La transició mal feta.

La Transició va distar molt de ser modèlica. Es va fer en termes molt favorables a les forces conservadores que controlaven l’Estat espanyol. Hi havia un enorme desequilibri entre les forces polítiques que es van seure a la taula per dissenyar aquesta Transició. D’una banda, les conservadores, hereves de la dictadura, que continuaven tenint un gran poder, controlant, a més de l’Estat, la majoria de mitjans d’informació i persuasió, mentre que les esquerres, que lideraven les forces democràtiques, acabaven de sortir de la presó o de tornar de l’exili. No cal dir que les mobilitzacions obreres van jugar un paper essencial en finalitzar aquella horrible i sagnant dictadura. Però els partits polítics d’esquerra que es van asseure a la taula tenien molt poc poder. Això va donar com a resultat una Transició i una Constitució inmodèliques. El sistema democràtic que va resultar va ser molt limitat, produint un benestar molt insuficient. El que està passant amb les víctimes del que es diu a Espanya “el franquisme” (que s’hauria de dir feixisme) és un clar exemple. Una jutge d’Argentina haurà de protegir els seus drets -responent al dret internacional- degut al fet que els que ho haurien d’haver fet a Espanya no ho van fer. I, Espanya continua sent el país amb la despesa pública social per habitant més baixa de la UE.

En aquesta Constitució apareix la bandera borbònica com la bandera espanyola, i la Marxa Reial com a himne nacional, enfront del qual els súbdits han de quadrar-se en silenci. Aquests símbols defineixen bé l’Espanya de la Transició. Però per a milions d’espanyols -que van perdre la mal anomenada Guerra Civil (que va ser un cop militar feixista davant d’un sistema democràtic) i els seus successors, hereus que vam lluitar durant la dictadura per la democràcia-, ni la bandera ni l’himne són els nostres . Ho és per llei, però no els sentim nostres. En realitat, aquell himne va ser l’himne dels colpistes, i la bandera borbònica (amb canvis mínims) va ser la que els colpistes van enarborar en la seva victòria en aquella rebel•lió antidemocràtica (que no hagués guanyat sense l’ajuda militar de Hitler i Mussolini). Aquest rebuig és molt accentuat a Catalunya (on la cultura va ser brutalment reprimida pels colpistes) i no només entre els independentistes  sinó entre gran part de la població.