Comunicació i internacionalització de Catalunya.

Hi han dos punts bàsics que el nou govern hauria de tenir en compte: Comunicació i internacionalització..Per tant, aprofitant l'acord entre CiU/ERC que dona majoria absoluta sobiranista al parlament, és imprescindible que el nou govern l'utilitzi a fons i sense cap escrúpol (exactament igual com fan els espanyols) l'eina de més potent que tenim al nostre abast, com és la CCMA...Per començar, s'han d'apartar dels llocs de decisió i de programació de TV3 i emissores de radio, a tota la fauna col·locada com conseqüència de l'antiga influencia del senyor de la crosta socialista, com també, dels col·locats a traves de l'influencia de l'Alícia més tard..Tot seguit, editar en Català, Castellà, i Angles, un vídeo de l'extraordinària entrevista que el programa “Singulars” de TV3, va fer al senyor Agustí Bordas. Un Català que exerceix de servidor public a les ordres del govern Canadenc..I per acabar, desenvolupar una potent campanya d'informació (Similar a la que es fa durant la marató de TV3) perquè aquest vídeo pugui ser vist amb interes i sobre tot, en les àrees metropolitanes de Tarragona/Barcelona i per tot el mon.

En moments excepcionals, comissions de transicions nacionals excepcionals. És el moment de tirar endavant, amb tota l'ambició del món, una comissió d'experts del màxim nivell, professional i despolititzada, acadèmica, “neutral”, que posi les bases d'un eventual procés de secessió: el punt de partida, els fonaments, els “goals” sobre els que articular el projecte. Sí, els millors homes i dones del país -compromesos amb aquest país i no pas amb l'altre, esclar-. Que l'alçada moral inqüestionable del seu prestigi acadèmic i científic, s'imposi per sobre de les bregues, la tàctica i fins i tot la bona fe, senzillament per la força del debat, l'anàlisi i el coneixement.

Arrenquem doncs la discussió de la lluita política i portem-la a la via del rigor acadèmic. Blindem uns resultats, avalats pels professionals amb més experiència i “autoritats” Jo m'imagino una Comissió presidida pel professor Carles Boix, de la Universitat de Princeton, per exemple, amb tots els membres del Col.lectiu Wilson, catedràtics d'universitats catalanes, Premis d'Honor, president de l'IEC i de les institucions científiques més solvents, les presidentes de l'Òmnium i de l'Assemblea, el president de l'Associació de Municipis per a la Independència, historiadors, pensadors, sindicalistes, pagesos. Una Comissió que articuli un procés net, lògic, clar, jurídicament impecable, i que no només sàpiga construir un projecte integral (econòmic, social, cultural), sinó compartir-lo. I que tingui sempre present les paraules que Pompeu Fabra, president de Palestra, va adreçar als seus amics aleshores: “Aquest doble ideal d'alliberar Catalunya i afinar la cultura del nostre poble és el que ha donat sentit als catalans moderns". Certament, continua donant-nos sentit.

Article de Victor Alexandre envers Luis del Olmo.

No fa gaire, en un acte a Saragossa, el periodista Luis del Olmo va parlar de Catalunya en uns termes molt similars als del policia bo de l’espanyolisme. És a dir, aquell que, sense deixar de considerar Espanya una creació divina i l’espanyolitat un fet sagrat, adopta un paper bonhomiós, reposat i aparentment dialogant a l’hora de parlar-ne. Vegem-ne alguns fragments:

• (Sobre la manifestació independentista del 2012): «Vaig estar voltant i, efectivament, hi havia un milió i mig de persones. Em van venir calfreds.»
• (Sobre l’independentisme): «Hi ha gent que estima Catalunya com jo estimo el meu poble també [Ponferrada].»
• (Referint-se al president Mas): «‘President, què hem de fer els qui estimem Catalunya i la resta d’Espanya i no volem la independència?’ El president, es va quedar callat i la resposta que em va donar va ser aquesta: ‘No tinc resposta.’»
• «Que no em demanin la independència de Catalunya, perquè jo estimo tan profundament Catalunya com la resta d’Espanya.»
• «Jo he viscut a Catalunya cinquanta anys, parlo sempre en espanyol i no he tingut mai cap problema.»

D’entrada, sobta que un demòcrata senti calfreds en veure una multitud reivindicant pacíficament el dret del seu país a decidir per si mateix. Sobta molt, perquè mentre el món es va admirar davant l’extraordinària lliçó de civisme que va donar Catalunya, el senyor Del Olmo sentia calfreds i s’ho mirava horroritzat. També sobta que una persona com ell, amb un magnífic bagatge periodístic, empri arguments de nivell galdós, com ara la comparança entre la independència de Catalunya i els seus sentiments per Ponferrada (Lleó, Espanya), ja que demostra que no sols no admet la nació catalana, sinó que considera provincià el fet de voler-la lliure.

Amb relació a la pregunta que Del Olmo va fer al president Mas –“Què hem de fer els qui estimem Catalunya i la ‘resta’ d’Espanya i no volem la independència?–, sorprèn que aquest últim digués que no tenia resposta, ja que és ben senzilla: el que han de fer els ciutadans com Del Olmo, si són demòcrates, és acceptar el veredicte de les urnes. És a dir, acceptar que la major part dels catalans vota formacions polítiques que porten la independència de Catalunya en el seu programa electoral i que aquells que hi estan en contra són minoria. ¿No és justament això, acceptar la realitat, el que hem fet els independentistes tots aquests anys mentre no érem majoria? Del Olmo, per altra banda, no s’adona que la pregunta que ell formula es pot girar en contra seva. Què respon ell, si un independentista li pregunta: “Què hem de fer, senyor Del Olmo, els catalans que estimem Catalunya i que, precisament perquè l’estimem, la volem lliure i convertida en un Estat independent? Té alguna resposta que no sigui absolutista i totalitària?”

Finalment, té gràcia la lleugeresa amb què el senyor Del Olmo fonamenta la subordinació de Catalunya a Espanya en nom de l’amor que diu que ell sent per ambdós països. Una mica com l’infant que estima el gosset de casa, però que té clar que l’amo són els seus pares. Del Olmo, per tant, no menteix quan diu que estima Catalunya; sempre, és clar, que Catalunya sigui espanyola. És a dir, sempre que Catalunya sigui com ell vol. Però, se’n pot dir amor, d’això? Una Catalunya independent no mereix ser estimada, senyor Del Olmo? I respectada tampoc? En realitat, allò que Del Olmo estima de debò és Espanya. Altrament, si fos veritat que el seu amor es reparteix entre Catalunya i Espanya en un 50%, no tindria cap inconvenient que l’estatus es capgirés i que, d’ara endavant, Catalunya deixés de pertànyer a Espanya i que fos Espanya qui pertanyés a Catalunya. És a dir, que el Congrés espanyol se subordinés a la voluntat del Parlament català.

Recordo força bé l’arribada del senyor Del Olmo a Catalunya. Jo era molt petit, però abans que ell s’incorporés a Ràdio Nacional d’Espanya, em vaig fer farts de sentir l’allau de falques publicitàries que anunciaven el seu nom com si es tractés del Messies: “¡Llega una nueva voz! ¡Llega Luis del Olmo!”. Res a veure, com veiem, amb l’arribada dels immigrants de la dècada dels seixanta a l’estació de França de Barcelona amb una maleta de cartró. Tanmateix, malgrat que molts d’ells amb prou feines sabien llegir i escriure, no van tenir cap problema per parlar català. Del Olmo, en canvi, es vanta de viure a Catalunya des de fa mig segle i de no parlar mai la nostra llengua; només parla en espanyol. I com que allò que és admissible en persones d’extracció molt humil no ho és gens en d’altres amb més possibilitats, és obvi que el senyor Del Olmo no parla català perquè no li dóna la gana i perquè mai, mai, no ha fet el més mínim esforç per parlar la llengua del país que tant diu estimar. Deia Diògenes, benvolgut senyor Del Olmo, que el moviment es demostra caminant.

Ho deien, però, creient Que Mas tindria, com a mínim, els mateixos escons.

Discrepo parcialment de l'explicació i la conseqüent valoració. Penso que ERC segueix una altra lògica que la que aquí en Víctor ens descriu (penso que honestament). Si no s'entén que ERC volia i vol erigir-se en la força principal de l'esquerra nacional, no s'entendrà mai què la fa moure com es mou. Una altra cosa és que l'erri o que justament per aquest anhel metapolític massa sovint caigui en errors ideologistes. Tan gran és el seu delit -i el seu complex- per a què la societat catalana l'adopti com la força central de l'esquerra, que els fa més pendent de les aparences -del paper que creuen que han de representar- que de les urgències polítiques immediates. Penso que els independentistes -que som d'esquerres simpatitzants o no d'ERC- no hem de satanitzar ERC- hem d'ajudar a ERC a assumir la responsabilitat urgent que li toca avui, que el context la situa en un punt transcendental pel país, mes enllà de la representació partidista . Cal recordar que ERC, avui, sí que fa el que va dir en la campanya: que serien fidels a Mas en relació al referèndum i que volien ser el principal partit de l'oposició. Ho deien, però, creient que Mas tindria, com a mínim, els mateixos escons. És fàcil d'entendre que una vegada que han aconseguit fer real el seu somni des de lla transició, de ser el cap de l'oposició, que els costi molt assumir que ara no la podran exercir plenament, o millor dit, l'hauran d'exercir d'una altra manera, no només des del Parlament, sinó molt probablement des del Govern. I aquesta "oposició i igovern" s'haurà de fer sense gaire comèdia, recuperant mesures socials retallades, ampliant el suport als sectors més empobrits i retallant a les grans fortunes. D'altra banda dins de CiU el sector més annexionista, Unió, també és el més antagònic en relació a les polítiques socials i impositives, i la manera de reduir la seva representativitat i operativitat en el Govern, semblaria que seria que ERC entrés al Govern. Veurem què passa, però penso que no hem de satanitzar a ERC, i hem de fer l'esforç d'entendre -no pas necessàriament de compartir- el seus motors ideològics. Això no treu que també pateixi c                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       om vós, el sectarisme és fort dins tots els partits, i avui pot ser veritablement suïcida. Salutacions cordials.

els prejudicis de un RUC català.

Els catalanets més enllà de sigles, hem deixat sol al nostre President. No contents amb això i l' afebliment del lideratge del procés per l' estat propi, ara el volen deixar sol perquè els espanyols es fotin un tip de riure a les seves esquenes. No s'ha sabut estar a l' alçada. Tocava guanyar aparcant l' ideologia, ara tenim ideologia però hem perdut. No sé que mai un president de la Generalitat hagi fet tant per la llibertat del seu poble i hagi estat tant mal pagat.

Ningú pot negar a hores d'ara, la valentia del president Mas, enfrontant-se (des de les dretes maleïdes) a tota la caverna més retro dels últims 300 anys. Havia lligat complicitats internacionals, anava seriosament, es sentia fort i irradiava confiança a la major part del poble, però vàrem desconfiar d'ell perquè en la prehistòria el seu partit va pactar amb el P.P. per eliminar la mili, apujar la qüota de IRPF del 15 al 30 % i la restitució dels Mossos d'Esquadra, quin pecat més gros, mira tu, desconfiem perquè arribada l'hora del referèndum, a aquest paio li tremolaran les cames, per tant, jop recomano a amics i pares, mares i avis que votin ERC que són força més progres i porten la independència entre cella i cella. Pregunta: Quins mèrits ha fet ERC per a donar-li tal gruix de confiança per enregistrar un increment de vot del 110 % ? Imagino que deu ser un mèrit la instauració del primer i segon tripartit i la ocurrència de fer-nos president de Catalunya a un espanyolista de pro anomenat Montilla, ... tu, que bo, que bo!!

En vista que encara perduren els prejudicis entre ERC i CiU, debats intensos sobre dretes i esquerres, ... Mirem-nos al mirall nois, i veurem un gegantí RUC català. A uns i altres jo només els faria una pregunta: Després de l'onze de setembre, després de la negativa al Pacte Fiscal, després de la convocatòria d'eleccions, els espanyols ens van ignorar primer, mofar-se'n després, insultar-nos més tard, joc brut i difamacions a tort i a dret contra el president de la Generalitat Mas que en veure'l que anava seriosament van començar a tenir-nos por. Si això va anar així, tot i la col·laboració inestimable d'en Duran, em pregunto si ara estem més o menys forts davant dels adversaris d'aquí i d'allà ? Com és que a les espanyes anaven de borrachera amb el nostre cava ?

De traca. De traca que s'argumenti que no entren al Govern pel 'merder' que Convergència té amb Unió. Primera, la posició d'ERC de no entrar en el Govern va ser instantània. Quan més calia donar, a nosaltres, als espanyols i al món, un missatge de victòria global sobiranista, ells van preferir abonar el missatge que Artur Mas havia perdut. Van dir que no serien al Govern d'immediat i quan Duran ni havia encara badat boca. Duran és l'excusa. Excusa de mal pagador perquè, escolta, la millor manera de tenir Duran lligat de mans i peus és que la línia sobiranista de CiU es mantingui ferma. I ERC només podria ajudar-hi entrant el el Govern en lloc de liderar l'oposició. Una cosa és celebrar que sigui la segona força del Parlament (objectiu que, per cert, diria que vaig ser el primer a formular-lo) i una altra és que aquest segon lloc resti més que no sumi. Com molt bé va dir Joan Carretero, en les actuals circumstàncies econòmiques un Govern amb 50 diputats ho tindria molt complicat per tirar endavant el puto dia a dia. Ho tindria molt complicat si només es tractés d'anar trampejant amb la crisi. Imagina't tu si, damunt, se suposa que ha d'intentar la independència de Catalunya. Ja només falta que un partit independentista que ha rebut un quart de milió de vots provinents precisament de CiU per 'assegurar el procés', no se la jugui i aposti fort per la consulta. Que CiU hauria d'escenificar que accepta esmenes i que hauria de declarar que ui que dura que ha estat l'exigència d'ERC en les negociacions per reconduir les retallades? Cap problema. Es fa. Això s'ha de fer. Igual que el PSC va fer exactament aquesta mateixa comèdia quan el nou finançament. Això, que es faci. No crec que serveixi de gaire perquè els sindicats sucursalistes la continuaran armant siguin quins siguin els canvis introduïts. Però, vaja, és igual, que es faci la comèdia i endavant pel que més volgueu uns i altres amb l'únic que importa i que, en definitiva, era la raó de l'avançament electoral. La consulta.

Ja mateix tenim que fer pinya.

La culpa de tot aquest desconcert i de la decepció de gran part del sobiranisme català és dels propis catalans, sobretot d'aquells que es diuen independentistes i que han preferit dividir el vot i votar opcions minoritàries com Esquerra, SI o CUP a costa d'afeblir el president Mas, que amb un full de ruta a favor d'un estat català dins Europa havia portat la il·lusió a tanta i tanta gent. No sé per què, potser perquè som un país que portem tres-cents anys sotmesos a un poder estrany, però els catalans sempre ens equivoquem en els moments decisius. I ara no ha sigut diferent. Com diu Ferran Sáez Mateu avui al diari "Ara", les opcions per tirar endavant el procés sobiranistes són ara més petites que abans de les eleccions. Davant les enormes dificultats que ens trobarem, amb una crisi econòmica tremenda i una guerra total per part de l'estat espanyol, el procés només pot tirar endavant amb un govern fort, majories clares i lideratges forts. I els catalans, amb el seu vot, han posat les coses molt i molt difícils.
El president Mas s'ho ha jugat tot, ha donat la cara, ha arrastrat al partit, ha fet tot i més. I ara ERC surt amb tacticismes per no mullar-se, "suport extern". No m'ho puc creure, però si estem en uns moments històrics delicadíssims, en que tot penja d'un fil. Senyor Junqueras vostè que sap tanta història, Ha vist mai que la història l'escriguin els covards?
Sr. Junqueras. Sé que el seu partit és assembleari i ha de fer una mica el que decideixen, però estic profundament decebut. No sap fins a quin extrem! Vaig celebrar els resultats de les eleccions, home, m'hagués agradat molt que ciu s'hagués quedat amb mínim 60, i que el PP hagués quedat fins i tot fora, sommiar és gratis, però els resultats em van donar esperances. Moltes. Vaig pensar que a la maduresa de CiU se li afegia el control de les retallades més dures i, sobretot, unes ganes més actives i fermes d'anar cap a l'estat propi. Vaig veure claríssim en aquell moment que anirien plegats, perquè Catalunya així els ha confiat que ho fessin. I ara surten amb això!!! estan donant la raó als espanyolistes més rancis, de poble que no sap posar-se d'acord. Els estan donant motius per menystenir-nos encara més. Els dic sincerament, que si no pacten JA MATEIX, o fan pinya i demostres al món que els catalans volem el que volem, NO VOLDRÉ SABER RES DE VOSTÈS MAI MÉS. I no sóc l'únic. preguntin, veuran quants pensen així. No permetis que ens sentim abandonats, sense rumb i a la deriva....

La puta i la Ramoneta !!! un altre vegada!!!

Es imprescindible que ERC deixi de fer "la puta i la ramoneta", s'oblidi del intercanvi de cromos, i del "sí però no". No si val voler endur-se'n les medalles (la consulta) i defugir les responsabilitats. Per fer la consulta, caldrà -abans- gestionar el día a día, un día a día molt complicat, amb més retallades, amb el govern espanyol totalment en contra, i sense ni cinc de calaix. I tots aquests problemes els haurà també d'afrontar, de gestionar Esquerra. Serà absolutament imprescindible un govern fort, amb una majoria absoluta. Una coalició Ciu-ERC. Hem de recordar que, no fà ni quatre anys, Esquerra (en aquells nefastos temps del tripartit ni republicana, ni de Catalunya) va donar el seu suport incondicional a l'investidura com a President de Catalunya d' un espanyolista, a més d'analfabet, Pepe Montilla. És per aixó que, per no quedar en evidència, Esquerra (esperem que de nou Republicana i de Catalunya) adongui el seu total suport a l'investidura d'Artur Mas, com a President, facilitant'l-hi no només l' investidura, sino també la governavilitat, governavilitat imprescindible per a dur a bon port la consulta per a l'independència, entrant a formar part d'un govern de coalició. Sr. Junqueras: no si val fer trampes al solitari, no si val dir que els que l'han votat volen que Esquerra no s'impliqui en el govern. Això no es veritat. Els qui, aquest diumenge han votat Esquerra, volen que, d'un cop per totes, provi que és un partit madur, seriós, responsable. Esquerra ha d'entendre que no és tracta d'un joc; ni de la conyeta dretes-esquerres, etc. És tracta de que Esquerra demostri que, de veritat, vol l'independència de Catalunya i que, per a assolir-la està disposada a sacrificar cap dels seus principis el temps que calgui. Ja arribarà el moment de parlar de justicia social, de retallades, però -ara- NO toca. L'únic esforç de Esquerra ha de ser que aconseguim fer la consulta el més aviat possible. És ara o mai: ens trobem davant un moment de feblesa extrema d'Espanya. En un moment en que el país, l'Assemblea Nacional de Catalunya, el President Mas, han començat a bastir un sòlid entramat de suport al nostre projecte sobiranista, projecte que no podem malbaratar per quatre principis ideològics, per importants que puguin ésser. Primer, l'independència i, quan aconseguim ser un país lliure, serà el moment de parlar del model de país que volem, del benestar social, d'una millor distribució de la riquesa. Però tot això, Sr.Junqueras, no serà MAI possible sense una Catalunya sobirana.

Colla de savis !!!!!

Colla de savis! No eren unes eleccions per parlar de retallades eren unes eleccions per parlar d'independència. D'on penseu treure els diners que calen per no haver de retallar? De veritat creieu que li arrencareu a La Caixa, com demanen les CUP? Però si de crèdits de la Caixa és del que estem vivint! Ja li has explicat això al teu electorat, Oriol? Els que hi heu caigut ja us podeu esperar ben asseguts perquè això és a l’UVI o us penseu que l'Oriol es quedarà igual davant l'opa que li farà l'Herrera per la banda social si Esquerra li aprova els pressupostos al Mas. El Mundo va torpedinar CiU amb una colla de mentides (sabien perfectament que l’adversari a batre era CiU i ningú més, si cau CiU cau tot, agradi o no) i a part de mobilitzar l'espanyolisme qua mai vota al Parlament de Catalunya, va enviar a la colla de babaus de sempre a plantar el president Mas per l'Oriol Junqueras que, tot sigui dit, a part de mirar a una altra banda quan li parlen de l'herència desastrosa del tripartit només s’ha dedicat a ironies facilones per la parròquia, amb menció a la corrupció de CiU inclosa. Si aquest és el nou tarannà d’ERC això ja s’ha acabat. Hauria d’haver fet president Mas a la primera intervenció en directe després dels resultat i deixant clar que seria en primera votació. El tema és però que l’Herrera és el tapat del sobiranisme i com a ell i a les CUP tant se’ls enfum ja han començat a apretar l’Oriol. En Junqueras no se l’ha de fer responsable de res, no es pot culpar ningú perquè li ha tocat la grossa, però als que vau canviar el vot la darrera setmana, el Pedro J. ja us ha encarregat el monument. La qüestió no va ser mai què faria en Mas amb l’absoluta, ha donat de sobres prova de la seva honestedat i d’anar de cara. La qüestió era que faria ERC si no la treia. Us heu cobert de glòria... i a sobre teniu la barra de argumentar encara com si les retallades les imposes CiU perquè arriba a l’èxtasi quan les fa i com si ERC no hagués fet mai el que ha perpetrat en els darrers 9 anys. A més, i això sí que té pebrots, l’absoluta (o gairebé) de CiU era l’única opció que permetia ERC no haver d’embrutar-se. Qui amb menuts s’adorm pixat es lleva.