Quan tants treballadors estan sense feina i quan la majoria de joves estan desocupats durant molts anys, signifiquen una pèrdua, moltes vegades irreversible, de recursos productius. I això és el que està passant a Catalunya. Davant d’un sector exportador viu, hi ha una economia domèstica paralitzada per una enorme falta de demanda, creada per la confluència de baixada de salaris, destrucció d’ocupació, i reducció de despesa pública. En realitat, la baixada de salaris està creant una enorme recessió no només en els països perifèrics de l’Eurozona sinó també en els països del centre. El nivell de demanda de la manufactura (PMI, Purchasing manager index) està baixant també a Alemanya i a França a nivells d’Itàlia, havent assolit quotes per sota del que es considera el nivell acceptable i/o sostenible. I això era, de nou, predictible, ja que gran part de les exportacions alemanyes i franceses són importacions italianes, espanyoles, portugueses i gregues. I la baixada de salaris i retallades de despesa pública estan reduint dramàticament el consum domèstic i exterior.
La resposta de l’establishment alemany no és estimular la demanda a Alemanya i en els altres països de l’Eurozona sinó al contrari. Les seves polítiques públiques estan retallant els salaris dels treballadors alemanys i (pressionant a través del Bundesbank i, per tant, del BCE) dels treballadors dels països perifèrics de l’Eurozona, conduint al precipici a tota l’Eurozona. S’inicia així una competició per veure qui paga menys als seus treballadors. Però com bé ha dit la Organització Internacional del Treball, en la seva resposta a l’informe del BCE, tal estratègia portarà a una depressió no només europea sinó mundial. El que està passant a l’Eurozona és un exemple de les conseqüències d’aquestes polítiques. La seva recessió pot portar a una gran depressió. De fet, per a milers d’espanyols i d’europeus aquesta depressió ja ha arribat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario