Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres.

Andreu González
Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres. Perquè són més justos i reparteixen millor la riquesa, oi? És obvi. Per això és una qüestió inajornable, mentre que la independència pot esperar ad kalendas graecas. Doncs bé, l’anàlisi de quatre dades públiques, nítides i rellevants demostra exactament el contrari.
Si mirem l’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat i creuem aquestes dades amb les dels partits de govern arreu del món, ens adonarem que no hi ha en els deus primers països cap partit més a l’esquerra que una socialdemocràcia. A Noruega hi ha una coalició del Partit Conservador i del Partit del Progrés (conservador nacionalista). A Austràlia, una coalició del Partit Liberal i del Partit Nacional, tots dos conservadors. A Suècia, una mica de color: coalició del SAP (socialdemòcrates) i del Miljöpartiet (verds). Pel que fa als Països Baixos, hi manen el VVD (liberals conservadors) i els laboristes (socialdemòcrates). Quant a Alemanya, hi trobem una coalició tripartida de cristianodemòcrates, socialdemòcrates i CSU (cristianodemòcrates conservadors). A Suïssa, ni més ni menys que un pentapartit de liberals, socialdemòcrates, PPD (cristianodemòcrates conservadors), SVP-UCD (conservadors populistes i nacionalistes) i BDP (conservadors de centredreta). A Irlanda, hi trobem el Fine Gael (centredreta) i els laboristes. Al Canadà, només un partit conservador. A Islàndia, dos partits liberals de centredreta. Finalment, a Dinamarca, hi governa una aliança de socialdemòcrates i liberals.
Ara, una mica de recompte de les dades. El primer que sobta és que 9/10 són governs de coalició. En altres paraules, que sembla que els pactes entre partit diversos (no les aliances d’esquerres) aporten progrés. La segona constatació és que 8/10 són europeus. Així que podem blasmar tant com vulguem la vella Europa i recrear-nos en les seves misèries, però en el nostre entorn hi ha els països que proporcionen més benestar del món i ho fan amb partits de dreta, liberals, de centre i socialdemòcrates, però sense organitzacions polítiques homologables a la CUP ni a Syriza. Ni tampoc, és clar, a ICV ni a Podemos. (En realitat, la llista de partits comunistes que governen al món és molt curta: la Xina, Cuba, Laos i Vietnam. Si comptem els que governen en coalició, hi trobem Grècia, 20è de la llista d’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat, únic entre 35 i per sota d’Espanya.)
De manera que sembla prou clar que els partits avorrits i d’antuvi poc atractius (conservadors, liberals, socialdemòcrates) són els més capaços de generar riquesa i de repartir-la millor. Faríem bé tots plegats d’assumir, doncs, que el futur país tindrà tots els colors de l’espectre polític, els que ens agraden i els que no. Tard o d’hora, també ho acabaran assumint aquells que van tapar fins a l’extenuació la independència amb la matraca de les retallades, sovint sense fer prou èmfasi que venien imposades per Madrid.

Els arguments del Sí ja ens els sabem. Algú sap quins són els arguments del No?

GERMÀ CAPDEVILA

Una de les frases més patètiques d'aquells que són unionistes —però com que no s'atreveixen a admetre-ho s'escuden en un dret a decidir buit— és la que diu que no s'ha explicat bé què passaria l'endemà de la independència. No hi ha pitjor sord que el que no vol sentir. Fa anys que s'acumulen els arguments i només cal l'esforç de seure davant l'ordinador o anar fins a la biblioteca per trobar-los. Una cerca ràpida a la llibreria en línia Amazon del mot “independència” resulta en 88 títols que en parlen a bastament. 88! Economia, diplomàcia, ensenyament, pensions, cultura, ciutadania, Europa, l'euro i mil temes més s'han explicat a bastament amb dades reals i concretes.

El que jo trobo a faltar és precisament el contrari. No trobo cap llibre o web que m'expliqui com ens ho farem per sobreviure si el No s'imposa en el plebiscit del 27 de setembre. Més enllà de les amenaces, insults i improperis, voldria que algú m'expliqués serenament, amb dades a la mà, com ens ho farem si no marxem per cobrar les pensions quan l'Estat esgoti la guardiola del fons de reserva en els pròxims 18 mesos. Vull saber com farem front a un deute extern espanyol de més del 100% del PIB quan el BCE tregui del congelador els tipus d'interès. Necessito saber com mirarem a la cara als nostres fills quan l'Estat acabi de suprimir el sistema d'immersió a les escoles. Els arguments del Sí ja ens els sabem. Algú sap quins són els arguments del No?

Emissió excepcional de bons -aquests si, patriòtics de veritat- per a cobrir les necessitats financeres del dia D+1.

Una Catalunya independent podria finançar-se amb "crèdits pont" si l'Estat tanca l'aixeta.

Una Catalunya independent es podria finançar amb "crèdits pont" en el cas que el Govern espanyol prengui represàlies i tanqui l'aixeta econòmica, una actitud que el coordinador general de CDC i número 12 de Junts pel sí, Josep Rull, ha considerat que seria un reconeixement de facto que Catalunya és un Estat. En una entrevista d'Europa Press, ha constatat que aquest possible escenari està recollit en el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya tenint en compte que "la capacitat de recaptar els tributs propis necessita cert temps" en un escenari que avanci cap a la independència.

En aquest marc, el llibre recull que Catalunya podria recórrer d'entrada a la venda de bons finançats pels ciutadans, a un avançament del pagament dels tributs que després es compensaria en les declaracions de renda i a l'accés de crèdit internacional. Segons Rull, malgrat que com a comunitat tenen moltes dificultats per accedir als mercats internacionals, com a Estat "sobirà i seriós" se'ls poden obrir moltes portes d'accés al crèdit. Després de reiterar que una Catalunya independent és viable econòmicament, ha advertit que si el Govern espanyol deixa de transferir recursos a Catalunya seria un "reconeixement de facto de l'existència d'un nou Estat, d'una nova realitat".

"Davant d'aquesta amenaça, hi ha alternatives pràctiques i operatives de com fer viable aquest nou Estat al servei de la gent, i un reconeixement clar que l'Estat espanyol accepta que Catalunya ja no és una autonomia", ha sostingut. Després de ser preguntat per si temen que hi hagi catalans que vulguin seguir pagant els seus impostos a la Hisenda espanyola, ha assegurat que han de garantir la màxima seguretat jurídica en aquest procés de desconnexió de l'Estat per evitar que hi hagi "espais intermedis".
Dirigint-se a un dels sectors més reticents a la independència, els empresaris, que el que afecta l'economia catalana és l'altíssim nivell de dependència" que té Catalunya, tenint en compte que representa el 16% de la població espanyola, genera un 20% del PIB, paga el 22% dels impostos, representa el 26% de les exportacions, i l'any passat només ha rebut el 10% de la inversió. També ha interpretat com una apel·lació al diàleg i no "un primer xoc de legitimitats" amb l'Estat la declaració de començament del procés que s'aprovarà, tal com preveu el full de ruta independentista, si s'imposen després del 27-S.

 Aquesta declaració és una bona oportunitat per dialogar i per la democràcia, per la qual cosa lamentarien que la resposta del Govern central fos estrictament jurídica i penal i es repetissin així els fets el 9-N: "Això ens legitimaria per donar altres passos". En el cas que el Govern espanyol l'elevés al Tribunal Constitucional (TC), ha avisat que, en termes polítics, consideren que és "irrellevant" perquè, segons la seva opinió, la democràcia no la pot impugnar ningú.
Per primera vegada algú parla d'una emissió excepcional de bons -aquests si, patriòtics de veritat- per a cobrir les necessitats financeres del dia D+1.

Característiques d'aquesta emissió:
- Volum elevat. Mínim 5.000 milions d'euros
- Diferents venciments: per exemple 3, 5 i 10 anys.
- Tipus creixents en funció del venciment. Per sobre dels standards del mercat.
- Participació oberta a tot-hom, inclosos, per descomptat, els estalviadors més modestos. (Per exemple, bons de 1.000€ unitat).
- Forts avantatges fiscals. Per exemple, la meitat dels interessos exempts de tributar en l'IRPF del nou estat.

El cost global d'una emissió com aquesta és IRRELLEVANT comparat am els 16.000 milions que ens estalviarem cada any.

Vinga, que no és tan difícil!.

La llista Junts pel Sí és, ara, també la meva.

No només no són unes eleccions normals sinó que són històriques, vitals per a la continuïtat de la cultura catalana. Nosaltres, els independentistes, tenim clar què farem si guanya el SÍ però, no tingueu dubtes, que Espanya també té clar què farà si el SÍ no guanya amb rotunditat: aprofundir amb el que ve fent des de fa anys: més lleis mordasses, més multes confiscatòries per qualsevol motiu, més centralització, acorralament dels drets lingüístics, més espolis sistemàtics, menys llibertats per exercir els drets normals de tot ciutadà, és a dir, una involució als pitjors anys de la història de Catalunya emparats amb les seves lleis, fetes a mida i sense debat. Ningú que estimi aquesta terra i aquesta cultura s'ha d'abstenir el 27S, l'única possibilitat de supervivència és votar massivament Junts pel Sí.

 

Ahir mateix, un company de feina que mai ha sigut independentista, em volia convèncer que l'estat espanyol està podrit, que tant el PP com PSOE, no podien representar a cap espanyol, donat que estava tot ben podrit i que veient que els poders de l'estat no estan separats( em donava l'exemple de Fernadez-Rato) era hora de plegar bàrtuls i el 27S votar amb el cap ja que cor sempre hi tindrà el lligam amb els seus paisans de Extremadura. Ell i la seva família, que són quatre en total, votarien Junts Pel Sí i que volien començar de nou, amb un país nou, un país viable, perquè els catalans si alguna cosa tenen, es que treballen molt dur per aconseguir que algun dia, tenir garantides, les pensions, el futur dels seus fills entre altres moltes coses.
Em vaig quedar bocabadat, perquè fins ara el meu company era recelós a qualsevol tema relacionat amb la independència i en canvi ara, per a la seva família tot passa per dir adéu a Espanya i anar a totes per a que guanyi la opció de la llista unitària, Junts Pel Sí. Cada dia que passa els dubtes s'esvaeixen i quedar la claredat, deixar enrere aquest estat espanyol corrupte des de la "medula" i que per si sol, mai canviarà. Per això jo penso que Rajoy el 27s a la nit, es quedarà de pedra.

 

En Romeva és un excel·lent candidat, evidentment, però ho és per la seva magnífica i treballada trajectòria política i en defensa de Catalunya a Europa. Certament no ho és pas perquè hagi consentit (no pas amb orgull en això precisament) d'encapçalar una llista que té en Mas, però també en Junqueras i molta altra gent. 

Siguem prou intel·ligents i dos llistes com Junts pel Sí i CUP sumen més que no pas hagués estat una de sola. i posem-nos a la feina enlloc d'estar tot el dia filosofant, que semblem sectaris.

En un moment com aquest, com poden estar tant recelosos amb el procés?

Em plau adreçar-me a tots els votants d'Unió, del PSC, de Procés Constituent i de Catalunya si que es pot. La intenció és que, sense manies, pugueu deixar de banda això de la disciplina de partit que us resta llibertat i que, d'una forma decidida, us poseu del costat del país. Els vostres líders estan fent el paper de la trista figura. N'hi ha que es volen fer seu el seny. El senyor Duran i Lleida està endurint molt el seu posicionament en contra dels partits sobiranistes i, tot darrera, el senyor Espadaler, un home amb fusta de polític, està fent veritat la part més fosca de la política. Ell és capaç d'anar en contra d'allò que fa pocs dies, oficialment, el seu partit defensava i no ha tingut pietat dels seus companys que han estat fidels a l'esperit fundacional que va deixar molt clar el senyor Carrasco i Formiguera. Ell en aquests moments, ningú dubta que hauria defensat els interessos de Catalunya posicionant-se a favor del SI. Per una altra banda, tenim al senyor Iceta que li toca representar també un paper ben galdós. Ell vol fer creure als seus votants que això de la tercera via encara és vigent i que la possibilitat de construir un estat federal és una realitat, sempre d'acord amb la Constitució espanyola, i la veritat és que sentir-lo parlar fa esgarrifar. Quina vergonya aliena veure a algú a qui se li suposa enteniment, pot transmetre un missatge tant fals amb tanta "convicció". Desconec a quins interessos respon i que pugui estar defensant directrius que molt probablement s'estan cuinant des del PSOE a Madrid. Quanta tristesa. I tots aquells que, honestament, s'havíen il•lusionat amb el tàndem de la senyora Forcades i el senyor Oliveras? En ells s'intuïa un desig sincer de donar un tomb profund a les bases d'un sistema que clarament ha caducat per ineficient, injust i poc solidari. Cada cop més, tothom té clar que la independència ens porta, necessàriament, a iniciar un procés constituent. Com es pot entendre la seva ambigüïtat respecte si es referien a un procés constituent d'aquí o d'allà? Malauradament, aquesta sortida del convent, que al meu entendre és absolutament legítima i tenia molt d'interès, ha quedat molt i molt deslluïda. Una llàstima. Em produeix molta angúnia veure a la senyora Camats i al senyor Herrera constatar el seu tò altiu i el rencor amb el que parlen. Tot plegat, una mica massa amargant, pel meu gust. En un moment com aquest, històricament tant transcendent, com poden estar tant recelosos amb el procés? On s'és vist tant dogmatisme i tanta immaduresa política? Jo no entenc res. No eren els d'esquerres els que tenien més empenta i la clau per regenerar un país? Com pot ser que s'hagin quedat a mitges tintes amb el dret a decidir que en el fons és no dir res? Com pot ser que pretenguin canviar-ho tot i que ara facin ulls clucs amb el procés que té autèntiques possibilitats reals de canviar-ho tot, sentar les bases d'un nou país i ells s'hi posin d'esquena? Com s'entén que s'hagin espanyolitzat d'aquesta forma? Com es pot concentrar tanta incoherència? Com es pot estar al costat dels unionistes i no fer costat a una opció que és revolucionàriament pacífica, alegre i democràtica? Com poden aguantar més temps en aquest posicionament tant reaccionari? Jo demano a tots els que d'una forma natural us avindríeu a seguir aquests líders polítics, però que no veieu clara aquesta greu deriva espanyolista, us sumeu a fer gran el vot del SI, bé sigui pels companys de les CUP o bé per la flamant llista unitària de Junts pel SI. Creieu-me. No en dubteu

Qui s'amaga ? a la llista de Catalunya Si es Pot.

Qui s'amaga? Dirigents dels partits que conformen Catalunya Sí es Pot repeteixen com un mantra que el president Mas s'amaga a la llista de Junts pel Sí, perquè té por de perdre. Els que sí que s'amaguen dins la llista de Catalunya Sí es Pot, són els dirigents d'ICV–EUiA, que volen donar la impressió que ells mai no han governat i que per tant no tenen cap responsabilitat de la greu crisi que estem patint els ciutadans de Catalunya, quan la veritat és que van estar als governs de la Generalitat amb Maragall i amb Montilla quan va esclatar la crisi i ni van saber reaccionar, ni van fer res per mitigar-la, fora de demanar a la Moreneta que fes ploure per aturar la sequera. Suposo que s'han ajuntat ara amb partits clarament unionistes com és Podemos, com van fer a l'Ajuntament de Barcelona, per amagar que ells van estar al govern de Barcelona durant més de 30 anys i poder dir ara que tots els mals de la ciutat són culpa de Trias. Això sí que és amagar-se en una llista per ocultar les responsabilitats polítiques pròpies. Per cert, el nom de la llista Catalunya Sí es Pot, des del punt de sintaxi catalana no s'entén. És tan nebulós com la proposta que fan de lluitar per la República Catalana sense aconseguir abans la independència de Catalunya del jou espanyol. La República Catalana, per ser-ho, primer ha d'ésser independent, després ja es veurà què decideixen fer els catalans, anar per lliure, confederar-se o federar-se, però sense independència no és possible la República Catalana.

Escissió a Podemos,Unidos Sí busca avals per presentar-se a les eleccions al marge de Catalunya Sí que es Pot

Mentre Catalunya te un projecte engrescador que suma gent molt diferent per assolir mes LLIBERTAT i mes DEMOCRACIA. España/Castella intenta apuntalar el seu projecte feudal, sectari, caduc i opressor que no suporta la convivencia democratica amb tot aquells que no pensin igual, igual que ells.
Que vagin fent més i més escissions, al final tindran la mateixa representanció al Parlament que els Pirates o els Antitaurins. Ja ens va bé.
L'avantatge és que aquests personatges de l'esquerra no sobiranista i antinacionalista es detecten de seguida. Generalment no parlen català i si ho fan és estrepitosament malament. També se'ls reconeix de seguida per una sèrie de tòpics que utilitzen a tothora, el principal és que diuen ser ciutadans del món, quan la pràctica demostra que mig món voldrua viure a l'altra meitat, però aquesta altra meitat fa els impossibles per evitar-ho. S'ha de ser molt ruc, realment, per declarar-se ciutadà del món tot i saber que la gran majoria de països del món no et permetria ser al seu territori més enllà dels tres mesos de turisme reglamentaris.
A aquest pas en comptes d'un programa electoral el que hauran de fer tota aquesta colla és la 'Guia dels sí se puede', més que res perquè amb tants noms i tantes variants no hi ha Déu que s'aclari. Penso que és millor votar directament a JUNTS PEL SÍ o a la CUP, i menys embolics. Ah, no, però és que aquests són independentistes...
Els mateixos espanyols que acusen els catalans de nacionalistes, són els que després a Europa defensen a capa i espasa que cada país tingui la seva sobirania, la seva llengua, les seves institucions, etc... És a dir, són molt no nacionalistes quan es tracta de Catalunya però ultranacionalistes quan es parla d'Espanya. Cap crèdit per a aquesta gent. Ni cas. Nosaltres a la nostra.
Es nota que es CSQP es un projecte molt serios. Ja m'explicaran com pensen convencer a PPSOE sobre les bondats del federalisme si no son capacos de convencer ni als seus militants. Si se puede!