Les condicions que han d'oferir els governs son : honestedat i eficiència, el govern de PP ha suspès en les dues condicions, el deute espanyola arribat a unes xifres, on es veurà obligat negociar el deute, perquè és del tot impossible pagar , la caixa de la Seguretat Social ha mermat en 30.000 milions que han desaparegut, la corrupció ha estat present en quasi totes les contractacions del govern del PP, augmentant considerablement de forma fraudulenta les partides d'obra pública i serveis, les empreses del Ibex-35 per mitjà d'una legislació feta a mida ha pogut pagar una bona part de la seva fiscatitat a paradisos fiscals, l'índex de pobresa a Espanya ha arribat a cotes que fa molts anys no patíem, les condicions laborals ratllen l'esclavatge, i els salaris no permeten a la majoria de treballadors arribar a fi de mes, els quatre anys del PP han esta nefasts per la majoria dels ciutadans, exigim als governants honestedat i eficiència, acompanyades d'una mica de sort, ara toca a uns altres passar l'examen, en els ajuntaments que manen, han demostra una d'aquestes virtuts, la honestedat, deixem passar un temps per comprovar si tenen eficiència.
És difícil fer una política econòmica quan depens de la U.E , no pots devaluar la moneda, no pots posar més traves a les importacions agrícoles del Marroc o Turquia que perjudiquen als productors catalans etc. que es pot fer ? res...fins que no siguem subjecte de dret, una entitat política no sub subordinada als estats que manen i a damunt passant pel règim depredador i corrupte espanyol.
El dèficit estructural de l'estat espanyol es de 50.000 / 60.000 milions d'euros anuals.
Però ara el dèficit global s'agreujarà amb el dèficit de la seguretat social, de vora uns 14.000 milions anuals (no m'he equivocat : 14.000 milions).
Fons de reserva SS exhaurit el 2018, a partir de llavors hi hauran 12 pagues, sense extres.
I el dia que el malvat mercat deixin de prestar-nos els 50.000 milions hem begut oli.
(el mercat som tots: els avis amb quatre calerons al banc, els fons d'inversió, els fons d'inversió...)
És un escàndol que es permeti tanta evasió fiscal. Sembla que només a Catalunya puja tant com el nostre dèficit fiscal.
Si fóssim independents (i honestos!) tindríem 32.000 milions anuals més que ara per a la despesa pública.
domingo, 31 de enero de 2016
sábado, 30 de enero de 2016
Cristian Babusnki resumeix en una carta els valors que haurien de guiar el futbol.
Fins aviat, Barça!
Un Crit Valent
Sempre reflexiono sobre les experiències que visc. I sens dubte, l'experiència de completar un cicle de més de deu anys en el Futbol Club Barcelona és digna de ser reflexionada.
Els meus éssers més propers coneixen les raons de la meva gran passió per l'escriptura. Una de les principals, és que a diferència del rectangle verd del terreny de joc, sobre el rectangle blanc d'un full, sento que no tinc límits alguns, excepte aquells que jo mateix decideixi imposar-me. Aquí la meva ànima pot expressar-se incondicionalment.
No tinc 90 minuts en què comprimir les meves intencions. No tinc àrbitres que jutgin de correctes o incorrectes els meus actes, ni una posició fixada en el territori des de la qual, restringit, hagi de complir les meves funcions i dur a terme els objectius plantejats. No tinc ordres que m'indiquin com o per on he de desplaçar-me. No tinc tàctiques específiques, ni regles, ni sorolls, ni pors a fallar, ni dependències externes, ni centenars d'ulls als de satisfer. Estic només amb mi mateix, amb els pros i els contres que això comporta, gaudint del veritable sabor de la llibertat.
Pel que fa als nombrosos missatges de connotació dramàtica que he rebut, voldria remarcar fermament de sortir del Barça no és cap drama, ni llàstima, ni pena, ni fracàs, ni la més diminuta causa de tristesa. Sortir per obligació del teu país, haver d'abandonar la teva llar i la teva família per la constant amenaça de bombes, flames i trets ... Això sí que és terrible. La pobresa, la fam, la destrucció mediambiental: Tot això si és un terrible fracàs col·lectiu de TOTS nosaltres. Una trista tragèdia humana que fa llàstima, pena, i a més no té la nostra empatia.
Recordo la meva arribada al Barça fa més d'una dècada. El primer que vaig haver de fer era tallar-me la cabellera que amb 12 anys portava penjant fins a la meitat de la meva esquena. Vaig mantenir el cabell llarg durant tota la meva infantesa; era una cosa que em caracteritzava. Però el requeriment del club era tan seriós que fins que no ho complís, no jugaria.
Jo no entenia res. Què tenia a veure el meu cabell amb el futbol? Llavors em van explicar que aquí no volien que els jugadors, sobretot els més petits, cridéssim l'atenció per res més que no fos el nostre futbol. No volien que els nens destaquéssim per sobre dels altres per lluïments extra-esportius. Tampoc estava permès portar arracades, pírcings, tatuatges, pentinats llargs, tenyits o cridaners ...
En definitiva, el conjunt d'excepcionals professionals que estaven al nostre servei, a més d'ensenyar-nos a jugar a futbol probablement de la millor manera que hi ha al planeta, també ens ensenyaven a fugir de la faràndula materialista i a ser bones persones; educades i honrades. Ens ajudaven a conrear valors com la humilitat, el respecte, la cortesia, la solidaritat, la unió, la companyonia, la generositat ... I sobre aquells comportaments de jugadors que es desviaven d'aquesta trajectòria, s'exercia una exemplar criteri de re-orientació educacional.
Des d'un primer instant i fins a l'últim dia, m'he anat desenvolupant al Barça sota l'enteniment que per portar aquest escut amb orgull i honradesa, més enllà de complir amb una sèrie d'exigents requisits futbolístics, també implica representar un conjunt de valors humans, alinear-se amb un noble codi de comportament i defensar una manera determinada i única de fer les coses: Aquesta filosofia tan especial amb la qual s'ha construït aquesta entitat i que tants èxits ha portat a tots els nivells al llarg de la seva història.
Me'n vaig amb l'alegria de saber que el meu futbol ha estat etiquetat de "ADN Barça", i la meva persona reconeguda com a exemple dels valors que integra i fomenta la Masia. Sempre he intentat mantenir-presents en la meva conducta tot i que sentia que ja no se'ls prestava tanta atenció ni s'invertien tants esforços a potenciar-la.
En deu anys he pogut experimentar canvis des de dins del club. Per a mi mai serà fracàs que qualsevol equip del Barça no guanyi un partit o no conquisti un títol, ja que això forma part de la naturalesa cíclica d'aquesta vida-unes vegades ganes i altres perds- encara que el Barça segueix sent el Club que més victòries i conquestes porta regalant-nos del món en els últims anys i sens dubte ho seguirà fent en el futur.
Però que des de fora s'hagi qüestionat la seva essència, que s'hagi posat en dubte aquesta filosofia, afeblint la creença en els valors que el Barça encarna, això si m'ha dolgut. Suposo que no serà per casualitat. En aquesta societat la seducció del resultadisme immediat és molt temptadora i cada vegada atrapa més gent en el seu parany. I el no aconseguir resultats immediats sovint ens condueix a una desesperació que acaba encegant-nos i obligant-nos a canviar les nostres formes, deixant moltes vegades en un segon pla els nostres valors i principis essencials.
En el món del futbol aquests mecanismes es desenvolupen veloçment i les essències es troben en perill d'extinció. Vull pensar que el Barça mai ha caigut en aquestes trampes, i en què en cas que ho hagi fet, que ràpidament recuperi l'essència, que no la perdi mai de vista, que segueixi invertint grans esforços en protegir-la, alimentar-la i enfortir-la, no només amb vídeos o imatges i des de la superficialitat del màrqueting, sinó en la veritable pràctica quotidiana amb tots els jugadors i membres del club, com molts hem experimentat formant part d'ell.
Per als més petits i joves ...
En algun moment tots ens tornem víctimes de la rutina i caiem presos a la normalització del lloc en el qual ens trobem dia rere dia. Però de tant en tant, alceu la vostra mirada des de qualsevol part de la Ciutat Esportiva i clavar durant uns segons sobre l'escut que s'alça al cel de Sant Joan Despí: recordeu on esteu, el privilegiats que sou i el que significa estar al Barça.
Aprofiteu aquesta privilegiada posició, no per augmentar els vostres seguidors a instagram i twitter, per comprar i lluir cotxes espectaculars, menjar gratis en restaurants i presumir de la glorificació que aquesta societat tindreu. Si no per acumular experiències úniques, millorar com a futbolistes i sobretot créixer com a persones aprenent dels valors que aquí s'ensenyen.
Aquesta societat us tractarà de forma diferent només per què porteu aquest escut al pit. Intentar pensar què és el que podeu regalar vosaltres a la societat. Perquè donar puntades a una pilota no és raó suficient per a la qual hàgim de ser tractats de manera més especial que la resta de ciutadans, però potser per ser persones de grans valors sí. I al Barça aquests valors que podeu estendre sobre totes les altres àrees de la vida, s'ensenyen. Almenys al meu me'ls van ensenyar.
Per a les noies ...
No calleu i lluiteu per la completa igualtat de tot tipus de recursos, tractes, i atenció que rep el sector masculí. Teniu el meu etern suport! El futbol té poder per equilibrar la balança entre homes i dones en la societat.
Per als Grans ...
Gràcies per ser els millors, per tractar-me com a un més cada vegada que pujava a entrenar amb vosaltres, per dissoldre i estendre any rere any la nostra concepció dels límits en el futbol. La vostra capacitat d'influència és incalculable. Amb molt poc podeu commoure i inspirar a milions de persones. Aquest gran poder pot ser utilitzat per generar immensos impactes tant negatius com positius en el món. Per això us animo a prendre consciència i responsabilitat d'ell. Us convido a baixar a les trinxeres de vegades, a participar en els aspectes socials i sensibilitzar-amb la nostra humanitat. Hi ha milions de nens (la generació del futur, amb la que els vostres fills creixeran) que seguiran el vostre exemple. És trist que els futbolistes siguem els herois de la societat, però és la realitat. Què farem al respecte?
El resultat final del còctel d'emocions, pensaments i records que ha desencadenat aquest succés en el meu interior, és un ple i profund sentiment de gratitud: Cap al Club, cap a totes les persones que he conegut en ell, i cap a la Vida. Surto feliç i immortalitzat a la recerca de nous camins, reptes, experiències, coneixements, propòsits!
Infinita Gratitud a totes les persones encarregades de cuidar els nostres terrenys de joc, les que s'encarreguen de mantenir netes els nostres vestuaris i instal·lacions i a les de seguretat, que de vegades sembla que passen desapercebuts com si fossin fantasmes. Són imprescindibles!
Infinita gratitud a tots els companys, entrenadors, fisios, metges, encarregats de material que he tingut des d'Infantil B fins al meu tercer any al filial. Us considero a tots vosaltres mestres espirituals, ja que de cada un m'he portat un ensenyament de vida.
Això no és una carta de comiat. Doncs en un futur, si no és com a jugador serà de la manera que sigui, el Barça i jo tornarem a treballar junts en l'objectiu de construir un món millor a través del Futbol!
Un Crit Valent
Sempre reflexiono sobre les experiències que visc. I sens dubte, l'experiència de completar un cicle de més de deu anys en el Futbol Club Barcelona és digna de ser reflexionada.
Els meus éssers més propers coneixen les raons de la meva gran passió per l'escriptura. Una de les principals, és que a diferència del rectangle verd del terreny de joc, sobre el rectangle blanc d'un full, sento que no tinc límits alguns, excepte aquells que jo mateix decideixi imposar-me. Aquí la meva ànima pot expressar-se incondicionalment.
No tinc 90 minuts en què comprimir les meves intencions. No tinc àrbitres que jutgin de correctes o incorrectes els meus actes, ni una posició fixada en el territori des de la qual, restringit, hagi de complir les meves funcions i dur a terme els objectius plantejats. No tinc ordres que m'indiquin com o per on he de desplaçar-me. No tinc tàctiques específiques, ni regles, ni sorolls, ni pors a fallar, ni dependències externes, ni centenars d'ulls als de satisfer. Estic només amb mi mateix, amb els pros i els contres que això comporta, gaudint del veritable sabor de la llibertat.
Pel que fa als nombrosos missatges de connotació dramàtica que he rebut, voldria remarcar fermament de sortir del Barça no és cap drama, ni llàstima, ni pena, ni fracàs, ni la més diminuta causa de tristesa. Sortir per obligació del teu país, haver d'abandonar la teva llar i la teva família per la constant amenaça de bombes, flames i trets ... Això sí que és terrible. La pobresa, la fam, la destrucció mediambiental: Tot això si és un terrible fracàs col·lectiu de TOTS nosaltres. Una trista tragèdia humana que fa llàstima, pena, i a més no té la nostra empatia.
Recordo la meva arribada al Barça fa més d'una dècada. El primer que vaig haver de fer era tallar-me la cabellera que amb 12 anys portava penjant fins a la meitat de la meva esquena. Vaig mantenir el cabell llarg durant tota la meva infantesa; era una cosa que em caracteritzava. Però el requeriment del club era tan seriós que fins que no ho complís, no jugaria.
Jo no entenia res. Què tenia a veure el meu cabell amb el futbol? Llavors em van explicar que aquí no volien que els jugadors, sobretot els més petits, cridéssim l'atenció per res més que no fos el nostre futbol. No volien que els nens destaquéssim per sobre dels altres per lluïments extra-esportius. Tampoc estava permès portar arracades, pírcings, tatuatges, pentinats llargs, tenyits o cridaners ...
En definitiva, el conjunt d'excepcionals professionals que estaven al nostre servei, a més d'ensenyar-nos a jugar a futbol probablement de la millor manera que hi ha al planeta, també ens ensenyaven a fugir de la faràndula materialista i a ser bones persones; educades i honrades. Ens ajudaven a conrear valors com la humilitat, el respecte, la cortesia, la solidaritat, la unió, la companyonia, la generositat ... I sobre aquells comportaments de jugadors que es desviaven d'aquesta trajectòria, s'exercia una exemplar criteri de re-orientació educacional.
Des d'un primer instant i fins a l'últim dia, m'he anat desenvolupant al Barça sota l'enteniment que per portar aquest escut amb orgull i honradesa, més enllà de complir amb una sèrie d'exigents requisits futbolístics, també implica representar un conjunt de valors humans, alinear-se amb un noble codi de comportament i defensar una manera determinada i única de fer les coses: Aquesta filosofia tan especial amb la qual s'ha construït aquesta entitat i que tants èxits ha portat a tots els nivells al llarg de la seva història.
Me'n vaig amb l'alegria de saber que el meu futbol ha estat etiquetat de "ADN Barça", i la meva persona reconeguda com a exemple dels valors que integra i fomenta la Masia. Sempre he intentat mantenir-presents en la meva conducta tot i que sentia que ja no se'ls prestava tanta atenció ni s'invertien tants esforços a potenciar-la.
En deu anys he pogut experimentar canvis des de dins del club. Per a mi mai serà fracàs que qualsevol equip del Barça no guanyi un partit o no conquisti un títol, ja que això forma part de la naturalesa cíclica d'aquesta vida-unes vegades ganes i altres perds- encara que el Barça segueix sent el Club que més victòries i conquestes porta regalant-nos del món en els últims anys i sens dubte ho seguirà fent en el futur.
Però que des de fora s'hagi qüestionat la seva essència, que s'hagi posat en dubte aquesta filosofia, afeblint la creença en els valors que el Barça encarna, això si m'ha dolgut. Suposo que no serà per casualitat. En aquesta societat la seducció del resultadisme immediat és molt temptadora i cada vegada atrapa més gent en el seu parany. I el no aconseguir resultats immediats sovint ens condueix a una desesperació que acaba encegant-nos i obligant-nos a canviar les nostres formes, deixant moltes vegades en un segon pla els nostres valors i principis essencials.
En el món del futbol aquests mecanismes es desenvolupen veloçment i les essències es troben en perill d'extinció. Vull pensar que el Barça mai ha caigut en aquestes trampes, i en què en cas que ho hagi fet, que ràpidament recuperi l'essència, que no la perdi mai de vista, que segueixi invertint grans esforços en protegir-la, alimentar-la i enfortir-la, no només amb vídeos o imatges i des de la superficialitat del màrqueting, sinó en la veritable pràctica quotidiana amb tots els jugadors i membres del club, com molts hem experimentat formant part d'ell.
Per als més petits i joves ...
En algun moment tots ens tornem víctimes de la rutina i caiem presos a la normalització del lloc en el qual ens trobem dia rere dia. Però de tant en tant, alceu la vostra mirada des de qualsevol part de la Ciutat Esportiva i clavar durant uns segons sobre l'escut que s'alça al cel de Sant Joan Despí: recordeu on esteu, el privilegiats que sou i el que significa estar al Barça.
Aprofiteu aquesta privilegiada posició, no per augmentar els vostres seguidors a instagram i twitter, per comprar i lluir cotxes espectaculars, menjar gratis en restaurants i presumir de la glorificació que aquesta societat tindreu. Si no per acumular experiències úniques, millorar com a futbolistes i sobretot créixer com a persones aprenent dels valors que aquí s'ensenyen.
Aquesta societat us tractarà de forma diferent només per què porteu aquest escut al pit. Intentar pensar què és el que podeu regalar vosaltres a la societat. Perquè donar puntades a una pilota no és raó suficient per a la qual hàgim de ser tractats de manera més especial que la resta de ciutadans, però potser per ser persones de grans valors sí. I al Barça aquests valors que podeu estendre sobre totes les altres àrees de la vida, s'ensenyen. Almenys al meu me'ls van ensenyar.
Per a les noies ...
No calleu i lluiteu per la completa igualtat de tot tipus de recursos, tractes, i atenció que rep el sector masculí. Teniu el meu etern suport! El futbol té poder per equilibrar la balança entre homes i dones en la societat.
Per als Grans ...
Gràcies per ser els millors, per tractar-me com a un més cada vegada que pujava a entrenar amb vosaltres, per dissoldre i estendre any rere any la nostra concepció dels límits en el futbol. La vostra capacitat d'influència és incalculable. Amb molt poc podeu commoure i inspirar a milions de persones. Aquest gran poder pot ser utilitzat per generar immensos impactes tant negatius com positius en el món. Per això us animo a prendre consciència i responsabilitat d'ell. Us convido a baixar a les trinxeres de vegades, a participar en els aspectes socials i sensibilitzar-amb la nostra humanitat. Hi ha milions de nens (la generació del futur, amb la que els vostres fills creixeran) que seguiran el vostre exemple. És trist que els futbolistes siguem els herois de la societat, però és la realitat. Què farem al respecte?
El resultat final del còctel d'emocions, pensaments i records que ha desencadenat aquest succés en el meu interior, és un ple i profund sentiment de gratitud: Cap al Club, cap a totes les persones que he conegut en ell, i cap a la Vida. Surto feliç i immortalitzat a la recerca de nous camins, reptes, experiències, coneixements, propòsits!
Infinita Gratitud a totes les persones encarregades de cuidar els nostres terrenys de joc, les que s'encarreguen de mantenir netes els nostres vestuaris i instal·lacions i a les de seguretat, que de vegades sembla que passen desapercebuts com si fossin fantasmes. Són imprescindibles!
Infinita gratitud a tots els companys, entrenadors, fisios, metges, encarregats de material que he tingut des d'Infantil B fins al meu tercer any al filial. Us considero a tots vosaltres mestres espirituals, ja que de cada un m'he portat un ensenyament de vida.
Això no és una carta de comiat. Doncs en un futur, si no és com a jugador serà de la manera que sigui, el Barça i jo tornarem a treballar junts en l'objectiu de construir un món millor a través del Futbol!
Ara que som junts diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidem: No. Jo dic no. Diguem no. Nosaltres no som d'eixe món.
Així les coses, resulta bastant fàcil establir quines podrien ser les tres condicions que ERC i DL haurien d'imposar a PSOE i Podem per, com a molt, aconseguir l'abstenció:
- Un referèndum legal, acordat, només per Catalunya i amb pregunta binària sobre la independència.
- En conseqüència, que el nou govern espanyol retiri la querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.
- Repetir la votació de la declaració rupturista al Parlament i que el PSC i CSQEP s'abstinguin. Abstenció a canvi d'abstenció.
L'odissea que està vivint el PSOE per si ha de pactar o no ha de pactar amb Podem serà una broma comparat amb quan hagin de negociar amb Esquerra Republicana (ERC) i Democràcia i Llibertat (DL) l'abstenció dels 17 diputats independentistes que sumen les dues formacions al Congrés. Si no hi ha aquesta abstenció, PSOE i Podem no sumen prou com per investir Pedro Sánchez com a president espanyol. (L'altra possibilitat matemàtica és un pacte PSOE-Podem amb abstenció de Ciutadans però ja han dit que no ho faran).
La intenció de republicans i convergents és votar no a qualsevol candidat del PP, es digui Mariano Rajoy, Soraya Saénz de Santamaría o qualsevol altre. Pel que fa a Pedro Sánchez, ERC i DL també tenen a hores d'ara la mateixa posició de sortida: votar no. Però també pot resultar contemplable pensar que, sobretot ERC per allò de la proximitat ideològica, es pugui replantejar un canvi i passar del no a l'abstenció per facilitar un govern socialista-podemita.
De la mateixa manera que Podem tenia unes línies vermelles per donar suport a Pedro Sánchez, ERC i DL també en tenen de preparades per quan un hipotètic acord PSOE-Podem faci necessari aquest posicionament de les dues formacions independentistes. La principal línia vermella és el referèndum. Com que aquesta condició deixarà de ser sine qua non per Pablo Iglesias, els encarregats de que ho torni a ser seran convergents i republicans.
Quan ERC i DL decideixin votar no a Pedro Sánchez, des del PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) es recordarà (ja s'ha començat a fer) que votaran el mateix que el PP. Bé, és exactament el mateix que van fer PSC i CSQEP fins a tres vegades en dos mesos en la investidura d'un president de Junts pel Sí. Resulta lògic pensar que si el PSC, CSQEP i PP van votar no a un president de CDC/ERC, ara CDC i ERC voti no a un president del PP o a un altre pactat entre socialistes i Podem. ERC i DL no tindran cap mania en aquest sentit.
És més, CSQEP no només va votar no dues vegades a Mas i una a Puigdemont sinó que també va votar no a la declaració rupturista del 9 de novembre. Va votar no. No es va abstenir. Va votar no al costat del PSC, del PP i de Ciutadans. Es podia haver abstingut però va votar no malgrat el potent annex social que hi va afegir l'acord JxS-CUP. El no o l'abstenció va provocar un lleuger debat intern a CSQEP però es va resoldre amb el vot negatiu.
- Un referèndum legal, acordat, només per Catalunya i amb pregunta binària sobre la independència.
- En conseqüència, que el nou govern espanyol retiri la querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.
- Repetir la votació de la declaració rupturista al Parlament i que el PSC i CSQEP s'abstinguin. Abstenció a canvi d'abstenció.
L'odissea que està vivint el PSOE per si ha de pactar o no ha de pactar amb Podem serà una broma comparat amb quan hagin de negociar amb Esquerra Republicana (ERC) i Democràcia i Llibertat (DL) l'abstenció dels 17 diputats independentistes que sumen les dues formacions al Congrés. Si no hi ha aquesta abstenció, PSOE i Podem no sumen prou com per investir Pedro Sánchez com a president espanyol. (L'altra possibilitat matemàtica és un pacte PSOE-Podem amb abstenció de Ciutadans però ja han dit que no ho faran).
La intenció de republicans i convergents és votar no a qualsevol candidat del PP, es digui Mariano Rajoy, Soraya Saénz de Santamaría o qualsevol altre. Pel que fa a Pedro Sánchez, ERC i DL també tenen a hores d'ara la mateixa posició de sortida: votar no. Però també pot resultar contemplable pensar que, sobretot ERC per allò de la proximitat ideològica, es pugui replantejar un canvi i passar del no a l'abstenció per facilitar un govern socialista-podemita.
De la mateixa manera que Podem tenia unes línies vermelles per donar suport a Pedro Sánchez, ERC i DL també en tenen de preparades per quan un hipotètic acord PSOE-Podem faci necessari aquest posicionament de les dues formacions independentistes. La principal línia vermella és el referèndum. Com que aquesta condició deixarà de ser sine qua non per Pablo Iglesias, els encarregats de que ho torni a ser seran convergents i republicans.
Quan ERC i DL decideixin votar no a Pedro Sánchez, des del PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) es recordarà (ja s'ha començat a fer) que votaran el mateix que el PP. Bé, és exactament el mateix que van fer PSC i CSQEP fins a tres vegades en dos mesos en la investidura d'un president de Junts pel Sí. Resulta lògic pensar que si el PSC, CSQEP i PP van votar no a un president de CDC/ERC, ara CDC i ERC voti no a un president del PP o a un altre pactat entre socialistes i Podem. ERC i DL no tindran cap mania en aquest sentit.
És més, CSQEP no només va votar no dues vegades a Mas i una a Puigdemont sinó que també va votar no a la declaració rupturista del 9 de novembre. Va votar no. No es va abstenir. Va votar no al costat del PSC, del PP i de Ciutadans. Es podia haver abstingut però va votar no malgrat el potent annex social que hi va afegir l'acord JxS-CUP. El no o l'abstenció va provocar un lleuger debat intern a CSQEP però es va resoldre amb el vot negatiu.
Em sembla bé començar a parlar del deute amb els organismes internacionals, però posar xifres abans d'hora em sembla temerari.
"El criteri que el nostre govern s'estimaria més posar sobre la taula de negociació amb l'Estat espanyol sobre la quantitat del deute públic de què hem de fer-nos càrrec és la despesa estatal efectiva a Catalunya, en lloc del nostre PIB, la demografia o el lucre cessant. El criteri de la despesa de l'Estat és el que més es fa servir en dret internacional. Equivaldria a l'11% del bilió d'euros que importa el deute públic d'Espanya", afirma Junqueras.
El cert és que quan els inversors internacionals i la Comunitat Internacional, segui a la taula de negociació España i Catalunya, aquesta xifra es mourà força. El que no pagarem amb violències varies, ho pagarem amb deute. Hem d´estar preparats per assumir una xifra que anirà entre el 16 i el 19% de deute espanyol. Una vegada no puguin comptar amb el PIB català, no volen quedar amb un deute gaire superior al 100% del seu PIB, que rondarà els 850.000 Milions d´?. Tant de bó!
De cap de les maneres ens correspon assumir un percentatge de TOT el deute espanyol. Només hem d'assumir el deute de l'Estat per les inversions fetes a Catalunya (NO el corresponent a inversions fetes fora de Catalunya) i repartir el deute no territorialitzable (defensa, assumptes exteriors, etc.). I, com a contrapartida, rebre el mateix percentatge de tots els actius corresponents (fons del Banc Central, del Tresor, de la Seguretat Social, etc.).
Em sembla bé començar a parlar del deute amb els organismes internacionals, però posar xifres abans d'hora em sembla temerari. Si donem la mà ens demanaran el braç. Nosaltres hem de fer com si només estiguéssim disposats a donar l'1% i les gràcies. Després ja negociarem.
El cert és que quan els inversors internacionals i la Comunitat Internacional, segui a la taula de negociació España i Catalunya, aquesta xifra es mourà força. El que no pagarem amb violències varies, ho pagarem amb deute. Hem d´estar preparats per assumir una xifra que anirà entre el 16 i el 19% de deute espanyol. Una vegada no puguin comptar amb el PIB català, no volen quedar amb un deute gaire superior al 100% del seu PIB, que rondarà els 850.000 Milions d´?. Tant de bó!
De cap de les maneres ens correspon assumir un percentatge de TOT el deute espanyol. Només hem d'assumir el deute de l'Estat per les inversions fetes a Catalunya (NO el corresponent a inversions fetes fora de Catalunya) i repartir el deute no territorialitzable (defensa, assumptes exteriors, etc.). I, com a contrapartida, rebre el mateix percentatge de tots els actius corresponents (fons del Banc Central, del Tresor, de la Seguretat Social, etc.).
Em sembla bé començar a parlar del deute amb els organismes internacionals, però posar xifres abans d'hora em sembla temerari. Si donem la mà ens demanaran el braç. Nosaltres hem de fer com si només estiguéssim disposats a donar l'1% i les gràcies. Després ja negociarem.
jueves, 21 de enero de 2016
Tenim un Estat molt tancat i tocat per algun imperatiu autoritari, de tota la vida. És un Estat que no sap llegir les coses en termes democràtics.
Fins ara qui més bé s'ha mobilitzat a favor de l'Estat propi ha estat la societat civil. Però no conec cap cas on s'hagi produït un procés com el català on no hi hagi hagut una o dues forces, com a màxim, molt sòlides, que marquen els ritmes, el tempus i la fortalesa. I alhora que sàpiguen engrandir al màxim el perímetre de gent vinculada al procés. Nosaltres encara ens estem bellugant en un perímetre molt petit, massa petit. I encara de vegades es movem amb un ritme més marcat per les dinàmiques dels partits que no pas per la dinàmica de la societat civil.
A Catalunya hi ha 3 coses a fer, i totes elles molt importants. La primera és refundar l'espai polític del centre-esquerra. Cal la renovació de les idees socialdemòcrates, liberals i fins i tot democristianes, que han patit el desgast de 70 anys des que van ser formulades per darrera vegada. La segona és refundar la idea de la política, de com s'ha d'exercir la política. I la tercera, que em sembla especialment important, és pensar el concepte d'Estat en aquest moment de la història.
El nostre serà un Estat sense fronteres, serà un Estat cooperatiu, serà un Estat transversalitzat en termes de participació ciutadana. Serà un Estat amb formes de govern una mica més obertes que les que mai hem conegut. Tot això s'ha de formular. No podem deixar que l'imaginari impregni la idea que l'Estat que volem construïr té a veure amb els Estats del segle XIX, perquè no és així. S'ha d'anar a un model totalment diferent.
Catalunya portarà un missatge d'Estat nou, d'Estat contemporani, perquè és intrínsec al moment històric en què ho està fent. Tenim l'avantatge de no tenir la rèmora dels vells Estats, i tenim el desavantatge que ho hem d'inventar. Però aquest és l'element més apassionant d'aquest procés. Com ha de ser un Estat avui, creat avui?. No té res a veure ni amb l'any 17 del segle passat quan se'n van crear tants, ni amb la primera fornada de finals del segle XVIII, ni amb els Estats del món subdesenvolupat dels anys 50-60 del segle passat. Nosaltres serem la quarta generació. Podem ser l'exemple d'un Estat obert, sense fronteres tradicionals, eficient. Això és al que jo aspiro.
L'únic motiu pel qual l'elit estatal espanyola no accepta la plurinacionalitat és per interès. Radera de la reivindicació de la unitat hi ha bàsicament interès en mantenir el poder, de mantenir l'Estat com un aparell al seu servei, al servei d'una elit minoritària que és la que governa, i que fins i tot es va transmetent l'Estat generacionalment. No deixa que l'Estat sigui integrador de totes les mirades, sensibilitats, pluralitats i diversitats, com sí que ho han sigut altres Estats europeus. Quan vostè escolti la paraula unitat, pensi en interès, en mantenir els guanys, en mantenir el poder.
Els anys 30 i ara tenen algunes concomitàncies. Però a l'Estat espanyol han passat dues coses significatives en els últims 5 anys. La més poderosa ha estat la mobilització de les classes mitjanes i treballadores que ha fet Catalunya. Les mobilitzacions catalanes són el més important, perquè han posat en qüestió la ineficiència i l'envelliment de l'Estat, i han fet evident que Espanya com a concepte no té projecte. Aquestes mobilitzacions integren en gran mesura també els efectes de la crisi econòmica, perquè gran part d'aquestes classes mitjanes i treballadores que s'han mobilitzat són gent que ha perdut un 20%-25% de la seva riquesa col·lectiva. Això és el més important que ha succeït a l'Estat espanyol.
Perquè fins ara no hem tingut consciència d'Estat. Bàsicament és per aquesta raó. La societat catalana ha lluitat sempre contra un Estat que ha basat la seva supervivència en el fet que els catalans no tinguessin voluntat d'Estat. Històricament els partits catalans han vist la unitat com un petit instrument al servei de petites batalles amb l'Estat espanyol, però mai l'han vist com l'eina que havia d'abatre l'Estat espanyol inadequat. Juguem entre aquests dos pols. I a vegades reaccionem en funció d'aquestes petites batalles amb l'Estat. Ens costa molt d'entendre que la unitat és l'única eina que tenim per guanyar l'Estat centralista, jeràrquic, autoritari i extractiu, que és el que caracteritza l'Estat espanyol.
A Catalunya hi ha 3 coses a fer, i totes elles molt importants. La primera és refundar l'espai polític del centre-esquerra. Cal la renovació de les idees socialdemòcrates, liberals i fins i tot democristianes, que han patit el desgast de 70 anys des que van ser formulades per darrera vegada. La segona és refundar la idea de la política, de com s'ha d'exercir la política. I la tercera, que em sembla especialment important, és pensar el concepte d'Estat en aquest moment de la història.
El nostre serà un Estat sense fronteres, serà un Estat cooperatiu, serà un Estat transversalitzat en termes de participació ciutadana. Serà un Estat amb formes de govern una mica més obertes que les que mai hem conegut. Tot això s'ha de formular. No podem deixar que l'imaginari impregni la idea que l'Estat que volem construïr té a veure amb els Estats del segle XIX, perquè no és així. S'ha d'anar a un model totalment diferent.
Catalunya portarà un missatge d'Estat nou, d'Estat contemporani, perquè és intrínsec al moment històric en què ho està fent. Tenim l'avantatge de no tenir la rèmora dels vells Estats, i tenim el desavantatge que ho hem d'inventar. Però aquest és l'element més apassionant d'aquest procés. Com ha de ser un Estat avui, creat avui?. No té res a veure ni amb l'any 17 del segle passat quan se'n van crear tants, ni amb la primera fornada de finals del segle XVIII, ni amb els Estats del món subdesenvolupat dels anys 50-60 del segle passat. Nosaltres serem la quarta generació. Podem ser l'exemple d'un Estat obert, sense fronteres tradicionals, eficient. Això és al que jo aspiro.
L'únic motiu pel qual l'elit estatal espanyola no accepta la plurinacionalitat és per interès. Radera de la reivindicació de la unitat hi ha bàsicament interès en mantenir el poder, de mantenir l'Estat com un aparell al seu servei, al servei d'una elit minoritària que és la que governa, i que fins i tot es va transmetent l'Estat generacionalment. No deixa que l'Estat sigui integrador de totes les mirades, sensibilitats, pluralitats i diversitats, com sí que ho han sigut altres Estats europeus. Quan vostè escolti la paraula unitat, pensi en interès, en mantenir els guanys, en mantenir el poder.
Els anys 30 i ara tenen algunes concomitàncies. Però a l'Estat espanyol han passat dues coses significatives en els últims 5 anys. La més poderosa ha estat la mobilització de les classes mitjanes i treballadores que ha fet Catalunya. Les mobilitzacions catalanes són el més important, perquè han posat en qüestió la ineficiència i l'envelliment de l'Estat, i han fet evident que Espanya com a concepte no té projecte. Aquestes mobilitzacions integren en gran mesura també els efectes de la crisi econòmica, perquè gran part d'aquestes classes mitjanes i treballadores que s'han mobilitzat són gent que ha perdut un 20%-25% de la seva riquesa col·lectiva. Això és el més important que ha succeït a l'Estat espanyol.
Perquè fins ara no hem tingut consciència d'Estat. Bàsicament és per aquesta raó. La societat catalana ha lluitat sempre contra un Estat que ha basat la seva supervivència en el fet que els catalans no tinguessin voluntat d'Estat. Històricament els partits catalans han vist la unitat com un petit instrument al servei de petites batalles amb l'Estat espanyol, però mai l'han vist com l'eina que havia d'abatre l'Estat espanyol inadequat. Juguem entre aquests dos pols. I a vegades reaccionem en funció d'aquestes petites batalles amb l'Estat. Ens costa molt d'entendre que la unitat és l'única eina que tenim per guanyar l'Estat centralista, jeràrquic, autoritari i extractiu, que és el que caracteritza l'Estat espanyol.
martes, 19 de enero de 2016
Així, el pla de xoc pot fer entendre a molta gent que el projecte de la República proposa solucions a les necessitats actuals
Sense referèndum, Òmnium donaria suport a una sortida unilateral?No és la nostra prioritat. La legalitat catalana és aquella que a nosaltres ens interpel·la. I les lleis que faci el Parlament de Catalunya són les que representen la ciutadania del país. Qualsevol declaració unilateral seria entesa com un mandat del Parlament de Catalunya escollit pel poble de Catalunya. Així, no podríem fer altra cosa que acatar la unilateralitat. Però entenem que el Govern no està parlant pas en aquests termes. En tot cas, demanen serenor, perquè el moment és complex, i el que anem a fer és de magnituds colossals, i no es vol fer res mal fet. Nosaltres sempre acatarem la legalitat catalana, que és a la qual ens devem com a entitat que som.
El pla de xoc social del Govern pot fer que els ciutadans que representen BComú, Podem i Catalunya Sí que es Pot se sumin al procés constituent de la República?
Per nosaltres, Catalunya Sí que es Pot i BComú formen part del món sobiranista. Entenem que bona part d'aquest món està decantat majoritàriament, a més, per l'independentisme, i que hi ha una altra part que encara pot tenir certes esperances de rebre una proposta de part de l'Estat espanyol. Nosaltres en som molt escèptics, però a Òmnium també som plurals i diversos, i tenim gent molt escèptica i d'altra que no ho és tant. Volem recollir totes aquestes sensibilitats perquè entenem que hi ha molt camí a recórrer. Dins el món sobiranista no volem excloure ningú, i sabem que aquesta gent està d'acord amb el dret a decidir de Catalunya. Entenem que amb el pas d'un o dos anys no arribarà cap proposta del govern espanyol, és evident, perquè les dues forces majoritàries [PP i PSOE] i la quarta [C's] no estan posant-se d'acord ni per parlar de modificar la Constitució espanyola. Per tant, està tot tan allunyat que entenem que els sobiranistes estem units amb un comú denominador, el dret que tenim a decidir el nostre futur. I que, en aquest món, majoritàriament l'independentisme és l'opció majoritària. I sí, amb el pla de xoc social entenem que s'obre un ventall de possibilitats d'intercanviar impressions, d'interpel·lar-nos i compartir neguits. Parlem del dia a dia, el pla de xoc és per a millorar la qualitat de vida dels conciutadans de Catalunya, incloses les persones que votin No o que no reconeguin el dret a l'autodeterminació. L'herència del Paco Candel, els lluitadors del PSUC, de CDC, d'ERC, de tots els partits de l'esquerra transformadora ens han explicat i ensenyat que aquest país és fort quan va unit, quan va junt i cohesionat. I el repte que tenim les entitats és no perdre aquesta cohesió i, en tot cas, enfortir-la. I és amb això on Òmnium ens hi deixarem la pell i dedicarem els millors dels nostres esforços per intentar arribar junts en la culminació d'aquest procés
constituent.
Així, el pla de xoc pot fer entendre a molta gent que el projecte de la República proposa solucions a les necessitats actualsEl que és important és això, no hi poden haver actituds paternalistes ni que semblin de superioritat, ni d'índole intel·lectual. Cal poder parlar amb arguments, amb els pros i contres de la independència, de la República catalana com a model d'Estat per a Catalunya, i entendre que això no és res més que un instrument útil que no atempta contra la llengua ni orígens. Busca que els ciutadans visquem millor. Hem de ser capaços de treure el soroll del relat curt de la política i de les declaracions, i en canvi posar-hi arguments i la serenor de les dades. Tenim l'oportunitat de començar de nou, entenem que reformar l'Estat espanyol és molt difícil i els catalans ho sabem molt bé, perquè portem 200 anys intentant-ho. I per això diem que anem a crear la República, i a partir d'aquí si l'endemà cal avaluar altres escenaris, de federacions d'Estats europeus, o el que sigui, ja ho farem. Els catalans ja en tenim múltiples referents, des de la Mancomunitat d'Enric Prat de la Riba, Valentí Almirall, Raimon Obiols, Josep Pallach,... A l'Estat ningú no ha fet més propostes federalistes al llarg de la història que les que s'han realitzat des de Catalunya. Sabem bé quan parlem que avui l'opció federal és molt minoritària a l'Estat. Per això intentem parlar d'arguments, però no des de la superioritat sinó des de la igualtat, per aïllar els atacs sistemàtics que arriben de l'Estat, que el que no deixen és veure la cruesa de les dades.
El pla de xoc social del Govern pot fer que els ciutadans que representen BComú, Podem i Catalunya Sí que es Pot se sumin al procés constituent de la República?
Per nosaltres, Catalunya Sí que es Pot i BComú formen part del món sobiranista. Entenem que bona part d'aquest món està decantat majoritàriament, a més, per l'independentisme, i que hi ha una altra part que encara pot tenir certes esperances de rebre una proposta de part de l'Estat espanyol. Nosaltres en som molt escèptics, però a Òmnium també som plurals i diversos, i tenim gent molt escèptica i d'altra que no ho és tant. Volem recollir totes aquestes sensibilitats perquè entenem que hi ha molt camí a recórrer. Dins el món sobiranista no volem excloure ningú, i sabem que aquesta gent està d'acord amb el dret a decidir de Catalunya. Entenem que amb el pas d'un o dos anys no arribarà cap proposta del govern espanyol, és evident, perquè les dues forces majoritàries [PP i PSOE] i la quarta [C's] no estan posant-se d'acord ni per parlar de modificar la Constitució espanyola. Per tant, està tot tan allunyat que entenem que els sobiranistes estem units amb un comú denominador, el dret que tenim a decidir el nostre futur. I que, en aquest món, majoritàriament l'independentisme és l'opció majoritària. I sí, amb el pla de xoc social entenem que s'obre un ventall de possibilitats d'intercanviar impressions, d'interpel·lar-nos i compartir neguits. Parlem del dia a dia, el pla de xoc és per a millorar la qualitat de vida dels conciutadans de Catalunya, incloses les persones que votin No o que no reconeguin el dret a l'autodeterminació. L'herència del Paco Candel, els lluitadors del PSUC, de CDC, d'ERC, de tots els partits de l'esquerra transformadora ens han explicat i ensenyat que aquest país és fort quan va unit, quan va junt i cohesionat. I el repte que tenim les entitats és no perdre aquesta cohesió i, en tot cas, enfortir-la. I és amb això on Òmnium ens hi deixarem la pell i dedicarem els millors dels nostres esforços per intentar arribar junts en la culminació d'aquest procés
constituent.
Així, el pla de xoc pot fer entendre a molta gent que el projecte de la República proposa solucions a les necessitats actualsEl que és important és això, no hi poden haver actituds paternalistes ni que semblin de superioritat, ni d'índole intel·lectual. Cal poder parlar amb arguments, amb els pros i contres de la independència, de la República catalana com a model d'Estat per a Catalunya, i entendre que això no és res més que un instrument útil que no atempta contra la llengua ni orígens. Busca que els ciutadans visquem millor. Hem de ser capaços de treure el soroll del relat curt de la política i de les declaracions, i en canvi posar-hi arguments i la serenor de les dades. Tenim l'oportunitat de començar de nou, entenem que reformar l'Estat espanyol és molt difícil i els catalans ho sabem molt bé, perquè portem 200 anys intentant-ho. I per això diem que anem a crear la República, i a partir d'aquí si l'endemà cal avaluar altres escenaris, de federacions d'Estats europeus, o el que sigui, ja ho farem. Els catalans ja en tenim múltiples referents, des de la Mancomunitat d'Enric Prat de la Riba, Valentí Almirall, Raimon Obiols, Josep Pallach,... A l'Estat ningú no ha fet més propostes federalistes al llarg de la història que les que s'han realitzat des de Catalunya. Sabem bé quan parlem que avui l'opció federal és molt minoritària a l'Estat. Per això intentem parlar d'arguments, però no des de la superioritat sinó des de la igualtat, per aïllar els atacs sistemàtics que arriben de l'Estat, que el que no deixen és veure la cruesa de les dades.
sábado, 16 de enero de 2016
Prudència, temprança i moderació són substituïts per l'astúcia, la urgència i la novetat.
Prudència, temprança i moderació són substituïts per l'astúcia, la urgència i la novetat. El nostre temps ens allunya de les zones en calma per atrinxerar-nos en un combat on triomfen els extrems. Tot és elevat, inassolible i impossible en honor de produir en els ciutadans la il·lusió d'un canvi que transformarà les seves vides. El poeta ucraïnès Adam Zagajewski al seu assaig En defensa del fervor ens diu "les expedicions < cap amunt > haurien d'emprendre's en un estat interior d'honradesa".
Per a això és necessari el coneixement, la contenció, el silenci, l'avaluació dels riscos abans de dirigir-nos cap als cims. I Severino Boecio a la seva obra La consolació de la filosofia lloa la primera edat de les nostres vides com aliena a tot el superflu, a tota cobdícia: "Oh quan benaventurada/ era la primera edat / perquè va ser tan moderada / que no procurava gens / deforme a necessitat! Avui la prudència, una de les virtuts del món clàssic que valorava jutjar correctament les situacions per no provocar riscos innecessaris, és entesa com a actitud conservadora, reaccionària, refractària als canvis.
Una visió que porta a la política a precipitar-se en una espiral d'eufòries que ens situa en aquestes posicions extremes en les quals, fem el que fem, sempre acabem perdent. Mai com ara veiem a la mirada de molts dels nostres coneguts, al nostre voltant, la síndrome dels excombatents. Aquesta síndrome que porta parella la derrota, encara que hàgim guanyat la batalla. El que opera en el combatent és que els assoliments aconseguits es veuen perseguits pels fantasmes de les seves accions. Accions que han destruït la innocència i la puresa del primer impuls que, sense adonar-se, el portaran a l'abisme. Si volem garantir un futur amb bases sòlides, valors com el de la prudència hauran d'avançar en la nostra presa de decisions.
Una visió que porta a la política a precipitar-se en una espiral d'eufòries que ens situa en aquestes posicions extremes en les quals, fem el que fem, sempre acabem perdent. Mai com ara veiem a la mirada de molts dels nostres coneguts, al nostre voltant, la síndrome dels excombatents. Aquesta síndrome que porta parella la derrota, encara que hàgim guanyat la batalla. El que opera en el combatent és que els assoliments aconseguits es veuen perseguits pels fantasmes de les seves accions. Accions que han destruït la innocència i la puresa del primer impuls que, sense adonar-se, el portaran a l'abisme. Si volem garantir un futur amb bases sòlides, valors com el de la prudència hauran d'avançar en la nostra presa de decisions.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)