Amb una llista sense nom, es vota exclusivament pel país i pel procés.

Avui voldria analitzar el dia després del cop de porta d’ERC a la proposta del President Mas i analitzar uns quants conceptes que els militant...s i seguidors d’ERC defensaven ahir com si es juguessin la vida.

En primer lloc, crec que tots estem d’acord en que la diversitat que es demana en diferents llistes es pot tenir en una sola llista, s’incorporen proporcionalment gent de cada sensibilitat política i de la societat catalana... Si algú, pel motiu que sigui, no hi vol anar, es lliure de fer-ho, però també ha de tenir en compte, el que diré en les properes línees, i després integrar-se al paraigües de la primera donant-hi recolzament.
Amb una llista sense nom, no hi ha sigles, no es vota a un partit ni a una ideologia, es vota exclusivament pel país i pel procés. La diversitat plantejada en aquesta llista és la que triarà les polítiques a efectuar durant 18 mesos. Encara que, tingueu en compte que, de polítiques no en podem esperar, qui pensi que en 18 mesos, i sense diners es pot canviar alguna cosa, tot estan en un procés d’independència, em sembla que no s’ho ha mirat bé o desconeix que és impossible.
En llistes separades, hi ha sigles i es vota a un partit.
Ara, un dels punts importants. Durant aquests 18 mesos tindrem molts problemes i suposo que tots esteu d’acord en que no n’hem de buscar més nosaltres, oi?..
Doncs jugar amb un paraigües i llistes porta tres problemes:
1-. La llei d’Hondt castiga el presentar-se en diferents llistes. Ahir em vaig quedar espantat quan veia militants d’ERC utilitzaven bloggs d’altre gent d’ERC on es defensava la diversitat de llistes ja que, segons la llei d’Hondt quedava tot igual... En vaig veure 3 de bloggs, 2 de parrafada teòrica que a la pràctica no és així i un que feia un exercici pràctic, que jo també vaig fer, i em vaig adonar que les dades havien estat manipulades.
Jo us donaré un exemple pràctic i real, una cosa que hem viscut tots.
2006: Tripartit ( tres llista), obtenen el 52,78 % dels vots, i els van representar 70 escons.
2010: CiU ( una llista), obté el 38.43% dels vots, i els van representar 62 escons.
No hi veieu res estrany? Només 8 escons amb tanta diferencia de vots? Doncs dir-vos que, si al 2010, CiU hagués obtingut el 50% dels vots, li representaven 92 escons
Es a dir que, si amb la llista única ja deiem que necessitariem uns 400.000 vots més per anar per segur, amb la proposta d’en Junqueras hauriem de buscar-ne més de 600.000.
2-. Anar en llistes separades abans de les eleccions implica el reconeixer que no hi ha voluntat d’entesa, d’acord... Perquè ha d’existir després de les eleccions?
3-. El que capta a un indecís és que tothom vagi unit i en una mateixa direcció.. Si l’indecís es troba ( i això passaria ) que li diuen, vota independència però vota a ERC, i un altre que li digui que a CiU... Sabeu que dirà l’indecís?... Més del mateix, em quedo a casa.
Ho miri per on ho miri només veig una proposta partidista i personalista per part d’en Junqueras i ara toca ser generós i pensar en el país.
Si ser partidista i personalista ens porta més riscos i, a sobre es proposa això, a mi em genera dubtes si el que vol és la independència o una altre cosa que, segurament estareu pensant.
Demà seguiré amb més punts que em van treure gent d'ERC com argument..

Llista única !!!!

Som, per la feina de molts, en una cruïlla històrica. El president Mas ha fet la proposta que havia de fer. Ha posat per davant el país que els seus, per davant el país del partit. Veig que estan a favor de la seva proposta els que no juguen a partit, juguen a país: Òmnium i ANC. No esperava molt dels partits, si alguna cosa més. No faré valoracions, només reflexionaré sobre el mateix que ja vaig reflexionar abans de les eleccions del 2010. Parlaré de sinergia, en català amb accent prosòdic sobre la segona “i”, com energia.

La sinergia és l’acció coordinada de dos o més elements, actuacions, mitjans, missatges, etc., per aconseguir un efecte més gran del que tindria cadascun de manera independent.

En termes polítics la llista única independentista, malgrat enquestes interessades dels enemics, és sinèrgica, aconseguiria un efecte molt més potent que les llistes separades dels mateixos elements. És cert que alguns dirien “jo no votaré mai…”, ni cas, talibans que podrien millor ser a Podemos. Catalunya està per davant. Amb tot, molts més, veient la força unitària, la generositat, la renúncia… en favor de Catalunya, es decidirien, es mobilitzarien en favor del país. Seríem invencibles, el món ho veuria. No crec que calguin massa línies per explicar això. Si algú no ho entén, què hi puc fer jo? Catalunya ha estat sotmesa a Espanya molts segles perquè molts, que podien actuar, no van entendre el que per a mi, avui, és obvi. Jo no sóc savi de naixement, per a mi no era tan obvi fa deu anys el que ho és ara, jo observo els principis de la naturalesa i dedueixo. El principi científic. No ho dubteu i castigueu políticament al que no actuï en favor de la unitat.

Artur Mas no és un polític, fa política. Quan va deixar de fer política de partit va créixer molt, es va fer gran i ha ajudat a posar Catalunya en el camí de la llibertat. Fins no fa molt els polítics al poder posaven traves al camí del poble, ara Mas ens acompanya posant-se al capdavant.

Llista única!

Segur que ens en sortirem.

Hem decidit que volem intentar convertir Catalunya en un Estat independent i entrar a formar part, per tant, del club dels estats del món amb tots els seus drets i els seus deures. No és un camí de roses ni una ciència exacta, com ho demostra el cas de Kossovo. Aquest és un club selecte, molt restrictiu, amb unes normes molt estrictes i difícils de complir, i en què els seus membres tenen reservat el dret d’admisió. Fins i tot complint els requisits per ser-ne membre ningú no garanteix que t’hi admetin. Però en volem formar part, ens sentim amb el dret de ser-ne membres i, per descomptat, amb el dret d’intentar-ho. I en conseqüència tenim el deure de no cometre errors crítics o errors atribuïbles a una manca de preparació o de convicció.

És en aquest sentit que les condicions descrites pel president Mas adquireixen, al meu entendre, una importància molt superior a la del seu valor tàctic. Ens dibuixa una via plausible per aprofitar aquesta finestra d’oportunitat que s’ha obert; potser no és l’única –i no ho ha pretès—però sí que és una bona via que té algunes virtuts que d’altres encara no han acreditat. La més important i per a mi fonamental és que entronca perfectament amb el que és un anhel de gran part de la població que no milita en cap partit polític però que, de manera evident, s’està comportant com un militant molt actiu del que defuig i té al·lèrgia al sectarisme que contamina algunes conductes de partits que tarden a renovar-se o a entendre la manera com han de reconnectar amb la societat. Una llista àmplia, conjunta, transversal, que es proposi l’ambició de la majoria absoluta, em sembla una credencial invencible davant de la majoria dels membres del club dels Estats del món.

La forma com aquesta llista s’ha de formar i ha d’operar ja serà una decisió que hauran de prendre els qui s’hi comprometin. Els pesos i mesures de cadascú, la forma de relacionar-se amb la gent, l’organització de la campanya, el funcionament intern del futur grup parlamentari, etc, no haurien de representar cap mena d’escull si hi ha la voluntat de fer-la possible. I si hi ha la convicció que de totes les opcions, aquesta és la que més s’ajusta i connecta amb el desig d’una gran part de la població que fa tres anys que es mobilitza.

Ho sabrem fer? Fins ara n’hem sabut, i jo diria que hem anat aprenent dels errors. Hem madurat a una velocitat increïble fa tot just una dècada. Hem adquirit coneixements nous i hem pres consciència de la importància del reconeixement internacional (i, per tant, de les regles del joc que operen en aquest context). Res no em fa témer que no ens n’hàgim de sortir ara que ens la juguem de debò; res no em fa pensar que tots els qui compartim aquest desig –els qui hi som des de sempre i els qui s’hi han incorporat més recentment– siguem tan poc intel·ligents i tan poc solidaris amb les generacions futures (i tan poc agraïts amb les passades) com per no trobar la fórmula de fer-ho possible.

Ara tenim uns dies, unes setmanes, per posar-nos d’acord. Jo tinc molt clar a qui no li agradaria que ens hi poséssim; i tinc clar qui sentiria un orgull profund si fóssim capaços de fer-ho. I si volem començar a bastir un nou país ho hem d’emprendre amb la màxima comunió amb la ciutadania i amb la mínima distorsió partidària. Segur que ens en sortirem.

El president Artur Mas ha presentat aquest vespre el seu full de ruta cap a la independència.

El president Artur Mas ha presentat aquest vespre el seu full de ruta cap a la independència que té 7 punts clau, que inclouen un replantejament total de la política catalana. La proposta ha estat concreta i amb un calendari inclòs de 18 mesos:

1 Després del 9-N, estem en el tram final del procés: Mas ha proposat per això unes eleccions plebiscitàries excepcionals, que serveixin de consulta. "El 9-N Catalunya va canviar d'estatus", ha recordat. Ara el tram que queda és per aconseguir la independència. Ho ha dit amb aquesta paraula.

2 La comunitat internacional ho ha d'entendre: El president ha insistit que no poden ser unes eleccions com les habituals, sinó que cal donar un missatge clar i nítid a la comunitat internacional. "Els poders constituïts no esperen amb els braços oberts un nou Estat", ha advertit. Cal parlar adreçant-se a ells.

Ha citat dos punts en aquest sentit a preservar, al seu entendre: La idea ha de ser clara sobre la voluntat que Catalunya sigui independent. I cal que la candidatura que ho defensi aconsegueixi per ella mateixa la majoria, ha de mostrar el missatge amb total nitidesa. No valen sumes de retalls, perquè a la comunitat internacional no són valorats.

3 Candidatura inèdita, transversal i excepcional: Mas ha proposat una llista electoral a favor de la independència de caracter transversal, en la qual els partits hauran de fer una passa endarrera. Haurà d'estar formada per persones representatives de la societat civil, especialistes en cada matèria, i d'altres proposades pels partits que hi donin suport. Inclourà una condició: Totes les persones que surtin diputades en aquesta candidatura acceptaran no repetir en les eleccions següents. "Serà un sol cop, com un acte de servei al país". La candidatura tindrà un finançament al marge dels partits que li donin suport.


Jordi Turull, Oriol Junqueras, Lluís Corominas i Artur Mas

4 Què farà el nou Parlament? Si guanya la llista, constituirà el nou Estat. Comunicarà al govern espanyol, a la UE i a la comunitat internacional que té aquesta intenció. I obrirà les negociacions per fer-ho, tan a nivell internacional com espanyol. El govern i el Parlament es dedicaran a fer la transició cap a la independència. I alhora començarà un procés de participació per debatre ja sobre la futura Constitució catalana, a través del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. La majoria haurà de donar suport al govern per a la gestió ordinària. Tot això tindrà un any i mig de vigència. "Tot el procés haurà d'estar conclòs a final del 2016", ha apuntat.

5 Després, eleccions constituents i referèndum: A l'acabar el període d'un any i mig, 18 mesos (final del 2016), el govern del nou Estat convocarà eleccions constituents i un referèndum oficial per validar la independència. En aquesta nova legislatura cada formació política concorrerà per separat i defensarà les seves propostes sobre la Constitució catalana.

6 Pressió per aconseguir la unitat: Mas ha posat tota la pressió per aconseguir la unitat sobiranista. Per això només es convocaran eleccions plebiscitàries, si abans es confirma la llista transversal. Si no és així i cada partit vol defensar la seva proposta socio-econòmica, ha deixat clar que les eleccions llavors seran les habituals quan toca, el 2016. 

7 Mas no repeteix: Mas ha aclarit que si encapçala la candidatura, serà per aquesta legislatura excepcional d'un any i mig dedicada a aconseguir l'Estat de Catalunya. Serà per 18 mesos. Després ja no es tornarà a presentar i es retirarà de la vida política. Amb la qual cosa, a les primeres eleccions posteriors, les constituents, el president serà una altra persona. Mas, però, encara ha anat més enllà, i ha ofert que si per aconseguir la unitat cal que ell passi a tancar la llista hi està disposat. "No hi ha condicions personals prèvies", ha remarcat.

La llibertat comença el dia que perds la por.

La primera victòria, és el formidable gol per l’escaire que Catalunya ha fet a l’Estat espanyol. Després d’amenaçar-nos fins i tot amb la “persecució de particulars i la celebració de milers i milers de judicis ràpids”, després de dir-nos que mai, mai, mai no votaríem, que mai no hi hauria col·legis, ni urnes, ni paperetes, perquè l’Estat mai, mai, mai no ho permetria, resulta que vam obrir els col·legis, vam posar les urnes, vam posar les paperetes i vam votar. Vam votar! A desgrat d’un Estat que criminalitza la llibertat d’expressió, vam votar.

La segona victòria, és la de la projecció internacional. En fer-se evident que Catalunya no faria cas dels intents d’intimidació del govern espanyol, els portaveus de l’espanyolisme a casa nostra, desesperats, van optar per intentar desacreditar la consulta titllant-la de “costellada”, “botifarrada” i “pallassada”. Tanmateix, la força del 9-N els va passar per damunt i els va ridiculitzar sense pietat. Les xifres parlen per si soles: vuit-cents periodistes dels cinc continents acreditats, gairebé el doble que Escòcia, dos-cents quaranta mitjans de comunicació i un centenar d’observadors internacionals que van certificar que la consulta havia estat “tot un èxit”. Algú creu que els principals mitjans de comunicació del món paguen viatges transoceànics als seus equips de professionals perquè informin sobre costellades, botifarrades o pallassades?

I la tercera victòria, és la insubmissió. Ara tot és massa recent per prendre consciència de la importància del que hem aconseguit. Els fets, a més, se succeeixen a un ritme vertiginós i són molts els fronts que requereixen la nostra atenció. Però mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan descomunal com el de la consulta del 9-N, i la història s’encarregarà de certificar-ho. N’hi ha prou d’observar la ràbia, l’odi, els insults, els exabruptes i els comentaris catalanofòbics que ha generat la nostra acció per mesurar-ne la magnitud.
Es diu que la consulta del 9-N no era vinculant, però no és veritat. Sí que n’ha estat, de vinculant. I tant! Ho ha estat per a Espanya, en grau superlatiu, i ho ha estat per a Catalunya, que per fi ha copsat la seva força i s’ha adonat que per segar les cadenes de ferro cal primer segar les cadenes mentals. Les cadenes mentals són les cadenes de la por. No hi ha cadena més poderosa que la por. Recordem-ho sempre. La llibertat comença el dia que perds la por.

Què sumen CiU i ERC?

Hi ha una tesi que corre de fa molt temps sobre els vasos comunicants entre el vot de CiU i el d'ERC segons la qual, més enllà dels nuclis de fidelitat de tots dos partits, hi ha un important gruix de votant que fluctua d'una a altra opció, i que la suma de totes dues sempre acaba donant més o menys el mateix.

Això serviria per als resultats de l'enquesta del CEO, però la de EP apuntaria una tendència a la baixa. La transcendència d'això està en si sumats fan majoria absoluta o no. Per al CEO sí, per a EP no. I això és transcendent perquè si no sumen majoria absoluta és un gravíssim problema per al país i per al procés. Molt greu. De fet seria un dels escenaris letals.

Hi ha una cosa que per a mi està molt clara. La independència només és possible sumant aquests dos grans mons polítics, els dos mons polítics centrals del nostre país, el de l'univers Mas-CiU i el de l'univers Junqueras-ERC. Això fora bo que tothom ho tingués clar i que actués en conseqüència. Cap dels dos mons pot liderar-ho en solitari, perquè no tindrà força per fer-ho. Estan condemnats a entendre's. I poden fer-ho de dues maneres: de manera constructiva, bastint ponts ferms, confiances i complicitats o de manera destructiva, disputant-se l'espai, sembrant el discurs i l'escenari polític de desconfiances i alimentant les diferències com a estratègia de posicionament polític davant qui esdevé un rival.

Jo prefereixo mil vegades el primer escenari. En l'anterior post reclamava, a més, generositat a aquests dos partits, no perquè pactin una suma de sigles, sinó perquè facin un pas al costat i, tot i respectant el seu rol i lideratge, ofereixen compartir una proposta a la societat civil, que és la que ha liderat i portat el procés fins el punt on som ara.

Ara tot ens aboca a unes eleccions que seran les de la independència. Els partits polítics centrals, CiU i ERC, han de ser intel·ligents i generosos, no per pactar entre ells, sinó per oferir un pacte a la societat civil, per fer una cosa diferent, en la que ells hi siguin -evidentment- però al cotat d'altres, per aconseguir canalitzar totes les energies que ha generat el procés fins ara, i que no estan als partits.

Vull acabar amb uns missatges molt clars per a ERC i per a CiU.

ERC

Segons l'enquesta de EP, ERC patiria un cert desgast, atribuïble a la manera com h gestionat el 9N: pel que va fer el 14-O i per tota l'espiral destructiva en la que va entrar i encara ningú sap com ni perquè. Només són unes dades, però marquen una tendència que no es pot ignorar.

Jo no sé si els amics d'ERC són conscients d'una cosa: el seu “despegue” a les enquestes, el que els ha convertit des de fa moltes enquestes en la primera força política en intenció de vot s'esdevé amb un Oriol Junqueras fent un discurs molt diferent al que està fent ara. El discurs que converteix ERC en dipositària d'aquesta alta intenció de vot és el que fa Oriol Junqueras quan se situa com -en paraules seves- “el seu soci més lleial” de Mas. És aquesta visió que trasllada Junqueras la que fa que hi hagi molt votant que li faci confiança, perquè realment, i fins el 14-O és així, és la manera que tenen d'assegurar que CiU farà el que toca, davant els dubtes -als que ara em referiré- que el que passa a can CiU generen entre molta de la gent que prioritza la independència.

Això que dic és així. I el canvi de discurs, d'estratègia, fins i tot d'actitud d'ERC i de n'Oriol Junqueras, abandonant aquell posicionament, crec que pot tenir conseqüències a tots els nivells. Per això crec que és molt bo per a tothom que es recondueixi el més ràpidament possible.

CiU

La situació de CiU és, de fet, la més complicada de tot el panorama polític. És la força majoritària a Catalunya, al Parlament, als ajuntaments... Governa el país. I el President Mas lidera de manera excepcional el procés des de la precarietat del col·lapse del règim autonòmic i la fallida en la que va sumir les finances de la Generalitat l'últim govern tripartit.

CiU i el món de CiU és, a més a més, el que ha anat virant cap a la independència, fins convertir aquesta opció en la majoritària del país. Si el món de CiU no hagués virat, no seríem on som. Però ho han fet. Ho van començar a fer en aquella conferència de l'aleshores líder de l'oposició Artur Mas al Palau de Congressos, la tardor del 2007, quan va situar el dret a decidir com a eix estratègic de la “nova” CiU. Aquella estratègia ha estat molt important, i per a mi és la que explica que el món de CiU hagi pogut transitar cap a les posicions actuals a la velocitat que ho ha fet i sense trencar-se.

Malgrat això, és evident que CiU assumeix pràcticament en solitari el desgast de tot el que està passant.

Per una banda tenim el desgast associat a una responsabilitat de Govern extraordinàriament complicada, difícil, per no dir dramàtica. Però també el desgast associat a un passat sobre el que planen ombres de sospita sobre casos de corrupció, amb el cas Pujol com a autèntic llast. I tot i que penso que la CiU actual i l'actual Govern tenen molt poc a veure amb aquestes històries, el desgast que suposa no és menor, i només cal veure l'ús que en fa l'Estat, hi hagi base (cas Pujol) o no n'hi hagi (com ha estat el cas Trias recentment o en va ser víctima el mateix President durant la campanya 2012).

Però hi ha un altre desgast que pateix CiU, i és el més “curiós”: el desgast derivat dels dubtes sobre la seva voluntat final en relació al procés. Dic que és curiós perquè estem davant la CiU més independentista de la història, amb un Govern que ha liderat magistralment la cita del 9N, que ha anat més enllà del que mai havia anat cap Govern de la Generalitat ni cap President de la Generalitat, però que pateix una fuga de vots cap a una opció refugi que assegura a aquest votant més claredat en relació a la independència.

En un anterior post hi vaig fer referència, avui hi torno perquè al meu entendre és clau des de tots els punts de vista, inclòs també, si CiU vol frenar la fuga de vots que pateix i recuperar crèdit i intenció de vot. I perquè cal protegir com un dels més grans actius del procés el lideratge del President Mas, seré, ferm i amb una gran projecció i credibilitat internacional. CiU ha de fer dues coses, i no té excusa per no fer-les, ni té cap sentit que no les faci. Per això crec que ho faran:

- situar de manera clara, amb totes les lletres, la independència com a objectiu polític i explicar el programa i la manera com vol arribar-hi. Crec que després de la brillant gestió del 9N és el moment que CiU assumeixi els resultats de la consulta com a propis, i que faci explícit el seu compromís polític de gestionar que Catalunya esdevingui un Estat independent, que és el que de manera inequívoca van votar els catalans el 9N. Cal fer-ho i cal fer-ho sense dilacions ni metàfores. Si CiU no parla de la INDEPENDÈNCIA com el que és, el seu gran objectiu polític com a formació i el del país, la cagarà, perquè ningú no ho entendrà. Ni jo.

- apartar Duran d'una vegada i per totes. Duran és un llast horrorós per al President, per al Govern, per a CiU i per al procés. No aporta RES i tot el que fa i diu és 100% desgast: desgasta les opcions i suports electorals de CiU, desgasta la credibilitat del President i la feina que es fa i desgasta el procés. Cada cop menys, cert, perquè cada cop és més irrellevant, però tot el que ha fet i dit durant tant de temps, ha cansat tant a tantíssima gent que l'única solució que té CiU és desfer-se'n. Apartar-lo. O ho fa ell o que ho faci algú o tots (President, CDC i Unió). Si Duran segueix enredant per allà, malament. Perquè Unió és necessària, i Unió pot fer i ha fet molta feina. Però Duran no. Unió ha de seguir, amb tota la seva gent compromesa amb la independència, que són la majoria, però Duran no pot seguir.

El declivi d’aquell imperi espanyol.

Aquesta actitud tant prepotent, aquesta obsessió de control, de fer-ho passar tot per la llei de l’embut, entre altres causes, per descomptat, són alguns dels motius claus per entendre el declivi d’aquell imperi. Heus ací, territori a territori, aquest procés d’independència que començà al segle XVI i que encara dura. Només cal llegir alguns dels paràgrafs dels seues himnes nacionals per constatar la fam de llibertat i les ànsies d’alliberar-se d’un imperi que, com una sangonera, els espoliava, empobria i els suplantava la identitat.

Un: Flandes (1581-1648). La independència dels Països Baixos vingué després d’una sagnant guerra que es va caracteritzar per la crueltat del duc d’Alba a imposar les idees del catolicisme i perseguir el protestantisme.

Dos: Portugal (1640). Després d’una insurrecció, els lusitans proclamaren la independència, que havien perdut quan Felip II la incorporà a l’imperi, manu militari, per una accidentada extinció dinàstica.

Tres: Colòmbia (1810-1824). "Independencia" grita el mundo americano [...] A orillas del Caribe hambriento un pueblo lucha [...] La independencia sola el gran clamor no acalla; si el sol alumbra a todos, justicia es libertad.

Quatre: Paraguai (1811). “Paraguayanos, República o la Muerrrte”, diu el seu himne.

Cinc: Veneçuela (1810-1823). Simón Bolívar, aprofitant que Josep Bonaparte, germà de Napoleó, havia accedit al tron espanyol, proclama la independència.

Sis: Argentina (1816). “¿No los véis devorando cual fieras todo pueblo que logran rendir? [...] Mas los bravos, que unidos juraron su feliz libertad sostener, a estos tigres sedientos de sangre fuertes pechos sabrán oponer”.

Set: Xile (1818). “Dulce Patria, recibe los votos con que Chile en tus aras juró, que o la tumba serás de los libres, o el asilo contra la opresión”.

Vuit: Perú (1821). L’anomenada Expedició Llibertadora, encapçalada pel general argentí José de San Martín, poclamà la independència. “Largo tiempo el peruano oprimido la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre largo tiempo en silencio gimió. [...] Todos juran romper el enlace que natura a ambos mundos negó, y quebrar ese cetro que España reclinaba orgullosa en los dos”.

Nou: Costa Rica (1808-1821). “Cuando alguno pretenda tu gloria manchar, verás a tu pueblo, valiente y viril la tosca herramienta en arma trocar”.

Deu: El Salvador (1808-1821). “Desde el día que en su alta bandera con su sangre escribió: ¡¡Libertad!! Libertad es su dogma, es su guia que mil veces logró defender; y otras tantas, de audaz tirania rechazar el odioso poder”.

Onze: Guatemala (1808-1821). “Nuestros padres lucharon un día encendidos en patrio ardimiento, te arrancaron del potro sangriento y te alzaron un trono de amor”. Líders religiosos i els criolls, tenint com a referència la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, posen fi al domini espanyol a Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica i Panamà.

Dotze: Hondures (1808-1821). “Por tres siglos tus hijos oyeron el mandato imperioso del amo; por tres siglos tu inútil reclamo en la atmósfera azul se perdió; pero un día de gloria tu oído percibió, poderoso y distante que allá lejos, por sobre el atlante indignado rugía un león”.

Tretze: Nicaragua (1808-1821). “¡Salve a ti, Nicaragua! En tu suelo, ya no ruge la voz del cañón”.

Catorze: Panamà (1821). “Alcanzamos por fin la victoria en el campo feliz de la unión; con ardientes fulgores de gloria se ilumina la nueva nación”.

Quinze: República Dominicana (1821-1865). “Y el incendio que atónito deja de Castilla al soberbio león, de las playas gloriosas le aleja donde flota el cruzado pendón [...] Nuestros campos de gloria repiten libertad! libertad! libertad!”