“Borratxos amb la victòria electoral, afalagats pel mitjans, fets créixer als sondejos, els de Podemos van perdre el món real de vista”
Segons Cotarelo, Podemos va perdre el contacte amb la realitat després de l’èxit en les eleccions europees, èxit que Podemos es va afanyar a extrapolar sense tenir en compte el significat real del resultat, això sumat a l’afalac dels mitjans i les expectatives electorals dels sondejos els va fer “perdre el món real de vista”. Cotarelo recorda que el gener de 2015 Podemos va muntar “un espectacle de marxa sobre Madrid per exhibir el seu poder i consolidar-se” i que el febrer del mateix any un sondeig de Metroscopia els donava un 28% del vot i els situava com a primera força política d'Espanya. però l’alegria va durar poc, ja que les eleccions andaluses de març “van ser un gerro d'aigua freda” i la desgràcia no es va aturar perquè el resultat de Podemos a les municipals i autonòmiques del maig, allà on va concórrer en solitari, va ser mediocre. “Podemos quedava reduït a una funció auxiliar en el millor dels casos, no coincident amb les bravates dels seus caps ni la convicció d'aquests de canviar el país de dalt a baix”, assenyala Cotarelo
“Podemos és un partit nacional espanyol com els altres i veu el món amb ulls espanyols”
Segons Cotarelo, la capacitat d’anàlisi de Podemos és limitada a Espanya, però a Catalunya és inexistent. Podemos, diu Cotarelo, ha cregut que tenir la resposta vàlida per al nacionalisme català i no adverteix que a Catalunya, “l'esquerra espanyola està condemnada al fracàs per sucursalista”. El professor també apunta a les polifonies en la proposta territorial dins del partit i assenyala que la manca d’un discurs propi a Catalunya es deu al fet que “tenir-lo, posaria en perill els vots que espera obtenir en la resta de l'Estat”, i també perquè malgrat la cohort “d'intel·lectuals, professors universitaris, teòrics i doctrinaris d'interminables debats i controvèrsies, no entén el que està succeint al Principat”.
Cotarelo assegura que la incapacitat de Podemos per entendre el que suposa el procés independentista, “mostra a les clares que totes les seves doctrines són clixés”.
El clam de Iglesias que Podemos era la Syriza espanyola li esclata als nassos
El professor recorda aquest clam de Pablo Iglesias de fa pocs mesos i de com es va valdre d’un exemple d’èxit de Syritza –Iglesias i també Herrera i Nuet, recordem-ho-, per presentar-se com la renovació de l’esquerra espanyola amb pretensions de desbancar el PSOE, i ara amb la desfeta claudicació i desfeta de Syritza, a Iglesias i Podemos li pinten bastos.
viernes, 21 de agosto de 2015
Per què volem la Independència?
Si donem un cop d’ull, amb mirada objectiva i sense pors ni prejudicis, a la història recent i no tan recent de Catalunya no ens queda més remei que reconèixer que sempre hem hagut de demanar permís per tot.
La indústria catalana ha tingut i té capacitat per expandir-se però li calen trens i carreteres que s’han de demanar a Madrid. Hi ha èpoques que es tarden anys i panys a concedir-los, d’altres que s’han fet el sord, i encara hi ha hagut moments que s’han construït xarxes viàries que no feien cap servei ni duien enlloc. La indústria, la pagesia i els serveis necessiten mà d’obra qualificada, ben preparada i amb expertesa amb tècniques avançades, però l’acreditació d’aquesta formació s’ha de demanar a Madrid, ja que requereix canvis en els Plans d’estudi i la resposta sempre ha sigut: “El mateix per tot Espanya”. Quan a les empreses o als particulars els cal tenir accés al crèdit, disposar-ne o no només depèn de la voluntat del Banc d’Espanya.
En aquelles temporades que la Generalitat gaudia d’una certa “vidilla“, de poder gestionar directament els impostos, ni parlar-ne. El senyor Montoro de torn sempre hi ha de donar el vistiplau amb l’agreujant que últimament han inventat un sistema molt original, no pagar el deute que l’Estat té amb Catalunya però deixar-li els diners a crèdit per tal de què puguem sobreviure.
Els pactes legals amb l’Estat acostumen a ser paper mullat. Darrerament sempre hi ha el NO per resposta. Podem? No. Estaria bé pactar amb les companyies de serveis algun tracte preferent per a aquelles famílies més vulnerables per tal d’assegurar-los-hi no passar fred a l’hivern. Doncs, d’això ni parlar-ne. Quan el Parlament de Catalunya decideix per majoria aplicar un impost sobre els dipòsits bancaris que permetria millorar les finances catalanes, doncs, d’això tampoc. La negativa no ve dels bancs que en certa manera serien els afectats, no, la negativa ve del Govern de l’Estat Espanyol. Els senyors feudals cobraven els impostos pactats amb els seus vassalls (moltes vegades abusius, val a dir-ho) però, a partir d’aquí, amb la resta podien decidir el que en feien. Avui, tal com està la nostra relació amb Espanya, no estem millor tractats ni més respectats.
La nostra dependència d’Espanya és total i absoluta, amb l’agreujant que aquesta relació pot ser més o menys fluida segons que la correlació de forces polítiques espanyoles necessitin més o menys suport dels diputats catalans a Madrid. El resultat és sempre el mateix: “Senyor Estat, ens deixa? No ens deixa?” La resposta generalment –per no dir sempre– és “NO”.
Per què volem la Independència? Doncs precisament per deixar de ser els escolanets d’uns rectors malhumorats que sempre tenen el no per resposta i alguna estirada d’orelles de propina. Catalunya vol i ha de poder decidir quina mena d’organització administrativa vol configurar per facilitar els tràmits i la relació entre ciutadans i administració. Catalunya vol i ha de poder decidir si vol establir relacions comercials i diplomàtiques amb la Xina o Madagascar. Catalunya vol i ha de poder decidir sense impediments la seva política financera i gestionar la seva política impositiva. Catalunya vol i ha de poder decidir on situa i incentiva l’entremat productiu per tal d’afavorir una bona dispersió territorial, ha de poder decidir si prioritza el transport de mercaderies per tren, per mar o per carretera, ha de poder decidir si es construeix un Tren d’Alta Velocitat de Mollerussa a Pica-moixons o de Barcelona a París i Brussel·les.
Catalunya vol i ha de poder decidir com són les seves escoles, els seus hospitals, com organitza l’atenció primària i les urgències del Sistema de Salut o els horaris comercials, quin ha de ser el model de serveis socials o com ha de ser la seva política de pensions. Catalunya vol i ha de poder decidir com gestiona i quins serveis posa a l’abast per tal que les famílies més vulnerables, sigui quina sigui la causa que ocasioni aquesta vulnerabilitat, per tal que puguin assolir la millor qualitat de vida possible. Catalunya vol la Independència per ser responsable de tot allò que té a veure amb el benestar de la seva gent. Catalunya vol la Independència per establir les relacions internacionals que més li convinguin, sense filtres.
Catalunya vol la Independència per no haver de demanar permís a ningú més que als mateixos catalans.
La indústria catalana ha tingut i té capacitat per expandir-se però li calen trens i carreteres que s’han de demanar a Madrid. Hi ha èpoques que es tarden anys i panys a concedir-los, d’altres que s’han fet el sord, i encara hi ha hagut moments que s’han construït xarxes viàries que no feien cap servei ni duien enlloc. La indústria, la pagesia i els serveis necessiten mà d’obra qualificada, ben preparada i amb expertesa amb tècniques avançades, però l’acreditació d’aquesta formació s’ha de demanar a Madrid, ja que requereix canvis en els Plans d’estudi i la resposta sempre ha sigut: “El mateix per tot Espanya”. Quan a les empreses o als particulars els cal tenir accés al crèdit, disposar-ne o no només depèn de la voluntat del Banc d’Espanya.
En aquelles temporades que la Generalitat gaudia d’una certa “vidilla“, de poder gestionar directament els impostos, ni parlar-ne. El senyor Montoro de torn sempre hi ha de donar el vistiplau amb l’agreujant que últimament han inventat un sistema molt original, no pagar el deute que l’Estat té amb Catalunya però deixar-li els diners a crèdit per tal de què puguem sobreviure.
Els pactes legals amb l’Estat acostumen a ser paper mullat. Darrerament sempre hi ha el NO per resposta. Podem? No. Estaria bé pactar amb les companyies de serveis algun tracte preferent per a aquelles famílies més vulnerables per tal d’assegurar-los-hi no passar fred a l’hivern. Doncs, d’això ni parlar-ne. Quan el Parlament de Catalunya decideix per majoria aplicar un impost sobre els dipòsits bancaris que permetria millorar les finances catalanes, doncs, d’això tampoc. La negativa no ve dels bancs que en certa manera serien els afectats, no, la negativa ve del Govern de l’Estat Espanyol. Els senyors feudals cobraven els impostos pactats amb els seus vassalls (moltes vegades abusius, val a dir-ho) però, a partir d’aquí, amb la resta podien decidir el que en feien. Avui, tal com està la nostra relació amb Espanya, no estem millor tractats ni més respectats.
La nostra dependència d’Espanya és total i absoluta, amb l’agreujant que aquesta relació pot ser més o menys fluida segons que la correlació de forces polítiques espanyoles necessitin més o menys suport dels diputats catalans a Madrid. El resultat és sempre el mateix: “Senyor Estat, ens deixa? No ens deixa?” La resposta generalment –per no dir sempre– és “NO”.
Per què volem la Independència? Doncs precisament per deixar de ser els escolanets d’uns rectors malhumorats que sempre tenen el no per resposta i alguna estirada d’orelles de propina. Catalunya vol i ha de poder decidir quina mena d’organització administrativa vol configurar per facilitar els tràmits i la relació entre ciutadans i administració. Catalunya vol i ha de poder decidir si vol establir relacions comercials i diplomàtiques amb la Xina o Madagascar. Catalunya vol i ha de poder decidir sense impediments la seva política financera i gestionar la seva política impositiva. Catalunya vol i ha de poder decidir on situa i incentiva l’entremat productiu per tal d’afavorir una bona dispersió territorial, ha de poder decidir si prioritza el transport de mercaderies per tren, per mar o per carretera, ha de poder decidir si es construeix un Tren d’Alta Velocitat de Mollerussa a Pica-moixons o de Barcelona a París i Brussel·les.
Catalunya vol i ha de poder decidir com són les seves escoles, els seus hospitals, com organitza l’atenció primària i les urgències del Sistema de Salut o els horaris comercials, quin ha de ser el model de serveis socials o com ha de ser la seva política de pensions. Catalunya vol i ha de poder decidir com gestiona i quins serveis posa a l’abast per tal que les famílies més vulnerables, sigui quina sigui la causa que ocasioni aquesta vulnerabilitat, per tal que puguin assolir la millor qualitat de vida possible. Catalunya vol la Independència per ser responsable de tot allò que té a veure amb el benestar de la seva gent. Catalunya vol la Independència per establir les relacions internacionals que més li convinguin, sense filtres.
Catalunya vol la Independència per no haver de demanar permís a ningú més que als mateixos catalans.
Tots contra Artur Mas.
Ha començat una cursa electoral carregada d’excepcionalitat. El president Mas ha avançat les eleccions al Parlament de Catalunya, sí, però per què? Perquè el govern espanyol ha anat posant traves i més traves no només a les demandes del govern català, sinó en moltes obligacions que el pertoca per llei i més. Últimament el Tribunal Constitucional espanyol nega que es faci el pagament que assenyala la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut (que és una llei orgànica de l’Estat). El president Mas ha avançat les eleccions després de buscar les mil i una maneres legals per tal d’aconseguir la possibilitat de fer un referèndum a través del qual els ciutadans poguéssim decidir el nostre futur. El president Rajoy no ha escoltat mai i sempre ha respost (quan ha respost) no.
El president Mas ha renunciat a ser cap de llista d’una candidatura perquè ha entès l’excepcionalitat del moment, perquè ha entès que el poble de Catalunya volia decidir el seu futur sense la cuirassa dels partits polítics. El president va voler canalitzar aquest afany dels catalans amb una consulta participativa no vinculant i, com a resposta, el govern de l’Estat –amb la participació inqüestionable del dit sindicat Manos Límpias– li ha iniciat una querella criminal. I ara resulta que el president Mas és el dolent de la pel·lícula.
Aquests dies esperava veure propostes però només he sentit els representants de “Junts pel Sí” que explicaven amb claredat el camí i les diferents etapes per aconseguir la independència, sense amagar les dificultats que tot plegat comporta. Als altres, aquells que sí que sembla que volen tenir un paper important en els avatars del país, només els he sentit incongruències. Els de les CUP diuen que no volen fer president a Artur Mas. I jo els pregunto: no és el Parlament, el conjunt dels 135 components de la Cambra que investeix el President? Els hauríem de recordar (a ells que ja han estat parlamentaris) que les eleccions al Parlament de Catalunya no són presidenciables encara que de vegades i l’experiència ens ho hagin fet creure. A l’hora de la veritat s’haurà de veure qui rep l’encàrrec de formar el govern. Per la seva banda, el senyor Lluís Rabell també descarta fer President a Artur Mas. I jo li preguntaria: tan segur està que els vots de la seva coalició seran imprescindibles per investir el nou President de Catalunya? I si es troba que “Junts pel Sí” tingui el suport de la majoria de la Cambra? Finalment, la resta dels partits han quedat tan torcejats que no tenen esma d’obrir boca.
Amb aquest discurs de voler excloure la possibilitat que el president Mas repeteixi, sembla que vulguin fer oblidar que l’objectiu real d’aquestes eleccions excepcionals és el de saber una vegada per totes si Catalunya, o millor dit, si els catalans volem o no volem desconnectar-nos d’una Espanya que ja fa anys i panys que ens matxaca.
El president Mas ha renunciat a ser cap de llista d’una candidatura perquè ha entès l’excepcionalitat del moment, perquè ha entès que el poble de Catalunya volia decidir el seu futur sense la cuirassa dels partits polítics. El president va voler canalitzar aquest afany dels catalans amb una consulta participativa no vinculant i, com a resposta, el govern de l’Estat –amb la participació inqüestionable del dit sindicat Manos Límpias– li ha iniciat una querella criminal. I ara resulta que el president Mas és el dolent de la pel·lícula.
Aquests dies esperava veure propostes però només he sentit els representants de “Junts pel Sí” que explicaven amb claredat el camí i les diferents etapes per aconseguir la independència, sense amagar les dificultats que tot plegat comporta. Als altres, aquells que sí que sembla que volen tenir un paper important en els avatars del país, només els he sentit incongruències. Els de les CUP diuen que no volen fer president a Artur Mas. I jo els pregunto: no és el Parlament, el conjunt dels 135 components de la Cambra que investeix el President? Els hauríem de recordar (a ells que ja han estat parlamentaris) que les eleccions al Parlament de Catalunya no són presidenciables encara que de vegades i l’experiència ens ho hagin fet creure. A l’hora de la veritat s’haurà de veure qui rep l’encàrrec de formar el govern. Per la seva banda, el senyor Lluís Rabell també descarta fer President a Artur Mas. I jo li preguntaria: tan segur està que els vots de la seva coalició seran imprescindibles per investir el nou President de Catalunya? I si es troba que “Junts pel Sí” tingui el suport de la majoria de la Cambra? Finalment, la resta dels partits han quedat tan torcejats que no tenen esma d’obrir boca.
Amb aquest discurs de voler excloure la possibilitat que el president Mas repeteixi, sembla que vulguin fer oblidar que l’objectiu real d’aquestes eleccions excepcionals és el de saber una vegada per totes si Catalunya, o millor dit, si els catalans volem o no volem desconnectar-nos d’una Espanya que ja fa anys i panys que ens matxaca.
miércoles, 19 de agosto de 2015
Carta a l'alcaldessa de Barcelona, la capital d'un país que lluita per la independència.
Benvolguda senyora Ada Colau:
Abans de res, la felicito per haver fet seva l'alcaldia de Barcelona i per lluitar a favor de tots els seus ciutadans, amb la confiança que aquesta responsabilitat li farà prendre consciència d'una dimensió de la que vostè no n'és massa conscient i és el fet que Barcelona és la capital d'un país o una nació que actualment no té un estat propi però que els seus ciutadans, legítimament en volen tenir. Com vostè comprendrà, en termes de justícia social, no es pot estar a mitges tintes. Això vostè ho sap molt bé perquè precisament aquesta convicció i aquesta fermesa és el que li ha donat credibilitat en la seva lluita personal. Vostè ha estat molt clara i ha transmès confiança i il·lusió a molts ciutadans que tenen clar que necessàriament hi ha d'haver una regeneració democràtica. Perfecte. Ara, però, vostè, com a alcaldessa de Barcelona pretén nedar i guardar la roba al mateix temps? Vostè vol trair allò que l'ha portat a ser alcalde d'una capital d'un país que per circumstàncies de la història està iniciant un autèntic procés de regeneració democràtica? Vostè vol tirar per terra la seva credibilitat? Vostè vol que hi hagi canvis de veritat? Vostè vol que hi hagi salut democràtica? Vostè vol acontentar votants o fer una reflexió profunda del que és la llibertat i la democràcia? No li interessa aquest debat? Vostè hauria de conèixer més a fons qüestions referents a l'essència de la política de veritat. Com per exemple, la sentència del dia 22 de juliol de 2010 del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia en la que ve a dir que no hi ha cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d'independència i que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d'un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona. També ve a dir que en una societat democràtica, a diferència d'una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és, la voluntat dels ciutadans la que modifica la llei quan és necessari. I vostè, senyora Colau, no hi pot estar d'esquena. No es pot amagar tímidament darrera del dret a decidir que ha quedat superat fa dies pel dret a ser independents. Vostè no pot afrontar les eleccions del 27 de setembre des de la indefinició, per una qüestió de salut democràtica dels homes i dones d'un país que a vostè li hauria d'importar. Encara hi és a temps. Per respecte als seus votants que li han dipositat la seva confiança per valenta, decidida i fer honor a la veritat. Ara vostè no es pot quedar en la indefinició per no ofendre als seus electors. Precisament, per respecte a ells, cal que vostè prengui partit abans i no després de com hagin anat els esdeveniments, sinó això seria la perversió de la política. No pot oblidar que el seu càrrec institucional l'obliga a fer front a aquestes eleccions excepcionals amb la mateixa valentia amb la que vostè ha lluitat pels desnonats. O és que Catalunya no està injustament tractada per l'estat espanyol? Com és que a hores d'ara la ciutat de Barcelona no és membre de l'Associació de Municipis per la Independència? Vostè no va votar SI-SI el 9N? Vostè vol que el seu vot, del seu partit i de la seva gent es comptabilitzin en contra del procés d'alliberació nacional del país que té una capital amb una alcaldessa que és vostè? Vostè no es creu que el procés que ha arrencat a Catalunya té un autèntic paral·lelisme amb la seva lluita a favor dels desnonats? Si vostè es presenta a les eleccions del 27 de setembre en el terreny de la indefinició, esperant quins siguin els resultats, no es mereixerà ser l'alcaldessa de la capital d'un país que lluita per la independència que és, exactament, la lluita per la justícia social que vostè també diu defensar.
No m'agrada el "Top Manta" , però el manter es la víctima i el client, el còmplice necessari.
El top manta es basa en l'explotació de treballadors semiesclaus que generen una producció clandestina que ha d'anar superant controls a base de corrompre funcionaris i les persones encarregades del control de les mercaderies que viatgen i arriben als ports de destinació. El top manda, òbviament, també implica l'existència de traficants i rutes opaques.
El fet que el debat social que centra l'actualitat en aquest país sigui el maleït top manta ens hauria de fer reflexionar. No hi pot haver cap tolerància respecte a aquestes rutes de distribució paral·lela, que enriqueixen delinqüents internacionals sense escrúpols. El fet que hi hagi persones socialment desprotegides no és excusa per mirar cap a un altre cantó i permetre aquesta activitat mafiosa.
Jo tampoc compro mai al top manta. No vull ser còmplice de les màfies. L'excusa que l'original és inabastable no és cert. Al mercat hi ha productes legals per a totes les butxaques. Si el que volem és fardar de marca, únicament tindrem un producte falsificat de baixa qualitat. Pensar que aquest negoci es pot legalitzar és d'il·lusos.
El manter és la víctima - ha pagat el gènere confiscable al comptat - i el client, el còmplice necessari. L'estupidesa de lluir un article -fals - d'una firma estúpida que implica "tinc pasta", és d'oligofrènics. Però què fem amb aquestes víctimes? De què viuran? Qui ens els ha enviat? Què van pagar a la màfia per arribar aquí? I com sempre, a qui beneficia finalment "el crim"? De tots els "perjudicats" de tot plegat els què menys m'importen son els D&G, CalvinsKlains i la mare que els va parir. A cap i a la fi, fabriquen igualment tot a baix preu en països asiàtics amb sou d'esclau per a estúpids "Te-lo-mereces-y-lo-sabes", que pagaran estúpidament cent vegades més per un estúpid logotip. No m'agraden els manters, però sento un fàstic indescriptible pels que ho fan possible.
És un negoci (si no, no existiria un mercat). La gent que compra participa voluntàriament i sap que el que compra és FALS (encara així dubto que tinguin la capacitat adquisitiva per a comprar l'original...). Qui ven el producte és una persona que intenta guanyar-se la vida com pot... sense robar, ni atracar... El govern no veu un duro... Els comerciants poden perdre clients?... Dubto que la majoria dels clients del top manta, com ja he dit, comprin originals... Com sempre es criminalitza en lloc de buscar solucions... Solució ràpida: LEGALITZACIÓ I REGULACIÓ ESTRICTA. Un cop legalitzat se'ls hi ofereix lloc a fires, o espais ADAPTATS... RES DE VIA PÚBLICA Un cop legalitzat se'ls regula per a que es compleixin unes NORMES BÀSIQUES (com per exemple, vendre en llocs establerts i INSCRIURE'S en un registre) Un cop es legalitza i estan inscrits haurien de pagar IMPOSTOS. Quina mania de prohibir-ho tot... si aquest mercat existeix és perquè hi ha gent que ofereix productes i gent que VOL aquests productes. No fan res il·legal quan la falsificació es clara (qui compra sap que el producte és fals), aquí ningú enganya a ningú, qui ven sap que ven una falsificació i qui la compra sap que compra una falsificació. Llavors... si hi ha gent que vol comprar aquest producte i gent que vol vendre aquest producte... i tothom sap que ven i què compra... per què no es legalitza, es regula, els manters deixen d'estar sota "vigilància" i, a més, fem que una activitat d'economia submergida passi a l'economia controlada (impostos, PIB...)?
El fet que el debat social que centra l'actualitat en aquest país sigui el maleït top manta ens hauria de fer reflexionar. No hi pot haver cap tolerància respecte a aquestes rutes de distribució paral·lela, que enriqueixen delinqüents internacionals sense escrúpols. El fet que hi hagi persones socialment desprotegides no és excusa per mirar cap a un altre cantó i permetre aquesta activitat mafiosa.
Jo tampoc compro mai al top manta. No vull ser còmplice de les màfies. L'excusa que l'original és inabastable no és cert. Al mercat hi ha productes legals per a totes les butxaques. Si el que volem és fardar de marca, únicament tindrem un producte falsificat de baixa qualitat. Pensar que aquest negoci es pot legalitzar és d'il·lusos.
El manter és la víctima - ha pagat el gènere confiscable al comptat - i el client, el còmplice necessari. L'estupidesa de lluir un article -fals - d'una firma estúpida que implica "tinc pasta", és d'oligofrènics. Però què fem amb aquestes víctimes? De què viuran? Qui ens els ha enviat? Què van pagar a la màfia per arribar aquí? I com sempre, a qui beneficia finalment "el crim"? De tots els "perjudicats" de tot plegat els què menys m'importen son els D&G, CalvinsKlains i la mare que els va parir. A cap i a la fi, fabriquen igualment tot a baix preu en països asiàtics amb sou d'esclau per a estúpids "Te-lo-mereces-y-lo-sabes", que pagaran estúpidament cent vegades més per un estúpid logotip. No m'agraden els manters, però sento un fàstic indescriptible pels que ho fan possible.
És un negoci (si no, no existiria un mercat). La gent que compra participa voluntàriament i sap que el que compra és FALS (encara així dubto que tinguin la capacitat adquisitiva per a comprar l'original...). Qui ven el producte és una persona que intenta guanyar-se la vida com pot... sense robar, ni atracar... El govern no veu un duro... Els comerciants poden perdre clients?... Dubto que la majoria dels clients del top manta, com ja he dit, comprin originals... Com sempre es criminalitza en lloc de buscar solucions... Solució ràpida: LEGALITZACIÓ I REGULACIÓ ESTRICTA. Un cop legalitzat se'ls hi ofereix lloc a fires, o espais ADAPTATS... RES DE VIA PÚBLICA Un cop legalitzat se'ls regula per a que es compleixin unes NORMES BÀSIQUES (com per exemple, vendre en llocs establerts i INSCRIURE'S en un registre) Un cop es legalitza i estan inscrits haurien de pagar IMPOSTOS. Quina mania de prohibir-ho tot... si aquest mercat existeix és perquè hi ha gent que ofereix productes i gent que VOL aquests productes. No fan res il·legal quan la falsificació es clara (qui compra sap que el producte és fals), aquí ningú enganya a ningú, qui ven sap que ven una falsificació i qui la compra sap que compra una falsificació. Llavors... si hi ha gent que vol comprar aquest producte i gent que vol vendre aquest producte... i tothom sap que ven i què compra... per què no es legalitza, es regula, els manters deixen d'estar sota "vigilància" i, a més, fem que una activitat d'economia submergida passi a l'economia controlada (impostos, PIB...)?
martes, 18 de agosto de 2015
Per coherència la CUP no pot investir president a Mas.
La CUP es incoherent en si mateixa... Es una olla de grills on ara et faig una abraçada i més tard et clavo una punyalada... Que deixin de tocar el violí que es pujant al carro per tenir majoria absoluta i sòlida i després, quan siguem independents ja ens "fotarem hosties" per si som d'esquerres o de dretes... Ara jo, els veig més sumant amb els "sisepuede" que amb Junts pel Si.
Per coherència la CUP no pot investir president a Mas, altrament seria absurd, sembla mentida que hi hagi qui no ho entengui. La CUP només ha de sumar per tot el referent a processos constituents i ruptures per ser coherent a si mateixa. Per tant, és indiferent un govern en minoria de Junts pel Si pel que fa a altres qüestions. El que sí que seria gravíssim fora que dins Junts pel Si es barallessin i no fessin Mas president tal com han acordat. Cal tenir en compte que a l'altre bàndol, a no ser per un fracàs absolut dels independentistes, mai podran formar un govern conjunt alternatiu perquè CSQP no pot formar govern en cap cas amb el PP, Unió o Ciutadans. Més clar, l'aigua.
Ras i curt, la incoherència és que el Govern que surti el 27S no ha de governar sinò apretar per a la creació d'un Estat català no depenent de Madrit en absolut. Així, qui faci de President no és massa important. Només ha d'estar capacitat per a conduir els esforços de tots cap a l'objectiu prefixat. Mentres tant, el funcionament del país queda garantitzat per l'Administració permanent, que ja saben el que tenen que fer. Sobre tot tenint en compte que els ingressos ja estan prefixats per en Montoro. Un cop tinguem l'Estat propi a mà, ja farem eleccions formals per a governar. Per tant, en la situació actual, les CUP no són coherents. Ho has entés, ara?
Curt i curt a ras, no entenc que vulgueu fer passar de cop, la tropa i l'armament pel pont al mateix temps. Quan es va restablir la Generalitat de Catalunya, es va fer amb el mateix president que ho era a l'exili, Tarradelles. Per algun lloc s'ha de començar i no és pas oposant-se a una certa lògica que no té per què ser la mateixa composició de govern. Aquí és on hi entreu tots de moment i fins a noves eleccions més definitives. Més clar l'aigua clara i neta.
Per coherència la CUP no pot investir president a Mas, altrament seria absurd, sembla mentida que hi hagi qui no ho entengui. La CUP només ha de sumar per tot el referent a processos constituents i ruptures per ser coherent a si mateixa. Per tant, és indiferent un govern en minoria de Junts pel Si pel que fa a altres qüestions. El que sí que seria gravíssim fora que dins Junts pel Si es barallessin i no fessin Mas president tal com han acordat. Cal tenir en compte que a l'altre bàndol, a no ser per un fracàs absolut dels independentistes, mai podran formar un govern conjunt alternatiu perquè CSQP no pot formar govern en cap cas amb el PP, Unió o Ciutadans. Més clar, l'aigua.
Ras i curt, la incoherència és que el Govern que surti el 27S no ha de governar sinò apretar per a la creació d'un Estat català no depenent de Madrit en absolut. Així, qui faci de President no és massa important. Només ha d'estar capacitat per a conduir els esforços de tots cap a l'objectiu prefixat. Mentres tant, el funcionament del país queda garantitzat per l'Administració permanent, que ja saben el que tenen que fer. Sobre tot tenint en compte que els ingressos ja estan prefixats per en Montoro. Un cop tinguem l'Estat propi a mà, ja farem eleccions formals per a governar. Per tant, en la situació actual, les CUP no són coherents. Ho has entés, ara?
Curt i curt a ras, no entenc que vulgueu fer passar de cop, la tropa i l'armament pel pont al mateix temps. Quan es va restablir la Generalitat de Catalunya, es va fer amb el mateix president que ho era a l'exili, Tarradelles. Per algun lloc s'ha de començar i no és pas oposant-se a una certa lògica que no té per què ser la mateixa composició de govern. Aquí és on hi entreu tots de moment i fins a noves eleccions més definitives. Més clar l'aigua clara i neta.
miércoles, 12 de agosto de 2015
Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres.
Andreu González
Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres. Perquè són més justos i reparteixen millor la riquesa, oi? És obvi. Per això és una qüestió inajornable, mentre que la independència pot esperar ad kalendas graecas. Doncs bé, l’anàlisi de quatre dades públiques, nítides i rellevants demostra exactament el contrari.
Si mirem l’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat i creuem aquestes dades amb les dels partits de govern arreu del món, ens adonarem que no hi ha en els deus primers països cap partit més a l’esquerra que una socialdemocràcia. A Noruega hi ha una coalició del Partit Conservador i del Partit del Progrés (conservador nacionalista). A Austràlia, una coalició del Partit Liberal i del Partit Nacional, tots dos conservadors. A Suècia, una mica de color: coalició del SAP (socialdemòcrates) i del Miljöpartiet (verds). Pel que fa als Països Baixos, hi manen el VVD (liberals conservadors) i els laboristes (socialdemòcrates). Quant a Alemanya, hi trobem una coalició tripartida de cristianodemòcrates, socialdemòcrates i CSU (cristianodemòcrates conservadors). A Suïssa, ni més ni menys que un pentapartit de liberals, socialdemòcrates, PPD (cristianodemòcrates conservadors), SVP-UCD (conservadors populistes i nacionalistes) i BDP (conservadors de centredreta). A Irlanda, hi trobem el Fine Gael (centredreta) i els laboristes. Al Canadà, només un partit conservador. A Islàndia, dos partits liberals de centredreta. Finalment, a Dinamarca, hi governa una aliança de socialdemòcrates i liberals.
Ara, una mica de recompte de les dades. El primer que sobta és que 9/10 són governs de coalició. En altres paraules, que sembla que els pactes entre partit diversos (no les aliances d’esquerres) aporten progrés. La segona constatació és que 8/10 són europeus. Així que podem blasmar tant com vulguem la vella Europa i recrear-nos en les seves misèries, però en el nostre entorn hi ha els països que proporcionen més benestar del món i ho fan amb partits de dreta, liberals, de centre i socialdemòcrates, però sense organitzacions polítiques homologables a la CUP ni a Syriza. Ni tampoc, és clar, a ICV ni a Podemos. (En realitat, la llista de partits comunistes que governen al món és molt curta: la Xina, Cuba, Laos i Vietnam. Si comptem els que governen en coalició, hi trobem Grècia, 20è de la llista d’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat, únic entre 35 i per sota d’Espanya.)
De manera que sembla prou clar que els partits avorrits i d’antuvi poc atractius (conservadors, liberals, socialdemòcrates) són els més capaços de generar riquesa i de repartir-la millor. Faríem bé tots plegats d’assumir, doncs, que el futur país tindrà tots els colors de l’espectre polític, els que ens agraden i els que no. Tard o d’hora, també ho acabaran assumint aquells que van tapar fins a l’extenuació la independència amb la matraca de les retallades, sovint sense fer prou èmfasi que venien imposades per Madrid.
Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres. Perquè són més justos i reparteixen millor la riquesa, oi? És obvi. Per això és una qüestió inajornable, mentre que la independència pot esperar ad kalendas graecas. Doncs bé, l’anàlisi de quatre dades públiques, nítides i rellevants demostra exactament el contrari.
Si mirem l’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat i creuem aquestes dades amb les dels partits de govern arreu del món, ens adonarem que no hi ha en els deus primers països cap partit més a l’esquerra que una socialdemocràcia. A Noruega hi ha una coalició del Partit Conservador i del Partit del Progrés (conservador nacionalista). A Austràlia, una coalició del Partit Liberal i del Partit Nacional, tots dos conservadors. A Suècia, una mica de color: coalició del SAP (socialdemòcrates) i del Miljöpartiet (verds). Pel que fa als Països Baixos, hi manen el VVD (liberals conservadors) i els laboristes (socialdemòcrates). Quant a Alemanya, hi trobem una coalició tripartida de cristianodemòcrates, socialdemòcrates i CSU (cristianodemòcrates conservadors). A Suïssa, ni més ni menys que un pentapartit de liberals, socialdemòcrates, PPD (cristianodemòcrates conservadors), SVP-UCD (conservadors populistes i nacionalistes) i BDP (conservadors de centredreta). A Irlanda, hi trobem el Fine Gael (centredreta) i els laboristes. Al Canadà, només un partit conservador. A Islàndia, dos partits liberals de centredreta. Finalment, a Dinamarca, hi governa una aliança de socialdemòcrates i liberals.
Ara, una mica de recompte de les dades. El primer que sobta és que 9/10 són governs de coalició. En altres paraules, que sembla que els pactes entre partit diversos (no les aliances d’esquerres) aporten progrés. La segona constatació és que 8/10 són europeus. Així que podem blasmar tant com vulguem la vella Europa i recrear-nos en les seves misèries, però en el nostre entorn hi ha els països que proporcionen més benestar del món i ho fan amb partits de dreta, liberals, de centre i socialdemòcrates, però sense organitzacions polítiques homologables a la CUP ni a Syriza. Ni tampoc, és clar, a ICV ni a Podemos. (En realitat, la llista de partits comunistes que governen al món és molt curta: la Xina, Cuba, Laos i Vietnam. Si comptem els que governen en coalició, hi trobem Grècia, 20è de la llista d’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat, únic entre 35 i per sota d’Espanya.)
De manera que sembla prou clar que els partits avorrits i d’antuvi poc atractius (conservadors, liberals, socialdemòcrates) són els més capaços de generar riquesa i de repartir-la millor. Faríem bé tots plegats d’assumir, doncs, que el futur país tindrà tots els colors de l’espectre polític, els que ens agraden i els que no. Tard o d’hora, també ho acabaran assumint aquells que van tapar fins a l’extenuació la independència amb la matraca de les retallades, sovint sense fer prou èmfasi que venien imposades per Madrid.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)