EL PROBLEMA DEL PRESSUPOST 2013.

EL PROBLEMA DEL PRESSUPOST 2013 és un arma de Madrid per a mirar de desactivar el nostre procés vers la CONSULTA. Crec que aquesta idea la subscriu gairebé tothom. Si no tinguéssim el problema economico-social del PRESSUPOST, a Espanya els caldria inventar-lo, crear-lo, provocar aquest problema. Fins ara Espanya ho està aconseguint : l' OFEGAMENT ECONÒMIC "Que-ve-de-Brussel·les-que-ve-de-Madrid-que-no-podem-controlar" és un missil contra el procés vers la nostra SOBIRANIA POLÍTICA i ECONÒMICA ( sí, Soberania Econòmica, doncs es tracta de disposar i manar sobre la RIQUESA QUE PRODUÏM ). ----MADRID GUANYA AQUESTA LLUITA quan fa que ens posem en contra del GOVERN DE LA GENERALITAT i no en contra del "Gobierno" (Madrid) o de la "Comission Européenne" (Brussel·les). ----ENS HAURIEM DE MANIFESTAR DAVANT LA "DELEGACIÓN DEL GOBIERNO" a Barcelona, o bé DAVANT L'OFICINA DE REPRESENTACIÓ DE LA U.E., també a Barcelona. ----Però no, ho fem davant del PALAU i, en fer-ho així, no ens adonem que contribuïm a la victòria estratègica del "Gobierno". Aquests són els fets. ----I les perspectives ¿ quines són ? Doncs , la veritat jo no ho sé. Què resulta millor per al nostre procés d'ALLIBERAMENT SOCIAL i NACIONAL ? ----

1/ Negar-se a aprovar cap pressupost i anar a unes noves eleccions. Però: serien plebiscitàries ? amb quina fortalesa adquirien el seu caràcter de plebiscit ? es crearia un escenari diferent de l'actual un cop fetes aquestes (noves) eleccions ? QUÈ EN PENSEU ? ----

2/ Prorrogar els pressupostos actuals ¿ quines conseqüències socials i econòmiques precises genera? respecte a les retallades, respecte a la reducció de la despesa social i, per tant, respecte a l'erosió del poc estat del benestar que ens quedava ? I doncs, ens convé, aquest escenari ? quins pros i quines contres té ? QUÈ EN PENSEU ? ----

3/ Acceptar i aprovar uns pressupostos el més possibiliste possibles, filant prim el tant per cent de retallada i en quina partida, discutint, argumentant i lluitat per cada dígit de més o de menys. ¿ Ens convé ? ¿ és millor que les anteriors solucions ? ¿ quins avantatges i quins inconvenients presenta aquest POSSIBILISME o "REALISME PRESSUPOSTARI" ? Obstaculitza la marxa vers la CONSULTA o bé ens carrega de raons i, per tant, ens enforteix de cara a aquest objectiu polític primordial ? QUÈ EN PENSEU ? ----

 

El govern català fa el que ha de fer. Esgotar totes les vies de diàleg i omplir-nos de raó per justificar qualsevol pas que els catalans fem. Cal combatre la guerra bruta i l’ofec econòmic per exercir el dret decidir. Tenim una realitat diària i una realitat propera. Camins en tenim i ens cal utilitzar-los tots. Necessitem un país no destruït.

 

MOLTES GRÀCIES !

LOMCE , sectarisme ideològic ??

No podem oblidar que en la dècada dels 60, el 15% dels adults no sabien llegir, que sols el 3% tenia formació superior, i que els anys d’escolarització eren sols 4,7. Ara el 20% de la població ha cursat estudis universitaris, els anys d’escolarització han pujat a 9,4, i l’analfabetisme ha desaparegut. Però a pesar d’aquest avenços la feina feta és insuficient, ja que els índexs de fracàs escolar es situen molt per damunt de la mitjana Europea i dels països amb els que competim. Sens oblidar que segons l’informe PISA els estudiants espanyols assoleixen solament 481 punts quant a comprensió lector, mitjana de la OCDE 493, i estan molt lluny dels 536 punts dels estudiants finlandesos o dels 508 de Bèlgica, cal recordar que a la Unió Europea el percentatge dels joves entre 18 y 24 anys que no ha finalitzat els estudis secundaris és del 14,9%, i que a l’Estat espanyol aquests s’enfila fins quasi el 32% (38% els nois, 25,7% les noies).

Unes dades que expliquen per si soles que, d’una vegada per totes, cal actuar estructuralment mirant el futur llunyà saben que sols si es disposen d’excel•lents professors, dels procediments ajustats al futur, dels mètodes i les infraestructures escaients, es podrà desenvolupar amb èxit el talent dels humans, que és l’autèntica palanca de canvi i progrés, molt especialment en la societat i l’economia del coneixement.

Sis intents de millora desenvolupats en el marc de la Constitució de 1979 en què s’ha ignorat, al igual que en el setè intent, que la realitat del sistema exigeixen grans canvis en el sistema educatiu amb visió de futur i consens. Uns canvis que no volen dir a priori més diners, en aquest aspecte cal considerar que la despesa mitjana per alumne a l’Estat ronda el 6.800€, una xifra per sobre de la mitjana de la UE que es situa prop dels 6.500€, ni que la raó de fons siguin el ratis d’alumnes per professors i classe, ja que Espanya té valors inferiors a Finlàndia i aquesta supera en molt els resultats espanyols. Els canvis tenen que venir bàsicament dels continguts, els mètodes, de les avaluacions externes, de la qualitat i motivació dels professorat, de donar més autonomia als centres, i molt especialment d’eliminar la politització de l’ensenyament. Un conjunt de mesures que requereixen buscar l’imprescindible consens que permet l’estabilitat requerida dels sistema, en un aspecte cabdal pel futur individual i col•lectiu com és la formació.

Malauradament es segueix actuant com en els processos anteriors, s’ha defugit de la realitat, i es vol aplicar la imposició d’una majoria sobre la resta, amb una llei que anteposa criteris ideològics als pedagògics, ignora la multiculturalitat, posa en risc l’escola pública i ataca la immersió lingüística i les competències d’autogovern de les comunitats i nacionalitats que configuren l’Estat. Un conjunt de fets que comporten que la LOMCE no és mes que l‘antesala d’un nou fracàs amb el corresponent perjudici per centenars de milers de joves, i per la societat en general.

Mas avisa a l'estat que mai no ha aconseguit doblegar als catalans.

En l'acte que ha obert la celebració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha llançat un missatge a Espanya advertint que, malgrat tots els intents que ha fet al llarg de la història per doblegar als catalans, mai no ho ha aconseguit. 'Només hem inclinat l'esquena per treballar, però no per quedar sotmesos', ha dit a l'acte que obre la celebració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, al costat de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i els presidents de les diputacions: Joan Reñé (Lleida), Salvador Esteve (Barcelona), Josep Poblet (Tarragona) i Joan Giraut (Girona).
Després de defensar la creació d'una hisenda catalana, Mas ha destacat que els catalans segueixen ferms en el seu compromís amb l'autogovern malgrat que lleis, declaracions d'ex-presidents de govern espanyol, dictadures, monarquies absolutes i 'altres forces molt poderoses ho hagin intentat'.
Ha recordat que el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, fa cent anys 'ja parlava de les estructures d'estat', i, entre les quals són imprescindibles i encara no s'han aconseguit, ha reivindicat la hisenda pròpia.
Segons ha al·legat, hi ha altres valors de la Mancomunitat que segueixen vigents, com la unitat en el catalanisme que va possibilitar la seva creació, el seu compromís amb el territori i els esforços que va fer per posar al dia Catalunya malgrat la petitesa dels seus recursos.
Per a ell, la commemoració del centenari de la Mancomunitat s'ha de celebrar perquè és un dels fonaments sòlids que té l'autogovern, i l'efemèride tindrà lloc en el pròxim any, coincidint amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona en la Guerra de Successió.
El catalanisme de les diputacions
El president de la Diputació de Barcelona i alcalde de Martorell, Salvador Esteve (CiU), ha intervingut en nom de les tres diputacions, i ha destacat la defensa que han fet aquestes institucions del catalanisme.
'Hem d'aprendre dels homes de la Mancomunitat i de la seva eficàcia política', ha ressaltat Esteve, que ha recordat la quantitat d'obres públiques, equipaments, serveis i infraestructures que, malgrat l'escassetat de recursos, es van promoure en aquesta etapa.
La Mancomunitat es va constituir l'abril de 1914, després d'una negociació amb l'estat, i es basava en l'agregació de les quatre diputacions provincials catalanes: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.
Es tracta del primer òrgan d'autogovern que ha tingut Catalunya des de la derrota en la Guerra de Successió en 1714, i va existir fins a 1925, quan fou dissolta durant la dictadura de Primo de Rivera. 

El dèficit fiscal de Catalunya es l’any 2010 16.543 milions d’euros

•   Balança fiscal de l’any 2010. El Conseller d’Economia va presentar ahir les dades de la balança fiscal de Catalunya amb l’Administració central de l’Estat corresponents a l’any 2010. La balança fiscal serveix per mostrar la diferència entre la despesa de l’Estat a Catalunya i els ingressos que Catalunya aporta a l’Administració central per tal de finançar el conjunt de la despesa pública de l’estat espanyol.
  
•   Un dèficit fiscal de 16.543 milions d’euros. Les dades presentades ahir posen de manifest un any més que Catalunya pateix un dèficit fiscal escandalós i inacceptable. La balança fiscal indica que la despesa de l’estat espanyol a Catalunya va ser l’any 2010 de 45.329 milions d’euros, mentre que els ingressos que va aportar Catalunya al conjunt de l’estat van ser de 61.872 milions d’euros. La diferència és de 16.543 milions d’euros que són els diners que Catalunya paga a l’estat espanyol i que no tornen mai més.
  
•   Aquests 16.543 milions d’euros signifiquen que un català paga cada any 2.260 euros a l’estat espanyol que no li suposen cap benefici. Un dels aspectes més alarmants és que en els darrers vint-i-quatre anys aquesta xifra s’ha doblat. L’any 1986 el dèficit fiscal per persona era de 1.092 euros i aquesta xifra ha anat creixent de forma gairebé ininterrompuda fins arribar als 2.260 euros de l’any 2010.
  
•   Perdem un més 8% del nostre PIB cada any. Les primeres dades de la balança fiscal daten de l’any 1986 i, des de llavors, durant els vint-i-quatre anys que han passat fins el 2010, tots els anys els ingressos que Catalunya ha aportat a l’estat han estat molt superiors a la despesa de l’estat a Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya durant tots aquests any ha estat de mitjana d’un 8,1% del PIB i, concretament, el dèficit fiscal de l’any 2010 ha arribat al 8,5%. No hi ha cap territori en el marc europeu que pateixi un dèficit fiscal d’aquesta magnitud.
  
•   Les aportacions que l’any 2010 Catalunya va fer a l’Administració central de l’Estat van representar un 19,4% del total dels ingressos estatals, però en canvi Catalunya només rep el 14,2% de la despesa total de l’Estat. Aquest desequilibri s’ha anat repetint sistemàticament durant les darreres dècades de tal manera que la despesa de l’Estat a Catalunya sempre ha estat inferior a l’aportació de Catalunya a l’Administració central. Les xifres indiquen que, de mitjana, cada any des del 1986 Catalunya ha aportat un 19,5% dels recursos totals de l’estat però només n’ha rebut el 14% de la despesa. 
  

La industria es clau per generar ocupació .

Hom té el convenciment que molts encara no han descobert que la necessitat de disposar d’una potent base industrial resideix en una triple raó: la primera és que la indústria és clau per generar ocupació, ja sigui la de perfil d’alta preparació, o l’associada a perfils poc qualificats; la segona que la indústria és element nuclear per convertir el progrés científic i tecnològic en PIB, mercès a la seva capacitat de fabricació de productes que incorporin els seus avenços; i en tercer lloc que la indústria, amb la seva capacitat exportadora, és qui capgira la balança comercial en aquells països que no disposen de matèries primeres.

La indústria és necessària, potenciar-la és generar ocupació, discutir-ho esdevé demagògia o defensa d’interessos no transparents. Ara bé afrontar els reptes de disposar d’un teixit productiu amb un clar component industrial, no està a l’abast de tothom en un món obert, asimètric, i amb legislacions contraposades. La vertebració d’un procés de reindustrialització requereix disposar de sòlides bases on recolzar-se. Unes bases que Catalunya disposa, ja que malgrat la pèrdua de pes del sector industrial, aquesta aporta un 17% del total de l’economia i un 18,4% del total d’ocupats, les seves exportacions representen el 80% del total exportat i executa el 47% de tota la inversió en R+D+i.

El PP es queda sol.

El PP es queda sol aprovant una llei sobre els desnonaments que dóna l’esquena a la realitat social
CiU vota contra la llei del PP. Ahir es va aprovar a la Comissió d’Economia i Competitivitat del Congrés dels Diputats la proposició de llei per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris amb els vots únicament de la majoria absoluta del Partit Popular. CiU ha votat contra aquesta llei perquè no dóna resposta a les necessitats de les famílies que estan patint processos de desnonament ni a aquelles que estan fent front a la seva hipoteca amb extremes dificultats. La llei aprovada avui només recull la realitat i la voluntat del Partit Popular.
El Partit Popular exclou el text de la ILP. Des de CiU lamentem que el PP hagi decidit excloure del debat parlamentari el text de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va portar a la cambra i que va ser acceptat a tràmit amb el vot favorable de tots els partits polítics, inclòs el PP. Amb aquest rebuig el PP mostra una vegada més el seu tarannà poc democràtic.
CiU va presentar nombroses esmenes que anaven dirigides a ajudar a les persones afectades per no poder fer front al pagament de la seva hipoteca, a millorar la regulació davant de les evidents errades dels mecanismes de control de l’Estat sobre les entitats financeres i també a regular l’actuació de les pròpies entitats financeres i les clàusules abusives. Aquestes són les principals propostes de CiU:
→ Ampliar el ventall de col·lectius i persones protegides davant d’un procés d’execució hipotecària per incorporar-hi també les famílies amb fills menors d’edat o les persones que tinguin com a font principal d’ingrés una pensió.
→ Adaptar la legislació hipotecària espanyola a la proposta de directiva europea de tal manera que es recondueixi a les persones afectades i a les entitats financeres a una intermediació que permeti trobar solucions particulars a cadascun dels casos i s’evitin així situacions dramàtiques.
→ Millorar l’adequació de l’actual llei hipotecària a la sentència del Tribunal Europeu de manera que es faciliti que les persones immerses en processos d’execució hipotecària puguin al·legar l’existència de clàusules abusives per tal d’aconseguir evitar que aquests processos acabin amb el desnonament.

→ Reforçar la dació en pagament per casos com ara el de famílies que es troben en situació d’insolvència sobrevinguda de bona fe i es veuen obligades a seguir pagant una quota hipotecària que supera el 40% dels seus ingressos.
→ Impulsar el leasing social per tal que aquelles persones que estiguin abocades a perdre la seva vivenda puguin arribar a un acord amb l’entitat financera per poder seguir vivint a casa seva pagant un lloguer adaptat a la seva capacitat econòmica i que els permeti, a la llarga, poder recuperar la propietat de l’habitatge perdut per l’execució hipotecària.
→ Promoure els lloguers socials d’habitatges a preus reduïts que evitin que les persones que no poden fer front a la seva hipoteca siguin desnonades.
→ Aprovar una llei concursal que sigui aplicable a les persones físiques que permeti la reestructuració i la condonació de deutes i eviti que aquelles persones que no poden fer front a la seva hipoteca siguin desnonades o es vegin obligades a pagar un deute a les entitats bancàries que els ofegui de per vida.
Totes aquestes propostes impulsades per CiU han estat rebutjades per la majoria absoluta del Partit Popular que ha rebutjat també pràcticament totes les esmenes que han fet la resta de forces polítiques. El PP s’ha quedat sol aprovant una llei d’enorme transcendència que hagués pogut alleujar la dramàtica situació que viuen moltes famílies a nivell de tot l’Estat com a conseqüència de la impossibilitat de fer front als seus deutes hipotecaris.
CiU actua contra els desnonaments des de totes les institucions. L’acció de CiU per lluitar contra el drama social dels desnonaments no es fa únicament des de les Corts espanyoles, sinó que també s’han pres mesures a nivell del Govern de Catalunya i de les institucions locals. Un bon exemple el trobem en el conveni que fa poques setmanes van signar el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, i que s’estendrà properament a més municipis, per tal que no s’executi cap desnonament sense que els serveis socials en tinguin constància i puguin actuar en tasques de mediació.
Èxit dels processos de mediació. El servei de mediació de la Generalitat de Catalunya per a casos de persones que no poden fer front a la seva hipoteca ha actuat ja a dia d’avui en 130 municipis d’arreu de Catalunya i ha permès tancar acords entre famílies i entitats financeres que han evitat 500 desnonaments.

Marquem el rumb nosaltres.

És bo per al procés d´independència que anem pas per pas, encara que això suposi donar més temps a Madrid per ofegar-nos? O és millor precipitar els esdeveniments i plantar-se d´una vegada?. No és fàcil de dir. Les estructures d´estat s´han de construir. I suposo que s´està fent. Això legitimaria el fet de suportar, encara, els atacs de l´administració espanyola. Però NOMÉS AQUEST OBJECTIU. La Plataforma pel Dret a Decidir és urgent. Mas va dir que es constituiria després de Pasqua. De moment, no es pot dir que el govern hagi incomplert cap pas. El que passa és que Madrid apreta i maltracta més que mai i, per això, molts voldríem plantar-nos ja. Però cal tenir les coses preparades. El que cal és que la societat civil faci dues feines alhora: recolzar el president i vigilar que el procés no s´endarrereixi ni s´encalli. Aquesta és la nostra tasca. Pel demés, és evident que el govern espanyol mou fitxa i comença a parlar d´unes "altres condicions de finançament". Pot ser una trampa. Però és evident, que són conscients que alguna cosa han de fer perquè els catalans s´han posat dempeus. Que el peix al cove ja no funciona. Això, per primera vegada, Madrid ho té clar (és a dir, per primera vegada, Catalunya ho ha dit clarament!). És a dir, "la nave va". I marquem el rumb nosaltres. No és poc, encara que tampoc no és suficient. Tot i això, crec que cal mantenir la confiança en el MHP i en el govern -i en ERC- AL MATEIX TEMPS QUE VIGILEM, com ja he dit. Ens cal anar units i ser generosos. Criticar i atacar és fàcil. Fer és molt més difícil. Posem-nos TOTS a treballar per a l´objectiu. No val només a opinar. Associem-nos a les plataformes i a les entitats. Recolzem l´ANC, el CCN, el col.lectiu Wilson, el col.lectiu Emma... Hi ha molta feina a fer. La recepta, crec, ha de ser: confiança, vigilància i tre

La dignitat nacional catalana no l´han de traçar els de E.U i ni des de Madrid. Som els catalans els que hem de reclamar-ho i exigir-ho amb força politica democratica, lo que justament ens pertoca . Manquen la sinergia dels bons politics catalanistas ( ERC i CDC) que convencin als que encare están amb la dubta del fluix ciutadà acomodat a baixar el cap de manera absurda i contraproduent. Cal despertar-los i mostrar a tothom las aventages de l´independencia per Catalunya.