El gran actiu que ha de recuperar el nou Partit Demòcrata Català és la credibilitat.

CDC va néixer l'any 1974 com una força humanista, nacionalista que s'inspirava en la socialdemocràcia sueca. Durant 42 anys, Convergència ha aplegat democratacristians, liberals, socialdemòcrates i conservadors; han confiat en el partit catalans de pedra picada i catalans d'adopció; nacionalistes, independentistes i autonomistes; empresaris i treballadors; joves i grans. El gran actiu de Convergència no era (sobretot) el seu posicionament ideològic, ni el seu posicionament com a partit de govern, i per tant, de poder. El seu gran actiu ha estat la seva credibilitat. La gent se l'ha cregut; ha cregut en el que ha predicat i en el que ha promès. Ha cregut en el que deien que era possible i l'han cregut quan ha dit que era impossible... Credibilitat. L'ADN invisible dels convergents era aquella química que permetia que les seves propostes sintonitzessin amb una majoria social que no volia ser enganyada.

Certament, els canvis que hi ha hagut a Catalunya durant els darrers anys ho han sacsejat tot. El procés sobiranista ha dinamitat el tauler polític, ha escombrat PSC i CiU com a forces hegemòniques i ha enlairat moviments populars i esquerrans com Catalunya Sí que es Pot (Podemos); antisistema com la CUP o independentistes clàssics com ERC; i ha enfilat com a primer partit de l'oposició al Parlament una formació desacomplexadament unionista que aspira a esgarrapar espai tant al PP com al PSOE com com és Ciutadans. És en aquest context que Convergència canvia de pell i esdevé -ningú diu que el nom sigui el definitiu- Partit Demòcrata Català.

El PDC és la sublimació del canvi generacional radical impulsat pel president Artur Mas a CDC; és el canvi de pell que faci oblidar els Pujol, els Millet i companyia; és una nova fornada de polítics joves com Marta Pascal (1983), David Bonvehí (1979), Albert Batet (1979), Lluís Guinó (1969), Marc Castells (1972), Lluís Soler (1983) o Elsa Artadi (1976) futurs pesos pesants del partit. Gairebé cap d'ells havia nascut quan hi va haver el Maig Francès o la Primavera de Praga; quan van executar a garrot vil Salvador Puig Antich; quan es va produir el cop d'Estat contra la Xile de Salvador Allende o quan hi va haver la Revolució dels Clavells, a Portugal (Abril del 74, cantava Lluís Llach). És a dir, els grans referents d'una generació de polítics que ha governat Catalunya i Espanya fins avui. Aquests joves dirigents del PDC fins i tot els sona a història la fundació de CDC.
Amb tot, si bona part de l'espectre ideològic català està ocupat, quin hauria de ser el gran actiu del Partit Demòcrata? Només en té un: la credibilitat. CDC es va fer un espai polític quan ningú apostava per aquella formació nova per la seva credibilitat, per parlar com la gent normal del carrer, amb un llenguatge intel·ligible. La CDC que va derrotar el socialisme de Joan Reventos va saber arribar als catalans amb credibilitat en el discurs, en la comunicació, en la gestió i en els objectius. Fins i tot van saber fer creïble la seva calculada ambigüitat.

El gran repte dels Marta Pascal, David Bonvehí, Santi Vila o Mercè Conesa es continua dient credibilitat. Ser percebuts com polítics allunyats de la falsedat, la mentida i l'engany als catalans; que no sucumbeixen al gran mercadeig on tot es compra i es ven a preu de saldo; que saben el que fan i per què ho fan; que l'ambició no pot ser mai sinònim d'inconsciència. El gran actiu que ha de recuperar el nou Partit Demòcrata Català és aquest, el de la credibilitat. De fet, la porta en el seu ADN polític, i ara solament ha de modernitzar-la, actualitzar-la. I en aquest viatge ningú no hi sobra perquè el demà es construeix sobre la solidesa del present representat pel president Puigdemont i sobre l'experiència personalitzada en el president Mas.