Vota SI a la independencia el 27S.

Bon dia a tothom,
De nuevo volvía a tener conversaciones con gente que apoya Podemos y pude ver que tienen dos tipos de personas: Gente con muy buena voluntad e ilusión pero que desconoce completamente el mundo de la economía y cómo funciona España, y gente que es manipuladora y tiene muy claro porqué está dentro de Podemos... Curiosamente, los segundos suelen estar relacionados con los cargos del partido.
El sueño de cambiar España desde dentro está muy bien, pero ( y perdón por la insistencia) se requieren 3/5 partes del Congreso, y además del Senado, para hacer cualquier cambio de relevancia, es decir, siempre necesitarán el apoyo del PP y del PSOE a la vez... Una autentica utopía.
No se dan cuenta que todo servicio o cobertura tiene un coste, vale dinero, y eso supone gastar más de lo que gasta hoy el estado español... Imposible porque tiene una deuda del 100% del PIB y un aumento de la deuda implicaría un rescate. Sí que es cierto que se pueden bajar los costes ( eso pasa siempre), pero los señores de Podemos juegan con una cosa, el engaño al hablar de magnitudes. Si la renta básica que prometían, generaba un agujero al estado español de 300.000 millones de euros anuales ( 30% del PIB), el ahorro máximo que se puede conseguir ( y siendo muy benevolente), es de cerca de 50 millones de euros... Sí habría para construir un hospital... Pero nada más, el resto funcionaría igual.
Ayer presté atención a la encuesta del CIS y no me sorprendió para nada, de hecho, si recordáis mi vaticinio tiempo atrás, cuando hablaba del espacio de TV que daban a Podemos y a Ciutadans, que no era más que una estrategia, ya indiqué que, conforme se acerquen las elecciones generales, Podemos y Ciutadans irán bajando y PP-PSOE irán subiendo... Se ratifica esa tendencia, aunque debo reconocer que antes de lo que yo esperaba.
Porqué sucede todo esto?
En primer lugar porque las TV que daban apoyo a Podemos y Ciutadans han bajado el pistón y cada vez aparecen menos ( Curiosamente televisiones con propietarios vinculados al PP).
En segundo lugar porque Grecia ha sido la prueba en vivo de la propuesta Podemos ( Ahora dicen que no se pueden comparar los dos paises, y en eso tienen razón, pero los efectos son iguales, de hecho, en España serían bastante peores). Sólo la entrada de los Podemos griegos al poder ( no les hizo falta hacer nada), la prima de riesgo se disparó por encima de los 1500 puntos ( para daros cuenta, España estaba a 610 al borde del rescate), incrementando la deuda, se enfrentaron a la UE ( engañando a la gente sobre lo que hace la UE para tapar sus verguenzas) y ahora tienen más deuda y tienen que aplicar más recortes... En España el ascenso de Podemos ( me refiero a un gobierno exclusivamente suyo), garantizaría el rescate de España simplemente por el efecto de miedo de los mercados ( quien engaña, después lo paga).
En resumen, en España no va a cambiar nada, quizás alguien, como los socialistas digan " vamos a proponer una renta básica", lo prometerán pero jamás lo cumplirán porque es imposible... Igual que las promesas del PP de bajar el IRPF, cuando van a recortar más a Catalunya.... Demagogia y los catalanes a seguir sufriendo.
Un señor que apoya a Podemos ( espero poder decir que apoyaba), me decía, si no podemos entonces declararemos la independencia..... Ya sabemos a día de hoy que nadie puede cambiar España por dentro, y sólo hay una oportunidad para la independencia que es el 27S, no vamos a ir repitiendo elecciones cada año.
La próxima ocasión será en la siguiente generación, y ese buen señor, que, con toda su buena intención le gustaría contribuir a cambiar nuestro mundo, habrá traspasado viendo como apoyaba a algo que nunca funcionó y que nos llevó a un mundo peor.
Si realmente quieres cambiar el mundo, empieza por hacer uno nuevo y no intentar uno que está derruido y en el que hay unas normas que impiden cambiarlo desde dentro.
Vota SI a la independencia el 27S

Avui dia no cal proclamar la independència des del balcó de la Generalitat.

Avui dia no cal proclamar la independència des del balcó de la Generalitat, sinó que cal fer un comunicat de premsa que en pocs segons ha arribat a tot el món, fet que provoca que en poca estona Barcelona estigui plena a vessar de mitjans de premsa estrangers desitjosos de retransmetre els esdeveniments en directe. Imaginem-nos l'exèrcit entrant a sac a Barcelona, empresonant polítics catalans, periodistes estrangers, ciutadans que protesten, etc...Una imatge perfecta per a un estat presumptament de la UE...per guanyar directament el Premi Nobel de la Pau i la Concòria i la Tolerància.

Potser no aniria gens malament repassar els munt de canvis socials, educatius, etc...que s'han produït entre els anys 30 del segle passat el present. Per començar, en aquells temps un militar que no obeia, era directament afusellat, i s'ha acabat el bròquil. Avui dia els militars espanyols fins i tot s'atreveixen a escriure llibres denunciant els seus superiors, i ai d'ells que s'atreveixen a emprendre accions de força contra ells. Per altra banda, els catalans som ciutadans europeus no pas per la gràcia del govern espanyol, sinó perquè és un dret que ens hem guanyat com a ciutadans, per tant no se'ns pot tractar com si fóssim uns invasors o uns insurrectes que cal eliminar a cop de baioneta. Un procés pacífic i democràtic no pot combatre's amb la força, això s'ha acabat, per tant ningú no s'ha tornat boig. Com que amb Espanya no hi ha forma humana de dialogar, doncs s'ha hagut d'emprendre aquest camí perquè l'alternativa és la decadència progressiva.

Tothom sap que passaria amb la detenció d'en Mas... ressò de la premsa internacional... trucades de molts presidents d'arreu del mont al Rajoy dient-li qie si s'ha tornat boig... es a dir... s'és pogués suspendre l'autonomia i/o detindre al President, pues no... la por no està al meu diccionari... y ara, ja em podeu denunciar i posar-me a la garjola per els insults... fotarem tal escàndol internacional que els sortirà el tret al revés quant tinguin que donar les explicacions que els demanda la ONU per la llei mordassa... :-) Apa-li !! Visca Catalunya Lliure!! ||*||

No abandoneu el pais quan més us necesita. Catalunya Si que Es Pot.Junts podem aconseguir-ho.

No abandoneu el pais quan més us necesita. Continueu lluitant. No rendir-se mai, Arcadi, mai. Junts podem aconseguir-ho.
M'agradaria demanar que reflexionessin a aquells qui realment creuen que s'ha de donar una darrera oportunitat a l'Estat amb el partit Catalunya Si que Es Pot. Pel que jo entenc en la majoria dels casos és un tema emocional més que no pas racional però els demano que posin encara que sigui durant uns minuts la raó per davant de l'emoció i pensin en les diferències entre el procés que es va viure a Euskadi, envoltat de violència, i l'endegat pels catalans, absolutament pacífic. Llavors penseu en les actituds que ha tingut el Govern espanyol en un cas i en un altre. Realment considereu que la seva resposta ha estat molt diferent? El diàleg és fonamental i tard o d'hora ens haurem d'acabar entenent (de fet, ells, per repartir el deute, estan molt però molt molt més interessats que nosaltres en dialogar) però, sincerament, admetem que amb els polítics de l'Estat espanyol no hi ha res a fer. I no, encara que les enquestes vagin errades, Podemos no guanyarà a Espanya. No ho farà i tots ho sabem. I menys encara obtindrà els 2/3 dels diputats que necessitaria per una hipotètica reforma de la Constitució espanyola. Per tant, si us plau, obriu els ulls perquè no tindrem més oportunitats. Ens hi juguem molt, el nostre present i sobretot el nostre futur. Que no us enganyin, les emocions són vostres, només vostres, i en una Catalunya independent us podreu seguir sentint com us roti, espanyols, espanyols/catalans o catalans. Els sentiments no es permeten o prohibeixen. Aquí parlem de política, de fronteres que poden comportar un primer pas cap a la millora del nostre benestar. Perquè, en definitiva, d'això tracta tot plegat. De que nosaltres i els nostres puguin estar en les millors condicions. I si és en una Catalunya independent doncs endavant. Informeu-vos, compareu arguments d'uns i altres i no us quedeu amb aquells que sempre heu escoltat, que sentiu als mitjans de comunicació, etc. La decisió és vostra i l'heu de prendre vosaltres, sense influències externes.

NO ENTENC COM S'HA POSICIONAT EL P.S.C. ENVERS CATALUNYA ELS ÚLTIMS ANYS

Tot el què podem esperar del PSC: COM S'HA POSICIONAT EL P.S.C. ENVERS CATALUNYA ELS ÚLTIMS ANYS (Març del 2013) Tenim i patim els fets. La passada legislatura 25 diputats del P.S.C. al Congrés que : -NO defensen l'Estatut -NO defensen els interessos de Catalunya -voten CONTRA la ratificació del Preàmbul de l'Estatut -voten CONTRA la gestió dels aeroports, junt amb el PP -voten CONTRA les seleccions nacionals -voten CONTRA l'ús del català al Congrés -voten CONTRA l'abolició de les curses de braus a Catalunya -voten CONTRA la gestió catalana de l'aeroport del Prat -voten SÍ a la Loapa portuària: que els ports de Barcelona i Tarragona tornin a ser dirigits del tot des de Madrid furtant competències de la Generalitat -voten CONTRA la dació en pagament junt amb el PP -voten NO al Fons de competitivitat (1.450 milions €) per Catalunya -voten CONTRA la disposició adicional 3ª de l’Estatut (900 milions €) amb Zapatero i Montilla de Presidents. -voten SÍ a la Reforma Constitucional junt amb PSOE i PP -voten NO a l'Oficialitat del català a Europa -voten CONTRA la protecció de les llengües minoritàries junt amb el PP al Parlament europeu. Aquesta legislatura són 14 diputats del P.S.C. al Congrés CONTRA els interessos de Catalunya; de Barcelona: CARME/N CHACÓN, DANIEL FERNÁNDEZ, JOAN RANGEL, ESPERANÇA ESTEVE, JOSE ZARAGOZA, ISABEL LÓPEZ CHAMOSA , ALBERT SOLER, MERITXELL BATET, ROMÁN RUIZ, JUAN CARLOS CORCUERA; de Lleida: TERESA CUNILLERA; de Girona: ALEX SAEZ JUBERO; de Tarragona: FRANCESC VALLÈS (va demanar perdó per votar per al Corredor Central), JOAN RUIZ CARBONELL -voten NO al Congrés perquè Catalunya no pugui gestionar el 0,7% de l' IRPF destinats a fins socials -voten SÍ a FAVOR del Corredor Central, considerant-lo prioritari en CONTRA del Corredor Mediterrani. -voten NO al Congrés i rebutgen derogar el Decret de Nova Planta del 1.715 junt amb el PSOE i PP -voten NO a transferir a la Generalitat la competència per convocar referèndums junt amb el PP, PSOE, UPyD. -els Socialistes rebutgen al Parlament Europeu la proposta per reprovar les paraules d’Alejo Vidal-Quadras. -voten NO al Parlament junt amb el PP contra el consens per al Pacte Fiscal (excepte Ernest Maragall) -ABSTENCIÓ al Parlament a la Consulta d’Autodeterminació a la pròxima legislatura (excepte Maragall) -voten NO al Parlament la Declaració de Sobirania en contra del dret a decidir dels catalans, MENTINT als seus votants quan de fet, el dret a decidir estava en el seu programa electoral del 25-N. -La CARME/N CHACON diu: -estar en contra del Pacte Fiscal per a Catalunya amb Ungles i Dents. -En contra del dret a decidir del P.S.C. -Rotundament i radicalment en contra de la Independència, diu seria un nou mur de Berlin. En MONTILLA, ara Senador, contra el Pacte Fiscal per a Catalunya, diu: -Catalunya no pot reclamar el Concert perquè no té raons històriques. -El referèndum és la fórmula preferida dels dictadors. -El dret internacional no avalaria la secessió unilateral. La Rocio MARTINEZ-SAMPERE al Parlament diu: -el dèficit fiscal català és tan sols de 791 milions €, un 0,40% del PIB. -A un diari diu: -que no estan d’acord amb el Concert, que l’ha definit fruit de les guerres Carlines, reconeix que tenen una contradicció amb el concert basc, però -tampoc els agrada allà la fórmula d’hisenda pròpia perquè consagra un Model Federal.- En NAVARRO diu: -Catalunya Independent sería un país més petit i més pobre. -L’objectiu no és votar diferent sinó convèncer el PSOE que voti el què vol el PSC. -Una Catalunya independent estaria intervinguda i altament endeutada. -Titlla de 'farsa' la sobirania de Catalunya - voten NO a la Declaració Sobiranista al Parlament de Catalunya el 23-01- 13 - El 2013, agost, voten al Parlament de la U.E. un altre cop EN CONTRA de l'oficialitat del català a Europa. - Gener 2014 - Voten NO a celebrar un referèndum pel dret a decidir. - Juny 2014 - Junt amb el PSOE voten a favor de l'entronització de Felip VI, igualet, igualet que el P.P.

Treballar com a camí pel progrés econòmic i social segueix essent indispensable.

Entomar polítiques per crear llocs de treball és un requeriment indefugible. Ara bé, les polítiques i actuacions adreçades a la creació de llocs de treball no són suficients, si les persones no adoptem una actitud escaient, acceptant que per evitar la nostra obsolescència i ser ocupables, requerim tenir els coneixements requerits als entorns canviats sociolaborals i econòmics i a la vegada disposar d’aquelles actituds arrelades en l’equip, l’esforç, el canvi i la incertesa permanent. En aquesta línia, segons explicava fa uns mesos l’associació ASEMPLEO, cal recordar que sols el 16,7% dels aturats es reciclin o amplien coneixements durant el període d’atur. Un percentatge preocupant, ja que en aquest cas les possibilitats d’ocupació disminueixen progressivament i encara que l’ocupació millori les possibilitats de futur no són pas millor.

Està aturat no és un període de ‘descans’ o de ‘transició’ entre un treball i un altre, té que esdevenir un període de millora de progrés de formació per ampliar les competències. Hem d’entendre que millorar les capacitats té que ser quelcom possible i a la vegada requerit i que es té que desenvolupar simbioticament amb els imprescindibles subsidis o prestacions als aturats. Crear treball és imprescindible i potenciar i ajudar als emprenedors i industrials indefugible, però també dotar de més i millor capital intel·lectual als aturats, aquest és el repte a superar, ja que amb probabilitat la disintonia entre aptituds i actituds amb el que requereix el nous models productius expliquen, que l’atur estructural a l’Estat sobrepassi tota xifra raonable.

Cal acceptar que la tecnologia intel·ligent modifica els entorns de treball i desplaça als humans del treball de sempre, però a la vegada la tecnologia i les noves formes d’organitzar-se i de relacionar-nos en crea de nous. Uns nous escenaris de treball sorgits de processos d'innovació disruptiva i que exigeixen persones formades, que sàpiguen treballar en equip, compartir i trametre informació; que detectin oportunitats en un món global, tot entomant problemes, essent part de la solució. Persones amb capacitat de planificar, prioritzar i gestionar en la complexitat i el canvi i que converteixen les dades en informació i aquestes en coneixement.

Treballar com a camí pel progrés econòmic i social segueix essent indispensable, per aquest motiu, cal acceptar que són com gotes en l’oceà de la humanitat, però que cada gota té personalitat pròpia diferencial i és capaç d’aportar valor a la col·lectivitat i a la vegada la col·lectivitat té que acceptar que no pot deixar de banda a cap persona, armar-los de competències intel·lectes, per ser i saber, és una obligació col·lectiva arrelada en la voluntat individual d’evitar l’obsolescència i contribuir al progrés col·lectiu.

Carta oberta a Teresa Forcades.

Hola Teresa,

 

Personalitzo en tu perquè ets una cara pública, però faig extensiva aquesta carta a tots aquells que creieu que la independència dels Països Catalans o de Catalunya pot ser una immillorable oportunitat per començar de nou, per iniciar això que en diem un procés constituent, però que malgrat això doneu suport actiu a l’acord entre ICV, EUiA i Podemos per fer una llista a les eleccions del proper 27 de setembre. T’he escoltat en més d’una ocasió i no dubto que la teva aposta per la independència és sincera i reflexionada. Tampoc tinc cap dubte que ets conscient de les enormes dificultats que com a poble hem tingut, tenim i tindrem per exercir aquest dret elemental que és el dret a decidir si, en un món d’Estats, en volem un de propi o no. I estic segur que saps, perquè ningú s’atreveix a negar-ho, que en els darrers 300 anys l’opció de la independència, de crear una república catalana, no havia tingut mai tant suport com el que té ara. Una bona part de la gent d’aquest país s’ha tret del damunt la por acumulada de tants segles de règims autoritaris i uniformitzadors i s’ha atrevit a dir en veu alta que d’aquest Regne i d’aquest Estat ja no n’espera res de bo i que vol defensar el dret a decidir de la única manera possible, exercint-lo. I saps, evidentment, que des que va començar això que anomenem el Procés -ara fa 5 anys, amb la manifestació contra la sentència del TC- s’ha provat de moltes maneres poder convocar un referèndum acordat amb l’Estat i dins del marc de la seva legalitat però sempre s’ha topat amb la  manca de voluntat tant del govern, com dels tribunals com, m’atreviria a dir, de la societat espanyola. Arribats a aquest punt es planteja exercir aquest dret democràtic de la forma  més difícilment impugnable per l’Estat i els seus tribunals, convertint unes eleccions al parlament en unes eleccions en les quals els partits que hi participen portin en el seu programa un determinat posicionament favorable o contrari a la Independència. Unes eleccions plebiscitàries que, recordem-ho, no taparan la resta de debats que com a societat tenim plantejats, per això els independentistes hi anirem a través de més d’una llista i amb perspectives ideològiques diverses (enfrontades, fins i tot).

Sabent tot això com segur que saps, costa d’entedre que impulsis una proposta electoral que, precisament, pretèn arraconar el debat sobre la independència i, el què és pitjor, ajornar sine die l’exercici del dret a l’autodeterminació. Amb un discurs menys bel·ligerant i aparentment més comprensiu que el dels partits obertament unionistes, aquesta candidatura comparteix l’objectiu  de desactivar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions en no posicionar-se sobre la qüestió que les ha provocat. Deixant per més endavant, però sense concretar ni quan ni com, l’exercici del dret a decidir us convertiríeu en el millor aliat dels que no volen que l’exercim mai, entre ells,  prou que ho saps, les grans corporacions i monopolis i la dreta oligàrquica més reaccionària, la pitjor cara del capitalisme, en definitiva.

Adam Majó.

Les confusions sobre el què,el qui i el com del PROCÉS.

EL QUÈ DEL PROCÉS. Cal insistir-hi. El procés de la Independència de Catalunya, malgrat les diferents giragonses que ha anat travessant, no és altra cosa que una Ruptura Democràtica, un fenomen polític que és propi de tot procés d’independència: es tracta de transferir a un cos polític (demos) català el poder de decidir, que era segrestat per un poder estatal aliè.

Les confusions sobre el què: És, per tant, un procés que té lloc a través d’una ruptura política. És un error pensar que la independència es pot aconseguir per mitjà de jocs de mans de negociació. Els sectors polítics criats dins l’autonomisme postfranquista, deformats per una pràctica política escassament democràtica, només conceben la política com una qüestió de transaccions. En el cas de la independència s’equivoquen, doncs, de mig a mig. Aquest error explica que hi hagi actuacions “dels polítics” que semblin incomprensibles com el recurs repetit a la negociació amb l’Estat. L’única cosa que s’hi pot negociar és l’atribució dels actius i els passius relacionats amb la secessió. Els continguts de la República Catalana Independent no es negocien, els determinarà la voluntat política sobirana del poble català. Comprendre que el naixement d’aquest Estat ha de ser el resultat d’una ruptura és el que converteix la conquesta de la Independència en un dels camins principals i més segurs per a la transformació de la societat.

Tot moviment nacional cap a la independència tendeix, per la seva mateixa raó de ser, cap a l’autocentrament, és a dir a abandonar les diferents formes de submissió o d’alienació del règim de subordinació precedent. La independència és també la porta a l’expressió democràtica de la identitat nacional alliberada de les estretors de la dominació. Si la independència és sobretot ruptura amb un poder establert i és per aquesta raó que el centre de l’argumentació, el que pot donar suport i força a la ruptura és el convenciment sobre el que representa d’Estat espanyol com a forma de dominació insostenible. Insostenible i insuportable. Des d’aquesta perspectiva les crides a l’amor envers Espanya (com l’I Love Spain promogut per alguns) no semblen ser altra cosa que brindis al sol, motivat per una concepció mercantilista de la política. Actuar políticament com si s’estigués davant una minoria d’edat eterna del poble és justament una de les característiques de la vella política, la que es fonamenta en el recurs a la demagògia i a l’engany fàcil. Un error que cal esforçar-se a superar.

Des d’un altre punt de vista, pensem també que és semblantment esca de confusió limitar la independència a un pur tràmit instrumental que es reflectiria en un simple canvi de les formes de fer política. En el cas dels moviments d’alliberament nacional sempre té lloc l’adequació al nou marc de la nació independitzada. La lluita independentista és sempre el resultat d’una tensió cap a l’autocentrament, és a dir, cap a l’articulació de les estructures en funció del col·lectiu humà alliberat.

Els sectors amb una consciència independentista feble (a causa de la influència de la ideologia espanyolista -o francesista-, en el nostre cas) es desentenen d’aquesta funció de la lluita i, per aquesta raó, poden tenir comportaments polítics favorables a l’espanyolisme.

EL QUI DEL PROCÉS. Un combat per la independència implica, d’una banda, el conjunt del poble sotmès en la seva confrontació amb l’Estat. És per tant un conflicte que implica (en grau divers) totes les classes socials. Normalment (com ha estat fins fa molt poc en el nostre cas) la burgesia (que té com a objectiu conegut mantenir-se en el poder) opta per pactar amb les classes dominants de l’Estat opressor.

A Catalunya, d’ençà de la segona dècada del segle XXI la reivindicació de la sobirania ha estat assumida per una part de la burgesia catalana, la que anomenem per a simplificar, la mitjana burgesia que s’ha afegit al moviment de les classes populars catalanes davant la crisi econòmica que afectava els seus negocis i enfonsava una part important de la base popular de les seves organitzacions polítiques.

El fet d’estendre’s el moviment per la independència a un ampli ventall de classes socials demana analitzar almenys dos fenòmens: la ideologia dominant en cada moment i l’hegemonia que els diferents sectors socials poden tenir en el procés.

Com és sabut “la ideologia dominant en cada moment concret és la ideologia de les classes dominants”. El fet d’haver esdevingut l’independentisme (un moviment sorgit de les lluites socials dels anys 80) un moviment de masses ha provocat un lliscament ideològic del moviment independentista cap a la ideologia dominant en diferents aspectes de la política. Això no vol pas dir, però, que la composició del moviment per la independència estigui condemnat a ser un moviment al servei de les idees socialment dominants avui perquè, com és sabut, en moments de crisi econòmica, social, ideològica i política com l’actual, és quan les idees dominants perden suport social. És per això que l’hegemonia ideològica i política del moviment català actual per la independència s’està desplaçant sensiblement cap a l’esquerra.

Les confusions sobre el qui. El moviment cap a la independència es farà amb una part de la burgesia però no és un moviment de la burgesia. Només cal observar el moviment de masses cap a la independència que s’ha desenvolupat al llarg dels darrers anys. El moviment per la independència de Catalunya aplega amplis sectors de les classes populars i un sector reduït però influent de la mitjana burgesia (representat políticament per CDC, principalment). Es tracta d’un sector que s’ha servit del control de les institucions per tal de mirar de mantenir l’hegemonia al si del moviment per la Independència, una hegemonia que va perdent gradualment en benefici de les formacions d’esquerra. Les tesis lerrouxistes (que identifiquen catalanisme amb burgesia) tornen a fallar ara en aquesta ocasió i per aquesta raó, en l’actual conflicte, els seus defensors es troben defensant posicions reaccionàries al costat del poder de l’Estat espanyol. 

EL COM DEL PROCÉS. Tal com ja ho hem exposat més amunt el moviment per la independència es basa fonamentalment en la mobilització de les classes populars i de sectors de  la mitjana burgesia. No cal dir que el gruix de la burgesia n’és absent i juga una paper més aviat contrari, tot i la seva proverbial discreció aparent.

D’acord amb aquesta composició el moviment independentista s’ha desenvolupat, sobretot a partir dels anys 80 del segle passat, arrelant en la lluita popular. I la formulació que es va fer, ja a finals d’aquella dècada, de la línia a seguir va ser a partir de l’enfortiment progressiu de la política d’Unitat Popular. És la línia que ha donat lloc no sols a la CUP sinó també a tot el conjunt d’expressions polítiques que fonamenten el seu independentisme en posicions d’esquerra.

El desenvolupament del moviment per la independència com un moviment de masses (fenomen que cal fonamentar a partir de la repressió del 1992 i que va tenir el seu desplegament a partir del 2006) va propiciar la formulació coneguda de la lluita per la independència com una ruptura democràtica (MDT, 2004), de manera que la lluita es disposava, a partir d’aquella nova conjuntura, en dos nivells d’intervenció i d’acumulació de forces: 

A) En el nivell de més abast social calia disposar d’instruments organitzatius amplis que a partir de l’argumentació de la radicalitat democràtica permetessin la construcció d’un moviment de masses per la ruptura independentista. És a dir, el que s’ha anomenat la Ruptura Democràtica per la Independència.

B) I, al mateix temps, calia enfortir el cor del moviment independentista la Unitat Popular, és a dir, les estructures que, pel fet del seu arrelament en les lluites socials, podien garantir la ruptura política i les conquestes socials i econòmiques que acompanyen aquesta ruptura independentista.

Diferents organitzacions representen aquestes dinàmiques paral·leles d’una manera més o menys precisa. És evident que les Consultes sobre la Independència i les grans mobilitzacions que van del 2006 al 2012 han estat l’expressió de la dinàmica general per la ruptura democràtica. I que la tasca desenvolupada al voltant de la CUP representen l’expressió més clara de la dinàmica d’Unitat Popular.

Les confusions sobre el com. La lluita per la independència no es fonamenta en un front patriòtic com encara defensa el PSAN quan analitza de manera simplista la candidatura de “Junts pel SÍ”. La lluita per la independència actual no es basa en una dinàmica de lluita anticolonial a l’estil de la lluita de les colònies del Tercer Món en el darrer terç del segle XX, és a dir, en una aliança interclassista dirigida “pel partit”.  La funció del partit (o organització estratègica) és avui tota una altra: consisteix a fer propostes al moviment tot ajudant a la seva organització. Pensem que la concepció dirigista del partit és un esquema avui obsolet. La realitat del nostre moviment és més complexa tal com ho hem explicat. I el seu fonament pensem que es troba en la combinació de les dues dinàmiques complementàries descrites: la Ruptura Democràtica per la Independència i la construcció de la Unitat Popular. 

Considerem finalment que tal com s’ha estat construint el moviment i l’evolució dels fets, estan donant la raó a les tesis que des del cor mateix de l’esquerra independentista s’han estat defensant al llarg de la seva breu però intensa història.