Constitució Catalana.

És un bon senyal que es comenci a parlar seriosament de la Constitució Catalana. Precisament, pensar en la nostra constitució i recuperar el sentit i l'esperit de les constitucions que hem tingut al llarg de la història, representa tenir un profund sentit d'estat. Ara és el moment d'anar definint les normes democràtiques fonamentals que han de ser les mateixes per tothom. Ningú entendria que en un joc de taula familiar cada un dels jugadors tingués unes normes diferents a les dels altres. Les estratègies del joc poden ser, però, molt contraposades. En aquests moments de transició nacional cal que fem les coses bé. No hem de voler ser independents i igual de malbaratadors i de corruptes. La gran il.lusió que genera pensar en la independència prové de la satisfacció que es tracta d'un procés col.lectiu, de tot un poble, que d'una forma transversal i unitària, pacífica i respectuosa, aconsegueix que s'expressi la voluntat de la majoria dels ciutadants per sobre de les seves diferències. És per això que els partits polítics que estan a favor del dret de decidir i d'obtenir la sobirania plena, més aviat que tard hauran d'anar units per passar definitivament aquesta pàgina de la història. El President Mas, ferm, és el nostre President . Sobre ell pivota el punt de màxima tensió i és a ell, independentment del partit al que forma part, a qui hem de demostrar tot el nostre suport. Tots hauríem de sentir-nos interpel.lats i cridats a opinar sobre quin model d'estat considerem que és el millor pel futur del nostre país. Abans d'arribar a aquest gran pacte hi hauria d'haver un diàleg engrescador en el que es pugui millorar tot allò que ens ha portat a la crisi actual. A l'inici de la transició es demanava amb coratge i convenciment: "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" i no aniria malament que, ara, que estem al final d'aquesta transició en la que ens voldrien tenir a tots assimilats o bé residuals, tots plegats demanem amb la veu segura i clara: "Llibertat, constitució i Estat". Ara que es demostra, un cop més, que hi ha jutges clarividents com en Santiago Vidal, hi hauria d'haver un moviment de suport a favor d'aquest debat constitucional que no podem demorar. La unitat de tots els partits i de la societat civil, degudament representada, s'atança. Creieu-me. No en dubteu.
Jo suposo que acabarà passant com sempre. O sigui que Espanya acabarà fent el que no volia fer, perquè li ho imposarà la comunitat internacional. Així va haver-hi una democràcia més o menys homologable, així els socialistes van demanar el SÍ a l'OTAN i així el  Zapatero d'un dia per l'altre va dir dic allà on havia dit Dídac. Ara passarà el mateix. Ara la comunitat internacional li dirà a Espanya que faci tot el que calgui perquè no es produeixi la independència de Catalunya. Però li aclarirà que pel 'tot el que calgui' no entengui la manera clàssica espanyola de mantenir-nos sotmesos, o sigui enviar-nos els tancs. No, la comunitat internacional ja sap que els espanyols són us australopitecs polítics i per tant no només els ordenarà els canvis sinó que especificaran quins canvis hauran de ser. Reforma constitucional i electoral, plurinacionalitat, respecte de la llengua i la cultura, algun simbolisme exterior -seleccions esportives, per exemple-, potser aparell de justícia i topall i control dels fluxes econòmics. Suposo que passarà això. La part negativa és que si Espanya acata les ordres, que les acatarà perquè no hi tindrà més remei, no hi haurà independència. I la part positiva serà que almenys tindrem redreçament nacional que probablement ens permetrà escometre la independència en millors condicions que ara. Però riurem. Riurem i molt.

L’èxit del procés democràtic.

Davant d’aquests moviments i d’aquesta estratègia clarament organitzada cal més fermesa democràtica i més exemplaritat que mai per part dels defensors del dret de Catalunya a votar pel seu futur. Aquesta reivindicació posa damunt la taula l’opció de seguir com estem o de canviar, i de contrastar la substància, la connexió i la representativitat real d’associacions vàries amb el gruix del país. És cosa de tots.
Fa setmanes i mesos que van estrenar un nou i nefast punt del seu prefabricat argumentari: parlar de la violència. Ho fan aquests que en teoria reivindiquen la societat civil però que quan aquesta és potent, forta i aconsegueix marcar l’agenda política l’acusen d’estar subvencionada i teledirigida. Això, és clar, ho critiquen perquè allò que la majoria reivindica no els fa la peça. I hi busquen la màcula i no la troben, però tant se val perquè si no ja la inventen. “Hi haurà violència!”, diuen. I fa feredat només de pensar-ho, però és que sembla com si ho volguessin. Una perspectiva només imaginable per part de qui actua o es mou a la desesperada davant la seva manca d’arguments, de raons o de força moral, o de tot plegat. Els representants d’aquesta nova (i subespontània) associació diuen que hi ha una part de la societat catalana que “ha de sortir de l’armari”, com comparant Catalunya amb un ambient repressor que manté certes persones avergonyides del que són, exercint-hi violència psicològica, per tant. I les diran de més grosses.

En un moment podria dir 50 raons perquè vull la independència, podria aquesta gent dir-me 3 raons creïbles per continuar amb Espanya?, jo crec que no. Deixar Espanya es igual que deixar de fumar tot es avantatges.

Ja el vàrem tenir un cop el repte de canviar o seguir com estàvem, només que llavors era canviar a un estat autonòmic i democràtic o seguir en la dictadura franquista. I va guanyar el "canvi", tot i que aquell canvi no era l'opció que molts hauríem desitjat. Però llavors només hi havia dues alternatives i seguir al "fuero de los españoles" era molt pitjor. Tot i guanyar a les urnes el "canvi", els qui han mantingut el poder real són els que van perdre i això ens ha portat a la situació actual. Aquest cop triarem entre dues opcions, seguir al franquisme i el post franquisme o arribar als anhels democràtics del Poble. I aquest cop no ens deixarem entabanar. No volem succedanis, ho volem tot, ho tindrem tot.

La violència és consubstancial a l'Estat espanyol. És el seu llenguatge natural. Fa 50 anys de les declaracions de l'Abat Escarré i en resposta els Guerrileros de Cristo Rey van cremar el Casal de Montserrat a Barcelona.

Un centre d'espionatge és una estructura d'estat. La violència la crearan ells infiltrant mercenaris a les nostres files i provocant aldarulls i actes violents. D'això en podeu estar ben segurs, la guerra bruta de veritat encara no ha començat. Atents a no caure en provocacions.

 

Mercat Comú Europeu.

El Mercat Comú Europeu, dels Schumann, Monet i Adenauer, fou l'esperança de que no es reproduiria mai més la xacra de la guerra general a Europa. I fou un èxit. Limitat als seus objectius, però un èxit. Fou quelcom més que un armistici. La Unió Europea actual, la dels Barroso, Ashton i Draghi, és una entelèquia governada de manera maldestra pels interessos de la dreta econòmica internacional. Empobriment general i progressiva diferencia social és el seu lema. Nosaltres, contribuents nets, per a ells, no som res. Ni els nostres sentiments, ni les nostres aspiracions, signifiquen res, res de res. "Uns porquets (de PIGS) del tot irrellevants". Ni tant sols el que roman de la nostra indústria no és res. Només els interessa que paguem als seus bancs el deute en euros (per això no ens deixaran marxar). No entenc perquè hi ha tants compatriotes encisats per aquesta entelèquia perversa que tant ens perjudica. Ai, qui fos Noruega!

Mentre els catalans ens posem al cap d'una vegada per totes que ser a la UE o no no canvia res i que es posaran de genolls perquè ens hi quedem quan arribi el moment.

M'agradaria tant una Catalunya independent... És com una obsessió que no em deixa viure i que em fa mal. Estem sols davant de gent que ens envaeix; que ens odia i ens paralitza en la nostra evolució. Si no som capaços de sortir d'aquest captiveri que ens ofega i ens envelleix, adéu Catalunya per sempre més.

 

DRET A DECIDIR I ELS NOSTRE ENEMICS.

Des de la manifestació de l’Onze de setembre de 2012 els catalans vivim una situació interna controvertida. Per un costat l’angoixa pel futur més immediat i de l’altre per un futur incert.

I de què serveix preguntar-se sobre què passa i què volem?

Algú m’ha dit que aquesta pregunta és com una obsessió i jo li dic que tal vegada ho és, però també vull afegir que ho és perquè m’interessa el benestar de la gent, de la meva gent, de la meva família, dels meus amics, dels meus veïns, dels meus conciutadans.

Em preocupa llevar-me cada dia i constatar que el futur econòmic és fosc i la credibilitat dels que ens han d’oferir alternatives grinyolen en els seus discursos i veure que els que han de remar s’entretenen a fer-se els milhomes i a aparentar ser grans capitans quan són vulgars grumets. Massa soroll i poques nous. I no parlem de quan el tema és el dret a decidir, perquè llavors els messies sorgeixen com a bolets i les plagues d’Egipte ens cauran al damunt sense remissió.

Tan difícil és acceptar el lloc on ens ha tocat estar?

Exercir el dret a decidir és un procés complicat que compta amb dos enemics importants: Espanya amb els seus defensor a Catalunya i els excessos de protagonisme de tots aquells que s’omplen la boca impartint urbi et orbe doctrina del què hem de fer i que sovint és del què han de fer els altres.

Però el dret a decidir no és una qüestió que viu aïllada del dia a dia de la gent, de la preocupació del com acabarà la jornada i que farà demà i l’altra. I aquí les lluites de com ha de ser la societat creen distàncies i també teixeixen complicitats.

No hi ha una Catalunya lliure sense una Catalunya més justa i solidària. Per tant cal conjuminar el dia a dia i la lluita pel demà.

És la societat en el seu conjunt la que ha d’entendre que li cal ajustar-se el cinturó col•lectiu perquè el seu cuir abraci tot el conjunt social.

Els ingressos econòmic han disminuït per una política suïcida dels governs espanyols, d’aquest governs que veien brots verds allà on només hi havia un miratge i d’aquell altre govern que ens anuncia la llum al final del túnel més fosc que la gola d’un llop. D’uns governs que els prometen allò que no tenen. Curiosa manera d’actuar i d’una irresponsabilitat vergonyosa.

I Catalunya té recursos propis? Si els té, però tots passen a les arques de Madrid. Així funciona el sistema de tots els ciutadans que viuen a l’estat espanyol llevat dels bascos i navarresos. Paguem i ens retornen els diners en forma de bestreta a compte del resultat final anual. I mentre l’any transcorre si en necessitem més ens els deixen amb interessos elevats. Ens deixen els nostres propis diners pagant interessos per haver-los avançat. Un interessos que paguem a l’estat central. No ens regalen res. Tot ho paguem en escreix.

I les despeses? La majoria li corresponen a la Generalitat. Les de funcionament i les socials. Mentre les vaques eres grasses vestia molt atendre la ciutadania, però quan les vaques s’han aprimat han deixat al descobert la precarietat de l’autogovern.

Els governs catalans han anat assumint competències. Algunes ben negociades i d’altres a precari. Però les competències sobre ingressos no han avançat al mateix ritme i avui, quan l’economia trontolla, ens adonem amb fàstic que la nostra vida en els nostre estat del benestar perilla.

Espanya utilitza els ingressos i les despeses catalanes al servei ideològic del nacionalisme espanyol, De l’Espanya una i indivisible. Però han estirat tant el braç que finalment la màniga s’ha esfilagarsat.

Sobta veure que algú a Espanya han insinuat que potser ja n’hi ha prou Potser que parem d’ensorrar-los tant que la gallina s’està morint i quan es mori menjarem caldo un dia, però quan s’acabi el caldo s’haurà acabat el caldo i la gallina. I és llavors quan apareix això del dèficit autonòmic asimètric. Veurem com acaba tot plegat.

Cal menjar cada dia per a poder arribar a exercir el dret a decidir. Per tant cal fer equilibris amb Espanya

Pel que fa al drets a decidir hi ha dues qüestions fonamentals:

- Quan es celebrarà la consulta

- Amb qui comptem per arribar al dia de la consulta

Són dues qüestions, però en realitat és una única, perquè la data es podrà determinar quan hi hagi la força social suficient disposada a votar.

Hauríem de tenir clar que hi haurà uns companys de viatge que només anirem junts fins a determinar la data de la consulta, perquè el futur dels catalans que ens proposarem són diferents.

Els que volen continuar lligats a Espanya d’una manera o altra exercint el dret a decidir han de lluitar per la seva opció de forma neta i deixar de torpedinar la consulta amb sortides de to continues. Perquè amb aquestes sortides de to acaben fent el joc a l’autoritarisme espanyolista unitarista que nega als catalans els seu dreta a decidir el seu futur.

Hem de saber distingir l’autoritarisme espanyolista que nega el dret a decidir, a votar, el de Ciutadans i PP, d’aquell altre que volen una forma d’unitat en un estat espanyol diferent com a opció a plantejar a la consulta.

L’espanyolisme contrari a la votació a Catalunya actua de dues formes diferents. La de Ciutadans és la confrontació oberta. La del PP que és la desmobilització, que la gent no vagi a votar per tal d’evitar que hi hagi quòrum. A Espanya aquest espanyolisme és de confrontació directe.

El dret a decidir ha qüestionat tota la militància de Convergència, d’Unió, d’Esquerra, del PSC, d’Iniciativa, les CUP’s i d’altres. En el si dels partits sorgeixen veus discrepants sobre què oferir i com fer-ho. Això explica les cacofonies que sovint escoltem. Perquè la societat catalana, en el seu conjunt, veu com una alternativa real l’exercir el dret a decidir. I per tant les contradiccions s’aguditzen i també es teixeixen complicitats inimaginables fa quatre dies.

Ens cal aïllar l’enemic del nostre dret democràtic a exercir el nostre vot per una opció o altre sobre el futur col•lectiu. Tenim dret a votar si volem romandre dins Espanya o fer camí sol.

Com més s’apropi el moment de votar més creixerà la necessitat de saber què ens proposa cadascú. Quina mena d’Espanya es vol o si pel contrari volem un estat propi.

Els enemics del dret a decidir els tenim a casa, en nosaltres mateixos i les presses sense tenir en compte el camí a recorre. I també tenim els enemics ens aquells que ens neguen el dret democràtic a expressar-nos.

Només depèn de nosaltres que no arribem exhausts al dia de la votació i que hi arribem sense haver-se destruït el nostre estat del benestar.

Les conseqüències del cas Millet.

Els qui treballen a la justícia reben instruccions directament o indirecta (en realitat, coacció laboral) clares i precises per a fer-ho tot (o el més important) en castellà, de part tant de Secretaris Judicials, principalment, com de Jutges i Fiscals, la majoria dels quals provenen de fora de Catalunya, si be també n'hi ha d'aquests que tot i ser d'aquí, s'han criat tota la vida amb la mentalitat de Colonos Ciudadanos. De fet, les oposicions i carrera de funcionari dels cossos de l'Estat estan fetes a mida de la mentalitat espanyola castellana, la mentalitat també de Colonos Ciudadanos. Ho diré ben clar per a que no quedin dubtes o llacunes interpretables: a molts llocs obliguen a fer-ho tot o el més important en castellà i en els darrers anys, des que governa el PP, encara més. No és així perquè sí ni per casualitat. Respon a un pla preconcebut. Ja sé que molts direu: i per què els funcionaris no es rebel•len? Per dues raons fonamentals: la primera, perquè el nombre de funcionaris interins (que no són de carrera, que poden ser cessats fulminantment sense cap dret, ni tan sols a indemnització, així que un Secretari faci un informe negatiu) dels cossos auxiliars (gestors, tramitadors i auxilis), a Catalunya és molt alt i està molt repartit per tot el territori; la segona raó, perquè a la Justícia encara impera molt aquell principi que és la base de la idiosincràsia espanyola: "el principio de jerarquía y subordinación" (com a l'Exèrcit). La mentalitat de subordinació al superior jeràrquic sense qüestionar les seves instruccions ni que siguin manifestament injustes està molt estesa entre els funcionaris que ho són de carrera, és a dir, titulars o propietaris de per vida de la seva plaça. Hi hauria una tercera raó: els sindicats majoritaris a la Justícia són espanyolistes fins el moll de l'os (STAJ, CSIC...) i fins i tot les federacions de CCOO i UGT es mostren molt indiferents respecte del problema de la llengua, molt dedicades exclusivament a matèries com el sou, els complements, dies d'assumptes personals i els horaris. Si al 2005 hi havia més sentències i processos escrits en català que al 2012, l'explicació és molt senzilla. Quan el PP va arribar al poder, immediatament després de les eleccions andaluses es va començar a carregar Jutges, Fiscals i Secretaris substituts, deixant només Secretaris substituts que provenen del cos de Gestió Processal. Però molts d'aquests mateixos substituts procedents del cos de Gestió Processal, per edat (van estudiar tot l'ensenyament, inclosa la carrera, en castellà) i perquè una part d'ells també va venir de fora de Catalunya fa anys, estan fets a mida del que pretén el PP respecte de la llengua i la docilitat davant la cadena de comandament. Els substituts que han anat al carrer són el que en l'argot intern es coneix, valgui la redundància, com a "gent del carrer", és a dir, els qui hi han accedit per concurs de mèrits, mèrits guanyats treballant a l'empresa privada, a l'advocacia, a la docència i mèrits guanyats estudiant màsters, postgraus, idiomes, etc. pagant-s'ho de la seva butxaca, no cursos per a funcionaris pagats per tots... Aquests "del carrer" són molestos i incòmodes perquè no acostumen a ser tan dòcils i sí molt més independents, també acostumen a ser gent del país (en tots els sentits, inclòs en el sentit de convergir més amb la voluntat majoritària de la gent del país) i molt més procliu, grosso modo, a catalanitzar la justícia. L'excusa de Madrid, aquesta vegada, ha estat la crisi i les retallades, però quan l'Aznar va governar en aquella etapa coneguda com "España va bien", també va fer el mateix: va fer fora molts Jutges, Fiscals i Secretaris substituts i no es van convocar oposicions del quart torn (pensades per facilitar que advocats i altres professionals no funcionaris ingressin com a Jutges de carrera).

"¿Què és una ideologia? Un sistema de tòpics"

Ara es discuteix si les retallades en matèria d’ajuda a la pobresa són o no ideològiques. I els que han hagut de retallar diuen que no; i els que ho critiquen diuen que sí, que els retalladors són gent amb pocs escrúpols, o neoliberals o alguna cosa per l’estil. A mi em sembla que això és una poca-soltada.

No existeix cap polític en el món que vulgui que la seva població passi gana. Almenys fora de Corea del Nord. No existeix cap líder demòcrata —d’esquerra o dreta— que no estigués disposat a fer el que fos per acabar amb la misèria, els desnonaments, l’atur, la violència domèstica i tota la resta de xacres purulentes que infecten la nostra vida en comú.

Afirmar això: ¿és ideologia? Jo em penso que no. Si Rajoy pogués demà mateix no hi hauria ningú a l’atur —ningú—; si Mas pogués no hi hauria ni un sol nen català que no sopés la millor cansalada d’Europa. Això els asseguraria, entre d’altres coses, guanyar les pròximes eleccions.

El problema només és un: no poden. No hi ha una única solució vàlida per aquests problemes. Si bé saben què poden fer —en teoria— per arribar a la plena ocupació o eliminar qualsevol rastre de pobresa, necessiten diners per a poder fer aquestes polítiques. O necessiten remoure els diners d’allà on fins ara estan destinats, cosa no sempre senzilla (sobretot si vostè mateix l’amenaça amb una vaga general).

Perquè critiquem els beneficis de les grans empreses, però aquestes xifres són xavalla al costat del pressupost públic rere sanitat i educació. És molt fàcil criticar el repartiment del diner públic. Però si s’hi està en desacord és molt senzill: la quantitat de diners que vols que el Govern et tregui —via impostos— per dedicar-los a ‘ajuda social’ treu-los tu mateix del teu compte i dedica’ls a la causa que més t’apassioni.

De diners n'hi ha de sobres per atendre totes les necessitats socials i reduir l'atur . El problema és l'egoisme dels rics que ho acaparen tot: algun d'ells ha dit mai de rebaixar-se només que fos un 20% del seu sou ? Cobren sous astronòmics i encara no en tenen prou que alguns fins i tot han de xoriçar!

La fiscalia del TSJC diu que la consulta del 9-N pot encaixar en la constitució.

La fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) diu que hi ha un 'marge raonable' per discutir si la consulta sobre la independència del 9 de novembre encaixa en la constitució, segons ha pogut saber Catalunya Informació. La fiscalia del tribunal ha emès una comunicació al jutge que ha de decidir si admet a tràmit la querella presentada pel sindicat ultradretà Manos Limpias contra el president Artur Mas. El fiscal considera que la querella no s'ha d'admetre a tràmit.

La fiscalia del TSJC nega que es pugui considerar prevaricació la decisió política del president Artur Mas de convocar una consulta i deixa clar que les declaracions de Mas al Parlament estan protegides per l'article 57 de l'Estatut i el 71 de la Constitució espanyola, que garanteix que els parlamentaris es puguin expressar en plena llibertat.

L'escrit raona també que la diferència entre referèndum i consulta "no és clara" i que és l'alt tribunal qui ho hauria de decidir. Segons el fiscal, tant Generalitat com govern espanyol tindrien competències per fer una consulta com la que han plantejat els partits que la promouen (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP). "Amb les dades conegudes i publicades, sembla que la voluntat política passa primer per la celebració d'un referèndum via delegació central i, en el seu defecte, per una consulta via la llei actual o la que està en tràmit al Parlament", assegura el text, que avala també la legalitat del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja que no representa cap despesa per a l'erari públic.

El sindicat espanyol demanava la inhabilitació de Mas pels delictes de prevaricació, desobediència a l'autoritat judicial i rebel·lió o sedició. Segons els querellants, el president està utilitzant tots els mecanismes al seu abast per aconseguir la independència de Catalunya i vulnerar així la constitució espanyola. En la querella se sol·licita que s'interrogui Mas com a querellat i a diversos polítics catalans com a testimonis.

Entre les diligències que demana la querella, a més de l'interrogatori de Mas, hi ha la declaració com a testimonis del president d'ERC, Oriol Junqueras, la presidenta i la vicepresidenta del Parlament, Núria de Gispert i Anna Simó respectivament, els dirigents d'ICV Joan Herrera i Laia Ortiz, el portaveu de la CUP al Parlament, David Fernández, el portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull, el conseller i portaveu del Govern, Francesc Homs, i el president i la vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer i Núria Bosch.