PIB Catalunya.

El problema d'abordar certs temes és que tals temes -que no són de naturalesa política- han estat polititzats fins a la sacietat, cosa que confon la ciutadania, molt, moltíssim. Amb el finançament de les regions passa això: enorme error!

 El govern d'Espanya va manifestar que l'objectiu per a les regions del regne és el dèficit zero, ni tan sols serà permès un dèficit estructural, i a aquell dèficit del -0,4% pactat entre el PSOE i el PP tan sols s'hi podrà arribar en situacions megaextraordinàries. No complir això suposarà multes en forma de retencions de transferències des de l'Estat a les regions; si s'apliqués ara la norma això suposaria a Catalunya una retenció de 400 milions. Al·lucinant, indignant, inqualificable, ja. Catalunya, al tancament del 2005, tenia un dèficit fiscal interregional del 8,7% del seu PIB (el 2005 és l'últim any publicat pel govern d'Espanya; aquest es va comprometre que a l'octubre del 2011 publicaria les balances fiscals del 2009, però no ho va fer i ningú l'hi va reclamar). És a dir, que uns 16.000 milions surten de Catalunya i no tornen de cap manera (la xifra penso que continua sent vàlida).

Si aquest dèficit es reduís a zero, el PIB per capita de Catalunya sobre la mitjana europea passaria a ésser del 126% (Espanya 100,2%), el dèficit intern català es transformaria en un superàvit del 6,3%, i en menys de tres anys Catalunya hauria liquidat el seu deute públic: 34.000 milions, gran part del qual ha estat causat per aquest dèficit interregional que se li imposa i que està a punt de ser tingut en compte com a escombraries. Però això no és tot.

Si Catalunya recuperés aquests fons, l'atur, que a Catalunya avui arriba al 20,5% (Espanya 22,9%), podria ser menor, igual que la taxa de pobresa extrema: 3,7% (4,0% a Espanya).

I les retallades, si n'hi hagués, serien molt més mesurades i afectarien molt poc la despesa en Educació per alumne en centres públics: 6.652 euros el 2008 (6.567 a Espanya), i en Sanitat: 4,56% del PIB el 2007 (5,21% a Espanya). Educació i Sanitat: on més s'estan notant les retallades.

L'eliminació d'aquest dèficit fiscal interregional hauria de ser la tasca prioritària de Catalunya, el tema de conversa majoritari dels seus ciutadans, l'objectiu d'institucions, entitats culturals, associacions i agrupacions professionals. I hauria de ser també el monotema dels polítics triats pel poble de Catalunya, però això ja s'ha vist que no és així deixant al marge referències difuses en moments concrets i en fòrums molt determinats.

Pensin-ho: per cada euro que no torna d'aquests 16.000 milions roman un tros de carència que podria ser eliminat. I això no té gens de política, són faves comptades.

Amb l'entorn de crisi que ens envolta, a Catalunya ens convé que les empreses amb futur puguin seguir existint, creixent, generant riquesa i llocs de treball. Hi ha moltes empreses a casa nostra que són líders en el seu sector, referents pel seu producte, pel seu know-how, o per la seva creativitat. Són empreses que en un entorn normal, en un Estat eficient, creixerien còmodament, però que avui no ho poden fer perquè la crisi de l'Estat espanyol no els ho permet.

PAÍS VALENCIÀ.

Potser té alguna cosa a veure el fet que des de el País Valencià, i especialment des del seu Cap i Casal no hi ha cap sentiment majoritari de nació, que s'autoproclami i es reconegui com a tal, com succeeix a Catalunya. Al País Valencià, antic Regne de València, hi ha hagut durant segles un interès polític, fomentat i defensat per la seva classe dirigent, especialment de la capital valenciana, de fer d'aquesta terra una sucursal de Castella, primer, i d'Espanya després, en post d'un benefici polític i econòmic a canvi de anar perdent la seva personalitat catalana, especialment en aspectes com la llengua. I així els va! Que fins al segle XVIII encunyaven moneda pròpia i tenien els seus furs i constitucions, és clar que sí, com a Catalunya o a l'Aragó, però els perderen com es perderen a Catalunya amb el Decret de Nova Planta. El que determina que Catalunya sigui més nació és el fet que a Catalunya en tres-cents anys no s'ha parat en la reclamació de la pròpia nació i en aconseguir la llibertat davant una Castella i una Espanya aclaparadora, mentres que a València la seva classe política sembla ben cofoia amb el nou marc espanyolista on s'ha instal.lat. Que això es problema dels catalans? I és clar que si! Però la solució correspon en la seva major part als valencians. Som molts els catalans que esperem que per fi els valencians despertin del malson que pateixen des de fa tres-cents anys. 

PACTE FISCAL.

En la negociació del pacte fiscal, hi ha un parany en el qual no haurien de caure els partits catalans: repetir el mateix error de sempre. Han de vigilar de no tornar a emprendre una gran batalla per aconseguir només una millora de l'actual model de finançament, que al cas de pocs mesos es confirma decebedora. I això, hores d'ara passa per dues coses: En primer lloc, ha de quedar clar que la Generalitat té la clau de la caixa, i per tant pot recaptar tots els impostos. I en segon terme, Catalunya ha d'abandonar el règim de finançament comú amb el conjunt d'autonomies. Això senzillament es pot fer modificant la llei orgànica de finançament autonòmic (LOFCA), i excloent-ne la Generalitat, de la mateixa manera que no s'hi contemplen els governs basc i navarrès. Totes les altres qüestions es poden negociar, matisar, i sotmetre a un calendari de desplegament. Però ha de quedar clar amb el pacte fiscal que el govern espanyol ja no podrà ajornar més pagaments a la Generalitat, perquè la clau la tindrà Catalunya. Si hi ha una majoria al Parlament per tirar endavant aquesta reivindicació, cal tirar-la endavant. Però seria bo que el PSC -i també el PP- s'hi sumessin, en benefici de tots els catalans.

MESURES CONTRA LA MOROSITAT PÚBLICA

Hisenda bloquejarà les transferències als ajuntaments que no s'endeutin per pagar a proveïdors
Entra en vigor el pla per reduir les factures pendents per part de les entitats locals.
L'Estat podrà bloquejar les transferències als ajuntaments que no s'endeutin per pagar les factures pendents amb el seu proveïdors, anteriors a l'1 de gener d'aquest any. Així ho disposa el reial decret llei aprovat ahir pel Govern per reduir la morositat de les administracions locals i que s'ha publicat avui al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE). "En cas que les entitats locals no concertin l'operació d'endeutament o incompleixin amb les obligacions de pagament de l'operació, l'òrgan competent del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques farà les retencions que siguin procedents amb càrrec a les ordres de pagament que s'emetin per satisfer la seva participació en els tributs de l'Estat", recull el text.
La norma preveu que els consistoris comencin a pagar a partir del maig amb prioritat per a aquells proveïdors que acceptin quitances sobre el volum del deute que tenen pendent de cobrament. Els ajuntaments hauran de remetre a Hisenda abans del 15 de març una relació de totes les seves obligacions pendents de pagament el 31 de desembre passat. També hauran d'enviar abans del 31 de març un pla d'ajust en què s'especifiqui com tornaran la xifra que se'ls financi. Els contractistes que no constin en la relació del consistori com a creditors, però que tinguin aquesta condició, podran reclamar un certificat individual en què es reconegui aquesta condició.

amics Bibliotecaris.

Bé: això ens ho hem guanyat a pols, els bibliotecaris: 4 de cada 5 persones que treballa a una biblioteca pública, segons el nostre propi mapa de biblioteques, és auxiliar: una persona amb FP2 pelat, que no té ni vocació, ni formació per treballar a una biblioteca. I nosaltres ho hem permés i estem contents. Així que si volen posar voluntaris: i per què no, si permetem que les biblioteques les omplin FP2 (ja siguin d'automoció, d'electrònica o de qualsevol branca)? La única diferència és pagar o no pagar, ja que la professionalitat és la mateixa. Nosaltres hem permés aquesta situació. I la continuem permetent: o generem valor afegit mitjançant l'ús de les noves tecnologies (que aquesta és una altra: els bibliotecaris ens hem amagat a sota el taulell en la revolució de la societat de la informació), o continuarem generant aquesta imatge de feina fàcil que pot fer qualsevol. Això sense tenir en compte que qualsevol botiga funciona millor que els catàlegs de les nostres biblioteques, amb tantes eines professionals al mig. Amics : o es recicleu i doneu més serveis tecnològics, més valor afegit, més empatia amb l'usuari, o ja podeu posar les màquines d'autoprèstec, i així ni voluntaris, ni auxiliars, ni bibliotecaris: un conserge per obrir i tancar la porta.

L'olfacte del President Pujol.

Sempre he confiat en l'olfacte del President Pujol. És un polític de l'alçada d'un campanar, en el bon sentit del terme, que avui està molt devaluat.Quan ell no ho veu clar és perquè pensa que des de Madrid abans en fotrien els tancs que deixar-nos alliberar. La veritat és que ho tenim molt pelut: un Estat autonòmic amb la majoria de les autonomies inviables econòmicament però que volen tot el que tingui Catalunya (sense poder pagar's-ho, que paguin les 4 autonomies fortes)i que , per tant, no pot deixar anar la mamella catalana. Crec que va ser un error no acceptar, en el seu dia, un concert com el dels bascos. Aleshores el govern de l'UCD era feble i hauria cedit en tot, com va cedir amb els bascos.va ser una errada monumental d'en Miquel Roca, que es va malfiar i va pensar que ens fotrien amb el contingent ("el cupo"). La realitat és que el que té els diners mana perquè es fa el ronsa per a pagar l'acordat (que és el que fan els bascos)i a més, fer els comptes del Gran Capità. Ara mateix es dóna la paradoxa que el País Basc es receptor nat d'altres autonomies, entre elles Catalunya.

La gratitud es un sentiment.

L'enveja a vegades provoca ingratitud. Així que no hom pot demanar gratitud de manera paternalista als que per enveja aspiren a allò del que n'estan mancats i volen considerar-se iguals amb drets, però no així amb deures. Qualsevol empresa als seus venedors pot pagar-lis comissió que acostuma a estar relacionada amb el volum de vendes realitzat i com a manera d'estímul al seu treball. Així que cobren de manera proporcional al seu rendiment i pel contrari, de no vendre res ja han d'estar mentalitzats que res poden reclamar. Canvieu el “volum” per “PIB” de les comunitats dites autònomes però que esperen com a paràsits l'ajuda de les demés, cosa que ja deixa palesa de quina classe d'autonomia hom tracte hi tindreu la solució, la gratitud es un sentiment personal que no pot pas imposar-se.