M'hi ha fet pensar el que està passant políticament al voltant de l'independentisme. Tenim un full de ruta, és a dir, un trajecte molt clar fins arribar al nostre destí, a l'objectiu de la independència, i tenim també un calendari, és a dir, el temps que hem previst invertirem en l'execució del full de ruta, 18 mesos.

M'hi ha fet pensar el que està passant políticament al voltant de l'independentisme. Tenim un full de ruta, és a dir, un trajecte molt clar fins arribar al nostre destí, a l'objectiu de la independència, i tenim també un calendari, és a dir, el temps que hem previst invertirem en l'execució del full de ruta, 18 mesos.

Però vivim envoltats d'un soroll permanent dels qui, tot i saber que estem fent el camí i del temps que hem dit cal invertir per fer el trajecte, no paren de remugar que si encara no arribem que com és que encara no hem arribat, que si anem massa lents, que si ja hi hauríem de ser, que si fem tard, que si tenim pressa, etc. I jo aquesta actitud la trobo d'un infantilisme esgotador. No per remugar més arribarem abans, no per criticar permanentment que encara no hàgim arribat tindrem fet tot el que cal fer en aquest trajecte, que és la clau per arribar al nostre destí.

Cal recordar que aquest full de ruta i aquesta previsió de durada del trajecte estan consensuats per tots els principals agents implicats en el moviment independentista: partits polítics i societat civil. I a més a més s'està executant amb compromís i encert per part del Govern, del primer govern independentista de la Catalunya actual.

Malgrat això no podem negar les dificultats que han sortit i que fan perillar poder fer la feina que cal fer i en el temps que ens havíem marcat. M'estic referint, evidentment, al sabotatge de la CUP als pressupostos de la independència que havia preparat el Govern, i m'estic referint a l'incompliment del pacte signat per la CUP i que aquests hagin dit que ja no s'hi senten vinculats, perquè han mutat.

No tenir pressupostos, amb tot el que implicaven i es necessitava d'ells per executar el pla independentista i haver trencat el pla acordat és una greu entrebanc que encara no sabem quines conseqüències tindrà. L'afectació més greu és que no sabem si tenim la majoria que ens cal per fer la independència. Aquest, i no cap altre, és el principal problema que té ara mateix el full de ruta a per fer la independència. Per això el President Puigdemont ha plantejat al Parlament una qüestió de confiança.

Aquesta qüestió de confiança només té un objectiu i només té dues possibles solucions. L'objectiu és saber si, malgrat el que ha passat, es pot comptar amb la CUP per fer la independència o no. I, dissortadament, aquest interrogant només el pot respondre la CUP. No s'ha de parlar ni negociar res amb ells. Estan interpel·lats, pel President, pel Govern, per la majoria parlamentària independentista que representa Junts pel Sí i, entenc també, que per la majoria social independentista, a clarificar-se, a dir-nos si malgrat tot podem comptar amb ells i ens donen garanties de compliment del que s'acordi, o no.

Si podem comptar amb ells, cosa que insisteixo només depèn d'ells, el procés seguirà endavant, i llavors serà el moment d'analitzar l'impacte que aquesta derrapada hagi pogut tenir en el full de ruta i en el calendari, i d'introduir aquells canvis tàctics o estratègics que calgui per arribar al nostre destí.

Si no s'hi pot confiar, llavors l'escenari canvia totalment. Serà la constatació que no tenim una majoria suficient al Parlament per fer la independència, i inevitablement haurem d'acudir a les urnes, perquè la legislatura s'haurà acabat. I amb la legislatura, les opcions per a la independència que ara mateix es donaven o això ens vam creure, després del 27S. I s'obrirà un escenari molt obert, en el que pot passar qualsevol cosa.

Incomprensiblement, enlloc de que tot l'independentisme se centrés en aquesta exigència a la CUP de clarificar la seva posició i compromís, el que ens hem trobat és que sobtadament una colla de gent, des de motivacions molt diverses, s'han abraonat sobre qui condueix el procés i gestiona el full de ruta. Uns diuen que no es condueix prou bé. Uns altres que s'ha de reprogramar el GPS. Uns altres que ens hem equivocat de carretera. Uns altres que falta benzina. Uns altres que conduïm lents. Uns altres que agafem els revolts massa oberts. Uns altres que volen parar a pixar. Uns altres que cal conduir desobeint el codi de circulació, etc etc etc

I si a aquest insòlit grup d'experts que al primer revolt, enlloc de centrar-se en la causa única de la derrapada, s'han abraonat sobre volant i conductor amb receptes tan exòtiques com vulgueu, hi afegim els que des del darrere no paren de dir si ja arribem, si falta molt, etc... el panorama que hem generat és d'una autèntica bogeria, oferint una imatge penosa de descontrol que no aporta res de positiu al procés. Tot el contrari, crec que ho estem fent tot perquè la independència, enlloc de recollir més suports i eixamplar la seva base social, en perdi. La situació creada ens deixa més a prop d'estar jugant als autos de xoc que no pas del que era el rumb que tenia aquest govern i el full de ruta, d'estar fent, amb rigor, tot el que cal per ser independents.

Ara mateix hauríem d'estar tots pendents d'una única cosa: de saber què pensa fer la CUP, de saber si es pot comptar amb ells i ofereixen prou garanties de compromís perquè ens en poguem refiar... o no. És l'únic important. Sense saber això, la resta de coses són autèntiques xorrades. Però no són xorrades innòcues, sinó profundament tòxiques, perquè fan perdre de vista què és l'únic important ara, i ofereixen solucions placebo de tota mena sense haver pogut resoldre l'interrogant clau, que és saber si som o no majoria al Parlament per fer la independència.

Tot aquest debat del RI, RUI, tots aquests manifestos, totes aquestes expressions del pensament màgic l'únic que fan és treure transcendència al que ha passat, és a dir, a l'incompliment d'uns pactes i al sabotatge als pressupostos de la independència. Tota aquesta explosió delirant d'experts de tota mena en la conducció del procés independentista l'únic que fan és ocultar la gravetat de l'únic problema que ha tingut el full de ruta pactat i la previsió de calendari, és a dir, l'incompliment de la CUP. Tot el soroll generat l'únic que fa és silenciar les veus que exigien a la CUP la clarificació, sense condicions, de la seva postura, com a pas previ i necessari per a qualsevol altra cosa.

No serveix de res el pla més ben dissenyat del món si no som prou per fer-ho o no podem fiar-nos de amb qui l'hem de seguir. L'únic que ara podíem i havíem de fer era exigir una resposta clara a la situació creada. I aquesta resposta només la podia donar la CUP. Sense tenir clara aquesta resposta, la resta de coses que fem són focs d'encenalls. Com tot això del RI o del RUI, com aquesta votació de l'ANC, com aquests manifestos. No serveixen de res, o només serveixen per difuminar responsabilitats sobre l'únic entrebanc que ha tingut el full de ruta i amagar o fugir del veritable problema.

Per això he votat que no en la consulta de l'ANC, perquè crec ens hem de centrar en allò que és substantiu, i no en allò que és instrumental i que a sobre ens distreu de trobar sortides a les veritables dificultats del full de ruta.