La demagògia del referèndum ha sigut protagonista d’aquestes eleccions i ho serà del futur que ens espera. Els nostres adversaris han entès que és l’antídot contra la independència. Amb un estat al darrere, sempre es pot manipular i guanyar temps.
Quan un unionista d’esquerres (si li voleu dir així) posa el referèndum el seu programa és per tapar la seva negativa (antidemocràtica!) a acceptar al que majoritàriament ja ha votat el poble de Catalunya: la independència. La trampa del tril·ler. Pensar que un referèndum només votat pels catalans seria acceptat per qualsevol govern de l’estat espanyol, és com creure que podem trobar trebols de quatres fulles que ens portarà la felicitat. Només una malaltia col·lectiva com la síndrome d'Estocolm pot explicar que aquesta falsa sortida atiada i amplificada pels mitjans de comunicació hagi despertat tanta consideració entre votants que aspiren a la sobirania nacional (Països Catalans, EukalHerria, Galiza). La força de la nostra voluntat d'independència, de la nostra revolució! ha fet sorgir el tema del referèndum, si no de què els Iglesias i les Colau ho haguessin utilitzat demagògicament en els seu mítings i fet possible una victòria tan ampla… això ja ens hauria de fer pensar.
Dit això, en política internacional tot és possible i no és descartable que Europa imposés le necessitat d’un referèndum. Hom pot pensar que m’estic contradient. No. Si no hi ha d’haver desconnexió –com volem a qualsevol preu els progres unionistes– la concepció del seu referèndum forçat per Europa podria concebre’s com que tot “poble espanyol” ho decideixi; o bé proposar-lo per Catalunya però fent campanya amb tot l’aparell de l’estat al darrere. Hi ha mil maneres de manipular un referèndum perquè surti que NO. Mireu el d’Escòcia. Perdre’l seria allunyar per molt de temps les nostres aspiracions. Per tant, fora cants de sirenes, fora portes que s’obren a Madrid després del 20-D, anem amb al full de ruta a la ruptura amb Espanya i si cal fer-lo el farem des de la nostra sobirania, sense tutelatges.
I al Congrés, a Madrid, els independentismes han de jugar al que faci falta, amb intel·ligència política i no fer com fan alguns sectaris (que en fan virtut de la coherència) de prioritzar la doctrina sobre la realitat; la propaganda sobre els fets; i les fidelitats sobre les raons (com deia un periodista).
El que crec que els ha passat a molts polítics independentistes catalans és que han perdut la iniciativa i ni tan sols en són conscients. Em sembla que es miren massa el propi melic. I, com diuen al meu poble, el tenen de pasta i florit. Flac favor, estan fent al poble. Només cal complir allò que van prometre quan els van elegir. Res més. I els dies passen. Esperem que facin via. I que entenguin, tots, que cal presentar-se a tot arreu on es puga. I, en qualsevol cas, si un no juga un partit, no pot vindre després a dir que els qui l’han jugat ho han fet malament i que cal canviar-los. Per a ser creïble, cal demostrar que s’és bon jugador. I de moment…
martes, 22 de diciembre de 2015
lunes, 21 de diciembre de 2015
La meva valoració dels resultats del 20D.
Si es ves reeditat JxSÍ ara estaríem parlant de victòria de l'independentisme a Catalunya i CDC-ERC no estarien agonitzant per si tenen grup parlamentari al congrés.
Totes les promeses de Podemos requereixen reforma constitucional, que necessita:
234 diputats que hi votin a favor, 2/3 del Senat, i referèndum a tot l'Estat. Té 69 diputats repartits en 4 grups territorials, que no tenen perquè votar sempre igual, i 9 senadors.
I una cosa que ningú recorda: Podemos sempre ha dit, que en el cas de fer mai un referèndum, ells farien campanya pel NO. Dret de decidir SÍ, independència NO.
El projecte de... canvi constitucional d'Iglesias neix mort i tot i així es necessitaran milers d'hores de tertúlies per parlar-ne i molta gent els seguirà creient. Dintre de poc començaran amb el discurs d'aquesta legislatura no, però potser la que ve... Pobra Catalunya.
Només és viable la independència , perquè és l'única decisió que només depèn de la voluntat majoritària dels catalans, sense modificar cap norma espanyola. Si volem la independència, podem; si volem l'Estatut, la federació, el referèndum o el concert econòmic, no podem sense permís d'Espanya.
Si fóssim un país normal que vol el millor per la seva gent, aprofitant el desgavell que ve a Espanya, faríem pacte demà mateix per la independència en el més curt temps possible. Haurem, però, d'esperar a que 1600 cuperos decideixin el futur de Catalunya el dia abans dels innocents.
No en saben prou i ens tenen amb l'ai al cor. Cal nous líders pel que ve. Em perdut el temps esperant una quimera arrufada, una fernandada quan ja s'ha polititzat, em somiat i somiquem. Anem. Ja tot es diferent i alguns no ho saben veure, volen tensar tant que acaben trencant.
Totes les promeses de Podemos requereixen reforma constitucional, que necessita:
234 diputats que hi votin a favor, 2/3 del Senat, i referèndum a tot l'Estat. Té 69 diputats repartits en 4 grups territorials, que no tenen perquè votar sempre igual, i 9 senadors.
I una cosa que ningú recorda: Podemos sempre ha dit, que en el cas de fer mai un referèndum, ells farien campanya pel NO. Dret de decidir SÍ, independència NO.
El projecte de... canvi constitucional d'Iglesias neix mort i tot i així es necessitaran milers d'hores de tertúlies per parlar-ne i molta gent els seguirà creient. Dintre de poc començaran amb el discurs d'aquesta legislatura no, però potser la que ve... Pobra Catalunya.
Només és viable la independència , perquè és l'única decisió que només depèn de la voluntat majoritària dels catalans, sense modificar cap norma espanyola. Si volem la independència, podem; si volem l'Estatut, la federació, el referèndum o el concert econòmic, no podem sense permís d'Espanya.
Si fóssim un país normal que vol el millor per la seva gent, aprofitant el desgavell que ve a Espanya, faríem pacte demà mateix per la independència en el més curt temps possible. Haurem, però, d'esperar a que 1600 cuperos decideixin el futur de Catalunya el dia abans dels innocents.
No en saben prou i ens tenen amb l'ai al cor. Cal nous líders pel que ve. Em perdut el temps esperant una quimera arrufada, una fernandada quan ja s'ha polititzat, em somiat i somiquem. Anem. Ja tot es diferent i alguns no ho saben veure, volen tensar tant que acaben trencant.
sábado, 19 de diciembre de 2015
El panorama és el d'un excés d'endeutament que reclama la única solució possible que passa per la conversió del deute en valors.
Hi ha diverses maneres de veure's, un mateix. Una de les opcions és posar-se al davant d'un mirall, però també es pot deixar que siguin els demés els qui facin el nostre perfil. Especialment si ho fan persones o institucions que tinguin un prestigi merescut i una influencia com a líders d'opinió. Es per això que les opinions del Financial Times tenen importància. I casualment l'influent rotatiu de color salmó que ara pertany al grup japonès Nikkei conserva intactes la seva independència de criteri i la seva capacitat d'influir. I, per tant, quan opina des de la City de Londres, la repercussió pot tenir efectes "urbi et orbe". I casualment, aquests dies, s'han pronunciat tres vegades sobre qüestions que ens afecten. Dues vegades s'han referit al món del futbol i una a la política.
Sobre el futbol s'han referit al Barça i també a l'Atlètic de Madrid. Pel que fa al club blaugrana, Tobias Buck publica l'extracte d'una entrevista amb el president Josep Mª Bartomeu que es manifesta com a candidat en aconseguir en el propers cinc anys ser el primer club a superar els mil milions d'euros de facturació. Ara, el Barça ocupa el quart lloc després del Madrid, el Manchester United i el Bayern de Munich. Aquest serà, doncs, el propòsit dels sis anys de presidència que ara comença i que, més enllà de les victòries esportives permeti situar al club com a referencia per a una entitat que sigui, en realitat, una referència mundial. El club és propietat dels 145.000 socis. Al F.T. també han publicat un article de Simon Kuper sobre l'Atlètic de Madrid. L'equip del Manzanares va arribar l'any anterior a la final de la Copa d'Europa. Amb Simeone d'entrenador, el club té jugadors carismàtics com ara Fernando Torres o Griezmann amb la capacitat de reinventar aquell club tacat per la trajectòria del president Gil i uns deutes de 450 milions d'euros. Tenim doncs, un altre candidat a la llista de possibles guanyadors i capaç de sacrificis que condueixin l'èxit. Finalment, han publicat a plana sencera una entrevista amb Pablo Iglesias al qual es refereix com líder del moviment anti-austeritat i del moviment "Podemos", que no els acaba de convèncer amb la seva denuncia de que els partits de centre - esquerra han traït els vots rebuts i de que les ferides de la guerra civil és encara un camp de mines. Els resultats seran la conseqüència de tenir el suport i el finançament de les televisions o bé el lideratge en el terreny de les idees. A part, però, dels observatoris d'una Torre de Guaita com el gran diari financer, hi ha també d'altres fronts dignes de ser tingudes en compte.
En aquest sentit, el panorama és el d'un excés d'endeutament que reclama la única solució possible que passa per la conversió del deute en valors una mica en la línia de Greenspan per a combatre les bombolles amb unes estructures més robustes per la via de transformar el deute. Altrament, el deute ens abocarà a la crisi en el cicle creditici. A part que països com Espanya i França no compliran els seus objectius de dèficit pressupostari i fiscal. Mala peça al teler en vigílies d'unes eleccions generals per més que Guindos asseguri que es compliran els compromisos tot i que les perspectives no són realment favorables. Per tant, hi ha problemes a tot arreu. Al Brasil, p. ex. tenen una caiguda del PIB a nivells com els del anys 30. I la perspectiva és que el dòlar s'enfortirà en relació a les monedes dels socis comercials. El Banc Central Europeu declara, doncs, que caldrà adoptar les mesures necessàries per a restablir l'equilibri. Altrament, la força del dòlar causarà dolor als països emergents. En tot cas, l'any que ara s'acaba serà un record pel que fa a les insolvències. I, en plena deflació, en el preu del petroli hi podem trobar relliscades globals, inestabilitat i, en el nostre cas, en una obra pública sota mínims especialment a la "malquerida" Catalunya on encara hi ha punts negres de Carreteres que costen 12 morts a cada exercici des de fa 20 anys. El problema ja és, per tant estructural i és causa de una via complicada per a la recuperació. Es en aquestes condicions que tenim més perill de no mantenir les mesures d'estímul per a fer-les efectives, que no pas d'allargar-les una mica més temps del necessari. En realitat, les més grans economies de la UE podrien seguir l'exemple dels EUA i actuar com a prestamista i consumidor en última instància. Simultàniament, el mercat de matèries primeres ha significat només a l'Anglo - American una acomiadament de 85.000 treballadors. A la Banca Morgan Stanley, p. ex., han hagut de fer 1.100 acomiadaments. Els establiments creditors, p. ex., han de lluitar contra les dificultats d'un mercat on havien estat els motors i ara hi troben tempestes i competència barata. I a Espanya hem assistit a la caiguda de Abengoa, el grup de renovables amb seu a Andalusia. Es ben curiós que els directius d'Abengoa amb l'inefable José Borrell com a responsable d'altes retribucions s'hagin atribuït, a pesar de la insolvència, 20 milions d'euros per cap sense demanar excuses, o mostrar algun penediment.
Sobre el futbol s'han referit al Barça i també a l'Atlètic de Madrid. Pel que fa al club blaugrana, Tobias Buck publica l'extracte d'una entrevista amb el president Josep Mª Bartomeu que es manifesta com a candidat en aconseguir en el propers cinc anys ser el primer club a superar els mil milions d'euros de facturació. Ara, el Barça ocupa el quart lloc després del Madrid, el Manchester United i el Bayern de Munich. Aquest serà, doncs, el propòsit dels sis anys de presidència que ara comença i que, més enllà de les victòries esportives permeti situar al club com a referencia per a una entitat que sigui, en realitat, una referència mundial. El club és propietat dels 145.000 socis. Al F.T. també han publicat un article de Simon Kuper sobre l'Atlètic de Madrid. L'equip del Manzanares va arribar l'any anterior a la final de la Copa d'Europa. Amb Simeone d'entrenador, el club té jugadors carismàtics com ara Fernando Torres o Griezmann amb la capacitat de reinventar aquell club tacat per la trajectòria del president Gil i uns deutes de 450 milions d'euros. Tenim doncs, un altre candidat a la llista de possibles guanyadors i capaç de sacrificis que condueixin l'èxit. Finalment, han publicat a plana sencera una entrevista amb Pablo Iglesias al qual es refereix com líder del moviment anti-austeritat i del moviment "Podemos", que no els acaba de convèncer amb la seva denuncia de que els partits de centre - esquerra han traït els vots rebuts i de que les ferides de la guerra civil és encara un camp de mines. Els resultats seran la conseqüència de tenir el suport i el finançament de les televisions o bé el lideratge en el terreny de les idees. A part, però, dels observatoris d'una Torre de Guaita com el gran diari financer, hi ha també d'altres fronts dignes de ser tingudes en compte.
En aquest sentit, el panorama és el d'un excés d'endeutament que reclama la única solució possible que passa per la conversió del deute en valors una mica en la línia de Greenspan per a combatre les bombolles amb unes estructures més robustes per la via de transformar el deute. Altrament, el deute ens abocarà a la crisi en el cicle creditici. A part que països com Espanya i França no compliran els seus objectius de dèficit pressupostari i fiscal. Mala peça al teler en vigílies d'unes eleccions generals per més que Guindos asseguri que es compliran els compromisos tot i que les perspectives no són realment favorables. Per tant, hi ha problemes a tot arreu. Al Brasil, p. ex. tenen una caiguda del PIB a nivells com els del anys 30. I la perspectiva és que el dòlar s'enfortirà en relació a les monedes dels socis comercials. El Banc Central Europeu declara, doncs, que caldrà adoptar les mesures necessàries per a restablir l'equilibri. Altrament, la força del dòlar causarà dolor als països emergents. En tot cas, l'any que ara s'acaba serà un record pel que fa a les insolvències. I, en plena deflació, en el preu del petroli hi podem trobar relliscades globals, inestabilitat i, en el nostre cas, en una obra pública sota mínims especialment a la "malquerida" Catalunya on encara hi ha punts negres de Carreteres que costen 12 morts a cada exercici des de fa 20 anys. El problema ja és, per tant estructural i és causa de una via complicada per a la recuperació. Es en aquestes condicions que tenim més perill de no mantenir les mesures d'estímul per a fer-les efectives, que no pas d'allargar-les una mica més temps del necessari. En realitat, les més grans economies de la UE podrien seguir l'exemple dels EUA i actuar com a prestamista i consumidor en última instància. Simultàniament, el mercat de matèries primeres ha significat només a l'Anglo - American una acomiadament de 85.000 treballadors. A la Banca Morgan Stanley, p. ex., han hagut de fer 1.100 acomiadaments. Els establiments creditors, p. ex., han de lluitar contra les dificultats d'un mercat on havien estat els motors i ara hi troben tempestes i competència barata. I a Espanya hem assistit a la caiguda de Abengoa, el grup de renovables amb seu a Andalusia. Es ben curiós que els directius d'Abengoa amb l'inefable José Borrell com a responsable d'altes retribucions s'hagin atribuït, a pesar de la insolvència, 20 milions d'euros per cap sense demanar excuses, o mostrar algun penediment.
Molt d'amor i molts bons desitjos per a un país que volem lliure al més aviat possible.
Per sort, i com que som gent pacífica, aquestes converses mai no generaran els efectes que el ministre Jorge Fernández Díaz havia previst quan va afirmar que els àpats de Nadal de les famílies catalanes eren un infern perquè les discussions sobre el procés els enterbolien. Tanmateix, sí que puc imaginar algunes de les coses que alguns dels qui vàrem votar independència gosaríem dir a un convidat cupaire.
Primera. La crida a l'abstenció ha estat un error. I és que malgrat que el 20-D no sigui prioritari pel procés, representa un pas més que cal fer i en el qual hem de ser comptats i visualitzats. Si els resultats que a Catalunya permeten que Ciudadanos —o fins i tot En Comú Podem— quedi en la primera posició, tots el sobiranistes lamentarem la decisió dels cupaires. Si l'escenari és aquest, la força dels dos milions de vots secessionistes del 27-S pot quedar en paper mullat i hi perdrem tots, tant si guanyen els uns o bé els altres i tenen l'oportunitat de fer govern a Espanya. No tinguin cap dubte que totes les promeses fetes pels més civilitzats s'esvairan com el fum de la nadala més famosa. Així doncs, i per evitar aquesta primera observació al cupaire invitat, més val anar a votar i intentar evitar mals majors.
Segona. És vital avançar i per això el resultat de l'assemblea del 27-D ha de ser clar. Fa massa temps que negocien i tothom està cansat. La realitat és que dos mesos i mig de discussions no ens han dut enlloc i que aquest endarreriment no afavoreix el procés. Ara, les opcions proposades perquè es votin a l'assemblea tornen a la casella de sortida (ai las! de nou al 28-S) i obren dos escenaris igualment dolents: el primer és votar a favor d'investir president Artur Mas però amb una feblesa extrema. El segon és anar a unes noves eleccions. Faig meva la frase de Carles Sastre i companyia del manifest esmentat més amunt per emplaçar tothom "a trobar una unitat d'acció cap a la independència respectant la representació electoral, però també respectant les legítimes diferències dels projectes socials que cadascú representa". El procés ja no pot quedar més temps aturat. Si l'única sortida possible són les eleccions caldrà assumir-ho i treballar per renovar la majoria independentista. Ves, què hi farem!
I tercera. Tinguem tots plegats visió d'estat i deixem l'estètica a banda. Qualsevol procés de secessió no és ni senzill ni es fa a gust de tothom. Ara mateix, per tant, convé tenir visió d'estat, d'aquest estat que volem construir, i saber fer els passos amb tota la intel·ligència que una empresa d'aquesta magnitud necessita. Enterrem l'estètica i assumim que fer política implica, si més no de vegades, assumir contradiccions. En política, com en la vida, només s'aprèn a avançar en les contrarietats si hom és capaç de construir les certeses més sòlides. És un bon desig per a l'any que aviat començarem.
Doncs bé, ja ho saben. Aquesta és, probablement, una de les converses mantindrem a casa meva aquests dies. Això sí, amb molt d'amor i molts bons desitjos per a un país que volem lliure al més aviat possible.
Els desitjo que tinguin unes bones festes!
Primera. La crida a l'abstenció ha estat un error. I és que malgrat que el 20-D no sigui prioritari pel procés, representa un pas més que cal fer i en el qual hem de ser comptats i visualitzats. Si els resultats que a Catalunya permeten que Ciudadanos —o fins i tot En Comú Podem— quedi en la primera posició, tots el sobiranistes lamentarem la decisió dels cupaires. Si l'escenari és aquest, la força dels dos milions de vots secessionistes del 27-S pot quedar en paper mullat i hi perdrem tots, tant si guanyen els uns o bé els altres i tenen l'oportunitat de fer govern a Espanya. No tinguin cap dubte que totes les promeses fetes pels més civilitzats s'esvairan com el fum de la nadala més famosa. Així doncs, i per evitar aquesta primera observació al cupaire invitat, més val anar a votar i intentar evitar mals majors.
Segona. És vital avançar i per això el resultat de l'assemblea del 27-D ha de ser clar. Fa massa temps que negocien i tothom està cansat. La realitat és que dos mesos i mig de discussions no ens han dut enlloc i que aquest endarreriment no afavoreix el procés. Ara, les opcions proposades perquè es votin a l'assemblea tornen a la casella de sortida (ai las! de nou al 28-S) i obren dos escenaris igualment dolents: el primer és votar a favor d'investir president Artur Mas però amb una feblesa extrema. El segon és anar a unes noves eleccions. Faig meva la frase de Carles Sastre i companyia del manifest esmentat més amunt per emplaçar tothom "a trobar una unitat d'acció cap a la independència respectant la representació electoral, però també respectant les legítimes diferències dels projectes socials que cadascú representa". El procés ja no pot quedar més temps aturat. Si l'única sortida possible són les eleccions caldrà assumir-ho i treballar per renovar la majoria independentista. Ves, què hi farem!
I tercera. Tinguem tots plegats visió d'estat i deixem l'estètica a banda. Qualsevol procés de secessió no és ni senzill ni es fa a gust de tothom. Ara mateix, per tant, convé tenir visió d'estat, d'aquest estat que volem construir, i saber fer els passos amb tota la intel·ligència que una empresa d'aquesta magnitud necessita. Enterrem l'estètica i assumim que fer política implica, si més no de vegades, assumir contradiccions. En política, com en la vida, només s'aprèn a avançar en les contrarietats si hom és capaç de construir les certeses més sòlides. És un bon desig per a l'any que aviat començarem.
Doncs bé, ja ho saben. Aquesta és, probablement, una de les converses mantindrem a casa meva aquests dies. Això sí, amb molt d'amor i molts bons desitjos per a un país que volem lliure al més aviat possible.
Els desitjo que tinguin unes bones festes!
viernes, 18 de diciembre de 2015
La pugna per l’hegemonia del sobiranisme en una Espanya ingovernable.
La pugna per l’hegemonia del sobiranisme
Quan, després d’haver-se presentat plegats el 27-S, CDC i ERC van anunciar que ara anirien separats, tothom sabia que aquest diumenge els sobiranistes es mesurarien les forces. La fórmula conjunta al setembre es va aconseguir per insistència del president Mas, mentre que la fórmula separada és la que sempre s’ha estimat més Oriol Junqueras. Les enquestes presenten una llista republicana en auge, beneficiada pel buit deixat per la CUP, mentre que Democràcia i Llibertat (DiLl) –fórmula de CDC després del trencament amb Unió– pot perdre suport. Aquesta tendència assenyalada per les enquestes porta a un frec a frec intens entre les dues forces principals de l’independentisme.
Si bé és lògic que l’hegemonia política catalana es disputi en eleccions d’àmbit principatí, el resultat dels comicis pot alterar la correlació entre convergents i republicans. Si ERC aconsegueix més bon resultat que DiLl, no és previst que demani contraprestacions ni un reforçament del seu poder al govern que resulti de la investidura de Mas. Tot plegat seria molt diferent si s’han d’acabar repetint les eleccions perquè no s’arriba a cap acord amb la CUP. Aleshores, el resultat del 20-D pot deixar via lliure a una pugna molt més oberta per a les pròximes eleccions, el debat sobre si caldria repetir Junts pel Sí i el repartiment de candidats. També hi ha qui creu que si el resultat és favorable a ERC la CUP pot insistir en la necessitat d’un canvi de lideratge en el procés independentista.
Una Espanya ingovernable
La disputa de l’hegemonia sobiranista és una pugna paral·lela a la reconfiguració del mapa de partits espanyol. Totes les enquestes indiquen la fi del bipartidisme absolut a Espanya. L’auge de Podem i Ciutadans i l’afebliment de la base electoral de PP i PSOE apunten a una geometria parlamentària complicada al congrés espanyol. Les noves majories que es van configurant poden portar a un estat ingovernable. Ara mateix, tan sols un pacte entre PP i PSOE –la gran coalició– o, segons el resultat final, un pacte entre PP i Ciutadans semblen possibles. Tanmateix, les últimes enquestes fan pensar que la gran coalició seria l’única suma possible. Políticament, és ara mateix inexplicable que es faci aquesta aliança a l’estat espanyol. Tot plegat fóra un indicador de dificultats molt grans per a formar govern.
Aquesta és la hipòtesi que analitzava Vicent Partal en un editorial la setmana passada: ‘I què passaria aleshores? Doncs que, de la mateixa manera que ara passa al Principat, els espanyols haurien d’estar primer tres mesos amb un govern provisional a Madrid i després tres mesos més per a convocar noves eleccions.’ I afegia: ‘I ací és on torne a la tesi inicial: imagineu-vos si això passàs amb un govern format a Catalunya a començament de gener. Durant mig any llarg aquest govern català aniria duent endavant el procés cap a la independència sense que a Madrid ningú pogués exercir cap contrapès fort. I és evident que la situació política seria molt més que apassionant.’
Si guanya Ciutadans a Catalunya…
Un altre focus d’interpretació és l’ordre dels partits al Principat. Qui quedarà primer? Com afectarà això el procés? Les enquestes indiquen una mena d’empat de quatre a Catalunya. ERC, Democràcia i Llibertat, En Comú Podem i Ciutadans es disputen la primera posició. Si es confirma la tendència, pot haver-hi un final d’etapa sense cap escàpol i una arribada en pilot. De tota manera, al final sempre hi haurà un color que, mal que sigui per dècimes de vot, pintarà el color del mapa en la visualització de resultats. I és aquí on hi pot haver la guerra mediàtica per imposar un relat determinat sobre el 20-D.
Si guanya una de les formacions independentistes, el procés quedarà reforçat perquè serà la primera vegada que el sobiranisme és primer en unes eleccions espanyoles. Però si guanya Ciutadans, l’atac dels mitjans de comunicació espanyols serà molt fort. I caldrà veure com ho expliquen els mitjans internacionals. No costa pas d’imaginar titulars com ara ‘Els contraris a la independència guanyen les eleccions estatals a Catalunya.’ A més, Ciutadans haurà guanyat unes eleccions al Principat per primera vegada i farà servir aquesta gesta per insistir en el fracàs de l’independentisme i la ingovernabilitat de Catalunya. Cal no oblidar que és el partit que ha fet més bandera de la lluita contra la immersió lingüística a les escoles.
I si guanya En Comú Podem…
Una altra opció alternativa a la victòria dels independentistes és que guanyi En Comú Podem. Més enllà de la regeneració i la crítica a les polítiques ‘neoliberals’ imposades per la troica, En Comú Podem branda el referèndum com a única solució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Després de la victòria ajustada de l’independentisme el 27-S, un triomf d’aquesta candidatura seria interpretat ara com la voluntat de tornar a una casella superada. D’alguna manera, hi pot haver la temptació de deslegitimar la via oberta per Junts pel Sí i la CUP al parlament amb la declaració rupturista aprovada al parlament el 9 de novembre. A més, una primera posició de la llista presidida per Xavier Domènech donaria aire a la recuperació del fil perdut de la tercera via.
L’extinció d’Unió?
La tercera via que pot ser represa per En Comú Podem quedarà extingida probablement pel flanc dret. El 20-D pot fer desaparèixer del panorama polític la Unió Democràtica que es va quedar Josep Antoni Duran i Lleida. Duran ha estat una pedra a la sabata del procés independentista. La seva extinció donarà espai als Demòcrates de Catalunya –la formació sobiranista escindida d’Unió a principi d’estiu–, compromesos absolutament amb la independència. Per tant, si Duran resta fora del congrés espanyol, els defensors de la tercera via es quedaran sense referència al centre-dreta.
L’esvaïment del referèndum
Sigui quin sigui el resultat d’En Comú Podem a Catalunya, el 20-D serà una fotografia de l’estat espanyol per a veure amb quin suport compten els defensors d’un referèndum pactat. Per a fer un referèndum a Catalunya sobre la independència caldria una majoria absoluta al congrés que aprovés la cessió de la competència al govern de la Generalitat o que el convoqués directament. I no hi ha cap enquesta que avali aquesta possibilitat, car PP, PSOE i Ciutadans s’hi oposen frontalment.
Per tant, la viabilitat de fer un referèndum a curt termini sobre la independència amb el vist-i-plau de l’estat espanyol serà enterrada diumenge. Els qui han defensat aquesta via –En Comú Podem i Unió– hauran de reformular les propostes de solució del conflicte.
Abstenció diferencial
L’aposta de la CUP a les eleccions espanyoles és la crida que va fer dimarts a favor de l’abstenció. Setmanes enrere havia decidit que no es presentaria a les eleccions espanyoles, en coherència amb la seva línia històrica. Si bé a l’enquesta del CIS s’apuntava que tan sols un 8% dels qui van votar la CUP pensaven quedar-se a casa diumenge, caldrà veure si la crida feta dimarts pot acréixer el percentatge d’independentistes que s’abstenen. Finalment, la manera de mesurar aquesta abstenció de caràcter polític intencionat serà comparant la que hi hagi a Catalunya amb la de l’estat espanyol. Si l’abstenció diferencial fos significativa, es podria interpretar en termes de desconnexió i suport a la independència i a la ruptura.
Pere CARDÚS Cadellach.
Quan, després d’haver-se presentat plegats el 27-S, CDC i ERC van anunciar que ara anirien separats, tothom sabia que aquest diumenge els sobiranistes es mesurarien les forces. La fórmula conjunta al setembre es va aconseguir per insistència del president Mas, mentre que la fórmula separada és la que sempre s’ha estimat més Oriol Junqueras. Les enquestes presenten una llista republicana en auge, beneficiada pel buit deixat per la CUP, mentre que Democràcia i Llibertat (DiLl) –fórmula de CDC després del trencament amb Unió– pot perdre suport. Aquesta tendència assenyalada per les enquestes porta a un frec a frec intens entre les dues forces principals de l’independentisme.
Si bé és lògic que l’hegemonia política catalana es disputi en eleccions d’àmbit principatí, el resultat dels comicis pot alterar la correlació entre convergents i republicans. Si ERC aconsegueix més bon resultat que DiLl, no és previst que demani contraprestacions ni un reforçament del seu poder al govern que resulti de la investidura de Mas. Tot plegat seria molt diferent si s’han d’acabar repetint les eleccions perquè no s’arriba a cap acord amb la CUP. Aleshores, el resultat del 20-D pot deixar via lliure a una pugna molt més oberta per a les pròximes eleccions, el debat sobre si caldria repetir Junts pel Sí i el repartiment de candidats. També hi ha qui creu que si el resultat és favorable a ERC la CUP pot insistir en la necessitat d’un canvi de lideratge en el procés independentista.
Una Espanya ingovernable
La disputa de l’hegemonia sobiranista és una pugna paral·lela a la reconfiguració del mapa de partits espanyol. Totes les enquestes indiquen la fi del bipartidisme absolut a Espanya. L’auge de Podem i Ciutadans i l’afebliment de la base electoral de PP i PSOE apunten a una geometria parlamentària complicada al congrés espanyol. Les noves majories que es van configurant poden portar a un estat ingovernable. Ara mateix, tan sols un pacte entre PP i PSOE –la gran coalició– o, segons el resultat final, un pacte entre PP i Ciutadans semblen possibles. Tanmateix, les últimes enquestes fan pensar que la gran coalició seria l’única suma possible. Políticament, és ara mateix inexplicable que es faci aquesta aliança a l’estat espanyol. Tot plegat fóra un indicador de dificultats molt grans per a formar govern.
Aquesta és la hipòtesi que analitzava Vicent Partal en un editorial la setmana passada: ‘I què passaria aleshores? Doncs que, de la mateixa manera que ara passa al Principat, els espanyols haurien d’estar primer tres mesos amb un govern provisional a Madrid i després tres mesos més per a convocar noves eleccions.’ I afegia: ‘I ací és on torne a la tesi inicial: imagineu-vos si això passàs amb un govern format a Catalunya a començament de gener. Durant mig any llarg aquest govern català aniria duent endavant el procés cap a la independència sense que a Madrid ningú pogués exercir cap contrapès fort. I és evident que la situació política seria molt més que apassionant.’
Si guanya Ciutadans a Catalunya…
Un altre focus d’interpretació és l’ordre dels partits al Principat. Qui quedarà primer? Com afectarà això el procés? Les enquestes indiquen una mena d’empat de quatre a Catalunya. ERC, Democràcia i Llibertat, En Comú Podem i Ciutadans es disputen la primera posició. Si es confirma la tendència, pot haver-hi un final d’etapa sense cap escàpol i una arribada en pilot. De tota manera, al final sempre hi haurà un color que, mal que sigui per dècimes de vot, pintarà el color del mapa en la visualització de resultats. I és aquí on hi pot haver la guerra mediàtica per imposar un relat determinat sobre el 20-D.
Si guanya una de les formacions independentistes, el procés quedarà reforçat perquè serà la primera vegada que el sobiranisme és primer en unes eleccions espanyoles. Però si guanya Ciutadans, l’atac dels mitjans de comunicació espanyols serà molt fort. I caldrà veure com ho expliquen els mitjans internacionals. No costa pas d’imaginar titulars com ara ‘Els contraris a la independència guanyen les eleccions estatals a Catalunya.’ A més, Ciutadans haurà guanyat unes eleccions al Principat per primera vegada i farà servir aquesta gesta per insistir en el fracàs de l’independentisme i la ingovernabilitat de Catalunya. Cal no oblidar que és el partit que ha fet més bandera de la lluita contra la immersió lingüística a les escoles.
I si guanya En Comú Podem…
Una altra opció alternativa a la victòria dels independentistes és que guanyi En Comú Podem. Més enllà de la regeneració i la crítica a les polítiques ‘neoliberals’ imposades per la troica, En Comú Podem branda el referèndum com a única solució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Després de la victòria ajustada de l’independentisme el 27-S, un triomf d’aquesta candidatura seria interpretat ara com la voluntat de tornar a una casella superada. D’alguna manera, hi pot haver la temptació de deslegitimar la via oberta per Junts pel Sí i la CUP al parlament amb la declaració rupturista aprovada al parlament el 9 de novembre. A més, una primera posició de la llista presidida per Xavier Domènech donaria aire a la recuperació del fil perdut de la tercera via.
L’extinció d’Unió?
La tercera via que pot ser represa per En Comú Podem quedarà extingida probablement pel flanc dret. El 20-D pot fer desaparèixer del panorama polític la Unió Democràtica que es va quedar Josep Antoni Duran i Lleida. Duran ha estat una pedra a la sabata del procés independentista. La seva extinció donarà espai als Demòcrates de Catalunya –la formació sobiranista escindida d’Unió a principi d’estiu–, compromesos absolutament amb la independència. Per tant, si Duran resta fora del congrés espanyol, els defensors de la tercera via es quedaran sense referència al centre-dreta.
L’esvaïment del referèndum
Sigui quin sigui el resultat d’En Comú Podem a Catalunya, el 20-D serà una fotografia de l’estat espanyol per a veure amb quin suport compten els defensors d’un referèndum pactat. Per a fer un referèndum a Catalunya sobre la independència caldria una majoria absoluta al congrés que aprovés la cessió de la competència al govern de la Generalitat o que el convoqués directament. I no hi ha cap enquesta que avali aquesta possibilitat, car PP, PSOE i Ciutadans s’hi oposen frontalment.
Per tant, la viabilitat de fer un referèndum a curt termini sobre la independència amb el vist-i-plau de l’estat espanyol serà enterrada diumenge. Els qui han defensat aquesta via –En Comú Podem i Unió– hauran de reformular les propostes de solució del conflicte.
Abstenció diferencial
L’aposta de la CUP a les eleccions espanyoles és la crida que va fer dimarts a favor de l’abstenció. Setmanes enrere havia decidit que no es presentaria a les eleccions espanyoles, en coherència amb la seva línia històrica. Si bé a l’enquesta del CIS s’apuntava que tan sols un 8% dels qui van votar la CUP pensaven quedar-se a casa diumenge, caldrà veure si la crida feta dimarts pot acréixer el percentatge d’independentistes que s’abstenen. Finalment, la manera de mesurar aquesta abstenció de caràcter polític intencionat serà comparant la que hi hagi a Catalunya amb la de l’estat espanyol. Si l’abstenció diferencial fos significativa, es podria interpretar en termes de desconnexió i suport a la independència i a la ruptura.
Pere CARDÚS Cadellach.
jueves, 17 de diciembre de 2015
Anem-nos fent a la idea de març.
La millor manera d’arribar al referèndum és votar independència i no Podemos. I això és tan evident que no hi cal cap aclariment.
És sorprenent, no obstant, que alguna força soi-disant independista recomanI l’abstenció i no el vot a l’independentisme.
La CUP no es presenta a les eleccions i, per descomptat, té tot el dret de no presentar-s’hi. Ara bé, una cosa és l’organització política que preconitza l’abstenció i una altra són els tres-cents mil vots que va obtenir el 27-S. D’aquests votants és més que probable que una part gens desdenyable sí que vulga votar en aquests comicis i també és probable que molts d’ells dubten sobre qui votar. Un autèntic partit independentista, seriós, que no abandona la gent que els ha fet confiança sinó que dóna eixida als seus dubtes no els hi pot dir de cap de les maneres, ah, ja us apanyareu. Qui fa aquesta canallada no mereix anomenar-se partit ni mereix tampoc la confiança dels votants.
Un autèntic partit independentista hauria dit als seus votants que, si volen participar en aquestes eleccions, que voten independentista, ja que el partit de les seues preferències (la CUP) no s’hi presenta.
No solament no ho han fet sinó que, a més, el sr. Arrufat ha manifestat les seves preferències per un partit no independentista, cas d’anar a votar. La cosa té el seu morbo, no direu que no, oi!, perquè es necessita tenir nassos que un independentista vote no independentisme i, sobretot, que els que negocien un acord de govern amb Junts pel Sí no demanen el vot per a aquells amb els quals estàs negociant. De no ser tan seriós és per a pixar-se de riure.
La qual cosa, siguem clars, demostra un alt grau de desconfiança i, alhora, la nul·la voluntat de la CUP d’arribar a cap acord.
Anem-nos fent a la idea de març.
És sorprenent, no obstant, que alguna força soi-disant independista recomanI l’abstenció i no el vot a l’independentisme.
La CUP no es presenta a les eleccions i, per descomptat, té tot el dret de no presentar-s’hi. Ara bé, una cosa és l’organització política que preconitza l’abstenció i una altra són els tres-cents mil vots que va obtenir el 27-S. D’aquests votants és més que probable que una part gens desdenyable sí que vulga votar en aquests comicis i també és probable que molts d’ells dubten sobre qui votar. Un autèntic partit independentista, seriós, que no abandona la gent que els ha fet confiança sinó que dóna eixida als seus dubtes no els hi pot dir de cap de les maneres, ah, ja us apanyareu. Qui fa aquesta canallada no mereix anomenar-se partit ni mereix tampoc la confiança dels votants.
Un autèntic partit independentista hauria dit als seus votants que, si volen participar en aquestes eleccions, que voten independentista, ja que el partit de les seues preferències (la CUP) no s’hi presenta.
No solament no ho han fet sinó que, a més, el sr. Arrufat ha manifestat les seves preferències per un partit no independentista, cas d’anar a votar. La cosa té el seu morbo, no direu que no, oi!, perquè es necessita tenir nassos que un independentista vote no independentisme i, sobretot, que els que negocien un acord de govern amb Junts pel Sí no demanen el vot per a aquells amb els quals estàs negociant. De no ser tan seriós és per a pixar-se de riure.
La qual cosa, siguem clars, demostra un alt grau de desconfiança i, alhora, la nul·la voluntat de la CUP d’arribar a cap acord.
Anem-nos fent a la idea de març.
viernes, 11 de diciembre de 2015
"El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs sosté que "la gent menestral vol un canvi real", que no arribarà ni de la mà de C's ni de Podemos: "Ja n'hem vist de tots colors, i hem arribat a la conclusió que hi hagi uns o altres, o les còpies, estarem sempre al mateix lloc"
El líder de CDC i president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, ha assegurat aquest divendres des de Mataró que l'independentisme "és l'únic camí que pot fer que Catalunya se'n surti de debò", i ha avisat que tota alternativa, com podria ser la que proposa Podemos, "serà anar trampejant, posant pedaços". Alhora, ha alertat que votar PP, PSC o C's és "votar en contra de la majoria social de Catalunya". El cap de llista de Democràcia i Llibertat (DL), Francesc Homs, ha insistit en la idea que Catalunya no té més recorregut dins l'Estat espanyol: "Ja n'hem vist de tots colors, i hem arribat a la conclusió que hi hagi uns o altres, o les còpies, estarem sempre al mateix lloc."
"El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs, al seu torn, ha centrat la seva crítica en C's i Podemos, assegurant que el canvi que proposen "simplement consisteix en què C's vol substituir el PP, i Podemos el PSOE. "El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs, al seu torn, ha centrat la seva crítica en C's i Podemos, assegurant que el canvi que proposen "simplement consisteix en què C's vol substituir el PP, i Podemos el PSOE. I el resultant és sortir del foc per caure a les brases".
Per Homs, "la gent menestral, els microempresaris, la gent treballadora…, aquesta gent ha fet un canvi de xip, vol un canvi real". I, sosté, aquest "canvi real" només arribarà amb la República catalana, a la qual s'hi arribarà a través "d'una revolució tranquil·la, ben feta, que atabala a alguns perquè la veuen realitzable". "La revolució dels botiguers", l'ha batejat.
Per Homs, "la gent menestral, els microempresaris, la gent treballadora…, aquesta gent ha fet un canvi de xip, vol un canvi real". I, sosté, aquest "canvi real" només arribarà amb la República catalana, a la qual s'hi arribarà a través "d'una revolució tranquil·la, ben feta, que atabala a alguns perquè la veuen realitzable". "La revolució dels botiguers", l'ha batejat.
El líder de CDC i president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, ha assegurat aquest divendres des de Mataró que l'independentisme "és l'únic camí que pot fer que Catalunya se'n surti de debò", i ha avisat que tota alternativa, com podria ser la que proposa Podemos, "serà anar trampejant, posant pedaços". Alhora, ha alertat que votar PP, PSC o C's és "votar en contra de la majoria social de Catalunya". El cap de llista de Democràcia i Llibertat (DL), Francesc Homs, ha insistit en la idea que Catalunya no té més recorregut dins l'Estat espanyol: "Ja n'hem vist de tots colors, i hem arribat a la conclusió que hi hagi uns o altres, o les còpies, estarem sempre al mateix lloc."
"El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs, al seu torn, ha centrat la seva crítica en C's i Podemos, assegurant que el canvi que proposen "simplement consisteix en què C's vol substituir el PP, i Podemos el PSOE. "El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs, al seu torn, ha centrat la seva crítica en C's i Podemos, assegurant que el canvi que proposen "simplement consisteix en què C's vol substituir el PP, i Podemos el PSOE. I el resultant és sortir del foc per caure a les brases".
Per Homs, "la gent menestral, els microempresaris, la gent treballadora…, aquesta gent ha fet un canvi de xip, vol un canvi real". I, sosté, aquest "canvi real" només arribarà amb la República catalana, a la qual s'hi arribarà a través "d'una revolució tranquil·la, ben feta, que atabala a alguns perquè la veuen realitzable". "La revolució dels botiguers", l'ha batejat.
Per Homs, "la gent menestral, els microempresaris, la gent treballadora…, aquesta gent ha fet un canvi de xip, vol un canvi real". I, sosté, aquest "canvi real" només arribarà amb la República catalana, a la qual s'hi arribarà a través "d'una revolució tranquil·la, ben feta, que atabala a alguns perquè la veuen realitzable". "La revolució dels botiguers", l'ha batejat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)