El gran problema amb el que ens trobem és amb el de la desconfiança en nosaltres mateixos. És al·lucinantment cert. Jo sóc capaç de resistir-ho tot, fins i tot una entrevista al José Bono en un programa de ràdio, però em deixa fora de combat les baralles de carreró fosc i les ganivetades trinxeraires que encara sovint imperen entre els qui ens proposem el mateix objectiu: la independència de Catalunya. A mi, això em mata, no sé com enfrontar-m’hi, i hi veig sempre la pedra de Sísif, l’obstacle etern, allò que realment pot portar-nos al fracàs.
Fins el 27S, ens cal fer una severa autocrítica d'algunes de les mancances del moviment i, sobretot, enfortir el projecte. Cal passar d'un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid. Obsedits com estem en l'objectiu final, no ens adonem que cal seguir un camí. No es tracta només d'enlairar una bandera i una pancarta, sinó que cal que compartim un esperit, uns valors i un relat, i una xarxa consistent a la societat civil. Sobretot, cal que tinguem clar que depèn de cada un de nosaltres. I confiar en l’altre, que ho vol exactament igual que jo. La independència depèn de la responsabilitat personal, l'audàcia, l'esforç i l'excel·lència que hi posem cada un de nosaltres.
Però sobretot si volem guanyar, si realment la victòria és el que ens empeny, cal abandonar l’independentisme destructiu i abraçar-ne un de constructiu. Hem de buscar, com feres salvatges afamades, els punts de coincidència i s'han de construir connectivitats, entre independentistes. Això a tot arreu té un nom: projecte nacional compartit. El problema no és que hi hagi tres milions d'associacions nacionalistes, el problema és que siguin -siguem- incapaces de treballar en equip.
Si l'independentisme s'enforteix via els valors i el projecte en si mateix, serà irresistible. Jo ja no puc esperar més de tirar-me al sofà.
miércoles, 11 de marzo de 2015
domingo, 8 de marzo de 2015
Estaven convençuts de que el cas Pujol havia ensorrat el procés.
Tinc la certesa de que la majoria de catalans no estan disposats a creure el que diguin els mitjans espanyols. Després de dues dècades d´anticatalanisme ferotge a la pràctica totalitat dels mitjans espanyols, repetint com a lloros missatges com "en Cataluña se prohibe el castellano", no han aconseguit movilitzar al seu públic, aquesta immigració espanyola que és clara majoria a l`Àrea Metropolitana. Aquest públic, si es creiès el que diuen des de Madrid, hagués sortit al carrer com ho hem fet nosaltres, però les crides continues i abrandades per contrarestar la Via i la V només han omplert el centre de la Plaça Catalunya, on hi caben, tirant llarg, unes 10000 persones. Aquesta és la millor mostra de que l´"espanyolam", per dir-ho així, no es creu als Pedrojotas i Marhuendas de torn. Crec que l´espanyolam votarà No per adhesió identitària, sense recórrer a cap argument. A més, la seva negativa a sortir al carrer demostra que són conscients de que, ara mateix, només poden embolicar-se en una rojigualda cantant alló de "yo soy español, español" per celebrar una victòria de la Roja, perquè fer-ho en una manifestació de caire polític seria de pocasoltes, i creieu-me, no ho són pas. Crec que amb el vot clarament majoritari pel Sí a la resta de Catalunya i un 20-25% de Sí a l´Àrea Metropolitana la nostra victòria a les urnes serà ben clara. -- Per comentar la teva darrera frase haig d´explicar un moment radiofònic que recordo amb delit. Va ser l´1 de setembre, passats dos quarts de nou del matí a Radio Nacional. Els tertulians del programa el primer que van fer es saludar-se perquè feia un mes i mig que no es trobaven, (era la primera tertulia posterior a les vacances), i el segon que van fer és congratular-se, amb expressions de satisfacció a dojo, perquè "el proceso catalanista se ha desinflado". Estaven convençuts de que el cas Pujol havia ensorrat el procés, i si algú pot trobar el podcast i l´escolta veurà que no exagero si dic que per expressar la seva joia només podria emprar analogies de caràcter sexual. Bé, deu dies després els catalans vam protagonitzar la manifestació més gran de la història d´Europa, i 70 dies després vam demostrar al 9N que sabem el que volem i ho aconseguirem. Que això de "el proceso se desinfla" s´ho cregin a Madrit és normal, (necessiten creure-s´ho), pero no comprenc que un català com tu pugui escriure "Què fàcil era derrotar-nos". Com diu molt bé en Jofre Llombart al seu article d´avui, només podem perdre si nosaltres dimitim, (que no ho farem, oi?), o si es permet un referèndum vinculant com l´escocés i guanyés el No. Com ja he explicat, estic segur de que si ens deixen votar la victòria és segura. Podem comptar amb aquest 20-25% d´electorat teòricament unionista que també vol marxar d´aquesta Espanya ridícula. Tot i el desencís evident actual, amb paciència i voluntat ho aconseguirem.
El mes greu de tot es que la majoria de catalans estan disposats a creure's el mitjans espanyols, incloent-hi el periodico i la vanguardia. Mitjans que ja donen en Rivera com la gran esperança de la política espanyola, que es el marc de referència, i que per fi poden parlar de la fi del procés com fa el periodico. Quines ganes que en tenien! I repeteixo el pitjor es que la majoria de catalans els han comprat la idea. Que facil que era derrotarnos despres de tantes vies i tantes V.
El mes greu de tot es que la majoria de catalans estan disposats a creure's el mitjans espanyols, incloent-hi el periodico i la vanguardia. Mitjans que ja donen en Rivera com la gran esperança de la política espanyola, que es el marc de referència, i que per fi poden parlar de la fi del procés com fa el periodico. Quines ganes que en tenien! I repeteixo el pitjor es que la majoria de catalans els han comprat la idea. Que facil que era derrotarnos despres de tantes vies i tantes V.
sábado, 7 de marzo de 2015
Els partits sobiranistes estan venent la pell de l’ós abans.........
Felicito de tot cor qui va tenir la genial idea de les llistes separades de cara a una eleccions que es pretenen plebiscitàries. Les enquestes ja reflecteixen la minva d’intenció de vot a les opcions sobiranistes. No es tracta pas que en aquest país les enquestes siguin una font gaire fiable de coneixement, però en aquestes qüestions no n’hi ha d’altres, de fonts de coneixement, més enllà de la nostra intuïció. Recordo que el 9N, al col·legi electoral mateix, hi havia uns nanos que feien una enquesta. Em van preguntar si votaria una llista unitària i els vaig dir que sí. Aleshores em van preguntar a qui votaria si no hi havia llista unitària, i no vaig saber què respondre’ls: en unes eleccions tan transcendentals, no m’agradaria pas quedar-me sense votar, però si es tracta simplement de votar un partit polític, no veig gaires motius per votar ni els uns ni els altres, especialment si em paro a pensar en la gestió que estan duent a terme de l’anomenat procés.
Es veu que hi ha una crisi de confiança entre aquestes forces polítiques. Doncs imaginin-se la magnitud de la crisi de confiança que hi ha entre els electors i el conjunt dels polítics. La confiança és una actitud projectada cap el futur, i s’aplica allò que es pensa que no defraudarà les nostres expectatives. Quines són les nostres expectatives? L’emancipació nacional de Catalunya a través de la constitució d’un nou estat independent de l’estat espanyol. En sentit estricte només es pot confiar en les persones, ja que són les úniques que es poden haver compromès a actuar en un sentit determinat. De moment, els nostres polítics no s’han compromès a res, amb la qual cosa és difícil que es generi confiança. Fa més d’un any ens van dir que havien estudiat les diferents etapes del procés i que tenien tots els passos i totes les respostes a les actuacions del govern central preparades, però que, naturalment, eren matèria reservada i no podien concretar res davant l’opinió pública. Van necessitar Déu i ajuda per acordar una data i una pregunta per al referèndum. La pregunta era tan absurda que no se li hauria acudit ni al Sr. Saura en els seus bons temps. Tothom va tenir la mateixa percepció, però no s’hi va fer sang perquè la prioritat era una altra. Ara bé, a la primera dificultat amb què es van topar, va resultat que en realitat no tenien cap procediment previst, ni reaccions estudiades, i no estaven d’acord en res. I encara som en aquestes. Ara s’han posat d’acord que votem el 27-S, però no s’han posat d’acord en res més.
Confiar és un acte arriscat. Ens convertim en més o menys desconfiats en funció que la nostra experiència anterior hagi actuat sobre nosaltres com un escarment o un avís. I quina ha estat la nostra experiència fins ara? La manera d’actuar de cada partit és cada vegada més fàcil de predir, tenim un bon coneixement de com actuen i justament el que ens fa desconfiar és la seva incapacitat de canviar de comportament. Uns i altres ens han defraudat prou vegades perquè no puguem dir que no estàvem avisats.
Els partit sobiranistes estan venent la pell de l’ós abans d’haver assolit l’objectiu que ens uneix. Actuen com “professional partnerships”, és a dir, el seu únic compromís és amb la cadira. Els uns es pensen que faran el partit del president i trenta anys més a tirar de veta. Els altres lideraran les esquerres i aconseguiran que els facin beats. En realitat, si no s’aconsegueix l’objectiu comú, la independència, ni els uns ni els altres tenen cap mena de futur. Només em queda un dubte. Sempre hem afirmat que aquest moviment havia sorgit de baix a dalt. Si els de dalt fracassen, què farem els de baix? Algú s’està encarregant d’organitzar la resistència civil al marge de les institucions? I estem disposats a exercir-la? La llista única amb presència destacada de personalitats de diferents àmbits era, a parer meu, la millor opció. De vegades penso que en realitat tots pensen que el procés no té sortida possible i només pensen la manera de carregar els neulers a l’adversari.
sábado, 28 de febrero de 2015
El problema del «pensament feble» català.
El pensament feble és aquesta manera que tenim d'espatllar-ho tot per una coma. És aquesta manera de pensar en tots els problemes enlloc de pensar en les solucions. És aturar-se davant un problema enlloc de fer-hi front i superar-lo. És acovardir-se davant qualsevol circumstància enlloc de sentir-se segurs per superar-la. És aquesta manera de filar tan prim davant totes les coses que fa que al final s'acabi perdent el sentit de les coses. És aquest intentar ser els més perfectes, bons, solidaris i progressistes del planeta Terra, fins i tot si això implica carregar-se el projecte nacional. És aquest voler ser sempre els més purs quan tot el que ens envolta és merda, i pensar que podem sortir del toll de merda sense empastifar-nos.
El pensament feble és el que ens va portar, el 1936, a voler fer la revolució abans de guanyar la guerra. El pensament feble és aquell que calla davant l'assassinat dels Germans Badia o d'en Josep Maria Planas per por del que puguin fer els escamots mafiosos anarquistes. El pensament feble és el que porta a a que després que entre Guàrdies d'Assalt i Guàrdia Civil -fonamentalment- però també de milícies d'Estat Català, del PSUC i òbviament també de la CNT-FAI es venci l'aixecament feixista del 18 de juliol a Barcelona, s'obrin les portes dels quarters i es lliuri tot l'armament a la CNT-FAI perquè proclamin el seu estat de terror a la rereguarda republicana.
El pensament feble és el que no distingeix entre antifranquisme i lluita nacional. El pensament feble és el que entrega tota l'èpica de la resistència al franquisme al comunisme, obviant, ignorant, menystenint, el sacrifici, la militància i la lluita independentista que hi va ser des del mateix final de la guerra. El pensament feble és el que no sap distingir entre autonomisme i construcció i/o reconstrucció nacional.
El pensament feble és el que converteix en substantives totes les causes excepte la nacional, que es dilueix en aquest magma de bonisme. El pensament feble és el que es refugia en essències per por de la complexitat. El pensament feble és aquell que té por de respectar els que políticament no són com nosaltres, els que arriben des de trajectòries diferents.
Pensament feble és el de qui té el convenciment que només ell té la solució, i menysprea tot el que fan els altres. Pensament feble és l'ortodòxia testimonial davant l'heterodòxia de combat. Pensament feble és el que té por de tot el que no siguin ells davant un nosaltres ple de contradiccions. Pensament feble és voler bunqueritzar una llengua, el català, per por de la convivència amb el castellà. Pensament feble és autoexigir-se ser el que ningú ha aconseguit ser, i creure que tot ho assolirem sense cap dels peatges que tot el món ha pagat per poder ser. Pensament feble és voler ser un estat i tenir por de tenir un exèrcit, dir que Catalunya serà un territori "lliure" d'exèrcits. Pensament feble és estar més pendent d'un titular de premsa que de la capacitat d'imposar un relat.
Pensament feble és renunciar a fer un glop per por d'empassar-se un gripau.
Sí, pensament feble és tot allò que sempre ens ha portat a fracassar en els nostres objectius.
I sí, en el moment en el que està el procés sobiranista, el pensament feble és l'amenaça més real que tenim per impedir assolir la independència.
Pensament feble i imbecil·litat caminen de la mà i beuen de les mateixes fonts.
Pensament feble és el que porta a fer un comunicat de premsa dient que «el Govern renuncia al 9N» quan el Govern l'únic que feia era una jugada magistral per fer-lo possible.
Pensament feble és el que porta a posar en perill unes plebiscitàries, rebentant irresponsablement, inconscientment, la gran oportunitat que representava una gran candidatura central de país pel «Sí», i després intentar-ho vestir, argumentar, justificar des de fal·làcies i collonades diverses improvisades sobre la marxa.
Pensament feble és el que ni tan sols és capaç de valorar el potencial transformador i guanyador que té oferir-se davant la societat des de la seguretat que transmet la unitat, i ho contamina tot amb prejudicis ideològics.
Pensament feble és el que porta a no entendre res del que està passant i actuar cegat pel desig d'ensorrar l'altre, un altre amb qui saps que inevitablement hauràs d'arribar a la independència o no hi arribaràs mai.
Pensament feble és rebutjar 4 vegades la compareixença de Mas en una comissió d'investigació i finalment, quan ja ningú la demana, ser qui la demana amb l'únic objectiu de desgastar qui està institucionalment al capdavant del procés i en qui es concentren tots els atacs de l'unionisme per poder aturar el procés.
Pensament feble i eterna derrota són una mateixa cosa, i jo voldria per a tots nosaltres i per al procés que tinguéssim un pensament fort.
Forts per no paralitzar-se davant les amenaces. Forts per estar molt per sobre de tacticismes i de misèries. Forts per tenir la humilitat de saber que el gran repte és arribar a ser com els altres i no uns alliçonadors de la humanitat des de la nostra patètica realitat.
Quan Pompeu Fabra i Batista Roca, entre d'altres, van fundar Palestra, van triar un lema que avui té més vigència que mai per a aquell projecte de formació i militància del jovent: INTELIGÈNCIA I CARÀCTER. La intel·ligència, si no va acompanyada d'un caràcter fort, esdevé improductiva. I el caràcter fort sense intel·ligència és, a la seva vegada, feble i miop per definició.
La unió de la intel·ligència i el caràcter és el que ens dona la fortalesa, és el que ens fa forts, és el que fa del nostre pensament un pensament fort.
A això cal que aspirem. Per això cal que treballem i que convertim la nostra militància en testimoni vivent. Tota la resta de coses que fem estaran segurament molt bé. Però si no escombrem d'entre nosaltres i del nostre entorn el pensament feble, no arribarem enlloc.
El pensament feble és el que ens va portar, el 1936, a voler fer la revolució abans de guanyar la guerra. El pensament feble és aquell que calla davant l'assassinat dels Germans Badia o d'en Josep Maria Planas per por del que puguin fer els escamots mafiosos anarquistes. El pensament feble és el que porta a a que després que entre Guàrdies d'Assalt i Guàrdia Civil -fonamentalment- però també de milícies d'Estat Català, del PSUC i òbviament també de la CNT-FAI es venci l'aixecament feixista del 18 de juliol a Barcelona, s'obrin les portes dels quarters i es lliuri tot l'armament a la CNT-FAI perquè proclamin el seu estat de terror a la rereguarda republicana.
El pensament feble és el que no distingeix entre antifranquisme i lluita nacional. El pensament feble és el que entrega tota l'èpica de la resistència al franquisme al comunisme, obviant, ignorant, menystenint, el sacrifici, la militància i la lluita independentista que hi va ser des del mateix final de la guerra. El pensament feble és el que no sap distingir entre autonomisme i construcció i/o reconstrucció nacional.
El pensament feble és el que converteix en substantives totes les causes excepte la nacional, que es dilueix en aquest magma de bonisme. El pensament feble és el que es refugia en essències per por de la complexitat. El pensament feble és aquell que té por de respectar els que políticament no són com nosaltres, els que arriben des de trajectòries diferents.
Pensament feble és el de qui té el convenciment que només ell té la solució, i menysprea tot el que fan els altres. Pensament feble és l'ortodòxia testimonial davant l'heterodòxia de combat. Pensament feble és el que té por de tot el que no siguin ells davant un nosaltres ple de contradiccions. Pensament feble és voler bunqueritzar una llengua, el català, per por de la convivència amb el castellà. Pensament feble és autoexigir-se ser el que ningú ha aconseguit ser, i creure que tot ho assolirem sense cap dels peatges que tot el món ha pagat per poder ser. Pensament feble és voler ser un estat i tenir por de tenir un exèrcit, dir que Catalunya serà un territori "lliure" d'exèrcits. Pensament feble és estar més pendent d'un titular de premsa que de la capacitat d'imposar un relat.
Pensament feble és renunciar a fer un glop per por d'empassar-se un gripau.
Sí, pensament feble és tot allò que sempre ens ha portat a fracassar en els nostres objectius.
I sí, en el moment en el que està el procés sobiranista, el pensament feble és l'amenaça més real que tenim per impedir assolir la independència.
Pensament feble i imbecil·litat caminen de la mà i beuen de les mateixes fonts.
Pensament feble és el que porta a fer un comunicat de premsa dient que «el Govern renuncia al 9N» quan el Govern l'únic que feia era una jugada magistral per fer-lo possible.
Pensament feble és el que porta a posar en perill unes plebiscitàries, rebentant irresponsablement, inconscientment, la gran oportunitat que representava una gran candidatura central de país pel «Sí», i després intentar-ho vestir, argumentar, justificar des de fal·làcies i collonades diverses improvisades sobre la marxa.
Pensament feble és el que ni tan sols és capaç de valorar el potencial transformador i guanyador que té oferir-se davant la societat des de la seguretat que transmet la unitat, i ho contamina tot amb prejudicis ideològics.
Pensament feble és el que porta a no entendre res del que està passant i actuar cegat pel desig d'ensorrar l'altre, un altre amb qui saps que inevitablement hauràs d'arribar a la independència o no hi arribaràs mai.
Pensament feble és rebutjar 4 vegades la compareixença de Mas en una comissió d'investigació i finalment, quan ja ningú la demana, ser qui la demana amb l'únic objectiu de desgastar qui està institucionalment al capdavant del procés i en qui es concentren tots els atacs de l'unionisme per poder aturar el procés.
Pensament feble i eterna derrota són una mateixa cosa, i jo voldria per a tots nosaltres i per al procés que tinguéssim un pensament fort.
Forts per no paralitzar-se davant les amenaces. Forts per estar molt per sobre de tacticismes i de misèries. Forts per tenir la humilitat de saber que el gran repte és arribar a ser com els altres i no uns alliçonadors de la humanitat des de la nostra patètica realitat.
Quan Pompeu Fabra i Batista Roca, entre d'altres, van fundar Palestra, van triar un lema que avui té més vigència que mai per a aquell projecte de formació i militància del jovent: INTELIGÈNCIA I CARÀCTER. La intel·ligència, si no va acompanyada d'un caràcter fort, esdevé improductiva. I el caràcter fort sense intel·ligència és, a la seva vegada, feble i miop per definició.
La unió de la intel·ligència i el caràcter és el que ens dona la fortalesa, és el que ens fa forts, és el que fa del nostre pensament un pensament fort.
A això cal que aspirem. Per això cal que treballem i que convertim la nostra militància en testimoni vivent. Tota la resta de coses que fem estaran segurament molt bé. Però si no escombrem d'entre nosaltres i del nostre entorn el pensament feble, no arribarem enlloc.
L'Estat espanyol no fa política, sembla que fa terrorisme !!!
El President del Tribunal Constitucional es del PP, la resta de membres del PP o del PSOE, tanmateix els membres de CGPJ...
L'Estat espanyol ha substituït l'exèrcit pels tribunals per fer política contra els que no pensen com ells. El Ministeri de l'Interior es dedica, bàsicament, a difamar als adversaris polítics i el de Hisenda a actuar no contra els defraudadors sinó contra els que no coincideixen amb les idees del PP i contra els contribuents catalans.
L'Estat espanyol no fa política, sembla que fa terrorisme light camuflat.
Soraya Sáenz de Santamaría, ha afirmat aquest divendres que la suspensió del CGPJ al jutge Santiago Vidal per haver redactat una constitució catalana respon a la necessitat Segons ha assegurat, és fruit de la voluntat d'"evitar que es produeixi per part de determinats jutges actuacions que són alienes a la seva funció jurisdiccional i a les obligacions que assumeix com a conseqüència d'aquest exercici establertes a la pròpia Constitució i les seves normes de funcionament, que accepten quan ingressen a aquest cos". una politització de la justícia.
Analitzem aquestes paraules que son una perversio de la justicia a favor del PP!
Espanya es Corea del Nord! tot el que es fa obeix al dogma franquista, si tenim en conte que el pare d'aquesta hauri de ver mort a la preso per firmar les 5 sentencies d'aquells nois vascs el 75, un pot afirmar que aquest asessi en un pais democratic hagues sigut enviat a xirona! NO A ESPANYA!
Jutges son ben lliures d'escriure el que volen en el seu temps lliure, si el jutge Vidal hagués escrit un manual para el reino de Espana nada hubiera pasado!
Una politització de la justícia! jajajajajaja simplement los catalanes hay que oprimirlos hasta que les salga sangre!
El primer borrador de una Escocia independent ha sigut aprovada per EL GOVERN ESCOCES de cara al referendum del 18 de septembre.
La vicepresident, Nicola Sturgeon, va revelar la constitucio en forma the borrador que si es aprovada pel parlament escoces entrará en efecte el 24 de mars de 2016 (16 Juny 2014)
Quina diferencia d'actitud! igual varen fer amb en Garzon volia investigar els crim franquistes i va trobar amb 11 anys d'inhabilitació.
A nosaltres no ens parlis de cumplimiento de la ley que per vosaltres el cumplimiento de la ley es redueix al dogma franquista que cumpliu a rajatabla!
ESPANYA=COREA DEL NORTE
L'Estat espanyol ha substituït l'exèrcit pels tribunals per fer política contra els que no pensen com ells. El Ministeri de l'Interior es dedica, bàsicament, a difamar als adversaris polítics i el de Hisenda a actuar no contra els defraudadors sinó contra els que no coincideixen amb les idees del PP i contra els contribuents catalans.
L'Estat espanyol no fa política, sembla que fa terrorisme light camuflat.
Soraya Sáenz de Santamaría, ha afirmat aquest divendres que la suspensió del CGPJ al jutge Santiago Vidal per haver redactat una constitució catalana respon a la necessitat Segons ha assegurat, és fruit de la voluntat d'"evitar que es produeixi per part de determinats jutges actuacions que són alienes a la seva funció jurisdiccional i a les obligacions que assumeix com a conseqüència d'aquest exercici establertes a la pròpia Constitució i les seves normes de funcionament, que accepten quan ingressen a aquest cos". una politització de la justícia.
Analitzem aquestes paraules que son una perversio de la justicia a favor del PP!
Espanya es Corea del Nord! tot el que es fa obeix al dogma franquista, si tenim en conte que el pare d'aquesta hauri de ver mort a la preso per firmar les 5 sentencies d'aquells nois vascs el 75, un pot afirmar que aquest asessi en un pais democratic hagues sigut enviat a xirona! NO A ESPANYA!
Jutges son ben lliures d'escriure el que volen en el seu temps lliure, si el jutge Vidal hagués escrit un manual para el reino de Espana nada hubiera pasado!
Una politització de la justícia! jajajajajaja simplement los catalanes hay que oprimirlos hasta que les salga sangre!
El primer borrador de una Escocia independent ha sigut aprovada per EL GOVERN ESCOCES de cara al referendum del 18 de septembre.
La vicepresident, Nicola Sturgeon, va revelar la constitucio en forma the borrador que si es aprovada pel parlament escoces entrará en efecte el 24 de mars de 2016 (16 Juny 2014)
Quina diferencia d'actitud! igual varen fer amb en Garzon volia investigar els crim franquistes i va trobar amb 11 anys d'inhabilitació.
A nosaltres no ens parlis de cumplimiento de la ley que per vosaltres el cumplimiento de la ley es redueix al dogma franquista que cumpliu a rajatabla!
ESPANYA=COREA DEL NORTE
sábado, 14 de febrero de 2015
Primer municipals i despres 27S, procés de construcció d'un nou país.
Aquest dissabte faltaran 99 dies exactes per a les eleccions locals del 24 de maig, en què s’hauran d’escollir els representants polítics als 947 ajuntaments i 65 entitats municipals descentralitzades (EMD) de Catalunya. Aquests són els primers comicis d’un any, aquest 2015, que tindrà dues convocatòries més: la ja anunciada pel president Artur Mas pel 27 de setembre d’eleccions al Parlament de Catalunya, i les eleccions al Congrés i al Senat, que previsiblement seran durant l’últim trimestre. Aquest serà, per tant, un any electoral, en què es renovaran el Parlament i els governs, i la ciutadania haurà de prendre decisions importants que afectaran el rumb dels municipis i del país no només durant els propers anys, sinó que aquesta vegada l’impacte d’aquestes convocatòries, especialment la del Parlament de Catalunya, serà molt més gran i marcarà el futur del nostre país.
Efectivament, les eleccions del 27-S, anunciades el mes passat pel president, són el plebiscit que hauríem volgut i que vam haver de convertir en una consulta realitzada amb força èxit, malgrat la rotunda oposició de l’Estat. Culminarà d’aquesta manera la primera fase d’un procés i, si la majoria de les catalanes i dels catalans així ho volen, començarem una nova fase il·lusionant i engrescadora de construcció d’un nou país.
Abans però d’aquests transcendentals comicis, la ciutadania està cridada a exercir el seu dret a vot en les eleccions municipals del maig vinent. Com és obvi, en aquestes eleccions els electors jutjaran l’obra feta pels alcaldes, alcaldesses i els seus governs locals durant els últims quatre anys. Amb tot, no podem perdre de vista el paper que han tingut, que tenen, i que continuaran tenint, els ajuntaments catalans en la construcció nacional de Catalunya. La ciutadania, la societat civil organitzada i les institucions públiques són els puntals que donen força al procés polític que està vivint el nostre país. Tots aquells que estem al capdavant dels ajuntaments tenim el repte de continuar sumant majories per assolir l’objectiu d’una Catalunya en llibertat. És per això que el resultat de les properes municipals és clau per afrontar també amb bona forma i millors condicions el repte del 27 de setembre.
Des de CiU, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores, hem estat sempre treballant per uns millors pobles i ciutats, perquè creiem en tot el país, des del poble més petit fins a la capital de Catalunya, Barcelona, i perquè apostem per un país d’oportunitats basat en l’equilibri territorial. I aquest proper mandat municipal tenim la il·lusió i la voluntat de continuar treballant des dels municipis per un país millor. Perquè és evident que el nostre futur com a país comença als municipis, a tots els pobles i ciutats de Catalunya, i perquè és des de la proximitat als ciutadans com es pot construir aquest nou país.
Efectivament, les eleccions del 27-S, anunciades el mes passat pel president, són el plebiscit que hauríem volgut i que vam haver de convertir en una consulta realitzada amb força èxit, malgrat la rotunda oposició de l’Estat. Culminarà d’aquesta manera la primera fase d’un procés i, si la majoria de les catalanes i dels catalans així ho volen, començarem una nova fase il·lusionant i engrescadora de construcció d’un nou país.
Abans però d’aquests transcendentals comicis, la ciutadania està cridada a exercir el seu dret a vot en les eleccions municipals del maig vinent. Com és obvi, en aquestes eleccions els electors jutjaran l’obra feta pels alcaldes, alcaldesses i els seus governs locals durant els últims quatre anys. Amb tot, no podem perdre de vista el paper que han tingut, que tenen, i que continuaran tenint, els ajuntaments catalans en la construcció nacional de Catalunya. La ciutadania, la societat civil organitzada i les institucions públiques són els puntals que donen força al procés polític que està vivint el nostre país. Tots aquells que estem al capdavant dels ajuntaments tenim el repte de continuar sumant majories per assolir l’objectiu d’una Catalunya en llibertat. És per això que el resultat de les properes municipals és clau per afrontar també amb bona forma i millors condicions el repte del 27 de setembre.
Des de CiU, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores, hem estat sempre treballant per uns millors pobles i ciutats, perquè creiem en tot el país, des del poble més petit fins a la capital de Catalunya, Barcelona, i perquè apostem per un país d’oportunitats basat en l’equilibri territorial. I aquest proper mandat municipal tenim la il·lusió i la voluntat de continuar treballant des dels municipis per un país millor. Perquè és evident que el nostre futur com a país comença als municipis, a tots els pobles i ciutats de Catalunya, i perquè és des de la proximitat als ciutadans com es pot construir aquest nou país.
domingo, 1 de febrero de 2015
#EsAhora31E ¿Podemos? una estafa ? Por Sergi Castañé Lopez.
#EsAhora31E ¿Podemos? una estafa
Todo comienza cuando descubro que existe una escuela anticapitalista de Revolta Global para debatir y enriquecerte con otros compañeros de lucha. Fui con una amiga que me presentó a un grupo de gente comprometida con los movimientos sociales y que estaba en dicho partido. Ese mismo día descubrí que Revolta Global iba a confluir con Podemos y se estaba organizando todo aún para las elecciones europeas. Me pareció que todo lo que escuché podría ser el embrión de algo grande para el cambio que realmente se necesita y por eso me ilusioné bastante.
La ilusión me hizo investigar más lo que se estaba gestando, y después de ese primer contacto, descubrí que un antiguo compañero de cuando estudiaba política en la Pompeu Fabra estaba dentro de Podemos, era entonces un militante más, aunque ahora encabeza la lista por Barcelona.
Reconozco que yo ya hacía tiempo que había escuchado a Pablo Iglesias en los debates de la Tuerka y me parecía muy similar a mis ideas y compartía a la totalidad la crítica hacia el sistema actual. Mis simpatías para entonces eran altas hacia Podemos y mis expectativas con ellos eran buenas.
El primer chasco que me llevé fue cuando vi la cara de Pablo Iglesias como símbolo del partido en las papeletas. Eso hizo que no apostara por ellos en aquél momento. -Eran un partido pequeño – pensé -quizás no ganan nada-, así que ese elemento fue detonador para no darles mi apoyo, básicamente por una cuestión de principios: los movimientos políticos de cambio no tienen líderes, no son mesiánicos, parten de la organización y la cooperación de todos sus miembros, no del seguidismo a un líder.
Después de ver los resultados volví a pensar que probablemente era la única manera de conseguir algo, la gente podía identificar bien a Pablo Iglesias, un personaje mediático, y no tanto una marca de partido. No le di más importancia, mis simpatías seguían al mismo nivel y vi los resultados como muy positivos.
Al cabo de un tiempo se presentó Guanyem per Barcelona, encabezada por Ada Colau. Antes de dar mi apoyo me leí todas las bases que entonces se estaban generando y como con Podemos me di cuenta que compartía todo. Además Ada Colau es un ejemplo a seguir, ya no ella como persona, sino como parte de una organización que ha luchado contra los desahucios desde hace mucho tiempo, es decir, las otras personas anónimas de la organización son tan valiosas como Ada, pero ella era una más y valiosa igual. Por lo tanto, di mi apoyo y firma a la candidatura (no sé si es consultable pero debe seguir allí).
Primera sospecha sobre Podemos: diluyen el discurso, me explico por partes:
1) La casta ha pasado de ser el sistema político, institucional y económico de España a ser solo los adversarios políticos de Podemos. Ni monarquía, ni iglesia, ni oligopolios, ni siquiera la familia Botín. Todo discurso pasa por el eslogan de: “Vamos a por ellos”, “Tic, tac, tic, tac” ¿Contra quién? Contra los adversarios políticos de Podemos, nadie más.
2) Del anticapitalismo se ha pasado a la socialdemocracia reformista. Cuando vi que había sido elaborado el programa económico por Vicenç Navarro, exprofesor mío en la Pompeu, sospeché -vamos a leer esto, porque que yo sepa Vicenç Navarro ha sido asesor de gobierno de lo Estados Unidos y está muy influenciado por la socialdemocracia europea- pensé. Y efectivamente, era un programa económico incluso menos ambicioso que el de ERC (que también me lo conocía muy bien al haber trabajado en él en mi época de prácticas de la Universidad).
3) Del derecho a decidir de los catalanes a proceso constituyente español dónde los españoles (ya que según Pablo Iglesias Catalunya no es un sujeto político) decidirán sobre todo. Es decir, vuelta a la subordinación de Catalunya a un cambio en Madrid, a que sean los españoles los que decidan cuanta autonomía y cuanta capacidad de decisión dejan a los catalanes.
4) De decir que son de izquierdas a decir que no son ni de izquierdas ni de derechas. Sin comentarios.
Estos cuatro cambios de discursos fueron los detonantes de la credibilidad que podía tener hacia Podemos, empezaron mis sospechas.
Éstas se vieron agravadas por la excesiva presencia mediática y el culto al líder que se estaba haciendo. No es normal que alguien que amenace al sistema tenga respaldo de una parte de la oligarquía mediática mientras que el independentismo que desde el principio tenía claro que desafiaba al sistema español, era censurado y demonizado desde los medios españoles. Tampoco era normal cómo se estaba generando un culto a un personaje mediático, la revolución española no se estaba gestando en las calles, se había convertido en un programa de televisión dónde una persona decía lo que muchos españoles querían oír y prometía un cambio si le daban poder absoluto, es decir, una mayoría absoluta dentro del Congreso. Ya ni se cuestiona el sistema, ya no es algo revolucionario, es un reformismo de más de lo mismo, de: yo te prometo, tú dame mayoría absoluta y poder.
Muchos pensarán que si no hay mayoría absoluta poco cambio puede haber, cierto, a veces es necesario infiltrarse como un caballo de Troya en el sistema para petarlo desde dentro, pero, ¿qué es lo que me inclina a pensar que Podemos es una estafa? La organización interna.
Jerarquía y jerarquía es lo único que he encontrado en Podemos. Los círculos son solo una tapadera para esconder la jerarquía interna de un partido tradicional como Podemos. Hay tanta jerarquía que hasta existe la capacidad de prohibir de presentarse a las municipales. Es un partido que ha nacido de arriba abajo, de las elecciones más lejanas de los ciudadanos, las europeas y seguidas por las Generales.
Un movimiento político que apostara por el cambio no nacería de arriba, sería una organización municipal mallada de partidos municipales diversos, sin una cúpula definida y que poco a poco se irían federando pero conservando el poder municipal y de base, dónde las decisiones surgen de abajo a arriba, dónde se devuelve el poder a los pueblos. Os suena esto ¿verdad? No es Podemos el partido que tiene este sistema organizativo, ¡es la CUP! Ahí la gran diferencia, lo que convierte Podemos en no un actor del cambio, sino en una maquinaria electoral.
Todo, absolutamente todo está pensado en Podemos para ganar poder, no para devolver el poder al pueblo, sino para que ganen ellos el poder. Es un más de lo mismo, un partido más que protegerá a la oligarquía española como apuntaba hace un tiempo aquí.
Indefinición ideológica, estructura para canalizar la miseria del contexto actual a un partido normal y corriente, márquetin electoral en eslóganes y presencia mediática sobresaturada, vaciar las calles de la auto-organización y manifestación y llenarlas de culto al líder y organización controlada por la cúpula de un partido. Estamos ante una estafa en toda regla, unos oportunistas han encontrado cómo canalizar la ola de desesperación y cabreo ante el sistema español hacia una plataforma electoral con moldes idénticos a lo tradicional, a una maquinaria no para devolver el poder sino para cogerlo ellos. Es al fin y al cabo lo mismo de siempre: vótame que te prometo y a esperar a ver si cumplen.
A esta ola se han querido sumar los más oportunistas y aquí hemos encontrado un panorama completamente enrarecido. Por una parte, los oportunistas trepando por una ola ya bien canalizada, por otra parte, los comprometidos con el cambio, unos ya desencantados y otros que aún conservan la esperanza en Podemos y por otro lado los adiestrados, los mesiánicos, los fanáticos del partido, los Podemistas, los forofos. Un panorama completamente extraño pero que me recordaba a algo que pasaba en el independentismo.
CiU durante un tiempo y parece que aún lo intenta, quería canalizar la ola del independentismo a su partido con pancartas electorales de: “La Voluntat del Poble” pero nunca, nunca lo consiguió. CiU perdió escaños y el pueblo catalán demostró que el independentismo es popular, que nace de la auto-organización en asambleas y asociaciones, que tiene diversidad ideológica y que no está a merced de ningún partido político. Cierto es que existe una minoría mesiánica pero desde luego no consiguió abarcar a todo el independentismo.
En cambio, Podemos sí ha conseguido canalizar toda la ola de la insatisfacción con el régimen español a su partido y a su líder político, lo que convierte el panorama en peor que los actos mesiánicos de Mas que nunca cuajaron.
¿Qué es lo que tiene una ola bien organizada y dirigida a un partido concreto? Un poder considerable y una puerta abierta al oportunismo y al electoralismo de muchos, aquí el papel de ICV-EUiA, IU y Guanyem/Ganemos. Estamos ante una plataforma perfecta para que unos ganen poder porque tienen la confianza de los que quieren un cambio. Esto es lo terrible de todo, el engaño, no es un cambio de la cultura política, es un cambio de gobierno pero con el mismo sistema y las mismas carencias, todo queda a merced de que cumplan sus promesas.
Por eso hemos visto a estos partidos acercarse a Podemos. Es la falsa izquierda de siempre, la izquierda que ha decepcionado a tanta gente con el PSOE, la izquierda que se aprovecha de la miseria de la gente para ganar poder y acomodarse en las instituciones. Han encontrado una estructura que canaliza la ola de indignación y ganas de cambio para impulsarlos al poder. Estamos ante una estafa en toda regla. O se devuelve el poder al pueblo cambiando absolutamente toda la cultura política y evitando la centralización política o estaremos presenciando el inicio de la mayor estafa democrática.
Podemos, IU e ICV-EUiA no han tenido reparo en intentar acercarse a otra ola para ganar prestigio electoralista, sí, estoy hablando de Grecia. Fotografías y comparaciones con la ola griega para captar votantes dentro del electorado español. Lo más curioso de todo es que el movimiento de Grecia es un movimiento nacional, de recuperación de la soberanía e independencia de Grecia frente a Europa y la Troika y que ha nacido de abajo a arriba. Aquí observamos la hipocresía imperante de estos partidos que no apuestan directamente por la independencia y recuperación de la soberanía catalana de forma unilateral frente al Estado español. Convirtiéndose así en un elemento reaccionario más contra la revolución catalana.
Para acabar, que las ganas de cambio y la desesperación no cieguen a lo que podría ser la mayor estafa. El poder es caprichoso y la ambición de una élite, aunque diga que viene de abajo, no es el camino para la revolución, al contrario, estaremos en el movimiento más reaccionario de la historia, capaz de anular cualquier movimiento revolucionario de cambio de verdad.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)