxa, les dues coses, es complementen. El nomenament de Carme Forcadell com a Presidenta del Parlament és el primer pas, el senyal de que les eleccions del 27S15 han estat plebiscitàries i que no volem renovar un govern autonòmic. Queda clar ? Polìtics de casa nostra, feu el favor de treballar a consciència i abans del 20D15 el govern i el full de ruta, hauria d’estar enllestit i la independència en camí. La lluita continúa i serà dura, molt dura, però ens en sortirem. No hi ha volta enrere.

Aquesta pot ser l’estratègia que està sobre la taula en les negociacions de JxSí i la CUP ?

Tres plens del Parlament per arrencar la legislatura. Aquesta és l’estratègia que està sobre la taula en les negociacions de JxSí i la CUP. El ple que se celebraria després del plenari de constitució serviria per declarar l’inici del procés constituent i, finalment, se celebraria el ple d’investidura. És a dir, el procés s’iniciarà formalment amb Artur Mas de president en funcions.
L’arrencada de la legislatura en tres fases serviria per fugir de l’escomesa dels partits unionistes, disposats a posar tots els pals a les rodes al procés.
El bloc sobiranista parteix del 26 d’octubre,  data límit per constituir el Parlament sorgit del 27S. Aquesta data és la referència per JxSí i la CUP, no només per les “complicades” negociacions d’investidura sinó també per posar dia i hora a un plenari posterior, que se celebraria la setmana del dos al sis de novembre. Aquests plenari inclouria una proposta de resolució que votés l’inici del procés constituent, ruptura, desconnexió o independència. Així, el dia 9 de novembre es mantindria la votació d’investidura, amb el valor simbòlic de l’efemèride: un any de la consulta sobiranista.

Les parelles de fet, l’excusa

Per evitar que els grups unionistes aturin la convocatòria d’un plenari amb un únic punt (una proposta de resolució d’alt voltatge polític com és una Declaració d’inici d’un procés constituent), els independentistes han pensat una sortida. Una solució que no tingui cap “objecció formal” del Reglament de la cambra.
La fórmula passaria per que, un cop constituït el Parlament, la Mesa convoqui un ple per aprovar pel tràmit d’urgència el decret llei 3/2015 (pdf), del 6 d’octubre, de modificació de la llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del codi civil de Catalunya, per crear el registre de parelles estables. Curiosament, aquest  decret l’ha admès a tràmit, per via d’urgència, la Mesa de la Diputació Permanent perquè el validi el Parlament en el termini de trenta dies hàbils a partir de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat.
Tant JxSí com la CUP preveuen que el mateix dia d’aquest ple s’ampliï l’ordre del dia per a afegir-hi la proposta de resolució política d’inici del procés. Una jugada amb la que els grups que s’hi oposen no podrien impugnar la decisió de la Mesa per aturar el tràmit parlamentari i la seva votació.

Però, què diu el 155, què passaria si s’apliqués i com respondria la Generalitat?

L’article en qüestió assenyala que si una comunitat autònoma “no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument l’interès general d’Espanya” el Govern central haurà de requerir el president de la comunitat que s’atengui a les seves obligacions, i en cas que no ho faci es podran adoptar mesures per obligar-lo al “compliment forçós” o per “protegir l’interès general”. Prèviament s’haurà d’aconseguir l’aprovació de la majoria absoluta del Senat.
El segon punt del 155 explica que, per a l’aplicació d’aquestes mesures “el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes”. I així acaba l’article. No diu res més. D’aquí, en bona part, les incerteses que provoca cada cop que se l’invoca. No obstant això, la mateixa vicepresidenta ha subratllat en la roda de premsa que el fet que un article no tingui un desplegament legislatiu no impedeix la seva aplicació.
Això, però, dóna peu a tota mena d’especulacions, com la possibilitat que la suspensió fos parcial i afectés matèries concretes, per exemple el control dels Mossos o l’Ensenyament. Amb aquesta mateixa òptica es va llegir l’aprovació el passat mes de juliol de la Llei de Seguretat Nacional que permet a l’Estat mobilitzar els mitjans materials i humans de les comunitats autònomes, incloent-hi Mossos i policia local, per “garantir la defensa d’Espanya”.

Resposta des de Catalunya.

La resposta que es podria esgrimir des de Catalunya davant d’un escenari de suspensió de l’autonomia queda recollida en un dels documents del Consell de la Transició Nacional. El text referit al procés constituent contempla, entre d’altres, la possibilitat que després d’unes eleccions plebiscitàries i una declaració solemne del Parlament d’inici del procés d’independència, l’Estat no acceptés l’oferiment de negociacions i recorrès al famós 155.
El document del CTN –considerat el llibre blanc del procés d’independència– preveu des de la suspensió d’alguns serveis o institucions, la suspensió de l’autonomia, i fins i tot la possibilitat que l’Estat decidís recórrer a alguns dels estats d’excepció que recull l’article 116 de la Constitució.
Però assenyala límits. L’Estat, d’entrada, no podrà adoptar mesures que suposin suspensió o supressió dels drets i llibertats de les persones. Si aquest fos el cas, podria intervenir la UE a través dels mecanismes que preveu el Tractat de la Unió per vetllar pels compliments per part dels Estats dels valors en què es fonamenta la Unió.
D’altra banda, la intervenció estatal podria provocar “problemes molt difícils i molt complexos” per a la seva aplicació, a banda de la reacció popular que generaria i les possibilitats que se li plantejarien a la Generalitat d’intentar forçar una negociació i d’apel·lar a la mediació d’altres actors internacionals o de la societat civil.
“En cas que aquesta pressió per la negociació no tingués èxit, l’alternativa que restaria a la Generalitat per fer efectiva la voluntat popular expressada a favor de la creació d’un Estat independent seria la proclamació unilateral de la independència”, conclou el document del Consell de la Transició Nacional.
En definitiva, una autèntica caixa de trons amb efectes molt complicats per a l’Estat.

Una de les grans certeses del procés és que justament el temps sempre ens ha anat a favor i ara ens hi segueix anant.

Una de les grans certeses del procés és que justament el temps sempre ens ha anat a favor i ara ens hi segueix anant. Gairebé tres setmanes, tres només!, estan passant moltes coses i totes enforteixen encara més aquesta base tan sòlida que ha deixat reposar la darrera jornada electoral.

 

Hem entès que aquella metàfora que corria sovint per cercles convergents verbalitzada en un «arribarà un dia que caldrà saltar la paret» és a punt de deixar de ser una metàfora per convertir-se en una diàfana realitat. Som conscients de la importància cabdal que té aquest canvi de mentalitat? Que estem en guerra amb l'Estat espanyol ja ho sabem. Però estem veient que en aquesta guerra els tancs no són una arma reglamentària. I en aquest escenari el sobiranisme contempla l'ús d'una arma definitiva: la desobediència. I que serà gradual. El temps, novament.

 

Els sobiranistes més tebis, els que han pujat al carro de la independència amb esporuguiment, han de saber que hi ha precedents i en entorns i contextos infinitament més durs, agressius i perillosos. Parlo d'Estònia, per exemple, on el procés constituent cap a un nou estat independent va tenir com una de les etapes més remarcables declarar il·legal l'annexió a l'URSS de 1940. És a dir, sense ser encara un estat independent es deslliuraven de qualsevol obediència a Moscou. Comença a sonar la música, oi? Serem capaços nosaltres de deixar de donar carta de naturalesa a les atrocitats constitucionals espanyoles? Capirem d'una vegada i per totes que en independències està tot inventat i que no estem fent res de nou? Per entendre'ns, la desobediència és boig conegut, sobretot quan l'interlocutor és un negacionista de la democràcia pura.

 

Veient com tot un president de Catalunya com Artur Mas, escollit per vies democràtiques puja sol les escales del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a imputat per haver comès pressumptament aquest nou delicte anomenat democracidi, em sorprèn que a Catalunya no s'hagi declarat una vaga general indefinida. D'entrada pensaria que és una mostra de debilitat, d'incapacitat. Però hores d'ara ja ho veig com una fortalesa. «Total, Espanya agonitza. Si ens fot un moc més tampoc ens alterarem, ara. Ja sabem que al final d'aquesta pel·lícula, els dolents moren», sembla que imperi en l'imaginari col·lectiu.

 

Espanya construeix el seu dia a dia en la supèrbia i la mentida. Mai ha fet l'esforç de mirar-se al mirall. Construir, dialogar, negociar, adaptar-se són verbs que considera de “maricomplejines” si utilitzem el llenguatge casernari que brolla tot sovint de la caverna mediàtica. Quan aquestes virtuts es consideren defectes no hi ha res a fer. Per contra, els catalans pequem sovint de mirar-nos al mirall per excés. Som d'una autocrítica extrema i això és bo si és constructiu però malauradament ens ho prenem en sentit contrari. I això no ajuda. Aquests dies sembla que només ens revitalitzen els atacs exteriors i no el camí que estem fent i els danys col·laterals que estem provocant nosaltres als enemics de la democràcia. Estem més preocupats per si dues forces independentistes que han fet història es posen d'acord, en comptes de sentir-nos joiosos observant com la victòria d'aquestes mateixes forces provoca unes falles a la placa tectònica unionista de dimensions colossals.

 

A la unionista i a la il·lusa possibilista, per cert. La indefinició política mata. És època de posicions clares. Les mitges tintes caduquen. Recordem què li ha passat a Unió Democràtica de Catalunya i què li està passant a «Catalunya sí que es pot». Unió és al llindar de la desaparició i CSQEP veu com el temps – una altra vegada el temps – s'exhaureix i en un parell de setmanes ja ha vist com la líder de Podemos a Catalunya dimiteix i l'alcaldessa de Barcelona es veu obligada a denunciar públicament tant les imputacions contra el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega com les mostres imperialistes del Dia de la Raza.

 

A la galàxia de l'esquerra que encara confia en la reforma constitucional per poder opinar sobre el futur propi li queden un parell de telenotícies per decidir si es fa independentista o accepta que Espanya només es podrà maquillar, però no transformar. Confio que veurem cada vegada més indicis que inclinaran la balança a favor de les tesis independentistes sense passar per sota la Puerta del Sol. Ada Colau ja ha començat a apuntar maneres. La desobediència proposada per la CUP pot descol·locar definitivament CSQEP veient el paper del Tribunal Constitucional quan dia sí, dia també, rebenta qualsevol iniciativa legislativa catalana. La CUP es mou davant dels atacs i CSQEP fa veure que no veu res i ho fia tot al futur quan, llapis en mà, qualsevol combinació resultant de l'aritmètica electoral de les eleccions espanyoles del 20D deixa fora del poder a Podemos. Insisteixo, la indefinició política mata. CSQEP és ara mateix el descapotable de Thelma i Louise anant a tot drap cap a l'estimball i cada vegada queden menys metres per frenar i girar el volant cap a una o altra banda.

 

El dret a decidir unilateral serà l'oli definitiu per lligar bé la maionesa amb els ciutadans del món d'esquerres que es pensen que la independència és un problema i no una solució. I ho serà perquè quan l'Estat espanyol provi de suspendre l'autonomia catalana via article 155 de la Constitució Espanyola ja no hi haurà cap escletxa per on es puguin esmunyir els reformistes. Entre un 70% i un 80% dels catalans volen poder decidir i contra això, ningú hi podrà fer res. El referèndum definitiu es farà i aquesta és la gran humiliació que Espanya no tolera. I si Espanya se sent humiliada tornarà amb els darrers espasmes de supèrbia i mentida. I la supèrbia i la mentida no són exportables Meseta enllà.

I com acabarà això de Mas davant la justícia, es pregunta tothom?

I com acabarà això de Mas davant la justícia, es pregunta tothom? Doncs amb una victòria del procés i una derrota de l'estat espanyol. Fent servir un llenguatge molt propi d'aquests dies, el que ja se sap és el què però no el com. Hi ha tres possibles escenaris:
1.- Que el 9N quedi arxivat: La setmana vinent el tribunal pren declaració als testimonis que va demanar la fiscalia.
Si això passés, el ridícul de l'Estat seria majúscul. Un Estat que va activar el consell d'Estat en diumenge, un consell de ministres en dilluns, una reunió extraordinària del Tribunal Constitucional veuria com un dels seus resorts, un tribunal d'àmbit autonòmic, exculpa els promotors d'una consulta no vinculant perquè no hi veu motiu ni tan sols d'asseure ningú a la banqueta dels acusats.
2.- Que Mas sigui jutjat però absolt: Tant si és el TSJC com el Tribunal Suprem qui decideix tirar endavant el judici, la vista oral pot durar dies si no setmanes. I això dóna un altaveu nou i inesperat a Artur Mas (o qui sigui que passa pel banc dels acusats) perquè pugui explicar-se a Catalunya, Espanya i el món que està assegut allà per haver promogut una jornada de votació. Però si després d'aquest judici que, a diferència de la declaració de dijous serà a la vista de tothom, acaba amb una sentència absolutòria ens trobarem davant d'un escenari similar a l'anterior (ridícul i autogol de les institucions espanyoles) però amb l'agreujant que la situació s'haurà dilatat en el temps amb la conseqüent tensió política que només ajuda a polaritzar el procés.
3.- Que Mas sigui condemnat: L'escenari més extrem de tots. Una sentència que condemna Mas a la inhabilitació o a la presó. És una imatge que només celebrarien de debò els ultres de sempre. Crec, modestament, que l'espanyolisme no la desitja no per una qüestió de ganes sinó d'estratègia. L'impacte internacional que suposaria la foto d'un president democràtic entrant a la presó per haver posat unes urnes seria brutal. Per no parlar del trencament definitiu de diàlegs, de ponts i de terceres vies: o fas costat a l'Estat que empresona o al president empresonat d'una nació que no pot votar.
I aquesta divisió vull pensar que es donaria no només a Catalunya sinó a Espanya si és que els que s'omplen la boca de democràcia actuen amb conseqüència. Anar a la presó seria el final més contundent. I és cert que hi ha un estadi previ: que el condemnin amb una inhabilitació: la mort política de Mas perquè no podria ocupar mai més cap càrrec públic. Davant d'aquesta possibilitat, caldrà saber en quin moment i en quines circumstàncies arriba la sentència:
Només hi ha una possibilitat en què l'Estat se'n pugui sortir relativament airós. Que després de les eleccions del 20 de desembre (abans no s'atrevirà) el pròxim govern espanyol retiri la querella com a mostra de bona voluntat i promogui l'enterrament de la causa. Seria, certament, un cop d'efecte que podria suposar deixar una mica fora de joc els arguments sobiranistes ja que començaria a desmentir la infleixibilitat de l'estat espanyol. Aquest escenari és però, força improbable: com sempre passa, els autors d'aquesta retirada haurien de fer càlculs sobre si el que es guanya a Catalunya es perd a Espanya. I tenint en compte que Ciutadans podria tenir la clau per decidir si governa el PSOE o el PP, no fa pinta que sigui una mesura que Rivera trobés com a alicient. Jofre Llombart.

El 6 d'octubre de 1934 es va produir a Catalunya una revolta contra el govern reaccionari de la República del bienni negre

Com es sabut, el 6 d'octubre de 1934 es va produir a Catalunya una revolta contra el govern reaccionari de la República del bienni negre. Va ser convocada vaga general revolucionària per part de l'Aliança Obrera, al mateix temps que Lluís Companys proclamava l'Estat català. Tot i no se plenament coincidents, el cert és que els grups d'obrers, la Guàrdia d'Assalt al servei d'una Generalitat que feia costat als vaguistes, i els escamots per l'Estat Català van coincidir en un mateix costat, en un aixecament al mateix temps institucional i popular, en el que les fites revolucionàries i les nacionals passaven a confondre's. Per l'Aliança Obrera, l'objectiu era clar: aprofitar la revolta per assolir un trencament d'abast social que anés més enllà de l'establiment d'un nou estat. Com per alguns de nosaltres ara, canviar per canviar-ho tot.

Davant la situació aquesta va ser la reacció del govern espanyol: declaració de l'estat de guerra, bombardeig del Palau de la Generalitat, detencions massives, suspensió de l'Estatut, ocupació militar del Parlament i nomenament d'un coronel de l'exèrcit com a President de la Generalitat. La repressió va provocar 46 morts entre els insurrectes; 20 morts entre l'exèrcit, guàrdia civil i afins al govern espanyol, i 8 morts per trets accidentals. Total 74 morts, més un nombre indeterminat de ferits que van morir posteriorment.

Però, quina era l'adscripció política d'aquestes 46 víctimes que van fer costat a Lluís Companys l'octubre de 1934? En Josep A. Carreras n'ha fet el seu recompte, intentant establir la filiació política de cadascun.

Vegem. Vuit dels morts eren membres dels escamots d'Estat Català. Va haver dos dels morts a l'Hospitalet de Llobregat que eren de la CNT, un sindicat que com a tal no va recolzar la revolta, però del qual nombrosos comitès van acabar intervenint-hi, en alguns casos proclamant el comunisme llibertari, com a Granollers i a Sant Boi. No se sap amb certesa, però és probable que la majoria de les altres 36 morts fossin aportades per l'Aliança Obrera, una organització essencialment impulsada i composada per militants marxistes, sense que coneguem la militància concreta de la majoria de caiguts. Si que tenim informació d'alguns casos, com la dels militants del Partit Comunista de Catalunya —el PCC— que van ser abatuts per la Guardia Civil: Valentí Felipe, a l'Arrabassada; Salvador Echauri, a Sant Cugat, i Josep López i el seu pare, Gaspar López, a Terrassa. Del Bloc Obrer i Camperol va morir a l'Arrabassada, la Teresa Vives.

Especialment heroica va ser la defensa del local del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria, a la Rambla Santa Mònica, on s'havien atrinxerat un grup de militants comunistes. Una placa recorda l'esdeveniment i les seves víctimes. Canonejat per l'exèrcit, allà van perdre la vida Amadeu Bardina, del PCC, i Manuel González Alba i Jaume Compte, del Partit Català Proletari. Cal subratllar la importància històrica d'aquest darrer. Compte, que va ser qui va dirigir els escamots de defensa de la República Catalana proclamada per Macià l'any 1931, no va voler acceptar la Conselleria de Treball que aquest li va oferir i després es negà a acceptar l'absorció d'Estat Català dins Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser aleshores quan va impulsar la fundació d'un nou partit, inicialment anomenat Estat Català-Força Separatista d'Extrema Esquerra, més endavant, Estat Català-Partit Proletari, del que sorgí més endavant el PCP, del que en Compte n'era dirigent en el moment de la seva mort a mans de les tropes del generar Batet.

Indispensable per conèixer a fons aquests esdeveniments i el paper dels comunistes és la compilació d'Arnau González, Manel López Estévez i Enric Ucelay da Cal, 6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (Base, 2014).

La resta de la història ja és o hauria de ser sabuda. El setembre de 1935 dos dels partits d'aquella Aliança Obrera —Esquerra Comunista i el BOC— creen el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i el 26 de juliol de l'any següent, poc després de la victòria sobre el feixisme als carrers de Barcelona, altres partits d'aquell front o pròxims, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i la federació catalana del PSOE, es troben al Bar del Pi per constituir en Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, que va protagonitzar l'única oportunitat en la que un organisme internacional reconeixia el dret de Catalunya a estar representat per una delegació nacional pròpia i independent: la Tercera Internacional Comunista.

Aquests dies, en el que hem conegut la portentosa conversió a l'independentisme del catalanisme de dretes, convenient resulta recordar en nom de quines ideologies i de quins valors s'ha donat històricament la cara, a l'hora de la veritat, per l'emancipació nacional del poble català, és a dir pel trencament de les cadenes que l'oprimien des d'allà..., i des d'aquí.