Per molt que els votants o simpatitzants de la CUP s'expliquin i es justifiquin, la seva actitud és incomprensible.

El Parlament ha tombat finalment els pressupostos de Junts pel sí i el President Carles Puigdemont se sotmetrà al setembre a una moció de confiança que, o bé portarà a unes noves eleccions catalanes o bé, de no fer-ho, implicarà noves aliances que certificaran l'estripada de l'actual full de ruta. En la votació d'avui, els pressupostos elaborats pel ministre Junqueras han obtingut la confiança dels 62 parlamentaris de Junts pel sí, però no pas dels 10 de la CUP, que s'han arrenglerat amb els de Ciutadans, Partit dels Socialistes, Catalunya Sí que es Pot, i Partit Popular, un posicionament polític incomprensible en una formació d'esquerres que va comprometre's a treballar a favor del "procés", que es proclama independentista i que diu representar els interessos dels ciutadans més desfavorits.

Per molt que els votants o simpatitzants de la CUP s'expliquin i es justifiquin, la seva actitud és incomprensible. És impossible d'entendre-la, per molt que tant ells mateixos com alguns simpatitzats i fins i tot comentaristes de dretes s'afartin a dir que la seva actitud és coherent amb el seu pensament. M'inclino a pensar més aviat que un bon nombre de "cupaires" s'han deixat portar per il.lusions revolucionàries i protagonismes infantils que els allunyen del sentit comú i del sentit de la realitat. Sigui com sigui, han obtingut els vots que han obtingut, i si hi ha tanta gent que els va votar significa que la seva opció ha de ser tant respectada com qualsevol altra en el joc de la democràcia.

Més enllà de la mirada curta centrada en la CUP, cal reflexionar també sobre l'estat del procés i la força real de Junts pel Sí per tirar-lo endavant. Quan es van donar els resultats electorals del Setembre passat, ja em va semblar que les manifestacions triomfalistes per la victòria de la coalició eren si més no un pèl exagerades, i ara es demostra amb certa crueltat. Aquelles eleccions, que suposadament havien de constituir un sí o un no al procés cap a la independència, en veritat -ara ho sabem- no van ser tal cosa. Els partits polítics van votar no tan sols en clau nacional sinó també en clau social, en clau econòmica, en clau cultural, en clau tribal i en moltes més claus, i van donar com a resultat un majoria de vot més contrari que no pas a favor del procés, i un arc parlamentari que si bé donava la majoria d'escons a Junts pel Sí, quedava massa fragmentat per abordar un projecte de govern.

Em sembla molt digne i correcte que en Carles Puigdemont confessi que sense pressupost i sense compromís fiable amb la CUP aquesta legislatura no té recorregut i que, per tant, s'hagi de sotmetre a una moció de censura que ho determini tot el mes de setembre. Potser aquests mesos, interessos electorals immediats al marge, puguin comportar un replantejament dels propòsits, dels objectius i del calendari del procés, sense perdre de vista les necessitats d'un país que necessita aixecar el cap urgentment i sense enganyar-se sobre quin és el veritable sentir majoritari del poble respecte aquesta qüestió, prou embolicat. Ara com ara, i per molt que costi acceptar-ho, el full de ruta s'ha estripat i cal abandonar-lo o bé reescriure'l.