El vot estrictament sobiranista s’oculta darrera les sigles més inversemblants.

Sempre he sostingut que el gran repte de les entitats i dels partits sobiranistes era aglutinar el creixent desencís social envers la crisi econòmica i la vella manera de fer política. És en el flanc esquerre on ens ho jugàvem tot, com finalment s’ha acabat demostrant. L’embranzida del sobiranisme neix de l’esgotament d’un sistema polític i econòmic que ha enfonsat les classes mitjanes i populars. Però, l’auge de les noves candidatures que han capitalitzat el descontentament social, també. Vet aquí el nexe d’unió entre uns i altres. 

El moviment sobiranista i els nous moviments socials d’esquerres estan capitalitzant la transició a un nou ordre polític, econòmic i social que va molt més enllà de l’actual marc constitucional. Però no som davant moviments i projectes antagònics. Ans al contrari. Ambdós són les dues cares d’una mateixa moneda. De fet, el vot estrictament sobiranista s’oculta darrera les sigles més inversemblants. I és que tots dos moviments són fills de l’oposició a l’actual sistema, a l’Estat i als elitistes interessos que representa. L’un sense l’altre no tindrien sentit, però per separat tampoc tindran solució de continuïtat. El dret a decidir no serà res més que un concepte il·lustrós i ben trobat per quatre tècnicsconvergents ben pagats, però sense contingut real, si no som capaços d’incorporar el dret dels ciutadans a fer política i a participar activament en els afers públics. Per tant, l’artífex del nou ordre serà aquell que sigui capaç d’aglutinar els dos moviments en un de sol. Tan és quin d’ells hagi liderat fins ara. 

Fins ahir, els partits sobiranistes tradicionals tenien el repte de fer-se seves les demandes dels nous moviments socials. Això va permetre a ERC argumentar la seva renúncia a la unitat dels sobiranistes en pro de la ideologia. Tanmateix, ara ja sabem que aquest repte no responia al risc que el procés reculés per la força de nous vectors emergents, sinó perquè els líders dels nous moviments socials el podrien acabar liderant. Vet aquí què va passar ahir. 

Sempre hem sentit a dir que la independència no és un fi, sinó un mitjà. No tindria sentit per sí mateixa, si no aportés un nou marc constitucional; de la mateixa manera que els nous moviments socials no tindran sentit si no són capaços d’aportar una veritable regeneració política. I no només parlo de les persones que fan política per delegació, sinó també dels valors i els veritables interessos que representen. La nova forma de fer política no només necessita de nous partits i persones que aportin noves idees i valors, ja que per elles mateixes no se’n sortiran. Necessita d’institucions de nova planta i d’un nou marc constitucional. Els nous partits corren el risc d’acabar intoxicats pel propi sistema si no són capaços de regenerar-lo. La nova política no té cabuda en l’actual marc legal i institucional, simplement perquè estan pensats per afavorir els inconfessables interessos d’uns pocs. Per això, per damunt de totes cal que la ciutadania recuperi la plena sobirania.

Ahir el procés va donar un gran salt endavant. El sobiranisme català ha esdevingut imprescindible. Ens ha d’aportar l’instrument. Els nous moviments socials, la finalitat.

Cal fer més reflexions a fi d'aproximar-se el màxim possible a la realitat.

Cal fer més reflexions a fi d'aproximar-se el màxim possible a la realitat. Si dieu que "...Si pretenen que el procés independentista no s'aturi ..." Això mateix se'ls podria dir a ERC i CiU quan a principis d'any van pactar un full de ruta en comú .... sense la CUP. Ho dic perquè el president Mas s'ha queixat que la pèrdua de Barcelona ha estat degut a la divisió de l'independentisme. Home! els primers de produir aquesta divisió van ser ERC i CiU al no pactar també amb la CUP el full de ruta. O no? Però és clar, els interessos de partit van poder més, això és: esgarrapar la part del pastís electoral corresponent a la CUP (ERC) i bandejar el model social de la CUP (CiU). Segon error: fixar les eleccions plebiscitàries el 27S, és dir, després de les eleccions municipals, amb la possibilitat que, com ha passat, es perdin municipis importants com ara Barcelona, per exemple.
Suposo que no es pensaven pas que podrien perdre Barcelona, però ves per on, ha estat així. L'excés de confiança sempre és dolent. Tercer error: dilatar en el temps les eleccions plebiscitàries. Per què? Doncs perquè com més allunyades en el temps siguin, la crisi econòmica i social fa més forat, el que vol dir que cada cop hi ha més gent emprenyada pel deteriorament dels serveis públics en general.
Els que ofereix la Generalitat també. I només amb el discurs de "És culpa del dèficit fiscal i quan siguem independents s'acabaran les retallades" no n'hi ha prou. Perquè la gent que pateix les retallades et dirà: "Bé, lo del dèficit fiscal ho entenc. Però que hi ha de lo meu?". I la prova que això és així és el surgiment a l'escenari de Barcelona en Comú i en menor grau Podemos, i l'oxigen que se li ha donat a Iniciativa amb aquestes eleccions municipals. L'independentisme de CiU i ERC faria bé de fer autocrítica i no fer el raonament fàcil de dir que tots els que ara han votat a la Colau i a Podemos són uns espanyolistes o una colla de babaus que es deixen entavanar per aquestes formacions. I ja està. Perquè si bé una part si que en són d'espanyolistes, també crec que hi ha una altra part que tot i sentir-se espanyols, si els arregles els seus problemes (les retallades) estarien disposats a votar independència. I ara, després de la irrupció a l'escenari polític de la Sra. Colau (a qui per cert, podrien tractar-la amb més respecte), ara, el camp és obert per a què al 27S es presenti alguna candidatura nova del tipus de Barcelona en Comú. Felicitats a ERC i a CiU pel seu error d'estratègia a l'haver prioritzat els seus interessos de partit per sobre de l'interés de la nació, això és, la independència. Ara, l'esperança de l'independentisme és que surgeixi una nova llista diferent de CiU i ERC, d'esquerres i clarament independentista que aglutini el vot que ara ha aglutinant la Sra. Colau. Més humilitat i més autocrítica.
 Es nota de seguida qui va a l'encalç de poder i tururut viola així de seguir ' violats ' per aquest estat i qui hi ha posat tot de sa part per accionar l'envol que nostra societat demana! PD: un-a català/na de debò .. mai per mai acompanyaria la frase de l'Ansar o ' abans es trencarà Catalunya que no pas espanya '! Nota: fart, cremat, de tant de botifler, de tant traïdor, de tant venut/ comprat, de tant trol, de tant pistoler, de tant desagraït, de tant egoista i egòlatra i egocentrista .. tot plegat, de tant " violador de Catalunya "! Anotació al marge: 'nostres partits' només han de donar a conèixer tot allò que ens hi fum espanya: menyspreu/ menystenint, blasma, mofa, marginació o estigma, i allò que n'és pitjor, anihilació de nostra nació, aturament de lleis lícites, legítimes i legals i esfondrament econòmic sota excusa de solidaritat .. diguin-se ( i no diguem-ne mal, molt de mal, màxim de mal .. espanya són ells o Madrid i han de passa'ns-el pel davant!)!
S'adoneu que no aconseguirem la nostra llegítima gran ilusió?. Que a part dels adversaris aliens, tenim un altre adversari infinitament més perillós i decissiu?. Nosaltres mateixos, nosaltres els hi farem la feina als adversaris aliens, i consti que crec en Mas i en Jonqueres, em fa molta por en canvi els "aparatos" i els "cerebros" dels partits, i encara més els d'ERC, pel que he pogut llegir. Pot ser un altra generació no será egoísta,i amb Intel.ligència esmenarà el nostre fracàs.

Que els pobres volen ser rics, i els rics volen continuar essent-ho. Aquí i a la Xina Popular.

«L’aliança d’aquestes dues tradicions –el republicanisme catalanista i l’herència del PSUC- genera autèntic pànic a l’establishment».

Sap quina és l'herència del PSUC? Sap quina tradició té el comunisme autoritari? Sap del comportament dels parlamentaris del PSUC quan es va fer la Constitución española? Sap com es van comportar aquests davant la lluita del sr. Xirinacs, per exemple?

Jo, que no sóc de l'establishment (bé, menys que aquests que es fan dir "rupturistes" i que han estat 30 anys i pico governant la ciutat) no em fan cap por aquests o els altres; però és trist llegir segons què de tot un "periodista d'investigació": On estave investigant, sr. Palà, fa 5 anys? Què no vol dir que són els mateixos de fa 20 anys?

Ja ho va dir la sra. Camats en una tertúlia de la nit electoral: "Nosaltres voliem fer fora al Trias". La contesta d'en Van Gaal: "¡Siempre negativa, nunca positiva!".

Ara, això sí: d'insultar molt i més. Si tanta màfia hi ha a l'ajuntament, a què esperen per posar denúncies al jutgat de guàrdia?
Espanya i els seus sicaris s'ho han jugat tot a l'única carta de Barcelona, sabedors que a la resta del país no hi tenien res a fer (llevat del Cinturón Rojigualdo, ja s'entén). Tota l'eufòria espanyolista es basa en un puto escó de diferència a Barcelona entre la sucursal de Podemos i el partit català guanyador de les eleccions municipals en vot, diputats, regidors, majories absolutes i majories relatives. Espanya i els seus sicaris s'ho han jugat tot a aquesta única carta i a aquesta carta s'agafen. I ara l'objectiu següent és que la sucursal de Podemos entabani ERC igual que dotze anys enrere va fer-ho la sucursal del PSOE, per així fer miques el Pacte de la Llibertat a pocs mesos de les plebiscitàries.

Per cert, Espanya i els seus sicaris van estar-se mesos i mesos intentant trencar el Pacte de la Llibertat amb la mandanga que CiU només volia la unitat per dissimular el sorpasso d'ERC. Ara ja fa moooooolt de temps que no hi ha cap enquesta que no reculli que les distàncies entre els dos primers partits de Catalunya tornen a augmentar en favor de CiU i consegüentment ja no sentim gaire aquella mandanga. I menys que el sentirem mentre mantinguem en el record que, a Barcelona, el sorpasso l'ha fet Colono's a ERC.

Ara bé, una cosa sí que l'encerta l'article: ve un cicle d'esquerres. Cert. Pinta que sí. Pinta que l'economia es recupera, pinta horitzó de bonança i prosperitat i per tant, sí, suposo que l'esquerra tornarà al poder per tornar a deixar l'economia com un cagader d'ànecs fins que vinguin els altres a arreglar-ho mentre ells bramen contra els ajustaments obligats per com han estat els seus d'irresponsables i xoriços. Confio, això sí, que un cop siguem independents ja no seguirem aquesta pauta espanyola i serem una democràcia normaleta i exemplar. Amb dretes i esquerres homologables a les de qualsevol país dels que val la pena d'emmirallar-se.

Ada Colau, que no Barcelona en Comú, i com a prova la foto en la papereta, ha aconseguit el vot de la desesperació.
I el vot de la desesperació, no és ni intel·ligent ni eficient, ni resolutiu. Tots els estudis científics sobre el comportament humà li explicaran.

I també els historiadors, sociòlegs i demés, li explicaran que els pobres volen ser rics, i els rics volen continuar essent-ho. Aquí i a la Xina Popular. En que es van convertir els que tallaven el caps als nobles francesos? En rics burgesos.

Establishment? L'establishment hi és a totes les cases, a tots els partits, a tot arreu. I sempre l'esquerra s'ha aprofitat de la desesperació de la gent, de la pobresa i de la ignorància amb conseqüències, més que nefastes per a ells, no cal que parlem oi del comunisme i altres succedanis? Posats a generalitzar, generalitzem.

A les dretes, els centres i les esquerres, hi ha de tot, avantatges i inconvenients, cap és superior a una altra. Aporten diferents perspectives, i diferents maneres de fer, que encaixen millor o pitjor en el context social i mundial.

I en cada país, la dreta i l'esquerra tenen nivells diferents, la nostra dreta més dreta, la nostra catalana, estaria vista com l'esquerra més esquerra als EEUU, per exemple. Tot, sempre dins del seu encaix socio-econòmic i cultural.

President Mas, "Vol dir que anem bé?".

Ara com queda el procés?. Perquè CiU va cometre també l’error de vincular la campanya electoral al procés sobiranista. Malgrat que, a les eleccions municipals, la gent vota candidats, no partits. I està mes amoïnada per l'atur o l'incivisme que per l’anomenada transició nacional.

Només cal repassar l’hemeroteca. El mateix Artur Mas afirmava l’onze de març -en la presentació del candidat per Reus, Carles Pellicer- que és “el moment de rellançar Catalunya: cal que tota la seva estructura territorial estigui al servei del projecte.”

Mentre que Josep Rull, que després ha tingut un paper discret en la campanya, manifestava deu dies després que “Catalunya necessita ajuntaments compromesos amb el procés” durant la presentació de la candidata per Cunit, Montserrat Carreras.

I Mas, diumenge passat, en un acte electoral a Figueres, encara insistia que “CiU ha de ser la força més votada el 24M” i que “necessitem moltes institucions al costat del procés”.

Ara què, doncs?. Xavier Trias, que ha fet un discurs a l’alçada del Sarkozy quan va perdre la presidència de la República francesa, ha afirmat que la pèrdua a Barcelona “ens obliga a reflexionar” i a veure per “quines circumstàncies” es produeixen derrotes com aquesta.

Però no hi ningú més a CiU que ho vegi? Al Consell Executiu? Al comitè executiu del partit o de la federació? als respectius consells nacionals?. Ja sé que la immensa majoria tenen càrrecs oficials o de partit, però tots ells en seran també responsables.

Al capdavall, Artur Mas ha fet fins ara cas omís de tots els senyals de perill. De la pèrdua de dotze diputats el 2012 i a la derrota a Barcelona d'aquest 24-M. Ha mantingut el rumb del vaixell. Fins i tot la velocitat. Per això sembla que CiU vagi, de vegades, directe cap a l'iceberg. Com el Titanic. I Artur Mas sigui el capità. Espero que no acabi com el malaguanyat Edward J. Smith. Políticament parlant.

L'altre dia, en un ple del Parlament, em vaig trobar el president de la Generalitat al lavabo de senyors. Estàvem tots dos sols. En un indret tan poc solemne com aquest li vaig plantejar una pregunta a boca de canó: "Vols dir que anem bé?". M'estalvio d'explicar, almenys per ara, la resta de la conversa.

Però vostès s'imaginen quina herència deixarà Artur Mas si plega després de les properes eleccions? El procés empantanegat, una Generalitat endeutada fins a les celles -més 60.000 milions en quatre anys-, un Parlament fragmentat i unes relacions amb Madrid sota mínims. La darrera batussa entre els Mossos i la Policia n'és un exemple.

Què se n'ha fet d'aquella astúcia de la qual presumia abans del 9N?. Hi ha estratègia a CiU o tot depèn de les rodes de premsa del conseller Homs?. Sobretot: haurà entès ara el missatge el president?. No fer-ho serà el suïcidi polític del president Mas, però probablement també el de Convergència i fins i tot del país. En política no pots plantejar batalles que no pots guanyar.

Jo tenia una il·lusió, un somni: poder votar alhora per l’Oriol Junqueras i per l’Artur Mas.

Jo tenia una il·lusió, un somni: poder votar alhora per l’Oriol Junqueras i per l’Artur Mas. I no crec que fos un somni tan naïf: a les manifestacions no vaig preguntar mai a ningú amb quin partit estava a favor, ni ningú m’ho va preguntar a mi. Allí estàvem units i il·lusionats per un mateix anhel: l’alliberament de la nació. Els partits no han estat capaços de fer-ho. Ho haig d’acceptar i, fins a cert punt, ho comprenc. No donen per més! Ara bé, el que em sembla del tot execrable són tots aquests que com a cartell de “programa de país” no se’ls acut més que predicar: “Fer fora en Mas”. A part d’absurd i d’ingenu, és penós! Jo faré el possible per foragitar-los a ells!

Hi ha encara massa incògnites per dibuixar un full de ruta clar amb el posicionament de cada grup polític; cal veure com queden les forces polítiques als ajuntaments i parlaments autonòmics del País Valencià i les Illes que,  només que facin fora el PP ja obren una gran esperança: i adonar-se que s'estan consolidant forces polítiques pròpies valencianes i de balears i pitiüses; el que passi al Principat de Catalunya serà una gran batalla entre les forces del bloc del SÍ i les del bloc del NO; a quin cantó s'inclinarà tot el conjunt de Barcelona i Catalunya en comú? No crec que els  sigui possible continuar amb l'ambigüitat i amb la puta i la ramoneta a càrrec d'UDC, ICV, Procés Constituent, Podemos, i altres fórmules amb monges o sense:  hauran de definir-se.  Després dintre del Bloc del SÍ hi haurà la gran batalla per veure quines forces lideren la ruptura i el procés constituent: si unes forces liberal/conservadores o unes forces socialdemòcrates o unes forces d'esquerra anticapitalista: amb les municipals ja s'ha vist un tast d'aquesta batalla i no es pot dir que hi hagi hagut un vencedor clar, tot i que el sobiranisme independentista s'està escorant cada cop més cap als interessos populars i el sector CDC està pagant els afers de corrupció de dirigents seus, la pèrdua de força social de les classes mitges afectades per la crisi i que són la seva base electoral i la pesant motxilla del grup Duran. Si tenim en compte tot això déu n'hi do del que ha aguantat, suposo que gràcies al president Mas. El Bloc del No no es quedaran amb els braços plegats: el que queda del PSC-PSOE, Ciudadanos i les escorrialles del PP  faran tot el possible per debilitar, embrutar i posar falques,( estil Podemos teledirigides des de Madrid) a fi de fer fracassar i sobretot, que ens autoliquidem  els sobiranistes a base de baralles absurdes; la solució? que cada sector social s'apliqui a eixamplar la seva base explicant les oportunitats i els avantatges de no dependre d'un Estat espanyol que ens és enemic en tot; la independència és possible i necessària. és clar que podrem aconseguir-la!!

I farem història. D’aquesta manera tan “sui generis” i tan envitricollada com sembla que anirà la cosa d’aquí a uns anys quan estudiïn com ha anat tot el procés fins a la independència seran molts els qui, imitant el bo d’Obèlix, exclamaran tot fotent-se cops al cap: “estaven ben bojos, aquests catalans...”

Vaig tenir la gosadia de marxar de la comoditat d’unes sigles consolidades.

Des d’aquestes línies vull agrair a les 1.914 persones que aquest diumenge heu dipositat la vostra confiança en un partit nou a Arenys de Mar -Junts per Arenys-, en el qual un servidor ha ocupat la segona posició de la candidatura. Un agraïment molt sincer per la vostra valentia apostant per unes sigles molt joves però que arrossegaven una gran experiència de govern, en base als cinc primers noms que conformàvem la llista.
Després de pair els resultats d’ahir a la nit i vist... amb una certa perspectiva, es demostra que la decisió que vaig prendre fa uns mesos va ser la correcta. Vaig tenir la gosadia de marxar de la comoditat d’unes sigles consolidades, com són les de CiU, amb les que m’he sentit molt disconforme i –fins i tot decebut- amb les seves maneres de fer, prioritzant un model de poble i un ideal de servei a les persones per sobre de les sigles d’un partit de gran tradició a la vila.

Sincerament crec que les maneres de fer i les decisions de la direcció comarcal i nacional de CiU han estat errònies i molt mal calibrades, i espero que es prenguin les mesures adients per destituir aquelles persones que han intercedit de manera tan equivocada en tot aquest afer. Sens dubte, s’haurien de produir dimissions o, en cas contrari, destitucions que impliquin –alhora- una regeneració més que necessària dels dirigents de CiU tant a nivell comarcal com local.
Per últim, voldria deixar constància que el meu compromís de treball per Arenys de Mar seguirà essent totalment amb la meva estima per Catalunya i el meu desig perquè el nostre país pugui ser plenament sobirà i independent en un futur pròxim. De nou, gràcies a tots!

L’unionisme vol imposar-se a base de dividir Catalunya.

Tothom s’omple la boca amb l’àrea metropolitana perquè ara l’obrer ven més que el banquer o l’empresari. L’ANC, amb Jordi Sànchez al capdavant, sembla haver fet un cop de cap per intentar fer-hi forat i simbòlicament ha convocat l’11-S a la Meridiana. Però les lectures aprofundides escassegen. De fet, si passegeu per la famosa avinguda veureu més estelades als balcons que a molts altres barris nostrats de Barcelona. Es parla de la Meridiana en general quan en realitat es vol parlar de Nou Barris, perquè a Sant Andreu i a Sant Martí, per on també transcorre l’avinguda, els sobiranistes són majoria.

El desconeixement pot afavorir les interpretacions errònies i interessades dels resultats de les municipals al vell cinturó roig. Diran que el procés no hi ha penetrat, que els partits sobiranistes han perdut la partida, que el dret a decidir no preocupa a mitja Catalunya. El PSC pot aguantar la majoria d’alcaldes a base d’amagar les sigles i explotar el nom propi dels candidats. L’ascens de Ciutadans és un gran misteri (ara només hi tenen dos regidors) i servirà per avaluar la influència electoral real del màrqueting televisiu. CiU tindrà feina per aguantar com a segona força després dels bons resultats de fa quatre anys (8 alcaldes, 145 regidors) i l’examen d’ERC, que pugna per menjar-se l’electorat socialista, serà fàcil de fer perquè a hores d’ara no té representació en la majoria de consistoris del nucli dur metropolità. Només compta amb un alcalde (Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts) i 35 regidors. El PSC, amb 243.

Ni el 24-M ni el 27-S s’acabarà res, fins i tot encara que el cinturó es mantingui impenetrable i que no hi hagi una majoria parlamentària prou cohesionada al setembre que permeti tirar endavant el procés de manera unilateral amb garanties. Sí, la independència només podrà ser unilateral. La negociació amb Madrid s’haurà de forçar a cops de desobediència massiva. Però potser encara falta més gent disposada a actuar sense acotar el cap ni demanar permís. Els inflamats, que pleguin. La resta, els que vulguin treballar-se la independència de debò, hauran de decidir-se a gastar hores per convèncer a peu de carrer i d’una vegada els veïns del cinturó roig que només l’estat català els garantirà el procés social que tant han defensat. Ells en saben un niu, de saltar-se lleis injustes: fa quatre dècades segrestaven autobusos, ocupaven solars per fer-hi parcs, ambulatoris o escoles, i es van fer un fart de carregar pancartes, de córrer quan venien els grisos, de dormir al cuartelillo i de pagar penes de multa i presó. L’unionisme vol imposar-se a base de dividir Catalunya amb la llengua i el populisme de proximitat a l’àrea metropolitana. I no hi haurà qui combati la bèstia des del sofà.