Els mil i un imponderables de Sareb, el banc dolent !!!!!!

Sareb, el banc dolent constituït entre l'Estat, a través del FROB, i un conjunt d'entitats privades (bancs, asseguradores nacionals i estrangeres i Iberdrola), l'única cosa que té clar és que és una societat per liquidar els actius rebuts de les entitats nacionalitzades i desaparèixer en 2017.

I sap també que en aquesta tasca comptarà amb l'ajuda inestimable d'aquests fons voltors que, quan de liquidar es tracta, apareixen per tots el racons per fer el negoci de la seva vida. El que no resultarà tan fàcil és que les vendes es realitzin atorgant als seus accionistes aquesta rendibilitat prevista d'entre el 13% i el 14%.

Després d'un mig any inicial d'activitat en el qual l'equip encapçalat per Belén Romana pràcticament no sabia per on es bellugava davant l'al·luvió d'actius desfets que van posar a les seves mans, el dia a dia de la gestió ha vingut a demostrar que els plans de negoci a tan llarg termini –com l'elaborat per KPMG, la consultora de capçalera de Sareb– serveixen per a molt poc. Tot just començar es converteixen en paper mullat davant els múltiples imponderables que van sorgint.

Els intangibles

Hi ha assumptes intangibles que els consultors, des dels seus ordinadors, són incapaços de preveure. Aquí estan les ocupacions dels seus immobles buits –el de Salt, a Girona, el desallotjament del qual, després de set mesos de 'ser-hi', s'ha fixat per dimecres que vinent, o aquest altre que acaba de ser ocupat al madrileny barri de Carabanchel–, o els procediments d'embargament als particulars que no poden pagar la hipoteca.

I, sobretot, les mil i una casuístiques existents darrere de cadascun dels 90.618 préstecs al promotor transferits a l'actiu del seu balanç.

Després del descompte mitjà del 46,5% contemplat pel Govern, Sareb pagarà per aquests préstecs 39.424 milions d'euros, però el seu valor nominal (la quantitat que el deutor està obligat a retornar) és de 73.700 milions. I en aquest marge és on el banc dolent juga les seves cartes.

Comprar actius

Encara que a l'hora de comprar els actius, el preu pagat pels préstecs representava gairebé el 80% del balanç de la societat, i dues terceres parts dels mateixos estaven vinculats a immobles acabats, quan en 2017 desaparegui Sareb l'import del cobrat per aquests préstecs serà d'amb prou feines 23.000 milions. Es confia a posar en valor bona part dels actius ilíquids. O sigui que, quan es produeixi la desinversió, el que s'ofereixi sigui el col·lateral (promocions acabades que van ser rebudes a mitjà fer), en lloc del préstec.

En finalitzar el present mes d'octubre, Sareb haurà obtingut uns ingressos bruts d'una mica més d'1.000 milions d'euros procedents de la gestió dels actius financers. Mentre, la seva cartera credítica amb prou feines s'ha alterat a l'espera que es tanqui la 'operació Bermudas'. Préstecs d'1.200 milions de valor nominal atorgats a Colonial i Realia –les dues úniques immobiliàries cotitzades que s'han salvat del concurs– i a Metrovacesa, la promotora que el passat mes de maig es va excloure del parquet.

De moment, tan sol han sortit del balanç sengles paquets de préstecs sindicats. Un, de Colonial, venut a la firma  Burlington Lloen Management –propietat del fons de capital de risc Davidson Kempner– per un nominal de 245 milions (entorn de 150 milions de preu real), i un altre, de Metrovacesa, que va reportar 35 milions.

A més dels 600 milions en els quals es pot tancar la venda de préstecs del 'projecte Bermudas', Sareb també ha iniciat la desinversió d'un altre format per una trentena de préstecs atorgats, per un nominal de 340 milions, a una vintena de petites immobiliàries, amb l'atractiu, en aquest cas, que inclou com a col·laterals actius d'ús terciari com a aparcaments o oficines.

Conseqüències per a les empreses

Tot aquest moviment imparable de venda de préstecs per part de Sareb té les seves conseqüències en les empreses afectades. En Colonial, per exemple, va caure aquest estiu com un gerro d'aigua freda el fet que, sense previ avís, el fons Davidson Kempner es convertís en un dels principals creditors de la promotora catalana.

Un nou i inesperat actor a afegir a aquest enrevesat procés de refinançament de 2.000 milions de deute que està en marxa, i que té tota la pinta de fer un negoci rodó en el moment en què aquest procés culmini en acord.

El mateix que li ha succeït a Colonial li passarà a Realia quan es tanqui la 'operació Bermudas'. Caldrà veure quants dels 400 milions d'euros de posició creditora que manté Sareb en aquesta promotora es traspassen al fons que finalment es faci amb la cartera financera inclosa en aquesta operació.

Posició privilegiada

En aquest cas, a més, el fons comprador es col·locaria en una posició privilegiada per fer-se amb el control de l'empresa davant les anunciades sortides dels seus dos socis de referència, FCC i Bankia, els qui han anunciat la seva decisió de vendre conjuntament, i que no posarien molts problemes per desfer-se del 57,6% que ostenten a Realia per uns si fa no fa 100 milions d'euros.

També està aixecant butllofes l'altre enfront del que Sareb s'enfronta cada dia, amb la seva estratègia de sortir el més airosa possible de la seva posició com a creditora –gairebé sempre, principal– de les promotores en concurs de creditors o d'aquestes altres a les quals és a punt de deixar caure per la seva negativa a refinanciar el deute.

Encara que això comporti un menyscapte en els comptes d'algunes de les entitats financeres sanes, accionistes del banc dolent que saben que, com a tals, han de vetllar pels interessos de Sareb.

12-O , Que les urnes decideixin !!!

Quanta gent cap a plaça Catalunya? Dels 30.000 manifestants de la Guàrdia Urbana als 160.000 de l'organització Una manifestació no seria res sense el tradicional ball de xifres posterior. Quan es comparen les dades de l'organització amb les de la Guàrdia Urbana i les de la Delegació del govern espanyol les diferències són abismals i es dibuixen realitats paral·leles en un mateix espai que evidencien que, en aquests casos, tothom tendeix a escombrar cap a casa. Tres imatges de la plaça de Catalunya plena en diferents protestes per diferents reivindicacions, i les xifres donades posteriorment evidencien com donen de si els 30.000 metres quadrats de l'espai segons els ulls que se'l miren. Segons la plataforma Som Catalunya. Somos España, 160.000 persones van clamar ahir per la unitat d'Espanya. La Guàrdia Urbana va quantificar-ne 30.000 (el col·lectiu Contrastant va precisar fins als 30.061), mentre que María de los Llanos de Luna va posar sobre la taula que n'eren 105.000. I això que la imatge no varia tant respecte a la de l'any passat, quan l'organització va xifrar en més de 100.000 la participació, Llanos de Luna va dir 65.000 i la Guàrdia Urbana 6.000. Fins i tot a alguns els números se'ls en van anar de les mans: les joventuts del PP van arribar a dir que en aquella ocasió hi havia mig milió de persones a la plaça de Catalunya. La gosadia xoca frontalment amb el fet que el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, xifrés en 400.000 els participants a la Via Catalana. Unes estimacions que contrasten amb les -escasses- xifres que van acompanyar la massiva concentració d' indignats del maig del 2011. Plaça de Catalunya va quedar petita i els manifestants van omplir també carrers laterals. Va ser la resposta contundent al no menys contundent intent, hores abans, de desallotjar l'acampada. Llavors, però, ni la Guàrdia Urbana ni la Delegació del govern espanyol van comptar concentrats. Els indignats tampoc, però mitjans com La Vanguardia i l' Abc van xifrar-los entre 3.000 i 12.000. Llavors no va haver-hi guerra de xifres, tot i que la percepció era que hi havia pocs milers de persones. I, tanmateix, la plaça de Catalunya ja estava del tot plena. On eren les desenes de milers de persones que, segons els càlculs, s'hi van concentrar.

Hem sap greu per vosaltres...Heu demostrat que sou gent convençuda amb l´unionisme i això es tant respectable com els que volem marxar.Felicitats per la vostra manifestació pacífica i civilitzada.Si Espanya hagués fet igual que vosaltres fa 35 anys enrrera no caldría cap manifestació i viuriem tots d´una altre manera.Que les urnes decideixin...!!! 

La ciutadania Catalana.

La ciutadania catalana ha fet un salt qualitatiu respecte a Espanya en les seves manifestacions col·lectives. Un fet que mostra que allò que busca no és una simple reacció davant del que percep d’Espanya si no que ho fa com una aposta pròpia per a canviar el futur col·lectiu català. I és tot això que permet creure que el camí iniciat per tal de votar, d’exercir el dret a decidir, va de debò.

Hem passat de la manifestació del 10 de juliol de 2010, on encara se sentien crits contra Espanya, a l’acte de la cadena humana de la Via catalana del passat 11 de setembre de 2013 on els seus assistents cridaven a favor del seu futur, del futur col·lectiu sense fer-ho en contraposició a res. Cap insult, cap mofa a Espanya.

L’acte multitudinari de l’11 de setembre de 2013, la Via catalana, ha estat un èxit pel treball previ realitzat sense presses, però tampoc sense pauses. Ha estat una mobilització ciutadana que ha comportat unes conseqüències directes:

1.    La calculada i ambigua resposta del govern espanyol, a través d’una carta enviada pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, al president de la Generalitat, Artur Mas, que planteja que cal diàleg sense data de caducitat i no dóna resposta a la petició de consulta. Una carta que li permet al govern espanyol presentar-se com a dialogant a l’estranger, acontentar mínimament als que no volen ni sentir parlar de la consulta i tampoc és un cop de porta, com han fet abans, als catalans. Un fet que obliga a no cremar etapes als catalans. (El text sencer de la carta al final d’aquest article).

2.    La internacionalització de la qüestió catalana amb un incident diplomàtic amb les repúbliques bàltiques de Letònia i Lituània. Resolt com acostuma a fer-se en el llenguatge diplomàtic del si, però ara no i esperar nous vents. És la plasmació pública d’allò que és parla en privat. Catalunya és un problema a Espanya, a Europa i al món. Com també ho és Escòcia i Flandès en menor mesura per ara. Lentament la pressió del govern espanyol damunt els seus socis es comença a trencar.

3.    La Via catalana també ha fet augmentar les pressions del govern espanyol a la Comissió Europea per tal que digui que una Catalunya independent queda fora de la Unió Europea. La Comissió Europea com a òrgan col·legiat no ha dit res perquè no té posició encara. Ha estat la portaveu de la Comissió qui ha dit allò que volia sentir Espanya. No hi ha cap decisió ferma a la Unió Europea perquè, entre altres coses, una decisió com aquesta afecta a Escòcia i el Regne Unit i a Flandes i Bèlgica.

El govern alemany, la primera potència econòmica de la UE, busca fórmules per a les seves exportacions, per a les empreses alemany situades a Catalunya i per saber com cobrarà el deute espanyol amb Catalunya dins Espanya i amb Catalunya fora d’Espanya. Quan Alemanya decideixi que li convé més buscarà socis i imposarà la solució a la Unió Europea. I si no que li diguin a Espanya que es va veure obligada a fer una reforma constitucional exprés en 33 dies de l’article 135 per tal d’introduir el principi d’estabilitat pressupostària a la Constitució el 27 de setembre de 2011.

S’ha de tenir en compte que la Unió Europea és bàsicament un mercat on els interessos econòmics estan per damunt dels polítics. La unió política a Europa fa anys que ha quedat aparcada.

4.    Hi ha hagut  un augment significatiu d’agressions físiques, com la protagonitzada per un grup d’ultra dreta a la seu del govern de la Generalitat a Madrid i també dels reiterats insults contra els catalans titllant-los de nazis i feixistes a través de les xarxes socials i de declaracions públiques.

5.    Ha augmentat el desig de poder exercir el dret democràtic de votar en una consulta sobre el futur col·lectiu dels ciutadans catalana.

El aumento del independentismo en Catalunya.

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar. Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia? ¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€? ¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo? ¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya? ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso? Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas? 

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español? ¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellano manchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes? 

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos. España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

Fèlix Cucurull i Tey. UN INTEL·LECTUAL COMPROMÈS.

Arenys de Mar (el Maresme), 12 de gener de 1919
Arenys de Mar, 4 de febrer de 1996

Estudià al parvulari Xifre de les monges de la Presentació i després, el batxillerat, al col·legi Cassà, dels germans Gabrielistes; posteriorment, ja esclatada la guerra, continuaria els estudis a l’institut de Mataró. Fa un curs accelerat de magisteri al CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). És designat director d’un grup escolar a Terrassa, però renuncia per anar de mestre a Arenys.

El 1931 funda, juntament amb Daniel Fontrodona, Benet Mairní, Josep Montmany i en Jordi Palomer, Joventut Catalanista d’Arenys de Mar. El 1936 s’afilia a Estat Català, i arriba a secretari del Casal d’aquesta organització a Arenys. A la vegada és responsable de propaganda del Maresme i, juntament amb el president del Casal, en Joan Grau Pera, és delegat per anar al Congrés que Estat Català fa a Barcelona (22-25 de maig de 1936) a les instal·lacions de l’Orfeó Gracienc.

El 1938 és cridat a files i destinat al gabinet de censura de l’estat major de l’exèrcit de llevant. Després és "milicià de la cultura" i posteriorment passà a primera línia de foc.

En acabar la guerra intenta entrar a la universitat però, a causa dels seus antecedents, se li demana un document d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional. En no acceptar aquesta imposició, ell mateix es veta l’ingrés.

A començaments de 1940, ingressa al Front Nacional de Catalunya, i arriba a ser membre del consell nacional. El deixa per fundar l’Acció Socialista Independentista de Catalunya (1968) que, dos anys més tard, es dissolgué dins el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans). És membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), on hi va com a representant de les comissions cíviques del Maresme, la Selva i el Gironès. De ben antuvi forma part del Secretariat i de la Permanent de l’Assemblea. És detingut en la caiguda de 67 membres de l’Assemblea que estaven reunits en el col·legi de les Reverendes Mares Escolàpies de Sabadell (1972). Com a delegat dels Independents pel Socialisme acudeix al Congrés on es fundà el PSC-C (Partit dels Socialistes de Catalunya-Congrés), és elegit membre del consell general, però al cap de poc temps abandona aquest grup.

L’11 de setembre de 1977 és un dels oradors en la primera diada independentista celebrada al Fossar de les Moreres, després de la mort del dictador. També serà l’orador en l’acte d’homenatge –el primer commemorat en llibertat– davant la tomba del president Companys. Membre del Consell Nacional Català, forma part de l’Executiu (1977-1981). Candidat a les Corts pel BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) (1979). Presideix l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (1980). És membre de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana (1981). El 1982, participa com a orador en l’acte del Pi de les Tres Branques, això fa que sigui citat a declarar davant el Jutjat d’Arenys. A les eleccions municipals de 1983, és elegit regidor de l’Ajuntament de la seva vila nadiua.

Escriptor, articulista, conferenciant, poeta, la seva obra és immensa, ha estat traduïda a diverses llengües. Cal destacar Panoràmica del nacionalisme català en sis volums editada a París, per mor de la censura (1976). Consciència nacional i alliberament (1978). El fet nacional català a través de la història (1980). Catalunya, nació sotmesa (1981). Coordina la secció d’història de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (Conflent), aquesta Universitat li va fer un homenatge el 1988. Durant dos anys (1963-1965) es trasllada a Portugal per estudiar la literatura d’aquests país, amb una beca de la Fundació Gulbenkian. És membre de l’Acadèmia de Ciències de Lisboa, del jurat del premi Víctor Català (1974), del jurat dels Jocs Florals celebrats a l’exili, a Munic (1977). Recupera la figura de Roca i Ferreres, personatge del segle XIX que formula els inicis del nacionalisme ideològic català, progressista i independentista i que ha donat nom a una associació que presidí Cucurull (1989). És un dels fundadors amb Josep Benet, Agustí Barrera, Joan Crexell, Josep M. Ainaud, Muñoz Espinalt, Josep Millàs, Jordi Romaguera i entre d’altres, del Centre de Documentació i Estudis sobre Nacionalisme, sota els auspicis de l’Òmnium Cultural (1983). El fet d’haver format part del jurat dels Jocs Florals que tingueren lloc a Ginebra, l’any 1972, fa que el Govern franquista li retirés el passaport (mesura repressiva molt corrent a l’època) i el multés amb 200.000 pessetes, honor que van compartir, amb ell, en Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, Josep Faulí, Albert Manent i Joan Triadú.

La seva llarga trajectòria literària i de servei a Catalunya, la nostra pàtria, li ha valgut diversos reconeixements en forma de premis i homenatges: en els Jocs Florals de l’Ateneu Arenyenc (1935), la Flor Natural als Jocs Florals de Mataró (1936). Als Jocs Florals celebrats a l’exili de Veneçuela li concedeixen el premi al millor llibre de poemes publicat durant els dos anys anteriors. El Josep Ixart (1966), Personatge Cultural de l’Any (Brasil, 1980), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1985), guardó del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals), etc. Aquest desbordant currículum encara fa més xocant la descripció que feia d’ell mateix com a home “contemplatiu, somiatruites i mandrós”, tot el contrari del que va demostrar amb els fets.

Va casar-se amb Maria-Teresa Coll, amb qui van tenir quatre fills. En un homenatge pòstum, l’Ajuntament d’Arenys el nomena Fill Predilecte de la Vila com a “...escriptor, historiador i polític defensor de les llibertats nacionals...”.

Tinguem molt present l’obra i l’exemple d’en Fèlix perquè, com diu ell en un dels seus poemes, ens ha ajudat a posar “l’estel damunt la bandera”.

INDEPENDÈNCIA

Ens hem proposat un objectiu, i el complirem. Els catalans i catalanes quan tenim una cosa al cap, és difícil que ens convencin del contrari.
Ens mou la dignitat, el sentit de treballar bé, amb empenta, la responsabilitat, el seny...Les ganes de tenir un país millor, més democràtic, amb més oportunitats.
Deixar enrere el sentir-nos malament pels atacs reiterats a la nostra llengua, a la nostra cultura, a la nostra manera de fer. I sobretot l’atac més gran a la nostra economia i als nostres diners.
El nostre esforç del dia a dia ha de servir-nos per tenir un país que respon. Un país que fa front a les necessitats dels seus ciutadans.
Que els nostres diners es converteixin en serveis per a tots, per donar i fer un estat del benestar, amb totes les seves lletres: b,e,n,e,s,t,a,r. Que es tradueixi en la igualtat d’oportunitats i la no discriminació i amb una justícia social com cal.
Catalunya sempre ha estat capdavantera i ho tornarà a ser. Ens mou la voluntat de ser i això fa que surti la força i el coratge necessaris per acomplir allò que calgui.
Econòmicament, ens en sortirem perquè tenim tots els elements per fer-ho: una terra amb recursos i que els sabem explotar, uns homes i dones treballadors i valents i uns joves que volen futur. Tots junts farem l’Estat català.
Ens sentirem orgullosos de la nostra cultura, llengua i tradicions i potenciarem la nostra història, també robada com els nostres diners i arraconada en el temps.
La nostra llibertat ens donarà oxigen, la nostra llibertat ens farà vius.
Us animo amics i amigues a sortir de les vostres llars per reclamar allò que és nostre i ha estat molt de temps segrestat.
La nació catalana ha de tornar a renéixer i aquest cop ja no ens l’arravataran mai més, perquè sabem com és de valuós el sentiment de pertinença, ni serà oblidada en la història dels pobles del món.
Deixeu de lamentar-vos, i de fer crítiques entre nosaltres, som una societat plural i per això és rica, diversa i ha de ser pròspera i democràtica.
Hem de visualitzar tots junts el nostre futur. Un futur d’oportunitats i llibertats per a tothom.
Penseu en Catalunya i unim els nostres cors per veure la llum de la nostra independència.
Després de l’11 S, Catalunya ha de fer un pas més dintre del procés cap a la independència. Esperem que el faci el Govern de Catalunya, perquè, si no, s’haurà de moure la societat civil.
Aquest procés no pot durar més en el temps, perquè fa mal al nostre poble, i això no es pot permetre de cap de les maneres.
S’han d’acabar les retallades, l’atur, la desocupació dels joves, la pobresa apareguda arran de la crisi, les penúries dels infants...El Govern de Catalunya i la seva Administració pública han de poder donar uns serveis públics de qualitat en educació, sanitat, serveis socials, infraestructures, mitjans de comunicació...
No volem més malbarataments en els serveis públics, no volem privatitzacions de la TV, ni de mitjans de comunicació, no volem privatitzacions del sector públic. No volem la venda de patrimoni de la Generalitat per cobrir el dèficit fiscal...
No volem que els nostres avis es quedin sense residències ni sense pensions, ni tampoc la desatenció dels discapacitats.
 No volem quedar-nos sense sanitat pública, sense educació ni sense cultura.

Volem un sistema econòmic financer que permeti fer créixer el país en tots sentits, tenint unes bones infraestructures que permetin el desenvolupament de Catalunya com un estat ric i pròsper i que les persones estiguin ateses com cal.
Hem de donar el pas que calgui per aconseguir-ho. Volem la independència.
El poble, la ciutadania de Catalunya, no pot continuar en l’estat de precarietat en el qual es troba. Els catalans i catalanes no ens ho mereixem.

Fem memòria del 1715 fins ..... i el que ens mancarà.

1715. - “Solamente hablan en su lengua materna y ningún común (ayuntamiento) hasta ahora escribía sino es en Cathalán, sin practicarse el uso de la lengua española” (…) “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado…” (1715, José Patiño, presidente de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno. Consulta del Consejo de Castillas sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña)

1755. - “Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán”. (Padre Jorge Caputi de Mataró, 1755)

1802. - “¿Por qué se ha de continuar la enseñanza del catecismo y oraciones en el vulgar catalán a los niños en la escuela? ¿No es esto cerrar la puerta al tesoro que esconde la lengua castellana?” (Jaime Villanueva. Cura y escritor valenciano, 1802)

1828. - “Siendo las partidas de Bautismo, de Matrimonio y de defunción unos documentos fehacientes en todos los Tribunales del Reino, se hace preciso que en lo sucesivo se extiendan en idioma castellano, que es el idioma del Gobierno…” (Orden del obispo español de Girona Dionisio Castaño y Bermúdez fechada el día 16 d’abril de 1828)

1837. - “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás (…) que ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija se la entregará en el momento (…) y así sucesivamente (…) hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena (…) que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición” (Edicto del Gobierno Superior Político de la Baleares, 1837)

1857. - Ley Moyano de instrucción pública, la cual sólo autoritza el castellano en las escuelas

1867. - Prohibición que las piezas teatrales se escriban exclusivamente "en los dialectos de las provincias de España", por parte del ministro de Gobernación español González Bravo

1870. - Ley del Registro Civil que priva el uso del catalán

1881. - Ley de enjuiciamiento civil que prohíbe el uso del catalán en el juzgado

1896. - La Dirección general de Correos y Telégrafos prohíbe hablar en catalán por teléfono en toda España

1924. - El General Losada es nombrado presidente interino de la Mancomunidad de Cataluña e implantó la enseñanza en castellano en las escuelas de la Mancomunidad

1924. - Los Juegos Florales de Barcelona se deben celebrar en Tolosa debido a la dictadura de Primo de Rivera

1924. - Antoni Gaudí, a la edad de 72 años, es detenido acusado de insultar a un policía. En la Delegación de Policía es insultado por responder en catalán y no en castellano

1924. - Por Real Orden, se sancionarán los maestros que enseñen en catalán

1926. - Real orden que afecta quien se niegue a utilizar el castellano. Real decreto por el cual se sanciona la enseñanza del catalán con el traslado del maestro

1931. - “Hablar de algo catalán, o hablar en catalán, en un café de Madrid o en alguna otra ciudad española, expone automáticamente al hablante a una reacción hostil” (José Antonio Maravall, 1931)

1939. - "La unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad, la española" (Paquito de España, 1939)

"En los años sesenta y en tiempos de Franco, cuando la lengua catalana estaba todavía en gran parte prohibida más allá de la privacidad del hogar hubo un incidente en la emisora de radio española Cadena SER que todavía hoy se recuerda en Cataluña. La voz más conocida de la época, un presentador llamado Bobby Deglané invitó a la comediante catalana Mary Santpere, muy conocida también en toda España, a su espacio de fin de semana. Sólo empezar, el locutor dijo "Mary, no es cierto que los catalanes, más que hablar, ladran como los perros?" Sorprendida, la Santpere respondió tras pensarlo un instante: "Yo no lo diría, esto, pero lo que sí te puedo decir es que, en Cataluña, es muy típico poner el nombre de Bobby a un perro ... "