El Cost Real del Dèficit.

El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya representa un important drenatge de recursos que té uns costos socials i econòmics que poden arribar a ser molt importants.
En el vessant social, sovint es diu que el dèficit fa que Catalunya sigui solidària amb les comunitats de l’estat espanyol i s’oblida que a Catalunya mateix hi ha molta pobresa. Càritas estima que a Catalunya hi ha 900.000 persones que viuen en situació de pobresa. Les enquestes de pressupostos familiars encarregades pel govern espanyol assenyalen que les províncies més riques i més industrials és on hi ha més borses de pobresa. En aquest sentit, la societat catalana ha de poder triar ser solidària amb la gent de casa abans de ser-ho amb la gent de fora. No és just que els diners que haurien de servir per ajudar als catalans amb menys recursos acabin finançant burocràcies sobredimensionades a d’altres comunitats.
En el pla econòmic, la creació de l’euro ha eliminat la darrera xarxa de protecció econòmica que tenia el govern: la política monetària. A partir d’ara, les empreses, els treballadors, els consumidors i tots els ciutadans de Catalunya han de competir a Europa sabent que, quan les coses no vagin bé, la política monetària no podrà salvar-los. Per tant, malgrat que l’euro representarà molts beneficis per a Catalunya, també introduirà grans reptes que ens obligaran a anar amb molta cura. És cert que empresaris, treballadors, consumidors, polítics, estudiants, investigadors i tots els ciutadans de Catalunya hauran de fer esforços per què el país pugui competir. I també és cert que el govern de Catalunya ha de garantir als ciutadans que podran competir en igualtat de condicions. En aquest sentit, és el govern qui ha de garantir que les infraestructures i els serveis públics de què gaudeixen els catalans estan a l’alçada d’aquells de que gaudeix la competència europea. Els darrers estudis econòmics mostren que ens estem quedant enrere: línies de metro que mai no es construeixen, trens d’alta velocitat que mai no arriben, tercera pista a l’aeroport que mai no comença, ampliació dels ports més importants que no s’acabaran fins al 2010, desdoblament de carreteres congestionades que no es porten a terme, rondes col·lapsades pocs anys després de ser construïdes i universitats infradotades que no poden oferir el que la indústria necessita són només alguns dels senyals d’alarma que ens avisen que podríem estar començant a perdre el tren d’Europa. Ja hem dit que l’eliminació del dèficit ens podria posar a nivell europeu en tots aquests àmbits en qüestió de cinc anys.
L’actual dèficit fiscal està ofegant l’economia catalana, però el més curiós del cas és que també pot estar perjudicant seriosament l’economia espanyola ja que Catalunya és el motor econòmic de l’Estat. Estrangular l’economia catalana és com matar la gallina dels ous d’or.
Alguns observadors diuen que la solució al problema fiscal és la de deixar els impostos tal i com estan i que la despesa pública per habitant sigui la mateixa a tot Espanya. Com que, en l’actualitat, la despesa per habitant que fa el govern central a Catalunya està per sota de la que fa a la resta d’Espanya, això seria, certament, una bona manera de començar. Però no seria pas la solució als problemes de Catalunya.
Per començar, les zones on hi ha més activitat econòmica necessiten més infraestructures públiques (si hi ha més camions, es necessiten més carreteres). Per tant, la igualació de la despesa per habitant portarà a deficiències cròniques a les zones, com Catalunya, on hi ha més activitat. Més important encara, en un món de llibertat i democràcia com el que vivim, tot individu ha de tenir el dret de decidir si vol portar els seus nens a una bona escola o si vol portar els avis a un bon hospital quan aquests es posen malalts, sempre i quan s’ho paguin ells mateixos. De manera similar, una societat com la catalana ha de tenir el dret de decidir si vol tenir un bon sistema d’escoles públiques, uns bons hospitals, unes bones universitats, uns bons aeroports, unes pensions més decents i una gran xarxa de carreteres si, com a societat, s’ho vol i s’ho pot pagar. Per aconseguir això, una societat necessita tenir poder de decisió sobre quins i quants impostos recaptar i sobre com administrar la pròpia despesa pública. Catalunya, i això no ho neguem pas, ha de ser solidària i ajudar a pagar les despeses que el govern de l’Estat ha de fer i fins i tot ha d’ajudar les regions més pobres de l’estat. Un cop fet això, però, els catalans hem de tenir la llibertat de decidir quants impostos addicionals pagarem i com gastarem els diners recaptats. Perquè els catalans hem de poder tenir, si així ho decidim i si ens ho volem i podem pagar, les millors escoles d’Espanya, els millors hospitals d’Europa, i les millors universitats del món. També hem de poder decidir que els nostres avis cobrin unes pensions superiors a les que cobren altres avis d’altres indrets i hem de poder entrar al Segle XXI, el segle de la globalització, en condicions que ens permetin, no només sobreviure, sinó competir en igualtat de condicions amb francesos, alemanys, japonesos i americans.
Per tot això, els catalans hem de demanar que una part més gran dels diners que els nostres ciutadans, els nostres empresaris i els nostres treballadors generen amb llur esforç es quedin a Catalunya i s’utilitzin en benefici del poble català. No es tracta d’un problema folklòric. Es tracta del nostre futur i de la supervivència de la nostra economia i del nostre poble. ¡CATALUNYA RECLAMA LA JUSTÍCIA FISCAL!