Que llarg se'ns farà arribar a la tardor!!!

Avui em passa pel cap afegir-me als comentaris de perplexitat i de decepció davant de la decisió que els Comuns han pres en relació amb el referèndum del 1 d'octubre. Transformadors, revolucionaris, l'esquerra que crida als 4 vents "Si, se puede" ara, a l'hora de la veritat fa figa, NO PUEDE."És ben cert que, a la boca, se li fa dir el que es vol. Ara bé, després de marejar la perdiu durant mesos, ara diuen que ells (i elles, de dretes qui no especifiqui els dos gèneres)no s'...hi involucraran perquè el referèndum no serà vinculant, que no anirà de debò, vaja... que s'hauria de pactar amb l'estat. Olé per als revolucionaris!!! Totes les revolucions del món, totes, s'han pactat amb els estats. Francament, el seu discurs no s'aguanta. És una presa de pèl i un insult a la intel·ligència. Espero que els seus votants desautoritzin, votant, aquests líders que es comportaran igual que el PP, Ciudadanos i el PSC. Catalans, Catalunya!!!!

Aquesta situació l'hem de canviar i ho farem.

Avui em passa pel cap compartir la indignació que sento pel maltracte que el govern del PP manifesta vers Catalunya. Ràbia i impotència traspuen les seves decisions contra qualsevol iniciativa del nostre Parlament. Han de demostrar que nosaltres som els súbdits i ells els amos. Cometen error darrera d'error i, segurament, no se n'adonen. Ara hem de passar comptes amb el senyor Montoro cada setmana com si fóssim les minyones de la casa d'uns senyors desconfiats i prepotents. S...enyors del PP han perdut els papers i només mereixen el nostre menyspreu. Estan fustigant els ciutadans que paguen més que ningú per mantenir un estat que els és hostil. La paciència té un límit i la nostra està a les acaballes... És insuportable el grau de brutícia moral i d'impunitat que hi ha per tot arreu i la guàrdia civil té com a prioritat entrar a les nostres institucions amb la cara tapada per intentar trobar l'agenda d'un diputat i veure a qui més poden enfangar. Aquesta situació l'hem de canviar i ho farem. Vostès es podran dedicar a fer un país nou i decent i nosaltres podrem avançar. Tots hi sortirem guanyant.

També em passa pel cap denunciar el prepotent cop d´efecte de la guàrdia civil entrant, amb la cara tapada, a les dues institucions més importants de Catalunya. Busquen, busquen i, quan no troben inventen.Algú es pot creure que en Gordó, suposant que tingui documents inculpatoris els guardaria en el seu despatx (minúscul) del Parlament?. L'actuació de la guàrdia civil és un pas més en l'estratègia de la por. És un menyspreu a les nostres institucions i una ofensa a tots els ca...talans de bé que estimin el seu país. A la senyora Arrimadas li ha semblat bé. I el senyor Garcia (Albiol) estic segura que ho ha degut considerar orgàsmic. Caldrà estar ben atents als posicionaments de l'Iceta i els comuns, els del Sí que es pot. Darrerament, davant dels gravíssims fets que estan succeint i que estan posant en greu perill la democràcia, és molt preocupant el silenci vergonyós d'uns quants.Un estat al front del qual hi ha un partit enfangat fins al coll, que dificulta o entorpeix determinades investigacions, amb successos que ens recorden l'època dels Corleone actua amb total impunitat però amb la cara tapada....Que llarg se'ns farà arribar a la tardor!!!

També em passa pel cap compartir que fa 1029 anys Catalunya va trencar el vassallatge que tenia envers el rei franc i es va convertir en un comtat independent. El seu primer rei Borrell II. Era l'any 988. Venim de lluny. Que ho sàpiguen tots aquells que senzillament no ho saben, però sobretot aquells que ho saben i ho neguen perquè volen canviar la història. Som una Nació amb 1029 anys d'història amb el Parlament més antic d'Europa com molt bé va recordar el nostre estimat Pau Casals. Mil anys en els quals n'hem passades de totes. D'una manera o altra ens hem mantingut fidels a la nostra llengua. Hem conservat les arrels, Hem perdut moltes batalles però hem serrat les dents i hem resistit. Felicitats i endavant. Ben aviat podrem continuar escrivint la història sense que ens l'escriguin uns altres.




Maria Teresa Casals Rubio.

Amb pell fina o sense del Gran Toni Aira.

Què hi farem! L’esquerra té la pell més fina i sembla que el llibre d’estil d’aquest curiós país nostre deixa clar que cal assumir-ho amb resignació, si no directament amb entusiasme. Els de la CUP poden enviar un president a “la paperera de la història”, tractar el seu partit d’excrescència política i renegar cada dia de les conseqüències d’un pacte on s’hi han posat en teoria per un objectiu comú elevat, però quan se’ls critica i se’ls reclama coherència amb els seus compromisos, au a denunciar “#pressingCup”, pobrots. I igual va passar en el seu dia amb Esquerra i el 9-N, quan resulta que s’hi van acabar posant bé per un “pressing” indigne, després que aquell que ells havien aplicat a Convergència passés com si res, i tres quarts del mateix amb la negociació/calvari de Junts pel Sí. Ara, reblem amb els Comuns, que després de sembrar l’odi contra allò que representa el PDeCAT i la seva base social, després de dir que ERC pacta amb corruptes com ho fa Ciutadans quan pacta amb el PP, i després de titllar la CUP d’incoherent per falcar l’actual majoria independentista al Parlament, ara denuncia un “#pressingComuns” (que per cert ja vaig dir fa dies que el citarien com a concepte), perquè resulta que Colau i els seus havien dit que farien més que els convergents pel dret a decidir i van aplaudir en el seu dia el referèndum improvisat de Tsipras a Grècia, però ara aquí es posen estupendus, moderats d'avantguarda, i a l’hora de la veritat remen per l’1-O més aviat poc i reclamen unes garanties que saben que les obstaculitza la intransigència i el dèficit democràtic d’un PP i d’un Estat espanyol que precisament el referèndum vol confrontar per la via del vot. No ho criticaré, però com a mínim demano que a sobre no es facin les víctimes. Demano això i que els altres no els posin en safata que ho facin.

Aquests dies sento amics d’ERC i de la CUP, que a la mínima, si per exemple un alcalde del PDeCAT dubta sobre si adherir-se a un manifest, ja es posen les mans al cap i diuen que així ens va a tots com a país en general i al partit de Puigdemont en particular. I passen de tot el que ha fet i fa aquest president i l’anterior (del PDeCAT), de les inhabilitacions pel procés (fins ara encara bàsicament de gent i alts càrrecs del PDeCAT), i sobretot ignoren (em sabria greu si és per mala fe i tacticisme, més que per desconeixement d’una realitat social que no viuen, que també podria ser) que la base ciutadana que representa el PDeCAT és la d’una part del país que ha ajudat molt a impulsar tot això que està passant a Catalunya, però des d’una aproximació que es permet el dubte, que no és “pura raça” indepe, que no viu ni de practicar ni de fer bandera (o postureig) del “pit i collons”, i que això també és necessari, troncal fins i tot, i que també mereix d’un respecte i consideració, tot i no poder-se encaixonar en el selecte espai de l’esquerra. Reclama igualment un persuadir que no passi per la pressió grollera o atacada. Perquè la representació política d’aquesta part de la població potser no té la pell tan fina com altres, però caldria que els seus companys de viatge també hi pensessin i que miressin d’empatitzar-hi una mica, si és que volen construir amb ella alguna cosa real i sòlida.

Ho deixo aquí damunt la taula perquè això de la consideració i el respecte per construir quelcom que valgui la pena defenso que es pugui aplicar a uns Comuns que no dono per perduts quant al referèndum, però també a uns quants (no pocs) que ja hi són i que entenc que ningú amb bona fe vol expulsar-los del barco per exemple amb la intenció d’assenyalar-los com a dissidents o traïdors el minut u que hipotèticament això passés. Aquest vocabulari mateix de la dissidència i de la traïció és propi de contextos massa extrems i de plantejaments massa intransigents que no sumen. No els apliquéssim als Comuns ni a cap altre amb aquella alegria, independentment de la pell dura o fina que puguin tenir.

Editorial de Josep Antich al diari digital elnacional.

    
L'editorial de The New York Times, inequívocament a favor del referèndum d'independència de Catalunya, és un cop sec i contundent contra les mentides construïdes pel Govern espanyol i repetides una vegada i una altra per la seva coral política, financera i mediàtica els últims anys. L'independentisme rep l'aval del principal mitjà de comunicació del món en un moment clau del procés: amb el referèndum convocat pel Govern de la Generalitat i quan falta una setmana perquè se sàpiguen els detalls de la jornada electoral de l'1 d'octubre vinent.

El Govern espanyol encaixa un gol per tot l'escaire i els defensors del referèndum reben una important empenta internacional. Tant és així que els partits unionistes, 24 hores després, romanen en un estrepitós silenci. La fal·làcia del cop d'Estat s'esvaeix com els gegants del Quixot. Des de quan votar és un cop d'Estat i els que l'impulsen, uns colpistes? Només perquè ho diguin el Govern espanyol i els seus ministres? Aquest és el moment en què el NYT torna la pilota al terreny de joc amb una gran obvietat: els catalans tenen dret a votar, així és la democràcia.

El castell de cartes s'ha esfondrat estrepitosament, ja que el NYT no és una cosa qualsevol i els seus periodistes estan fora de perill de les pressions dels governs de torn. Quina gran paradoxa: el perímetre de les amenaces perd tota la força en entrar en contacte amb l'aigua de la Mediterrània. També el dels favors que deu l'Estat dels quals ens ha parlat García-Margallo i que obliga les institucions europees a boicotejar les visites de la Generalitat i a nombrosos estats, a no rebre el president català.

Per tot això, l'editorial del NYT és important en aquest combat tan desigual en què la raó i la força són en bàndols diferents. Si fa dues setmanes l'acte de suport de Guardiola era a les cancelleries de tot el món, avui Catalunya torna a ser al dossier de les personalitats més importants del planeta, tal com sol ser-hi l'editorial del diari més important del món.

I una breu explicació per als qui fan de la desqualificació dels viatges del president de la Generalitat el seu esport favorit. Quan, a finals del mes de març passat, Carles Puigdemont va viatjar a Washington i Nova York, en la seva primera visita oficial als Estats Units, portava a l'agenda una cita a la seu de The New York Times. El viatge va ser molt criticat per l'oposició, ja que en el programa no hi havia dirigents polítics del màxim nivell. Una cosa que, d'altra banda, era certa, ja que el Govern espanyol va fer tot el possible perquè fos així. I bé que en va presumir!

Però Puigdemont portava una bala a la recambra de la qual no va parlar i no es va saber res fins aquest divendres: la reunió que va mantenir amb l'editorialista del NYT per a Europa, a qui va explicar amb tot luxe de detalls quina era la situació de les relacions entre Espanya i Catalunya i què pensava fer el seu govern. Avui, el viatge ja està més que justificat.

OPINIÓ CONTUNDENT sobre Convergència i el PDeCAT

OPINIÓ CONTUNDENT sobre Convergència i el PDeCAT que sé que crearà polèmica però necessito fer.  Mark Serra Parés

Convergència Democràtica de Catalunya va ser un partit que va existir durant 40 anys i que va ser dissolt el 8 de juliol de 2016.
Dissolt perquè, tot i haver fet grans coses, al final era una marca que restava més que sumava.
El que va ser una formació piramidal, opaca i autonomista va simplement morir perquè havia perdut el tren de la realitat del país. Un país que feia temps que no volia engrunes. Un país que reclamava el pa sencer. Una formació basada, com tants altres partits, en l'ascensió de qui més llepa la ma del de dalt amb una base que només servia per enganxar cartells.

Exactament per això jo mai vaig votar CDC: no m'agradava el partit i, per a mi, la independència va primer a qualsevol ideal de partit.
Davant de la defunció del partit fundat per Pujol, el centre-dreta català en clau de país quedava orfe davant de la batalla campal per apropiar-se l'espai electoral d'esquerres que viuen ERC,PSC, Colaus i Comuns.

Em vaig apuntar al PDeCAT perquè va néixer com un partit nou, inequívocament independentista i renovador. Un partit disposat a lluitar per tota aquella gent atrapada entre el populisme d’esquerres i les grans empreses i bancs que manipulen i extorsionen la nostra societat. Un partit per a treballadors, autònoms, emprenedors, estudiants i petita i mitjana empresa. Un partit, per cert, en el que 99% de la base és netament independentista.

Dono fe, perquè hi era, que el PDeCAT en la seva fundació es va dotar de les eines per ser el partit que he anomenat: net, nou, transparent i independentista. Però tot i així estem estancats des de la fundació. El partit carrega tot el pes de la comunicació i imatge al President Puigdemont quan ha dit que se n'anirà en poc temps. Tenim una executiva superada que no sap arreglar l'immens problema de comunicació interna i externa que pateix de forma crònica el partit. Colaus, Comuns i ERC ens passen per sobre cada vegada que fan servir la xarxa o els mitjans de comunicació clàssics. Fem grans coses i ningú ho sap perquè no les sabem explicar. I sort en tenim de cracks com Puigdemont (per a mi el millor President possible), Turull o Tremosa, però tot i així, el PDeCAT és un partit invisible dissolt dins de JxSÍ. Qui porta la comunicació del partit, ja no és que no en sàpiga, és que és un desastre de proporcions èpiques. Una dada: des de que es va fer la fundació, que hagués hagut de ser una immensa oportunitat de creixement, fins a dia d’avui, el fb del partit ha pujat 3.000 persones fins a les 29.500 d’ara. En el mateix període, el d’ERC ha pujat 32.000 fins els 117.000 d’ara o Colau que en té 328.000.
El fb mort sense cap viralitat, el twitter del PDeCAT com una mena d'intranet per a propis que no arriba a ningú i una Marta Pascal voluntariosa però sense la força d'una líder que empatitza i és capaç d'aixecar un auditori.

No vam saber explicar la fundació, no sabem explicar el que estem fent ara i no hi ha cap voluntat de preparar un successor de Puigdemont que necessita temps per créixer i donar-se a conèixer. Jo crec que a aquestes alçades, la immensa majoria de la gent que porta el Partit Demòcrata sap que fer presidenciable a Mas suposaria enterrar el PDeCAT com a marca nova i passar a ser una Convergència repintada. Mas, li agradi o no, és i serà sempre la cara identificada amb CDC, un partit mort i finiquitat amb una imatge que, avui, no pot ser pitjor. Així com Puigdemont agrada a propis i aliens i eixampla base, Mas no agrada a tots els propis i a cap aliè. Aquí Demòcrates ho va saber fer molt be desmarcant-se d'Unió, cosa que nosaltres encara no hem aconseguit de CDC. Personatges sinistres com Gordó i uns quants més ens fan un gran mal a la credibilitat com a marca nova, ja que si fos per ells, tornaríem enrere. Recordem que el corrent de Gordó es diu "Nova Convergència".

La decisió, ja adoptada per l'executiva, de deixar passar el temps fins després del referèndum per buscar un successor ens aboca a buscar entre els que ja són apercebuts per la gent com a vells convergents quan hauríem d'estar buscant una cara nova per una marca nova. Però per llançar una persona nova i fer-la visible als votants ja fa temps que hauria d'estar a primer pla. Necessitem un Macron i tenim un munt d'Hollande donant voltes pels passadissos. Tenim un vaixell fet impecablement nou, un immens capità com Puigdemont, cap rival en el nostre espai ideològics, i ens estem enfonsant. Hi posem remei, o ens ho mirem com l'orquestra del Titanic?
La qüestió és: en les properes eleccions volem quedar primers, o com a mínim a dalt, o volem que ERC ens passi per sobre i lluitar pel segon lloc del parlament amb Ciutadans i fins i tot passar al tercer? Aquest desastre és més que possible si no canviem rumb. I els Colaus, PP i C’s ben feliços.

I el que a mi més em preocupa són dues coses: l’enfonsament del PDeCAT posaria en un greu risc la independència perquè hi ha una part de l’independentisme de centra-dreta que mai votarà ERC i podrien abstenir-se de votar en unes eleccions, les properes, que seran las de la consolidació del nou Estat Català. Només un cec o un boig pot pensar, en aquestes alçades, que només amb els vots d’esquerres n’hi ha prou per obtenir la majoria absoluta al Parlament. I, per altra banda, un partit com el PDeCAT és imprescindible per un sector de població que mai se sentirà representada per ERC o Comuns, que van de la ma en la majoria de polítiques. Quan siguem estat i ERC perdi l'afegit d'independentista, faran pinya amb Colau i Comuns, no ho dubteu.

L'estratègia de l'Estat és embrutar-ho tot.

 L'estratègia de l'Estat és embrutar-ho tot. Com és que el fiscal general del cas Palau és el mateix del judici a n'en Mas i les conselleres, Rigau i Ortega pel 9N? 2) Per què aquest interès en barrejar-ho tot, procés amb un cas de suposada financiació irregular? 3) No és estrany que tant l'Estat com les CUP tinguin com enemic nº1 el senyor Mas? Confluència CUPP? A Madrid estan encantats amb el sector cupaire més violent. Ben lluny del que vol la societat catalana pacífica i democráticamente.

No us sembla sospitosa l'estratègia contra CDC, mai Unió! nooo, El partit de l'oligarquia d'en Duràn i LLeida, Isidre Fainé, Oliu, Bonet de Freixenet, El Conde de Godó, Joan Rossell, Gay de Montellà, etc. contraris a la independència, defensors de l'statu quo espanyol en un "procés" espanyol de recentralització i pérdua de llibertats i drets amb un Estat hostil d'arrels feixistes i emprenant la guerra bruta i la criminalització al nivell de Herri Batasuna de l'extinta CiU?

A on varen anar a parar el 40.000. 000. 000 € que va deixar de deute el tripartite (s'en parla fins I tot de 53, les fonts més benignes dels mateixos implicats PSC-ICV-ERC reconeixien com a poc ....28. En quatre anys, més deute que en els 23 de Pujol! I això sense comptar amb el dèficit ocult que, segons algunes agències de qualificació, pot ser sensiblement superior: 53.000 milions. Mut i a la gàbia, oi? Segueixo?

L'herència del tripartit El principal concepte que posa de manifest el Compte General de la Generalitat de l’any 2010 és que malgrat els efectes de la crisi econòmica i la caiguda dels ingressos ja es notaven molt clarament des de l’any 2007, l’any 2010 el Govern tripartit seguia gastant com si la crisi no existís. En cap cas van ajustar la seva despesa a la caiguda dramàtica dels ingressos i això va provocar que l’endeutament passés del 7,5% l’any 2007 al 17,3% l’any 2010. En només tres anys 

L’endeutament de la Generalitat de Catalunya es va més que duplicar. Durant l’any 2010, 1 de cada 3 euros gastats, no estaven coberts per impostos i, per tant, s’havien de finançar mitjançant el deute, els crèdits i els pagaments endarrerits. L’abús que va fer el tripartit dels pagaments diferits sobretot en l’àmbit de les infraestructures i els equipaments públics, ha provocat que la Generalitat de Catalunya tingui compromisos per pagar fins l’any 2108, fins al segle XXII.

Per fer-nos una idea d’aquest abús de pagaments diferits, n’hi ha prou amb dir que l’any 2010 els compromisos de pagaments futurs arribaven als 54.000 milions d’euros dels quals uns 15.000 milions s’havien generat el mateix any 2010, en plena crisi econòmica i caiguda dels ingressos. En l’àmbit de la salut, el tripartit va deixar sense pagar l’any 2010, 1.296,42 milions d’euros en despesa sanitària, que van suposar un llast enorme pel pressupost sanitari dels anys següents.

De prohibició en prohibició fins la victòria de Catalunya.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs  per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’import a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys.

Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid.

Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, s'exerceix, però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant.

Això també està prohibit.

I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit.

I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda? llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.