Que els pobres volen ser rics, i els rics volen continuar essent-ho. Aquí i a la Xina Popular.

«L’aliança d’aquestes dues tradicions –el republicanisme catalanista i l’herència del PSUC- genera autèntic pànic a l’establishment».

Sap quina és l'herència del PSUC? Sap quina tradició té el comunisme autoritari? Sap del comportament dels parlamentaris del PSUC quan es va fer la Constitución española? Sap com es van comportar aquests davant la lluita del sr. Xirinacs, per exemple?

Jo, que no sóc de l'establishment (bé, menys que aquests que es fan dir "rupturistes" i que han estat 30 anys i pico governant la ciutat) no em fan cap por aquests o els altres; però és trist llegir segons què de tot un "periodista d'investigació": On estave investigant, sr. Palà, fa 5 anys? Què no vol dir que són els mateixos de fa 20 anys?

Ja ho va dir la sra. Camats en una tertúlia de la nit electoral: "Nosaltres voliem fer fora al Trias". La contesta d'en Van Gaal: "¡Siempre negativa, nunca positiva!".

Ara, això sí: d'insultar molt i més. Si tanta màfia hi ha a l'ajuntament, a què esperen per posar denúncies al jutgat de guàrdia?
Espanya i els seus sicaris s'ho han jugat tot a l'única carta de Barcelona, sabedors que a la resta del país no hi tenien res a fer (llevat del Cinturón Rojigualdo, ja s'entén). Tota l'eufòria espanyolista es basa en un puto escó de diferència a Barcelona entre la sucursal de Podemos i el partit català guanyador de les eleccions municipals en vot, diputats, regidors, majories absolutes i majories relatives. Espanya i els seus sicaris s'ho han jugat tot a aquesta única carta i a aquesta carta s'agafen. I ara l'objectiu següent és que la sucursal de Podemos entabani ERC igual que dotze anys enrere va fer-ho la sucursal del PSOE, per així fer miques el Pacte de la Llibertat a pocs mesos de les plebiscitàries.

Per cert, Espanya i els seus sicaris van estar-se mesos i mesos intentant trencar el Pacte de la Llibertat amb la mandanga que CiU només volia la unitat per dissimular el sorpasso d'ERC. Ara ja fa moooooolt de temps que no hi ha cap enquesta que no reculli que les distàncies entre els dos primers partits de Catalunya tornen a augmentar en favor de CiU i consegüentment ja no sentim gaire aquella mandanga. I menys que el sentirem mentre mantinguem en el record que, a Barcelona, el sorpasso l'ha fet Colono's a ERC.

Ara bé, una cosa sí que l'encerta l'article: ve un cicle d'esquerres. Cert. Pinta que sí. Pinta que l'economia es recupera, pinta horitzó de bonança i prosperitat i per tant, sí, suposo que l'esquerra tornarà al poder per tornar a deixar l'economia com un cagader d'ànecs fins que vinguin els altres a arreglar-ho mentre ells bramen contra els ajustaments obligats per com han estat els seus d'irresponsables i xoriços. Confio, això sí, que un cop siguem independents ja no seguirem aquesta pauta espanyola i serem una democràcia normaleta i exemplar. Amb dretes i esquerres homologables a les de qualsevol país dels que val la pena d'emmirallar-se.

Ada Colau, que no Barcelona en Comú, i com a prova la foto en la papereta, ha aconseguit el vot de la desesperació.
I el vot de la desesperació, no és ni intel·ligent ni eficient, ni resolutiu. Tots els estudis científics sobre el comportament humà li explicaran.

I també els historiadors, sociòlegs i demés, li explicaran que els pobres volen ser rics, i els rics volen continuar essent-ho. Aquí i a la Xina Popular. En que es van convertir els que tallaven el caps als nobles francesos? En rics burgesos.

Establishment? L'establishment hi és a totes les cases, a tots els partits, a tot arreu. I sempre l'esquerra s'ha aprofitat de la desesperació de la gent, de la pobresa i de la ignorància amb conseqüències, més que nefastes per a ells, no cal que parlem oi del comunisme i altres succedanis? Posats a generalitzar, generalitzem.

A les dretes, els centres i les esquerres, hi ha de tot, avantatges i inconvenients, cap és superior a una altra. Aporten diferents perspectives, i diferents maneres de fer, que encaixen millor o pitjor en el context social i mundial.

I en cada país, la dreta i l'esquerra tenen nivells diferents, la nostra dreta més dreta, la nostra catalana, estaria vista com l'esquerra més esquerra als EEUU, per exemple. Tot, sempre dins del seu encaix socio-econòmic i cultural.

President Mas, "Vol dir que anem bé?".

Ara com queda el procés?. Perquè CiU va cometre també l’error de vincular la campanya electoral al procés sobiranista. Malgrat que, a les eleccions municipals, la gent vota candidats, no partits. I està mes amoïnada per l'atur o l'incivisme que per l’anomenada transició nacional.

Només cal repassar l’hemeroteca. El mateix Artur Mas afirmava l’onze de març -en la presentació del candidat per Reus, Carles Pellicer- que és “el moment de rellançar Catalunya: cal que tota la seva estructura territorial estigui al servei del projecte.”

Mentre que Josep Rull, que després ha tingut un paper discret en la campanya, manifestava deu dies després que “Catalunya necessita ajuntaments compromesos amb el procés” durant la presentació de la candidata per Cunit, Montserrat Carreras.

I Mas, diumenge passat, en un acte electoral a Figueres, encara insistia que “CiU ha de ser la força més votada el 24M” i que “necessitem moltes institucions al costat del procés”.

Ara què, doncs?. Xavier Trias, que ha fet un discurs a l’alçada del Sarkozy quan va perdre la presidència de la República francesa, ha afirmat que la pèrdua a Barcelona “ens obliga a reflexionar” i a veure per “quines circumstàncies” es produeixen derrotes com aquesta.

Però no hi ningú més a CiU que ho vegi? Al Consell Executiu? Al comitè executiu del partit o de la federació? als respectius consells nacionals?. Ja sé que la immensa majoria tenen càrrecs oficials o de partit, però tots ells en seran també responsables.

Al capdavall, Artur Mas ha fet fins ara cas omís de tots els senyals de perill. De la pèrdua de dotze diputats el 2012 i a la derrota a Barcelona d'aquest 24-M. Ha mantingut el rumb del vaixell. Fins i tot la velocitat. Per això sembla que CiU vagi, de vegades, directe cap a l'iceberg. Com el Titanic. I Artur Mas sigui el capità. Espero que no acabi com el malaguanyat Edward J. Smith. Políticament parlant.

L'altre dia, en un ple del Parlament, em vaig trobar el president de la Generalitat al lavabo de senyors. Estàvem tots dos sols. En un indret tan poc solemne com aquest li vaig plantejar una pregunta a boca de canó: "Vols dir que anem bé?". M'estalvio d'explicar, almenys per ara, la resta de la conversa.

Però vostès s'imaginen quina herència deixarà Artur Mas si plega després de les properes eleccions? El procés empantanegat, una Generalitat endeutada fins a les celles -més 60.000 milions en quatre anys-, un Parlament fragmentat i unes relacions amb Madrid sota mínims. La darrera batussa entre els Mossos i la Policia n'és un exemple.

Què se n'ha fet d'aquella astúcia de la qual presumia abans del 9N?. Hi ha estratègia a CiU o tot depèn de les rodes de premsa del conseller Homs?. Sobretot: haurà entès ara el missatge el president?. No fer-ho serà el suïcidi polític del president Mas, però probablement també el de Convergència i fins i tot del país. En política no pots plantejar batalles que no pots guanyar.

Jo tenia una il·lusió, un somni: poder votar alhora per l’Oriol Junqueras i per l’Artur Mas.

Jo tenia una il·lusió, un somni: poder votar alhora per l’Oriol Junqueras i per l’Artur Mas. I no crec que fos un somni tan naïf: a les manifestacions no vaig preguntar mai a ningú amb quin partit estava a favor, ni ningú m’ho va preguntar a mi. Allí estàvem units i il·lusionats per un mateix anhel: l’alliberament de la nació. Els partits no han estat capaços de fer-ho. Ho haig d’acceptar i, fins a cert punt, ho comprenc. No donen per més! Ara bé, el que em sembla del tot execrable són tots aquests que com a cartell de “programa de país” no se’ls acut més que predicar: “Fer fora en Mas”. A part d’absurd i d’ingenu, és penós! Jo faré el possible per foragitar-los a ells!

Hi ha encara massa incògnites per dibuixar un full de ruta clar amb el posicionament de cada grup polític; cal veure com queden les forces polítiques als ajuntaments i parlaments autonòmics del País Valencià i les Illes que,  només que facin fora el PP ja obren una gran esperança: i adonar-se que s'estan consolidant forces polítiques pròpies valencianes i de balears i pitiüses; el que passi al Principat de Catalunya serà una gran batalla entre les forces del bloc del SÍ i les del bloc del NO; a quin cantó s'inclinarà tot el conjunt de Barcelona i Catalunya en comú? No crec que els  sigui possible continuar amb l'ambigüitat i amb la puta i la ramoneta a càrrec d'UDC, ICV, Procés Constituent, Podemos, i altres fórmules amb monges o sense:  hauran de definir-se.  Després dintre del Bloc del SÍ hi haurà la gran batalla per veure quines forces lideren la ruptura i el procés constituent: si unes forces liberal/conservadores o unes forces socialdemòcrates o unes forces d'esquerra anticapitalista: amb les municipals ja s'ha vist un tast d'aquesta batalla i no es pot dir que hi hagi hagut un vencedor clar, tot i que el sobiranisme independentista s'està escorant cada cop més cap als interessos populars i el sector CDC està pagant els afers de corrupció de dirigents seus, la pèrdua de força social de les classes mitges afectades per la crisi i que són la seva base electoral i la pesant motxilla del grup Duran. Si tenim en compte tot això déu n'hi do del que ha aguantat, suposo que gràcies al president Mas. El Bloc del No no es quedaran amb els braços plegats: el que queda del PSC-PSOE, Ciudadanos i les escorrialles del PP  faran tot el possible per debilitar, embrutar i posar falques,( estil Podemos teledirigides des de Madrid) a fi de fer fracassar i sobretot, que ens autoliquidem  els sobiranistes a base de baralles absurdes; la solució? que cada sector social s'apliqui a eixamplar la seva base explicant les oportunitats i els avantatges de no dependre d'un Estat espanyol que ens és enemic en tot; la independència és possible i necessària. és clar que podrem aconseguir-la!!

I farem història. D’aquesta manera tan “sui generis” i tan envitricollada com sembla que anirà la cosa d’aquí a uns anys quan estudiïn com ha anat tot el procés fins a la independència seran molts els qui, imitant el bo d’Obèlix, exclamaran tot fotent-se cops al cap: “estaven ben bojos, aquests catalans...”

Vaig tenir la gosadia de marxar de la comoditat d’unes sigles consolidades.

Des d’aquestes línies vull agrair a les 1.914 persones que aquest diumenge heu dipositat la vostra confiança en un partit nou a Arenys de Mar -Junts per Arenys-, en el qual un servidor ha ocupat la segona posició de la candidatura. Un agraïment molt sincer per la vostra valentia apostant per unes sigles molt joves però que arrossegaven una gran experiència de govern, en base als cinc primers noms que conformàvem la llista.
Després de pair els resultats d’ahir a la nit i vist... amb una certa perspectiva, es demostra que la decisió que vaig prendre fa uns mesos va ser la correcta. Vaig tenir la gosadia de marxar de la comoditat d’unes sigles consolidades, com són les de CiU, amb les que m’he sentit molt disconforme i –fins i tot decebut- amb les seves maneres de fer, prioritzant un model de poble i un ideal de servei a les persones per sobre de les sigles d’un partit de gran tradició a la vila.

Sincerament crec que les maneres de fer i les decisions de la direcció comarcal i nacional de CiU han estat errònies i molt mal calibrades, i espero que es prenguin les mesures adients per destituir aquelles persones que han intercedit de manera tan equivocada en tot aquest afer. Sens dubte, s’haurien de produir dimissions o, en cas contrari, destitucions que impliquin –alhora- una regeneració més que necessària dels dirigents de CiU tant a nivell comarcal com local.
Per últim, voldria deixar constància que el meu compromís de treball per Arenys de Mar seguirà essent totalment amb la meva estima per Catalunya i el meu desig perquè el nostre país pugui ser plenament sobirà i independent en un futur pròxim. De nou, gràcies a tots!

L’unionisme vol imposar-se a base de dividir Catalunya.

Tothom s’omple la boca amb l’àrea metropolitana perquè ara l’obrer ven més que el banquer o l’empresari. L’ANC, amb Jordi Sànchez al capdavant, sembla haver fet un cop de cap per intentar fer-hi forat i simbòlicament ha convocat l’11-S a la Meridiana. Però les lectures aprofundides escassegen. De fet, si passegeu per la famosa avinguda veureu més estelades als balcons que a molts altres barris nostrats de Barcelona. Es parla de la Meridiana en general quan en realitat es vol parlar de Nou Barris, perquè a Sant Andreu i a Sant Martí, per on també transcorre l’avinguda, els sobiranistes són majoria.

El desconeixement pot afavorir les interpretacions errònies i interessades dels resultats de les municipals al vell cinturó roig. Diran que el procés no hi ha penetrat, que els partits sobiranistes han perdut la partida, que el dret a decidir no preocupa a mitja Catalunya. El PSC pot aguantar la majoria d’alcaldes a base d’amagar les sigles i explotar el nom propi dels candidats. L’ascens de Ciutadans és un gran misteri (ara només hi tenen dos regidors) i servirà per avaluar la influència electoral real del màrqueting televisiu. CiU tindrà feina per aguantar com a segona força després dels bons resultats de fa quatre anys (8 alcaldes, 145 regidors) i l’examen d’ERC, que pugna per menjar-se l’electorat socialista, serà fàcil de fer perquè a hores d’ara no té representació en la majoria de consistoris del nucli dur metropolità. Només compta amb un alcalde (Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts) i 35 regidors. El PSC, amb 243.

Ni el 24-M ni el 27-S s’acabarà res, fins i tot encara que el cinturó es mantingui impenetrable i que no hi hagi una majoria parlamentària prou cohesionada al setembre que permeti tirar endavant el procés de manera unilateral amb garanties. Sí, la independència només podrà ser unilateral. La negociació amb Madrid s’haurà de forçar a cops de desobediència massiva. Però potser encara falta més gent disposada a actuar sense acotar el cap ni demanar permís. Els inflamats, que pleguin. La resta, els que vulguin treballar-se la independència de debò, hauran de decidir-se a gastar hores per convèncer a peu de carrer i d’una vegada els veïns del cinturó roig que només l’estat català els garantirà el procés social que tant han defensat. Ells en saben un niu, de saltar-se lleis injustes: fa quatre dècades segrestaven autobusos, ocupaven solars per fer-hi parcs, ambulatoris o escoles, i es van fer un fart de carregar pancartes, de córrer quan venien els grisos, de dormir al cuartelillo i de pagar penes de multa i presó. L’unionisme vol imposar-se a base de dividir Catalunya amb la llengua i el populisme de proximitat a l’àrea metropolitana. I no hi haurà qui combati la bèstia des del sofà.

Com podem tenir sentit d'estat els ciutadans d'una nació sotmesa?

L'increïble "Mr. Jonqueres" que passa per ser l'abanderat de la independència a Catalunya no veu la necessitat de posar l'estelada en el consistori que ell presideix, ara be, recomanar a la resta d'ajuntaments per la independència que ho facin, això si!! mentre ell no s'hagi de mullar el cul val tot. No es podia esperar gaire cosa mes d'un partit que a la primera oportunitat dona la Generalitat a un botifler de nivell com en "Montilla" i es queda tant ample. De retruc el secretariat de la ANC es passa pel forro la voluntat majoritària dels seus afiliats (i se'm en re-fot el que diguin els
estatuts) i nomena president a una persona que a la primera declaració publica deixa clar que no està per una "declaració unilateral d'independència" adduint que no es el camí. No se quin pecat hem comes els catalans per merèixer uns dirigents tant incompetents. Em comença a fer por que el procés d'independència hagi de sortir de la base sense un liderat polític clar, això si que pot ser perillós per l'estabilitat del país, però si s'ha de fer es farà, que ho tingui tothom molt clar, sobretot aquesta colla de trepes.

Com més avança el procés mes perden els papers els espanyols. Impresentable l'actitud del botifler que prefereix posar en risc una operació dels mossos contra el jihadisme, la vida dels agent infiltrats i arriscar-se a un atemptat a Catalunya, abans que permetre una imatge d'eficàcia per part de la policia catalana. La prova mes concloent que això es així està en el fet que el fastigós ministre prefereix obrir una investigació per esbrinar qui va filtrar l'informe dels mossos... a l'audiència nacional espanyola (informe que va ser arxivat), abans que buscar als responsables de posar en risc l'operatiu, es clar que no els fa falta saber qui ho va fer, ja ho saben, l'únic que necessiten ara es trobar l'excusa per condecorar-los i donar-los una pensió vitalícia pels serveis prestats. Cada dia que passa s'estreny mes el cercle contra Catalunya, la llengua, la cultura, els símbols, l'educació i ara la policia. Estem fent tard i ho hem d'agrair a tota la trepa de botiflers que els fan el joc per una poltrona, des de la Colau a l'Iceta passant per en Duran , l'Herrera o en Fainé. Es clar que no tenim sentit d'estat, com podem tenir sentit d'estat els ciutadans d'una nació sotmesa? Posem-nos les piles, apuntem-nos a la tesis de l'Albiol ,fem net de botiflers i declarem la independència.
 
Penso que s'han acabat els temps d'anar sempre amb el lliri a la mà. Un ja té edat més que suficient per adonar-se que quan un determinat invent acaba presidit per segons qui, no podem esperar-ne res que s'aparti massa del que hem vist fins ara. Es pot dir més alt però no més clar: no m'agrada gens que un buròcrata català presideixi una assemblea que justament vol ser la representació de les bases de la Catalunya actual. Aquestes persones no necessitem un buròcrata professional, Forcadell no ho era i ens ha ofert un magnífic resultat. O sigui que no entenc per quina raó concreta Liz Castro ha estat desplaçada de la presidència tot i haver estat la candidata més votada en la primera volta. Si algú m'ho explica amb claredat i ho entenc, doncs chapeu, però ara com ara m'inquieta tant que presideixi l'ANC Jordi Sànchez com que el cap de Catalunya Ràdio sigui un escolanet d'UDC. Porto mig segle cercant un lloc de treball normal i remunerat racionalment en aquesta Catalunya endogàmica, m'acosto a la jubilació i mai no ho he aconseguit, perquè sempre m'he trobat amb un escolanet sense la titulació adequada però amic o fill de no sé qui, i altres situacions per l'estil. Alguns n'estem realment fins els collons, d'aquest sistema, i si paguem una quota i som voluntaris de l'ANC, no és per continuar alimentant tota aquesta merda, sinó per provocar un canvi en profunditat des de les bases.

L'eleccio d'en Jordi Sanchez ha estat un frau democratic ???

Pot ser  que la calma es una qualitat d'en Jordi Sanchez, pero el problema es que la seva trajectoria abans de la seva elecció, la manera en que ha estat escollit. I tambe la seva manca d'eloquencia (comparem per exemple amb el President Mas on amb el conseller Homs) el desqualifiquen.
El cap de l'ANC ha de ser abans de res un exemple I una figura per sobre dels partits, I en Jordi Sanchez es qualsevol cosa menys això:
1) porta 30 anys vincular a ICV (antic PSUC), I es a traves d'aquest amiguisme que ha aconseguit totes les seves feines des que es va dissoldre La Crida (Fundacio Jaume Bofill, adjunt a Sindic de Greuges). En Jordi Sanchez es un enxufat professional que ara evidentment haura de tornar el favor als seus amics I per tant es contradiu amb la necessitat de que l'ANC sigui independent dels partits.

 2) Els seu historial de La Crida ("el Lenin" li deien) es mes aviat lamentable, se'l recorda com un intrigant que va contribuir a la fi de La Crida,, I despres d'això no ha contribuit gairebe res d'interes - als ultims anys de creixement del sobiranisme no ha fet cap contribucio ni tan sols comparable a les de la Liz Castro, o la Rosa Alentorn, o tants altres militants de base. Es absurd que un buròcrata enxufat professional sense cap merit anterior pretengui liderar precisament una organitzacio activista

3) No es un bon orador ni sona convincent (logic, perque es un burocrata / enxufat professional, la seva especialitat es la intriga), ni parla mes idiomes que el catala I el castella (quan necessitem desesperadament una projecció internacional. Per damunt de tot aixo, l'eleccio d'en Jordi Sanchez ha estat un frau democratic (encara que els estatuts de l'ANC ho permetin) I un exemple flagrant d'enxufisme a la catalana - precisament tot el que NO volem que sigui la Republica Catalana. Aixo no pot mai ser un encert, per molt que et sembli que la primera vegada que ha parlat ho ha fet demostrat molta serenitat (pero poca conviccio)