Finalment, no s'ha produït l'esperat pronunciament de l'actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en favor de la llista de Catalunya Si que es Pot, un gest que alguns havien considerat previsible, car s'interpretava que existia una important homologia entre aquesta candidatura i la de Barcelona en Comú per les darreres eleccions municipals.
I, en efecte, està clar que aquesta era la intenció que animava el disseny de l'actual CSQEP, fins el punt que la seva primera forma va ser presentada amb el segell Catalunya en Comú. La consigna era clara: repetir a nivell de país l'èxit assolit a Barcelona, amb idèntica fórmula d'aglutinar la constel·lació fins aleshores dispersa de moviments socials i formacions d'esquerra post o neocomunista. La societat així ho va entendre i una enquesta publicada el juny d'enguany li prometia a l'encara embrionària coalició 35 escons, disputant la majoria a CiU, tot just acabada de derrotar a Barcelona.
És obvi que les darreres enquestes, que pronostiquen per CSQEP un resultat igual o sols una mica millor per el ja obtingut per ICV, auguren una frustració total d'aquelles perspectives. Què és el que ha fallat en aquell pla que estava tan convençut que podia arrabassar la Generalitat a la dreta nacionalista, igual que ho havia fet a l'Ajuntament de Barcelona?
Les raons són moltes i tenen a veure amb canvis importants al panorama politic català als darrers mesos. Si els enumeréssim, sens dubte un d'ells seria el que CSQEP no és, ni de lluny, Bcomú. El primer decencís per la iniciativa va ser l'abandonament del projecte de Procés Constituent, que implicava renunciar al que sens dubte hagués estat el candidat ideal, equivalent en bona mesura a Ada Colau pel que fa a projecció pública: n'Arcadi Oliveras. Després va venir tot el goteig d'evidències que CSQEP havia nascut com una manera de salvar del naufragi a una ICV que, amb la seva trajectoria formant part de governs neolliberals a nivell nacional i local, feia dubtosa la sinceritat de la seva vocació anticapitalista.
Ada Colau no s'ha pronunciat directament sobre quin serà el seu vot el proper diumenge, però hi ha pistes que en donen una idea. Pensem en el manifest que va fer-se públic fa un dies, sota el títol Més enllà del 27S (http://ruptura27s.cat/), en el que s'urgeix a que el resultat de les properes eleccions impliqui una ruptura radical amb l'actual regim no sols polític, sinó també social, és a dir amb la manera com es distribueix el poder i la riquesa, seguint un model de societat que comparteixen totes les dretes, les d'aquí i les d'allà. Hi ha motius per pensar que una victòria de Junts per Sí no impliqui altra cosa que un canvi de banderes, però no de la vida, que és allò a que l'esquerra ha d'aspirar en tot moment.
No s'ha reparat en quins són els signants d'aquest manifest. Entre ells està gent de Procés Constituent, entre ells impulsors inicials com Vicenç Navarro, Teresa Forcadas o Arcadi Oliveras, i també es poden reconèixer militants tant de Comunistes de Catalunya —avui dins d'EUiA— com de Podem. El seu referent és explícit: projectes municipalistes que van reeixir com a resultat d'acords d'unitat popular amb presència de moviments socials, sectors de l'esquerra històrica, Podem i la CUP. El referent d'aquest model és sens dubte Badalona, però hi ha d'altres similars: Ripollet, Cerdanyola, Berga, Castellar, Sabadell, Terrassa, Rubí. Alguns van obtenir representació; d'altres, avui governen.
Tampoc s'ha destacat com mereixia altres presències ben significatives entre els impulsors del manifest: Jaume Asens, Gala Pin i Gerardo Pisarello, és a dir les tres persones més properes a Ada Colau i les que estan compartint amb ella l'administració de Barcelona. Una d'elles, Gala, ja ha declarar que votarà CUP. No crec que es pugui dubtar que el pensament polític de l'alcaldessa haurà de ser, en aquests moments, si més no similar al d'aquells que la van acompanyar un dia a la lluita al carrer i l'acompanyen avui al govern.
I per qui acaba demanant el vot aquest manifest? Doncs indistintament per Catalunya Si Que Es Pot..., o per la CUP, forces que els i les signants consideren que poden assumir l'impuls transformador de la societat i que es voldria veure reunides en el govern o l'oposició de la futura República Catalana, com ho estan en un bon nombre de pobles i ciutats del país.
Per tant és raonable imaginar-se que en aquests moments Ada Colau té el mateix dilema que els seus companys de govern municipal i no sap si votar CSQEP o CUP. O no, o igual ja s'ha decidit. Alguns amics seus ja ho hem fet.
Manuel Delgado.
sábado, 26 de septiembre de 2015
Tots els sís de la campanya.
Avui s'acaba la campanya electoral. De fet, m'atreviria a dir que és una sort.! Si no fos així, potser ens mancarien adjectius al diccionari per qualificar-la. La campanya ha estat intensa, previsible, amb contrastos, trufada de moltes visites de líders espanyols, tensa i desesperada, il·lusionant, amb punts de surrealisme i fins i tot de ridícul, massiva per a uns i minsa per a altres, innovadora (amb un gat xinès invitat), amb força mentides, amb cartes fraudulentes, amb vistes cap al futur i amb moltes mirades a Europa, entre d'altres moltes coses. Si m'ho permeten, també els diré que utilitzant un símil olfactiu, per una servidora la campanya ha tingut dues olors: l'olor de nou —aquella tan meravellosa de quan obres un llibre— jove i renovadora i aquella olor rància i obsoleta, semblant a l'olor de la naftalina, dels armaris de les cases antigues. En resum, i malgrat els matisos que cadascú hi pugui veure, la campanya ha estat clarificadora perquè tothom ha hagut de destapar les cartes. Tan és així que, passi el que passi el dia 27, mai més res no serà igual. I per què no serà igual? Doncs perquè la campanya ha obert portes que no es tancaran. Els ho resumeixo en sis afirmacions.
Primer sí. Les eleccions de diumenge són formalment autonòmiques però simbòlicament plebiscitàries i realment definitives. El to de tots els partits, el fet que s'hagi posat tota la carn a la graella, l'ús de la política de la por i la sortida de l'armari de tots els poders fàctics de l'Estat com a instrument per anar en contra de la voluntat del poble han demostrat que som davant d'una comtessa electoral que marcarà el nostre futur i que no té res a veure amb unes eleccions habituals.
Segon sí. Amb l'Estat espanyol no hi ha res a fer perquè no hi ha ni possibilitat de diàleg, ni els partits espanyols no cap intenció de negociar res. Ni el PP ni el PSOE no estan disposats a acceptar un referèndum. Del primer, ja ho sabíem del cert. Del segon, ho vàrem saber dimecres quan Pedro Sánchez va afirmar-ho sense manies (fins i tot contradient el seu candidat, Miquel Iceta). Així doncs, és clar que no existeix cap via per pactar res al Congreso de los Diputados. Els de la tercera via (siguin socialistes o democratacristians) faran bé d'entendre que tant el PP com el PSOE no tenen cap intenció de facilitar un canvi i que qualsevol porta a un referèndum ha estat tancada. El vell lema "una, grande i libre" és més vigent que mai.
Tercer sí. L'independentisme il·lusiona i l'unionisme deprimeix. M'explicaré. Tinc la impressió que l'unionisme ha arribat tard i malament i aquest fet li ha fet cometre errors que en campanya es paguen cars. Les mentides, els desmentiments, les maniobres i el to crispat no han estat bons aliats dels unionistes, sobretot perquè han estat tan barroers i exagerats que han ratllat el ridícul. En canvi, els independentistes han trobat molt millor el to, han sabut vendre un projecte nou, que il·lusiona, que omple places i que mira cap endavant.
Quart sí. El resultat serà observat i escoltat arreu del món. La nostra és una reivindicació democràtica que ha tingut molts altaveus. Durant els darrers anys, les mobilitzacions catalanes s'han seguit amb interès i s'han analitzat als principals centres de poder del món, tant els polítics com dels mitjans de comunicació. Aquest interès ha crescut amb els anys i per tant tot fa pensar que diumenge hi haurà molts focus posats sobre el resultat de les eleccions catalanes.
Cinquè sí. El 27 ens ho juguem tot. Precisament perquè el món ens estarà mirant afirmo que el 27 és molt important. Tot sembla indicar que la victòria del sí serà gran. Ara el que està en joc és veure si es confirma el que indiquen les enquestes que ja no es poden publicar, les quals mostren que la política de la por no triomfa, que Junts pel Sí és a tocar de la majoria absoluta i que la CUP podria fer un resultat que acostés les forces independentistes als 78 o 80 diputats. Aquest seria, sense dubte, un resultat espectacular perquè donaria la possibilitat de guanyar en escons (el que necessitem) i en vots (el que desitgem perquè el resultat sigui indiscutible!). Així doncs, i malgrat tot sembli fet, no podem deixar que ningú es quedi a casa i convé fer que l'èxit anunciat sigui una realitat palpable, real i innegable. Si això es produeix, l'Estat espanyol es trobarà amb una situació molt més complicada que la d'ara. Les urnes hauran parlat i en democràcia això és el que val.
Sisè sí. Votaré sí, cosa que no crec que estranyi a ningú. I votaré Junts pel Sí perquè crec que aquesta agrupació transversal de partits polítics (CDC, ERC, Demòcrates per Catalunya i Més, Moviment d'esquerres) i societat civil provinents de diferents àmbits ideològics i encapçalada per l'amic Raül Romeva respon molt bé als anhels dels qui hem reivindicat durant molts anys el dret de decidir, el dret d'existir com a país, el s drets socials de les persones que hi viuen, la voluntat europeista i l'anhel de ser lliures. No els puc dir que ho faré pels meus fills perquè no en tinc. Ho faré pels fills dels meus amics i per tota la gent que m'ha precedit i per les persones que m'estimo i també pels que han treballat —alguns des de la CUP— de manera gairebé obsessiva per la independència, pel benestar de la ciutadania catalana i pel futur.
En fi, acabada la campanya, només cal constatar que diumenge serà un dia llarg però que amb una mica de sort el podrem acabar amb els nostres desitjos satisfets. I llavors, podrem dir que hem passat una altra pantalla i que a partir del 28-S començarà una nova etapa del procés que ens durà a la construcció definitiva d'un país que, malgrat que és petit, pugui viure amb plenitud.
Monica Sabata.
Primer sí. Les eleccions de diumenge són formalment autonòmiques però simbòlicament plebiscitàries i realment definitives. El to de tots els partits, el fet que s'hagi posat tota la carn a la graella, l'ús de la política de la por i la sortida de l'armari de tots els poders fàctics de l'Estat com a instrument per anar en contra de la voluntat del poble han demostrat que som davant d'una comtessa electoral que marcarà el nostre futur i que no té res a veure amb unes eleccions habituals.
Segon sí. Amb l'Estat espanyol no hi ha res a fer perquè no hi ha ni possibilitat de diàleg, ni els partits espanyols no cap intenció de negociar res. Ni el PP ni el PSOE no estan disposats a acceptar un referèndum. Del primer, ja ho sabíem del cert. Del segon, ho vàrem saber dimecres quan Pedro Sánchez va afirmar-ho sense manies (fins i tot contradient el seu candidat, Miquel Iceta). Així doncs, és clar que no existeix cap via per pactar res al Congreso de los Diputados. Els de la tercera via (siguin socialistes o democratacristians) faran bé d'entendre que tant el PP com el PSOE no tenen cap intenció de facilitar un canvi i que qualsevol porta a un referèndum ha estat tancada. El vell lema "una, grande i libre" és més vigent que mai.
Tercer sí. L'independentisme il·lusiona i l'unionisme deprimeix. M'explicaré. Tinc la impressió que l'unionisme ha arribat tard i malament i aquest fet li ha fet cometre errors que en campanya es paguen cars. Les mentides, els desmentiments, les maniobres i el to crispat no han estat bons aliats dels unionistes, sobretot perquè han estat tan barroers i exagerats que han ratllat el ridícul. En canvi, els independentistes han trobat molt millor el to, han sabut vendre un projecte nou, que il·lusiona, que omple places i que mira cap endavant.
Quart sí. El resultat serà observat i escoltat arreu del món. La nostra és una reivindicació democràtica que ha tingut molts altaveus. Durant els darrers anys, les mobilitzacions catalanes s'han seguit amb interès i s'han analitzat als principals centres de poder del món, tant els polítics com dels mitjans de comunicació. Aquest interès ha crescut amb els anys i per tant tot fa pensar que diumenge hi haurà molts focus posats sobre el resultat de les eleccions catalanes.
Cinquè sí. El 27 ens ho juguem tot. Precisament perquè el món ens estarà mirant afirmo que el 27 és molt important. Tot sembla indicar que la victòria del sí serà gran. Ara el que està en joc és veure si es confirma el que indiquen les enquestes que ja no es poden publicar, les quals mostren que la política de la por no triomfa, que Junts pel Sí és a tocar de la majoria absoluta i que la CUP podria fer un resultat que acostés les forces independentistes als 78 o 80 diputats. Aquest seria, sense dubte, un resultat espectacular perquè donaria la possibilitat de guanyar en escons (el que necessitem) i en vots (el que desitgem perquè el resultat sigui indiscutible!). Així doncs, i malgrat tot sembli fet, no podem deixar que ningú es quedi a casa i convé fer que l'èxit anunciat sigui una realitat palpable, real i innegable. Si això es produeix, l'Estat espanyol es trobarà amb una situació molt més complicada que la d'ara. Les urnes hauran parlat i en democràcia això és el que val.
Sisè sí. Votaré sí, cosa que no crec que estranyi a ningú. I votaré Junts pel Sí perquè crec que aquesta agrupació transversal de partits polítics (CDC, ERC, Demòcrates per Catalunya i Més, Moviment d'esquerres) i societat civil provinents de diferents àmbits ideològics i encapçalada per l'amic Raül Romeva respon molt bé als anhels dels qui hem reivindicat durant molts anys el dret de decidir, el dret d'existir com a país, el s drets socials de les persones que hi viuen, la voluntat europeista i l'anhel de ser lliures. No els puc dir que ho faré pels meus fills perquè no en tinc. Ho faré pels fills dels meus amics i per tota la gent que m'ha precedit i per les persones que m'estimo i també pels que han treballat —alguns des de la CUP— de manera gairebé obsessiva per la independència, pel benestar de la ciutadania catalana i pel futur.
En fi, acabada la campanya, només cal constatar que diumenge serà un dia llarg però que amb una mica de sort el podrem acabar amb els nostres desitjos satisfets. I llavors, podrem dir que hem passat una altra pantalla i que a partir del 28-S començarà una nova etapa del procés que ens durà a la construcció definitiva d'un país que, malgrat que és petit, pugui viure amb plenitud.
Monica Sabata.
Lliçons d'Escòcia.
El món ha viscut aquests dies molt pendent d'allò que comenten dues dones que ocupen posicions de poder. En efecte, Chistine Lagarde, Gerent del Fons Monetari Internacional i, sobretot, la Sra. Yellen, Governadora de la Reserva Federal dels EUA, no han parat d'avisar-nos de que potser s'acostava el moment de dur a terme una puja del tipus d'interès del dòlar. A l'agost, però, les estadístiques van resultar dissuassòries de qualsevol decisió en aquesta línia i les possibilitats d'adoptar un canvi d'orientació més aviat s'han vist frenades per l'evolució negativa de les economies dels països emergents i, sobretot, la patacada de la borsa de Shanghai el dilluns negre de les grans pèrdues que mes aviat indiquen que la Reserva Federal ajornarà la puja que semblava imminent. De moment, doncs, es dibuixa un panorama mundial que sembla indicar una actitud nova, menys propensa al si l'encerto, l'endevino i més inclinada a pensar en un horitzó d'espera més llarga. De fet, ara constatem que l'economia globalitzada es veu més afectada per l'evolució de la xinesa quan reclama més creixement i més política monetària de injecció quantitativa.
És, per tant, amb aquest teló de fons que els països i les comunitats es plantegen les seves reivindicacions i tracten de definir el seu lloc en el concert dels estats, les nacions sense estat i les regions que aspiren a perfilar el seu lloc en el concert als diferents pobles que com és el cas de Catalunya. A Escòcia que encara no han superat la prova d'un referèndum suficientment reeixit. El prestigiós analista Martin Wolf s'hi ha referit en termes que poden resultar d'interès aquí entre nosaltres. D'entrada, es mostra satisfet de com ha resolt la situació el govern britànic tot i que la votació va ser prou igualada per a deixar al tema com una qüestió que segueix oberta. Són, per tant, moments per a tenir el cap fred especialment per part d'Anglaterra atès que el nacionalisme escocès és una amenaça al nacionalisme anglès que no ha de mantenir un equilibri amb una part que pot ser dominada, però no dominadora. Es raonable concedir a Escòcia un grau elevat d'autogovern. Tanmateix això no tindria gran importància si Anglaterra i Escòcia votessin als mateixos partits, però com que no era el cas, va esdevenir necessària l'existència d'un parlament escocès. Com a reacció, els anglesos han exigit vots anglesos a l'hora de decidir sobre temes anglesos. Lògicament, el parlament escocès no hauria de prendre decisions en matèries que no l'afectessin directament. Naturalment, això és una anomalia, però el parlament d'Escòcia ha de poder decidir sobre quatre cinquenes parts de la despesa en serveis públics de salut, educació o justícia. Temes com la defensa i la política exterior no serien plena competència del govern angles elegit i, en canvi un govern escocès si tindria facultats. Vol dir que el vot anglès per a qüestions angleses no podria funcionar. Una alternativa, poc pràctica per d'altres raons, seria un esquema plenament federal. A part que Anglaterra ha estat un país centralitzat des de fa 1.000 anys. A més a més, la capital (Londres) genera el 45% del PIB del país.
Quan el govern de Londres sigui laborista en virtut dels vots d'Escòcia, es produeix l'anomalia i es repetirà la situació del 1950, 1964 i 1974. El que passa, però, és que decidir les qüestions amb els vots dels anglesos també resulta problemàtic de manera que cal explorar alternatives de descentralització. Per tant, si es vol preservar l' unió, l'alternativa serà la descentralització a favor dels governs locals i, en tot cas, s'ha de tenir present que cap partit no pot assolir el poder si no obté a Anglaterra un nombre de vots més alt que el que es pugui aconseguir a cap altra part del Regne Unit, atès que Anglaterra representa el 84% de la població global. Es, per tant, necessari que el govern no ignori allò que volen els anglesos. En canvi, si que es poden ignorar els desitjos dels escocesos.
En definitiva, els anglesos com a grup dominant han de ser capaços d'autolimitar-se precisament perquè són majoria , cal tenir en compte que la simetria formal a més de ser inservible pot conduir a que la unió estigui condemnada al fracàs atès que només pot funcionar si és desigual perquè una genuïna federació només pot constituir-se com a exercici massiu de re enginyer política. Vegin, doncs, com es compara aquesta autolimitació del més fort amb l'abusiva actitud imperialista, de voluntat de domini i d'explotació de la minoria que l'Espanya imperial, exfranquista i amb vocació dominadora i explotadora de l'Espanya que ens ha posat als catalans als peus dels cavalls amb actitud de "vinieron los sarracenos y nos molieron a palos que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos" Ni AENA, ni les autopistes gratuïtes, ni l'AVE, ni les inversions en infraestructures, ni el boicot del corredor de la mediterrània, ni les "peonadas", ni la vulneració de l'esperit estatutari, ni l'atac a la llengua i la identitat nacional de la part minoritària mereixen cap mena de respecte i no s'ajusten a cap model que no sigui el de "l'ordeno i mando" avui vigent en un fals esquema de democràcia que ens reserva com a projecte i a la pràctica dels tribunals i de l'administració central el trist paper de víctimes d'animadversió, de tracte penalitzador o d'hostilitat manifesta encara que el nostre sacrifici tingui aspectes que perjudiquen al conjunt. Vegin, si no, l'ofensiva que s'ha desencadenat a la banca que ara ens amenaça, sense aturar-se per a evitar el perjudici. Compta més el "fuero que no pas el huevo i preval" "l'ordeno y mando" d'aquella Espanya "ayer dominadora que, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora". Quanta raó té, doncs, Martin Wolf en la seva anàlisi de que, sense autolimitació la majoria dominant i abusiva només pot conduir al descontent de les víctimes d'un esquema abusiu i a que no funcioni cap sistema d'unió ni la mínima fórmula de lleialtat i de contribució a un projecte comú, que no sigui un model de prejudici, hostilitat, desigualtat i pèssim model d'absurd domini ineficaç i inservible per a establir un bon funcionament, un minin de cordialitat i de lleial col·laboració per a que l'uniformisme preconcebut no ens acabi fent a tots víctimes de la intransigència que actualment ens ofega. Ves per on a Escòcia ens donen lliçons d'autolimitació i de realisme que permeti un mínim comú denominador que deixi respirar a la minoria. I quina ironia que ara el govern del PP que cedeix la base de Morón per a que la USAF pugui bombardejar millor i a més a prop ique demana a Cameron que es pronuncií contra l'independentisme català amb l'argument de que la successió equivaldria a l'expulsió de la UE, resulta que es planteja via altres referèndum precisament per a que el Regne Unit abandoni la pertinença a una UE de la que ja no fa servir ni la moneda de la zona euro. Quina ironia que hagi de defensar el sistema el primer país que ha expressat el propòsit d'abandonar el barco! I quina pena que a nosaltres se'ns reservi sempre el paper de víctima!
També David Torrance, autor del llibre "Salmond, contra el pronòstics" s'ha referit a la qüestió. Ens recorda que el primer referèndum que es va a proposar a la Gran Bretanya va ser demanat 80 pels radicals que s'oposaven a l'autogovern d'Escòcia. Aquella iniciativa no va prosperar, però després hi ha hagut molts plebiscits que serveixen com a suplents de la falta d'una Constitució pròpiament dita. En això devia pensar David Cameron quan se'n sentia orgullós malgrat que només havia guanyat una batalla i no la guerra i el fet de que deu ser l'únic que pensa que la qüestió escocesa ja està resolta. Tanmateix, a les eleccions posteriors, el partit laborista va desaparèixer del mapa. En els rengles del partit es pensa que hi haurà un altre referèndum i que tornaran a perdre presència. En canvi, el Partit Nacionalista Escocès sap que Purgatori esta, doncs, assegurat. En resum, només la derrota de conservadors i laboristes pot garantir la continuïtat de la unió.
Francesc Sanuy.
És, per tant, amb aquest teló de fons que els països i les comunitats es plantegen les seves reivindicacions i tracten de definir el seu lloc en el concert dels estats, les nacions sense estat i les regions que aspiren a perfilar el seu lloc en el concert als diferents pobles que com és el cas de Catalunya. A Escòcia que encara no han superat la prova d'un referèndum suficientment reeixit. El prestigiós analista Martin Wolf s'hi ha referit en termes que poden resultar d'interès aquí entre nosaltres. D'entrada, es mostra satisfet de com ha resolt la situació el govern britànic tot i que la votació va ser prou igualada per a deixar al tema com una qüestió que segueix oberta. Són, per tant, moments per a tenir el cap fred especialment per part d'Anglaterra atès que el nacionalisme escocès és una amenaça al nacionalisme anglès que no ha de mantenir un equilibri amb una part que pot ser dominada, però no dominadora. Es raonable concedir a Escòcia un grau elevat d'autogovern. Tanmateix això no tindria gran importància si Anglaterra i Escòcia votessin als mateixos partits, però com que no era el cas, va esdevenir necessària l'existència d'un parlament escocès. Com a reacció, els anglesos han exigit vots anglesos a l'hora de decidir sobre temes anglesos. Lògicament, el parlament escocès no hauria de prendre decisions en matèries que no l'afectessin directament. Naturalment, això és una anomalia, però el parlament d'Escòcia ha de poder decidir sobre quatre cinquenes parts de la despesa en serveis públics de salut, educació o justícia. Temes com la defensa i la política exterior no serien plena competència del govern angles elegit i, en canvi un govern escocès si tindria facultats. Vol dir que el vot anglès per a qüestions angleses no podria funcionar. Una alternativa, poc pràctica per d'altres raons, seria un esquema plenament federal. A part que Anglaterra ha estat un país centralitzat des de fa 1.000 anys. A més a més, la capital (Londres) genera el 45% del PIB del país.
Quan el govern de Londres sigui laborista en virtut dels vots d'Escòcia, es produeix l'anomalia i es repetirà la situació del 1950, 1964 i 1974. El que passa, però, és que decidir les qüestions amb els vots dels anglesos també resulta problemàtic de manera que cal explorar alternatives de descentralització. Per tant, si es vol preservar l' unió, l'alternativa serà la descentralització a favor dels governs locals i, en tot cas, s'ha de tenir present que cap partit no pot assolir el poder si no obté a Anglaterra un nombre de vots més alt que el que es pugui aconseguir a cap altra part del Regne Unit, atès que Anglaterra representa el 84% de la població global. Es, per tant, necessari que el govern no ignori allò que volen els anglesos. En canvi, si que es poden ignorar els desitjos dels escocesos.
En definitiva, els anglesos com a grup dominant han de ser capaços d'autolimitar-se precisament perquè són majoria , cal tenir en compte que la simetria formal a més de ser inservible pot conduir a que la unió estigui condemnada al fracàs atès que només pot funcionar si és desigual perquè una genuïna federació només pot constituir-se com a exercici massiu de re enginyer política. Vegin, doncs, com es compara aquesta autolimitació del més fort amb l'abusiva actitud imperialista, de voluntat de domini i d'explotació de la minoria que l'Espanya imperial, exfranquista i amb vocació dominadora i explotadora de l'Espanya que ens ha posat als catalans als peus dels cavalls amb actitud de "vinieron los sarracenos y nos molieron a palos que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos" Ni AENA, ni les autopistes gratuïtes, ni l'AVE, ni les inversions en infraestructures, ni el boicot del corredor de la mediterrània, ni les "peonadas", ni la vulneració de l'esperit estatutari, ni l'atac a la llengua i la identitat nacional de la part minoritària mereixen cap mena de respecte i no s'ajusten a cap model que no sigui el de "l'ordeno i mando" avui vigent en un fals esquema de democràcia que ens reserva com a projecte i a la pràctica dels tribunals i de l'administració central el trist paper de víctimes d'animadversió, de tracte penalitzador o d'hostilitat manifesta encara que el nostre sacrifici tingui aspectes que perjudiquen al conjunt. Vegin, si no, l'ofensiva que s'ha desencadenat a la banca que ara ens amenaça, sense aturar-se per a evitar el perjudici. Compta més el "fuero que no pas el huevo i preval" "l'ordeno y mando" d'aquella Espanya "ayer dominadora que, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora". Quanta raó té, doncs, Martin Wolf en la seva anàlisi de que, sense autolimitació la majoria dominant i abusiva només pot conduir al descontent de les víctimes d'un esquema abusiu i a que no funcioni cap sistema d'unió ni la mínima fórmula de lleialtat i de contribució a un projecte comú, que no sigui un model de prejudici, hostilitat, desigualtat i pèssim model d'absurd domini ineficaç i inservible per a establir un bon funcionament, un minin de cordialitat i de lleial col·laboració per a que l'uniformisme preconcebut no ens acabi fent a tots víctimes de la intransigència que actualment ens ofega. Ves per on a Escòcia ens donen lliçons d'autolimitació i de realisme que permeti un mínim comú denominador que deixi respirar a la minoria. I quina ironia que ara el govern del PP que cedeix la base de Morón per a que la USAF pugui bombardejar millor i a més a prop ique demana a Cameron que es pronuncií contra l'independentisme català amb l'argument de que la successió equivaldria a l'expulsió de la UE, resulta que es planteja via altres referèndum precisament per a que el Regne Unit abandoni la pertinença a una UE de la que ja no fa servir ni la moneda de la zona euro. Quina ironia que hagi de defensar el sistema el primer país que ha expressat el propòsit d'abandonar el barco! I quina pena que a nosaltres se'ns reservi sempre el paper de víctima!
També David Torrance, autor del llibre "Salmond, contra el pronòstics" s'ha referit a la qüestió. Ens recorda que el primer referèndum que es va a proposar a la Gran Bretanya va ser demanat 80 pels radicals que s'oposaven a l'autogovern d'Escòcia. Aquella iniciativa no va prosperar, però després hi ha hagut molts plebiscits que serveixen com a suplents de la falta d'una Constitució pròpiament dita. En això devia pensar David Cameron quan se'n sentia orgullós malgrat que només havia guanyat una batalla i no la guerra i el fet de que deu ser l'únic que pensa que la qüestió escocesa ja està resolta. Tanmateix, a les eleccions posteriors, el partit laborista va desaparèixer del mapa. En els rengles del partit es pensa que hi haurà un altre referèndum i que tornaran a perdre presència. En canvi, el Partit Nacionalista Escocès sap que Purgatori esta, doncs, assegurat. En resum, només la derrota de conservadors i laboristes pot garantir la continuïtat de la unió.
Francesc Sanuy.
domingo, 13 de septiembre de 2015
"Mira Pablo, en el temps que portes en política has canviat d'opinió unes quantes vegades.
El president de Súmate i número 6 de la llista de Junts pel Sí, Eduardo Reyes, ha donat un toc d'atenció al líder de Podemos, Pablo Iglesias. Reyes va publicar al seu Facebook una carta dirigida a Iglesias, en referència a les seves declaracions sobre els andalusos: "Anava a començar aquesta carta dient: 'Benvolgut Pablo Iglesias', però no! Vostè no es mereix aquest tracte perquè per molt d'hora que es llevi no és un senyor", comença la missiva. I continua Reyes: "Mira Pablo, en el temps que portes en política has canviat d'opinió unes quantes vegades. A mi, personalment, em vas dir que l'assumpte de la independència de Catalunya era 'única i exclusivament tema dels catalans'. Clar, llavors encara no existia Podemos i ho veies tot amb altres ulls (desinteressats)".
El president de Súmate segueix, recordant: " Més endavant, quan van descobrir que eres algú que movia masses i podies treure-li suc al tema, va aparèixer allò d'acabar amb la casta. Aquest era tot el teu discurs. Tot per a tu era casta, tot i tots menys aquells que et recolzaven. Va ser llavors quan vas començar a anar en contra dels catalans, en contra, si era necessari, del dret a decidir. Perquè tu no aspires a una butaca, aspires a una mica més que això, aspires a un palau que es diu Moncloa".
A més, l'avisa que no arriba al nivell de l'expresident espanyol socialista Felipe González: "Tu no arribes a aquest nivell, perquè se't veu el llautó, o millor dit, la cua. Encara recordo l'entrevista que et va fer la Mónica Terribas, en la qual et va preguntar pel corredor del Mediterrani i no tenies ni idea de què et parlava. De veritat et creus legitimat per donar-nos lliçons? Véns aquí, a un país en el qual el 70% de la seva societat té orígens fora de Catalunya per parlar-nos d'etnicismes?"
En aquest sentit, Reyes l'adverteix que "aquests fills d'andalusos als quals et refereixes dient que hauríem d'anar a votar per apartar Mas i Rajoy, no t'aplanaran el camí del palau on tu vols anar a viure. Aquests fills d'andalusos, extremenys, gallecs i de tot arreu d'Espanya, ens sentim tan espanyols i tan catalans com els nascuts aquí i votarem independència, encara que no vulguis. Ens considerem d'aquí i el que volem no és desfer-nos de ningú, el que volem és construir un país nou pel poble i per al poble".
Continua el president de Súmate amb contundència: "Ets com el PP i el PSOE, no t'enganyis perquè saps que, ni el tu, ni ningú sense dos terços de les dues càmeres podrà canviar la Constitució. O has pensat per un moment que tindràs una majoria mai aconseguida? Si penses així, dues coses: 'o ets un pobre il·lús' o penses seguir enganyant a la gent amb falses esperances de canviar Espanya". I conclou: "Deixa que els catalans decidim per nosaltres una cosa tan democràtic com votar el nostre futur polític, perquè catalans som també aquests fills d'andalusos, extremenys, gallecs i de tot arreu d'Espanya que hem plantat les nostres arrels en aquesta terra que ens va donar oportunitats. Tal com vas contestar al meu correu, el tema de Catalunya és exclusivament dels catalans"
El president de Súmate segueix, recordant: " Més endavant, quan van descobrir que eres algú que movia masses i podies treure-li suc al tema, va aparèixer allò d'acabar amb la casta. Aquest era tot el teu discurs. Tot per a tu era casta, tot i tots menys aquells que et recolzaven. Va ser llavors quan vas començar a anar en contra dels catalans, en contra, si era necessari, del dret a decidir. Perquè tu no aspires a una butaca, aspires a una mica més que això, aspires a un palau que es diu Moncloa".
A més, l'avisa que no arriba al nivell de l'expresident espanyol socialista Felipe González: "Tu no arribes a aquest nivell, perquè se't veu el llautó, o millor dit, la cua. Encara recordo l'entrevista que et va fer la Mónica Terribas, en la qual et va preguntar pel corredor del Mediterrani i no tenies ni idea de què et parlava. De veritat et creus legitimat per donar-nos lliçons? Véns aquí, a un país en el qual el 70% de la seva societat té orígens fora de Catalunya per parlar-nos d'etnicismes?"
En aquest sentit, Reyes l'adverteix que "aquests fills d'andalusos als quals et refereixes dient que hauríem d'anar a votar per apartar Mas i Rajoy, no t'aplanaran el camí del palau on tu vols anar a viure. Aquests fills d'andalusos, extremenys, gallecs i de tot arreu d'Espanya, ens sentim tan espanyols i tan catalans com els nascuts aquí i votarem independència, encara que no vulguis. Ens considerem d'aquí i el que volem no és desfer-nos de ningú, el que volem és construir un país nou pel poble i per al poble".
Continua el president de Súmate amb contundència: "Ets com el PP i el PSOE, no t'enganyis perquè saps que, ni el tu, ni ningú sense dos terços de les dues càmeres podrà canviar la Constitució. O has pensat per un moment que tindràs una majoria mai aconseguida? Si penses així, dues coses: 'o ets un pobre il·lús' o penses seguir enganyant a la gent amb falses esperances de canviar Espanya". I conclou: "Deixa que els catalans decidim per nosaltres una cosa tan democràtic com votar el nostre futur polític, perquè catalans som també aquests fills d'andalusos, extremenys, gallecs i de tot arreu d'Espanya que hem plantat les nostres arrels en aquesta terra que ens va donar oportunitats. Tal com vas contestar al meu correu, el tema de Catalunya és exclusivament dels catalans"
sábado, 12 de septiembre de 2015
La miopia del Govern espanyol i la "visió" del Presidents Mas.
El moviment independentista segueix recelant d'Artur Mas. Si des del Govern del PP Mas és l'únic culpable del procés, els socis d'Esquerra Republicana, i les entitats sobiranistes en el seu conjunt, creuen que Mas oferirà una oportunitat a l'Estat per arribar a un acord.
La paradoxa és que tots tenen una mica de raó. Sense Mas, l'independentisme mai hauria arribat tan lluny a Catalunya. Però amb ell al capdavant, els sectors més moderats consideren que tenen una garantia perquè les coses no se surtin de mare.
La campanya electoral es va iniciar aquest divendres, amb la Diada --perquè així ho va decidir Mas-- i amb una nova exhibició independentista, aquesta vegada a l'avinguda Meridiana de Barcelona, que recorre barris obrers i poc inclinats, a priori, al projecte de la candidatura Junts pel Si, en la qual figura el president de número quatre.
Orgull mundial
La manifestació va representar un nou èxit, encara que s'havia donat per amortitzada, perquè el bloc independentista està molt motivat, i, per quart any consecutiu, ha demostrat el seu poder.
Amb aquesta victòria al carrer, "que influeix, però on es decideix és a les urnes", com va assegurar Mas en un missatge institucional al final del dia, el cap de l'executiu català va voler que el Govern del PP reflexionés de nou. Després de dures paraules, per "la seva miopia, des de l'orgull imperial", Mas va reclamar el "dret a ser escoltats", amb la proposta de que "si és necessari canviar una llei, la canviem entre tots", en una vetllada al·lusió a la reforma de la Constitució.
Ara bé, fins a aquest punt va arribar Mas. No més lluny. Perquè a continuació va defensar el seu dret, si obté una victòria electoral, per majoria absoluta, a "implementar el mandat democràtic que ens hem donat".
Què pot esperar el PP i el PSOE?
Què vol dir? Què poden esperar els dos grans partits d'àmbit estatal? El PP segueix veient el procés com un projecte d'Artur Mas, però, en funció dels resultats, Mas ja no podrà pilotar-ho. Si Junts pel Si no té la majoria absoluta, i depèn de quatre o cinc, o els vuit diputats que les enquestes li atorguen a la CUP, tot pot canviar de la nit al dia.
I es pot accelerar una declaració d'independència, o la ruptura interna de la tota la coalició.
Per això, Mas segueix jugant les seves cartes. Encara ell és la garantia de conduir un procés amb ordre, amb la idea d'aconseguir un gran acord entre Catalunya i Espanya, com apuntava a Economia Digital el president de Caixabank, Isidro Fainé. Ho va constatar aquest divendres, després d'una enorme manifestació en la Diada, i ho va fer la passada setmana en un acte amb empresaris en la Cambra de Comerç.
Un viatge des de 2012
Només Junts pel Si, és a dir, només ell, com a interlocutor encara reconegut dels sectors econòmics i polítics de l'Estat, podria forçar un canvi en la relació de Catalunya amb Espanya, que no hauria de passar per una ruptura traumàtica.
La campanya ha començat, però Mas obre de nou la mà, conscient del suport que aquest divendres va tenir als carrers, i amb el desig declarat que les urnes avalin el viatge que va iniciar al 2012. S'ho juga tot, amb un alt risc, ja no només per a ell, sinó per al conjunt de Catalunya, bloquejada, i sense govern. Com ell admet, "encara estic viu".
La paradoxa és que tots tenen una mica de raó. Sense Mas, l'independentisme mai hauria arribat tan lluny a Catalunya. Però amb ell al capdavant, els sectors més moderats consideren que tenen una garantia perquè les coses no se surtin de mare.
La campanya electoral es va iniciar aquest divendres, amb la Diada --perquè així ho va decidir Mas-- i amb una nova exhibició independentista, aquesta vegada a l'avinguda Meridiana de Barcelona, que recorre barris obrers i poc inclinats, a priori, al projecte de la candidatura Junts pel Si, en la qual figura el president de número quatre.
Orgull mundial
La manifestació va representar un nou èxit, encara que s'havia donat per amortitzada, perquè el bloc independentista està molt motivat, i, per quart any consecutiu, ha demostrat el seu poder.
Amb aquesta victòria al carrer, "que influeix, però on es decideix és a les urnes", com va assegurar Mas en un missatge institucional al final del dia, el cap de l'executiu català va voler que el Govern del PP reflexionés de nou. Després de dures paraules, per "la seva miopia, des de l'orgull imperial", Mas va reclamar el "dret a ser escoltats", amb la proposta de que "si és necessari canviar una llei, la canviem entre tots", en una vetllada al·lusió a la reforma de la Constitució.
Ara bé, fins a aquest punt va arribar Mas. No més lluny. Perquè a continuació va defensar el seu dret, si obté una victòria electoral, per majoria absoluta, a "implementar el mandat democràtic que ens hem donat".
Què pot esperar el PP i el PSOE?
Què vol dir? Què poden esperar els dos grans partits d'àmbit estatal? El PP segueix veient el procés com un projecte d'Artur Mas, però, en funció dels resultats, Mas ja no podrà pilotar-ho. Si Junts pel Si no té la majoria absoluta, i depèn de quatre o cinc, o els vuit diputats que les enquestes li atorguen a la CUP, tot pot canviar de la nit al dia.
I es pot accelerar una declaració d'independència, o la ruptura interna de la tota la coalició.
Per això, Mas segueix jugant les seves cartes. Encara ell és la garantia de conduir un procés amb ordre, amb la idea d'aconseguir un gran acord entre Catalunya i Espanya, com apuntava a Economia Digital el president de Caixabank, Isidro Fainé. Ho va constatar aquest divendres, després d'una enorme manifestació en la Diada, i ho va fer la passada setmana en un acte amb empresaris en la Cambra de Comerç.
Un viatge des de 2012
Només Junts pel Si, és a dir, només ell, com a interlocutor encara reconegut dels sectors econòmics i polítics de l'Estat, podria forçar un canvi en la relació de Catalunya amb Espanya, que no hauria de passar per una ruptura traumàtica.
La campanya ha començat, però Mas obre de nou la mà, conscient del suport que aquest divendres va tenir als carrers, i amb el desig declarat que les urnes avalin el viatge que va iniciar al 2012. S'ho juga tot, amb un alt risc, ja no només per a ell, sinó per al conjunt de Catalunya, bloquejada, i sense govern. Com ell admet, "encara estic viu".
La revolució dels somriures.
Estava cantat que la manifestació de la "Diada" seria un èxit. El nivell de mobilització del soberanisme és molt alt. Les amenaces del govern espanyol o de la gran patronal, sempre vinculada a personatges amb cognoms molt coneguts en altres temps, no serveixen de res. Al contrari. Sembla mentida que encara no s'hagin adonat d'això els prescriptors intel·lectuals de l'unionisme.
Com ja va ocórrer amb la mobilització de l'any passat i amb la de l'anterior i amb l'anterior de l'anterior, aquesta nova manifestació ha estat una demostració multitudinària de color i alegria. El blanc de les samarretes, amb el qual es volia destacar la puresa de la reivindicació independentista, combinat amb el multicromatisme dels punters, triats per ressaltar tots i cadascun dels aspectes que ha de tenir en compte el nou Estat, proporcionen a l'espectador una sensació de benestar natural.
A diferència d'altres anys, la manifestació d'avui era directament independentista. La fase del "dret a decidir", aquest eufemisme de l'autodeterminació que va triomfar per la seva claredat, ja està superada. Els manifestants donen per fet que aquest dret el van a exercir, encara que sigui anòmalament, el 27S. Si al matí següent de les eleccions la candidatura de Junts pel Sí obté 40 o 45 diputats més que la segona opció, la victòria de l'independentisme estarà clara i serà imparable. Si a aquests 40 o 45 diputats de diferència se li afegeixen, a més, els diputats de la CUP, la distància respecte del segon partit, que previsiblement serà C's, podria arribar a ser de 50 a 55 diputats.
El problema dels unionistes és que ni estan units ni poden estar-ho, perquè el que té en ment C's per solucionar aquest conflicte només l'hi ho "compra" el seu aliat natural, el PP, ja que el PSC encara es manté ferm en la seva defensa del federalisme uniformista. Els de CSQEP estan dividits i no saben el que volen. Els de Pablo Iglesias van llançats amb el seu neolerrouxisme atroç i els de EUiA, en canvi, es deixen veure en actes, com el que va convocar a les esquerres per la independència a la plaça del Rei el passat dia 10, junt amb Pernando Barrena, amb els qui estan aliats. El tinent d'Alcalde barceloní Gerardo Pisarello estava avui al capdavant de la manifestació mentre que l'alcaldessa Ada Colau havia d'estar prenent el te a casa seva. Coses de la "nova" política.
El soberanisme està en forma. Li va costar aparcar les reticències entre els partits, perquè la politiqueria és el gran mal actual a tot el món, però ha quedat demostrat que l'entusiasme i la perseverança de la gent ho pot tot. Aquesta és una de les revolucions més peculiars dels últims temps. Existeix, és clar, confrontació política i guerra bruta, ja s'ha vist, i també s'ha constatat el mal humor dels unionistes i del seu gran aliat, l'Estat, però els sobiranistes s'oposen a això amb la il·lusió. L'esperança de que triomfaran. Només així s'explica l'explosió de somriures que es podia sentir a l'avinguda de la Meridiana, les coordenades de la qual coincideixen amb el meridià de París i Dunkerque, i que va ser ideada per Ildefons Cerdà com la segona avinguda d'accés a la ciutat. L'altra, l'avinguda Diagonal, els sobiranistes ja la van omplir de somriures l'any passat amb la mateixa força.
Agustí Colomines.
Com ja va ocórrer amb la mobilització de l'any passat i amb la de l'anterior i amb l'anterior de l'anterior, aquesta nova manifestació ha estat una demostració multitudinària de color i alegria. El blanc de les samarretes, amb el qual es volia destacar la puresa de la reivindicació independentista, combinat amb el multicromatisme dels punters, triats per ressaltar tots i cadascun dels aspectes que ha de tenir en compte el nou Estat, proporcionen a l'espectador una sensació de benestar natural.
A diferència d'altres anys, la manifestació d'avui era directament independentista. La fase del "dret a decidir", aquest eufemisme de l'autodeterminació que va triomfar per la seva claredat, ja està superada. Els manifestants donen per fet que aquest dret el van a exercir, encara que sigui anòmalament, el 27S. Si al matí següent de les eleccions la candidatura de Junts pel Sí obté 40 o 45 diputats més que la segona opció, la victòria de l'independentisme estarà clara i serà imparable. Si a aquests 40 o 45 diputats de diferència se li afegeixen, a més, els diputats de la CUP, la distància respecte del segon partit, que previsiblement serà C's, podria arribar a ser de 50 a 55 diputats.
El problema dels unionistes és que ni estan units ni poden estar-ho, perquè el que té en ment C's per solucionar aquest conflicte només l'hi ho "compra" el seu aliat natural, el PP, ja que el PSC encara es manté ferm en la seva defensa del federalisme uniformista. Els de CSQEP estan dividits i no saben el que volen. Els de Pablo Iglesias van llançats amb el seu neolerrouxisme atroç i els de EUiA, en canvi, es deixen veure en actes, com el que va convocar a les esquerres per la independència a la plaça del Rei el passat dia 10, junt amb Pernando Barrena, amb els qui estan aliats. El tinent d'Alcalde barceloní Gerardo Pisarello estava avui al capdavant de la manifestació mentre que l'alcaldessa Ada Colau havia d'estar prenent el te a casa seva. Coses de la "nova" política.
El soberanisme està en forma. Li va costar aparcar les reticències entre els partits, perquè la politiqueria és el gran mal actual a tot el món, però ha quedat demostrat que l'entusiasme i la perseverança de la gent ho pot tot. Aquesta és una de les revolucions més peculiars dels últims temps. Existeix, és clar, confrontació política i guerra bruta, ja s'ha vist, i també s'ha constatat el mal humor dels unionistes i del seu gran aliat, l'Estat, però els sobiranistes s'oposen a això amb la il·lusió. L'esperança de que triomfaran. Només així s'explica l'explosió de somriures que es podia sentir a l'avinguda de la Meridiana, les coordenades de la qual coincideixen amb el meridià de París i Dunkerque, i que va ser ideada per Ildefons Cerdà com la segona avinguda d'accés a la ciutat. L'altra, l'avinguda Diagonal, els sobiranistes ja la van omplir de somriures l'any passat amb la mateixa força.
Agustí Colomines.
sábado, 5 de septiembre de 2015
Ser humà i no morir en l'intent: estàs segur que no tenim cap responsabilitat en les guerres de Palestina, Síria, Iraq, Afganistan, Somàlia, Darfur...? Segur, segur del tot?
Ser humà i no morir en l'intent: et lleves al matí i si tens la sort de tenir una feina que et permeti arribar a final de mes, comences el dia preocupant-te per la situació política del teu país, per la desena crisi de refugiats, a dinar amb l'última del govern espanyol, t'empasses imatges cruixidores dels últims morts en vaixell, i et vas lamentant de la naturalesa humana, et sents culpable i corresponsable d'alguna manera, i al final del dia, si vols rendir l'endemà i conservar la feina, mires de distreure't per poder dormir. Efectivament, les persones volem reconeixement i certa seguretat en les accions que fem. No és tan fàcil com dir que acollim algú a casa i no, no podem abastar de cap manera tot el que passa en el món ara mateix, perquè tampoc cal oblidar que al costat de casa o molt a prop, hi ha un infant maltractat, una noia esclava sexual, i un veí que encara ha d'anar a menjadors socials, tot i tenir una feina, Ja en hi ha prou d'apel·lar a la culpabilitat de la gent. A casa nostra segurament tenim un fill que li costa estudiar, o un familiar malalt, o un amic amb problemes que també volem ajudar. Sabem com és la naturalesa humana, capaç de llençar contra els propis les pitjors armes, per tal de mantenir un poder econòmic o geoestratègic. Doncs organitzem-nos, fem alguna cosa de manera que no ens calgui sentir més culpables, i entenguem que contribuïm, però no de manera fosca, jugant-se els diners del lloguer o no sabent qui et poses a casa. Més transparència en com els nostres governs contribueixen venent armes, quins diners donen els governs, quines polítiques són capaços de fer, etc., perquè demà esclatarà un nou escàndol humà, i demà passat un altre, i els particulars, haurem de decidir, si anar a treballar, o anar a resoldre el món. No, tampoc és just apel·lar a que ja no fem cas, a que si no és notícia ens oblidem… Ja fa massa temps que tenim estudis que demostren que massa preocupació produeix un efecte protector en el cervell humà, que el fa desconnectar. Si apel·lem a la naturalesa humana, fem-ho seriosament, no atacant al sentit de culpa, perquè al llarg de la nostra història, els nostres familiars directes, van ser refugiats, a Europa vam viure la inquisició, i tots sabem que ens hem d'ajudar a nosaltres mateixos començant pels de més a prop i abastant al màxim, sense morir en l'intent.
Tota aquesta gent té dret que Europa l'acolla, pur humanisme. Ara bé, el dret fonamental és que haurien de poder viure als seus països i no haver d'eixir a un exili forçós, com sempre que parla l'esquerra somiatruites, voladora pels núvols no arregla res... pura xerrameca. Quan EEUU i OTAN han intervingut contra dictadors, feixisme islàmic i altres bàrbars... s'han llançat a traure el "no a la guerra" i les cassolades als balcons. El pacifisme acrític i hipòcrita té aquestes conseqüències i ara ens venen els arguments inservibles que no solucionen res.
A Síria només hi ha - hi havia - Palmira, no tenen petroli. Sense petroli, què importen milions de vides? Que alguns d'aquests milions siguin gent culte i molts d'ells parlin un anglès molt millor que el dels nostres, no té més que un detall estadístic. La paradoxa pan-arabica, és que prefereixin Europa abans que cap altre país veí xiïta, sunnita, etc. tots germans musulmans però amb armes russes o americanes.. En fi, Europa continuarà pagant els seus pecats colonials amb una quota de caritat cristiana, però venent armes, negociant en dòlars el petroli i oblidant-se que fa només 70 anys era tan bèstia i sanguinària com ho és ara el Hassad o estat islàmic. L'optimisme és un concepte auto caducat per sobredosi d'hipocresia.
Com és que la bona consciència tant sols s'ocupa del les conseqüències del que organitzen els amos del mon. Com és que no posen el mateix alè en fer quelcom pràctic, real i tangible per evitar les conseqüències de les maldats del món altrament es convivència amb els amos del món. Com és que ara surt a les notícies i en canvi ja fa molts anys que estan destruint aquest països i aquí cap consciència populista ens a advertit del tema, a qui els hi esta fent la feina? Casa meva es casa vostre si es que hi ha casa d'algú. Atureu les guerres. Atureu els bancs. atureu el petroli. Atureu l'urani. atureu les armes .atureu les televisions. atureu les drogues. atureu el poder.
Tota aquesta gent té dret que Europa l'acolla, pur humanisme. Ara bé, el dret fonamental és que haurien de poder viure als seus països i no haver d'eixir a un exili forçós, com sempre que parla l'esquerra somiatruites, voladora pels núvols no arregla res... pura xerrameca. Quan EEUU i OTAN han intervingut contra dictadors, feixisme islàmic i altres bàrbars... s'han llançat a traure el "no a la guerra" i les cassolades als balcons. El pacifisme acrític i hipòcrita té aquestes conseqüències i ara ens venen els arguments inservibles que no solucionen res.
A Síria només hi ha - hi havia - Palmira, no tenen petroli. Sense petroli, què importen milions de vides? Que alguns d'aquests milions siguin gent culte i molts d'ells parlin un anglès molt millor que el dels nostres, no té més que un detall estadístic. La paradoxa pan-arabica, és que prefereixin Europa abans que cap altre país veí xiïta, sunnita, etc. tots germans musulmans però amb armes russes o americanes.. En fi, Europa continuarà pagant els seus pecats colonials amb una quota de caritat cristiana, però venent armes, negociant en dòlars el petroli i oblidant-se que fa només 70 anys era tan bèstia i sanguinària com ho és ara el Hassad o estat islàmic. L'optimisme és un concepte auto caducat per sobredosi d'hipocresia.
Com és que la bona consciència tant sols s'ocupa del les conseqüències del que organitzen els amos del mon. Com és que no posen el mateix alè en fer quelcom pràctic, real i tangible per evitar les conseqüències de les maldats del món altrament es convivència amb els amos del món. Com és que ara surt a les notícies i en canvi ja fa molts anys que estan destruint aquest països i aquí cap consciència populista ens a advertit del tema, a qui els hi esta fent la feina? Casa meva es casa vostre si es que hi ha casa d'algú. Atureu les guerres. Atureu els bancs. atureu el petroli. Atureu l'urani. atureu les armes .atureu les televisions. atureu les drogues. atureu el poder.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)