El congrés de CDC ha donat aquest matí en el seu plenari un suport massiu al nou independentisme de CDC, que promourà l'Estat propi buscant una àmplia majoria social. 

La ponència, amb la inclusió de la proposta explícitament sobiranista, s'ha aprovat amb el 99,9 % vots. No s'ha produit cap discrepància significativa, i els delegats hem tancat files. Entre els militants que assisteixen al congrés de CDC hi ha un clima d'eufòria. 

La ponència relativa al partit, que dóna lloc a la nova direcció amb Oriol Pujol com a secretari general, s'ha aprovat amb el 100% dels vots. 


Amb una informació pública i ben explicada per tothom, a Catalunya hi haria molt més independistas dels que avui son notoris i actius. La por eronea i la desinformació castellana interesada ha fet molt de mal a Catalunya. L´independencia s´imposará ben aviat i abans del que molts estiman. Per sort de tothom. 


Endavant les atxes.!!!. Hem de ser com més millor i fer el plebiscit l´11 de setembre de 2014. I mentrestant fer dos fronts. Un de fort interior, i un altre d´exterior buscant les complicitats. Enhorabona!. 

Ells o nosaltres.

L'objectiu de les classes dirigents españoles es fer desapareixer Catalunya, es a dir, la llengüa, la cultura, els partits catalans i la empenta/iniciativas catalanes. Ja ho dien, volen "equilibrar España", aixó implica reduir Catalunya al nivell de Galicia o Extremadura, per aixó sabotejen la Generalitat i l'economia catalanes. Consideren la crisi económica com una oportunitat magnifica i una coartada perfecta per acabar d'aniquilar tots els nostres punts forts i diferencials. 
Res, prometran quatre duros i després no cumpliran, els antecedents són clars: fons de competitivitat, disposició adicional tercera de l'estatut, consignació d'inversions repetidament als pressupostos de l'estat...etc 
El problema no són 6.000 M€ o 16.000 M€. El problema és que un pacte d'aquesta mena, el seu acompliment, depèn totalment de la 'bona voluntat' del Govern espanyol, tant sia del PP com del PSOE, i a aquestes alçades de la festa hauríem de tenir clar, molt clar, que els espanyols de 'bona voluntat' no en tenen gens ni mica, i no es pot pactar amb qui no té paraula ni voluntat de complir amb els seus compromisos. Tenim l'exemple dels 759 M€ pendents, aprovats per 'Llei espanyola' i que encara ens rategen! I amb aquesta gent s'ha de pactar res de res?. No!, fugim que fem tard... 
Espanya no te diners per oferir un pacte fiscal digne. Allò d'obrir una mica l'aixeta per calmar els catalans ja no és possible. Espanya s'enfonsa. O s'aferra a Catalunya i xucla de la mamella fins a deixar-la seca amb la vana esperança de salvar-se o caurà. I nosaltres amb ella. És o ells o nosaltres. 

Perqué no onegen als balcons.

Aquesta dona sí que fa gràcia. Resulta que en un crisi mai no vista per aquests verals, que fa estralls a tota la societat que compon Catalunya, i tenintseriosíssim problemes econòmics tant per les persones jurídiques com físiques, no se li acut res més que perseguir Ajuntaments que no tenen un drap concret amb un colors concrets, -tot i que són els mateixos colors que els nostres-, perquè no onegen als balcons. No havíem quedat que el primer eren les persones?. (Això els que ho han dit). Doncs no li cau la cara de vergonya que, en una situació que estem passant dolorosa per arribar a final de mes, ara que ens vinguin a tocar el nas, de si pengen o no pengen uns símbols que tampoc no ajuden a arribar a final de mes?. Però que sap el que diu aquesta dona?. Ella cobra per fer això?. Suposo que el seu càrrec ha de ser important i per tant ajudar els pobres, i no venir amb excuses de mal pagador que, ja després d´arruïnar-nos ara a sobre ens vol encolomar una bandera que per imposar-la en Franco va matar milers de catalans?. Escolti senyora, si no li agrada Catalunya o el que fem els catalans, se´n pot entornar pel camí que ha vingugt. No necessitem perdonavides d´aquesta mena. Per cert, si vol fer complir la llei, vingui a qualsevol poble i  veurà munts de botigues i especialment Bars que no compleixen la llei de normalització lingüística!. Per què els catalans vol que siguem espanyols, oi?. Aleshores tal vegada ens servirà més saber als catalans què hem d´anar a comprar comprar o que ens ofereixen, que no pas si un tros de tela arrugada penja o despenja d´un balcó. Jordi Romaguera i Cubedo L´Hospitalet de Llobregat

Ja sap la Maria Llanos que, en compliment de la llei que regula la presència de les banderes als edificis oficials, la senyera, bandera oficial de Catalunya, ha d'onejar a TOTS els edificis oficials, incloses les casernes de la guarfdia civil i policia nacional entre d'altres??? A més, en època de retallades cal eliminar tot alló que és inútil, com la delegació del govern i la delegada. Peró sense regalets com sous compensatoris ni feines ben pagades... som en crisi, oi?

Catalunya hem estat líders del comerç internacional.

Fa uns mesos, des del Cercle Català de Negocis denunciàvem la necessitat d'ajudar Ossa, la mítica marca de motos catalana, perquè altrament es veia obligada a marxar a Galícia, on aquella comunitat autònoma els donava el finançament que necessitaven per poder fer front a la producció de les comandes en curs, la majoria de les quals destinades a països tan llunyans com els EUA i Austràlia. Ossa havia desenvolupat una moto única al món en el seu segment i en altres moments hauria crescut sense límits, però ara no. Ara, sense garanties reals, cap banc privat ni l'administració pública estaven disposats a ajudar-la. Finalment la campanya als mitjans que va llançar el CCN va suposar que el nou govern implementés un pla d'ajudes per al sector de la moto que no només ha salvat Ossa sinó que fins i tot també ha retingut momentàniament Derbi.

Però a part d'Ossa, hi ha centenars d'empreses a casa nostra que responen a la mateixa radiografia: producte únic i diferenciat, demanda internacional, però manca de finançament per fer front a la producció. I lamentablement moltes d'aquestes empreses han d'optar per marxar a altres comunitats autònomes o a l'estranger.

Donat l'escanyament del sistema de finançament espanyol (ara sí que podem dir que Espanya “roba” Catalunya), en aquests moments cal una economia de guerra que, a part d'aplicar les retallades necessàries per sobreviure, impulsi també dos grans eixos estratègics per potenciar les nostres empreses: internacionalització i innovació. Aquestes dues I+i són la clau per aguantar la tempesta mentre no esdevinguem estat. Si som capaços d'aguantar aquestes empreses en plena tempesta, quan vingui la calma, l'estat propi, estaran molt ben situades per esdevenir empreses globals o multinacionals.

El Cercle Català de Negocis tenim associades algunes d'aquestes empreses, però estem segurs que n'hi ha centenars d'altres, que degudament acompanyades poden esdevenir innovadores en el seu sector i fer-se un lloc al món. Aquestes empreses es caracteritzen en general per un canvi de paradigma, per superar aquella màxima de “què necessita el client” i passar a una de nova: “com puc sorprendre el consumidor”. Això combinat amb la idea que el nostre mercat és el món.

I cal que tothom, administracions (Generalitat i ajuntaments), patronals i associacions empresarials, sindicats i altres representants socials, ens posem d'acord per tenir cura i promocionar totes les empreses que tenen un producte innovador i mercats internacionals on col·locar-lo.

Tenim la sort (segurament perquè s'ha fet bé la feina) de tenir a Catalunya una xarxa molt intensiva en creativitat i innovació que dóna suport a les empreses i que de vegades obviem. El cas d'ACC1Ó és el més important perquè recull justament aquests dos factors estratègics, internacionalització i innovació, però també els centres tecnològics com Cetemmsa, els parcs científics com el de Barcelona, tres de les millors escoles de negocis del món, i tota la xarxa universitària en general. Això amanit amb un entorn de grans infraestructures de recerca com el supercomputador Marenostrum i el sincrotró Alba.

Pocs països al món tenen estils artístics reconeguts mundialment com el romànic, gòtic i modernista, pintors de referència com Dalí o Miró, una cuina internacional que ha estat líder durant els darrers anys, un model de club com el Barça únic al món pels seus valors i forma de fer, hem aportat al món grans invents com el submarí, el telescopi o la volta catalana. I aquest fet diferencial es detecta també en el lideratge avui en certs sectors econòmics europeus com el biomèdic, el farmacèutic, l'agroalimentari i el turístic. En definitiva, som un país creatiu, aquesta és una de les nostres majors virtuts, n'hem de ser conscients i aprofitar-ho. Per alguna cosa, a Catalunya hem estat líders del comerç internacional ja fa més de cinc-cents anys, exportem avui fora de casa nostra (incloent més enllà de l'Ebre) el 60% de tot el que produïm, vàrem fer una revolució industrial sense recursos energètics, i hem estat el motor econòmic del sud d'Europa amb milers d'empreses en pràcticament tots els sectors.

Els que viatgem sovint per negocis som plenament conscients que tenim a casa nostra un dels pols empresarials més creatius d'Europa. Ara cal que ho sapiguem mantenir i potenciar mentre duri la batalla de la crisi. Cal actuar fent economia de guerra, potenciant la internacionalització i la innovació en el camp de batalla. Aquesta l'hem de guanyar, ens hi juguem el futur.

PIB Catalunya.

El problema d'abordar certs temes és que tals temes -que no són de naturalesa política- han estat polititzats fins a la sacietat, cosa que confon la ciutadania, molt, moltíssim. Amb el finançament de les regions passa això: enorme error!

 El govern d'Espanya va manifestar que l'objectiu per a les regions del regne és el dèficit zero, ni tan sols serà permès un dèficit estructural, i a aquell dèficit del -0,4% pactat entre el PSOE i el PP tan sols s'hi podrà arribar en situacions megaextraordinàries. No complir això suposarà multes en forma de retencions de transferències des de l'Estat a les regions; si s'apliqués ara la norma això suposaria a Catalunya una retenció de 400 milions. Al·lucinant, indignant, inqualificable, ja. Catalunya, al tancament del 2005, tenia un dèficit fiscal interregional del 8,7% del seu PIB (el 2005 és l'últim any publicat pel govern d'Espanya; aquest es va comprometre que a l'octubre del 2011 publicaria les balances fiscals del 2009, però no ho va fer i ningú l'hi va reclamar). És a dir, que uns 16.000 milions surten de Catalunya i no tornen de cap manera (la xifra penso que continua sent vàlida).

Si aquest dèficit es reduís a zero, el PIB per capita de Catalunya sobre la mitjana europea passaria a ésser del 126% (Espanya 100,2%), el dèficit intern català es transformaria en un superàvit del 6,3%, i en menys de tres anys Catalunya hauria liquidat el seu deute públic: 34.000 milions, gran part del qual ha estat causat per aquest dèficit interregional que se li imposa i que està a punt de ser tingut en compte com a escombraries. Però això no és tot.

Si Catalunya recuperés aquests fons, l'atur, que a Catalunya avui arriba al 20,5% (Espanya 22,9%), podria ser menor, igual que la taxa de pobresa extrema: 3,7% (4,0% a Espanya).

I les retallades, si n'hi hagués, serien molt més mesurades i afectarien molt poc la despesa en Educació per alumne en centres públics: 6.652 euros el 2008 (6.567 a Espanya), i en Sanitat: 4,56% del PIB el 2007 (5,21% a Espanya). Educació i Sanitat: on més s'estan notant les retallades.

L'eliminació d'aquest dèficit fiscal interregional hauria de ser la tasca prioritària de Catalunya, el tema de conversa majoritari dels seus ciutadans, l'objectiu d'institucions, entitats culturals, associacions i agrupacions professionals. I hauria de ser també el monotema dels polítics triats pel poble de Catalunya, però això ja s'ha vist que no és així deixant al marge referències difuses en moments concrets i en fòrums molt determinats.

Pensin-ho: per cada euro que no torna d'aquests 16.000 milions roman un tros de carència que podria ser eliminat. I això no té gens de política, són faves comptades.

Amb l'entorn de crisi que ens envolta, a Catalunya ens convé que les empreses amb futur puguin seguir existint, creixent, generant riquesa i llocs de treball. Hi ha moltes empreses a casa nostra que són líders en el seu sector, referents pel seu producte, pel seu know-how, o per la seva creativitat. Són empreses que en un entorn normal, en un Estat eficient, creixerien còmodament, però que avui no ho poden fer perquè la crisi de l'Estat espanyol no els ho permet.

PAÍS VALENCIÀ.

Potser té alguna cosa a veure el fet que des de el País Valencià, i especialment des del seu Cap i Casal no hi ha cap sentiment majoritari de nació, que s'autoproclami i es reconegui com a tal, com succeeix a Catalunya. Al País Valencià, antic Regne de València, hi ha hagut durant segles un interès polític, fomentat i defensat per la seva classe dirigent, especialment de la capital valenciana, de fer d'aquesta terra una sucursal de Castella, primer, i d'Espanya després, en post d'un benefici polític i econòmic a canvi de anar perdent la seva personalitat catalana, especialment en aspectes com la llengua. I així els va! Que fins al segle XVIII encunyaven moneda pròpia i tenien els seus furs i constitucions, és clar que sí, com a Catalunya o a l'Aragó, però els perderen com es perderen a Catalunya amb el Decret de Nova Planta. El que determina que Catalunya sigui més nació és el fet que a Catalunya en tres-cents anys no s'ha parat en la reclamació de la pròpia nació i en aconseguir la llibertat davant una Castella i una Espanya aclaparadora, mentres que a València la seva classe política sembla ben cofoia amb el nou marc espanyolista on s'ha instal.lat. Que això es problema dels catalans? I és clar que si! Però la solució correspon en la seva major part als valencians. Som molts els catalans que esperem que per fi els valencians despertin del malson que pateixen des de fa tres-cents anys. 

PACTE FISCAL.

En la negociació del pacte fiscal, hi ha un parany en el qual no haurien de caure els partits catalans: repetir el mateix error de sempre. Han de vigilar de no tornar a emprendre una gran batalla per aconseguir només una millora de l'actual model de finançament, que al cas de pocs mesos es confirma decebedora. I això, hores d'ara passa per dues coses: En primer lloc, ha de quedar clar que la Generalitat té la clau de la caixa, i per tant pot recaptar tots els impostos. I en segon terme, Catalunya ha d'abandonar el règim de finançament comú amb el conjunt d'autonomies. Això senzillament es pot fer modificant la llei orgànica de finançament autonòmic (LOFCA), i excloent-ne la Generalitat, de la mateixa manera que no s'hi contemplen els governs basc i navarrès. Totes les altres qüestions es poden negociar, matisar, i sotmetre a un calendari de desplegament. Però ha de quedar clar amb el pacte fiscal que el govern espanyol ja no podrà ajornar més pagaments a la Generalitat, perquè la clau la tindrà Catalunya. Si hi ha una majoria al Parlament per tirar endavant aquesta reivindicació, cal tirar-la endavant. Però seria bo que el PSC -i també el PP- s'hi sumessin, en benefici de tots els catalans.