Recuperar la nostra llibertat.

De cap manera es pot donar pretesos arguments als unionistes perquè no en tenen cap. Nosaltres no partim d´una igualtat. Ha de tenir molt present que nosaltres partim d´un acte terrorista en contra. Com va ser la guerra de Successió. Una guerra que no vam triar nosaltres i vam perdre perquè dos impewris es van avenir per imposar-nos un Borbó -Felip Vè,- en contra de la nostra voluntat. No ens el van imposar i ens van fer espanyols a través d´un referendum, sinó d´una guerra que no anava amb nosaltres. Per tant del que es tracta és de recuperar la nostra llibertat nacional. No pas de discutir-la.Potser sí que hi ha nacions que han sorgit del no-res -hi tenen dret-, i a través de eleccions volen saber si han de ser lliures o no. Res a dir. Però el nostre cas, ser unionista és estar a favor de la violència que ens van imposar i que no volen reparar 300 anys depsrés. Em sembla una diferència abismal. Una altra cosa és com haurà de ser la nostra Catalunya lliure. I aquí sí que cal establir un règim democràtic. Perquè si bé els drets cal aplicar-los, -com el de la independència-, les idees cal explicar-les i denatre-les i escollir-les a través de les votacions. És a dir, que teòricament, en una Catalunya independent podrien anar a les urnes els partits que fossin -parlo en condicional, els partits doncs, d´extrema dreta, de la dreta, del centre-dreta, del centre, del centre-esquerre, d´esquerre, de l´extrema esquerre, i d´anarquistes i ho creguessin convenient. És a dir, que tothom sortís de la mateixa línia de sortida. I aquí sí que s´ha de ser excrupolosament democràtic. I les urnes que diguin el que la gent vol. Ara el dret a ser lliure no és qüestiona. Tothom que neix té dret a ser lliure, tant si són persones com pobles. I Catalunya és un poble, esdevinguda nació fa mil anys, i ara no ens posarem a discutir-ho. Perquè fa anys que ho sabem, malgrat els intents desespretas de francesos i espanyols de tergiversar la història. Per tant, ???, una cosa és el dret, (independència) i l´altra les idees (partits democràtics).
 Com a sobiranista em molesta el pensament dogmàtic i la intolerància i, si cal, defensaré el dret a expressar les opinions favorables a l’unionisme –compartides o no, equivocades o no- dels altres. El debat ha de ser de les idees, no contra les persones. Els conceptes sempre es poden entorcillar, per exemple, “fer costat a la majoria” no vol dir ser un caragirat ni un arribista ni un oportunista sinó, en el context en què s’expressa, una persona que accepta el resultat de la votació –em pensava que era l’essència de la democràcia- i que considera que, en un tema on no hi ha certituds absolutes, estarà ben decidit el que decideixi la majoria dels nostres conciutadans. És una postura a tenir en compte, com la d’aquest 17% de catalans que diuen que no volen votar. Sobre pedres tosques, pumites, pumícies o pómex la meva opinió pot ser gratuïta però la trajectòria i contingut dels articles del Sr. Foix (amb qui discrepo sovint) així com la seva admiració envers el món anglosaxó em fa pensar que és un demòcrata sincer. I què hi farem, certament, no és sobiranista, com no ho és LaVanguardia (ni ElPeriódico) ni la majoria dels tertulians de 8Tv, però, alerta, l’acritud, la intolerància, el frontisme, la crispació poden ser la conseqüència d’una estratègia que ens va en contra. No caiguem en aquest parany ni ens dediquem al vell ofici de la cacera de bruixes, si us plau. Per resumir el meu criteri: independentisme, sí, però millor positiu, propositiu, constructiu, i si pot ser, amb un somriure dibuixat a la cara.