La didàctica de l'unionisme de Ramon Cotarelo.

A empentes i rodolons, a contracor, perquè no els queda més remei, els dos partits dinàstics, PP i PSOE i el que aspira a ser-ho, Podemos, comencen a adonar-se que això de Catalunya va de debò i que l'independentisme no s'atura. Per això han decidit moure's. Volen demostrar que ells també tenen idees i que la iniciativa política no és monopoli d'aquests insofribles catalans. Cadascú amb seu inimitable estil, és clar.

Reconfortat amb l'homenatge a Rajoy d'una alcaldessa del PP a Toledo, que ha projectat una imatge de Franco i una altra de Himmler sobre les torres d'un castell, el govern ha mogut fitxa. Amb aquest mateix fort esperit imperial, envia a una franquista a explicar la Constitució espanyola. La senyora Cristina Ysasi-Ysasmendi Pemán, néta d'un militar colpista i un insofrible poeta feixista, té la missió de contraprogramar la tasca exterior de la Generalitat. La pregunta de com entendrà la Constitució una franquista té fàcil resposta: molt bé. En part, la van redactar els propis franquistes, i la que no van redactar ells no l'apliquen, excepte per asfixiar els catalans.

Que la missatgera sigui una franquista i, probablement, per això mateix, una incompetent, és accessori. Allò increïble és que el govern enviï funcionaris (com si no n'hi hagués prou amb els diplomàtics de carrera destinats a l'exterior) a explicar la seva versió de partit (la senyora Cristina és, primer de tot, una funcionària del PP) de la Constitució espanyola. D'aquesta manera, cau en el parany d'internacionalitzar el conflicte, que és precisament allò que els independentistes volen. Sense adonar-se'n, a més, que els auditoris normalment fan més cas a les visions crítiques dels problemes que a les oficialistes. A més de franquistes, uns veritables negats.

Al seu torn, el PSOE ha presentat la seva recent reincorporació, Margarita Robles que, pel fet d'haver viscut i treballat a Catalunya, té una sensibilitat més gran i potser és capaç de redreçar les barbaritats imperials del molt madrileny Pedro Sánchez. Com a jurista experimentada, també se suposa que sabrà filar prim i fer digerible la posició unionista a ultrança del PSOE. Robles proposa reformar primer la Constitució en un sentit federal i fer després un referèndum.

Però Robles oculta -no crec que ho ignori- que és impossible que pugui fer-se aquesta reforma constitucional amb les majories que hi ha, i que previsiblement es mantindrà després del 26-J. També oculta quin seria el contingut d'aquest referèndum català, si serà d'autodeterminació o sobre un altre estatut. D'aquesta forma, la seva posició és menys casernària que la del PP, fins i tot menys que la del secretari general del PSOE, però segueix essent llastimosament allunyada de la situació actual a Catalunya.

Finalment, els anomenats "emergents" de Podemos, o sigui, els aspirants a dinàstics espanyols en substitució del PSOE, diuen el mateix que Robles: referèndum pactat amb l'Estat. De moment, com Robles, ho fien a la legalitat vigent, no pot fer-se, però deixeu que canviïn les coses, que nosaltres pintem alguna cosa i ja veureu com ho fem. Torna a ser tan fals com el discurs de Robles per dues raons:

Primera, no és veritat que la legalitat vigent impedeixi el referèndum. La legalitat vigent no impedeix res. El que ho impedeix és la voluntat política contrària del govern i de l'oposició.

Segona, no cal esperar més eleccions. Si de veritat Robles i Podemos donen suport a un referèndum a Catalunya, que ho reclamin ja. Una vegada més, els unionistes no entenen el fons de la qüestió, que ni els independentistes catalans ni ningú que estigui bé del cap en aquestes circumstàncies, admetria una situació en la qual Catalunya, els seus drets i llibertats, segueixin depenent del fet que una altra majoria absoluta parlamentària torni a portar al govern central una banda de corruptes obstinats a fer que Catalunya involucioni. Decidits a sotmetre-la i seguir esquitllant-la com fan amb la resta dels territoris de l'Estat.

La transició va ser moltes coses, segons qui parli d'ella, però una cosa sembla clara: es tractava de liquidar el franquisme. Aquest franquisme que ha renascut més obscurantista, centralista i corrupte que mai el 2011. Ara ja no és temps de més reformes cosmètiques. És temps que aquesta possibilitat no pugui tornar a donar-se. Els unionistes espanyols farien bé d'entendre d'una vegada que el problema no és a Catalunya, sinó a Espanya; que el problema no el tenen els catalans, sinó els espanyols que, mentre no siguin capaços de posar fi a aquest cadàver insepult, no sortiran del forat. I la cosa és ben senzilla. Es comença per reivindicar la República, cosa que fan els independentistes catalans, però que cap dels tres partits espanyols esmentats s'atreveix a insinuar.

La guerra soterrada.

Hi ha historiadors que consideren la II Guerra Mundial una simple continuació de la Gran Guerra, mal tancada pels acords de Versalles. També, hi ha especialistes que analitzen l'Orient Mitjà com un conflicte latent des del 48, amb erupcions sovintejades. Vista amb la perspectiva dels anys, el divorci amarg entre president i entrenador va resultar la lògica trencadissa entre patrimonialistes i ideòlegs. D'una banda, òbviament la del constructor i el seu formidable suport mediàtic, aquells que entenien el Barça com patrimoni de classe, més preocupats dels comptes d'empresa que no pas del simbolisme o el triomf esportiu. De l'altra, els filòsofs, els romàntics que perseguien la quadratura del cercle, l'establiment d'un model propi que acabés amb tants romanços, victimismes i fatalitats, amb tanta angúnia acumulada de perdedor poderós.

Ara, sortosament, ja sabem qui va vèncer finalment, per a felicitat dels culers en general. I res com el reconeixement degut en el traspàs de J.C. a fi de completar el quadre, el paisatge plenament pintat a partir dels deixebles de l'holandès, fos a la llotja o la banqueta, sota l'impagable lideratge del premi gros de la loteria, Leo Messi, i el compromís i talent del planter.

Avui, dues dècades després, el Barça és admirat arreu i ha jugat com ningú mai al futbol, encara manté l'hegemonia i sap com ha de llegir el full de ruta establert si vol romandre a la glòria, tantes dècades negada pel pes de la responsabilitat, resumida en l'enorme definició de Vázquez Montalbán: Parlem de l'exèrcit desarmat de Catalunya, poca broma. Dues dècades valen per posar tothom a lloc i seguir en alerta perquè les trinxeres continuen ben definides i establertes. No és guerracivilisme, ni caïnisme, sinó maneres antagòniques d'entendre, gestionar i sentir aquest eix fonamental del sentiment català.

Més o menys de manera soterrada, el conflicte continuarà per irresoluble, impossible el pacte o l'armistici. Cadascú sabrà on s'identifica i situa, qui li ha donat majors alegries, que s'escau més per aquest club democràtic fins el moll de l'os, que s'alimenta amb força del seu continu debat intern. Com el futbol és una hipèrbole, n'hi ha prou amb parar i analitzar qui va guanyant per la força dels arguments duts a la praxi.

Si jo refundés alguna cosa…

Pere Torres:

En síntesi, ens diu que cal abandonar la visió endògena com a font principal de renovació i entendre que moltes aportacions realment valuoses només poden tenir un origen extern a l'organització. I hi afegeix alguns consells: construir noves connexions amb l'exterior, establir ponts amb possibles socis -encara que només sigui per conèixer-se millor, sense pretendre un benefici mutu immediat-, no rendir-se a explorar noves col·laboracions malgrat tenir experiències prèvies desastroses, sostenir l'acció en el temps sense aspirar a resoldre-la en el curt termini…

La segona part de l'article ja no és del nord-americà sinó meva, però sorgeix de preguntar-me si aquestes recomanacions no són les que ha d'aplicar una organització política que vulgui renovar-se o refundar-se, tant se val el matís. En definitiva, qualsevol partit o moviment polític que vulgui realment trencar un espai propi que considera insuficient i en alguns aspectes esgotat, ¿no ha de buscar-ne el desllorigador més fora que no pas dins? Dit amb una metàfora matussera: ¿ha de renovar l'aire de la casa engegant el sistema de climatització o obrint finestres i portes de bat a bat? No perdem de vista que la primera opció la pots controlar -i, per tant, saps el que en resultarà-; la segona, en canvi, t'obliga a acceptar que arribi una ventada que mogui les cadires de lloc.

Totes les organitzacions, incloses les polítiques, tendeixen a l'endogàmia: a alimentar-se d'idees internes que cada vegada són més circulars. Com a molt, es deixa que hi hagi un sector crític que qüestioni la direcció sense generar-li, però, cap risc real. Els uns i els altres acaben trobant un rol que els és còmode i que seria perdurable si no fos perquè, així, l'organització adquireix uns vicis que li fan perdre suport electoral.

La solució fàcil de capgirar els papers entre oficialistes i crítics no sol rendir gaire. Al capdavall, bo i barallant-se, han compartit el camí que ha dut l'organització fins a aquest punt insatisfactori. Per això, l'obertura cap a l'exterior és l'única via que ofereix oportunitats de futur.

Obrir-se no és anar a predicar sinó anar a escoltar, no és buscar aplaudiments sinó crítiques, no és connectar amb els de sempre sinó amb els altres, no és teixir aliances avui sinó possibilitats d'aliances demà, no és un bany de masses sinó una infinitat de contactes gairebé individuals, no és una tàctica per a les pròximes eleccions sinó una estratègia per a les que vindran més enllà, no és fer el de sempre sinó coses que no s'han provat, no és anar sobre segur sinó prendre riscos…

En resum, refundar una organització política és una feinada. I tinc la convicció que, per a reeixir, no n'hi ha prou amb fer-ne només una part. És un cas clar de caixa o faixa.

Si el català no és necessari per viure a Catalunya no és per culpa de la llei sinó per culpa dels catalanoparlants.

No vull dir que haguem d'atraure votants castellanoparlants per després, amb l'estat a la butxaca, dir-los que es facin fotre. Una Catalunya independent haurà de valorar la llengua castellana, tan bonica, tan útil i tan arrelada en la nostra societat. Però ja ho debatrem durant el debat constituent, que naturalment no tindrà lloc abans de guanyar un referèndum -per molt que digui aquest full de ruta impossible d'entendre. Segur que hi ha una manera de fer convergir el respecte pel castellà amb un procés que acabi convertint el català en la primera llengua del país, en la llengua comuna dels catalans. Ara no ho és i, tenint en compte que conviu amb una llengua massiva, si no ho esdevé al final acabarà sent esclafada. És la llei del més fort.

El manifest del grup Koiné en cap cas explicita que la solució passi per fer del català l'única llengua oficial. Senzillament alerta del perill que corre si no s'activen nous mecanismes de protecció. L'oficialitat única ajudaria, però en cap cas garantiria l'èxit. Mira Andorra…

El problema més greu del català és que la immensa majoria dels seus parlants es passen al castellà quan algú els el parla o quan algú fa fila d'estranger. Això és dramàtic, és prémer l'accelerador de la substitució lingüística. Si el català no és necessari per viure a Catalunya no és per culpa de la llei sinó per culpa dels catalanoparlants. Som clients que canviem de llengua pels cambrers i som caps que canviem de llengua pels subordinats. Estem bojos!

Jo vaig decidir fer el canvi fa uns quants anys. "Una cosa és que siguem un país ocupat i l'altra és que m'ocupin el cervell", vaig pensar. "Què és això de sentir-me incòmoda pel fet de parlar la meva llengua al meu país? S'ha acabat". Vaig abandonar la submissió lingüística d'un dia per l'altre, com qui llença el paquet de tabac a les escombraries i no torna a fumar mai més. No només vaig començar a parlar català amb tots els desconeguts sinó també amb els amics amb qui parlava castellà. Mentiria si digués que al principi no costa, però quan veus que tothom t'entén i s'ho pren amb naturalitat, t'hi acostumes de seguida. En unes setmanes ja ni hi penses. Et surt i punt. I no passa res, creu-me, mai passa res.

Papers de Panamà.

Insisteixo que no vull banalitzar el tema, però el risc de banalització hi plana perquè la tafaneria és molt voraç. Veurem destacar noms de polítics, esportistes, artistes... i xalarem (tot i que l'única reputació que en quedarà malparada serà la dels polítics). Sense disculpar cap comportament il·legal -o, simplement, d'ètica dubtosa-, no és l'actitud d'aquests personatges públics el que ens hauria de neguitejar més.

Hi ha altres aspectes més rellevants socialment; també, políticament. D'entrada, caldria escrutar la presència d'aquells membres del món econòmic i financer que, durant anys, ens han reclamat polítiques d'austeritat, desregulació de les transaccions econòmiques, reducció d'impostos, flexibilitat del mercat laboral o reformes educatives per a formar millors treballadors... alhora que sostenien la conveniència de destinar recursos públics al rescat bancari o a l'oferta d'incentius per a la implantació d'empreses.

Tot això ens ho han predicat -alguns carregats de supèrbia- assegurant que era l'única fórmula per a retornar a la via del creixement. Quina credibilitat tindran les seves paraules si figuren als papers de Panamà? Amb quina autoritat moral ens podran dir que feien aquestes dures recomanacions pensant en l'interès general? Amb cap ni una.

Les empreses són imprescindibles per a la prosperitat i el benestar del país i, en una economia lliure, ho són consegüentment els empresaris. Per això, que n'hi hagi alguns que pontifiquin sobre el que ha de fer tothom -sobretot, el govern- i que, alhora, amb la seva insolidaritat fiscal desmereixin aquest noble ofici no ens pot passar per alt. S'ha de saber qui són i enviar-los al racó de pensar.

També hem d'identificar els intermediaris, aquelles entitats -bancs, bufets, despatxos...- que han estat els col·laboradors necessaris perquè es duguin a terme aquestes operacions. Aquests agents no són accessoris innocents sinó protagonistes amb lucre d'aquesta migració de diners cap a paradisos fiscals. Totes no són entitats estranyes, ocultes; algunes estan presents als nostres carrers, amb rètols ostentosos per a captar l'atenció. Tampoc no poden quedar impunes.

Els deures no s'acaben, però. N'hi ha de més casolans: també en l'arquitectura fiscal espanyola hi ha camins per a rebaixar desproporcionadament els impostos que han de pagar els que guanyen més. Ho poden fer a través d'entramats societaris, fundacions, donacions... Certament, tot això és legal, emparat per Hisenda, però envia el perillós missatge que els econòmicament poderosos poden buscar fórmules perquè la seva contribució fiscal es redueixi sensiblement. Quan creix aquesta consciència, el salt cap a entorns més favorables -per un marc fiscal més lleuger i una opacitat més pesant- sembla una conseqüència lògica, el resultat més coherent amb l'aprenentatge adquirit.

Col·locar cadascú al seu lloc, desmuntar els esquemes d'intermediació i anul·lar els estímuls a pagar menys impostos a través de mecanismes recargolats però avalats per la llei són tres punts que haurien de constituir la resposta social i política a aquest escàndol esperable. Limitar-nos a fer safareig sobre la relliscada d'uns quants famosos és fer el joc, ingènuament, a aquest univers paral·lel de les finances internacionals. Si n'hi ha que mereixen càstig, l'han de rebre, però ells només representen la punta de l'iceberg del problema real. El mal de debò el fan els que estan submergits per a remenar més còmodament els fils. Per això, aquests haurien de ser l'objecte essencial del nostre desig de justícia.

El deute públic, un negoci per la banca. La falsa independència del BCE

El volum de deute contret per l’Estat espanyol és senzillament inassumible, i la seva única finalitat és política: tensar la corda i aprofitar la situació de crisi per posar fi a drets comuns i obtenir beneficis per la privatització dels serveis públics, com ha demostrat el cas flagrant de la sanitat a Catalunya. Aquest deute públic és, doncs, il·legítim en origen, ja que no és un deute que hagi contret ni que hagi beneficiat de cap manera la ciutadania. Quan el BCE manté i engreixa aquesta xarxa d’enriquiment privat, està atemptant contra els interessos de la ciutadania i servint uns interessos particulars. A més a més, ho fa plenament a consciència. Així doncs, cal abolir aquest deute i els seus interessos.
La proposta de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No devem! No paguem!” és dur a terme una auditoria ciutadana del deute estatal, així com d’aquells deutes privats amb possibilitat d’esdevenir públics, per poder analitzar la seva possible il·legitimitat i aconseguir, en última instància, el no pagament dels deutes il·legítims. És necessari que des de la ciutadania desemmascarem les mentides que s’amaguen rere l’austeritat, les retallades, les reformes neoliberals i les privatitzacions que ens imposen, amb el BCE com a òrgan executor –i màscara– dels interessos bancaris privats.
“Ni el BCE, ni els bancs centrals nacionals, ni cap membre dels seus òrgans rectors demanaran ni acceptaran instruccions procedents de les institucions o organismes comunitaris, de cap govern d’un Estat membre ni de cap altre organisme”. Segons els Estatuts del Sistema Europeu de Bancs Centrals, aquests han de ser independents dels poders polítics, tot i que tant les governadores dels bancs centrals estatals com la presidenta del BCE s’escullen a partir de propostes dels governs. Però, i la independència dels poders econòmics?
Malgrat que, des dels inicis, el BCE va rebre fortes pressions de la banca alemanya i de banqueres de la resta d’Europa, ha estat durant el mandat de Mario Draghi que s’han fet més evidents els interessos que defensa la institució. El pas de Draghi per Goldman Sachs no és cap secret, ni que va ser el vicepresident de l’entitat per a Europa durant el període en què la banca d’inversió va ajudar Grècia a manipular la seva comptabilitat nacional (2002-2006). Anteriorment, havia estat director executiu del Banc Mundial (1985-1990), i de 1991 a 2001 va ser director general del Tresor italià i president del Comitè de Privatitzacions del país. Tan bon punt va assumir la presidència del BCE, el novembre de 2011, Draghi va proposar el pla d’ajuda a la banca privada.
La trajectòria professional de Trichet ha estat menys escandalosa, sempre vinculada a Le Siècle, un grup format pels personatges més poderosos de França. Sobre Le Siècle s’ha escrit molt poc, probablement perquè la major part de les propietàries dels mitjans de comunicació pertanyen al grup. Segons el politòleg Emmanuel Ratier, una de les úniques persones que ha estudiat en profunditat a Le Siècle, el club representa “la superclasse nascuda de la mundialització (http://www.voltairenet.org/Emmanuel-Ratier-Le-Siecle-es-la).

Votants de csqsp , comuns, esteu escoltant?

Entre octubre del 2013 i el setembre del 2015 hi va haver 777 incidències a Rodalies Renfe de Catalunya. Més d'una al dia. En total, 3.000.000 d'usuaris afectats, és a dir, una mitjana diària de 4.000 usuaris amb els plans canviats. Des que va esclatar el procés, una a una s'han anat qüestionant les competències que té Catalunya per presentar-les com a instruments cars i ineficients que només estan pensats per programar els catalans cap a la independència. L'escola adoctrina, TV3 teledirigeix i les minses quotes de política d'immigració són per atraure paquistanesos i equatorians a la causa. N'hi ha més: hi va haver una època en què semblava que les retallades en Sanitat eren una exclusiva de Catalunya i les delegacions a l'exterior són ambaixades quan són de la Generalitat però oficines si pertanyen a la Junta d'Andalusia. I també recordaran que, en un salt mortal argumentatiu, es va acusar els Mossos d'Esquadra de no vigilar prou les vies del tren, ser poc expeditius en la lluita contra els robatoris de coure i per tant ser els corresponsables indirectes del caos de Rodalies.
Doncs bé, ara que s'ha fet públic cal recordar que 1) Catalunya és un dels punts de l'estat on més coure robat es recupera i 2) les avaries per robatori de coure només representen un 6% d'aquelles 777 avaries. Això retorna directament la responsabilitat a Renfe. 6 de cada 10 avaries són pel mal estat de vies, trens o catenària, és a dir, per culpa de la deixadesa d'Adif o de Renfe. Unes dades tan indignants com desgraciadament lògiques si tenim en compte que dels 4.000 milions promesos per Zapatero en el pla de Rodalies per a Catalunya només n'han arribat 400. Abans de bolcar totes les culpes a l'executiu del PSOE, que consti que el pla de Rodalies era entre els anys 2008 i 2015, és a dir, tres anys sota govern Zapatero i quatre amb Rajoy. Amb un any menys d'aplicació, del 2009 al 2015, la Comunitat Autònoma de Madrid sí que ha rebut els 5.000 milions d'euros pressupostats. Un 100% d'execució pels ciutadans madrilennys contra un 10% pels ciutadans catalans. Hagin votat el que hagin votat.

Poc hi fa que les dades desmenteixin els mantres. Es tracta de repetir moltes vegades a través d'altaveus molt potents que una cosa és d'una determinada manera per després justificar decisions polítiques. Els nens surten de l'escola pública catalana amb un nivell de castellà superior a la mitjana, i per tant en molts casos superior a territoris monolingües, però és igual, es diu que la immersió lamina drets i es prepara la llei Wert per erradicar-la. I així amb cadascun dels exemples abans exposats.

I el que realment marca la voluntat de ser d'un país és que, peti qui peti, es vulguin assumir totes les responsabilitats pròpies d'un país. Fa molts anys que Catalunya té traspassada la competència en presons, un àmbit agre, que mai dóna medalles i sí maldecaps. Ni tan sols Euskadi, amb l'etern problema de com gestionar els presos etarres, ha reclamat de veres tenir aquesta competència. Però per ser un estat s'hi ha d'estar a les verdes i a les madures, a les inauguracions dels metros i als calabossos. És per això que, malgrat caldrà posar-hi molts diners, energies i pedres al ronyó, la Generalitat ha tornat a aixecar el dit per dir que vol totes les Rodalies. Tota la xarxa: trens, vies, catenària, estacions i maquinistes. Fins ara només pot establir horaris i preus.

Aquesta setmana hem sentit al candidat a ser president espanyol, Pedro Sánchez, tornar a dir que "a Catalunya es pateix una crisi de convivència". I a Margallo que hi ha "un mur de silenci". Efectivament. Però no en el sentit criminalitzador que pretenen atribuir el líder del PSOE o el ministre d'Afers Estrangers. Quan a 3.000.000 milions de persones se'ls trastoca la vida quotidiana a través del tren, la convivència es fa més dura. I si a sobre no pots votar sobre si vols continuar formant part de l'Estat que eternitza aquestes infra-infrastructures el mur de silenci es torna més dur i sorollós.