Atac frontal als municipis.

Sobre el contingut de l’avantprojecte

1. L’avantprojecte diu que té com a finalitat adequar les competències municipals i el seu

exercici als principis d’estabilitat i sostenibilitat financera en el marc de la Llei Orgànica

2/2002, de 27 d’abril, d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, fet que exigeix

noves adaptacions de la normativa bàsica, en matèria d’administració local, per a

I'aplicació adequada dels principis que conté.

2. L’avantprojecte configura les diputacions provincials com a entitats prestadores de

serveis municipals perquè estableix una via d’assumpció de competències que són

pròpies dels municipis: l’assumpció obligatòria de competències municipals quan la

prestació del servei municipal no compleix el cost estàndard del servei o és ineficient.

3. Dissenya un marc legal que, amb independència de la finalitat que diu que el justifica,

modifica el sistema de competències dels ens locals i, en concret dels ajuntaments i

especialment de les diputacions, a les quals s’atribueixen competències que no tenen en

origen, i s’amplien significativament el marc legal que els correspon.

• Sobre I'encaix de I’avantprojecte en el marc constitucional i estatutari

actual

4. Tot i que el Tribunal Constitucional considera que I'exercici de les competències

autonòmiques en matèria de regim local s'han d’ajustar, necessàriament, a la

competència que sobre les bases de la mateixa correspon al Estat segons l’article

149.1.18a de la Constitució, a 2013, és a dir, transcorreguts 35 anys de Ia seva aprovació,

la interpretació del bloc de la constitucionalitat pel que fa al regim local ha de ser una altra

i no pas la que ens reitera el màxim intèrpret de la Constitució, desplaçant la conceptuació

del règim local com a bifront en favor de la interiorització autonòmica dels règims locals.

5. Avala aquesta tesi el gran nombre de disposicions legals que només durant la darrera

dècada s'han aprovat a Catalunya relacionades amb el sistema institucional de la

Generalitat, amb les administracions públiques a Catalunya i amb l'administració local a

Catalunya, fet que respon a una inequívoca i decidida voluntat de la Generalitat de

Catalunya de posar en pràctica el seu propi sistema de règim local, així com la

significativa circumstància que aquesta interiorització s'ha dut i s’està duent a terme de

manera constant i, sobretot, pacífica, cosa que constitueix una situació de fet, la força de

la qual no pot ser, avui dia, desconeguda pel major intèrpret de la Constitució.

6. Sobre el pronunciament del Tribunal Constitucional en la sentència comentada, cal

remarcar que, a 2010, el màxim intèrpret de la Constitució coneix perfectament la posició

de la Generalitat de Catalunya a I'hora de desenvolupar legalment i posar en pràctica el

seu propi regim local, i si amb aquest coneixement considerava que la Generalitat es

desviava de la voluntat del legislador, havia de motivar, en profunditat, que tot aquest

desplegament vulnera I'ordre constitucional de distribució de competències.

7. Tanmateix no ho fa, ni anul·la el precepte estatutari que manté I'atribució a la

Generalitat de Catalunya de competències en règim local malgrat la no menció a les

competències que a favor de I'Estat estableix I'article 149.1.18a de la Constitució i, en

conseqüència, dóna, a aquesta situació, consentida i respectada, un valor generador de

competències a la Generalitat de Catalunya que no es pot deixar de reconèixer.

8. Un concepte com el de "règim local" tal com l’expressa I'Estatut d’Autonomia de

Catalunya no es pot seguir interpretant com fins ara, sinó que no es pot entendre sense

tenir en compte el context històric i legislatiu que el Parlament de Catalunya ha anat

desenvolupant, dotant de contingut propi el règim local de Catalunya i atribuint al

Parlament de Catalunya plena competència per decidir quin ha de ser el règim local

d’aquesta comunitat.

9. En una comunitat autònoma on s'ha expressat tan clarament com ho ha fet la

Generalitat de Catalunya la voluntat de disposar d'un regim local propi, mentre aquest no

es pugui desenvolupar, les institucions que formalment no el componen -com les

diputacions- s'han de considerar, no obstant això, materialment, part integrant del mateix

mentre no siguin substituïdes per les vegueries; aquesta integració hauria de comportar

I'abstenció, per part de I'Estat, de legislar sobre els mecanismes pels quals les

diputacions catalanes han de rebre obligatòriament les competències dels ens locals

municipals, ja que una qüestió d’aquesta naturalesa, que afecta clarament el règim local

actualment existent, ha de correspondre al Parlament de Catalunya.

10. La garantia institucional d'autonomia de què gaudeixen les diputacions es pot veure

afectada quan el legislador disminueix les seves competències fins a vulnerar el nucli

essencial de la seva dimensió funcional, però també en el cas invers; és a dir, la

vulneració de la garantía institucional d'autonomia local es pot produir, tant per un buidat

de competències com per una atribució, fins i tot limitada en el temps, de competències

que no són ex novo sinó que provenen d'un desapoderament simultani de les mateixes a

qui n’és el titular originari.

11. El nucli de I'autonomia local que a les diputacions garanteix la Constitució és el de

suport als municipis que se situen en el seu àmbit territorial, i així ha estat i és com

I'ordenament jurídic, els seus aplicadors i els destinataris de les seves actuacions I'han

estat percebent des dels orígens d'aquestes entitats, de manera que I'atribució de

competències municipals a les diputacions provincials és de magnitud suficient com per

desfigurar totalment la imatge que en té la consciència social, amb vulneració de Ia seva

autonomia pròpia.