Si Mas hagués convocat eleccions després del 9N, CiU hauria conservat la iniciativa del procés politic.

La capital de Catalunya ha passat la crisis molt millor que d'altres ciutats del seu entorn i podria ser que alguns barcelonins haguessin perdut el sentit de la proporció i de la memòria. Avui ningú no es vol recordar d'aquella capital anònima i llardosa, de façanes sense llum, que vam ser durant tants anys, mentre Catalunya es llepava les ferides del franquisme. Encara que no ho sembli no la tenim tan lluny. Barcelona sempre ha necessitat Catalunya per emergir amb força i, no és casualitat que durant les olimpíades, Pujol gaudís de majoria absoluta i que després encadenés l'època més brillant de la seva hegemonia.

Si Mas hagués convocat eleccions després del 9N, CiU hauria conservat la iniciativa del procés politic i és probable que Trias no estigués pagant tan cars els plats trencats pel seu partit. Amb la gestió ambigua del 9N, el govern de CiU va perdre el control del discurs sobre els canvis que l'independentisme havia impulsat a Catalunya. Amb l'obsessió per la llista única, va tancar aquella etapa malament, i ara Trias sembla un politic envellit, malgrat que el seu govern ha impulsat polítiques pioneres.

Al meu entendre, la força del procés ara dependrà en bona part dels resultats que ERC i la CUP treguin a Barcelona. Sense ERC i la CUP, l'Ada Colau esdevindrà un enemic a la mida de les baixes passions de CiU i nomes servirà per tornar a l'esquema autonomista de la Catalunya dual, de la biga i la busca, dels Pujol i Maragall, dels corruptes i els traïdors. Si ERC i la CUP treuen bons resultats, posaran a prova l'autenticitat de l'amalgama que lidera Ada Colau, i només faltarà que el 27S la monja Forcades es presenti a les plebiscitàries perquè les contradiccions de Barcelona en Comú aclareixin el paisatge.

Diguem-ho clar: l’artefacte d’Ada Colau és una operació nacionalista espanyola.

Diguem-ho clar: l’artefacte d’Ada Colau és una operació nacionalista espanyola disfressada de fals progressisme el discurs de la qual, a més d’hipòcrita, per bé que ornamentat amb alguna gent de bona fe, és profundament tronat i ressucitador dels esquemes de la vella esquerra espanyolista, en el sentit de satanitzar la consciència nacional catalana tot presentant-la com un moviment de dretes, immobilista i enemic dels drets socials. És a dir, que voler la llibertat de Catalunya seria una actitud burgesa i reaccionària impròpia de mentalitats universalistes, progressistes i altres ismes ‘txupi-guai’. En canvi, defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles, sempre que siguin llunyans, negar l’espoliació de Catalunya i fer-se l’orni davant els atacs als nostres drets nacionals seria modern, assenyat, innovador, insurgent i revolucionari. Fixem-nos que Colau és incapaç d’articular una sola frase davant d’un micròfon sense criminalitzar el govern català. I per què? Doncs perquè la figura que lidera políticament el Procés, a ulls del món, és el president Mas. Però si fos Junqueras, faria exactament el mateix, perquè els horitzons universalistes de la senyora Colau són Saragossa, Màlaga, Madrid... És a dir, fronteres espanyoles ben definides.

No és estrany, doncs, que els artefactes d’Ada Colau i Pablo Iglesias rebin tant de suport espanyol. Són l’estratègia disfressada de canvi per fer que el sistema i la submissió catalana romanguin inalterables. És cert que aquests artefactes, un cop arriben al poder, diuen negre on abans havien dit blanc i acaben desemmascarats, però aconsegueixen l’efecte desbaratador, que és el que perseguien. El pla consisteix a alentir el procés català per tal de provocar un cansament que el desactivi i que l’aparti dels focus dels observadors internacionals. La dona maltractada no pot obrir la porta i ser lliure, segons Colau. “Amb Espanya hem de compartir pis”, diu. Només li falta afegir: i si no t’agrada t’aguantes.

Però hi ha més perles en la disfressa d’Ada Colau: “Mai no mentiré”, “Si jo volgués fer carrera política no em ficaria en aquest vesper”, “No sóc independentista, ni catalana ni espanyola, i estic per superar les fronteres”, “He votat SÍ-SÍ, però comparteixo molts motius amb els qui han votat SÍ-NO, segurament més que amb alguns que han votat SÍ-SÍ”. Tanmateix, tot i dir-nos que mai no faria carrera política, ara resulta que vol ser alcaldessa de Barcelona. No se’n diu mentir, d’això? Barra, molta barra! I ja que ens parla de fronteres, quins moviments ha desenvolupat la senyora Colau al llarg de la seva vida per tal que Espanya deixi de ser Espanya, esborri les seves fronteres amb Portugal, el Marroc i l’Estat francès i es dilueixi sense identitat nacional en la macedònia planetària? Si està en contra de les fronteres, com és que no ha dit mai res sobre les fronteres constitucionals espanyoles que impedeixen la federació dels Països Catalans –de les ‘Comunidades Autónomas’, en llenguatge Colau– i la recepció de TV3? Com és que no ha mogut mai un dit contra el lingüicidi que el govern espanyol està duent a terme al País Valencià, a les Illes i a la Franja? Que no és aquella llengua la mateixa que també és agredida al Principat? Per quina raó la senyora Colau, tan afeccionada a passejar-se pels platós de televisions catalanofòbiques espanyoles, no utilitza la quota mediàtica de què disposa per defensar la unitat de la llengua catalana?

Finalment, amb relació a les afirmacions que ha fet sobre el seu vot en la consulta del 9-N passat, la senyora Colau mostra unes contradiccions impròpies d’algú que encapçala una llista electoral. D’entrada, diu que va votar SÍ-SÍ, però de seguida palesa que ho va fer a contracor, talment com si no tingués altre remei, per raons d’imatge, per contrarestar el seu perfil espanyolista. I la prova és que ha corregut immediatament a fer-se perdonar per Espanya tot dient que s’identifica més amb bona part dels votants del SÍ-NO, que no pas amb els de SÍ-SÍ. Fantàstic! Tothom sap que definir-se en contra de la independència de Catalunya resulta molt productiu a l’hora de ser convidat als platós televisius espanyols. El vot SÍ-SÍ de Colau, per tant, no és res més que una argúcia de cara a l’electorat català per tal que no se li vegi el llautó. Però una altra argúcia és la utilització del nom de Colau com a imatge de marca omnipresent, a fi d’evitar que la candidatura es pronunciï sobre la llibertat de Catalunya. I és que quan la candidatura ho fa pel seu compte, com ha passat aquest mes de maig, es retrata dient que la llibertat de “Cacaluña”, “con ñ de coño” és cosa de “catalufos”.

Doncs bé, hi ha poques coses tan reaccionàries com fabricar una candidatura política entorn d’una persona. I per veure fins a quin punt és així, a més d’escoltar exactivistes de la PAH, que acusen Colau d’arbitrària, assetjadora i manipuladora, n’hi hauria prou d’apartar aquesta senyora del focus perquè el seu globus fes un pet com una gla. Dins del globus, naturalment, hi ha ICV-EUiA amb candidats que difonen comentaris de caràcter racista anticatalà. I si a això hi afegim que ICV es presenta a si mateixa com a ‘canvi’, després d’haver governat trenta anys Barcelona –trenta anys!– al costat del PSOE de Catalunya, n’hi ha per a llogar cadires! Quina diferència amb la CUP, una força veritablement d’esquerres, que no té problemes a l’hora de situar el seu país en el mapa i que sap molt bé que els drets socials d’un poble són indestriables de la seva llibertat nacional.

Es menteix en els programes polítics: quan es fan i es canvien a cop de vent.

El cúmul de mentides que recorren la història humana fins avui pot ser immens i és més que probable que mentides petites hagin destrossat vides privades; però res és comparable a l’efecte devastador de la mentida en l’àmbit col·lectiu i a aquesta dimensió, cabdal en una actualitat de total desesperança sobre allò que succeeix a la vida pública. Vull dedicar aquesta meva primera cita amb el lector d'El Singular.

Es menteix en els programes polítics: quan es fan i es canvien a cop de vent; quan s’envien “globus sonda” per veure com sona la flauta i si cal, es rectifica; quan es diu allò que convé per guanyar. Són aquestes mentides tant o més grosses que un incompliment de programa, perquè, com té cada cop més clar la pedagogia, qui més ens complau no necessàriament és qui millor ha contribuït a fer-nos créixer.

I es menteix en els programes perquè en sí mateix el partit polític que l’elabora és necessàriament mentida: en primer lloc és necessàriament antidemocràtic, perquè la capacitat que un partit creixi fins a poder governar és inversament proporcional al grau de democràcia interna que pateixi, de manera que a mida que arrela, la militarització de les cúpules esdevé essencial; en segon lloc és necessàriament corrupte, perquè ningú que el financiï obscurament (i sobre tots ells acaba gravitant l’obscuritat a certs nivells territorials) ha donat els diners a canvi de res, sigui el temps del retorn demà o demà passat, doncs aquí la paciència és virtut de l’inversor a llarg termini.

Perquè es menteix també en l’economia, que és en sí mateixa un gran artifici de mentida, on, per posar un exemple, la banca no resistiria que tothom anés a retirar els seus diners a la vegada i és aquesta la raó per la qual hem hagut de salvar bancs podrits, una mentida gran sobre la gran mentida. I una mentida on Rodrigo Rato no és més que el sac de boxa per deixar anar la nostra colèrica fam de justícia, la que sura de qui no recorda haver dit mai una mentida, malgrat haver-la dita.

S’argumentarà, potser, que he oblidat la corrupció personal dels actors polítics i econòmics, d’aquells que van entrar en política per “forrar-se” o d’aquells altres que, menystinguts per la política, han decidit girar les portes de les corporacions per aconseguir-ne una pensió digna d’un califa. Però en realitat això ja no és política, és pura i dura humanitat. I és que, a més, mentim també nosaltres amb efectes sobre la comunitat, perquè acostumats com estem a mentir sense que sembli perjudicar-nos (excepte les complementàries que Hisenda eventualment ens giri pels diners no declarats aquí o allà), fins i tot mentim quan ens pregunten de manera anònima en una enquesta.

Si després de tot el que s’ha escrit sobre el final del bipartidisme a l’aixopluc d’unes enquestes tot acaba com a Andalusia, o si conclou amb una sociovergència que l’economia aplaudeix tant com els nuvis detesten, o si a les Corts Generals tot acaba en la substitució de CiU pel partit dels efebòcrates de pega com a crossa dels de sempre, jo recomanaria directament, i que em perdonin els amics del gremi, la prohibició global de les enquestes. A la vista del recent exemple anglès, estic convençuda que tindria més consens que la lluita contra els paradisos fiscals, la mentida internacional per excel·lència.

Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC ???

Ramon Espadaler és d’Unió. Vaja, n’és el secretari general. I, coneixent-los, no hi pot haver insult més feridor a una persona d’Unió que dir-los que no tenen sentit d’Estat, és a dir, la responsabilitat suprema que ha de tenir tot polític. Ni espanyolistes camuflats, ni venuts ni lobby: el que més molesta a un dirigent d’Unió és dir-li que és un irresponsable. I, conscient d’això, Fernández Díaz ha disparat contra la línia de flotació fonamental dels democristians: el deure i l’ordre. Tant és així que Pere Martí explica al seu llibre “Escac a l’estat” que Ramon Espadaler va demanar a Joana Ortega (d’Unió també) que li donés el llistat de voluntaris del 9N perquè així ho havia requerit la fiscalia. No sé si hi ha exemple millor per ilustrar el sentit d’Estat que pot tenir un polític.

Fins ara Unió, almenys la seva direcció amb Duran i Lleida al capdavant, aposta per l’entesa amb l’Estat. Res a dir, és molt legítim. Ara bé, que consti que és molt més lleial Unió amb l’Estat que l’Estat amb Unió. La pregunta ja no és per què sinó fins quan? Quantes setmanes més com aquesta han de passar perquè Unió es convenci que l’únic dels dos bàndols que es manté fidel a l’esperit de concòrdia són els democristians? Ni tercera via ni diàleg: l’Estat ja ha pres la decisió d’arrasar amb tot quant poder ha tingut Catalunya, ja que això s’ha vist com el motor de l’independentisme: els hem ‘donat’ Mossos, escoles i TV3 i ho han utilitzat per trencar Espanya; doncs fora Mossos (Fernández Díaz), escoles (Wert) i TV3 (multiplex). I quan dic Estat vull dir exactament això. El PP és la punta de llança d’aquesta recentralització, però ni l’Espanya federal del PSOE ni el somni revolucionari de Podemos contempla en cap cas més poder polític per a Catalunya, com a molt una versió tunejada del cafè per a tothom i avall. Saben que per cada competència nova que cedeixin a la Generalitat perdran vots a la Sòria de Pablo Iglesias o a l’Alcalá de Henares de Pedro Sánchez.

Per acabar de guanyar les eleccions el pròxim 24 de maig, el PP ha excitat el seu sector més dur i que no és precisament minoritari. És a dir mobilitzar-lo o no mobilitzar-lo pot fer tombar uns comicis en un sentit o un altre. Només aquesta setmana la immersió lingüística s’ha començat a esquerdar en una escola de Mataró i una altra de Sant Cugat. Wert li ha volgut donar cobertura ideològica comparant-ho cínicament amb el franquisme (amb el petit detall que ara els governs que apliquen polítiques lingüístiques es posen i treuen a les urnes). L’endemà, com que no en tenia prou, Wert va voler tornar a ‘salir a hombros’ i va engegar el procés per reintroduir els toros a Catalunya amb el simple truc d’aprovar una llei de rang superior a la catalana per així invalidar el que havia aprovat el Parlament. La suposada autonomia de Catalunya és merament logística, perquè a l’hora de la veritat no té poder polític ni per prohibir corrides ni per exigir que el català sigui mèrit pels jutges que jutgen a Catalunya, cosa que també ha vetat aquesta setmana el Congrés malgrat havia assolit majoria al Parlament. I per si això fos poc, la Junta Electoral Central ha ordenat als ajuntaments que treguin les estelades dels llocs públics a petició de Societat Civil Catalana. A que no saben quin cos policial haurà de retirar-les si els consistoris s’hi neguen? Bingo. Els Mossos d’Esquadra i per ordre de Ramon Espadaler, d’Unió Democràtica. Què més cal, Ramon?

Unió ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són refrendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara.

La decadencia en todos los órdenes es mundial!! pero hay una gran diferencia que es la calidad de vida, y priorizar al Ser no el Tener!!!-...

Rand era totalmente anticomunista y amaba profundamente a los Estados Unidos, país al que consideraba el más moral del mundo. La frase pertenece a su novela "La rebelión del Atlas" de 1.957 y desde luego sería una novela oportuna de leer en estos momentos ya que a lo largo de sus más de mil páginas, según explica Roberto Cachanosky, va describiendo cómo los burócratas, los empresarios prebendarios y los dirigentes sindicales van ahogando la actividad económica en una carrera enloquecida por apoderarse del fruto del trabajo de los demás. Ayn Rand recurre sistemáticamente a la palabra saqueo y saqueadores, para describir a aquellos que usan el monopolio de la fuerza del Estado para, siempre bajo argumentos de solidaridad social, apropiarse del ingreso de la gente productiva. El final de "La rebelión de Atlas" es obvio. Si son pocos los que producen y muchos los que consumen y, encima, a los pocos que producen el Estado los agobia con impuestos, regulaciones, extorsiones y demás medidas compulsivas, el sistema económico termina colapsando. Pero lo más grave ocurre cuando los pocos que producen, como sucede en La Rebelión de Atlas, deciden refugiarse en una zona de EE.UU. fuera del alcance de los burócratas. En ese momento, no queda nadie para producir y los burócratas entran en desesperación dado que ya no tienen cómo conseguir recursos para "redistribuir solidariamente" porque los que producían se cansaron de ser saqueados. Es más, los corruptos entran en pánico porque tampoco tienen a quien "coimear" ante la ausencia de producción.

Mmmh, la filosofía completa de esta persona es sumamente cuestionable. Sus principios son libertarios, esto es, sumamente críticos del gobierno y la necesidad del mismo -especialmente en lo que representa el gobierno federal en los EUA. Por supuesto, bajo esta muy selectiva extracción de texto, podemos por momentos simpatizar. Sin embargo, su propuesta completa es en favor del individualismo egoista, cada persona por sí misma, en una sociedad enfocada a la producción y la acumulación irrestringida, sin control de ningún tipo (de allí su rechazo al gobierno) y completo laisses-faire. El contexto de su visión es completamente Americano, contempla a los pobres, al tercer mundo, y los segmentos marginalizados de la sociedad como una carga económica que debe ser controlada por la elite educada, pues solo la elite entiende como utilizar los recursos productivos para crear mas e impulsar a los márgenes a ser competitivos por si mismos, pero un medio ambiente socio-económico Darwiniano, donde el impreparado ó bien acepta los designios de la elite, o se extingue. En fin, su filosofía inspiro parte del movimiento extremo conservador de los 50's como respuesta a las políticas del New Deal de los Democratas en los 15 años anteriores. Su opera maga - Atlas Shrugged - es aun citada en los círculos de extrema derecha para justificar ideología anti social, anti medio ambiente, anti inmigración, anti impuesto corporativos y pro liberación de los recursos naturales. En suma, la visión de Ayrn Rand es de una plutocracia globalizada, cuyo gobierno solo debe enfocarse a la provisión de servicios de tipo local y seguridad militar a nivel nacional.

No suporto el deixar-se caure en la queixa constant o en l’excusa absurda.

Això, en el millor dels casos ho sap cadascú, tot i que de vegades ens trobem que ni un mateix sap ben bé el que vol... així que jo sóc molt conscient que demanar-vos alegrement que confieu en mi, és una fita si més no agosarada, però si que crec que puc demanar-vos una oportunitat.

Així que de moment això és el que us demano, una oportunitat per conèixer-nos millor i poder avençar junts cap a una confiança mútua.

Perquè em pugueu valorar una mica, us diré que he establert un compromís amb mi mateix un compromís que ve marcat per uns objectius, el primer de tots és el de ser honest, honest amb mi i amb tots vosaltres, honest en el terme més ampli de la paraula. El segon, és el de la constància, tan necessària per a la tasca que em proposo desenvolupar i el tercer és el de la voluntat de servei envers vosaltres i envers tota la població d’Arenys.

També en sé de viure i conviure i tinc força sentit comú, i sobre tot crec que en sé bastant d’escoltar la gent, d’empatitzar amb l’altre, de compartir opinions, debats o punts de vista, d’acompanyar en els processos vitals... i sobre tot en sé de buscar consensos.

Buscar el consens sense deixar-me arrossegar al terreny de l’altre, sense renunciar a l’essència del que crec fermament, en definitiva sense renunciar a ser jo mateix.

Els que em coneixeu sabeu que sóc així, que no m’acomodo en la meva zona de confort i quan ha calgut defensar l’opinió davant del partit  o del seu comitè executiu, ho he fet sense cap tipus de problema.

Crec que sóc una persona optimista. Per a mi ser optimista és saber que les coses poder ser millor, que val la pena intentar-ho de nou, arriscar-se i fer-ho tantes vegades com calgui; que els problemes són oportunitats que ens permeten millorar, que equivocar-se és una ocasió per saber com s’han de fer les coses i millorar-les a la següent i que cada fracàs és una nova oportunitat per aprendre.

No suporto el deixar-se caure en la queixa constant o en l’excusa absurda.

Vull una vila on no confonguem l’èxit amb la fama i puguem fer del que ens agrada la nostra forma de vida, on cadascú pugui viure la seva pròpia aventura, el seu propi repte, on cadascú pugui desenvolupar el seu talent, la seva ambició.

La meva és una proposta de consens, d’integració, de suma, i de suma a tots els nivells i el treball en equip és la base de la meva manera de fer. Jo sóc de les que pensen que si no hi ha equip no hi ha joc per tant, serà l’equip qui consensuarà la línia de treball i els objectius a assolir. Si tenim equip, joc i objectius tindrem alguna possibilitat de guanyar. El treball en equip, fa possible el somni de l’equip.

Tanmateix, hem d’esbrinar quins són els punts forts i els punts febles que tenim nosaltres com a organització i des d’aquest coneixement reforçar els forts i minimitzar els febles, de fet, ja tenia previst començar a l’elaboració del nostre pla d’estabilitat política trencat per la imposició del cap de  llista.

Hem de treballar des del convenciment que on hi ha un problema hi ha una oportunitat i mirar de trobar sempre el costat positiu de les coses: un municipi amb moltes oportunitat per explorar i descobrir, on no tot està fet o provat i on tenim per davant molta feina a fer.

Sempre penso que és millor posar l’atenció en allò que tenim, en lloc de fer-ho en allò que ens falta. En temps de crisi, temps d’innovació per excel·lència, no oblideu que la innovació sorgeix com a resposta a vells problemes, hem de saber gestionar els recursos de la manera més eficient i eficaç possible, no és el moment de grans inversions, o d’endeutar-se més i la creativitat és gratis, no costa diners, només calen idees, voluntat i posada en comú, i des del talent així creat, cercar la inversió. No oblideu que la inversió va on està el talent, no a la inversa, i si volem un entorn innovador ens cal una actitud innovadora; però la innovació no neix així, de manera espontània, ens cal una situació planificada, estructurada, elaborada, debatuda...

És per això que us animo a tots a participar en aquest projecte que no és meu, sinó que és de tots els que vulgueu formar-ne part, i així entre tots poder aixecar la moral d’aquest poble.

Visca Arenys de Mar.

Visca Catalunya Lliure !!!

La imatge de corrupció generalitzada és la tònica dominant.

Pel que fa a Espanya, la imatge de corrupció generalitzada és la tònica dominant. A Castella Lleó, són els pares eòlics del PP, i a Andalusia, el curos de l’ERO del PSOE del qual en vivien com a nou rics, fins i tot els dirigents de la CEOE, Díaz Ferrán i Arturo Fernández i els que van triar com a col·laboradors i successors i que són ara els actuals directius sense haver criticat mai els tèrbols negocis que els gratificaven tots. Des de l’estranger es comenta el capitalisme de compares. Però el més estupefacte de tot són els delictes que s’imputen a l’home fort de l’Aznar en matèria de miracle econòmic, és a dir, a Rodrigo Rato i tot aquest saqueig perpetrat en un país que, si de cas, no recuperarà els nivells anteriors a l’última crisi fins a l’any 2018. Hi ha catedràtics que ja han elaborat la teoria que la corrupció, per ella mateixa, és un obstacle pràcticament insuperable per al creixement econòmic. I molt més encara per a evitar les conseqüències d’un creixement desigualtat i d’un desmantellament de l’estat del benestar. Que és ben sabut que en el món dels contractes públics, els permisos i les regulacions no és viable cap empresa no cap negoci que vulgui prosperar sense padrins. En resum, Espanya és el paradís de la informació privilegiada, dels suborns i de les comissions. Contra tota aquesta evidencia, Rajoy es limita a pontificar dient que el secret infal·lible és resistir “impassible el ademán”. A tot això, el que queda clar és que les majories absolutes són propicies a eludir les investigacions relatives a la corrupció. Vegin, si no, tot allò que han perpetrat els tres últims tresorers del partit designats o reconfirmats en el càrrec per José Mª Aznar, l’home que va mentir solemnement sobre les armes de destrucció massiva que, segons ell, tenia l’Iraq o bé sobre l’autoria de l’atemptat d’Atocha que atribuïa a ETA quan ja sabia que era obra dels islamistes. Gran perspicàcia la d’aquest home, que va designar com a president de Caja Madrid el seu corrupte i predilecte amic, Miguel Blesa.

És a la vista d’aquest panorama que la bona gent de classe mitjana i treballadora no se sent gens motivada per anar a votar els mateixos personatges que ja remenaven les caceres en aquests anys de disbauxa i la pèrdua de fè en un sistema viciat i una implacable maquinaria d’explotació dels segments més febles de la societat. I el que ara esta per veure es si les alternatives són marques blanques dels partits actualment dominants que han acceptat que les noves formacions rebin un generós suport dels mateixos que controlen i financen tot el procés per més que la mona encara que es vesteixi de seda, de mona es queda. De manera que no és segur que els descomptes puguin trobar canals nous per a expressar els seu rebuig de la situació que perpetuà les injustícies i els abusos. Tot això mentre es fa visible la fragilitat de la recuperació, el viure sota zero pels tipus d’interès negatius, els sous a Espanya s’apujarà un pírric 1% i als executius de Iberia els paguen un sous astronòmics pel “mèrit” d’haver acomiadat 5.417 empleats i haver reduït el cost per empleat un 37 per cent. País!