Com a català sento vergonya.

Com a català sento vergonya. Me la fan sentir personatges com aquest, incapaços de bellugar-se per altra motivació que els diners. Uns diners que no els fan cap falta, al revés de tants milers de catalans sobre els quals pesa la crisi amb tota la seva cruesa. Personatges que, no havent-se de preocupar ara mateix per res de material, mentre els seus connacionals són aixafats pel corró inmisericorde d'un estat hostil, gosen preguntar-nos, sense morir-se de vergonya, quí pagarà les nòmines l'endemà de la independència. Ells són la personificació de la indignitat; els autèntics responsables de la nostra condició; molt pitjors que els espanyols. Ells són els qui no hauríen de cobrar ni un cèntim l'endemà de la independència. I ho dic en un rampell de generositat, perquè només amb això no pagaríen tot el mal que han fet. Que donin gràcies a Déu i al poble català, del qual no són dignes, que, l'endemà de la llibertat, cap altra justícia no els sigui aplicada.

 

La independència no és un procés pel qual un se'n va a dormir i l'endemà es lleva independent. Més aviat és un trajecte que pot durar uns quants mesos mentre es negocia. Per això és tant important fer la DIU el més aviat millor per tal d'obrir un procés de negociació d'igual a igual, i amb la possible intervenció de la UE. Aterrem a la realitat que la independència de Catalunya ja és un procés perfectament contemplat per la majoria de països del món (i ja ho dic ara, no hi ha pànic).

 

Que no puguem pagar les nòmines quedant-nos a Espanya és només qüestió de temps. Si marxem, l'agència tributària catalana recaptarà els nostres impostos que serviran per pagar les nòmines i molt més. I si la Caixa no es posa les piles tenim unes autopistes molt rendibles per expropiar, i un port de Barcelona que ens donarà molts calerons, així com un altre de Tarragona, i un aeroport del Prat que val una milionada, així com un altre a Girona, i una gent molt trempada que vol viure dels seu treball i sense imposicions dels xupons que ens xuclen la sang, i moltes altres coses bones que tnim per guanyar-nos la vida. i sobretot,sobretot, molta dignitat.

Recuperar la nostra llibertat.

De cap manera es pot donar pretesos arguments als unionistes perquè no en tenen cap. Nosaltres no partim d´una igualtat. Ha de tenir molt present que nosaltres partim d´un acte terrorista en contra. Com va ser la guerra de Successió. Una guerra que no vam triar nosaltres i vam perdre perquè dos impewris es van avenir per imposar-nos un Borbó -Felip Vè,- en contra de la nostra voluntat. No ens el van imposar i ens van fer espanyols a través d´un referendum, sinó d´una guerra que no anava amb nosaltres. Per tant del que es tracta és de recuperar la nostra llibertat nacional. No pas de discutir-la.Potser sí que hi ha nacions que han sorgit del no-res -hi tenen dret-, i a través de eleccions volen saber si han de ser lliures o no. Res a dir. Però el nostre cas, ser unionista és estar a favor de la violència que ens van imposar i que no volen reparar 300 anys depsrés. Em sembla una diferència abismal. Una altra cosa és com haurà de ser la nostra Catalunya lliure. I aquí sí que cal establir un règim democràtic. Perquè si bé els drets cal aplicar-los, -com el de la independència-, les idees cal explicar-les i denatre-les i escollir-les a través de les votacions. És a dir, que teòricament, en una Catalunya independent podrien anar a les urnes els partits que fossin -parlo en condicional, els partits doncs, d´extrema dreta, de la dreta, del centre-dreta, del centre, del centre-esquerre, d´esquerre, de l´extrema esquerre, i d´anarquistes i ho creguessin convenient. És a dir, que tothom sortís de la mateixa línia de sortida. I aquí sí que s´ha de ser excrupolosament democràtic. I les urnes que diguin el que la gent vol. Ara el dret a ser lliure no és qüestiona. Tothom que neix té dret a ser lliure, tant si són persones com pobles. I Catalunya és un poble, esdevinguda nació fa mil anys, i ara no ens posarem a discutir-ho. Perquè fa anys que ho sabem, malgrat els intents desespretas de francesos i espanyols de tergiversar la història. Per tant, ???, una cosa és el dret, (independència) i l´altra les idees (partits democràtics).
 Com a sobiranista em molesta el pensament dogmàtic i la intolerància i, si cal, defensaré el dret a expressar les opinions favorables a l’unionisme –compartides o no, equivocades o no- dels altres. El debat ha de ser de les idees, no contra les persones. Els conceptes sempre es poden entorcillar, per exemple, “fer costat a la majoria” no vol dir ser un caragirat ni un arribista ni un oportunista sinó, en el context en què s’expressa, una persona que accepta el resultat de la votació –em pensava que era l’essència de la democràcia- i que considera que, en un tema on no hi ha certituds absolutes, estarà ben decidit el que decideixi la majoria dels nostres conciutadans. És una postura a tenir en compte, com la d’aquest 17% de catalans que diuen que no volen votar. Sobre pedres tosques, pumites, pumícies o pómex la meva opinió pot ser gratuïta però la trajectòria i contingut dels articles del Sr. Foix (amb qui discrepo sovint) així com la seva admiració envers el món anglosaxó em fa pensar que és un demòcrata sincer. I què hi farem, certament, no és sobiranista, com no ho és LaVanguardia (ni ElPeriódico) ni la majoria dels tertulians de 8Tv, però, alerta, l’acritud, la intolerància, el frontisme, la crispació poden ser la conseqüència d’una estratègia que ens va en contra. No caiguem en aquest parany ni ens dediquem al vell ofici de la cacera de bruixes, si us plau. Per resumir el meu criteri: independentisme, sí, però millor positiu, propositiu, constructiu, i si pot ser, amb un somriure dibuixat a la cara.

La pregunta correcte :Qui pagará les nómines dels funcionaris espanyols?

Les pagarem els ciutadans catalans, tal com fem ara. L'avantatge és que no haurem de pagar la dels estrangers, la dels colons, el PER, l'AVE, les autovies espanyoles, els aeroports espanyols buits, el Senat, el rei espanyol i les seves amants, els grups de comunicació col·laboracionistes... Ufff, a mesura que vaig passant llista me n'adono de quants diners ens estalviarem els catalans un cop alliberats.

 

Tots els gurús mediàtics i terutlians catalans contraris al sobiranisme i que s'omplen la boca amb referencies al mon anglosaxó, a la democràcia i el dret a decidir o autodeterminació el que veritablement estan defensant és un determinat stablishment o statu quo que és precissament el que ens ha portat fins on som. Per tant,tan se m'en dona el molt demòcrates que puguin arribar a ésser ja que la conclussió del seu posicionament és que a ells ja els hi va bé o tant se'ls hi enfot, l'expoli i l'anorreament al qual és sotmesa Catalunya. Per tant cap misericordia amb ells per la meva part,inmisericordia tan democràtica com la del sr. Foix i Cia.

Les nòmines es pagaran igual avui com el primer dia que siguem independents. És estrany que una persona, que tenia per cultivada, oberta i dialogant, plantegi aquesta qüestió. El dia que Catalunya decideixi ser independent tots sabem que s'obrirà un procés de negociació amb els espanyols per decidir el dia, el què i el com. Vegi si no Com es va independitzar Hong Kong. També voldria que em digués si Catalunya és viable econòmicament en l'entorn de la Comunitat Europea. El melic del món no és Espanya, i, fins ara, els números ens diuen que depenent d'Espanya, hi perdem. Aleshores, en què es basa per afirmar que Catalunya millor amb Espanya econòmicament? I per acabar, si aquestes són les seves argumentacions, que més aviat semblen opinions, em semblen molt pobres. Semblants a les d'un partit polític que només rebat les idees i argumentacions amb la por. Em decep que una persona com vostè, formada i viatjada, faci servir arguments tant pobres.

Cada dia queda més clar la força dels mitjans en el assumpte de l´independencia. La gran majoria están controlats per gent hostil a la sobirania, per por o per interesos. Només cal llegir els comentaris a la noticia d´en Foix i es constata la gran majoria que hi ha per l´independencia, lo qual cosa no es reflectit als programas de 8 TV i altres del Grup Godo. Aixó es un escandol i cal denunciar-ho . El paper del Cunit es vergonyos contra Mas i Junqueras. Sort que la Rahola els té ben possats i li para els peus. FORA EL SR. CUNIT, EXMEPLE BOTIFLER DE PRIMER ORDRE. Sempre tant presumit i antipatic.

El problema del món local no són els sous

El problema del món local no són els sous, la majoria de càrrecs electes tenen una retribució petita o nul·la, excepte en les grans ciutats les retribucions no són importants. A més, davant l'afirmació de l'inefable ministre Montoro que la retribució no ha de ser l'únic alicient per fer política, jo dic que ningú s'ha d'enriquir a través de la política, però que ningú s'ha d'apartar de la política per motius econòmics. A més, el que sí que és realment pudent és que no hi hagi incomptabilitats després de l'exercici de la política. Fem pagar als regidors dels pobles el què han provocat els expresidents i exministres que estan en consells d'administració de grans corporacions?

Bé, però tal com he dit, el titular sobre la limitació dels sous dels alcaldes i regidors és una cortina de fum. Ho és per tapar l'atac al món local, l'administració més propera al ciutadà i la que li genera més confiança. Catalunya som un país conformat des del municipalisme, amb una dinàmica pròpia, on es mancomunen servei a través dels consells comarcals, les mancomunitats o consorcis. Des del municipalisme s'han aportat respostes a realitats quotidianes i necessitats ciutadanes que cap altra administració hi ha donat resposta. I tot sense el finançament necessari. Des del món local s'han solucionat problemes reals, adaptats a les realitats més properes. Ara, Madrid vol que els ajuntaments dimiteixin de donar resposta als seus ciutadans i que des les diputacions o governs autònoms es faci. Proximitat?

Espanya té un problema de viabilitat econòmica, el gran endeutament és de l'Estat, però Madrid ho fa pagar a les autonomies i als municipis. Catalunya és la Generalitat i el seu món local, ens volen desmantellar el país. Desmantellar-ho és aplicar el principi de Wert d'espanyolitzar Catalunya, ara a través de carregar-se les institucions catalanes. Un altre front obert.

Article de Francesc Canosa.

"Si hi ha alguna cosa que ha unit als catalans és que ens volen matar. És igual si ets d’esquerres, de dretes, o portes un embut al cap: per a un català sempre hi ha una pedra, una sabre, o una bala esperant-lo"

 

Carles Rahola va morir dient: “Moro màrtir per Catalunya!”. Carrasco dient: “Jesús, Jesús, visca Catalunya Lliure!” No sé si ens queda clar… Perquè van morir. Vull dir que aquí no juguem a les cucanyes de les ambigüitats i del relativisme de plexiglàs. Xaval, que et maten. Sí, pum! Adéu per sempre més. Que aquí no ressuscites ni amb salfumant marca Walt Disney.

Diuen que els catalans no som dels que guanyem, però pocs cops es diu que som dels que lluitem... I no és la lluita una cara de la victòria? De moment ja hem guanyat una cosa: avui no ens assassinaran ni amb pedres, sabres o bales. Avui –com ahir, com sempre- les bales que ens disparen són les que diuen que no existim. Són els trets de la mentida, de l’odi, de la ignorància, de la ràbia. Ens volen matar, ens poden matar igualment, però hem guanyat la batalla a les armes, a la violència. I si és així és perquè, malgrat els hi pesi a molts sòmines, hem tingut un exèrcit. El nostre és un exèrcit de intensitat, integritat, constància, generositat, honestedat, responsabilitat, honor.... Hem tingut com armes els valors. Perquè només tenim això. Hi ha pobles que apel·len a l’amor per tirar endavant, hi ha pobles que apel·len a la raó per tirar endavant, a la justícia... Nosaltres només en tenim a nosaltres mateixos per tirar endavant. No ens quedar res: només quedem nosaltres. Perquè si n’hi ha que ho van perdre tot perquè nosaltres puguem guanyar, què no hem de fer nosaltres? Que les persones que ho han donat tot tinguin el nostre futur. Perquè hi ha cops que guanyes fins i tot quan saps que pots perdre. Fidelitat als morts. 

República de Catalunya

Catalunya no pot créixer, com els països europeus de la seva mida, per culpa del dèficit fiscal interregional que pateix de forma continua i interrompuda des de la recuperació del Govern autonòmic. Aquest dèficit te les característiques d’un espoli.
Els països més petits de la UE han crescut molt per sobre dels països grans .
Els estats europeus que s’han independitzat recentment han crescut més del doble que la mitjana de la UE.
L’Estat català, per característiques, volum i població creixeria per sobre de la resta Espanya i de la resta de països grans.
Catalunya configurada com Estat Català sortiria abans de la crisi que estant dins d’Espanya en règim d’autonomia.
El procés independentista no és una “anormalitat” internacional. En 66 anys han aparegut 22 estats nous, molts d’ells a Europa des de 1989.
La globalització afavoreix l’aparició de nous països. Catalunya cada any exporta més, s’internacionalitza més. I si no creix més és per la manca de lleis i polítiques
econòmiques pròpies.
Segons el World Econommic Forum i l’Institut IMD , 8 dels 20 Estats més competitius del món són Estats europeus petits.
Espanya no està entre els 20 més competitius en cap de les dues llistes.
En el rànquing d’IMD de 2011, Dinamarca ocupa la primera posició: té 5,5 milions d’habitants i unes característiques semblants a Catalunya.
Els països petits són més viables econòmicament perquè poden adaptar-se millor a les realitats canviants de la globalització.
L’Estat català és l'única garantia de futur per Catalunya. És l'única garantia de disposar de lleis apropiades a les nostres característiques pròpies i de posar fi a l'espoliació constant i sistemàtica, valorada pel Govern autonòmic en un dèficit fiscal estructural 8,6% del PIB.
Els països més petits de la Unió Europea han crescut persistentment molt per sobre dels països grans.
Els països petits han crescut més en tots els anys del període 2002-2007.
Els països petits estan experimentant creixements trimestrals per sobre del 0,7%
Els països grans estan experimentant creixements trimestrals per sota del 0,3%

En l’edició del 2011, el IMD ha fet un nou ranking dels països que poden encarar millor la crisi i ressorgir més aviat.
En el nou ranking, Dinamarca passa al primer lloc del ranking.
Darrera Dinamarca venen altres nacions petites.
Qatar, Noruega , Hong Kong, Suïssa i Suècia.
Els països més grans queden pitjor al nou ranking:
Estats Units: 28è lloc
China: 18è
Brasil: 22è
Alemanya: 24è
Japó: 26è
Corea del Sud: 29è

Països grans del Sud d’Europa ocupen posicions molt més baixes.
França: 44è
Itàlia: 47è
Espanya: 50è
Segons el Prof. Stephane Garelli, cap dels estudis del IMD: Les economies més petites estan millor preparades per adaptar-se i ressorgir davant una crisi ... i practiquen una política financera més prudent.

Catalunya té una superfície semblant a la d’alguns dels països europeus més competitius. Similar a Dinamarca, Holanda, Suïssa o Bèlgica.
Catalunya té també una població semblant a la d’alguns dels països europeus més competitius, Suècia i Suïssa, i superior a la de Dinamarca, Finlàndia i Noruega

Professor Xavier Sala i Martin, Columbia University, Chief Advisor of the Centre for Global Competitiveness and Performance.

A España mai surt la veritat.

Però si a Espanya mai no surt la veritat. Que se n´espera d´un diari espanyolista?. Naturalment, tot és una conxorxa. Els uns tapen els altres. I tot arreglat. I és evident que els diaris estan al servei del "Ministerio" de la polícia espanyol. Per tant, els periodistes posen el dictat que se´ls diu. I aquests es tapen dient que no poden revelar la font. I així tothom content i enganyat. Es deuen creure que som idiotes. Potser sí que bona part de la gent que viu a Catalunya és idiota, però no tothom. I s´ha vist la jugada com quan els anys vuitanta-dos-vuitanta-quatre van fer malbé Banca Catalana. I ho dic perquè jo hi vaig treballar molts anys i sé de què parlo. A causa de la mala notícia del diario ·El País·, que en Ramon Barnils sempre deia "el suyo", van emmerdar de falses informacions i mitges veritats i doncs, mitges mentides, de la situació d´un Banc que no estava pas malament o més malament que els espanyols. Però és clar, ja ho ha explicat en Frances Cabana als seus llibres, mentre els Bancs espanyols van ser ajudats, els catalans eren condemnats.En fi, una altra i una altra i una altre boutade contra Catalunya, perque evitar que siguem lliures. Des d´aleshores es va demostrar que el diner sí que té Pàtria, perquè molts marxistes de l´època deien: el diner no té Pàtria. I ara es torna a veure que el diner d´una Pàtria com Espanya, es fa servir per anar contra una altra Pàtria, ben diferent, que es diu Catalunya. Té Pàtria, doncs el diner. I encara l´utilitzaran per anar contra nosaltres. I per tant, només depèn de nosaltres que puguem ser lliures perquè mai no podrem estar pitjor que sotmesos a dintre d´Espanya. Llibertat vol dir tenir la Catalunya sobirana i independent de tota la xusma que va contra la nostra nació, mentre se´n beneficien totes les capes socials espanyoles. Uns més que altres, però mai no ha importat el partit. I si cal menester els diaria, doncs, ho fan, I si el diari vol encobrir els xivatos, que no podrien demostrar el que diuen, doncs, els encobreixen. I els jutges a callar perquè no es descobreixi qui va filtrar la falsa informació. Llàstima que ells compten amb els catalans febles de caràcter que tot s´ho empassen. Ja ho digué en Gandhi. Els problemes de la ïndia seran de l´Índia però no dels britànics. I ara és la mateixa fórmnula. Els problemes de Catalunya seran nostres i serem nosaltres qui els arreglarem, i a més ens estalviarem els dels espanyols, car no són nostres. Per això necessitem la independència. Per viure més bé. I no patir aquesta gent que té odi contra Catalunya. I per això la volen esclava al seu servei. Ara, però, no recorden que, com digué Pedrolo, mentre vigiles un presoner, tu també te´n fas mentre l´hagis de custodiar permanentment. Catalans, sortim d´Espanya, i guanyem l´aire lliure per respirar. És el millor que els podem donar als nostres descendents. Independentment de la capa social a què pertanyin. Tots els catalans són esclau mentre estiguem dins d´aquell estat que ens vol destruir. Ara ja ha sonat l´hora de deixar de ser esclaus, per viure lliures.