Això salva de moment el procés d'un error encara més greu que tots els que ha anat acumulant: la precipitació cap a la desunió.

El fracàs, el nou fracàs de Junts pel Sí i la CUP, ha estat interpretat i reinterpretat fins al cansament aquests dies. Hi ha dues maneres d'entendre la realitat que es poden ajustar sota el paraigua balsàmic d'un objectiu comú: la independència. Són les de Convergència i Esquerra Republicana. Costa Déu i ajuda confluir les dues dues sensibilitats, però al final la fórmula d'una llista unitària i un govern compartit ho han facilitat. Amb tantes pegues, tensions i incomoditat com es vulgui, però ho han facilitat.
Hi ha una tercera manera d'entendre la realitat molt menys ajustable. La de la CUP. Els portaveus de la CUP insistien abans de les eleccions al Parlament que no integrar-se en la candidatura de Junts pel Sí implicava grans avantatges. El primer i el més sonor: atraure els electors independentistes d'esquerra que mai votarien una llista on hi hagués Convergència Democràtica. Potser tenien raó. No se sabrà mai. Però el que sí que ha quedat diàfan en aquests mesos de legislatura és que desentendre's del govern d'unitat els n'ha separat excessivament.

La CUP ha fet prevaldre durant tot aquest temps les pròpies raons, les pròpies conviccions i la pròpia estratègia a la unitat necessària. I això els ha portat a dir que rebutjar els pressupostos no trenca el pacte d'estabilitat parlamentària, no comporta inestabilitat. Ha estat "estable" el ple del Parlament que ha rebutjat els pressupostos del govern? És més estable la relació entre Junts pel Sí i la CUP avui que fa una setmana? Ben segur que no. És "estabilitat" una qüestió de confiança al president de la Generalitat pocs mesos després d'encetar la legislatura? És clar que no.

Arribats a aquesta amarga constatació, és fàcil de preveure que a partir d'ara, i encara més davant la imminència d'unes noves eleccions al Parlament espanyol, cada opció independentista es reafirmarà en les pròpies sigles. Convergència, més que ningú, necessita fer pinya i retrobar-se en uns electors que considera desconcertats. Aquesta reafirmació, la reafirmació de tots covada a còpia de reafirmacions de la CUP, no ajuda gens el procés. Perquè les discrepàncies prevalen sobre les coincidències. Però s'ha fet inevitable.

La segona temptació que es pot derivar del rebuig als pressupostos, i com a conseqüència lògica de la moció de censura, és la liquidació de la legislatura i la convocatòria de noves eleccions. Davant la impotència per arribar a acords realment estables, per governar bé i per eixamplar la base social independentista, convocar de nou a urnes pot definir un nou punt d'inflexió. Un nou punt de partida per a alguns inevitable. Però això no es pot ni tan sols plantejar sense una reflexió més llarga.

La reflexió queda garantida per les circumstàncies. Perquè d'ací a la qüestió de confiança passaran uns mesos. Aquest temps de reflexió, que l'independentisme s'ha de donar, més enllà de les circumstàncies, convé a tothom. Això salva de moment el procés d'un error encara més greu que tots els que ha anat acumulant: la precipitació cap a la desunió.