Lamento molt una anàlisi tan pessimista, però crec sincerament que és allò a què estem abocats.

Malauradament, molta gent del carrer que havia anat a votar engrescada a les anteriors eleccions, on semblava que era l'única manera de tirar endavant una mena de referèndum i engegar- d'una vegada- un procés d'independència, ara es quedarà a casa, decebuts, cansats o simplement emprenyats i donant els culpes per igual a la immaduresa de la CUP i a la intransigència de JxS. Jo no crec que les culpes estiguin equidistants i em costa l'immens esforç negociador de JxS, i també crec que, independentment que no estigui d'acord amb moltes de les polítiques de CiU i el president Mas, aquest no és una rèmora, sinó un actiu, però molta gent això no ho veurà. A més en campanya tingui per segur que tots els independentistes entraran al cos a cos acusant l'altre de no haver cedit el suficient, cosa que encara accentuarà més el cabreig i la desmotivació dels votants, directament tips d'anar cada 3 mesos a eleccions d'un tipus o altre que no solucionen res.

Sumi-li en això el fet que en aquestes noves eleccions CQSEP o com se vulgui dir, després de la rectificació tàctica de Podemos i del suport explícit de l'Ada Colau, probablement farà una revifada, i que també que la majoria de gent que va votar CUP els tornarà a votar (malgrat les expressions de molts emprenyats, els seus votants són fidels, segons mostren les enquestes del CEO) i li sortirà un parlament on DIL i ERC (que segur que es presenten separats) amb prou feines sumaran 40 o 50 diputats, molt lluny de la majoria necessària per tirar endavant cap procés, i tindrà la mort efectiva de les aspiracions del nostre poble per una generació.

Sembla mentida que no siguem capaços de veure que Ada Colau i els En Comú ens estan entabanant amb un referèndum que ni poden ni volen convocar (també parlava el PSOE d'autodeterminació a Suresme i va durar el que varen trigar a arribar al poder), i que la CUP són el que són: antisistemes anarquistes amb una agenda ideològica molt clara i cap concessió a la realitat, molt respectables, però per suposat molt difícils d'integrar en cap projecte, però és així: la gent vota i vota no pel que es podria fer sinó per les esperances que té.

En resum, del mes de març el més probable és que surti un parlament afeblit amb 10 diputats de la CUP, que jo no qualificaria ja ni d'independentistes ni de no independentistes, 30 o 35 diputats de CQSEP, 20 i 25 de DIL i 25 o 30 d'ERC, i la resta PSC, C's i PP. Evidentment acabarà o bé amb un tripartit (versió 3.0) o segons els números i si a Espanya hi ha una mena de Gran Coalició anticatalana (PP+PSOE amb abstenció de C's) impulsada per l'IBEX 35 i per donar estabilitat als de sempre, com acabarà segurament passant, fins i tot amb un govern de PSC+PP+C's a la basca.

En tots els casos, la fi del procés, el retorn del peix al cove i un evident retrocés del país vers la gestoria administrativa en què ens han anat convertint, amb una progressiva degradació de le nostres competències, destrucció efectiva de la immersió lingüística, dèficit permanent d'infraestructures, ingerències contínues en les nostres lleis i incapacitat per atendre les situacions d'emergència socials que ens hauria permès un país nou, democràtic, lliure i sobirà.

Jo tinc 59 anys i pensava que veuria el meu país formar part del concert de les nacions del món, de forma exemplar i democràtica, i que per fí aconseguiríem lliurar-nos de la rèmora que ens ha mantingut de genolls tants segles, d'una concepció arnada i ineficient, oligàrquica i excloent de les relacions entre estat i ciutadans, que veuria la meva llengua reconeguda entre els grans llengües del món, i que podria anar amb el cap ben alt dient que sóc català, però ara veig clar que no, que el nostre futur immediat és la grisor de sempre i que estem indefensos davant els atacs furibunds que ens estan etzibant.

Una il·lusió com la que s'havia generat trigarà dècades a tornar (si és que ho fa, perquè hi ha un greu risc que les polítiques que apliquen condueixin directament a l'assimilació) i molt em temo que quan ho faci, els catalans que hi hagi en aquell moment cometran els mateixos errors que estem comentent ara. Ja ha passat: va passar al Solidaritat Catalana a principis de segle, amb els enfrontaments entre catalans a la república i la guerra civil, i en tantes i tantes ocasions.

Lamento molt una anàlisi tan pessimista, però crec sincerament que és allò a què estem abocats

En tot cas sempre ens quedarà el nostre sentiment íntim de ser catalans, i el Barça si no l'acaba comprant algun sheik de Qatar

Bon i venturós any 2016 per tothom, que el 2015 ha estat una autèntica pèrdua de temps i d'il·lusions.

Ningú amb un mínim d'enteniment polític i sentit de patriotisme, pot concebre que el sobiranisme hagi permès en aquestes darreres eleccions espanyoles "regalar" una victòria electoral, a un partit marcadament indefinit amb la qüestió nacional, com els amics de Podemos a casa nostra. Regalar-los la victòria, és un missatge equívoc cap al món i Espanya, que en pren nota i reinterpreta al seu gust, d'alguns que tristament semblen implorar per "un procés" d'aquí a l'eternitat. Tan poca visió, estratègia i coneixement de país, tenen els que han estat responsables de no repetir la coalició electoral de Junts pel Sí, que en aquestes dates nadalenques, regalar-los carbó, sona a ben poc de tan malament com s'han portat. Algú, amb un mínim de dignitat, podria donar la cara i explicar-nos el perquè de la curta volada d'aquesta coalició. Inèdits i extravagants errors de càlcul o, d'altra banda, una lleugera sospita d'egolatria s'imposa elevada a la última potència, imagino que expliquen aquesta barbaritat política que ha deixat perplexes i desil·lusionats, a tants patriotes benintencionats del nostre país. Això ja no és motiu de carbó és que no té perdó de Déu i demostra que una colla de xirucaires dedicats a la política no podrà mai desfer-se d'un estat, tan imperfecte com és vulgui, però estat en definitiva, com l'Espanyol. La política catalana és tan provinciana, com la ciutat que millor la representa: Barcelona. Per alguns, Barcelona és cosmopolita pel mer fet de tenir molts turistes, estar de moda i ser molt bonica. Tals coses que, sense banalitzar-les, tenen una importància molt relativa en el món de l'alta política i, que lluny de situar-nos en el mapa global, ens caracteritzen com una sort de parc temàtic assolellat i poca cosa més.

Avui, a Catalunya, passa com a l'època del tripartit: ningú pren decisions i més enllà de declaracions infructuoses i, suposo, benintencionades, no anem més enllà i pitjor encara tot Déu -amb el degut perdó- se'n riu de nosaltres. De fet, no n'hi ha per menys. Als catalans avui no ens perd l'estètica com ens deien abans; en veritat ens perd l'erràtica o l'idiotesa: dos elements, per cert, que no havien fet mai part de la tradició catalana. Posem com exemple, l'afer carregós i recurrent del pacte amb CUP: si amb els negociadors cupaires no s'arriba a un acord pocs dies després de les eleccions catalanes, a aquests senyors, se'ls ha d'ensenyar la porta, engegar a dida o si s'ho estimen més, se'ls envia en el seu propi llenguatge a "prendre pel CUP"! Dignitat, obliga. La seva recança a l'acord, té molt a veure amb la seva negativa originària al pacte, i en conseqüència, seguir fent-los la gara-gara és senyal de debilitat i futur escarni. La broma ha durat excessivament, i la gent sobiranista de dretes, d'esquerres o molts de la pròpia CUP, ja fa temps que estan farts o ben tips d'aquest sainet de final desencertat. El que passa a Catalunya per allò de la corrupció, la crisi dels partits i dels lideratges, en certa manera, ja va passar a Itàlia a principis dels noranta i el resultat, un cop desaparegueren els vells i corruptes partits, fou encara més decebedor. Al pas que anem, trobarem a faltar la corrupció de l'era Pujol, que no només va afectar a Convergència, per cert, ja que almenys en aquell període hi havia estabilitat i la classe política manava, no poques vegades amb la mà massa llarga i fent l'egipci més que no pas el suec o l'holandès, però en definitiva, es prenien decisions, moltes d'elles encertades i d'altres plenes, qui ho dubta ara, d'hipoteques. Si volem la independència, com jo la vull, calen canvis, no maquillatges, nous partits i nous lideratges amb cares noves i gent convençuda dels valors i fites que han de fer cavalcar aquest país vers l'avenir. La broma, ha durat massa i el seu resultat és la pèrdua de tots i la victòria d'aquells que mai han cregut en Catalunya i la catalanitat. Cal reconèixer, que tenim un problema, i greu, per rectificar i guanyar. Altrament, que ens vinguin a parlar els Rajoy, Sánchez, Rivera o Iglesias, que de ben segur coneixen millor la nostra casa, perquè certament, tenen raó i els catalans no ens podem governar i la nostra economia i sensibilitat, no va més enllà de la recaptació de la botiga i d'un hortet per plantar quatre esqueixos i tomates. Jo no vull això. Bon i venturós any 2016 per tothom, que el 2015 ha estat una autèntica pèrdua de temps i d'il·lusions.

“Perquè som lliures, perquè som catalans”.

Entenc la candidatura de JxS i entenc la CUP; alhora, entenc que el pacte de JxS fos Mas President i entenc que si la CUP acceptés trairia els seus votants amb la investidura del President Mas. Entenc que en els partits hi ha militants, i els conflictes entre ells mateixos són difícils de conciliar.

Jo sóc independentista, per sobre de tot, perquè estimo el meu país, és a dir, vull el millor per a la gent de Catalunya, o si més no, el que jo crec que és el millor. La independència no és un partit, no és una persona, ni tan sols una ideologia. La independència és el principi de la solució, és l'objectiu al qual cal arribar per després realment canviar les coses.
No puc oblidar que si hem arribat on som és perquè hi ha un president que empès per tots nosaltres ens ha fet arribar, s’ha vist obligat en certa manera; en això estem d’acord. Molts altres, a vegades es veuen obligats i no fan cas, i fan la seva.

Per tant, per moltes retallades, possible corrupció del 3%… crec que és de justícia donar-li les gràcies al president Mas. Gràcies president perquè ens ha fet arribar on som, com he dit abans, estimar comporta sacrificis, i hi ha moltes sortides dignes a ser president, com ser conseller en cap, sempre pensant, que tot això és temporal. Un cop s’aprovi la nova Constitució catalana, es tornarà a votar per escollir el nou president, i en Mas ja va prometre que no ho seria, per tant com diu la CUP el “qui”, no és el més important, o no ho hauria de ser.

Apartar en Mas completament d'aquesta legislatura seria un error molt greu, de fora vindran amb tot, de fora i de dins, no ho oblidem pas, i aquí necessitem molta, molta gent ferma que vagi a l’una, i no defalleixi, ni vulgui pactar altra cosa que la separació amistosa amb els nostres veïns. Els necessitem a tots, i que siguin una pinya, com també ho ha de ser el poble.

La CUP ha de saber renunciar a alguna cosa, ja que això és estimar, no pot ser que 300.000 vots tinguin més pes que 1.600.000 per molt que aquests 300.000 siguin necessaris.
És una qüestió de justícia social justament, socialment no tenen el mateix suport que JxS. Així doncs, si ens estimen realment, trobaran una solució, ja que tornar a fer eleccions significaria que no ens estimen, que només s’estimen a ells mateixos. Que cedeixi qui ens estimi més, no ens digueu que ens estimeu, demostreu-nos-ho.

Els independentistes només demanem això, per altra banda qui cedeixi es veurà reforçat de cara a la Nova República Catalana, cal tenir-ho present.
“Perquè som lliures, perquè som catalans”.

Ningú, absolutament ningú, de Convergència pot sentir-se a gust amb aquest document que representa cessions indubtables a la CUP.

Convergència és, comparada amb altres partits d'aquesta part del món dit civilitzat, una força de centre esquerra. Defensa l'economia de mercat, el teixit productiu de debò, les petites i mitjanes empreses, els emprenedors i -sense perdó- els botiguers; és a dir, la síntesi, la referència i l'ànima del catalanisme de carrer ample. Aquell que ha convertit l'independentisme en una opció majoritària quan ha dit prou. Però alhora defensa l'estat del benestar i la concepció del món heretada de la socialdemocràcia de la postguerra. Les polítiques socials de Convergència no serien enteses per un conservador britànic i resultarien insuportables per a un demòcrata nord-americà.

És fàcil negar l'evidència. Sobretot, quan es fa des de la demagògia que fa dècades entela Catalunya. I sobretot quan la rivalitat política en aquest país s'ha bastit des del final de la dictadura sobre bases superficials i interessades.

Des d'aquests paràmetres, es pot entendre la incomoditat de Convergència a l'hora d'articular un pacte electoral amb Esquerra, un partit que es dirigeix a la mateixa gent però que ho fa amb un discurs més acostat a l'aparador de l'esquerra tradicional. Però, sobretot, un partit competidor en gairebé tot el país. On, per cert, és cert que en alguns casos la pugna entre les dues forces respon més als esquemes tradicionals de dretes i esquerres.

La insistència d'Artur Mas i dels dirigents convergents per fer acords amb Esquerra o per presentar-se sota unes mateixes sigles a unes eleccions pot respondre a dos motius. El primer, més generós, més "patriòtic", seria assegurar-se la continuïtat del procés cap a la independència. El segon, més interessat, més sectari, obeiria al manteniment estricta de l'hegemonia de Convergència. No cal dir que una part important del país dóna per descomptada aquesta segona hipòtesi. I no hi ha res a fer, perquè tot es gira en contra. Que cadascú ho vegi com vulgui.

Sigui com sigui, Convergència s'ha acostat a Esquerra i ha hagut d'actuar en conseqüència. A canvi de fer valer el liderat d'Artur Mas, ha assumit un decantament ideològic impropi, almenys en el discurs, que fins ara no havia tan dràstic, però la deriva ha augmentat amb la necessitat d'incorporar la CUP al procés cap a la independència.

La proposta que Junts pel Sí ha fet a la CUP aquesta setmana, i que no ha aconseguit la categoria ni tan sols de "preacord", se situa als antípodes del model de societat que Convergència defensa. És cert que no ha satisfet la CUP, però, si ho haguera fet, tot plegat hauria perdut sentit perquè el resultat de les urnes s'hauria tergiversat per la necessitat d'aconseguir una majoria parlamentària a través d'un acord amb la minoria. Però, encara així, l'anomenat "pla de xoc" que conté el document és un cant al intervencionisme total de l'administració i a l'economia dita "social". Obvia del tot l'impuls de l'economia productiva, que és la substància que permet articular l'acció social a favor dels més perjudicats.

Ningú, absolutament ningú, de Convergència pot sentir-se a gust amb aquest document que representa cessions indubtables a la CUP. Però, és clar, la CUP és una altra cosa. Revolucionària, diuen. Les opcions més anticapitalistes que s'hi apleguen ni en tenen prou ni ganes. No acceptaran de cap manera reconèixer la cessió que això ha representat per a Convergència. Senzillament, perquè, per a ells, Artur Mas i el seu partit són un destorb que cal suprimir per aconseguir una altra societat. Més "justa".

En tot aquesta història el que no s'entén és com hi ha una enorme massa d'entesos, articulistes, columnistes i etcètera, comprensius amb la incomoditat de la CUP. I incapaços de reconèixer què hi ha cedit Convergència. Això explica els darrers resultats electorals. I el país que vindrà. Sigui dependent o sigui independent. Un país amb drets i sense deures. Un país on la despesa sempre serà insuficient perquè l'ingrés anirà fent-se cada vegada més migrat. Un país que s'emmiralla amb Veneçuela i considera Alemanya el dimoni furgador. I diumenge que sigui el que els déus vulguin. Però tot plegat comença a fer una fila sinistra.

No és una bona solució, noves eleccions, però tampoc podem quedar-nos blocats a mercè d’una minoria. Potser també són possibles altres opcions.

Molts dies prefereixo restar expectant, per no fer bullir tant l’olla. Però avui voldria comentar que:
Sembla que volem la Independència i no acabem d’encertar la millor manera de caminar-hi de forma decidida i sense tornades enrere.
Jo vull un país democràtic amb una democràcia representativa que respecti com més millor, la proporcionalitat i que tots els vots valguin igual. No acabo de veure com podem fer encaixar un model com el de JxS que fa servir formes de democràcia representativa i el de la CUP que es basa en un model assembleari. Crec que el model assembleari o, de democràcia directa, no és útil per la governança d’un país com el nostre, ni per encetar un projecte com la construcció d’un nou estat. Potser servirà en un municipi no massa gran o per alguns temes concrets.
Per tant, restar al que decideixi una assemblea de poques persones (sobre el total de votants independentistes) per donar continuïtat al procés empès per quasi dos milions de votants ho considero inacceptable per antidemocràtic.
Per altra banda, és curiós, la CUP no veu bé que Mas tingui de manera unilateral la “paella pel mànec” o la clau del procés. Jo també he criticat aquest aspecte, però és que ha de ser la CUP qui la tingui, la clau?
Per altra banda, abans de conformar-se la candidatura de JxS es va parlar de fer una candidatura sense polítics, i així, d’aquesta manera les eleccions tindrien un caràcter més clarament plebiscitari. Era qüestió de pocs mesos, es deia. Llavors es va al·legar que en pro de tenir governança del procés calia tenir Govern i Mas ens va “convèncer” de la seva bondat. Doncs bé, ara resulta que porten tres mesos sense Govern i, si ha d’haver noves eleccions, no en tindrem fins al final de primavera.
Per això penso que, o hi ha un acord clar per tirar endavant el procés amb el full de ruta i amb compromís al Govern de totes les parts o sinó més val tornar a fer noves eleccions.
I si hi ha noves eleccions i han de ser plebiscitàries, les fem més clarament plebiscitàries. On la qüestió sigui independència SI o NO i res més.
No és una bona solució, noves eleccions, però tampoc podem quedar-nos blocats a mercè d’una minoria. Potser també són possibles altres opcions.
De fet jo ja fa dies que evito prestar gaire atenció a les manifestacions públiques de la CUP.
Vaig decidir que el millor era esperar els esdeveniments com a fets de la naturalesa i, davant de la situació, actuar.
Aquesta decisió la vaig prendre, entre altres coses, per respecte a la meva sensibilitat.
Les declaracions, aclariments i recordatoris dels darrers portaveus m’arribaven com a cops a l’estomac. A vegades no tant pel contingut com per la forma.
Era com si es pretengués fer patir als que no som de la fusta dura de la CUP.
“No et creguis que ens posem d’acord, ja en parlarem… Al final nosaltres decidirem”
Si algú que no t’estima t’està castigant, millor defugir-lo.
Així doncs per preservar la salut mental i per evitar dolor moral vaig decidir de no prestar gaire atenció a les seves manifestacions. Que d’altra banda no afegien cap novetat.
Ara va i diuen: “No, no és un pre-acord. És només una proposta de Junts pel Si i que nosaltres valorarem”.
Doncs, no sé que han estat fent tots aquests dies dient que les converses anaven bé!
Qui ens ha enganyat? De què parlaven?
Bé. Esperarem per saber què hem de fer quan els polítics de la CUP decideixin la nova situació amb la que ens haurem d’enfrontar els independentistes de l’esquerra i de la dreta.
A aquestes alçades jo ja no sé què és el millor.
En qualsevol cas mai serà un tornar a començar.
El que sí que podria passar és que els de l’impossible referèndum pactat i de la solidaritat amb els pobles ibèrics (no Occitània, no Catalunya del Nord) comencin a fagocitar votants de la CUP o fins i tot part de la mateixa CUP.
Llavors potser sí que tindrem un problema.
En qualsevol cas, seguirem lluitant i tornarem a vèncer.

La demagògia del referèndum ha sigut protagonista d’aquestes eleccions.

La demagògia del referèndum ha sigut protagonista d’aquestes eleccions i ho serà del futur que ens espera. Els nostres adversaris han entès que és l’antídot contra la independència. Amb un estat al darrere, sempre es pot manipular i guanyar temps.
Quan un unionista d’esquerres (si li voleu dir així) posa el referèndum el seu programa és per tapar la seva negativa (antidemocràtica!) a acceptar al que majoritàriament ja ha votat el poble de Catalunya: la independència. La trampa del tril·ler. Pensar que un referèndum només votat pels catalans seria acceptat per qualsevol govern de l’estat espanyol, és com creure que podem trobar trebols de quatres fulles que ens portarà la felicitat. Només una malaltia col·lectiva com la síndrome d'Estocolm pot explicar que aquesta falsa sortida atiada i amplificada pels mitjans de comunicació hagi despertat tanta consideració entre votants que aspiren a la sobirania nacional (Països Catalans, EukalHerria, Galiza). La força de la nostra voluntat d'independència, de la nostra revolució! ha fet sorgir el tema del referèndum, si no de què els Iglesias i les Colau ho haguessin utilitzat demagògicament en els seu mítings i fet possible una victòria tan ampla… això ja ens hauria de fer pensar.
Dit això, en política internacional tot és possible i no és descartable que Europa imposés le necessitat d’un referèndum. Hom pot pensar que m’estic contradient. No. Si no hi ha d’haver desconnexió –com volem a qualsevol preu els progres unionistes– la concepció del seu referèndum forçat per Europa podria concebre’s com que tot “poble espanyol” ho decideixi; o bé proposar-lo per Catalunya però fent campanya amb tot l’aparell de l’estat al darrere. Hi ha mil maneres de manipular un referèndum perquè surti que NO. Mireu el d’Escòcia. Perdre’l seria allunyar per molt de temps les nostres aspiracions. Per tant, fora cants de sirenes, fora portes que s’obren a Madrid després del 20-D, anem amb al full de ruta a la ruptura amb Espanya i si cal fer-lo el farem des de la nostra sobirania, sense tutelatges.
I al Congrés, a Madrid, els independentismes han de jugar al que faci falta, amb intel·ligència política i no fer com fan alguns sectaris (que en fan virtut de la coherència) de prioritzar la doctrina sobre la realitat; la propaganda sobre els fets; i les fidelitats sobre les raons (com deia un periodista).

El que crec que els ha passat a molts polítics independentistes catalans és que han perdut la iniciativa i ni tan sols en són conscients. Em sembla que es miren massa el propi melic. I, com diuen al meu poble, el tenen de pasta i florit. Flac favor, estan fent al poble. Només cal complir allò que van prometre quan els van elegir. Res més. I els dies passen. Esperem que facin via. I que entenguin, tots, que cal presentar-se a tot arreu on es puga. I, en qualsevol cas, si un no juga un partit, no pot vindre després a dir que els qui l’han jugat ho han fet malament i que cal canviar-los. Per a ser creïble, cal demostrar que s’és bon jugador. I de moment…

La meva valoració dels resultats del 20D.

Si es ves reeditat JxSÍ ara estaríem parlant de victòria de l'independentisme a Catalunya i CDC-ERC no estarien agonitzant per si tenen grup parlamentari al congrés.

 Totes les promeses de Podemos requereixen reforma constitucional, que necessita:
234 diputats que hi votin a favor, 2/3 del Senat, i referèndum a tot l'Estat. Té 69 diputats repartits en 4 grups territorials, que no tenen perquè votar sempre igual, i 9 senadors.

 I una cosa que ningú recorda: Podemos sempre ha dit, que en el cas de fer mai un referèndum, ells farien campanya pel NO. Dret de decidir SÍ, independència NO.

 El projecte de... canvi constitucional d'Iglesias neix mort i tot i així es necessitaran milers d'hores de tertúlies per parlar-ne i molta gent els seguirà creient. Dintre de poc començaran amb el discurs d'aquesta legislatura no, però potser la que ve... Pobra Catalunya.

 Només és viable la independència , perquè és l'única decisió que només depèn de la voluntat majoritària dels catalans, sense modificar cap norma espanyola. Si volem la independència, podem; si volem l'Estatut, la federació, el referèndum o el concert econòmic, no podem sense permís d'Espanya.
Si fóssim un país normal que vol el millor per la seva gent, aprofitant el desgavell que ve a Espanya, faríem pacte demà mateix per la independència en el més curt temps possible. Haurem, però, d'esperar a que 1600 cuperos decideixin el futur de Catalunya el dia abans dels innocents.
 No en saben prou i ens tenen amb l'ai al cor. Cal nous líders pel que ve. Em perdut el temps esperant una quimera arrufada, una fernandada quan ja s'ha polititzat, em somiat i somiquem. Anem. Ja tot es diferent i alguns no ho saben veure, volen tensar tant que acaben trencant.