Mira tu, ja sabem què tenen en comú l'espanyolam de Podemos i Encolauats en comú, ICV, Forcades i Oliveras amb Duran i el seu Pont Aeri: carregar-se Mas al preu que sigui. Però no pas per Mas en si mateix, és clar, sinó perquè saben tan be com ho sap Rajoy, el seu Rei Borbó i tota la casta empresarial, financera i funcionarial enquistada en el poder de l'Estat espanyol que Mas és el millor actiu per una independència viable, sòlida i que acabi arribant a bon port i essent homologada per la major part dels països democràtics occidentals un cop els catalans ens l'hàgim guanyada a les urnes i sigui un fet consumat. L'espanyolam, tant el que es presenta a cara descoberta (PPPSOE i Ciudadanos) com el que s'embolica amb la bandera roja d'esquerra desorbitada, vol carregar-se el dret a decidir dels catalans a base de impedir que aquestes plebiscitàries siguin plebiscitàries, és a dir, l'instrument que ens ha quedat, l'únic que ens ha quedat, per poder exercir precisament el dret a decidir. Volen convertir les eleccions del 27S en un immens tir al blanc posant en Mas al centre de la diana. I això ho volen amb tanta força i intensitat tant Rajoy, la casta de l'iBEX 35, el Pont Aeri i Duran, com els Fachin i les Ubasat, les Colau i els Pisarellos, els Herreras i les Camats i, tristament, les Forcades i els Oliveres. Perquè tots tenen un gran denominador comú: assegurar com sigui i al preu que sigui la permanència de Catalunya a Espanya, el sotmetiment de Catalunya a la majoria espanyola, mani qui mani a Espanya, peti qui peti a Catalunya. Que les portes del sobiranisme han de estar obertes per sumar? I tant que sí, però sumar vol dir que si els que avui encara aposten per seguir a Espanya obren els ulls d'aquí al 27S, rectifiquen i aposten clarament per la independència, benvinguts seran, i tant. Però sumar no vol dir cedir i fer-nos tots igual d'ambigus i permetre que ens arrosseguin pel camí de la tercera via cap a la perpetuació del colonialisme, perquè això no seria sumar, això seria perdre, ser derrotats, clavar-nos un golàs espanyol a tota l'esquadra. Això
Duran és un miserable supremacista i egoista que s'ha carregat el partit. Havia d'haver plegat però ha preferit destruir el partit incendiant-lo abans de marxar. Lo maté porqué era mio.
miércoles, 17 de junio de 2015
viernes, 12 de junio de 2015
És confús això de posar en una sola frase una dada certa i una suposició especulativa, Germana Forcades.
Benvolguda Teresa. He de començar amb una disculpa. No tinc clar com m’he d’adreçar a tu. Germana Forcades? Ets monja, però entenc que ara deixes temporalment el convent i no se si el tractament també queda temporalment enrere. Doctora Forcades? Vas fer medicina i fins i tot una tesi doctoral sobre medicines alternatives, però em passa com amb en Jordi Pujol, que tot i ser metge l’associo amb altres activitats. En tot cas, jo també soc doctor però només faig servir el títol en congressos i algun acte oficial, de manera que, si no et sap greu, ens tractem de tu i no perdem el temps en floritures.
T’he de dir que, normalment les teves declaracions en temes de salut em fan sentir incòmode. Com tu, penso que vivim en una societat amb una tendència inquietant a la sobremedicació i que això està fomentat per interessos econòmics. També sospito que s’inventen o exageren malalties per poder vendre més pastilletes i opino que és responsabilitat dels científics fer notar aquests fets. De manera que coincideixo amb tu en gairebé tot el que dius. Però ai!, sempre hi ha un percentatge de les teves afirmacions que no acabo d’entendre. Un percentatge petit, però qualitativament important.
Avui m’ha tornat a passar. Llegeixo que has dit que la vacuna de la diftèria “…té una efectivitat del 95%, de manera que un 5% de nens no estan immunitzats malgrat haver-se vacunat i corren el risc de patir efectes secundaris derivats de l’alumini que porten”. És confús això de posar en una sola frase una dada certa i una suposició especulativa. Perquè la dada de l’eficàcia del 95 % és correcte, però això dels efectes de l’alumini no ho pots deixar anar sense més. Ho he sentit altres vegades, així que he buscat quant alumini hi ha en una vacuna. Després de tot l’alumini és un dels elements més abundants del planeta. Cada dia toquem, mengem i respirem una certa quantitat d’alumini només pel fet d’estar vivint a la Terra. Fins i tot la llet materna conté alumini i es calcula que ingerim uns 8 mil·ligrams diaris amb el menjar. En canvi, una vacuna només conté 0,5 mil·ligrams. Potser sí que es posen moltes vacunes als nens, però totes les que ens posen a la vida no arriben ni a l’alumini que mengem en un parell de dies. Si les vacunes tinguessin molt més alumini, les administressin per via intravenosa i els nens tinguessin problemes renals, podríem parlar de possibles toxicitats, però coincidiràs en que això no és l’habitual, per tant no entenc perquè ho dónes a entendre com un risc contrastat. Potser t’he malinterpretat?
D’altra banda, tampoc entenc de quina toxicitat parles. Sabem que no hi ha res que en prou quantitat no pugui arribar a ser tòxic. En el cas de l’alumini s’ha descrit toxicitat en treballadors de fàbriques metal·lúrgiques que respiraven pols d’alumini durant dècades. Això causava problemes neurològics. Però no estaràs comparant la dosi que hi ha en una vacuna amb la d’un treballador del metall al llarg de tota una vida laboral oi? Com que parles de toxicitat en abstracte, no sé a que et refereixes, però no em sembla correcte espantar als pares amb aquesta mena d’afirmacions que en realitat només són suposicions. I en tot cas, si hagués de triar entre un risc, petit però real, de morir als 5 anys de diftèria o un suposat risc de patir Alzheimer als 90, crec que seguiria agraint als meus pares que em vacunessin. T’he de dir que me n’alegro que no esmentessis els compostos de mercuri, que fa anys es van retirar de les vacunes, ni l’autisme, que ja sabem que no hi està relacionat.
Tampoc entenc el raonament que fas quan dius que “els vacunats es beneficien dels no vacunats, als quals no es té com a perillosos, sinó al contrari”, ja que ajuden a fer que els bacteris segueixin circulant perquè els que sí que estan vacunats mantinguin un bon nivell d’immunització.” Això li ho has explicat als pares del nen d’Olot? Quina mena d’argument és? Crec que confons els medis amb els objectius. Entenc que el que es pretén no és mantenir un bon nivell d’immunització sinó que no hi hagi ningú malalt. Creus que hauríem d’haver deixat alguns afectats de verola per mantenir un bon nivell de immunitat? Hauríem de mantenir circulant el virus de la polio per reforçar als vacunats?
Remarques que la vacuna no funciona en un 5% dels casos. És cert. No hi ha gaires coses que funcionin al 100 %. Jo mateix em vaig vacunar de la hepatitis B i resulta que soc del grup “no-responedor”. El meu cos no va fer anticossos, de manera que no estic protegit. Però confio en que el virus circuli poc al meu voltant ja que gràcies als vacunats es limita la presència del virus i així em protegeixen a mi. Dir que soc jo qui contribueix a mantenir la seva immunitat em semblaria molt recargolat.
Has demanat “respecte absolut per a aquests pares, perquè les vacunes estan en mans d’unes empreses que l’únic que volen és fer negoci”. Què hi té a veure una cosa amb l’altre? De nou no entenc el teu fil argumental. També fan negoci amb els antibiòtics. Deixem de fer-los servir? Els fabricants de cinturons de seguretat o de cascs de motoristes volen fer negoci. Això fa que els cinturons o els cascs siguin sospitosos? Els fabricants de condons volen fer negoci. Per això hauríem de deixar que la SIDA s’escampi? Que les farmacèutiques facin negoci no ens diu res sobre si les vacunes són bones o dolentes. La eficàcia i seguretat de les vacunes es determinen amb dades científiques. I si les farmacèutiques tenen comportaments poc ètics s’ha de denunciar, però això és un altre tema.
En tot cas, coincideixo plenament amb tu en el fet que els pares mereixen respecte i no se’ls ha de culpar. Estic segur que ells només volien fer el que pensaven que era el millor pels seus fills i simplement estaven mal informats. En la meva opinió, no son els pares els responsables sinó qui els espanta amb informacions esbiaixades que els porten a prendre decisions errònies.
Cordialment
Ara comences una singladura en política. Ho faràs bé. Això de barrejar en un mateix discurs dades contrastades amb opinions i especulacions de manera que tot sembli més indiscutible és una estratègia habitual en política. Però en temes de salut és millor evitar-ho fins on sigui possible.
La clau està en que els dos blocs siguin capaços d'entendre's i pactar amb lleialtat el 27S.
Hi ha moltes raons perquè això hagi estat així i algunes d'elles ens donen pistes sobre com podem continuar per fer que l'independentisme sigui àmpliament majoritari el dia 27 de setembre. En vull ressaltar dues, per mi essencials.
La il·lusió és potser el fenomen més important. Il·lusionar-se dóna una força individualment i col·lectivament molt difícil d'avaluar, però sense cap mena de dubte extraordinària. Aquest fenomen ens dóna energia, ens fa deixar en segon terme altres qüestions, fa que ens emocionem i que ens donem les mans amb el del costat sense preguntar-nos qui és, on milita o quin idioma parla. Se'ns dubte la il·lusió ha estat determinant en molts moments, ha fet que mobilitzéssim més d'un milió de persones quasi sense adornar-nos-en i ha fet que ens costi emplenar el Palau Sant Jordi quan més ens ha mancat.
Juntament amb la il·lusió, la unitat. Van relacionades. La unitat genera il·lusió i la il·lusió unitat, però s'han de cuidar les dues per separat. Unitat vol dir blindar-se, vol dir unitat d'acció, vol dir no generar dubtes els uns dels altres, vol dir entendre que tots som imprescindibles i que si algú al nostre costat coixeja, en lloc de titllar-lo de "botifler" li hem de donar la mà i un copet a l'espatlla per animar-lo.
Unitat vol dir companyerisme: allò que, en futbol, entendríem com passar-nos molt la pilota i no quedar-nos-la per intentar marcar sols amb el risc que acabi en mans de l'adversari. Unitat vol dir entendre que som una pinya i que una pinya ben unida és irrompible. Només es podria trencar amb foc, i així i tot, fotria una explosió prou grossa com per destrossar el que hi hagi a l'entorn.
De cara al 27 de setembre ja es comencen a previsualitzar els dos grans blocs de l'independentisme. El primer, encapçalat pel President de la Generalitat, Artur Mas, amb una llista molt potent de gent preparada, gent nova, gent molt transversal. L'altre, una llista entre la CUP, Procés Constituent i potser d'altres per aquells que volen la independència i una mena de revolució social incerta.
Que presumiblement hi hagi aquests dos grans blocs de cara al 27 de setembre és una molt bona notícia, i és que són dos blocs amb sentit i capaços de generar il·lusió. La clau està, doncs, en veure com es consoliden les dues opcions i sobretot: que en primera posició guanyi la llista del President que és qui ha pilotat i ha de continuar pilotant el procés des d'un punt de vista estratègic i de projecció internacional.
I segon, que els dos blocs siguin capaços d'entendre's i pactar amb lleialtat entenent que primer és la independència entesa com a eina per poder fer tot seguit els canvis socials que les noves majories parlamentàries decideixin. Així, doncs, il·lusió i unitat!
La il·lusió és potser el fenomen més important. Il·lusionar-se dóna una força individualment i col·lectivament molt difícil d'avaluar, però sense cap mena de dubte extraordinària. Aquest fenomen ens dóna energia, ens fa deixar en segon terme altres qüestions, fa que ens emocionem i que ens donem les mans amb el del costat sense preguntar-nos qui és, on milita o quin idioma parla. Se'ns dubte la il·lusió ha estat determinant en molts moments, ha fet que mobilitzéssim més d'un milió de persones quasi sense adornar-nos-en i ha fet que ens costi emplenar el Palau Sant Jordi quan més ens ha mancat.
Juntament amb la il·lusió, la unitat. Van relacionades. La unitat genera il·lusió i la il·lusió unitat, però s'han de cuidar les dues per separat. Unitat vol dir blindar-se, vol dir unitat d'acció, vol dir no generar dubtes els uns dels altres, vol dir entendre que tots som imprescindibles i que si algú al nostre costat coixeja, en lloc de titllar-lo de "botifler" li hem de donar la mà i un copet a l'espatlla per animar-lo.
Unitat vol dir companyerisme: allò que, en futbol, entendríem com passar-nos molt la pilota i no quedar-nos-la per intentar marcar sols amb el risc que acabi en mans de l'adversari. Unitat vol dir entendre que som una pinya i que una pinya ben unida és irrompible. Només es podria trencar amb foc, i així i tot, fotria una explosió prou grossa com per destrossar el que hi hagi a l'entorn.
De cara al 27 de setembre ja es comencen a previsualitzar els dos grans blocs de l'independentisme. El primer, encapçalat pel President de la Generalitat, Artur Mas, amb una llista molt potent de gent preparada, gent nova, gent molt transversal. L'altre, una llista entre la CUP, Procés Constituent i potser d'altres per aquells que volen la independència i una mena de revolució social incerta.
Que presumiblement hi hagi aquests dos grans blocs de cara al 27 de setembre és una molt bona notícia, i és que són dos blocs amb sentit i capaços de generar il·lusió. La clau està, doncs, en veure com es consoliden les dues opcions i sobretot: que en primera posició guanyi la llista del President que és qui ha pilotat i ha de continuar pilotant el procés des d'un punt de vista estratègic i de projecció internacional.
I segon, que els dos blocs siguin capaços d'entendre's i pactar amb lleialtat entenent que primer és la independència entesa com a eina per poder fer tot seguit els canvis socials que les noves majories parlamentàries decideixin. Així, doncs, il·lusió i unitat!
jueves, 11 de junio de 2015
A QUI VOTARÉ, PER QUI FARÉ CAMPANYA, QUÈ M’OBLIGARIA A CANVIAR EL MEU SUPORT?
A QUI VOTARÉ EL 27s:
Ho sento però jo no puc esperar més a dir-ho. Falten 3 mesos NOMÉS!!
Em vaig mullar pel 24M i em mullo ara. Ja he decidit a qui votaré el 27s i per qui faré campanya. No em fa falta esperar al 14j per decidir, però la reacció posterior pot canviar el meu vot com el de tants altres catalans:
1. A QUI VOTARÉ
Abans i després de declarar la independència, el President de Catalunya haurà d'anar país per país fent un esforç de diplomàcia titànic perquè ens reco...neguin. Necessitarem una persona que doni una gran imatge presidencial, domini els idiomes i pugui projectar als altres països sensació de serietat i seguretat. No hi ha una segona oportunitat per a una primera impressió i que t'obrin la porta. Penseu molt be, si sou independentistes, qui pot fer aquest paper a partir del 27s. Jo ho tinc clar: No veig altre President que el President Mas.
Si el President no té un ampli suport i després de les eleccions les esquerres sumen, poden desbancar-lo. Vull una ERC i CUP fortes però sens dubte vull que el President Mas lideri el procés cap a la independència. Crec que és el millor i crec que s’ho mereix per la immensa pressió que ha hagut de suportar. I no oblidem que està imputat penalment per Espanya per organitzar el 9N i fer que podem votar.
Ja hem perdut l'ajuntament de la capital d Catalunya i ara van a per la Generalitat. El 27s ha d'anar a votar fins l'últim català que s'estimi la terra.
2. PER QUI FARÉ CAMPANYA
Faré campanya pels partits independentistes que jo crec són: CDC-ERC-CUP. Tot i deixant clar que el meu vot serà pel President Mas, crec que la gent independentista d'altres sensibilitats hauria de votar ERC/CUP.
3. QUÈ M’OBLIGARIA A CANVIAR EL MEU SUPORT?
Només deixaré de fer campanya per ERC-CUP si veig que hi ha possibilitat de que pactin amb Podemos/ICV.
Només deixaré de fer campanya per CDC si veig que cedeixen a les tesis unionistes d’Unió i no deixen clar que, diguin el que diguin els de'n Duran, el programa del President Mas serà inequívocament per assolir la independència junt amb l'ANC i els altres partits que s'hi sumin.
Ho sento però jo no puc esperar més a dir-ho. Falten 3 mesos NOMÉS!!
Em vaig mullar pel 24M i em mullo ara. Ja he decidit a qui votaré el 27s i per qui faré campanya. No em fa falta esperar al 14j per decidir, però la reacció posterior pot canviar el meu vot com el de tants altres catalans:
1. A QUI VOTARÉ
Abans i després de declarar la independència, el President de Catalunya haurà d'anar país per país fent un esforç de diplomàcia titànic perquè ens reco...neguin. Necessitarem una persona que doni una gran imatge presidencial, domini els idiomes i pugui projectar als altres països sensació de serietat i seguretat. No hi ha una segona oportunitat per a una primera impressió i que t'obrin la porta. Penseu molt be, si sou independentistes, qui pot fer aquest paper a partir del 27s. Jo ho tinc clar: No veig altre President que el President Mas.
Si el President no té un ampli suport i després de les eleccions les esquerres sumen, poden desbancar-lo. Vull una ERC i CUP fortes però sens dubte vull que el President Mas lideri el procés cap a la independència. Crec que és el millor i crec que s’ho mereix per la immensa pressió que ha hagut de suportar. I no oblidem que està imputat penalment per Espanya per organitzar el 9N i fer que podem votar.
Ja hem perdut l'ajuntament de la capital d Catalunya i ara van a per la Generalitat. El 27s ha d'anar a votar fins l'últim català que s'estimi la terra.
2. PER QUI FARÉ CAMPANYA
Faré campanya pels partits independentistes que jo crec són: CDC-ERC-CUP. Tot i deixant clar que el meu vot serà pel President Mas, crec que la gent independentista d'altres sensibilitats hauria de votar ERC/CUP.
3. QUÈ M’OBLIGARIA A CANVIAR EL MEU SUPORT?
Només deixaré de fer campanya per ERC-CUP si veig que hi ha possibilitat de que pactin amb Podemos/ICV.
Només deixaré de fer campanya per CDC si veig que cedeixen a les tesis unionistes d’Unió i no deixen clar que, diguin el que diguin els de'n Duran, el programa del President Mas serà inequívocament per assolir la independència junt amb l'ANC i els altres partits que s'hi sumin.
miércoles, 10 de junio de 2015
Al president Mas només li quedava l’opció d’anar a les eleccions del 27S sol.
Estava cantat que les eleccions municipals ens permetrien descobrir les intencions de cadascú. Deixant de banda les peculiaritats locals, l’endemà de la constitució dels nous ajuntaments els recomano que facin l’exercici de repassar què ha passat a cada lloc. Serà tan important descobrir qui és el nou alcalde o alcaldessa com la manera com ha assolit el càrrec. I també serà important avaluar els primers nomenaments i els fitxatge de nous càrrecs.
A l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, Jordi Martí, l’excap del PSC i independentista circumstancial per falta de cap altra opció, ja ha trobat la manera de desfer-se del que evidentment no era el seu target, que era donar suport a un partit independentista. De vegades es parla molt dels Duran i dels Espadaler per desconfiar de Mas i de CiU i es deixa passar com si res l’independentisme d’ocasió aquests exsocialistes que s’han integrat a ERC perquè no podien fer res més si volien subsistir. Podria fer una certa gràcia, oi?, que Gemma Sendra, numero 6 de la candidatura d’ERC i paradigma d’aquella Barcelona que els de BComú diuen combatre (ha ocupat tota mena de càrrecs des del seus inicis, l’any 1982, al Centre d’Estudis de Planificació (CEP) fins a esdevenir directora executiva del Fòrum 2004, del MACBA, del Recinte Modernista de Sant Pau, etc.), formés part del nou equip d’Ada Colau. Coses del submón de la política, perquè el nexe d’unió és Jordi Borja, geògraf com ella, candidat de BComú, i príncep de la planificació urbanística del maragallisme. Tothom té pare i mare.
El distanciament entre ERC i CDC no és d’ara. Va començar fa molt de temps, quan els d’ERC van descobrir que el president Mas no estava disposat a ser un titella. Des de l’inici del seu gir decididament sobiranista, el president ha volgut controlar el ritme del procés per evitar trencar més plats dels necessaris. És segur que això ha fet que cometés diversos errors, per exemple, no convocar les eleccions plebiscitàries immediatament després del 9N i evitar així el que ha semblat una desinflada general. Potser també li hauria calgut negociar la proposta de llista unitària abans d’anunciar-la amb tant de detall, cosa que va encabritar de tal manera Junqueras que va voler vexar el president, rebaixant-lo a mer espectador, en una conferència de rèplica que va ser patètica i contraproduent i que va fer més profunda la ferida.
ERC sempre s’aferra a UDC i als recels de Duran i Lleida per dubtar de la sinceritat de l’independentisme de CDC i també de Mas, encara que en el seu cas piquen menys fort perquè saben del prestigi del president entre els sobiranistes de tota mena. Però a UDC també li ha arribat l’hora d’aclarir-se. Diumenge que ve en sabrem el resultat i ja veurem què passa. La crisi està servida. Però és que ara, a més, en termes electorals és irrellevant el que decideixi UDC. La llista del president ja no es confeccionarà com s’ha fet sempre, que és repartint-se els llocs entre els dos partits. No tindria sentit. El que passi el dia 14 és significatiu per a UDC i, també, perquè finalment es consolidarà un independentisme democratacristià que se sumarà al projecte moderat liderat per Artur Mas. Núria de Gispert ha estat taxativa en unes declaracions a Catalunya Ràdio: “Votar 'no' a la pregunta interna d'Unió és donar suport a Mas per al 27-S". Els que no s’hi vulguin sumar sempre poden fer el mateix que ha fet UDC a la Vall d’Aran, que és aliar-se amb UA (la marca dels socialistes) i derrotar el candidat de CDC a Viella.
Amb aquest panorama, al qual cal afegir el desgast sofert per la marca CiU pels casos de corrupció i sobretot per la confessió de Jordi Pujol, al president només li quedava l’opció d’anar a les eleccions del 27S sol, despullat del peatge partidista, en companyia de personalitats independents, alcaldes i alcaldesses joves i responsables polítics dels grups que s’hi sumin i amb una marca pròpia. El president no podrà estalviar-se que els contrincants l’acusin de messianisme, com ja va passar el 2012, però aquest cop els que després van penedir-se d’haver abonat aquesta tesi, potser que reaccionin abans. Debilitar l’únic president que ha estat disposat a obrir els col·legis electorals per fer una consulta il·legal sobre la independència de Catalunya és suïcida. Ara els vots tindran repercussió de veritat, per tant potser que tothom es prepari per prendre una decisió responsable, de cor, amb actitud política, per donar continuïtat al Sí-Sí del 9N.
A l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, Jordi Martí, l’excap del PSC i independentista circumstancial per falta de cap altra opció, ja ha trobat la manera de desfer-se del que evidentment no era el seu target, que era donar suport a un partit independentista. De vegades es parla molt dels Duran i dels Espadaler per desconfiar de Mas i de CiU i es deixa passar com si res l’independentisme d’ocasió aquests exsocialistes que s’han integrat a ERC perquè no podien fer res més si volien subsistir. Podria fer una certa gràcia, oi?, que Gemma Sendra, numero 6 de la candidatura d’ERC i paradigma d’aquella Barcelona que els de BComú diuen combatre (ha ocupat tota mena de càrrecs des del seus inicis, l’any 1982, al Centre d’Estudis de Planificació (CEP) fins a esdevenir directora executiva del Fòrum 2004, del MACBA, del Recinte Modernista de Sant Pau, etc.), formés part del nou equip d’Ada Colau. Coses del submón de la política, perquè el nexe d’unió és Jordi Borja, geògraf com ella, candidat de BComú, i príncep de la planificació urbanística del maragallisme. Tothom té pare i mare.
El distanciament entre ERC i CDC no és d’ara. Va començar fa molt de temps, quan els d’ERC van descobrir que el president Mas no estava disposat a ser un titella. Des de l’inici del seu gir decididament sobiranista, el president ha volgut controlar el ritme del procés per evitar trencar més plats dels necessaris. És segur que això ha fet que cometés diversos errors, per exemple, no convocar les eleccions plebiscitàries immediatament després del 9N i evitar així el que ha semblat una desinflada general. Potser també li hauria calgut negociar la proposta de llista unitària abans d’anunciar-la amb tant de detall, cosa que va encabritar de tal manera Junqueras que va voler vexar el president, rebaixant-lo a mer espectador, en una conferència de rèplica que va ser patètica i contraproduent i que va fer més profunda la ferida.
ERC sempre s’aferra a UDC i als recels de Duran i Lleida per dubtar de la sinceritat de l’independentisme de CDC i també de Mas, encara que en el seu cas piquen menys fort perquè saben del prestigi del president entre els sobiranistes de tota mena. Però a UDC també li ha arribat l’hora d’aclarir-se. Diumenge que ve en sabrem el resultat i ja veurem què passa. La crisi està servida. Però és que ara, a més, en termes electorals és irrellevant el que decideixi UDC. La llista del president ja no es confeccionarà com s’ha fet sempre, que és repartint-se els llocs entre els dos partits. No tindria sentit. El que passi el dia 14 és significatiu per a UDC i, també, perquè finalment es consolidarà un independentisme democratacristià que se sumarà al projecte moderat liderat per Artur Mas. Núria de Gispert ha estat taxativa en unes declaracions a Catalunya Ràdio: “Votar 'no' a la pregunta interna d'Unió és donar suport a Mas per al 27-S". Els que no s’hi vulguin sumar sempre poden fer el mateix que ha fet UDC a la Vall d’Aran, que és aliar-se amb UA (la marca dels socialistes) i derrotar el candidat de CDC a Viella.
Amb aquest panorama, al qual cal afegir el desgast sofert per la marca CiU pels casos de corrupció i sobretot per la confessió de Jordi Pujol, al president només li quedava l’opció d’anar a les eleccions del 27S sol, despullat del peatge partidista, en companyia de personalitats independents, alcaldes i alcaldesses joves i responsables polítics dels grups que s’hi sumin i amb una marca pròpia. El president no podrà estalviar-se que els contrincants l’acusin de messianisme, com ja va passar el 2012, però aquest cop els que després van penedir-se d’haver abonat aquesta tesi, potser que reaccionin abans. Debilitar l’únic president que ha estat disposat a obrir els col·legis electorals per fer una consulta il·legal sobre la independència de Catalunya és suïcida. Ara els vots tindran repercussió de veritat, per tant potser que tothom es prepari per prendre una decisió responsable, de cor, amb actitud política, per donar continuïtat al Sí-Sí del 9N.
martes, 9 de junio de 2015
Trist final per a unes sigles UDC que, en el seu origen, van representar la dignitat de moltes persones.
Convergència no ha sabut deslligar-se de la Unió dominada per Duran. Com el marit infeliç que troba el moment bo per divorciar-se. Als anys 2000, acabat el pujolisme, n'era l'ocasió. Però érem a l'oposició i calia aguantar contra un tripartit en contra. En l'actual dècada, la degeneració de les nobles sigles històriques d'Unió ha seguit augmentant, però la feblesa electoral de CiU (de forma creixent, causada per Unió mateixa!) desaconsellava trencar.
I amb això que la situació s'ha podrit i anem tard, molt tard. Tanmateix, celebro que Toni Castellà i companyia hagin vist la llum i accelerin la fi de l'agonia política de Duran. Perquè Duran s'ha carregat el partit i tota ètica política, i ja no té res a oferir a la societat catalana.
El que no entenc en tota aquesta jugada és la fal·lera per quedar-se les sigles, que suposo que porten associat un deute de 17 milions d'euros. Potser per als patrocinadors de Duran no és problema, però per als independentistes segurament ho seria.
El final de Duran serà digne d'ell. Tancat a la darrera cambra de la fortalesa, ara es nega a donar el cens als qui han de votar. Un gest desesperat abans de la darrera batalla que també perdrà. Penso que la millor estratègia és fer un pas i posicionar-se, davant la gent, com el que cadascú és. I també com el que no és. És segur que ell, per molt que ho intenti, no trobarà ningú amb un mínim prestigi que el recolze. Perquè del seu propi, no cal ni parlar-ne. Ramón Espadaler, actual Conseller d'Interior, també ha deixat clara la seva capacitat. O la manca de capacitat. I poc més. Si la resta de dirigents i persones de renom es posen clarament enfront i declaren el seu suport al Procés, tant seria que Duran tingués les sigles. Al capdavall, les sigles sense res al darrere, són ben poc. Mireu les del PSC, per exemple.
He votat a partits de diferents sigles perquè, per a mi, son les persones les que els defineixen. També he conegut a militants de UDC, alguns avui ex militants per l’acció excloent, personalista, de Duran. Tots, en el fons, decebuts de tanta remenada entre bastidors per a bastir cada volta la llista de la Federació de CiU en cadascuna de les conteses electorals. Unes quantes des del 1979. L’actual d’UDC és la manera de gestionar per fidelitat sense crítica, sense renovació, al Controlador en Cap. I cap generositat cap a corrents diferents, vençuts (Vila d’Abadal). Penso, com be dieu ja fa temps, que aquesta UDC de Duran & Cia. no pinta res. Ni pintarà si va per lliure el 27-S. Com molt be sabem és, de facto, altre marca blanca de l’integrisme espanyol. L’aventura, paral·lela, de UPyD ja em vist com ha acabat. Però els egoistes, els creguts i pagats de si mateixos, prefereixen acabar braman contra els que son agosarats per a qüestionar-los (Castellà) abans de fer una retirada digna i, com qualsevol tap, deixar pas a alternatives clares i dels temps que corren que no son, precisament, de federalismes, terceres vies o aiguabarreig per a seguir entabanant. Son així. No donen més de si. Suren, suren fins a que es podreixen. No s’enfonsen, s’esmicolen. Trist final per a unes sigles que, en el seu origen, van representar la dignitat de moltes persones.
I amb això que la situació s'ha podrit i anem tard, molt tard. Tanmateix, celebro que Toni Castellà i companyia hagin vist la llum i accelerin la fi de l'agonia política de Duran. Perquè Duran s'ha carregat el partit i tota ètica política, i ja no té res a oferir a la societat catalana.
El que no entenc en tota aquesta jugada és la fal·lera per quedar-se les sigles, que suposo que porten associat un deute de 17 milions d'euros. Potser per als patrocinadors de Duran no és problema, però per als independentistes segurament ho seria.
El final de Duran serà digne d'ell. Tancat a la darrera cambra de la fortalesa, ara es nega a donar el cens als qui han de votar. Un gest desesperat abans de la darrera batalla que també perdrà. Penso que la millor estratègia és fer un pas i posicionar-se, davant la gent, com el que cadascú és. I també com el que no és. És segur que ell, per molt que ho intenti, no trobarà ningú amb un mínim prestigi que el recolze. Perquè del seu propi, no cal ni parlar-ne. Ramón Espadaler, actual Conseller d'Interior, també ha deixat clara la seva capacitat. O la manca de capacitat. I poc més. Si la resta de dirigents i persones de renom es posen clarament enfront i declaren el seu suport al Procés, tant seria que Duran tingués les sigles. Al capdavall, les sigles sense res al darrere, són ben poc. Mireu les del PSC, per exemple.
He votat a partits de diferents sigles perquè, per a mi, son les persones les que els defineixen. També he conegut a militants de UDC, alguns avui ex militants per l’acció excloent, personalista, de Duran. Tots, en el fons, decebuts de tanta remenada entre bastidors per a bastir cada volta la llista de la Federació de CiU en cadascuna de les conteses electorals. Unes quantes des del 1979. L’actual d’UDC és la manera de gestionar per fidelitat sense crítica, sense renovació, al Controlador en Cap. I cap generositat cap a corrents diferents, vençuts (Vila d’Abadal). Penso, com be dieu ja fa temps, que aquesta UDC de Duran & Cia. no pinta res. Ni pintarà si va per lliure el 27-S. Com molt be sabem és, de facto, altre marca blanca de l’integrisme espanyol. L’aventura, paral·lela, de UPyD ja em vist com ha acabat. Però els egoistes, els creguts i pagats de si mateixos, prefereixen acabar braman contra els que son agosarats per a qüestionar-los (Castellà) abans de fer una retirada digna i, com qualsevol tap, deixar pas a alternatives clares i dels temps que corren que no son, precisament, de federalismes, terceres vies o aiguabarreig per a seguir entabanant. Son així. No donen més de si. Suren, suren fins a que es podreixen. No s’enfonsen, s’esmicolen. Trist final per a unes sigles que, en el seu origen, van representar la dignitat de moltes persones.
viernes, 5 de junio de 2015
Imaginem per un moment que aquest fos un país seriós.
Parlem avui del país petit, és a dir, Catalunya. Imaginem també que per alguna llei futura els polítics a les institucions no poguessin sortir impunes de les seves actuacions. Imaginem que com qualsevol empresa responsable de nivell, les seves accions i resultats econòmics anessin auditats a l'entrada i a la sortida d'exercir el seu càrrec. Imaginem tot això.
Ara pensem en qualsevol empresa propera. Una empresa qualsevol on es degui una ingent quantitat de diners als proveïdors, per exemple a les farmàcies. Pensem que aquesta mateixa empresa tingui la qualificació crediticia al zero, és a dir, les líniess de crèdit tancades. Les seves oficines, posem de la seva família directa, estan embargades per, suposadament, haver robat diners a la seva empresa. Més encara vegem al president, que no a l'amo, viatjar a l'altre costat del món a 'tot pagat' per donar una conferència i sopar amb quatre amics.
Sincerament sabent tot això, algú no pensaria que és temps de demanar-li responsabilitats a aquest gestor? Algú pensa que un jutjat penal no demanaria només per prudència mesures cautelars a aquest individu, i al seu consell d'administració. Parlem de penal perquè el sentit Mercantil perd la seva essència quan una empresa en clar estat d'insolvència retarda la seva decisió d'enviar els papers a una intervenció. Anem un pas més enllà i posem noms a aquesta empresa fictícia. Algú creu que a Artur Mas i al seu equip li importa una mica deixar en la ruïna el país?
I, sincerament, això és un gran problema. El que és impossible veure en economia d'empresa ho estem veient amb la gestió de diners públics. Un assalt a mà armada dels recursos públics per una troupe de personatges portats només per la seva avarícia personal sense cap tipus de responsabilitat. No parlem ja de robar o no robar, de cometre un delicte flagrant, sinó del delicte de mala gestió. Que en aquesta legislatura és tan evident que gairebé fa caure la cara de vergonya.
Perquè aquí, en política, ens hem preocupat sempre dels diners robats per uns i d'altres. Tot i que hem oblidat alguna cosa potser més important. Els xoriços poden robar, però fa més mal al sistema una gestió dolenta, així com tirar per la borda diners públics sense solta ni volta. Si als xoriços se'ls demanen responsabilitats, hem de començar a demanar responsabilitat també als polítics per la seva gestió. Ningú, crec, dubta de que si una empresa és portada a la ruïna, el seu president, director general i consell d'administració han de donar explicacions oportunes.
En una situació ruïnosa empresarial, l'Estat es fa càrrec fins i tot de càrregues com els treballadors, encara que sigui a través del Fogasa. I els jutjats obren peces per qualificar la gestió, inhabilitant o portant a presó als qui han fet un delicte clar.
Però, curiosament, això és en el sector privat. Perquè si aquesta gestió nefasta és en el públic, com la Generalitat, que a sobre és de tots, no passa res. On està la responsabilitat dels seus gestors? I no és vàlid ni seriós que aquesta responsabilitat passi, exclusivament, per les urnes. Les urnes serveixen per votar i triar nous gestors, però els tribunals serveixen, si és el cas, per dirimir una gestió negligent.
És important, per això, que en aquests suposats nous temps que comencin a crear-se mecanismes de defensa del ben comú. Els polítics tenen un feina, però abans de res tenen la responsabilitat de gestionar els diners públics d'una forma correcta. Ningú els obliga a estar en primera línia, però si la llei, amb totes les seves conseqüències ha d'exigir-li un íntegre compliment i rigor amb els diners de tots.
A hores d'ara crec que ni jo ni cap lector dubtarà de que si Artur Mas i el seu equip estiguessin en una empresa privada haurien estat cessats fa temps. No només van camí de perdre el 50% de les vendes (els seus vots), sinó que han enfrontat als treballadors (els ciutadans). Han viatjat a cos de rei quan no paguen a proveïdors, obren oficines a l'estranger per col·locar als seus amics i tenen a la família, ja saben "la seva famiglia catalana", embargada per, suposadament, robar diners de l'empresa. Amb només aquest paràgraf algú dubte: Artur Mas i el seu consell d'administració no han de respondre davant un jutjat fins i tot amb el seu patrimoni personal?. Aquí deixo la pregunta.
Ara pensem en qualsevol empresa propera. Una empresa qualsevol on es degui una ingent quantitat de diners als proveïdors, per exemple a les farmàcies. Pensem que aquesta mateixa empresa tingui la qualificació crediticia al zero, és a dir, les líniess de crèdit tancades. Les seves oficines, posem de la seva família directa, estan embargades per, suposadament, haver robat diners a la seva empresa. Més encara vegem al president, que no a l'amo, viatjar a l'altre costat del món a 'tot pagat' per donar una conferència i sopar amb quatre amics.
Sincerament sabent tot això, algú no pensaria que és temps de demanar-li responsabilitats a aquest gestor? Algú pensa que un jutjat penal no demanaria només per prudència mesures cautelars a aquest individu, i al seu consell d'administració. Parlem de penal perquè el sentit Mercantil perd la seva essència quan una empresa en clar estat d'insolvència retarda la seva decisió d'enviar els papers a una intervenció. Anem un pas més enllà i posem noms a aquesta empresa fictícia. Algú creu que a Artur Mas i al seu equip li importa una mica deixar en la ruïna el país?
I, sincerament, això és un gran problema. El que és impossible veure en economia d'empresa ho estem veient amb la gestió de diners públics. Un assalt a mà armada dels recursos públics per una troupe de personatges portats només per la seva avarícia personal sense cap tipus de responsabilitat. No parlem ja de robar o no robar, de cometre un delicte flagrant, sinó del delicte de mala gestió. Que en aquesta legislatura és tan evident que gairebé fa caure la cara de vergonya.
Perquè aquí, en política, ens hem preocupat sempre dels diners robats per uns i d'altres. Tot i que hem oblidat alguna cosa potser més important. Els xoriços poden robar, però fa més mal al sistema una gestió dolenta, així com tirar per la borda diners públics sense solta ni volta. Si als xoriços se'ls demanen responsabilitats, hem de començar a demanar responsabilitat també als polítics per la seva gestió. Ningú, crec, dubta de que si una empresa és portada a la ruïna, el seu president, director general i consell d'administració han de donar explicacions oportunes.
En una situació ruïnosa empresarial, l'Estat es fa càrrec fins i tot de càrregues com els treballadors, encara que sigui a través del Fogasa. I els jutjats obren peces per qualificar la gestió, inhabilitant o portant a presó als qui han fet un delicte clar.
Però, curiosament, això és en el sector privat. Perquè si aquesta gestió nefasta és en el públic, com la Generalitat, que a sobre és de tots, no passa res. On està la responsabilitat dels seus gestors? I no és vàlid ni seriós que aquesta responsabilitat passi, exclusivament, per les urnes. Les urnes serveixen per votar i triar nous gestors, però els tribunals serveixen, si és el cas, per dirimir una gestió negligent.
És important, per això, que en aquests suposats nous temps que comencin a crear-se mecanismes de defensa del ben comú. Els polítics tenen un feina, però abans de res tenen la responsabilitat de gestionar els diners públics d'una forma correcta. Ningú els obliga a estar en primera línia, però si la llei, amb totes les seves conseqüències ha d'exigir-li un íntegre compliment i rigor amb els diners de tots.
A hores d'ara crec que ni jo ni cap lector dubtarà de que si Artur Mas i el seu equip estiguessin en una empresa privada haurien estat cessats fa temps. No només van camí de perdre el 50% de les vendes (els seus vots), sinó que han enfrontat als treballadors (els ciutadans). Han viatjat a cos de rei quan no paguen a proveïdors, obren oficines a l'estranger per col·locar als seus amics i tenen a la família, ja saben "la seva famiglia catalana", embargada per, suposadament, robar diners de l'empresa. Amb només aquest paràgraf algú dubte: Artur Mas i el seu consell d'administració no han de respondre davant un jutjat fins i tot amb el seu patrimoni personal?. Aquí deixo la pregunta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)