BONIC ESCRIT D'EN LLUÍS LLACH

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho.
Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.
Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu.
Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs
res, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és
que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que
jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres
seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva
manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir
adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que
prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira
de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de
viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!

Artur Mas legítim aspirant a ser el primer president de la República catalana, de la qual ja ho és in pectore des d'avui.

Un pas al costat és un pas endavant. Un president en funcions és un president permanent. Un expresident és un president que es fa a ell mateix. D'ell es dirà que va posar el procés en marxa, ho va sostenir contra els atacs, va ser processat per aquest procés i el va salvar quan ho necessitava sabent que fent renúncia a allò formal salvaguardava allò material i essencial. Es dirà que, arribat el moment de fer realitat el que es diu, hi ha qui ho fa i qui no. Que la prioritat retòrica es converteixi en realitat. Es dirà que va ser ell qui va saber posar el país per davant del seu partit i de la seva persona, entenent pel país, la gent que l'habita. Tota la gent.

I sobretot es dirà que va saber convertir una retirada i una derrota fàctica a curt termini en una victòria política i moral a llarg termini, una victòria que no està a l'abast de qualsevol, sinó només dels grans. Amb la seva decisió, Artur Mas ha deixat de ser el president en funcions de l'Autonomia catalana per passar a ser el president in pectore de la propera República catalana, el seu fundador. Això pel que fa als aspectes morals de la decisió. Però aquesta dimensió moral està encaixada en un marc pragmàtic que assegura que tanta intel·ligència i tant sacrifici, tanta tenacitat i tanta paciència no es perdin després en les contingències capritxoses de la política pràctica.

Aquest marc pragmàtic consta dels següents elements: El president, Carles Puigdemont, proposat pel mateix Mas, gaudeix de la seva confiança abans de sol·licitar la del Parlament. Dos diputad@s de la CUP passen a integrar-se al grup parlamentari de Junts pel Sí i, actuant a la manera dels antics ostatges en les guerres del passat, garanteixen l'estabilitat del govern de la Generalitat per als propers 18 mesos. En assumpció dels seus errors, dos diputad@s de la CUP causaran baixa i seran substituïts per altres dos com a garantia suplementària de l'aquesta estabilitat de govern.

El grup parlamentari de la CUP es compromet a donar suport sempre al govern de JxS i a no votar mai en cap cas amb els grups contraris al dret a decidir. Els tres mesos de negociacions fins ara han mostrat com de disfuncionals poden ser les sorpreses i alts i baixos en la realització d'un projecte col·lectiu de tot el país, que no pot estar a mercè d'allò que decideixin grups moguts per lleialtats parcials. El govern portarà endavant el full de ruta en els 18 mesos fins a preparar el nou escenari que, a través d'unes eleccions, pugui il·luminar el camí a la República catalana.

Òbviament, aquesta decisió -d'una complexitat, subtilesa i intel·ligència notables- allunya el perill d'eleccions noves que, com va dir Mas, només podrien portar caos a Catalunya. Igualment tranquil·litza la població, especialment els votants independentistes, que veuen compensades les seves tribulacions últimes amb un acord que, sobre la seva altura moral, afegeix una seguretat pragmàtica que garanteix el compliment del programa previst. En cap moment s'ha esmentat que aquest acord es fa en un context d'especial debilitat de l'Estat que no té govern; el que té en funcions està absolutament desprestigiat a l'interior i l'exterior i no sembla que hagi de resoldre aquest desconcert a curt termini, per l'evident incompetència dels polítics espanyols que, sumats tots ells, no donen un Mas.

Perquè en tot conflicte -i el de Catalunya- Espanya ho és- no n'hi ha prou amb que les pròpies forces estiguin preparades i tinguin un comandament aclarit. Si, a més, l'adversari no té preparació ni comandament, la tasca es facilita. Tot l'anterior es refereix al passat i sobretot al present. Però la compareixença de Mas ha afegit a la seva dimensió de polític la d'estadista que indubtablement té i perfilarà també en el futur. Ha parlat dels costos i els beneficis de la decisió, tant personals com institucionals que, per descomptat, estan barrejats. I aquest parlament ha estat més important encara que el mateix acord que glossava, perquè va acabar sent la veritable garantia del procés, la qual tothom va entendre encara que no es formula: ell se'n va, però es queda.

Mas no abandona la política, queda com a expresident i, per si algú dubta de l'abast de les seves paraules, ha aclarit que les competències de l'expresident les decidiria ell mateix. El model del dualisme Putin-Medveded quedava esbossat. L'expresident tutelarà el rumb a la República amb totes les conseqüències, incloses, clar és, les amenaces judicials espanyoles. A més dedicarà els 18 mesos en qüestió a refundar CDC, molt probablement al llarg de la línia d'un moviment amb cert ressò gaullista i, al final, deixa oberta la porta a la possibilitat de presentar-se a les properes eleccions com a legítim aspirant a ser el primer president de la República catalana, de la qual ja ho és in pectore des d'avui.

 

Ramon Cotarelo.

La opció d’una reedició de Junts pel sí prèvies primàries fixaria la idea de segona volta del plebiscit del 27S.

Ara que ja és molt tard, aprofito per comentar que a les darreres hores veig que hi ha una tendència d'algunes persones que fins ara feien costat incondicionalment al President Mas a demanar que faci un pas enrere i permeti l'investidura.Personalment prefereixo anar a les eleccions abans que cedir a les pressions interessades.Qui ha de fer algún moviment no és el President Mas, anirem veient com va tot però el meu desig es que el President es Mantingui ferm en les seves dec...isions i la gent del partit minoritari es qui ha de donar unes passes molt clares, i els qui han de variar els seus plantejaments, (encara que només siguin una part)demostrar que estàn disposats a renunciar a part dels seus principis ,pensar en clau de País i no només en fóbies cap al President Mas. curiosament cap dels missatges públics constants a les darreres hores van en aquest sentit. Tot el contrari (tots demanen que sigui el President Mas qui ha de renunciar) Anirem veient...

Ara bé, les fórmules proposades per rellançar el procés, recomposar i reforçar lideratges, malgrat trobar-les genials, em generen alguns dubtes:
La opció d’una reedició de Junts pel sí prèvies primàries fixaria la idea de segona volta del plebiscit del 27S amb un lideratge reforçat, que no és poca cosa, però amb la incertesa de saber si aquesta fórmula seria suficient per atraure als votants decebuts amb la CUP però igualment al·lèrgics a Mas (una cosa és facilitar-li la investidura en nom del procés, altra votar-lo) . Més encara si fos Mas qui guanyés aquest pols intern a Junts pel sí.
A priori, doncs, la fórmula de diverses llistes Junts pel sí, malgrat ser més complex i exigent, podria resoldre aquest dilema. Però aleshores, si Mas en surt (més) debilitat, quin impacte tindria en l’independentisme de centredreta? (és a dir, en l’independentisme d’ordre) I quina lectura se’n faria des d’Espanya on Mas és el catalitzador del procés? (no oblidem la capacitat d’Espanya per controlar els relats).
Sóc conscient que hi ha quelcom de circular en aquestes reflexions, com circular és en part l’evidència que avui, pel procés, Mas és alhora solució i problema.

Mètodes: llista més votada; Convenció parlamentària; primàries

 

1. El candidat proposat per la llista més votada

 Simple i elegant. Potser massa simple. Deixa sense cap rol els minoritaris. I no és el mateix una situació on el partit A treu 50 diputats, i el B i el C 10 cadascun que si A en treu 40, B 38 i C 12, i B i C tenen més afinitat sobre el candidat. En tot cas, els partits que no tinguin opcions de guanyar segurament en preferiran una altra.

2. La Convenció sobiranista (votació secreta dels diputats independentistes un cop escollits)

 

Sí, la proposta de Mas que l’Antonio Baños semblava mig acceptar, però no. Aquí és el partit que es cregui en millor situació per a arribar el primer qui té menys incentius a acceptar-ho. Tot i que sembla el més adient per a una democràcia parlamentària proporcional com la nostra, ara i aquí.

3. Primàries (prèvies o posteriors)

Idealment les primàries farien abans. Amb els candidats proposats pels partits, i tercers que tinguessin una determinada xifra d’avals. Tot i que això en la pràctica es reduiria als líders dels partits més grans, i algun independent. Amb un mes, es pot organitzar perfetament, però el fet que cavalqui amb la campanya és una arma de doble fil. Per una banda crec que això ajudaria a mobilitzar i implicar els votants potencials. Els ciutadans seríem protagonistes, no pas espectadors, de la campanya, i tindríem a la mà evitar l’escull més gran (i absurd) d’aquesta no-legislatura. Però per altra banda, això interferiria i molt amb els plantejaments de campanya del partits.

 

L’alternativa seria fer-les després de les eleccions, abans de la investidura. Aquí el ventall de candidats quedaria clarament reduït, i per tant, en dues setmanes, es podria tenir tot enllestit. I es podria deixar uns dies de temps (7-10 dies) per a que els partits es posessin d’acord si el resultat és prou evident, i si no, les primàries.

 

Pensem que aquest mètode afavoreix els candidats més populars, i per tant els dels partits més grans, però al mateix temps evita casos com que la CUP hagi de decidir si vota Mas o no. No ho ha de decidir el partit, ho decidim els ciutadans directament. Ells només han d’executar la nostra voluntat expressa sobre aquest punt. Per tant, diria que és el que condensa més avantatges: prima el candidat de la llista més votada (reforçat pels resultats electorals, ja coneguts); permet coalicions de partits menors, si sumen i mobilitzen més; evita automatismes contraris als petits partits; evitar el tràngol de decidir sobre determinat candidat per part de les estructures de partit o els seus diputats; mobilitza l’electorat; és el més democràtic).

 

Un punt important per a la legitimitat: jo seria fermament partidari de les primàries obertes. No pas de militants de partits + militants de certes entitats. Això seria igual de difícil a organitzar, i menys engrescador i democràtic. Al contrari: fer-les obertes a canvi d’un petit risc d’intrusisme organitzat (més teòric que real) portaria molts avantatges en quant a la legitimitat del resultat. Som majoria, siguem valents ,-)

 

I com es pot aconseguir això? difícil, però cal intentar alguna cosa per a evitar el que hem viscut aquests darrers tres mesos. Crec que ANC, Òmnium i tantes altres organitzacions de la societat civil com sigui possible haurien de deixar ben clar que només donarien suport, només demanarien el vot, per als partits que acceptessin prèviament el mètode d’investidura. Efectiu? no ho sé, crec que sí. Però si no ho provem, després no paga la pena que vinguem amb exigències, ultimàtums, cassolades, dejunis o protestes. Actuem sobre les regles, i abans, i no pas sobre els no, després.

Perdoni'm que sigui tan cru, però algú ho havia de dir.

Si els espanyols es plantegessin que no tenen dret a tenir un Estat si abans no fan totes aquestes neteges i meravelles que nosaltres volem fer, faria cinc segles que Espanya no existiria. És a dir, ni hauria començat a existir mai perquè no hi ha hagut ni un sol dia de la vida d'Espanya que no hagi estat una vulneració flagrant de tots i cadascun dels codis de la decència política, moral, ètica i d'unes quantes lleis més, algunes que impliquen crims de lesa humanitat, com el genocidi físic, religiós i cultural a les Amèriques i el cultural que porta segles intentant a Catalunya, País Valencià i les Illes.

Sí, és clar, procurem fer les coses be. Però també deixem de posar-nos tants requisits per poder ser lliures perquè cap poble de la terra ha de complir amb cap llista de requisits per poder assolir el dret més bàsic, el dret a SER, a ser lliure. Oi que per reconèixer el dret d'una persona a seguir viva i a ser lliure no li demanem que sigui especialment ètica, moral, neta, polida, etc. etc.?

Perdoni'm que sigui tan cru, però algú ho havia de dir. Mai he sentit a tots aquests talibans de la puresa que prefereixen rebentar l'autodeterminació dels catalans si no compleix determinats requisits o la lidera segons qui, qüestionar que Espanya pugui continuar tenint un Estat malgrat que sovint és un país governat per partits enormement corruptes, per corruptes que normalment queden impunes, tant del PSOE com del PP, i que retallen als seus i ens fan retallar als demés el doble del que retallen als seus, també amb absoluta impunitat, inclosa la impunitat electoral, com ja hem vist.

Respectem-nos una mica més a nosaltres mateixos. Els catalans no tenim pas cap cromosoma de més o de menys que impliqui que som l'únic poble de la terra que ha complir no sé pas quins requisits de puresa ètica i genuflexions per gestions polítiques concretes com a condició prèvia per poder ser un Estat lliure i sobirà. No som millors ni pitjors que els espanyols, els francesos, els italians, els holandesos o els portuguesos. I quan abans ho assumim, abans deixarem de faltar-nos al respecte a nosaltres mateixos, tant o més del que ho fan els espanyols.

D’ara endavant hem de vigilar amb qui ens posem al llit. Endavant amb un somriure. We can.

I si demà Junts Pel Sí, prenent Espriu com a referència, presenta un altre candidat que possibilite l’acord, no caldrà fer eleccions a març. O és que el 27S enganyaren la gent dient-los que eren eleccions plebiscitàries i realment eren presidencials? Els qui han donat ales a CSQP són els qui han vinculat a mort Mas i independència, com si ambdues coses foren impossibles de separar. No sé si caldrà sospitar que Convergència sense Mas de candidat a president es retiraria del procés independentista. És així? Perquè si és així qui realment resultaria ser un frau al procés seria Convergència. És una simple especulació. O potser toca raó. No ho sé. En qualsevol cas crec que carregar les culpes a la CUP és fer-la servir de boc expiatori d’un procés que s’ha gestionat mal a partir del moment en què Junts pel Sí no va obtenir la majoria necessària per a fer Mas president. I posa en evidència el paper subaltern que se li ha donat a la CUP en el procés. Que jugaven de “bulto” i només se’ls havia de tenir en compte si seguien el dictat del Junts pel Sí. Sembla ser que els 10 diputats de la CUP no formaven part del full de ruta traçat. Bé, doncs, llavors caldria haver actuat amb un altre full de ruta en el que Mas ja no tinguera el paper ben bé messiànic que se li ha atorgat. La posició contrària a Mas per part de la CUP servia més per a eixamplat l’espectre de diputats a favor de la independència si es deixava a CSQP defensant un referèndum impossible quan tenia l’oportunitat de donar suport a un canvi social important a Catalunya, i Espanya que prenguera exemple. En comptes d’això els han donat una alegria i oxigen. Ara ja no són els qui proposen un referèndum ridícul i impossible, perquè ara ja no tenen l’espasa de Damocles i ja no hauran de triar entre l’Espanya Impossible o la Catalunya Possible. I si hi ha eleccions març i Junts Pel Sí, o els dos partits per separat, no arriben a la majoria necessària i la CUP resisteix la sotragada? No tornaran a estar en el mateix atzucac? És ara que cal resoldre el problema. I el problema és diu Mas. Ho ha sigut des del primer moment. Mas com una única possibilitat i el xantatge permanent a la CUP ha estat un suïcidi col·lectiu. Cal refer ponts ara mateix. Pensar que març solucionarà el problema perquè es bandejarà la CUP com a part del projecte independència és un error descomunal. Més val un entic (ara) que dos te’n donaré (a març). Ara hi ha 72 diputats favorables a la independència sense Mas. Aquesta és la victòria. Si voleu podeu continuar a posar la independència entre Mas i la paret. Serà una victòria malbaratada , i potser irrepetible,.
Ara mateix és innegable que una bona part de l’alegria sí que ens l’han robat (però tornarà). Però el que no ens han robat (almenys a mi) és la il·lusió i la determinació.
I una darrera cosa, no menys important, és que potser per fi deixem enrere la ingenuïtat. I, encara que avui costi, no caurem en la rancúnia (que seria una doble victòria per als unionistes).
Això que volem fer és molt gros, i per tant, molt difícil, i s’ha de voler per sobre i per davant de tot, altrament, no ens en sortirem, com acabem de veure.
Però ens en sortirem.
Espero que a més de ser una visió positiva i un munt de desitjos – que comparteixo- avanci que faran Convergència, ERC i l’ANC. Ara sí, és clar s’ha de fer campanya a favor de les opcions de proclamació de la república Catalana de tots. Abandonem els sectarismes i les il·lusòries promeses de referèndums que mai arribaran. La nostra esquerra independentista és ERC i la nostra dreta independentista és Convergència, tot el demés és l’esquerra espanyola que fa segles enganya als catalans donant més valor a la seva ideologia que al país i ens ofereix paternalistes i il·lusòries ombres xinesques de l’autodeterminació.
L’autodeterminació és votar per una opció que garanteixi la proclamació de la república de tots, que sigui majoria, i que ho faci, tant si eren i tornaran a ser de dretes, o si son d’esquerres.
Anar a noves eleccions amb una sola llista unitària té els seu avantatges. Potser el principal seria que permetria al president Mas donar un pas al costat amb elegància, no per imposició de la CUP, sinó a partir de les seves pròpies paraules quan va dir que ho faria si la seva presència era un destorb. Aleshores el candidat a la presidència de la Generalitat podria ser el cap de llista, que mèrits no n’hi falten, i Artur Mas entraria igualment al govern i al parlament a seguir treballant eficientment per la independència.
La independència ja no està a un pam. Pot ser mai ho ha estat i no ho sabíem. Previsiblement en març hi haurà eleccions autonòmiques a Catalunya. Ara per ara és l’únic dret a decidir que s’ha guanyat. Pot ser ens sembla poc. En 1978 va semblar molt. Per tant, s’ha avançat. S’ha avançat molt. No tant com alguns voldríem. Sense nervis ni presses cal continuar. No sabem si està a un pam o a la volta del cantó, però sabem en quina direcció està. Sense defallir, malgrat tot, cal continuar el camí que abans altres van traçar, quan semblava un impossible. Ara, almenys, sabem de cert que és possible. Endavant amb un somriure. We can.

El desig de la CUP d'un procés que vagi a una catarsi, al mateix temps que permetés el naixement d'un Estat impecable.És la idea purificadora ?

En el fons, tota la peripècia des del 27 de setembre és com una escenificació de la relació entre la Realitat i el Desig de Cernuda. El desig de la CUP d'un procés que vagi a una catarsi, al mateix temps que permetés el naixement d'un Estat impecable. És la idea purificadora que concep la gènesi d'una cosa com un moment de revelació, el renaixement d'un paradís perdut pel joc mesquí d'aquesta fusta torta de la que estan fets els éssers humans. La possibilitat d'una creu i ratlla que deixi enrere les ombres del passat i ens encamini a un futur lluminós. El desig, aquest material humà "del que estan fets els somnis", segons Shakespeare.

De l'altre costat, l'obstinada realitat segons la qual aquest naixement de l'Estat nou, aquest primer pas en l'epifania nacional, prové d'un passat d'aliances, negociacions, pactes i acords entre forces molt diferents, tant d'ordre polític com social, cultural, econòmic i fins i tot religiós. I, en definitiva, un acord difícilment llaurat, un equilibri amb vista a un objectiu comú que al principi semblava fràgil i, no obstant això, s'ha mantingut, donant prova d'una resistència que és la seva millor garantia de consistència futura. Si algú vol una prova de quina força pot tenir un govern independentista, que faci un cop d'ull a la resistència del seu nucli, la coalició de Junts pel Sí que ha resistit aigües tèrboles i agitades sense crisis que la posessin en perill.

Com en tots els jocs d'envit, el termini per a la investidura i la formació del govern ha arribat al final, quan cal posar les cartes sobre la taula i les opcions semblen ser només dues: investir Mas o anar a noves eleccions al març. Bé hauria volgut el desig substituir la investidura de Mas per alguna altra fórmula que ajudés a visualitzar aquella imatge de 'palingenèsia' en què havia de venir al món a anunciar la nova República catalana. Però la realitat s'imposa a fer néixer allò nou d'allò vell com en un part costós o llançar de nou els daus de la sort a través de noves eleccions.

Es tracta d'una consulta en la qual, en principi, ningú entre els independentistes estava ni està interessat, donada l'alta incertesa dels resultats. Només és ben acollida en el camp unionista i entre el seguidors de la monja Forcades qui explícitament prefereix les eleccions de març al president Mas. Una preferència que té una explicació en dos moments: en primer lloc, abans de Mas, qualsevol cosa, que és proposada d'una manera que no sona malament a oïdes de la CUP; en segon lloc, intentar aconseguir una mica de temps fins a articular una nova opció de "tercera via" que pugui encarrilar les coses de nou en un terreny més favorable al statu quo. Havent perdut les eleccions Catalunya Sí Que Es Pot, la nova fórmula d'En Comú Podem, esgrimint la reivindicació del referèndum, pot ser la forma més subtil i menys traumàtica de frenar el procés independentista i, després del resultat positiu de la "confluència" en les eleccions espanyoles del 20D, una opció viable i temptadora.

Però no és només el previsible mal resultat de les hipotètiques eleccions de març el que fa que, en el fons, aquestes ja no siguin una veritable opció per a la CUP, sinó el fet que la seva possibilitat no hagi funcionat com a palanca per moure les posicions de Junts pel Sí en l'assumpte exclusivament simbòlic de la candidatura de Mas. El problema de recórrer a les amenaces en els processos de negociació és quan la part amenaçada és indiferent al compliment d'aquella. Des del moment en què Junts pel Sí accepta la possibilitat d'eleccions noves al març, la força negociadora d'invocar-les desapareix i, vist el mal negoci que es planteja, el moviment assembleari haurà d'adaptar el seu desig a la realitat. Entre altres coses per evitar que se li pengi el cartell de desbaratador i se li responsabilitzi d'un gir negatiu del procés que ajorni la independència a les calendes gregues. Perquè això serà el que passarà si, efectivament, d'un costat els independentistes perden l'oportunitat d'actuar en un moment especialment indicat de confusió en la política espanyola, amb mitja esquerra demanant un imprecís referèndum i l'altra mitja muntada ja al costat de la dreta al cavall de Santiago i tanca Espanya. I, d'altra banda, la indecisió permet articular un confús moviment populista de tercera via entorn d'En Comú Podem amb alguns tocs de lerrouxisme, sempre un perill que persegueix a Catalunya.

Els valors, les conviccions i la fe en la força de les deliberacions espontànies de les assemblees i el vigor de la grass roots democracy ha portat la CUP a la paradoxal situació que la decisió hagi de prendre-la ara un òrgan col·lectiu, representatiu i reduït; en definitiva, sense ànim pejoratiu, un òrgan oligàrquic. Cuidi's l'organització que, al final, la decisió col·lectiva no acabi sent cosa d'una sola persona i es compleixi així el vaticini de Rosa Luxemburg quan avisava als bolxevics i la seva organització sovietista que el soviet seria substituït per un comitè i el comitè pel seu secretari general.

Els parlamentaris de la CUP han de dimitir. Han fet un frau als electors d'un sistema representatiu. El vot per la CUP era perquè ajudés a tirar endavant, el procés, No per escollir president.

La CUP desapareixerà (o quedarà reduïda a la mínima expressió). Pero ja haurà acomplert l'objectiu per al que fou creada: impedir la independència de Catalunya.

Fent una pèssima aplicació de la dialèctica i una interpretació dogmàtica i llibresca del leninisme, allunyant-lo de la realitat concreta en presència, la CUP s'encamina a abandonar, per decisió pròpia, l'únic procés veritablement rupturista i potencialment revolucionari en marxa ara mateix a Catalunya i a l'estat espanyol, encapçalat pel poble de Catalunya...

...Titllen el procés de frau, quan sempre havien dit que era el poble qui l'encapçalava (sense importar qui hi figuraba en cada moment com a mascaró de proa): s'han passat a l'altre bàndol, als que neguen que és el poble mobilitzat qui dirigeix el moviment i qui pressiona els polítics i els obliga a prendre partit i definir-se (qui no es defineix, acaba a l'abocador, qui agafa partit contra el poble mobilitzat, acaba a les escombreries)....

..En lloc de vetllar per ser ella (la CUP) qui arrossegui als militants de En Comú Podem cap a l'objectiu de la independència -l'únic capaç de posar a les mans del poble de Catalunya el dret a decidir-ho tot per ell mateix-, està a punt de concedir l'oportunitat de l'hegemonia als reformistes-federalistes oportunistes d'ICV, EUiA, Podem, Equo i BeC, tot girant-li l'esquena al poble mobilitzat i provocant la pèrdua de les posicions que aquest ha conquerit fins ara....

 ...Sota la influència nefanda dels trotskistes, estan a punt de definir-se llastimosament en el paper de desmobilitzadors, desencoratjadors, derrotistes, enterradors, en lloc de continuar positiva i encoratjadorament al costat i dins del poble en moviment, intervenint per a que el camí cap a la independència agafi paulatinament el caràcter d'una revolució democràtica i social, que és la manera que nous sectors s'hi vagin incorporant (res s'imposa per decret).

Els que ens sentim patriotes catalans no ens desanimarem mai, ni deixarem mai de voler la independència de Catalunya. Per molt que facin la Cup , els partits espanyolistes , els tertulians i articulistes ( no ho dic per tu Vicent Sanchís) que volent semblar imparcials van fent mal de sotamá mai podran canviar la nostra convicció de que és possible i imprescindible la independència de Catalunya.

Els parlamentaris de la CUP han de dimitir. Han fet un frau als electors d'un sistema representatiu. El vot per la CUP era perquè ajudés a tirar endavant, el procés, No per escollir president. L'únic objectiu ha estat destrosar Jxsí . Ni urgència social ni mandangues.Encara ahir estaven esperan que Junqueres fes un pas, poden esperar sentats, ERC s'ha comportat amb la serietat que sèsperava. Ni La Cup ni el País ens mereixem uns parlamentaris tant destralers.

Siguem realistes per assolir la independència del 'estat espanyol , les coses cal fer las amb mes serietat, i la condició bàsica es tenir un gran partit nacional que concentri tot el vot independentiste tipus SNP escocès , tot i així no ho van aconseguir, nosaltres amb tres o cuatre partits no ho aconseguirem mai, aquesta es la triste realitat, Junts pel si va ésser una oportunitat perduda, tot i així si hi ha eleccions el març, podria ser l' embrió d'aquest gran partit .

Hi ha un marc mental imposat pels mass media que diu justicia social de repartir la miseria a base d'esquilmar la classe mitjana i deixar força tranquiletes a les classes altes extractives (excepte una mica de pirotecnia verbal). Catalunya hauria d'estar discutint com aplicar la tecnologia per generar mes riquesa i no com esquilmar la classe mitjana. Però això passa no per culpa de la CUP (aquests fan la seva feina) sino perque les elits catalanes estan amagades per comptes de marcar cami.