Una postura estesa en els cercles financers i econòmics del país és que per sortir de la crisi cal baixar els salaris. Tal postura ha estat reforçada per l’últim informe sobre Espanya del Banc Central Europeu donat a conèixer recentment, el qual subratlla la necessitat que es baixin els salaris i el salari mínim per tal d’augmentar la competitivitat de l’economia i amb això facilitar la recuperació econòmica d’Espanya. L’argument que s’utilitza per justificar aquestes mesures és que, al no poder devaluar la moneda (possibilitat denegada als països de l’Eurozona al tindre tots la mateixa moneda) per tal d’abaratir els productes i fer el país més competitiu, l’única solució que els queda a aquests països que estan en recessió és abaratir els productes a base de disminuir els salaris. D’aquesta manera seran més i més competitius i vendran més productes, exportant més i més, convertint aquestes exportacions en el motor de l’economia, permetent així que surtin de la recessió.
Tal postura ignora diversos fets. Un dels centres de recerca econòmica proper al món empresarial de les grans corporacions nord-americanes (The Conference Board) acaba de publicar un detallat estudi de l’evolució dels salaris a l’Eurozona que mostra que aquests han baixat d’una manera molt marcada a Espanya, Irlanda, Grècia i Portugal. Com a mitjana els costos laborals han baixat un 15% des de 2009. Però com bé assenyala l’economista belga Ronald Janssen, aquest descens dels salaris i augment dels beneficis no ha anat, en general, acompanyat d’un augment ni de les inversions ni de les exportacions (”Falling Wage Costs: Europe ’s Light at the end of the tunnel?”). Janssen mostra gràfica i convincentment en el seu article que a Grècia, per exemple, el molt marcat descens dels salaris, inclús a la manufactura, no ha anat acompanyat d’un augment de les exportacions. Ans al contrari, aquestes han baixat també molt marcadament. Grècia, per cert, tenia un fort sector exportador abans que s’iniciés la crisi el 2008. Els salaris ja han baixat (caigut en picat) a Grècia però això no ha suposat ni un creixement de les exportacions ni de les inversions. L’únic que ha pujat han estat els beneficis empresarials que s’han disparat a una xifra equivalent a un 12% del PIB grec. Mentre, l’economia grega està anant de mal a pitjor.
A Espanya i a Portugal, però, les exportacions sí que han crescut sobretot a partir del 2009. Tal creixement però no ha estat suficient per revifar l’economia d’aquests països. En ambdós països, la gran destrucció d’ocupació (en part responsable de l’augment de la productivitat), conseqüència de les polítiques d’austeritat i de la gran baixada de salaris, ha creat una recessió tal que l’augment de les exportacions no ha estat suficient per estimular de nou l’economia. La baixada de salaris que en teoria està augmentant les exportacions està alhora deprimint l’economia domèstica, vencent aquesta última a la primera. Això confirma el que diversos autors hem estat assenyalant durant força temps: el gran error, mostrat moltes vegades a Llatinoamèrica, de voler estimular l’economia a base de col•locar el sector exportador al centre de l’economia. No va ser fins que governs progressistes van potenciar la demanda domèstica que aquells països d’Amèrica Llatina van sortir de la seva recessió.
Quan tants treballadors estan sense feina i quan la majoria de joves estan desocupats durant molts anys, signifiquen una pèrdua, moltes vegades irreversible, de recursos productius. I això és el que està passant a Espanya. Davant d’un sector exportador viu, hi ha una economia domèstica paralitzada per una enorme falta de demanda, creada per la confluència de baixada de salaris, destrucció d’ocupació, i reducció de despesa pública. En realitat, la baixada de salaris està creant una enorme recessió no només en els països perifèrics de l’Eurozona sinó també en els països del centre. El nivell de demanda de la manufactura (PMI, Purchasing manager index) està baixant també a Alemanya i a França a nivells d’Itàlia, havent assolit quotes per sota del que es considera el nivell acceptable i/o sostenible. I això era, de nou, predictible, ja que gran part de les exportacions alemanyes i franceses són importacions italianes, espanyoles, portugueses i gregues. I la baixada de salaris i retallades de despesa pública estan reduint dramàticament el consum domèstic i exterior.
La resposta de l’establishment alemany no és estimular la demanda a Alemanya i en els altres països de l’Eurozona sinó al contrari. Les seves polítiques públiques estan retallant els salaris dels treballadors alemanys i (pressionant a través del Bundesbank i, per tant, del BCE) dels treballadors dels països perifèrics de l’Eurozona, conduint al precipici a tota l’Eurozona. S’inicia així una competició per veure qui paga menys als seus treballadors. Però com bé ha dit la Organització Internacional del Treball, en la seva resposta a l’informe del BCE, tal estratègia portarà a una depressió no només europea sinó mundial. El que està passant a l’Eurozona és un exemple de les conseqüències d’aquestes polítiques. La seva recessió pot portar a una gran depressió. De fet, per a milers d’espanyols i d’europeus aquesta depressió ja ha arribat.
