Estem en campanya per a les eleccions espanyoles. Junqueras (ERC) afirma que seran les últimes a les quals es presentarà la seva formació. Sens dubte, ell ho voldria, però que succeeixi o no dependrà de molts factors, entre altres, de l'habilitat d'aquesta mateixa formació per guanyar prou suport i fer-ho possible. En tot cas, ara com ara, queda descartada la via Claver en aquestes eleccions. Es presenten tots els partits independentistes o no, amb l'excepció de la CUP. I fan bé, perquè l'abstenció enviaria una representació catalana a les Corts més nodridament espanyola, o sigui, de dretes, i no per això Catalunya es lliuraria d'haver d'obeïr les decisions d'un Parlament, d'un fervent nacionalisme espanyol, format per una unió sagrada entre les camises velles del PP i els nous fletxes de Ciutadans als quals, intervenint la necessitat, s'unirien les camises vermelles del PSOE al crit pretesament 'garibaldià' de la unitat de la Pàtria.
Està bé arribar al 20 de desembre sense que el govern central i els seus camarlencs de l'oposició sàpiguen a què hauran d'enfrontar-se a Catalunya. Això vol dir que no podran utilitzar-la com a motiu propagandístic en les seves rivalitats sobre qui preserva més i millor la unitat d'Espanya. Qui afina més en la seva capacitat per "seduir", "atreure", "disciplinar", "acoquinar" i, en definitiva, sotmetre els catalans.
Els temps, com sempre en tot conflicte, són decisius. Qui els marqui tindrà molt avantatge. Passades les eleccions espanyoles, es produirà la decisió de la CUP en assemblea, ja molt prop del final del termini. Si, com tot sembla indicar, hi ha un acord d'investidura que doni lloc a un govern que permeti evitar les eleccions anticipades, autèntica guillotina de les aspiracions nacionals catalanes, ens trobarem en una situació totalment inversa a la que tenim ara. El verí es combat amb verí i on abans hi havia un feble govern en funcions davant d'un poderós govern central amb majoria parlamentària absoluta, ara ens trobarem amb un fort govern català basat en un pacte "de xoc" i disposat a tot davant d'un feble govern espanyol en funcions i que, segons quins siguin els resultats del 20 de desembre, els serà més difícil constituir-se que el català.
Els últims quatre anys de desballestament del govern central espanyol no només han arruïnat el país, sinó que han empobrit la gent, empès a l'emigració els sectors actius, desmantellat l'Estat del benestar, han acabat amb la seguretat social, augmentant el dèficit públic i condemnant la població a un futur pitjor a curt i mig termini. També han destrossat l'armadura de l'Estat de dret. Una pràctica de corrupció, clientelisme, enxufisme i nepotisme sistemàtics d'un partit que és una associació d'acaparadors de rendes i espoliadors de tot allò que és públic. Són paràsits. Això ha triturat el funcionament de les institucions de l'Estat, des dels més alts poders públics a l'última pedania. L'administració no funciona pel seu compte, sinó per amiguisme i favoritisme; els tribunals estan polititzats i el Constitucional no té cap crèdit per ser el braç judicial d'un govern corrupte. L'Estat espanyol no existeix; és una carcassa temporalment habitada en alternança de governs d'un o un altre partits dinàstics amb les seves xarxes de clients, com en la primera restauració borbònica.
Però ara aquesta alternança promet implosionar i el 21 de desembre pot ser l'Estat qui es trobi en una situació molt pitjor que l'actual impàs català, i que no sigui capaç de constituir un govern estable. En aquest cas, no podrà fer front als requeriments d'un govern independentista amb ampli suport parlamentari i popular.
Qui controla els temps té una bona part guanyada.
lunes, 7 de diciembre de 2015
sábado, 5 de diciembre de 2015
Com afronta el moviment independentista aquestes eleccions?
Tot sembla indicar, malgrat les paraules d'en David, que el 20-D Catalunya continuarà sense govern i en una situació política, en una situació econòmica insegura i inestable. El que és més greu encara, amb l'enorme dubte que molts ens plantegem: ¿en l'escenari actual és desitjable que s'acabi arribant a un acord de darrera hora, únicament forçat pels esdeveniments i per la incertesa d'unes noves eleccions.
David Fernández diu en el seu article: "potser l'únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d'un pla de xoc real i concret". Crec que Junts pel Sí hauria d'afegir-hi: "i un pacte entre formacions que garanteixi l'estabilitat parlamentària". Si no, l'acord forçat de darrera hora i amb un company de legislatura com la CUP, després del que hem pogut veure en aquests darrers dos mesos, no garanteix de cap manera ni un govern fort ni molt menys l'estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una legislatura en què precisarem d'una fèrria unitat i lleialtat per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, les agressions múltiples i dures que vindran des de l'Estat espanyol
Les eleccions del 20-D arriben en el moment de més desunió del moviment independentista. Més enllà del trencament entre la CUP i Junts pel Sí, els dos principals actors d'aquesta darrera candidatura, ERC i CDC, han decidit tornar a imposar el vell i conegut partidisme del "cadascú per la seva banda". Més enllà de la pugna electoral que això significa, el resultat final és que un dels dos guanyarà i l'altre perdrà i el que tant va costar, que els dos partits apleguessin forces per guanyar la independència, quedarà reduït a un no res i la desunió estarà més que servida. Segons quins siguin els resultats, es pot afegir un nou problema per formar govern i un nou element de divisió.
Anar separats a les eleccions, segons pronostiquen algunes enquestes, farà perdre també representació independentista a Madrid. Si trespoléssim els resultats del 27-S de Junts pel Sí al 20-N, la coalició podria obtenir fins a 23 diputats. Anant per separat, pot representar una pèrdua d'entre 4 i 5 diputats. A més, la no participació de la CUP pot fer que una bona part del vot cupaire vagi a parar a "En comú podem" i potenciar aquesta candidatura (no oblidem que la revolució passa per sobre de la independència i més si aquesta la defensen CDC o ERC).
El perill és, encara, més gran perquè Ciudadanos està en condicions de guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. I pitjor encara: el vot independentista representat per ERC i Democràcia i llibertat no obtindria més del 36% dels vots.
Arribem, doncs, a aquestes properes eleccions amb una forta divisió interna que afecta al país i als partits independentistes. Però que afecta també a l'ANC, l'organització que durant aquests darrers anys ha estat al capdavant i liderant el procés d'independència. L'Assemblea travessa per uns moments complicats i difícils en què el silenci i la inhibició poden ser molt perjudicials, per al procés i per a la mateixa Assemblea.
La solució només pot passar per la mobilització de l'independentisme i del vot independentista.
En primer lloc, urgeix un pacte entre ERC i Democràcia i llibertat que expliciti clarament què és el que van a fer a Madrid i que ho faran junts, sense fissures de cap tipus. D'aquesta manera visualitzarem la unitat que no s'ha aconseguit formant una sola candidatura.
En segon lloc, potser abans de res, cal exigir a l'ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l'única resposta de l'ANC sigui: "l'escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l'acord i la formació d'un govern fort i estable." A més, torna a repetir l'error del 27-S i, amb l'argument de la transversalitat, s'inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.
Aquesta no és l'ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l'Assemblea. Necessitem l'ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l'ANC combativa, l'ANC disposada a tot, l'ANC que té com a únic objectiu la independència. L'ANC que és capaç de mobilitzar l'independentisme.
És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l'independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions.
David Fernández diu en el seu article: "potser l'únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d'un pla de xoc real i concret". Crec que Junts pel Sí hauria d'afegir-hi: "i un pacte entre formacions que garanteixi l'estabilitat parlamentària". Si no, l'acord forçat de darrera hora i amb un company de legislatura com la CUP, després del que hem pogut veure en aquests darrers dos mesos, no garanteix de cap manera ni un govern fort ni molt menys l'estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una legislatura en què precisarem d'una fèrria unitat i lleialtat per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, les agressions múltiples i dures que vindran des de l'Estat espanyol
Les eleccions del 20-D arriben en el moment de més desunió del moviment independentista. Més enllà del trencament entre la CUP i Junts pel Sí, els dos principals actors d'aquesta darrera candidatura, ERC i CDC, han decidit tornar a imposar el vell i conegut partidisme del "cadascú per la seva banda". Més enllà de la pugna electoral que això significa, el resultat final és que un dels dos guanyarà i l'altre perdrà i el que tant va costar, que els dos partits apleguessin forces per guanyar la independència, quedarà reduït a un no res i la desunió estarà més que servida. Segons quins siguin els resultats, es pot afegir un nou problema per formar govern i un nou element de divisió.
Anar separats a les eleccions, segons pronostiquen algunes enquestes, farà perdre també representació independentista a Madrid. Si trespoléssim els resultats del 27-S de Junts pel Sí al 20-N, la coalició podria obtenir fins a 23 diputats. Anant per separat, pot representar una pèrdua d'entre 4 i 5 diputats. A més, la no participació de la CUP pot fer que una bona part del vot cupaire vagi a parar a "En comú podem" i potenciar aquesta candidatura (no oblidem que la revolució passa per sobre de la independència i més si aquesta la defensen CDC o ERC).
El perill és, encara, més gran perquè Ciudadanos està en condicions de guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. I pitjor encara: el vot independentista representat per ERC i Democràcia i llibertat no obtindria més del 36% dels vots.
Arribem, doncs, a aquestes properes eleccions amb una forta divisió interna que afecta al país i als partits independentistes. Però que afecta també a l'ANC, l'organització que durant aquests darrers anys ha estat al capdavant i liderant el procés d'independència. L'Assemblea travessa per uns moments complicats i difícils en què el silenci i la inhibició poden ser molt perjudicials, per al procés i per a la mateixa Assemblea.
La solució només pot passar per la mobilització de l'independentisme i del vot independentista.
En primer lloc, urgeix un pacte entre ERC i Democràcia i llibertat que expliciti clarament què és el que van a fer a Madrid i que ho faran junts, sense fissures de cap tipus. D'aquesta manera visualitzarem la unitat que no s'ha aconseguit formant una sola candidatura.
En segon lloc, potser abans de res, cal exigir a l'ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l'única resposta de l'ANC sigui: "l'escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l'acord i la formació d'un govern fort i estable." A més, torna a repetir l'error del 27-S i, amb l'argument de la transversalitat, s'inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.
Aquesta no és l'ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l'Assemblea. Necessitem l'ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l'ANC combativa, l'ANC disposada a tot, l'ANC que té com a únic objectiu la independència. L'ANC que és capaç de mobilitzar l'independentisme.
És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l'independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions.
No tot és possible sempre,però la realitat és molt tossuda.
No es pot fer entrar el clau per la cabota. La realitat és molt tossuda. Sovint tots hem utilitzat la frase "tot és possible". Tanmateix, el "tot és possible" només es pot donar si hi ha les condicions perquè ho sigui.
L'ANC va néixer per posar les condicions objectives per fer possible la independència. Aquestes condicions s'han anat creant a poc a poc, cuinant a foc lent durant anys. Però en els darrers quatre anys, el procés s'ha accelerat de manera exponencial perquè centenars i milers de persones ens vam posar a treballar per fer-ho possible. Crear les condicions perquè es produeixin grans canvis no és cosa de quatre dies, ni de quatre gats. Cal temps i molta gent.
Ara bé, quan gairebé ja ens crèiem que teníem totes les condicions per fer-la possible, ens hem adonat que no, que encara ens en falta alguna. Ens han faltat 5.000 vots. Vots que haurien pogut ser compensats per la unitat i el sentit d'estat de tots els independentistes. Tot sembla indicar que això no serà així. Segurament és difícil de tenir sentit d'estat quan no es té estat, i és difícil d'unir-se entorn d'un projecte quan les prioritats d'uns i altres no són les mateixes.
Una majoria dels independentistes, exactament 1.628.867, considerem que la prioritat, ara, és la independència; mentre que una minoria, exactament 337.901, consideren que la prioritat és no fer president en Mas. Resulta també que la majoria dels que considerem que la prioritat és la independència estem convençuts que, per assolir-la, és molt important la persona que hi hagi al davant, i que, en aquests moments, la persona més ben posicionada per ajudar-nos a assolir-la és Artur Mas, i per això mateix no estem disposats a córrer el ricsc d'engegar-ho tot en orris per un caprici d'una part d'aquests 337.901 independentistes (un 17'2% dels independentistes actuals).
El que s'està impedint és una legislatura de 18 mesos que ens ha de portar a la independència, però el que ens hi juguem no és ni una legislatura ni un govern de quatre anys, ens hi juguem el futur de tots els ciutadans de Catalunya. Poca broma!
Atès que el que ens hi juguem és molt i no estem disposats a córrer el risc de perdre bous i esquelles, atès que les condicions objectives gairebé les hem aconseguides totes, i atès que no es poden fer entrar els claus per la cabota, possiblement no ens quedarà altre remei que acceptar la crua realitat. I això voldrà dir que si aquesta minoria no és capaç d'entendre el moment històric que estem vivint i està disposada a deixar passar aquesta oportunitat, la majoria hem d'estar disposats a tornar a passar per les urnes amb el convenciment que, un cop vista la realitat, serà fàcil d'aconseguir els 5.000 vots que ens manquen per a assolir els 63 diputats necessaris per a no haver de dependre dels capricis de ningú. Als demòcrates, les urnes no ens fan por i sabem que és l'única manera civilitzada de resoldre els conflictes.
Per dignitat, coherència i justícia la majoria de votants de Junts pel Sí considerem que Artur Mas és qui ha de ser investit president. Ho considerem perquè avui i aquí és la persona més capacitada i preparada per estar al davant del govern que es necessita per als propers divuit mesos, i perquè és la persona que pot generar més confiança en l'àmbit internacional, confiança indespensable per al nostre reconeixement internacional.
Per dignitat, coherència i justícia no podem acceptar ni cedir a un xantatge, encara que qui ens el faci sigui independentista, i menys quan aquest xantatge coincideix amb allò mateix que estan exigint TOTS els partits unionistes, contraris a la independència de Catalunya: el cap del president Mas. Per dignitat, coherència i justícia Artur Mas ha de ser el president de la propera legislatura que ha de durar pel cap alt divuit mesos.
I, per responsabilitat, Artur Mas no pot fer un pas enrere com alguns ingenus (o no tan ingenus) li demanen. Per responsabilitat i per compromís amb els 1.628.867 electors que vam votar Junts pel Sí amb la confiança que ell havia de ser qui seria investit president.
Ara és l'hora de la responsabilitat. I l'hora de la dignitat, de la justícia i de la coherència. O acord estable i amb garanties, o eleccions
L'ANC va néixer per posar les condicions objectives per fer possible la independència. Aquestes condicions s'han anat creant a poc a poc, cuinant a foc lent durant anys. Però en els darrers quatre anys, el procés s'ha accelerat de manera exponencial perquè centenars i milers de persones ens vam posar a treballar per fer-ho possible. Crear les condicions perquè es produeixin grans canvis no és cosa de quatre dies, ni de quatre gats. Cal temps i molta gent.
Ara bé, quan gairebé ja ens crèiem que teníem totes les condicions per fer-la possible, ens hem adonat que no, que encara ens en falta alguna. Ens han faltat 5.000 vots. Vots que haurien pogut ser compensats per la unitat i el sentit d'estat de tots els independentistes. Tot sembla indicar que això no serà així. Segurament és difícil de tenir sentit d'estat quan no es té estat, i és difícil d'unir-se entorn d'un projecte quan les prioritats d'uns i altres no són les mateixes.
Una majoria dels independentistes, exactament 1.628.867, considerem que la prioritat, ara, és la independència; mentre que una minoria, exactament 337.901, consideren que la prioritat és no fer president en Mas. Resulta també que la majoria dels que considerem que la prioritat és la independència estem convençuts que, per assolir-la, és molt important la persona que hi hagi al davant, i que, en aquests moments, la persona més ben posicionada per ajudar-nos a assolir-la és Artur Mas, i per això mateix no estem disposats a córrer el ricsc d'engegar-ho tot en orris per un caprici d'una part d'aquests 337.901 independentistes (un 17'2% dels independentistes actuals).
El que s'està impedint és una legislatura de 18 mesos que ens ha de portar a la independència, però el que ens hi juguem no és ni una legislatura ni un govern de quatre anys, ens hi juguem el futur de tots els ciutadans de Catalunya. Poca broma!
Atès que el que ens hi juguem és molt i no estem disposats a córrer el risc de perdre bous i esquelles, atès que les condicions objectives gairebé les hem aconseguides totes, i atès que no es poden fer entrar els claus per la cabota, possiblement no ens quedarà altre remei que acceptar la crua realitat. I això voldrà dir que si aquesta minoria no és capaç d'entendre el moment històric que estem vivint i està disposada a deixar passar aquesta oportunitat, la majoria hem d'estar disposats a tornar a passar per les urnes amb el convenciment que, un cop vista la realitat, serà fàcil d'aconseguir els 5.000 vots que ens manquen per a assolir els 63 diputats necessaris per a no haver de dependre dels capricis de ningú. Als demòcrates, les urnes no ens fan por i sabem que és l'única manera civilitzada de resoldre els conflictes.
Per dignitat, coherència i justícia la majoria de votants de Junts pel Sí considerem que Artur Mas és qui ha de ser investit president. Ho considerem perquè avui i aquí és la persona més capacitada i preparada per estar al davant del govern que es necessita per als propers divuit mesos, i perquè és la persona que pot generar més confiança en l'àmbit internacional, confiança indespensable per al nostre reconeixement internacional.
Per dignitat, coherència i justícia no podem acceptar ni cedir a un xantatge, encara que qui ens el faci sigui independentista, i menys quan aquest xantatge coincideix amb allò mateix que estan exigint TOTS els partits unionistes, contraris a la independència de Catalunya: el cap del president Mas. Per dignitat, coherència i justícia Artur Mas ha de ser el president de la propera legislatura que ha de durar pel cap alt divuit mesos.
I, per responsabilitat, Artur Mas no pot fer un pas enrere com alguns ingenus (o no tan ingenus) li demanen. Per responsabilitat i per compromís amb els 1.628.867 electors que vam votar Junts pel Sí amb la confiança que ell havia de ser qui seria investit president.
Ara és l'hora de la responsabilitat. I l'hora de la dignitat, de la justícia i de la coherència. O acord estable i amb garanties, o eleccions
El 20D comprovarem que el poble espanyol avala i ratifica la via dura amb Catalunya.
El 20D comprovarem que el poble espanyol avala i ratifica la via dura amb Catalunya donant una majoria de més de 2/3 del Congrés als tres grans partits de l'immobilisme. Serà una nova victòria tàctica de l'independentisme, sigui quin sigui el resultat aquí. Perquè potser sí que s'engega una reforma constitucional en la propera legislatura, però pel que fa al nostre país, ja sabem des d'ara que serà regressiva. Què es pot esperar, sinó, d'una negociació entre Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera?
Enmig d'aquest panorama, però, és just reconèixer l'excepció. Els darrers dos anys he estat molt dur amb Podemos i tinc mil motius per desconfiar-ne, però encara que sigui amb calçador ha acabat complint el seu compromís i ha incorporat al programa electoral, de forma explícita, la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir sobre la relació amb l'estat. No només això, sinó que Pablo Iglesias s'ha enganxat amb Pedro Sánchez per aquest tema en un debat públic fa uns dies, defensant el referèndum amb claredat i contundència. D'acord, ell ven el referèndum com la millor estratègia per mantenir Catalunya dins d'Espanya i no com un tema de principi democràtic, però al meu entendre això no treu valor polític al fet.
Tots els pronòstics i enquestes diuen que en aquesta cursa a quatre en que s'ha convertit la política espanyola, el cavall de Podemos serà el que arribarà l'últim a la meta i que el partit d'Iglesias no entrarà en cap de les combinacions de govern. El seu compromís amb el referèndum, doncs, serà un testimoni inútil a efectes pràctics. Però jo em trec el barret per la valentia amb què Pablo Iglesias ha acabat agafant les banyes d'aquest bou. Fer-ho a Catalunya és molt fàcil. Fer-ho a Espanya és molt difícil, molt incòmode i molt ingrat.
Acompanyo el reconeixement, però, amb una pregunta a la part catalana de Podemos, i a ICV, i a la gent d'Ada Colau. Ara quan els resultats electorals tanquin definitivament la porta a un referèndum la pròxima legislatura, què ens proposareu? Esperar quatre anys a veure si hi ha més sort, com feia la Convergència del qui dia passa any empeny? O ens ajudareu a acabar de tombar la balança ja, ara, junts?
Enmig d'aquest panorama, però, és just reconèixer l'excepció. Els darrers dos anys he estat molt dur amb Podemos i tinc mil motius per desconfiar-ne, però encara que sigui amb calçador ha acabat complint el seu compromís i ha incorporat al programa electoral, de forma explícita, la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir sobre la relació amb l'estat. No només això, sinó que Pablo Iglesias s'ha enganxat amb Pedro Sánchez per aquest tema en un debat públic fa uns dies, defensant el referèndum amb claredat i contundència. D'acord, ell ven el referèndum com la millor estratègia per mantenir Catalunya dins d'Espanya i no com un tema de principi democràtic, però al meu entendre això no treu valor polític al fet.
Tots els pronòstics i enquestes diuen que en aquesta cursa a quatre en que s'ha convertit la política espanyola, el cavall de Podemos serà el que arribarà l'últim a la meta i que el partit d'Iglesias no entrarà en cap de les combinacions de govern. El seu compromís amb el referèndum, doncs, serà un testimoni inútil a efectes pràctics. Però jo em trec el barret per la valentia amb què Pablo Iglesias ha acabat agafant les banyes d'aquest bou. Fer-ho a Catalunya és molt fàcil. Fer-ho a Espanya és molt difícil, molt incòmode i molt ingrat.
Acompanyo el reconeixement, però, amb una pregunta a la part catalana de Podemos, i a ICV, i a la gent d'Ada Colau. Ara quan els resultats electorals tanquin definitivament la porta a un referèndum la pròxima legislatura, què ens proposareu? Esperar quatre anys a veure si hi ha més sort, com feia la Convergència del qui dia passa any empeny? O ens ajudareu a acabar de tombar la balança ja, ara, junts?
Avui, el marc inicial del procés encara no ha esta creat, no tenim president i no tenim govern estable perquè no hi ha acord entre els impulsors.
la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya.
Aquesta Resolució del Parlament conté una declaració d’inici d’un procés constituent no subordinat, un procés que ens ha de dur a la independència del nostre país en els propers 18 mesos.
Una declaració que segueix el manament sorgit de les eleccions del passat 27 de setembre i que compta amb una majoria de diputats.
Una majoria no tan àmplia com hauríem desitjat, i que fa totalment necessari per l’èxit i la bona fí d’aquest procés, ampliar la base social i el suport a l’independentisme d’aquelles persones que encara no s’hi troben còmodes o que tenen preguntes per respondre.
Per mi, assolir la independència del nostre país, no ha de ser un fi en si mateix, és l’eina que ha de dur Catalunya a ser un estat propi, pròsper, que aconsegueixi una millor qualitat de vida als seus ciutadans. Per tant, tan important és el que volem aconseguir, com qui ho durà a bon port i com.
Aquest procés, que comença amb la Resolució que va prendre el Parlament el passat 9 de novembre, té com a premissa la unitat de les forces polítiques sobiranistes: unitat política, unitat d’acció i unitat de visió.
I en data d’avui, trobo a faltar aquesta unitat, la trobo a faltar en la CUP.
Per mi, tan important és la independència a assolir, com qui liderarà aquest procés, així com quin país construirem.
Tota la meva vida que he desitjat veure la terra on vaig néixer, Catalunya, com a estat propi independent, però en el meu imaginari veig aquest país independent amb un model econòmic basat en l’economia social de mercat, amb un model productiu competitiu, i amb una societat basada en la cultura de l’esforç, del treball i del mèrit; només així aconseguirem reduir les desigualtats.
Independència sí, i un procés per a la independència liderat per persones que em donin garantia de seriositat, de rigor i de respecte per a tothom, per, així, anar ampliant la base social de l’independentisme.
I en data d’avui aquest lideratge encara no ha estat legitimitat.
Un procés seriós i rigorós que porti al reconeixement internacional, i a la creació d’estructures d’estat sòlides i que garanteixi el funcionament del sistema productiu i de protecció social de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Avui, el marc inicial del procés encara no ha esta creat, no tenim president i no tenim govern estable perquè no hi ha acord entre els impulsors.
Per tant, primer determinem un marc inicial sòlid i després avancem amb fermesa. La base social de l’independentisme, necessària per avançar amb força en el procés, no creixerà si l’única eina és la desobediència i la desconnexió.
En les pròximes setmanes s’han de prendre decisions que ens permetran clarificar el punt de partida d’aquest procés. El qui i el com per assolir el què.
Aquesta Resolució del Parlament conté una declaració d’inici d’un procés constituent no subordinat, un procés que ens ha de dur a la independència del nostre país en els propers 18 mesos.
Una declaració que segueix el manament sorgit de les eleccions del passat 27 de setembre i que compta amb una majoria de diputats.
Una majoria no tan àmplia com hauríem desitjat, i que fa totalment necessari per l’èxit i la bona fí d’aquest procés, ampliar la base social i el suport a l’independentisme d’aquelles persones que encara no s’hi troben còmodes o que tenen preguntes per respondre.
Per mi, assolir la independència del nostre país, no ha de ser un fi en si mateix, és l’eina que ha de dur Catalunya a ser un estat propi, pròsper, que aconsegueixi una millor qualitat de vida als seus ciutadans. Per tant, tan important és el que volem aconseguir, com qui ho durà a bon port i com.
Aquest procés, que comença amb la Resolució que va prendre el Parlament el passat 9 de novembre, té com a premissa la unitat de les forces polítiques sobiranistes: unitat política, unitat d’acció i unitat de visió.
I en data d’avui, trobo a faltar aquesta unitat, la trobo a faltar en la CUP.
Per mi, tan important és la independència a assolir, com qui liderarà aquest procés, així com quin país construirem.
Tota la meva vida que he desitjat veure la terra on vaig néixer, Catalunya, com a estat propi independent, però en el meu imaginari veig aquest país independent amb un model econòmic basat en l’economia social de mercat, amb un model productiu competitiu, i amb una societat basada en la cultura de l’esforç, del treball i del mèrit; només així aconseguirem reduir les desigualtats.
Independència sí, i un procés per a la independència liderat per persones que em donin garantia de seriositat, de rigor i de respecte per a tothom, per, així, anar ampliant la base social de l’independentisme.
I en data d’avui aquest lideratge encara no ha estat legitimitat.
Un procés seriós i rigorós que porti al reconeixement internacional, i a la creació d’estructures d’estat sòlides i que garanteixi el funcionament del sistema productiu i de protecció social de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Avui, el marc inicial del procés encara no ha esta creat, no tenim president i no tenim govern estable perquè no hi ha acord entre els impulsors.
Per tant, primer determinem un marc inicial sòlid i després avancem amb fermesa. La base social de l’independentisme, necessària per avançar amb força en el procés, no creixerà si l’única eina és la desobediència i la desconnexió.
En les pròximes setmanes s’han de prendre decisions que ens permetran clarificar el punt de partida d’aquest procés. El qui i el com per assolir el què.
martes, 1 de diciembre de 2015
El parany de la guerra terrestre contra l'Estat Islàmic.
El tour d'Hollande per la principals potències mundials buscant suports contra l'Estat Islàmic, està obtenint resultats poc a poc i va sumant aliats a més dels avions russos que ja estan bombardejant les zones de Síria i l'Iraq dominades per ISIS tot això encaminat a afeblir les zones d'entrenament, rutes d'aprovisionament i camps petrolífers que són un dels mitjans de finançament del grup terrorista. Una operació de desgast que pot durar llargs mesos i que no pot reportar una victòria definitiva.
Aprofitant la conferència pel canvi climàtic a París, s'han reunit en secret Barack Obama i Vladímir Putin per marcar les estratègies futures contra el ISIS, tot i no estar els nord-americans d'acord amb el suport rus a dictador sirià. Nord-americans i russos són els agents més importants en la resolució de la situació, cal unir les converses mantingudes entre el Kremlin i el Pentàgon al més alt nivell, un fet que no es produïa des del mes d'agost de 2014.
Després de més d'un any d'inoperància, la comunitat internacional vol ofegar a EI i el contraban de petroli és una de les seves principals vies de finançament. Experts en energia elevaven recentment a 40.000 el nombre de barrils que podria col·locar diàriament al mercat negre a través de les rutes de la muntanya i el desert amb direcció a Síria, Kurdistan iraquià i Turquia.
Avui Alemanya ha anunciat que sumarà fins a 1.200 militars a la lluita contra l'Estat Islàmic (ISIS) a Síria, segons ha aprovat aquest dimarts el Consell de Ministres i un cop el validi també el Bundestag aquest dimecres. Després de la matança de París del passat 13 de novembre, Berlín va anunciar que desplegaria una fragata i subministraria avions de reconeixement i proveïment per donar suport als bombardejos de la coalició internacional.
Demà David Cameron pretén guanyar-se el suport de la Cambra dels Comuns de cara a la votació que vol celebrar com més aviat millor per, amb la preceptiva autorització parlamentària, estar bombardejant Síria amb els aliats abans de Nadal per a això pensa enviar una fragata de suport. El primer ministre ha reconegut les limitacions dels bombardejos aeris i la necessitat de desplegar posteriorment tropes terrestres per derrotar el ISIS. "Els bombardejos poden degradar l'ISIS i detenir els seus avanços, però sols no poden derrotar-ho. Necessitem socis sobre el terreny per fer-ho i necessitem una solució política al conflicte sirià ", ha dit Cameron.
Aquí a Espanya la nostra ajuda, pel que sembla ja està pactada amb Holland, serà marítima i aèria sense que fins ara pugui ser quantificada que no va a formalitzar abans de de les eleccions del 20D. El vencedor de les eleccions sigui Rajoy, Rivera o Sánchez, serà l'encarregat de sol·licitar al Congrés l'autorització de l'enviament d'efectius militars que ja ha estat consensuat mitjançant el Pacte antiyihadista amb les principals forces polítiques.
El grup gihadista Estat Islàmic (EI) treballa amb tots els mitjans al seu abast des del «califat» perquè es compleixi una profecia de fa 1.300 anys en què Mahoma va anunciar una gran batalla a Dabiq, ciutat del nord de Síria, en la que un exèrcit musulmà s'enfrontarà a una «horda d'infidels» en una batalla que serà el «malahim» (equivalent al Armagedón, en àrab). La traducció moderna de la profecia és el desig dels jihadistes que Occident retiri la línia vermella que suposa l'enviament de tropes de terra i repeteixi una operació a gran escala com les de l'Afganistan o l'Iraq.
Gwynne Dyer en el seu llibre «Que no s'estengui el pànic. Respostes al terrorisme d'Estat Islàmic ». Dyer demana que «no els donem el que volen. No enviem tropes de terra occidentals a combatre a l'Iraq, i ni se'ns ocorri pensar en enviar-les a Síria ».Però una guerra no es pot guanyar sense ocupar el territori enemic. Però tothom està escamat amb el succeït a l'Iraq o l'Afganistan D'això podrien encarregar tropes iranianes o saudites, La trampa estaria en què es prengués aquesta decisió. veintidos3
És molt senzill: diguem-ne coherència. Que cadascú sigui coherent amb els propis pronunciaments.
Alexandre estic totalment d'acord amb tu. Coherència ens fa falta.
“És molt senzill: diguem-ne coherència. Que cadascú sigui coherent amb els propis pronunciaments. Junts pel Sí es va anunciar com una llista excepcional per a un moment excepcional, amb una configuració excepcional i amb un objectiu excepcional. I un detall no menor d’aquesta excepcionalitat era el fet que encapçalaven les llistes representants de l’anomenada societat civil, i que la campanya va començar amb Romeva afirmant que no estava escrit que Mas hagués de ser el candidat a president. Tot plegat, excepcional. Com seria excepcional que un projecte col·lectiu com aquest es fes dependre d’una sola persona. Que Mas és el més indicat per liderar la continuació del procés? Hi ha prou gent que creu que sí. Que sense ell el procés s’encalla? Mal aniríem. Ens cal preguntar-nos si els votants convergents s’han fet independentistes perquè Mas se n’ha fet o bé si Mas s’ha fet independentista alhora que se’n feien els qui encara no n’eren d’entre els seus votants. I no ens cal témer tant, per cert, ni unes noves eleccions ni un autèntic referèndum: en primer lloc perquè la massa independentista no té per què decréixer, i en segon lloc perquè, si fos així, si la consistència de la massa independentista fos tan voluble i tan poc sòlida, ens convindria prou de saber-ho. De moment, en tot cas, podem intentar avançar i bastir els fonaments de la nova república, conscients que en aquest tràngol el vot de la nostra vida exigirà potser les renúncies de la nostra vida. Que cadascú hi posi de la seva part: que Mas renunciï a la presidència i accepti de ser conseller; que la Cup accepti de limitar els acords a la gestió de la transició i a la definició del pla d’emergència social, però cedeixi a CDC i ERC la configuració del consell executiu i l’execució de les polítiques de govern; que Junts pel Sí accepti de proposar com a candidat a president un dels independents que encapçalaven les seves llistes (Josep Maria Forné, Germà Bel, Lluís Llach, Muriel Casals…). Perquè, a veure, ¿de debò que el procés quedarà debilitat si, a més de presidir el Parlament la qui havia estat presidenta de l’ANC, esdevé presidenta de la Generalitat la qui havia estat presidenta d’Òmnium, i al mateix temps són consellers els tres màxims representants dels sectors de Junts pel Sí (independents, convergents i republicans)? No en sortiria enfortit, el procés, d’una solució d’aquest estil? Pensem-hi: Muriel Casals, presidenta de la Generalitat; Carme Forcadell, presidenta del Parlament; Neus Munté i Marta Rovira, conselleres en cap, per torns; Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Carles Viver i un representant de la Cup (canviat cada sis mesos), consellers sense cartera, sense responsabilitats executives en el govern, encarregats mancomunadament del procés de transició i de les relacions exteriors. Què més es pot demanar?”
“És molt senzill: diguem-ne coherència. Que cadascú sigui coherent amb els propis pronunciaments. Junts pel Sí es va anunciar com una llista excepcional per a un moment excepcional, amb una configuració excepcional i amb un objectiu excepcional. I un detall no menor d’aquesta excepcionalitat era el fet que encapçalaven les llistes representants de l’anomenada societat civil, i que la campanya va començar amb Romeva afirmant que no estava escrit que Mas hagués de ser el candidat a president. Tot plegat, excepcional. Com seria excepcional que un projecte col·lectiu com aquest es fes dependre d’una sola persona. Que Mas és el més indicat per liderar la continuació del procés? Hi ha prou gent que creu que sí. Que sense ell el procés s’encalla? Mal aniríem. Ens cal preguntar-nos si els votants convergents s’han fet independentistes perquè Mas se n’ha fet o bé si Mas s’ha fet independentista alhora que se’n feien els qui encara no n’eren d’entre els seus votants. I no ens cal témer tant, per cert, ni unes noves eleccions ni un autèntic referèndum: en primer lloc perquè la massa independentista no té per què decréixer, i en segon lloc perquè, si fos així, si la consistència de la massa independentista fos tan voluble i tan poc sòlida, ens convindria prou de saber-ho. De moment, en tot cas, podem intentar avançar i bastir els fonaments de la nova república, conscients que en aquest tràngol el vot de la nostra vida exigirà potser les renúncies de la nostra vida. Que cadascú hi posi de la seva part: que Mas renunciï a la presidència i accepti de ser conseller; que la Cup accepti de limitar els acords a la gestió de la transició i a la definició del pla d’emergència social, però cedeixi a CDC i ERC la configuració del consell executiu i l’execució de les polítiques de govern; que Junts pel Sí accepti de proposar com a candidat a president un dels independents que encapçalaven les seves llistes (Josep Maria Forné, Germà Bel, Lluís Llach, Muriel Casals…). Perquè, a veure, ¿de debò que el procés quedarà debilitat si, a més de presidir el Parlament la qui havia estat presidenta de l’ANC, esdevé presidenta de la Generalitat la qui havia estat presidenta d’Òmnium, i al mateix temps són consellers els tres màxims representants dels sectors de Junts pel Sí (independents, convergents i republicans)? No en sortiria enfortit, el procés, d’una solució d’aquest estil? Pensem-hi: Muriel Casals, presidenta de la Generalitat; Carme Forcadell, presidenta del Parlament; Neus Munté i Marta Rovira, conselleres en cap, per torns; Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Carles Viver i un representant de la Cup (canviat cada sis mesos), consellers sense cartera, sense responsabilitats executives en el govern, encarregats mancomunadament del procés de transició i de les relacions exteriors. Què més es pot demanar?”
Suscribirse a:
Entradas (Atom)