El futur de la catalanitat.

HISTÒRICAMENT, ELS TRES DARRERS intents d’acabar amb la identitat cultural, lingüística, nacional,que ha sofert Catalunya (Decret de Nova Planta,1716; dictadura de Primo de Rivera, 1923, i dictadura de Franco, 1939), els hem superat.

Els nostres avis, els nostres pares, van saber salvarnos els mots.No van cedir.Van salvar la llengua.

Cal destacar l’encert del catalanisme de voler fer de Catalunya un sol poble. La voluntatd’unir i no de separar. La voluntat d’integrar a la catalanitat els nouvinguts. L’escola catalanaha fet un gran servei al país en aquest sentit .Fe una única xarxa escolar per a tothom va ser un gran encert. El plantejament era encertat.

LA IMMIGRACIÓ ESPANYOLA DELS anys cinquanta i seixanta, la primera generació, bàsicament, haconviscut, però no s’ha integrat. La segona generació, per sort, ha estat diferent. Una part dels fills d’immigrants espanyols s’han arrelat.

I alguns d’ells han treballat en defensa de la catalanitat molt més que alguns ciutadans de quatre cognoms catalans.

Amés, que l’ascensor social hagi funcionat ha estat fonamental per a aquesta integració. Oferir feina, treball i una oportunitat per progressar ha estat fonamental.

Un altra part d’aquesta segona generació,però, simplement s’han adaptat. I un tercergrup tenen els peus aquí des del primer dia,

però el cap el tenen allà. Viuen aquí, de la mateixa manera que viuen els d’Extremadura oels de Castella: lingüísticament, culturalment, nacionalment, viuen en espanyol.

ARA, PERÒ, L’ESCENARI HA CANVIAT totalment. El país ha canviat. Les fortes onades d’immigració rebudes els darrers anys han transformat bona part de la societat catalana. I a vegadessembla que no en siguem prou conscients,d’aquest fet ni del moment històric que ens toca viure. Ens juguem el futur. Correm el risc d’esdevenir com els mohawk al Quebec (és a dir, els autòctons del país existents abans que hi arribessin les onades de francesos i anglesos, que van acabar ofegant-los i esdevenint una petitaminoria a casa seva).Demoment, però, ni hem guanyat ni l’hem perdut, la partida. Però l’empat infinit no existeix.

HOTENIM COMPLICAT, CERTAMENT. Però si fins ara, ien dictadures, ens en hem sortit, seria molt lamentable que perdéssim la batalla en democràcia.

El quehemde tenir clar és que el futur depèn de nosaltres. Ningú de fora vindrà a salvar-nos,ningú. Estem sols.Però nohemde ser catastròfics ni pessimistes.No hem perdut.Però, això sí: sino ens hi posem, perdrem, segur.Per tant, que els nouvinguts acabin decantant la balança cap a la catalanitat, només depèn de nosaltres. Si no femres, tot juga a favor de l’espanyolitat, perquè el terreny de joc no és pla, fa baixada i la inèrcia juga a favor d’ells.Per això, ens fa falta un pla estratègic, que de moment no tenim. Ens falta

saber quin país volem per d’aquí a vint-trenta anys; ens falta saber amb què comptem i saber quins passos hem de seguir per apropar-nos a la fita marcada. La catalanitat és en joc i mentre no ens hi posem de debò, l’espanyolitat anirà avançant a Catalunya.