No es pot fer entrar el clau per la cabota. La realitat és molt tossuda. Sovint tots hem utilitzat la frase "tot és possible". Tanmateix, el "tot és possible" només es pot donar si hi ha les condicions perquè ho sigui.
L'ANC va néixer per posar les condicions objectives per fer possible la independència. Aquestes condicions s'han anat creant a poc a poc, cuinant a foc lent durant anys. Però en els darrers quatre anys, el procés s'ha accelerat de manera exponencial perquè centenars i milers de persones ens vam posar a treballar per fer-ho possible. Crear les condicions perquè es produeixin grans canvis no és cosa de quatre dies, ni de quatre gats. Cal temps i molta gent.
Ara bé, quan gairebé ja ens crèiem que teníem totes les condicions per fer-la possible, ens hem adonat que no, que encara ens en falta alguna. Ens han faltat 5.000 vots. Vots que haurien pogut ser compensats per la unitat i el sentit d'estat de tots els independentistes. Tot sembla indicar que això no serà així. Segurament és difícil de tenir sentit d'estat quan no es té estat, i és difícil d'unir-se entorn d'un projecte quan les prioritats d'uns i altres no són les mateixes.
Una majoria dels independentistes, exactament 1.628.867, considerem que la prioritat, ara, és la independència; mentre que una minoria, exactament 337.901, consideren que la prioritat és no fer president en Mas. Resulta també que la majoria dels que considerem que la prioritat és la independència estem convençuts que, per assolir-la, és molt important la persona que hi hagi al davant, i que, en aquests moments, la persona més ben posicionada per ajudar-nos a assolir-la és Artur Mas, i per això mateix no estem disposats a córrer el ricsc d'engegar-ho tot en orris per un caprici d'una part d'aquests 337.901 independentistes (un 17'2% dels independentistes actuals).
El que s'està impedint és una legislatura de 18 mesos que ens ha de portar a la independència, però el que ens hi juguem no és ni una legislatura ni un govern de quatre anys, ens hi juguem el futur de tots els ciutadans de Catalunya. Poca broma!
Atès que el que ens hi juguem és molt i no estem disposats a córrer el risc de perdre bous i esquelles, atès que les condicions objectives gairebé les hem aconseguides totes, i atès que no es poden fer entrar els claus per la cabota, possiblement no ens quedarà altre remei que acceptar la crua realitat. I això voldrà dir que si aquesta minoria no és capaç d'entendre el moment històric que estem vivint i està disposada a deixar passar aquesta oportunitat, la majoria hem d'estar disposats a tornar a passar per les urnes amb el convenciment que, un cop vista la realitat, serà fàcil d'aconseguir els 5.000 vots que ens manquen per a assolir els 63 diputats necessaris per a no haver de dependre dels capricis de ningú. Als demòcrates, les urnes no ens fan por i sabem que és l'única manera civilitzada de resoldre els conflictes.
Per dignitat, coherència i justícia la majoria de votants de Junts pel Sí considerem que Artur Mas és qui ha de ser investit president. Ho considerem perquè avui i aquí és la persona més capacitada i preparada per estar al davant del govern que es necessita per als propers divuit mesos, i perquè és la persona que pot generar més confiança en l'àmbit internacional, confiança indespensable per al nostre reconeixement internacional.
Per dignitat, coherència i justícia no podem acceptar ni cedir a un xantatge, encara que qui ens el faci sigui independentista, i menys quan aquest xantatge coincideix amb allò mateix que estan exigint TOTS els partits unionistes, contraris a la independència de Catalunya: el cap del president Mas. Per dignitat, coherència i justícia Artur Mas ha de ser el president de la propera legislatura que ha de durar pel cap alt divuit mesos.
I, per responsabilitat, Artur Mas no pot fer un pas enrere com alguns ingenus (o no tan ingenus) li demanen. Per responsabilitat i per compromís amb els 1.628.867 electors que vam votar Junts pel Sí amb la confiança que ell havia de ser qui seria investit president.
Ara és l'hora de la responsabilitat. I l'hora de la dignitat, de la justícia i de la coherència. O acord estable i amb garanties, o eleccions
sábado, 5 de diciembre de 2015
El 20D comprovarem que el poble espanyol avala i ratifica la via dura amb Catalunya.
El 20D comprovarem que el poble espanyol avala i ratifica la via dura amb Catalunya donant una majoria de més de 2/3 del Congrés als tres grans partits de l'immobilisme. Serà una nova victòria tàctica de l'independentisme, sigui quin sigui el resultat aquí. Perquè potser sí que s'engega una reforma constitucional en la propera legislatura, però pel que fa al nostre país, ja sabem des d'ara que serà regressiva. Què es pot esperar, sinó, d'una negociació entre Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera?
Enmig d'aquest panorama, però, és just reconèixer l'excepció. Els darrers dos anys he estat molt dur amb Podemos i tinc mil motius per desconfiar-ne, però encara que sigui amb calçador ha acabat complint el seu compromís i ha incorporat al programa electoral, de forma explícita, la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir sobre la relació amb l'estat. No només això, sinó que Pablo Iglesias s'ha enganxat amb Pedro Sánchez per aquest tema en un debat públic fa uns dies, defensant el referèndum amb claredat i contundència. D'acord, ell ven el referèndum com la millor estratègia per mantenir Catalunya dins d'Espanya i no com un tema de principi democràtic, però al meu entendre això no treu valor polític al fet.
Tots els pronòstics i enquestes diuen que en aquesta cursa a quatre en que s'ha convertit la política espanyola, el cavall de Podemos serà el que arribarà l'últim a la meta i que el partit d'Iglesias no entrarà en cap de les combinacions de govern. El seu compromís amb el referèndum, doncs, serà un testimoni inútil a efectes pràctics. Però jo em trec el barret per la valentia amb què Pablo Iglesias ha acabat agafant les banyes d'aquest bou. Fer-ho a Catalunya és molt fàcil. Fer-ho a Espanya és molt difícil, molt incòmode i molt ingrat.
Acompanyo el reconeixement, però, amb una pregunta a la part catalana de Podemos, i a ICV, i a la gent d'Ada Colau. Ara quan els resultats electorals tanquin definitivament la porta a un referèndum la pròxima legislatura, què ens proposareu? Esperar quatre anys a veure si hi ha més sort, com feia la Convergència del qui dia passa any empeny? O ens ajudareu a acabar de tombar la balança ja, ara, junts?
Enmig d'aquest panorama, però, és just reconèixer l'excepció. Els darrers dos anys he estat molt dur amb Podemos i tinc mil motius per desconfiar-ne, però encara que sigui amb calçador ha acabat complint el seu compromís i ha incorporat al programa electoral, de forma explícita, la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir sobre la relació amb l'estat. No només això, sinó que Pablo Iglesias s'ha enganxat amb Pedro Sánchez per aquest tema en un debat públic fa uns dies, defensant el referèndum amb claredat i contundència. D'acord, ell ven el referèndum com la millor estratègia per mantenir Catalunya dins d'Espanya i no com un tema de principi democràtic, però al meu entendre això no treu valor polític al fet.
Tots els pronòstics i enquestes diuen que en aquesta cursa a quatre en que s'ha convertit la política espanyola, el cavall de Podemos serà el que arribarà l'últim a la meta i que el partit d'Iglesias no entrarà en cap de les combinacions de govern. El seu compromís amb el referèndum, doncs, serà un testimoni inútil a efectes pràctics. Però jo em trec el barret per la valentia amb què Pablo Iglesias ha acabat agafant les banyes d'aquest bou. Fer-ho a Catalunya és molt fàcil. Fer-ho a Espanya és molt difícil, molt incòmode i molt ingrat.
Acompanyo el reconeixement, però, amb una pregunta a la part catalana de Podemos, i a ICV, i a la gent d'Ada Colau. Ara quan els resultats electorals tanquin definitivament la porta a un referèndum la pròxima legislatura, què ens proposareu? Esperar quatre anys a veure si hi ha més sort, com feia la Convergència del qui dia passa any empeny? O ens ajudareu a acabar de tombar la balança ja, ara, junts?
Avui, el marc inicial del procés encara no ha esta creat, no tenim president i no tenim govern estable perquè no hi ha acord entre els impulsors.
la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya.
Aquesta Resolució del Parlament conté una declaració d’inici d’un procés constituent no subordinat, un procés que ens ha de dur a la independència del nostre país en els propers 18 mesos.
Una declaració que segueix el manament sorgit de les eleccions del passat 27 de setembre i que compta amb una majoria de diputats.
Una majoria no tan àmplia com hauríem desitjat, i que fa totalment necessari per l’èxit i la bona fí d’aquest procés, ampliar la base social i el suport a l’independentisme d’aquelles persones que encara no s’hi troben còmodes o que tenen preguntes per respondre.
Per mi, assolir la independència del nostre país, no ha de ser un fi en si mateix, és l’eina que ha de dur Catalunya a ser un estat propi, pròsper, que aconsegueixi una millor qualitat de vida als seus ciutadans. Per tant, tan important és el que volem aconseguir, com qui ho durà a bon port i com.
Aquest procés, que comença amb la Resolució que va prendre el Parlament el passat 9 de novembre, té com a premissa la unitat de les forces polítiques sobiranistes: unitat política, unitat d’acció i unitat de visió.
I en data d’avui, trobo a faltar aquesta unitat, la trobo a faltar en la CUP.
Per mi, tan important és la independència a assolir, com qui liderarà aquest procés, així com quin país construirem.
Tota la meva vida que he desitjat veure la terra on vaig néixer, Catalunya, com a estat propi independent, però en el meu imaginari veig aquest país independent amb un model econòmic basat en l’economia social de mercat, amb un model productiu competitiu, i amb una societat basada en la cultura de l’esforç, del treball i del mèrit; només així aconseguirem reduir les desigualtats.
Independència sí, i un procés per a la independència liderat per persones que em donin garantia de seriositat, de rigor i de respecte per a tothom, per, així, anar ampliant la base social de l’independentisme.
I en data d’avui aquest lideratge encara no ha estat legitimitat.
Un procés seriós i rigorós que porti al reconeixement internacional, i a la creació d’estructures d’estat sòlides i que garanteixi el funcionament del sistema productiu i de protecció social de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Avui, el marc inicial del procés encara no ha esta creat, no tenim president i no tenim govern estable perquè no hi ha acord entre els impulsors.
Per tant, primer determinem un marc inicial sòlid i després avancem amb fermesa. La base social de l’independentisme, necessària per avançar amb força en el procés, no creixerà si l’única eina és la desobediència i la desconnexió.
En les pròximes setmanes s’han de prendre decisions que ens permetran clarificar el punt de partida d’aquest procés. El qui i el com per assolir el què.
Aquesta Resolució del Parlament conté una declaració d’inici d’un procés constituent no subordinat, un procés que ens ha de dur a la independència del nostre país en els propers 18 mesos.
Una declaració que segueix el manament sorgit de les eleccions del passat 27 de setembre i que compta amb una majoria de diputats.
Una majoria no tan àmplia com hauríem desitjat, i que fa totalment necessari per l’èxit i la bona fí d’aquest procés, ampliar la base social i el suport a l’independentisme d’aquelles persones que encara no s’hi troben còmodes o que tenen preguntes per respondre.
Per mi, assolir la independència del nostre país, no ha de ser un fi en si mateix, és l’eina que ha de dur Catalunya a ser un estat propi, pròsper, que aconsegueixi una millor qualitat de vida als seus ciutadans. Per tant, tan important és el que volem aconseguir, com qui ho durà a bon port i com.
Aquest procés, que comença amb la Resolució que va prendre el Parlament el passat 9 de novembre, té com a premissa la unitat de les forces polítiques sobiranistes: unitat política, unitat d’acció i unitat de visió.
I en data d’avui, trobo a faltar aquesta unitat, la trobo a faltar en la CUP.
Per mi, tan important és la independència a assolir, com qui liderarà aquest procés, així com quin país construirem.
Tota la meva vida que he desitjat veure la terra on vaig néixer, Catalunya, com a estat propi independent, però en el meu imaginari veig aquest país independent amb un model econòmic basat en l’economia social de mercat, amb un model productiu competitiu, i amb una societat basada en la cultura de l’esforç, del treball i del mèrit; només així aconseguirem reduir les desigualtats.
Independència sí, i un procés per a la independència liderat per persones que em donin garantia de seriositat, de rigor i de respecte per a tothom, per, així, anar ampliant la base social de l’independentisme.
I en data d’avui aquest lideratge encara no ha estat legitimitat.
Un procés seriós i rigorós que porti al reconeixement internacional, i a la creació d’estructures d’estat sòlides i que garanteixi el funcionament del sistema productiu i de protecció social de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Avui, el marc inicial del procés encara no ha esta creat, no tenim president i no tenim govern estable perquè no hi ha acord entre els impulsors.
Per tant, primer determinem un marc inicial sòlid i després avancem amb fermesa. La base social de l’independentisme, necessària per avançar amb força en el procés, no creixerà si l’única eina és la desobediència i la desconnexió.
En les pròximes setmanes s’han de prendre decisions que ens permetran clarificar el punt de partida d’aquest procés. El qui i el com per assolir el què.
martes, 1 de diciembre de 2015
El parany de la guerra terrestre contra l'Estat Islàmic.
El tour d'Hollande per la principals potències mundials buscant suports contra l'Estat Islàmic, està obtenint resultats poc a poc i va sumant aliats a més dels avions russos que ja estan bombardejant les zones de Síria i l'Iraq dominades per ISIS tot això encaminat a afeblir les zones d'entrenament, rutes d'aprovisionament i camps petrolífers que són un dels mitjans de finançament del grup terrorista. Una operació de desgast que pot durar llargs mesos i que no pot reportar una victòria definitiva.
Aprofitant la conferència pel canvi climàtic a París, s'han reunit en secret Barack Obama i Vladímir Putin per marcar les estratègies futures contra el ISIS, tot i no estar els nord-americans d'acord amb el suport rus a dictador sirià. Nord-americans i russos són els agents més importants en la resolució de la situació, cal unir les converses mantingudes entre el Kremlin i el Pentàgon al més alt nivell, un fet que no es produïa des del mes d'agost de 2014.
Després de més d'un any d'inoperància, la comunitat internacional vol ofegar a EI i el contraban de petroli és una de les seves principals vies de finançament. Experts en energia elevaven recentment a 40.000 el nombre de barrils que podria col·locar diàriament al mercat negre a través de les rutes de la muntanya i el desert amb direcció a Síria, Kurdistan iraquià i Turquia.
Avui Alemanya ha anunciat que sumarà fins a 1.200 militars a la lluita contra l'Estat Islàmic (ISIS) a Síria, segons ha aprovat aquest dimarts el Consell de Ministres i un cop el validi també el Bundestag aquest dimecres. Després de la matança de París del passat 13 de novembre, Berlín va anunciar que desplegaria una fragata i subministraria avions de reconeixement i proveïment per donar suport als bombardejos de la coalició internacional.
Demà David Cameron pretén guanyar-se el suport de la Cambra dels Comuns de cara a la votació que vol celebrar com més aviat millor per, amb la preceptiva autorització parlamentària, estar bombardejant Síria amb els aliats abans de Nadal per a això pensa enviar una fragata de suport. El primer ministre ha reconegut les limitacions dels bombardejos aeris i la necessitat de desplegar posteriorment tropes terrestres per derrotar el ISIS. "Els bombardejos poden degradar l'ISIS i detenir els seus avanços, però sols no poden derrotar-ho. Necessitem socis sobre el terreny per fer-ho i necessitem una solució política al conflicte sirià ", ha dit Cameron.
Aquí a Espanya la nostra ajuda, pel que sembla ja està pactada amb Holland, serà marítima i aèria sense que fins ara pugui ser quantificada que no va a formalitzar abans de de les eleccions del 20D. El vencedor de les eleccions sigui Rajoy, Rivera o Sánchez, serà l'encarregat de sol·licitar al Congrés l'autorització de l'enviament d'efectius militars que ja ha estat consensuat mitjançant el Pacte antiyihadista amb les principals forces polítiques.
El grup gihadista Estat Islàmic (EI) treballa amb tots els mitjans al seu abast des del «califat» perquè es compleixi una profecia de fa 1.300 anys en què Mahoma va anunciar una gran batalla a Dabiq, ciutat del nord de Síria, en la que un exèrcit musulmà s'enfrontarà a una «horda d'infidels» en una batalla que serà el «malahim» (equivalent al Armagedón, en àrab). La traducció moderna de la profecia és el desig dels jihadistes que Occident retiri la línia vermella que suposa l'enviament de tropes de terra i repeteixi una operació a gran escala com les de l'Afganistan o l'Iraq.
Gwynne Dyer en el seu llibre «Que no s'estengui el pànic. Respostes al terrorisme d'Estat Islàmic ». Dyer demana que «no els donem el que volen. No enviem tropes de terra occidentals a combatre a l'Iraq, i ni se'ns ocorri pensar en enviar-les a Síria ».Però una guerra no es pot guanyar sense ocupar el territori enemic. Però tothom està escamat amb el succeït a l'Iraq o l'Afganistan D'això podrien encarregar tropes iranianes o saudites, La trampa estaria en què es prengués aquesta decisió. veintidos3
És molt senzill: diguem-ne coherència. Que cadascú sigui coherent amb els propis pronunciaments.
Alexandre estic totalment d'acord amb tu. Coherència ens fa falta.
“És molt senzill: diguem-ne coherència. Que cadascú sigui coherent amb els propis pronunciaments. Junts pel Sí es va anunciar com una llista excepcional per a un moment excepcional, amb una configuració excepcional i amb un objectiu excepcional. I un detall no menor d’aquesta excepcionalitat era el fet que encapçalaven les llistes representants de l’anomenada societat civil, i que la campanya va començar amb Romeva afirmant que no estava escrit que Mas hagués de ser el candidat a president. Tot plegat, excepcional. Com seria excepcional que un projecte col·lectiu com aquest es fes dependre d’una sola persona. Que Mas és el més indicat per liderar la continuació del procés? Hi ha prou gent que creu que sí. Que sense ell el procés s’encalla? Mal aniríem. Ens cal preguntar-nos si els votants convergents s’han fet independentistes perquè Mas se n’ha fet o bé si Mas s’ha fet independentista alhora que se’n feien els qui encara no n’eren d’entre els seus votants. I no ens cal témer tant, per cert, ni unes noves eleccions ni un autèntic referèndum: en primer lloc perquè la massa independentista no té per què decréixer, i en segon lloc perquè, si fos així, si la consistència de la massa independentista fos tan voluble i tan poc sòlida, ens convindria prou de saber-ho. De moment, en tot cas, podem intentar avançar i bastir els fonaments de la nova república, conscients que en aquest tràngol el vot de la nostra vida exigirà potser les renúncies de la nostra vida. Que cadascú hi posi de la seva part: que Mas renunciï a la presidència i accepti de ser conseller; que la Cup accepti de limitar els acords a la gestió de la transició i a la definició del pla d’emergència social, però cedeixi a CDC i ERC la configuració del consell executiu i l’execució de les polítiques de govern; que Junts pel Sí accepti de proposar com a candidat a president un dels independents que encapçalaven les seves llistes (Josep Maria Forné, Germà Bel, Lluís Llach, Muriel Casals…). Perquè, a veure, ¿de debò que el procés quedarà debilitat si, a més de presidir el Parlament la qui havia estat presidenta de l’ANC, esdevé presidenta de la Generalitat la qui havia estat presidenta d’Òmnium, i al mateix temps són consellers els tres màxims representants dels sectors de Junts pel Sí (independents, convergents i republicans)? No en sortiria enfortit, el procés, d’una solució d’aquest estil? Pensem-hi: Muriel Casals, presidenta de la Generalitat; Carme Forcadell, presidenta del Parlament; Neus Munté i Marta Rovira, conselleres en cap, per torns; Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Carles Viver i un representant de la Cup (canviat cada sis mesos), consellers sense cartera, sense responsabilitats executives en el govern, encarregats mancomunadament del procés de transició i de les relacions exteriors. Què més es pot demanar?”
“És molt senzill: diguem-ne coherència. Que cadascú sigui coherent amb els propis pronunciaments. Junts pel Sí es va anunciar com una llista excepcional per a un moment excepcional, amb una configuració excepcional i amb un objectiu excepcional. I un detall no menor d’aquesta excepcionalitat era el fet que encapçalaven les llistes representants de l’anomenada societat civil, i que la campanya va començar amb Romeva afirmant que no estava escrit que Mas hagués de ser el candidat a president. Tot plegat, excepcional. Com seria excepcional que un projecte col·lectiu com aquest es fes dependre d’una sola persona. Que Mas és el més indicat per liderar la continuació del procés? Hi ha prou gent que creu que sí. Que sense ell el procés s’encalla? Mal aniríem. Ens cal preguntar-nos si els votants convergents s’han fet independentistes perquè Mas se n’ha fet o bé si Mas s’ha fet independentista alhora que se’n feien els qui encara no n’eren d’entre els seus votants. I no ens cal témer tant, per cert, ni unes noves eleccions ni un autèntic referèndum: en primer lloc perquè la massa independentista no té per què decréixer, i en segon lloc perquè, si fos així, si la consistència de la massa independentista fos tan voluble i tan poc sòlida, ens convindria prou de saber-ho. De moment, en tot cas, podem intentar avançar i bastir els fonaments de la nova república, conscients que en aquest tràngol el vot de la nostra vida exigirà potser les renúncies de la nostra vida. Que cadascú hi posi de la seva part: que Mas renunciï a la presidència i accepti de ser conseller; que la Cup accepti de limitar els acords a la gestió de la transició i a la definició del pla d’emergència social, però cedeixi a CDC i ERC la configuració del consell executiu i l’execució de les polítiques de govern; que Junts pel Sí accepti de proposar com a candidat a president un dels independents que encapçalaven les seves llistes (Josep Maria Forné, Germà Bel, Lluís Llach, Muriel Casals…). Perquè, a veure, ¿de debò que el procés quedarà debilitat si, a més de presidir el Parlament la qui havia estat presidenta de l’ANC, esdevé presidenta de la Generalitat la qui havia estat presidenta d’Òmnium, i al mateix temps són consellers els tres màxims representants dels sectors de Junts pel Sí (independents, convergents i republicans)? No en sortiria enfortit, el procés, d’una solució d’aquest estil? Pensem-hi: Muriel Casals, presidenta de la Generalitat; Carme Forcadell, presidenta del Parlament; Neus Munté i Marta Rovira, conselleres en cap, per torns; Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Carles Viver i un representant de la Cup (canviat cada sis mesos), consellers sense cartera, sense responsabilitats executives en el govern, encarregats mancomunadament del procés de transició i de les relacions exteriors. Què més es pot demanar?”
lunes, 30 de noviembre de 2015
Cert és que necessitem els polítics per administrar la confiança que hem dipositat en ells.
La veritat és que “la cosa” està sent més decepcionant del que podríem haver esperat després de l’experiència del post 9N. Sempre, en tots dos casos, han sigut els polítics qui ens han fet patir, emprenyar, desesperar o pensar en tirar la tovallola. Sort en tenim de nosaltres mateixos, perquè si no fos així, “la cosa” encara estaria a les beceroles. Cert és que necessitem els polítics per administrar la confiança que hem dipositat en ells. Però la paciència no és infinita i s’esgota.
Hi ha gent optimista que diu que abans de la campanya hi haurà acord. Hi ha gent que diu que anirem a març. Jo penso que si anem a març i no traiem, com a mínim, 72 diputats, haurem fracassat absolutament. A més, veurem una lluita fratricida entre CDC, ERC i CUP en la campanya electoral, mentre els altres s’ho miren amb displicència i un somriure d’orella a orella. Sí, fins i tot, CSQEP també se’ns riuria de nosaltres. Doncs bé, davant d’aquest panorama, senyors, senyores, nens i nenes de JxS i CUP, és urgent que hi hagi govern. La Resolució votada el 9N d’enguany és, ara mateix, paper mullat. No serveix per a res, absolutament per a res. Sense un govern no anem enlloc. Anem a cegues i a les palpentes.
Sense una figura que lideri “la cosa” no anem enlloc i no ens prendran seriosament, no a Espanya, sinó al món. I ens agradi o no, Mas és qui ha liderat “la cosa”. Que s’ha aprofitat del moment? Potser sí. Que podia haver mirat a una altra banda? També. Que ha sabut llegir el clam de bona part de la societat catalana? Segur.
Doncs bé, han passat dos mesos des del 27S i volem un govern. Feu-vos-ho com vulgueu, però al desembre, jo, personalment, vull un maleït govern que ens dugui d’una punyetera vegada a una República Catalana i que no hagi d’estar aguantant a polítics mediocres rient-se de “la cosa” i faltant al respecte als 2M de votants que volem un nou país per tothom. Que no hagi d’estar defensant per enèsima vegada la nostra història de nous revisionistes, que no hagi de justificar l’ús de la meva llengua, que no hagi de pagar les vacances i els vicis d’una monarquia corrupta i obsoleta, que no hagi d’aguantar insults i menyspreus de polítics de tots els colors, que no hagi d’aguantar promeses que no es compliran mai per tan sols endolçar-nos les orelles i caure, com sempre, en el parany de les seves mentides.
d’un embolic a un altre embolic més proper (em referia a Síria, el EI i el terrorismes).
A Catalunya ja fa 2 mesos que va haver-hi unes eleccions que ens havien de servir per constituir un govern que en 18 mesos ens podia portar a la independència d’Espanya. Per això n’hi havia prou en que els 62 representants del JuntxSi i els 10 de la CUP es posessin d’acord per formar un govern i seguir un procés prèviament pactat. Dons després de 60 dies no s’han posat d’acord perquè la CUP no vol donar la presidència d’aquest govern a Artur Mas que era el candidat de JuntsxSi i aquests no estan disposats a cedir ja que 62 són molt més que 10. Dos mesos intentant trobar un acord i no hi ha manera. Lamentable. Mentre el govern d’Espanya amb el PP estan fent servir tota la maquinaria del estat per posar tots els impediments polítics i econòmics perquè el procés no avanci.
A que no sabeu quina es la paraula més utilitzada per tots plegats, si, DEMOCRÀCIA!
Ara es pot recuperar la meva entrada del maig del 2014 sobre el tema.
Pels partits contraris a la independència els altres no som demòcrates perquè no es pot anar cap a la independència si no es te la majoria de vots, no més la tenim d’escons. La seva manera de calcular es, com a mínim curiosa. M’explico. Els partits independentistes suposen el 48% dels vots i més del 50% dels escons. Els partits totalment contraris a la independència no arriben al 40% dels vots ja que hi ha dos partits Catalunya si que es Pot i UDC, aquest sense representació, que no estan a favor ni en contra, consideren que s’ha de fer un referèndum. Malgrat això els partits del 40% diuen que el 52% dels votants estan contra la independència. Això per ells es la democràcia.
Està clar que un referèndum amb un SI o un NO seria la solució, però aquests partits que estan en contra la independència no ho volen ja que segons ells en el millor dels casos hauria de ser un referèndum de tot els espanyols. En definitiva si jo em vull separar haig de demanar a l’altre part que m’ho autoritzi i això es impensable.
El 20 de desembre hi ha eleccions a Espanya però no crec que el resultat de les eleccions ajudi gaire a aclarir la situació.
El problema que tenim, segons la meva opinió, es que aquests dos mesos el que ha passat es que internacionalment el nostre procés, que començava a ser vist amb cert interès per altres estats, hagi perdut força a l’exterior i sense el recolzament exterior serà molt complicat que arribem a bon port.
En un moment o altre haurem de tornar a mobilitzar-nos per recuperar el «prestigi»
I ara, espavileu, o la història us jutjarà severament. I com deia aquell, s’ha acabat la broma. Govern, ja!
Hi ha gent optimista que diu que abans de la campanya hi haurà acord. Hi ha gent que diu que anirem a març. Jo penso que si anem a març i no traiem, com a mínim, 72 diputats, haurem fracassat absolutament. A més, veurem una lluita fratricida entre CDC, ERC i CUP en la campanya electoral, mentre els altres s’ho miren amb displicència i un somriure d’orella a orella. Sí, fins i tot, CSQEP també se’ns riuria de nosaltres. Doncs bé, davant d’aquest panorama, senyors, senyores, nens i nenes de JxS i CUP, és urgent que hi hagi govern. La Resolució votada el 9N d’enguany és, ara mateix, paper mullat. No serveix per a res, absolutament per a res. Sense un govern no anem enlloc. Anem a cegues i a les palpentes.
Sense una figura que lideri “la cosa” no anem enlloc i no ens prendran seriosament, no a Espanya, sinó al món. I ens agradi o no, Mas és qui ha liderat “la cosa”. Que s’ha aprofitat del moment? Potser sí. Que podia haver mirat a una altra banda? També. Que ha sabut llegir el clam de bona part de la societat catalana? Segur.
Doncs bé, han passat dos mesos des del 27S i volem un govern. Feu-vos-ho com vulgueu, però al desembre, jo, personalment, vull un maleït govern que ens dugui d’una punyetera vegada a una República Catalana i que no hagi d’estar aguantant a polítics mediocres rient-se de “la cosa” i faltant al respecte als 2M de votants que volem un nou país per tothom. Que no hagi d’estar defensant per enèsima vegada la nostra història de nous revisionistes, que no hagi de justificar l’ús de la meva llengua, que no hagi de pagar les vacances i els vicis d’una monarquia corrupta i obsoleta, que no hagi d’aguantar insults i menyspreus de polítics de tots els colors, que no hagi d’aguantar promeses que no es compliran mai per tan sols endolçar-nos les orelles i caure, com sempre, en el parany de les seves mentides.
d’un embolic a un altre embolic més proper (em referia a Síria, el EI i el terrorismes).
A Catalunya ja fa 2 mesos que va haver-hi unes eleccions que ens havien de servir per constituir un govern que en 18 mesos ens podia portar a la independència d’Espanya. Per això n’hi havia prou en que els 62 representants del JuntxSi i els 10 de la CUP es posessin d’acord per formar un govern i seguir un procés prèviament pactat. Dons després de 60 dies no s’han posat d’acord perquè la CUP no vol donar la presidència d’aquest govern a Artur Mas que era el candidat de JuntsxSi i aquests no estan disposats a cedir ja que 62 són molt més que 10. Dos mesos intentant trobar un acord i no hi ha manera. Lamentable. Mentre el govern d’Espanya amb el PP estan fent servir tota la maquinaria del estat per posar tots els impediments polítics i econòmics perquè el procés no avanci.
A que no sabeu quina es la paraula més utilitzada per tots plegats, si, DEMOCRÀCIA!
Ara es pot recuperar la meva entrada del maig del 2014 sobre el tema.
Pels partits contraris a la independència els altres no som demòcrates perquè no es pot anar cap a la independència si no es te la majoria de vots, no més la tenim d’escons. La seva manera de calcular es, com a mínim curiosa. M’explico. Els partits independentistes suposen el 48% dels vots i més del 50% dels escons. Els partits totalment contraris a la independència no arriben al 40% dels vots ja que hi ha dos partits Catalunya si que es Pot i UDC, aquest sense representació, que no estan a favor ni en contra, consideren que s’ha de fer un referèndum. Malgrat això els partits del 40% diuen que el 52% dels votants estan contra la independència. Això per ells es la democràcia.
Està clar que un referèndum amb un SI o un NO seria la solució, però aquests partits que estan en contra la independència no ho volen ja que segons ells en el millor dels casos hauria de ser un referèndum de tot els espanyols. En definitiva si jo em vull separar haig de demanar a l’altre part que m’ho autoritzi i això es impensable.
El 20 de desembre hi ha eleccions a Espanya però no crec que el resultat de les eleccions ajudi gaire a aclarir la situació.
El problema que tenim, segons la meva opinió, es que aquests dos mesos el que ha passat es que internacionalment el nostre procés, que començava a ser vist amb cert interès per altres estats, hagi perdut força a l’exterior i sense el recolzament exterior serà molt complicat que arribem a bon port.
En un moment o altre haurem de tornar a mobilitzar-nos per recuperar el «prestigi»
I ara, espavileu, o la història us jutjarà severament. I com deia aquell, s’ha acabat la broma. Govern, ja!
El sistema està en mans de 1500 anti-sistemes.
Aprofitar per fer la revolució abans que la independència és no entendre ni comprendre quin és el substrat social català que ens ha dut fins aquí. Potser molts votants ara no votarien segons quines sigles i potser, si acabem abocats a noves eleccions, el panorama s’haurà clarificat. Que la independència és irreversible és un fet; els estats-nació ja són obsolets i el món s’articularà sota altres formes geopolítiques més eficients en les quals Catalunya (amb Barcelona de capital) hi encaixa perfectament. El que hem de tenir clar, però, és que ara no estem immersos en una revolució, és a dir, donar un tomb al voltant d’un eix, sinó que encarem una evolució, és a dir, que fem un pas endavant cap a aquesta forma nova d’organització. Qui s’entesti en processos revolucionaris fracassarà i l’únic que aconseguirà serà endarrerir una mica el que és inevitable. De la frustració d’aquests dies n’hem de treure la força per encarar l’etapa següent d’un procés que ja no es pot aturar.
El temps determina avui més que mai els aconteixements del procés català. En són conscients els 72 protagonistes? Ho hem constatat en els mesos perduts després del 9-N, en la disjuntiva de si una llista de partits o una llista única, que van significar cedir un temps preciós pel rearmament dels nostres adversaris i potser ens hi van jugar el no arribar al 50% de partidaris de la independència. Un balanç que ningú ha fet. Però ara la guerra total engegada per capítols des del govern de l’estat espanyol ens obliga a actuar ràpid i amb contundència, però encara no tenim govern…
És revelador que la CUP amb el veto a la proposta majoritària de JxS no valori la situació on ens col·loca aquest temps que va passant. Des d’un narcisisme irritant, mentre cauen rocs per tot arreu, el seu temps és un temps subjectiu en el qual es subordinen els fets, una arma política de pressió que només es pot permetre qui no agafa responsabilitats col·lectives; el temps de reunir amb calma les assemblees, i d’anar gallejant al pas dels dies dient que encara tot segueix igual, com una demostració de la seva fermesa ideològica. La famosa furgoneta de l’espot que va poc a poc perquè van lluny. Ara més aviat van en un carro de l’ase de Buridán. I es manifesten des d’un anticapitalisme dels qui lluiten contra les retallades, contra el patiment dels ciutadans, etc…, com si aquest “impasse” que ens imposen fos gratis per la població i pel procés.
No hi hauria res més perillós que darrere la immaduresa política de menystenir el temps, s’amagui només una praxis d’oposició, de victimisme per ser els elegits portadors del St. Greal d’una quimèrica Revolució Total. Si és això, mai acceptaran la revolució democràtica (que no “Socialista”) cap a la independència. Potser per això el seu temps no té ni dies, ni setmanes, ni… anys.
Portem exactament dos mesos perduts i per poc que un es mogui, es palpa en l’ambient que l’emprenyament de la gent és manifest.
Portem exactament dos mesos perduts i per poc que un es mogui, es palpa en l’ambient que l’emprenyament de la gent és manifest. És cert que els polítics independentistes en general i alguns en particular no ha estat a l’altura que calia estar i ara el poble ja n’està tip d’aquest estira i arronsa i sense que es vegi com acabarà. Sap greu que tota la feina que hem hagut d’encarar, treballant moltes vegades fins a deixar-hi la pell, anant a totes les concentracions i mítings, a les assemblees, aconseguint després de molta paciència i pedagogia que algú que no tenia clar votés per la independència, ara que suposadament tenim la majoria, el projecte pot acabar-se. I sí hem de dir que hi ha culpables d’aquesta situació, perquè si hem d’anar a unes eleccions molta gent deixarà de votar perquè ja n’estarà més que tipa. Potser només els irreductibles continuarem la lluita però bona part de la gent, cansada d’aquest vodevil, tirarà la tovallola. Cal dir que si bé tots els polítics implicats són responsables d’aquesta nefasta situació, la CUP s’emporta la palma. La majoria absoluta de la gent que he parlat no entén com pot ser que hi hagi polítics que tinguin la obsessió del “no a Mas” un president amb clars o obscurs, però que ha donat la cara i està querellat per la justícia espanyola, cosa que no li ha passat ningú de la CUP, i que només és per 18 mesos com a màxim, no per 4 o 20 anys!, que és el referent de molta gent de la dreta i de l’empresariat necessari per eixamplar l’espectre independentista, perquè aquesta aposta no la faran només les classes proletàries i perquè a Europa és un referent, i necessitarem que aquest continent en reconegui.
Prou de perdre més el temps cupaires. Vinga, via fora, un cop de cap i tirem endavant perquè en cas contrari no tindrem ni país quan ens hi vulguem posar com ja està treballant l’estat espanyol a plena potència per anul·lar-nos. Hem perdut dos mesos i esperem que no n’hàgim de perdre quatre més i amb això tot el procés. I si això passés, caldrà demanar responsabilitats polítiques als seus responsables.
El sistema està en mans de 1500 anti-sistemes
Tinc molt present el dia de la Via Catalana, moltes hores de preparació, fred, pluja, calor…
Cap paper al terra, cap incident, tot un èxit per la societat civil.
No ens robareu els somnis, les esperances i les il·lusions,
Ens tornarem a aixecar, tornarem a lluitar i aquesta vegada sabrem fer-ho millor.
El temps determina avui més que mai els aconteixements del procés català. En són conscients els 72 protagonistes? Ho hem constatat en els mesos perduts després del 9-N, en la disjuntiva de si una llista de partits o una llista única, que van significar cedir un temps preciós pel rearmament dels nostres adversaris i potser ens hi van jugar el no arribar al 50% de partidaris de la independència. Un balanç que ningú ha fet. Però ara la guerra total engegada per capítols des del govern de l’estat espanyol ens obliga a actuar ràpid i amb contundència, però encara no tenim govern…
És revelador que la CUP amb el veto a la proposta majoritària de JxS no valori la situació on ens col·loca aquest temps que va passant. Des d’un narcisisme irritant, mentre cauen rocs per tot arreu, el seu temps és un temps subjectiu en el qual es subordinen els fets, una arma política de pressió que només es pot permetre qui no agafa responsabilitats col·lectives; el temps de reunir amb calma les assemblees, i d’anar gallejant al pas dels dies dient que encara tot segueix igual, com una demostració de la seva fermesa ideològica. La famosa furgoneta de l’espot que va poc a poc perquè van lluny. Ara més aviat van en un carro de l’ase de Buridán. I es manifesten des d’un anticapitalisme dels qui lluiten contra les retallades, contra el patiment dels ciutadans, etc…, com si aquest “impasse” que ens imposen fos gratis per la població i pel procés.
No hi hauria res més perillós que darrere la immaduresa política de menystenir el temps, s’amagui només una praxis d’oposició, de victimisme per ser els elegits portadors del St. Greal d’una quimèrica Revolució Total. Si és això, mai acceptaran la revolució democràtica (que no “Socialista”) cap a la independència. Potser per això el seu temps no té ni dies, ni setmanes, ni… anys.
Portem exactament dos mesos perduts i per poc que un es mogui, es palpa en l’ambient que l’emprenyament de la gent és manifest.
Portem exactament dos mesos perduts i per poc que un es mogui, es palpa en l’ambient que l’emprenyament de la gent és manifest. És cert que els polítics independentistes en general i alguns en particular no ha estat a l’altura que calia estar i ara el poble ja n’està tip d’aquest estira i arronsa i sense que es vegi com acabarà. Sap greu que tota la feina que hem hagut d’encarar, treballant moltes vegades fins a deixar-hi la pell, anant a totes les concentracions i mítings, a les assemblees, aconseguint després de molta paciència i pedagogia que algú que no tenia clar votés per la independència, ara que suposadament tenim la majoria, el projecte pot acabar-se. I sí hem de dir que hi ha culpables d’aquesta situació, perquè si hem d’anar a unes eleccions molta gent deixarà de votar perquè ja n’estarà més que tipa. Potser només els irreductibles continuarem la lluita però bona part de la gent, cansada d’aquest vodevil, tirarà la tovallola. Cal dir que si bé tots els polítics implicats són responsables d’aquesta nefasta situació, la CUP s’emporta la palma. La majoria absoluta de la gent que he parlat no entén com pot ser que hi hagi polítics que tinguin la obsessió del “no a Mas” un president amb clars o obscurs, però que ha donat la cara i està querellat per la justícia espanyola, cosa que no li ha passat ningú de la CUP, i que només és per 18 mesos com a màxim, no per 4 o 20 anys!, que és el referent de molta gent de la dreta i de l’empresariat necessari per eixamplar l’espectre independentista, perquè aquesta aposta no la faran només les classes proletàries i perquè a Europa és un referent, i necessitarem que aquest continent en reconegui.
Prou de perdre més el temps cupaires. Vinga, via fora, un cop de cap i tirem endavant perquè en cas contrari no tindrem ni país quan ens hi vulguem posar com ja està treballant l’estat espanyol a plena potència per anul·lar-nos. Hem perdut dos mesos i esperem que no n’hàgim de perdre quatre més i amb això tot el procés. I si això passés, caldrà demanar responsabilitats polítiques als seus responsables.
El sistema està en mans de 1500 anti-sistemes
Tinc molt present el dia de la Via Catalana, moltes hores de preparació, fred, pluja, calor…
Cap paper al terra, cap incident, tot un èxit per la societat civil.
No ens robareu els somnis, les esperances i les il·lusions,
Ens tornarem a aixecar, tornarem a lluitar i aquesta vegada sabrem fer-ho millor.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)