En Dues Paraules: Injustificable.

Un cop explicat què representa tenir un dèficit de 1,2 bilions, ens hem de preguntar si aquesta situació és normal, justa o justificable. Ja hem dit que és normal que les comunitats riques tinguin dèficits fiscals. Per tant, en la mesura que Catalunya és relativament rica i que és part d’Espanya, serà normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal. La pregunta, però, no és si es pot justificar que Catalunya tingui un dèficit fiscal amb Espanya, sinó si és just que la dimensió d’aquest dèficit s’apropi als 1,2 bilions de pessetes. Alguns polítics i mitjans de comunicació han intentat justificar aquesta magnitud de diferents maneres que passem a discutir.
 
Primera "Justificació": El Dèficit és Normal en un Context Internacional
Una manera de justificar el dèficit fiscal català és dir que hi ha moltes regions europees que tenen dèficits fiscals similars. Normalment, qui argumenta això dóna algunes dades de regions riques alemanyes i mostra que, efectivament, tenen dèficits similars.
La comparació, però, no s’ha de fer amb les regions riques d’Alemanya sinó amb les regions europees que tenen un nivell de riquesa similar al de Catalunya, i això és el que fem al Quadre 1. A la primera columna es veu la renda per persona de cada comunitat. Veiem que, si posem que Europa té una renda mitjana d’1, Catalunya té una renda de 0.93. És a dir, ¡la renda per càpita catalana no arriba a la mitjana europea! Les regions que tenen una renda més o menys similar són les llistades a la taula. Per exemple, l’Aquitània francesa té una renda una mica superior a la nostra mentre que la regió de Migdia-Pirineus francesa té una renda una mica inferior. La segona columna mostra el dèficit fiscal que cadascuna d’aquestes regions té amb llurs governs respectius com a percentatge del seu PIB. Com ja hem assenyalat, el dèficit fiscal de Catalunya respecte d’Espanya volta el 10% del PIB (un número negatiu significa dèficit, mentre que un número positiu significa superàvit fiscal). Veiem que, de les 14 regions mostrades, 9 tenen un superàvit fiscal. De les restants, cap regió té un dèficit superior al 3% del PIB i només dues regions tenen un dèficit superior al 2%. Un dèficit fiscal per a Catalunya que ronda el 10% del PIB, doncs, no es pot justificar de cap manera si fem una comparació internacional amb les regions europees de renda similar.
 

	PIB per Càpita (UE=1)	Saldo Fiscal (% del PIB)
Catalunya	0.93	-9.76%
Aquitània (França)	0.95	2.31%
Migdia-Pirineus (França)	0.9	5.21%
Provença-Alps (França)	0.95	1.30%
Abruços (Itàlia)	0.91	13.65%
Úmbria (Itàlia)	1	1.08%
Suècia Oest (Suècia)	0.95	-1.22%
Suècia Sud (Suècia)	0.94	0.73%
Yorkshire (Regne Unit)	0.91	0.44%
East Midlands (Regne Unit)	0.93	-0.46%
South West (Regne Unit)	0.94	0.29%
Escòcia (Regne Unit)	0.97	5.49%
Rheinland-Pfalz (Alemanya)	1.01	-2.92%
Niedersachsen (Alemanya)	1.04	-1.13%
Lisboa-Vale do Tajo (Portugal)	0.94	-1.95%

 
QUADRE 1: DÈFICIT FISCAL I PIB DE REGIONS EUROPEES COMPARABLES AMB CATALUNYA. Font, "Catalunya i Espanya: una relació fiscal a revisar" pàgina 145, Òmnium Cultural, Editorial Proa, 1998.
Podríem comparar cada regió d’Europa, no amb la mitjana europea sinó amb la mitjana de les regions de l’estat al què pertany. En aquest sentit, Catalunya tampoc surt massa ben parada. La renda per càpita catalana és el 20% més alta que la mitjana espanyola. Entre les regions que tenen un 20% de renda més que la mitjana de llurs països hi ha l’Illa de França, l’Emília-Romanya i la Lombardia italianes, Baviera i Baden-Württemberg alemanyes, el South East britànic i Estocolm suec. Doncs bé, entre totes aquestes regions, només les dues italianes tenen dèficits fiscals comparables als catalans (i tots sabem de les queixes que la Lombardia italiana fa dels excessius dèficits fiscals en relació a Itàlia).
Sense deixar les comparacions internacionals, hi ha qui diu que és normal que a Espanya hi hagi més redistribució perquè els "desequilibris regionals" a Espanya són més grans que els d’altres països europeus. Aquesta afirmació tampoc s’ajusta a la realitat. Un estudi de la Comissió Europea calcula una mesura de tals "desequilibris regionals" i mostra que el país més "desequilibrat" és Alemanya amb un coeficient de 32,7, seguit de França (27,2), Itàlia (24,5), Regne Unit (19) i Espanya (15).
Per tant, les comparacions internacionals de desigualtats de rendes regionals no justifiquen el colossal dèficit fiscal català.

 
Segona "Justificació": El Dèficit ens Interessa per Finançar el Superàvit Comercial.
Una segona justificació sovint apuntada per economistes i observadors diu que el dèficit fiscal és bo per a Catalunya ja que potencia les vendes de productes catalans a Espanya. Aquest argument s’expressa de diferents maneres. Tots hem sentit a dir: "Com que Espanya és el principal mercat dels productes catalans, el dèficit fiscal beneficia la indústria catalana perquè augmenta el nivell de vida dels nostres principals compradors", "no es pot parlar de dèficit fiscal sense tenir en compte la balança comercial", o bé "Catalunya no es pot queixar del dèficit fiscal i no mirar els guanys que obté de vendre al mercat espanyol".
Malgrat que aquests arguments estan sovint envoltats d’una retòrica econòmica que els fa semblar certs, són arguments absolutament insostenibles: a Catalunya NO li interessa tenir un dèficit fiscal per finançar un superàvit comercial. Anem per parts.
La balança comercial és la diferència entre el que Catalunya ven a Espanya i el que Espanya ven a Catalunya. Com que Catalunya ven a Espanya més que no pas compra, es diu que Catalunya té un superàvit comercial. Val a dir que quan els consumidors espanyols compren productes catalans ho fan de manera voluntària i intercanvien llurs diners per mercaderies catalanes: els diners van d’Espanya cap a Catalunya i, a canvi, les mercaderies van de Catalunya cap a Espanya. Hi ha gent que, seguint aquest raonament, cau en la temptació de dir: si els espanyols no tinguessin diners, no ens comprarien productes. I això és ben cert. El que no és cert, però, és que això vulgui dir que ens interessi donar-los-hi diners (a canvi de res) per què ens puguin comprar: a cap botiguer català li interessa sortir al carrer a regalar bitllets de mil per què la gent entri a comprar els seus productes. És cert que si ho fes vendria més. Però no és cert que li interessi. I no li interessarà per dues raons. Primera, si regala diners a la primera senyora que passa, no té cap garantia que aquesta senyora gastarà diners a la seva botiga (els espanyols poden decidir NO gastar els diners que els regalem en productes catalans. De fet, ells es gasten una part petita del seus diners en productes catalans, i quan regalem 1000 pessetes ells només se’n gasten 100 a Catalunya, el negoci ja no sembla tan bo).
Segona, fins i tot en el cas que es gastin tots els diners en els nostres productes no ens interessaria regalar-los-hi els diners. ¿Creu algú que a alguna botiguera li interessa regalar 10.000 pessetes a canvi que la persona que rep el regal es gasti les 10.000 pessetes comprant uns pantalons? Clarament no, ja que la botiguera ha de calcular que, abans del regal, té 10.000 pessetes més uns pantalons. Després de l’operació només té les 10.000 pessetes per la qual cosa, en el total de l’operació, no només no ha guanyat res si no que, a més, ¡ha perdut els pantalons! Pot ser que li agradi de regalar pantalons, però de cap manera és cert que li interessa regalar diners per augmentar les vendes.
El què sí que és cert és que als catalans ens interessa que els nostres clients siguin rics. Tots els comerciants saben que venen més si els clients tenen diners. Ara bé, què fan els comerciants quan els clients no tenen diners i volen vendre? Doncs donen un crèdit. I si Catalunya vol vendre productes a ciutadans espanyols i aquests no tenen diners, el que ens interessaria fer no és donar-los-hi diners a través de dèficits fiscals sinó fer préstecs. Si ho féssim així, els fluxos comercials entre Catalunya i Espanya serien idèntics als que hi ha ara. La diferència és que al final de l’operació els catalans seríem els propietaris d’uns actius financers que els espanyols ens haurien de retornar. Els catalans podríem ser els propietaris d’innumerables negocis per tot Espanya. És més, Barcelona podria ser el centre financer europeu que no és, a diferència de Milà o Frankfurt (dos ciutats que, com Barcelona, no són capitals d’Estat i són centres financers importants).
En definitiva, doncs, el dèficit fiscal no es pot justificar amb l’argument que ens interessa per ampliar els nostres mercats. Potser voldríem tenir dèficit per altres raons, però no perquè ens interessi econòmicament.

 
Tercera "Justificació": Catalunya té un Deute Històric que ha de Retornar
Una tercera justificació que sovint es proposa per a l’existència d’un dèficit fiscal d’1,2 bilions de pessetes diu que la indústria catalana es va desenvolupar al segle passat i principis d’aquest gràcies al proteccionisme del govern espanyol: el govern espanyol tancava les fronteres i no deixava que els productes d’altres països europeus entressin al mercat espanyol, cosa que donava un privilegi als productes catalans. Gràcies a això, diria l’argument, la indústria catalana es va desenvolupar i Catalunya va adquirir un deute històric amb Espanya. El dèficit fiscal, diuen els defensors d’aquesta idea, és una compensació per aquest deute adquirit.
Desafortunadament, aquest argument tampoc justifica un dèficit fiscal d’1,2 bilions de pessetes per diverses raons. Primera, és cert que la indústria catalana es va desenvolupar en l’època en què Espanya era proteccionista. Ara bé, això no vol dir que es desenvolupés gràcies al proteccionisme espanyol. De fet, moltes altres indústries de molts altres països es van desenvolupar just al mateix temps. Vol dir això que li deuen diners al govern espanyol?
Segona, més important que les indústries que es van desenvolupar arreu del món, és interessant veure les que NO es van desenvolupar. Al cap i a la fi, el proteccionisme espanyol protegia tant els venedors catalans com els castellans o extremenys. Com és que a aquests d’altres indrets no es va desenvolupar la indústria tant com a Catalunya? No serà que, més que el proteccionisme del govern, el que va desenvolupar la indústria catalana va ser la iniciativa i la creativitat de l’empresari català i la força del treballador català? Si és així, a sant de què tenim un deute històric?
Tercera, a més d’una política proteccionista, el govern espanyol de l’època tenia altres polítiques econòmiques, moltes de les quals perjudicaven ostensiblement Catalunya. Dos exemples són els elevats impostos de transmissions patrimonials i el descarat favoritisme per grans indústries i monopolis que perjudicaven la petita empresa catalana. Potser en lloc de dir que la indústria catalana va néixer i créixer gràcies al govern espanyol hauríem de dir que ho va fer malgrat el govern espanyol.
Quarta, ja hem assenyalat que és normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal perquè és una comunitat rica. El que cal justificar és que el dèficit sigui d’1,2 bilions i no hi ha res en l’argument del "deute històric" que ens ajudi a justificar això. És a dir, suposant que tinguem un deute històric, per què hem de pagar 1,2 bilions anuals i no 0,1 bilions o 50 bilions? Fins que no es mesuri correctament el deute històric no podem dir quin és el pagament "just" que hem de fer per retornar el suposat deute i, per tant, aquest argument és poc útil com a justificació de la magnitud del nostre dèficit fiscal.
 
Quarta "Justificació": Catalunya ha de ser Solidària amb les Regions Pobres d’Espanya
Hi ha qui diu que tenim un dèficit fiscal, "no perquè ens interessa per a ampliar mercats, ni perquè tinguem un deute històric, sinó perquè volem ser solidaris amb els nostres compatriotes ‘menys afortunats’. Al cap i a la fi, a ningú no li agrada viure en un estat on les diferències de riquesa són molt grans. I el dèficit fiscal és una manera de reduir aquestes diferències que hi ha entre les regions espanyoles".
En aquest sentit, els defensors del concepte de solidaritat entre comunitats autònomes dirien que no és que Catalunya doni 1,2 bilions de pessetes a canvi de res, sinó que les dóna "a canvi de formar part d’una societat unificada que es diu Espanya".
Aquest argument tampoc justifica el dèficit fiscal que Catalunya manté amb Espanya.
Per començar cal recordar que el concepte de solidaritat s’ha d’aplicar amb les persones i no pas amb les regions o les comunitats autònomes. En aquest sentit, val la pena recordar que, tot i que és cert que hi ha diferències de renda mitjana entre Catalunya i d’altres comunitats de l’Estat espanyol, també és cert que aquestes diferències són mínimes si les comparem amb les grans diferències que hi ha entre les persones de dins de Catalunya. Catalunya és de les comunitats on la renda per càpita abans d’impostos i transferències és més igual. Ara bé, un cop comptats els impostos i les transferències, la renda per càpita entre les persones a Catalunya és de les més desiguals d’Espanya, la qual cosa vol dir que els impostos pagats pels catalans rics van a parar als ris d’altres comunicats i no pas als pobres de Catalunya. De fet, els estudis econòmics indiquen que si eliminéssim les diferències de renda entre les comunitats espanyoles, només eliminaríem l’11% de les diferències de renda entre persones. Si el que volem és combatre la desigualtat de renda entre les persones, aleshores el que hauríem de fer és invertir 1,2 bilions de pessetes a les zones més pobres de Catalunya i no pas regalar els diners a d’altres comunitats per què aquestes s’ho puguin gastar en ampliar encara més les seves sobredimensionades burocràcies.
Segona, la solidaritat és un concepte que sovint empra sense entendre massa bé què vol dir. La solidaritat s'escau quan una regió A (Catalunya) veu que les regions B i C amb qui se sent identificada (per exemple, les regions d'Espanya), estan en una situació dolenta o desesperada i decideix voluntàriament donar-los-hi diners tot sabent que rebrà ajut d’aquestes regions retornaran el favor quan la situació s’inverteixi. Hi ha quatre aspectes d’aquesta definició que cal ressaltar: (1) els catalans s’han de sentir identificats amb els espanyols en un projecte comú d’estat, (2) els catalans han de veure que Espanya està en una situació dolenta o desesperada, (3) els catalans han de decidir donar els diners de manera voluntària i (4) els catalans han de saber que, de tant en quant, la solidaritat es produirà també a la inversa.
Diferents ciutadans de Catalunya se senten identificats amb Espanya de maneres diferents, per la qual cosa seria inútil discutir aquí si "el poble" català s’identifica o no amb l’espanyol. El que està més clar és que es fa difícil argumentar que Espanya es troba en una situació dolenta o desesperada, quan algunes de llurs comunitats decideixen de manera unilateral adoptar mesures tan cares com la jornada de 35 hores, l’augment de les pensions dels seus ciutadans o la medicamentada. L’aspecte de voluntarietat també és important ja que no només no s’ha preguntat mai a les famílies de Catalunya si realment volen donar 66.000 pessetes cada mes...a canvi de ser solidaris, o si prefereixen donar-ne només 10.000 o, com diu l’anunci, 100 pts al dia. I finalment, la solidaritat és un concepte que funciona en les dues direccions mentre que la situació espanyola en els darrers 60 anys només sembla anar en una direcció: uns sempre hi surten guanyant i els altres sempre hi surten perdent. ¿Com és que els espanyols no són solidaris amb els treballadors catalans que han de pagar peatges per anar a treballar?, ¿Com és que el govern de Madrid no és solidari amb el poble català quan veu que les multinacionals cinematogràfiques ignoren i maltracten la nostra llengua?
Tercera, hom hauria de pensar que dues de les condicions per a descriure la situació actual com a "solidaritat" serien que, com a mínim, es reconegués que l’esforç existeix tot fent públiques les dades que, ara com ara, el govern espanyol intenta amagar i que no s’acusés els catalans de "robar" els diners dels ciutadans de l’Estat espanyol, tal i com creia la senyora entrevistada per TVE1 que ja hem mencionat!
Quarta, un problema amb els "ajuts" interregionals és que no sembla que funcionin massa bé. Els estudis recents de l’evolució de les economies regionals de la comunitat europea, els Estats Units o Canadà demostren que les "donacions a canvi de res" com les que representen els dèficits fiscals no han servit per reduir les disparitats entre les regions. De fet, a partir de la introducció dels fons de cohesió europeus (fons que es van crear, precisament, per fer que les regions més pobres d’Europa convergissin vers les més riques), el procés de convergència real s’ha aturat. D’altres estudis mostren que fins i tot potser s’hauria de fer el contrari: la millor manera que les comunitats del sud d’Espanya vagin bé és que Catalunya vagi bé, ja que és el motor econòmic de l’Estat. En aquest sentit, regalar 1,2 bilions de pessetes cada any pot ser dolent tant per a Catalunya com per a aquestes comunitats.
Però el problema principal de la justificació del dèficit en termes de "solidaritat" és que a cap diccionari apareix la definició de solidari lligada al número 1,2 bilions. Ja hem dit que ningú no discuteix que Catalunya ha de mantenir un dèficit fiscal amb Espanya perquè es una comunitat relativament rica. El que estem intentar esbrinar, per tant, no és el signe sinó la magnitud que ha de tenir la nostra balança fiscal. Dir que Catalunya ha de ser solidària no justifica que el dèficit sigui d’1,2 bilions i no pas de 0,5 bilions o fins i tot 0,1 bilions de pessetes. Qui defensi la idea que Catalunya ha de ser solidària ens ha d’explicar com el concepte de solidaritat justifica un saldo d’1,2 bilions i no pas qualsevol altra quantitat. I això no ho ha fet ningú.